Sal·lus Herrero i Gomar
L’Estiu dels brivalls, de Francesc Viadel, Premi Teodor Llorente, 2021, novel·la negra de la Pobla de Vallbona, editorial Vincle, València, juny 2021, 249 pàgines.
Abans d’encetar els relats novel·lescs, perquè s’entrellacen moltes històries, Viadel, posa unes reflexions d’E.M. Cioran L’escriptura de la llum i el desencant, sobre com viu la seua condició romanesa (traducció a cura de Joan M. Marín, Ed. 7 i Mig):
(…) com es pot ser romanès? era una qüestió a la qual només podia respondre amb una mortificació constant. Odiant els meus, el meu país, els seus pagesos intemporals, enamorats de la seua malaptesa, brillants de ximpleria, jo enrogia de procedir-ne, els renegava, rebutjava la seua fraternitat, les seues certituds de larves petrificades, els seus somnis geològics. Per més que cercava en els seus trets l’agitació, els fingiments de la rebel·lió, malauradament el simi es moria en ells. De veritat no venien del mineral? No sabent ja com sacsejar-los, com animar-los, a l’últim vaig somiar la seua exterminació. Però no es massacren les pedres. L’espectacle que m’oferien justificava i desconcertava, alimentava i fastiguejava la meua histèria. I jo no parava de maleir l’accident que em va fer nàixer d’ells». ,
I afig també Estiu, de Marc Granell, Últims poemes-Poesiareunida 1976-1999:
Avorresc l’estiu com s’avorreix un malson
repetit i cruel fins al fàstic.
Avorresc els seus ulls caníbals i ferotges
de tigre mort de fam i de cobdícia
que se’t llança sense avís al damunt i t’esgarra
la pell a mossos i urpes desbocades.
Avorresc sobretot el seu somriure
atlàntic i bavós de rei imbècil
prometent paradisos d’oblit i de puresa
mentre acoltella amb furor tota esperança
Avorresc l’estiu com s’avorreix un amor
que ja és dolor i no t’abandona
Un amic valencià que viu i treballa a Londres, des de fa molts anys, Rafel Sanchis, que sempre ha fet de pont (entre el valencianisme i el catalanisme de tot l’àmbit lingüístic i mai d’entrebanc) em va dir que al grup de lectura de la Casa de Catalunya U.K. i de la Casa de València U.K., conjuntament, han triat aquesta darrera novel·la de Francesc Viadel, per a llegir i conversar amb l’autor a principis l’octubre vinent; em va preguntar i li vaig fer cinc cèntims de què anava la novel·la, sense fer ‘espòiler‘; aleshores me l’estava llegint a glops, a poc a poc. Perquè sovint hi havia escenes fortes, ferotges, i em calia reprendre l’alè, posem per cas, després d’escenes de violència o de descripcions de mosques verdes merdoses de llom metàl·lic al cementeri mentre estaven esmorzant els obrers del subsidi; em va dir Rafel, en copsar-ho: «un relat sobre la dura vida dels «underclass»… Sí, això és!
Una novel·la, L’estiu dels brivalls, sota la pesantor i la suor d’un estiu tòrrid, ple de desfici i de desesperació, farcida de música, lletra i imatges heavy metal, amb bultacos, cotxes que van per les sèquies de la Ribera, heroïnòmans, ionquis de cavall anant com zombis pels supermercats de la droga, obrers interins, de sou curt i sempre provisional i incert, sense cap glòria, que recorren, amb renecs, cementeris, jardins, camps ple de feina desagraïda i jovent que va pels camins iniciàtics a la recerca del sexe ràpid, la droga i l’alcohol, per les discoteques i els bars de mala mort de la ruta del «bakalao»… que en ple anys vuitanta, de globalització ferotge d’un neoliberalisme salvatge, tratcherià i reaganià, es va etiquetar, no com a ‘ruta del bacallà’ o ‘abadejo’, sinó a la manera castellana, com “la movida de Madrid“; una explosió de suflés postmoderns, balades de música pop i la invenció de l’espanyolisme futboler de “la roja”, mentre augmentava la crisi econòmica i s’exercia el terrorisme d’estat i dels altres.
Des del principi fins a la fi, descriu la dura, crua, desagraïda, violenta i sòrdida vida dels perdedors, de les classes socials més marginals i perifèriques, dels «underclass»; en un espill, deformat, brut i espatllat, podem veure’ns també, si ens fixem, a tots nosaltres, com a valenciana i catalana gent, invisibilitzats dels grans mitjans, empobrits, infrafinançats, arraconats, marginats, exclosos… Com a ciutadania de segona o tercera, sense reconeixement ni dret a tenir més drets que les almoines i les molles, sempre incertes i magres, de l’amo castrador, garrepa i àvar de «l’ogre filantròpic»; un dels protagonistes de la novel·la, Marc Lloret, li ho retrau al seu pare, la seua manca de coratge per enfrontar-se a la misèria que li atorga el puto amo. Perquè mai ha gosat plantar-li cara i ha reverenciat a qui l’explota, sense fer-se valdre i sense deixar d’arrossegar-se per terra com un cuc menja-merdes, sense cap vergonya ni dignitat, de vexació en vexació; parla, la novel·la, de les borses de pobresa i de marginalitat dels barris perifèrics, com Sant Roc, de la condició marginal, perifèrica, geogràfica, política i social, de la metròpoli colonialista dels que manen; la vida d’un lumpen proletariat colonitzada per les drogues, per les llepolies, pel tabac, l’alcohol, la delinqüència, la violència i les ordres dels qui manen, de manera imperativa i vertical, netejar la brutícia de les institucions i els indrets més bruts, sòrdids, destruïts, enderrocats i merdosos del poble; sobre les precarietats, les foscors i misèries extremes de la vida quotidiana, familiar, recreativa i laboral, vides trencades, derrocades, solsides, esquarterades, entorn a la crisi de la fi dels anys vuitanta; un submón de jornalers, llauradors, drogats, homosexuals, exguàrdies civils, lladres, expresidiaris, macarres, cuiners, jovent sense avenir i prostitutes rebregades, gent desesperada, de vides desfetes, torçudes, desendreçades, desrengades, sense un demà, amb un horitzó, més que limitat, clausurat. És un poble imaginari, que, geogràficament, s’ubica entre la Ribera a la Marina Baixa… Però, ho podria ser des de la Catalunya Nord, de les illes, la Franja de Ponent, de Catalunya fins al sud més meridional del País Valencià o en qualsevol barri marginal de París, Berlín, Nàpols, Roma, Brussel·les o Nova York. Jovent que, sovint, a pesar de tot, somia obrir-se nous horitzons, anar-se’n a viure a València, a Barcelona o a Amsterdam per poder viure una vida anònima, poder drogar-se i anar al«barri roig» on s’ofereix carn fresca als aparadors; com una manera d’eixir dels naufragis, de fugir, d’escapar del forat llòbrec, en què habita la seua vida, cada vegada més closa i estreta, sense cap al·licient ni pervenir. Sense cap escapatòria. Vides anul·lades i angoixants, amb una corda al coll que estreny cada volta més.
No és novel·la per a ser llegida per estómacs delicats ni agraïts, ni gent «del puntet» (batlles, regidors pilotes, notaris tradicionals, banquers, farmacèutics, llepons…) , ni pels que siguin primmirats i exigents amb els requeriment d’un llenguatge refinat i exquisit, ple d’eufemismes i circumloquis, de mentides ensucrades que només serveixen per causar la sensació d’assuavir la crua brutalitat de la vida de l’infra-món de la raça humana; en un procés de degradació i brutalització accelerada. És una novel·la bronca, salvatge, amb moment de ferocitat i de «tendresa», no exempta de moments «d’humor negre», de discussions familiars frustrants i claustrofòbiques, de violència absurda, gratuïta, masclista, de violadors i homòfobs, d’erotisme desenfrenat d’arrapa-i-fuig, de només carn contra carn, de l’imperi de la força bruta, sense cap afecte, només instrumentalització objectual i l’ebrietat d’un plaer efímer i instantàniament evaporat; dels que creuen, fermament, que el paradís és empastellar-se, drogar-se i fornicar en una orgia sense aturador als marges de sota els camps tarongers de la Ribera; a la vora del paradís celestial de les sèquies del riu Xúquer. Prop d’on el poeta Llorente feia els poemes bucòlics dels diumenge:”Vora’l Barrach dels Algadins/ hià uns tarongers de tan dols flayre,/ que per a omplir de aroma l’aire/ no té lo mon millors jardins/ […]“.
El de Viadel, no és cap relat melindrós, flàccid, ni tou, és un retrat, dur i musculós, de la València més fosca, nua i descarnada, dels baixos fons, suburbials, dels marges, de la perifèria, dels límits, de personatges residuals… M’ha semblat que està inspirada en la literatura ‘maleïda’, de Jean Genet Diari del lladre i en el films del cinema italià, neorealista, de films com Rocco i els seus germans, dels films de Paolo Pasolini, Sorrentino, Antonioni, Vizconti, Fellini… Concretament, dels Nois de a vida de Pasolini, com s’esmenta a la contraportada; potser també en les novel·les desesperades, inquietants i desficioses de Cesare Pavese, plenes de la misèria del món, que descriu Pierre Bourdieu als seus estudis sobre els barris perifèrics i marginals, els “banlieu” de les ciutats de la França, on la «grandeur», els valors republicans, l’ascensor social i la projecció i realització vital, no es troba per enlloc…Només atur, pobresa, desarrelament, enfonsament en la misèria i desesperació… on la gent en compte d’enfrontar-se als qui els causen i fabriquen els cercles de la pobresa en un laberint sense sortida, es devoren entre si, amb baralles, robatoris, insults, misèries, renecs, violència, navalles i autodestrucció. No pot haver-hi eixida. No n’hi ha… perquè, d’una vida infernal, només hom pot ensorrar-se encara més avall, sense tocar fons. En caiguda lliure. Cap avall no hi ha topall…
Una brutalitat espectacular que serveix per denunciar les vides abaratides, les que no importen, minoritzades, els desnonaments socials, els somnis trencats i perduts, per les clavegueres, dels que són considerats vides sobrants (Bauman), a excloure, a apartar i invisibilitzar, enmig dels excrements i l’embrutiment, de la crua i angoixant desesperació que ens deshumanitza i brutalitza, en un «campi qui pugui», ple de ferocitat, devorador, caníbal, residual, excremental…
Escrita sense cap judici moral, no tracta d’alliçonar, només és una descripció novel·lada d’històries crues per sacsejar els cossos. La denuncia de les desigualtats socials i la marginalitat, per revenjar-se de les frustracions, les angoixes i les misèries viscudes; per «fer justícia social» mitjançant una literatura que narra vides, quotidianes, «normals», brutals i excloses; mostra l’amargor i el ressentiment familiar, que va covant-se, el jornal de beneficència, la vida de subsidi que ‘s’atorga’ com una almoina, la pedofília del mossén, les ferides obertes encara de la guerra incivil de fons que a penes s’insinua… Com un morbós, maleït i fosc malson, en blanc i negre, de tantes vides malaguanyades que no poden surar per alenar i tornar a aixecar-se, per posar-se drets de nou; on la dignitat ha perdut el sentit pels laberints de les renuncies, la dictadura de la llei del més fort, el darwinisme social que s’imposa a colps de puny i de llistes de treball, la submissió a les tristes, depriments i fotudes fatalitats del destí, que, només des del sarcasme es pot dir «providencial». Una lluita descarnada per sobreviure, en una selva social, enmig d’una angoixosa desesperació sense fi… com un malson d’estiu tòrrid ple de suor, escalfor, semen, llàgrimes, sang calenta i xafogor; on la carn vol carn (Ausiàs Marc), la sang, sang, el ferro, ferro.. i on la desesperació és una mascletada, angoixant, in crescendo, que ens explota al ventre o a la cara. Al davant dels nostres nassos.
