Sal·lus Herrero i Gomar
El segon llibre que s’ha publicat en la col·lecció Biblioteca de Pensament Crític, dirigida per Gustau Muñoz, és Passatges de frontera. Els llocs i les idees d’un itinerari de vida, d’Albert O. Hirschman, editorial Afers, Catarroja (País Valencià), 2022, coberta de Josep Alapont, amb color groc/taronja, amb una síntesi del que s’explica a la Presentació, on es diu que Albert O. Hirschman va viure moltes vides. D’origen jueu alemany, antifeixista, resistent a la França ocupada, emigrat als Estats Units, economista original, combatent, assessor del Pla Marshall, gran coneixedor d’Amèrica Llatina, autor d’una obra fonamental en el món de l’economia del desenvolupament i de la història de les idees. Hirschman va travessar moltes fronteres. Aquesta facilitat per creuar fronteres geogràfiques, culturals, nacionals i estatals, el va forjar en l’habilitat per travessar fronteres disciplinars de manera fecunda, àgil i lúcida. En aquest llibre -en aquesta llarga conversa- fa un viatge a la memòria, a la seua aportació científica i a la consciència del segle XX, a partir tothora de la seua pregona honestedat intel·lectual i la crítica contundent als totalitarismes. El primer capítol va sobre Els anys europeus», el segon, Els anys americans, el tercer Paraules clau i la Bibliografia.
Passatges de frontera ha estat traduït al català per Gustau Muñoz, d’una edició en italià, amb el títol original Passagi di frontiera. I luoghi e le idee di un percorso di vita, a cura de Carmine Donzelli, Marta Petrusewicz i Claudia Rusconi, que el varen entrevistar, publicat per Donzelli editore, Roma, 1994. S’ha respectat la Presentació. Nota de l’editor italià, agost de 1994 on subratlla l’aventura en l’itinerari vital de Hirschman com el fet més remarcable: la successió tibant i carregada d’experiències imposades de vegades o escollides lliurement, però viscudes amb una càrrega inesgotable d’entusiasme, en constant innovació al marge de l’ortodòxia i els camins planers. Aquesta llarga conversa, feta el 1993, al lloc i el moment on culminà la seua carrera acadèmica, a l’Institut for Advanced Study de Princeton, és una entrevista on hi ha una rica informació, plena de lucidesa i esperit crític. No obstant això, li hagueren pogut demanar més, com ara per la seua opinió sobre els cops d’estat i les dictadures militars, als anys seixanta i setanta, a Amèrica Llatina i Àsia, on en alguns casos està més que acreditat que va participar els Estats Units; i per què, els del Pla Marshall, no van pressionar per fer caure la dictadura de Franco, en comptes de donar-li suport Eisenhower i consolidar-la, el 21 de desembre de 1959, com a regal de Nadal.
A la solapa de Passatges de frontera, es remarca la seua aportació original i heterodoxa en desenvolupament, teoria de l’acció col·lectiva, l’estudi dels orígens morals i ideològics del capitalisme. Hirschman va participar en les Joventuts Socialistes a Alemanya, després de l’incendi del Reichtag, el 1933, va fugir a França, es va implicar uns mesos en la lluita contra el feixisme espanyol durant la guerra, va viure i estudiar a Londres, Paris i Trieste, a Itàlia va col·laborar amb figures cabdals de l’antifeixisme italià com Eugenio Colorni (cunyat seu, casat amb Ursula Hirschman), Emilio Sereni, Nicola Chiaromonte i Mario Levi (germà de l’escriptora Natalia Ginzburg); més tard es va refugiar a París on es va reaccionar amb Robert Marjolin, Raymond Aron o Ignazio Silone, pel qui sentia una gran admiració i va pertànyer al comitè de rescat de Marsella que es dedicava a passar gent per la frontera dels Pirineus de la Catalunya del Nord a la Catalunya del sud, per la ruta Lister, des de Banyuls a Portbou, on va travessar Walter Benjamin, com s’esmenta al llibre de Lisa Fittko La meva travessia dels Pirineus. L’últim camí de Walter Benjamin, traducció d’Anna Maria Corredor, Edicions Reremús i Fundació Angelus Novus per a l’Estudi d les Arts, la Història i el Pensament, Portbou, Setembre de 2021, Col·lecció Passatges, Pròleg de Pilar Parcerisas.
En aquest llibre de Lisa Fittko, Albert Hirschman ix de passada, entre la gent de Marsella que vol fugir, entre els quals Walter Benjamin, Hannah Arendt i Heinrich Blücher, Lisa i Hans Fittko, Paul Westheim, Fratz Fränkeli altres que tenien contacte amb l’Emergncy Rescue Commitee, de Varian Fry, un comité de solidaritat nord-americà antifeixista que ajudava a passar gent de França a Espanya i des de Portugal als Estats Units. Lisa Fittko, a més d’explicar la seua experiència esgarrifosa en el camp de concentració francès de Gurs, l’angoixa i les dificultats de viure sense papers, com a apàtrides i pàries, denuncia la connivència del règim franquista amb els nazis i «l’arbitrarietat» que hi havia en la frontera pel que fa als apàtrides que travessaven per Espanya; esmenta que sovint no solien demanarel visat, però «De tant en tant, els espanyols s’inventen alguna collonada, ja no accepten tal paper o tal altre, cal presentar-ne també tal document, no podem donar per vàlid aquest segell… Després sembla que hi va haver noves disposicions que prohibien, per exemple, que els apàtrides poguessin transitar per Espanya. A diversos emigrants els van rebutjar i fins i tot els van detenir o els van enviar al camp de concentració de Figueres […] el que trobàvem inquietant era que bona part dels que tenien problemes a la frontera eren persones conegudes que viatjaven amb el seu nom veritable: era evident que la mà de la Gestapo s’estenia fins allà». Hitler, Mussolini i Franco cooperaven amb els mateixos propòsits totalitaris, tot i que Hirschman, diu que el feixisme italià no era tan despietat i inhumà com el nazisme, perquè van deixar que la seua germana es retrobés amb el seu marit… Però la vespra de l’alliberament de Roma una banda feixista el va assassinar.
Hirschman ha sigut autor d’obres com L’estratègia del desenvolupament econòmic, Eixida, veu i llibertat, Les passions i els interessos, Retòriques de la intransigència, Tendències autosubversives i una introducció seua al llibre de Varian Fry Assignment: Rescue. La seua germana Ursula Hirschman Spinelli, fa «un bonic retrat al seu llibre» de la experiència a la Guerra Civil a Catalunya, segons Albert, quan ell tenia contactes amb el POUM i veia l’amenaça de l’estalinisme; com la va veure George Orwell a Homenatge a Catalunya.
A la conversa conta la seua experiència familiar, els estudis, el coneixement de llengües, la primera, l’alemany, la segona, el francès, la tercera, l’italià. I després l’anglès i l’espanyol, de l’ídix, confessa: «No, no l’he aprés mai, tan sols en conec algunes paraules»; al Französische Gymnasium, als catorze anys, el va fer llegir Marx el seu mentor Heinrich Ehrman, que seguix, més o menys, el mateix camí; ambdós marxen de Berlín a França i després als Estats Units. Hirschman va llegir també a Goethe, Emil Ludwig, Els Bundenbrook de Thomas Mann, Tolstoi, Dostoievski, Nietzsche…; es va relacionar amb gent del Bund, el partit socialista jueu (que Mark Mazower explica a Lo que no me contaste, ed. Crítica, Barcelona, 2021); tenia contactes amb els comunistes i llegia molt Marx, Lenin, Engels, Kautsky, Rosa Luxemburg, Max Adler, Georges Bataille, La part maudite, etcètera. Es va relacionar amb l’analista polític Richard Löwenthal, que va fer una anàlisi del nazisme diferent a la versió ortodoxa, on s’entenia el nazisme com una nova versió del capital. Explicita l’impacte que li va causar el Marx d’El 18 Brumari,perquè, segons Albert, «els seus escrits històrics eren molt menys “ortodoxos” que els seus escrits econòmics». Li pregunta per l’ètica política i diu que «En general no he tingut mai un gran interès per l’ètica a diferència de Michel Walzer, que investiga aquí a Princeton, al despatx del costat meu… Potser ell i jo estem tan d’acord justament perquè els interessen coses tan diferents! Jo vull comprendre com succeeixen les coses, com esdevé el canvi». Reconeix que va llegir elManifest Comunista, La lluita de classes a França, El capital, l’Anti-Dühring…
De la seua experiència al comitè de rescat d’emergència per passar refugiats per la frontera, n’esmenta Hannah Arendt i el seu marit Heinrich Blücher, del que diu que el coneixia d’abans perquè li havia fet la cort a la seus germana Úrsula i eren prou amics. La vida acadèmica als Estats Units i el seu paper a l’exèrcit nord-americà del 1943 al 1946 percontribuir a la derrota de l’Alemanya nazi i aconseguir la nacionalitat, la seua participació en el Pla Marshall, explicita que li agradava molt el concepte de «large-scale grant giving», la donació a gran escala, l’estada a Colòmbia sobre la planificació econòmica del Banc Mundial, enmig hi hagué el colp d’estat del general Rojas Pinilla,on es sentia una mica frustrat pel desgavell general, la seua anada a Yale on va escriure sobre les estratègies econòmiques de desenvolupament, van començar a interessar-se per les seues idees i va tornar a la universitat de Columbia, després a Harvard i finalment l’Institut de Princeton.
Explica la seua experiència americana, com durant la revolució cubana va ser un dels esperts dels Estats Units que hom buscava i consultava contínuament. Diu: «Se’m va demanar fins i tot de formar part de l’staff de Kennedy, però jo estava escrivint un altre llibre i no volia interrompre’l». Al principi veia molt positiva la revolució a Cuba, però després «tenia els meus dubtes sobre l’entusiasme amb què Fidel va abraçar la línia soviètica». Va tenir un debat no gaire interessant amb Fidel quan aquest va anar a Nova York i passà per la Columbia University. El que li interessava a Hirschman era la possibilitat de fer reformes a Amèrica Llatina i va escriure Journeys Toward Progress, en estudiar seriosament la història del «policy-making» i va fer crítiques a les polítiques simplistes de Kennedy pel que fa a Amèrica Llatina. Per explicar les seues crítiques millor va escriure Exit, Voice, and Loyalty, on barreja les ciències socials, economia i política; va escriure sobre els obstacles a la percepció del canvi, va criticar la «fracasomania», la tendència túnel a mirar només els atzucacs i no veure els èxits, les eixides.
Albert Hirschman, s’orienta a la recerca d’una intervenció reeixida sobre el terreny, a una projecció pràctica i eficaç del treball científic, a partir del coneixement concret, i fa propostes polítiques als desafiaments del moment, com explica al seu llibre The Rethoric of Reaction, lligades a la justícia social i la confiança en la democràcia o inclús a l’autosubversió… amb una recerca amb la «llanterna empírica», des de la comprensió de les peculiaritats, de les especificitats i fins i tot de les ‘vies insòlites’. Recorda l’ambient reaccionari, que de cap manera era una ambient de debat obert a l’École des Hautes Estudes Commerciales, a París, davant l’ascens del feixisme a França, que el disgustava i el contrast amb els Estats Units i les discussions interessants amb Samuel Huntignton, el del xoc de civilitzacions, Dankwart Rustov, processos de democratització, Daniel Bell, sobre les societats post-industrials i tecnològiques…
Sobre el moviment dels estudiants del 68, diu que potser era una mica immadur, però en conjunt li sembla «una mena de renovació de les energies socials, una expressió de la voluntat de canvi», tot i que veia molt més positiu el sorgiment del Black Power i ho expressa a Exit, Voice, and Loyalty. En canvi, a The passions and the Interests, analitza els discursos clàssics (Montesquieu, James Steuart…) de la teoria política i analitza la història del pensament modern europeu, i com al seu primer llibre National Power and the Structure of Foreign Trade, relaciona els vincles entre economia i política, democràcia i comerç que promou els contactes socials i suavitza els conflictes, analitza el desenvolupament econòmic i les conseqüències inesperades de les accions humanes. Les dificultats de comprendre les accions col·lectives perquè l’avenir es construeix sempre amb factors desconeguts i reaccions imprevistes.
Al tercer capítol analitza algunes de les «paraules claus» que ha fet servir en les seues recerques, entre les quals, una manera de veure la realitat, «exit/voice», que recull el filòsof-economista, Michael MacPherson, al Festschrift, on diu que si algú proclama una llei, Hirschman assenyala on i com no funciona; «trespassing», en el sentit l’ultrapassar els límits disciplinaris, «shifting», la recerca de l’oscil·lació òptima, modificar la pròpia ubicació, més que trobar un «punt d’equilibri» inexistent perquè no hi ha res estàtic, «fracasomania/catàstrofe», el catastrofisme és una anàlisi de la realitat en termes «aut-aut»,del tipus «o fas tal i tal reforma o hi haurà una catàstrofe», s’emprenya davant els qui fan propostes sense conèixer prèviament la realitat concreta i fan avaluacions pessimistes; «passions/interessos», «A Bias for hope», «commitment to doubt», compromís amb el dubteo les «unintended consequences», conseqüències inesperades o imprevistes davant el canvi possible, la futilitat i els efectes perversos, la cancel·lació de «l’open-endedness» (l’obertura a solucions diverses), «the wisdom of hindsight»: la comprensió retrospectiva i al revés «the folly of foresight», la insensatesa de la previsió, que apunta a l’inesperat, a l’imprevist. La contraposició entre «meddlesone» (intervencionisme) i «mousy» (timidesa)…
Afirma que no és totalment antiteòric, ni del tot contrari a la sobrietat, ni totalment a favor de la complexitat, posem per cas, defensa el desenvolupament no equilibrat… La possibilitat que canvis positius es verifiquen depén d’una conjunció de circumstàncies extraordinàries, d’una concatenació de factors del tot inesperats, no d’un resultat quasi mecànic… Analitza ‘previsions de tendències’, des de la seua barretja d’activista i anàlitic. Coincideix amb Amartya Sen sobre la necessitat de compromís, commitment, engagement, com la categoria fonamental que informa l’acció humana (les motivacions psicològiques, els desigs o les passions), en un grau molt superior a les preferències del mercat i al càlcul racional (Adam Smith, James Mill), els aspectes lligats a la salut, la higiene, la taxa de mortalitat infantil, l’augment de l’alfabetització, els indicadors socials, assenyalen la convergència o divergència sobre el «progrés social» i el creixement econòmic, no tan vinculat estrictament a la renda per capita. El dubte i el pensament són del tot indestriables. Li agrada fer joc de paraules i diu que tant o més important que la recerca de la felicitat (pursuit of happiness) és la felicitat de la recerca (happiness of pursuit), per a transformar les societats a millor; li agrada fer citacions de literatura que es troben a Liaisons dangereuses, a Hölderlin (Però on hi ha el perill, creix també el que salva), Montaigne, Pascal o Flaubert… on destaquen «l’optimisme», inclús davant els riscos més grans i els pronòstics més funestos… Al remat, esmenta Galbraith, un dels economistes més influents a les polítiques progressistes dels Estats Units, i advoca per mantenir la complexitat de la realitat, la imaginació, la creativitat, la barreja de coneixements per al descobriment allò concret i situat lluny de les generalitats i les abstraccions.
Un pensador original, més actual que mai, una lectura imprescindible…
