Sal·lus Herrero i Gomar
S’acaba de publicar el llibre de Jacobo Muñoz, Crítica i veritat. Assaigs, ressenyes, converses (1980-2005). Selecció i introducció de Gustau Muñoz, en la col·lecció «Novatores» de la Institució Alfons el Magnànim/ Centre Valencià d’Estudis i Investigació, 2022, 223 pàgines, amb una Nota Editorial molt instructiva perquè data la publicació original dels escrits i converses i la seua publicació inicial a les revistes Trellat, L’Espill i Pasajes.
Realment, és un llibre fascinant, tot i que no exempt d’apories, contradiccions i consciència tràgica… Un professor de filosofia de vasta cultura, inserit en el compromís d’un pensament transformador propi del socialisme democràtic. Exposició del pensament i la vida mateixa de Jacobo Muñoz (1940-2018), de les seues principals influències filosòfiques. Els seus «nexes de sentit», «la significació de Marx“, el marxisme de Lukács, les anàlisis de Weber, Adorno, Horkheimer, Walter Benjamin. El nihilisme. La diferència que marcaria Wittgenstein. Les prolongacions frankfurtianes de Habermas. Una mirada sobre Heidegger (i sobre Ortega) i Fernando de los Ríos i els valors de la Segona República, Bertrand Russell, el llibre Llibertad y organización, publicat per Espasa Calpe el 1936, en traducció de León Felipe, sobre la història material i intel·lectual d’Europa, un any farcit de mals averanys … Escriu Gustau al Pròleg que aquest «llibre formava part de la biblioteca del meu pare, Jacobo Muñoz Soler, que hi havia anotat: “Adquirido el 18-2-1936”. Va arribar fins a nosaltres. Doncs bé, cap al final, a la Conclusió Bertrand Russell escrivia: “Las mismas cosas que produjeron la guerra de 1914 estan en juego aún… [y] producirán inevitablemente el mismo efecto, però en una escala mucho mayor. Y no es con sentimientos pacifistas, sino con una organización econòmica universal como puede salvarse la humanidad civiizada de un suicidio colectivo”, afirmació a la qual postil·lava la cal·ligrafia inequívoca de Jacobo: “que no sería sino el justo fin que se merece”. La profecia de Bertrand Russell es va complir amb escreix. I la contemplació de l’autodestrucció d’Europa des de l’atalaia de la llarga nit del franquisme produïa, si més no, malenconia o nodria la temptació del sarcasme». Avui, aquestes contradiccions de la contemporaneïtat, abasten a qualsevol humà format en les determinacions productives i culturals del capitalisme tardà d’un neoliberalisme globalitzat (de mercat o d’estat) i els presagis de Russell i el sarcasme de Jacobo, encara es presenten a l’horitzó…
A Crítica i veritat hi ha dues parts ben diferenciades, pel que fa a llengua i més proximitat al País Valencià: la primera part és en català, la segona en castellà. A la primera part, els temes sobre el que s’escriu son El marxisme en la crisi, sobre Joan Fuster, sobre el diàleg o conflicte de civilitzacions a propòsit del llibre de Samuel Huntington, El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial (Barcelona, Proa, col·lecció, la Mirada, 2006), Què és un mestre? (Notes sobre Manuel Sacristán), Filosofia catalana, una ressenya molt interessant del llibre de Xavier Serra, Història social de la filosofía catalana (Catarroja-Barcelona, Afers, 2010), perquè són un conjunt de materials sobre la institucionalització de la filosofia i els seus dèficits, en un àmbit nacional concret, l’autoconsciència cultural catalana. Però també una informació valuosa sobre aspectes no gaire coneguts de l’anomenada Transició política espanyola i els moviments que coadjuvaren a posar-la en marxa des de dins de la universitat; a Metàfora de la cultura, tracta sobre El pont de la Girada. Reflexions vora mar, de Mercè Rius (Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner Editor, 2010), on Venècia, Nietszche, Adorno, Sartre, Wittgenstein, D’Ors, Carl Schmitt o Massimo Cacciari, també Mallarmé, Trakl, Beckett i, sobretot Thomas Mann, i Aschenbach com a veritable guia de Mercè Rius en el seu particular viatge a l’infern de la nostra escindida i esgotada cultura… Una invitació al retorn, viscut a tall d’anhel de fusió entre la separació i la unió, entre el desassossec a què ens empeny el temps i l’afany no pas menys humà d’arribar «al lloc d’on vam partir i conèixer-lo per primera vegada», com al seu dia va escriure Eliot. I Jacobo no ho va fer, això de regressar als orígens, només a passar els mesos d’estiu a Biar (l’Alcoià), on Faust Ripoll explicita l’obra de Jacobo i li fa una entrevista en profunditat sobre la seua vida i filosofia. I on després de narrar la seua formació (amb professors de la Universitat de València, com Fernando Montero, Garrido, Pinillos, o Carlos París), i la seua trajectòria (entre Emilio Lledó i Manuel Sacristán a Barcelona), els seus interessos intel·lectuals, les seues inquietuds i programa filosòfic, sobre filosofia i els filòsofs, els seus compromisos ideològics i polítics, sobre l’actualitat política, sobre l consciència crítica i auto-reflexiva, sobre la idea de ciutadania i d’Europa; Jacobo Muñoz sintetitza la llarga conversa a la manera d’aforisme: «El capital és el vertader subjecte de la modernitat» i s’interroga per les objectivacions, cosificacions, alienacions, construccions de la identitat i sobre la possible l’aniquilació de la cultura, entre la banalització, la vulgarització i la trivialitat…
A la segona part del llibre, en castellà, hi ha articles que s’han publicat a Pasajes, des de 2004/5 al 2014. El primer escrit, d’aquesta segona part, recull una conversa sobre la filosofia avui (Jaobo Muñoz, Sergio Sevilla i Nicolás Sánchez Durá,) a propòsit dels diversos corrents filosòfics, després de la «superació» del neotomisme imposat pel nacional-catolicisme franquista durant els primers anys de la dictadura; l’emergència als anys seixanta, de la «ruptura», del corrent de filosofia analìtica (Wittgenstein, Ayer, Carnap, Neurath, Quine, Putnam, Strawson (Individuals), Bernanrd Williams (Truth and Truthfulnes), Muguerza, Peter Winch (filosofia de les ciències socials), L’estructura de les revolucions científiques de Kuhn… el corrent de l’hermenèutica (Merleau-Ponty, Sartre, Husserl, Ricoeur, Gadamer, Lledó…), el marxisme (Marx, Gramsci, Korsch, Althusser, Lukács, Castoriadis, Alain Badiou, Rancière), la dialèctica, sovint en els marges de l’acadèmia, i el pragmatisme i els post-analítics (William James, Dewey, Rorty…). En aquest debat sobre la filosofia, esmenten els dèficits i les misèries de la «filosofia espanyola» a les universitats d’Espanya, el seu tancament, «ensimismamiento» i quan no s’”ensimisma” es desqualifica com a assaig, a Espanya, «on s’ensenya a no pensar», i en canvi s’ensenya a reproduir els clàssics en format divulgatiu o elitista i alguna novetat retòrica i extravagant com Vattimo, a qui fa vergonya que el situen en un altar, per a estupefacció del mateix Vattimo…. en el que cap italià el situaria, que mostra [la filosofia espanyola] la manca de capacitat productiva i l’escassa o nul·la capacitat crítica per a discriminar quan ens trobem davant d’una proposta seriosa o davant d’una «pntochada»… Potser, això passa, per manca de revistes de filosofia que exerceixen la crítica i formen els criteris de tria; esmenten el llibre de Wittgenstein, que mor a finals dels cinquanta. De la certesa, posem per cas, es publica pòstumament a Anglaterra i molt tard i a Espanya («per cert», diu Nicolás Sánchez Durá, «la seua primera edició és catalana, en Edicions 62, traduït per Prades i Raga) més tardanament encara»; recorden, amb enyor, de la filosofia durant la II República, on hi havia Besteiro, Gaos, García Bacca, que publica el primer llibre de lògica en català, a la Universitat de Barcelona dels anys trenta del segle XX, també introdueix el marxisme en aquella època, però se’n va a l’exili, com Xirau, Eduardo Nicol, Maria Zambrano, Ferrater Mora; no obstant això, aleshores hi ha també a la Universitat de Madrid, Garcia Morente, Ortega, Zubiri, Julián Marías, des d’una filosofia més tradicional… Fan un balanç de l’estatus i de la situació de la «filosofia espanyola», es lamenten de les insuficiències de la filosofia acadèmica a Espanya, de la dificultat què ocupe el lloc que li correspon i siga considerada element de cultura, en una societat espanyola que desconeix el significar del respecte, que confonen amb la força bruta… Com pot la filosofia pronunciar-se sobre qüestions actuals, el multiculturalisme, la globalització, les noves identitats, des del total desconeixement del que les ciències humanes i social aporten?
Al llarg del diàleg filosòfic, entre Jacobo, Sergio i Nicolás, davant els qui profetitzen i proclamen «la mort de la filosofia», suggereixen l’acceptació de la filosofia com activitat de «segon ordre» (des de la Metafísica d’Aristòtil) i cerquen maneres productives de revitalitzar la filosofia, fer-la més fructifera, en apropar-se als materials de les ciències socials i de l’antropologia, les obres de Lévi-Strauss, de Clifford Geertz, de Turner, d’Egard Morin, a lasociologia de Zygmunt Bauman, al llibre en diàleg amb K. Tester L’ambivalència de la modernitat i altres converses, en la intersecció entre l’autoreflexió i els nous problemes socials que emergeixen des de la política, l’ètica, la concepció del coneixement, la ciència, la tecnologia, l’exclusió social, la marginació, la pobresa, l’art, la barreja «inèdita» de Marx i Lévinas; detecten i s’interroguen sobre el per què de les «anomalies» que hi ha a la filosofia, la societat i a l’estat espanyol: es pregunten «entorn al per què en filosofia Espanya és anòmala, la qual cosa és un vell gènere que també té molta tradició en aquest país (referit a Espanya) i no m’agradaria [diu Sergio Sevilla] que aquesta conversa se n’anés per ahi ni de lluny... ». Esmenten la productivitat d’apropar la filosofia a la història, a la manera de Jonathan Glover, Humanitat i inhumanitat. Una història moral del segle XX, com Enzo Traverso, a La història esquiçada, La violència nazi: una genealogia europea o El Totalitarisme. Història d’un debat, que barreja de paradigmes interdisciplinaris com a historiador del pensament polític contemporani, també Edward Said aCultura i imperialisme i aOrientalisme, Steiner o disciplines humanístiques com White, Ginzburg, Noiriel, Chartier o Ignacio Izuzquiza aFilosofia de la tensió... Jacobo Muñoz esmenta a l’anàlisi del marxisme, a Hobsbawm, Thompson, Perry Anderson, Wallerstein, Robet Brenner, Foster-Carter, Josep Fontana, Godelier, Meillassoux, Agnès Heller, Rudolf Bahro, Adam Schaff, Wolfgang Harich, Roger Garaudy, Habermas, Amin, Frank, Arrighi, Frobel, Heinrichs, Kreye… com a manera de assajar noves vies de renovació per analitzar els problemes socials de la humanitat contemporània. Es pregunten també sobre si les idees filosòfiques poden encarnar un discurs transformador i emancipador sense grans subjectes sòcio-polítics actius en el propi procés històric i capaços de fer aquestes idees? Recorden com les grans idees filosòfiques es fan carn (i sang), com representaven interessos, expectatives o punts de vista sobre el món i generaven la paraula, feien parlar. «El filòsof -diríem- com a ventríloc d’interessos històrics efectius. Aquests foren els grans moments de la filosofia. La pregunta és si avui podem pensar en això i fins a quin punt tanta insistència de tants filòsofs en la destrucció del subjecte o en la «invisibilitat» del món no representa un suïcidi... Més encara quan podem preguntar-nos: «Per què es passa fam al món, podia haver sigut totalment erradicada i es continua, en canvi, fabricant enormes quantitats d’armaments, incloses les mines antipersona? Per què?» Podíem fer un llistat interminable i esgotador de preguntes… I això indica «una impotència de la raó, que a nosaltres [els filòsofs] ens costa molt d’admetre, perquè hem estat educats en el fals carisma de la mateixa [raó], per dir-ho amb Weber». Analitzen els fonamentalismes, el perspectivisme, el relativisme, la incidència de l’antropologia, el significats i els seus «nexes de sentit» i l’habilitat per resoldre els conflictes socials (a la manera d’Evans Pritchard, «potser», afirma Nicolàs Sánchez), les diferències, les construccions identitaries i les emancipadores; conclouen: Jacobo Muñoz, en pensar en Marx, diu que «la tasca de tota la seua vida i de tots els seus escrits, l’objecte central de tot això, no ha estat altre que aconseguir que els que ho fan, però no ho saben, sàpiguen per què fan el que fan»; Sergio Sevilla exclama: «Prenc l’anècdota de l’eficàcia de la reflexió. Allò últim que ens faltava era advocar per una filosofia ineficaç. Però altra cosa és que això s’entenga com la vella tasca de la realització de la filosofia, perquè això al terminar amb la mort de la realització, no de la filosofia.».. A la manera dels diàlegs de Plató i els sofistes, respon Jacobo: «Jo, de tota manera, no menysprearia la hipòtesi d’un món -potser no tan llunyà- cap sense dimensió auto-reflexiva»… I Sergio Sevilla clou: … «Jo a això no l’anomenaria món». Fet i fet, conclusions que esperonen i inquieten.
M’ha semblat interessant l’article sobre «Fermando de los Ríos y lo valores de la Segunda República», on traça la trajectòria vital i política de de los Ríos en pro d’un socialisme democràtic. Exposa la seua formació neokantiana i socialista, l’opció socialista que el duu a afiliar-se al PSOE, la seua implicació política els anys vint i trenta, com a diputat per Granada, la seua implicació en l’educació i la cultura republicana, la seua critica contra la dictadura de Primo de Rivera, després al servei de la República, coma diputat, ministre i ambaixador als Estats Units; com a ministre de Justícia de la República proclamada el 14 d’abril, va parlamentar amb el president de la Generalitat, Francesc Macià, «sobre les aspiracions catalanes i la seua possible canalització constitucional»… Molt més avançats que en l’actualitat. Es conten els conflictes interns que va tenir de los Ríos amb el sector obrerista de Largo Caballero i el debat sobre la Revolució del 17 i la fundació de la III Internacional que sacsejaria els estats-nacions europeus. En efecte: «El marxismo se ha equivocado en la afirmación de hechos: patria es una realidad en que estan prendidas raíces importantíssimas de la conciencia. Si el cosmopolitismo o internacionalismo ha de ser doctrina fecunda, no puede ser antinacional, sino que ha de basarse en un federalismo de unidades vivas». Una reflexió molt interessant que dona suport, davant l’estatalisme o l’internacionalisme abstracte, als arguments que reclamen la federació dels Països Catalans, com a realitat nacional, cultural i lingüística vigorosa davant d’un estat que ens exclou.
A la segona part, hi ha també un debat interessant sobre Adorno: tres temas: el primer sobre la lògica despòtica de la identitat en considerar l’univers concentracionari nazi com la «integració absoluta», l’obsessió homogeneïtzadora del capitalisme tardà, en la reducció de l’humà a número, «fluxos» i «xarxes» dominats per una precarietat i mobilitat creixents, en línia de la Teoria Crítica; dos, el diagnòstic de la «industria cultural» i els seus efectes desenvolupat per Adorno i Horkheimer a la Dialèctica de la Il·lustració, sobre el consum estètic de les masses i el desmoronament de la cultura, al progrés de la bàrbara absència de tota relació, degradació, banalització i vulgarització, en qüestionar la crítica frakfurtiana sobre el caràcter homogeneïtzador de la industria cultural. I tres, sobre el mite del «liberalisme cordial» i la violència descarnada del capitalisme monopolista que denuncia George Steiner.
APer una història de cruïlles, proposa la possibilitat de fecundar la filosofia amb els resultats dels historiadors; un retorn a l’antropologia cultural (Geertz, Sahlins) com a principal ciència social orientadora del treball historiogràfic, en detriment del vell primat de la sociologia (Durkheim, Weber), de l’economia i de la demografia. Remarca una re-valorització de la noció de «cruïlla». I si el passat resta així, en la possibilitat d’escollir diversos camins per entendre’l, comprendre’l i explicar-lo, i en aquest precís sentit, «obert», també resta obert el futur, com la consegüent incitació a assumir, més enllà de la cultura de la necessitat i de l’automatisme, de la redempció i de la promesa, una cultura de la conjuntura racional, del mètode d’assaig i error, de la previsió i el reconeixement de la complexitat. I relaciona la historicitat amb l’essencial obertura d’allò humà, tot i que, segurament, no hi ha cap «essència» ni condició humana perenne, ni cap tret permanent en la manera de viure els humans; potser només trets diferenciats, diverses maneres d’organitzar la vida social en funció de les necessitats i dels recursos realment existents.
Per últim, Jacobo Muñoz que va fer una antologia raonada deKarl Marx (Península, Barcelona, 1988) analitza el llibre Karl Marx. Una vida decimonònica de Jonathan Sperber (Barcelona,, Galaxia Gutenberg, 2013), les diferències i semblances de les anàlisis del capitalisme en temps de Marx i els canvis posteriors, la diferent noció de ciència, el fracàs en la confiança en la imminència d’una revolució proletària com a conseqüència d’una crisi del capitalisme, com pensava el 1848-49. Després va canviar la perspectiva i va optar per minimitzar la transcendència de les crisis per a la desaparició del capitalisme. No va parlar Marx de lleis ‘de’ la història, sinó de lleis ‘en’ la història; el procés històric és sempre un procés obert, contingent i [la revolució] no és inexorable. I Marx “ni tan sols va deixar de considerar la possibilitat extrema que la lluita de classes acabés un dia, després de guerres i segles de depredació del medi natural, sense supervivents, això és, en «el mutu enfonsament de les classes en lluita».
Tot i que m’ha agradat tot el llibre «Crítica i Veritat» sencer, la primera part, escrita o traduïda al català, l’he llegit amb més interès, perquè ens parla d’El marxisme en la crisi, per a ser del 1980, publicat a la revista Trellat de València, número 2/3, expressa el pas d’un marxisme abrandat, fervorós i amb trets de catecisme dogmàtic «revolucionari» a la desafecció dels «nous filòsofs (Bernard-Henry Lévy, Glucksman), com a «gurus» de la nova dreta, la nova economia i el nou «liberalisme» amb les seues dues variants: la tel·lúrica-social i l’espiritualista. No obstant això, fa un recorregut per autors marxistes que considera més útils per a l’anàlisi de les societats contemporànies.
També hi ha un article sobre Joan Fuster, entre el compromís i el distanciament, on analitza el paper de l’intel·lectual al llarg de la història i la seua emergència «renaixentista» amb Erasme, i Montaigne, i, sobretot, quan sorgeix com a figura important, com un personatge nou, representat amb caràcter paradigmàtic pel Zola deJ’accuse, publicat a L’Aurore el 14 de maig de 1898, a propòsit de l’affaire Dreyfu stot i que, en nota a peu de pàgina s’aclareix que el terme «intel·lectual» havia estat utilitzat ja el 1822 per Saint-Simon; Joan Fuster, el 1960, va escriure a revista literària que va fundar Jacobo Muñoz, als anys seixanta, La Caña Gris un article sobre «La mort de l’intel·lectual», on remarcava la invenció de la impremta i la generalització del llibre en el procés de creació de la figura de l’intel·lectual a Europa. Jacobo es serveix de Fuster per dignosticar la tipología dels intel·lectuals: d’Erasme a Thomas Mann, de Gide a Sartre, de Malraux a Camus, de Foucault, com a intel·lectual «específic», de Günter Grass o Juan Goytisolo, l’intel·lectual «sense mandat» o l’intel·lectual «terminal» de Régis Debray…
Algunes d’aquestes perspectives que he exposat sobre la vida i pensament de Jacobo les explicita el seu germà Gustau Muñoz al Pròleg, on al·ludeix a obres i intervencions de Jacobo sobre «la tragèdia de la cultura, moderna», sobre El ocaso de la mirada burgesa, del 2015, amb peces dedeicades a Goethe, Hölderlin, Leopardi, Nietszche, Thomas Mann, Musil, Kafka. Prèviament, el 2013, havia publicatFilosofía y resistencia, un volum lligat al present i a la problemàtica socio-política del nou segle XXI, on advoca per una nova Il·lustració i fa balanç de llegats i figures del pensament i la creació… Va promoure l’edició de successius volums col·lectius, com ara, Caminos de la hermenéutica, Melancolía y verdad. Invitación a una lectura de Th. W. Adorno i el Desafio del relativismo, tots tres en col·laboració i publicats els dos primers a Biblioteca Nueva i el darrer a Trotta. O Karl Kraus i su época (Trotta, 1998), edició a cura de Jacobo i de Bernd Marizzi que reconstrueix l’època i la trajectòria d’aquell agitador d’idees que fou Karl Kraus. Hi va incloure l’assaig «Finis Austriae: Kraus i Musil en la cultura postnietzscheana». També va signar el 2006 una edició del llibre de Fernando de los Ríos El sentido humanista del socialismo (1926), a Biblioteca Nueva. El 2002, editaFiguras del desasosiego moderno. Encrucijadas filosóficas de nuestro tiempo, sobre la seua manera de pensar la filosofia i observador atent dels esquinçaments de la modernitat. La paràbola d’Occident, entre la racionalització extrema i la pèrdua de substància alliberadora. El costat fosc de la modernitat.
Explica Gustau, com Jacobo Muñoz, que des de la creació de la revista Materiales, el treball d’una dècada a la Universitat de Barcelona, el treball a Grijalbo, on va dirigir les col·leccions «Instrumentos» i«Teoria y Realidad», on va traduir al castellà La disputa del positivisme en la sociologia alemanya, d’Adorno i altres, 1973, Grijalbo, amb un pròleg, «Una nota marginal a una polèmica», de Jacobo Muñoz sobre que els fonaments lògico-científics de la sociologia podria ser un camí adient per il·luminar les diferències molt acusades que hi ha en les investigacions, i no només això, en la posició teòrica i inclús en el tarannà bàsic d’ordre moral i polític, en coadjuvar així perquè la recerca esdevinga més fructífera (Ralf Dahrendorf), així com l’edició en castellà de la sèrie «Maestros del Pensamiento Contemporáneo», amb monografies sobre pensadors (Lukács, Wittgenstein, Russell, Popper, etc), la càtedra de filosofia a Madrid, on esmenta que va rebre, al principi una rebuda terrible perquè l’havien etiquetat ideològicament de manera molt hostil (no era un dels «seus»), essent un dels filòsofs més representatius des dels anys setanta del segle XX fins a la la seua mort el 2018, amb una productivitat filosòfica i cultural ingent, gaudeix d’un apagament i manca de reconeixement accentuada, més enllà de les necrològiques habituals i d’alguns companys i col·legues de la Universitat de Madrid, entre els quals, Germán Cano, Eduardo Maura, Luis Srenas, J.L. Moreno Pestaña, Ángeles Perona, etc que van publicar Costelaciones intempestivas. En torno a Jacobo Muñoz, a cura de German Cano, Eduardo Maura i Eugenio Moya (Biblioteca Nueva, 2015), que és una aproximació coral i plural a la significació i obra de Jacobo Muñoz.
Pel que, des del País Valencià, més ens concerneix, en la fundació de la revista La Caña Gris, mantenia contacte amb Juan Gil Albert i l’ambient poètic del moment, va descobrir el gran poeta exiliat que era Luis Cernuda. Jacobo «tingué també una etapa valencianista, a la Universitat, als primers anys seixanta, com un més dels estudiants revoltats de llavors, integrat al Partit Socialista Valencià, amb Eliseu Climent i tot aquell grup, que incloïa Alfons Cucó, Raimon, Lluís V. Aracil, Josep V. Marquès, Ferran Zurriaga, Josep L. Blasco, i molts altres. També Cèlia Amorós, filòsofa i pionera del feminisme, amiga i col·lega de tota la vida, amb la qual es va retrobar a la Complutense. Va tenir una primera fase de dedicació intensa a la literatura, poemes i crítica literària sobre el seu gran amic Francisco Brines, sobre Luis Cernuda o Cèsar Simón. I més endavant sobre l’obra de Hermann Broch, Robert Musil i Thomas Mann. O sobre Goethe, Hölderlin, Leopardi, André Gide i Beckett. El primer llibre que va publicar fou Lecturas de filosofia contemporània, el 1978. «Ja llavors s’hi consignaven els temes de referència: Wittgenstein i l’evolució de la filosofia analítica, l’estatus epistemològic del marxisme, problemes de mètode, l’Escola de Frankfurt, les perspectives de la filosofia contemporània. Posteriorment vindria una abundant producció bibliogràfica, a la qual caldrà afegir la seua intensa tasca editorial i de traducció». Gustau, en aquest Pròleg, tan complet, suggereix que caldria fer una biografia de Jacobo Muñoz, i assenyala: «Tot plegat ve a completar la imatge que puc servar de Jacobo com un pensador d’ampli espectre i de vasta cultura, atent als batecs del seu temps, però sempre amb una mena de consciència tràgica, derivada de la lucidesa extrema i de la familiaritat amb els diagnòstics clau d’una època d’expectatives frustrades i de promeses incomplertes. Una consciència tràgica, tanmateix, temperada per una resta de confiança en les possibilitats humanes que s’albira en l’aposta pel republicanisme, el socialisme democràtic i una nova Il·lustració, modulacions que es desprenen dels seus darrers escrits». I esmenta, com a revelador, el volum Los valores del republicanismo, edició de Jacobo, publicat el 2014 a Biblioteca Nueva, on s’assagen vies d’interpretació i rectificació davant la «crisi de representació política».
A la fi del Pròleg, Gustau, agraeix l’entrevista que li va fer a Jacobo, Faust Ripoll, la il·lusió que li feia«veure els seus textos traduïts al valencià, al català, que parlava i llegia, però que fill d’una època al capdavall» (va nàixer el 1940 i va viure sota la dictadura), «no acabava de dominar amb l’exigència necessària, en l’escriptura»... Esmenta el volum Inventari provisional. Materials per a una ontologia del present (Editorial Germania, col·lecció Sagitari, 1995), que va traslladar a valenciana prosa, amb la competència a què acostuma, el poeta Eduard Verger; agraeix a Sergio Sevilla i Nicolás Sánchez per la reproducció de la «Conversa sobre la filosofia d’avui» amb Jacobo. També a Pedro Ruiz, director de Pasajes de pensamiento contemporáneo, a Faust Ripoll per l’entrevista publicada a L’Espill i a Vicent Flor i Anacleto Ferrer per acollir aquest volum de Jacobo Muñoz, també a Robert Martínez i a l’equip de la IAM per la cura de l’edició. A la nota editorial s’explicita que les traduccions al català dels originals en castellà son, tret d’un cas, de Gustau Muñoz. L’excepció n’és «Què és un mestre? (Notes sobre Manuel Sacristán)», que va ser traduït per la també poeta Isabel Garcia Canet, com es consigna al peu de l’article. L’activitat de Sacristán és molt fructífera, des de la filosofia estricta (Heidegger, Marx, Lukács), al remat analitza els moviments socials alternatius, el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme i les propostes de transformació social des de la societat civil organitzada.
Critica i veritat és un llibre clau per conèixer alguns dels trets més característiques de la personalitat complexa, la vida i pensament de Jacobo Muñoz. Lliurat a la literatura i la filosofia, amb una mirada vers«els perdedors». De manera encertada, s’ha fet una tria valuosa de les diferents etapes que va transitar com a filòsof preocupat per les eines transformadores i emancipadores de la realitat i de la filosofia. Des del 1980 fins al 2018: ressenyes, converses, assajos, anàlisis, d’un filòsof que mereix una major difusió i un millor coneixement i reconeixement, per posar-lo en els escenaris del present que tan va analitzar; i amb els que no acabava de trobar-se a gust. Per algunes de les amenaces, pels mals averanys i pronòstics que albirava sobre els horitzons, en l’explotació de la natura i dels humans, tot i que en algun text considera, des d’un “culturalisme idealitzat”, que la cultura podrà resoldre tots els problemes que se’ns presenten, sense atendre’s prou a la materialitat de la natura que és erosionada acceleradament; on la “cultura”, és part del problema i de la possible «solució», amb limitacions. Un textos de filosofia i cultura, aplegats sota el nom deCrítica i Veritat, que fan pensar entorn d’alguns dels problemes més greus del present.
