Sal·lus Herrero i Gomar
Molts i ningú. Embastat de memòries i altres històries, de Clara Ponsatí i Obiols, La Campana, març 2022, 350 pàgines, disseny de la coberta Enric Jardí, amb el detall d’una il·lustració de Josep Obiols per al llibre d’infants (1931); Josep Obiols és l’avi matern de Clara Ponsatí i ella és també neboda de l’ex-dirigent del PSC, Raimon Obiols, germà de la seua mare, Montserrat. Recorre part de la seua nissaga familiar. És a dir, nissaga i catalanitat…
A la solapa autobiogràfica, s’especifica el seu currículum acadèmic, com a brillant professora de Teoria Econòmica. Es va llicenciar a la Universitat de Barcelona, el 1980, va fer els estudis de postgrau a la Universitat Autònoma de Barcelona (1982) i es va doctorar a la Universitat de Minnesota (1988), als Estats Units. Era, doncs, una “minessota”…
Per a encapçalar l’etapa americana, capítol VIII, posa en original i traduït al català, a manera d’epígrafs, una frase de Jock Kerouac, On the Road «El gran viatge de la meva vida estava a punt de començar, un camió amb una plataforma oberta darrere on jeien sis o set xicots, i els conductors, un parell de joves rossos, grangers de Minnessota, recollien tota ànima vivent que trobaven per aquella carretera». I un epígraf de Hubert H. Humphrey: «El millor regal de la vida és l’amistat, i jo l’he rebut». Explica el perquè de «l’efecte Mas Colell», a algunes universitats dels Estats Units, si més no en economia, de la mà d’alguns predecessors com Andreu Mas-Collell, Joaquim Silvestre, Antoni Bosch, Salvador Barberà, que li contava a Ponsatí quin era el context polític quan estudia allà: el 30 d’abril de 1970 quan el president dels Estats Units, Nixon, va ordenar la invasió de Cambodja. El 4 de maig, la Guardia Nacional d’Ohio, enviada pel governador per reprimir les protestes a la University de Kent State, disparà contra els manifestants i va deixar quatre morts i nou ferits. El rebuig a la guerra es va generalitzar. Els campus universitaris bullien. Rememorant les primeres impressions quan va aterrar als Estats Units, Barberà, deia: «Va ser arribar i trobar-nos les manifestacions amb barricades al centre per protestar contra el bloqueig del golf de Tonquín. Tinc una pel·lícula de super 8 gravada al campus amb els estudiants enfrontats a la policia. La ràdio de la universitat emetia en directe els discursos de Chomsky i la Jane Fonda animava la festa. La societat americana era molt més oberta que l’actual. Els Set de Chicago, els activistes acusats d’incitar els aldarulls de la Convenció Demòcrata, sortien a la tele fumant porros. Coses avui dia impensables». A tots els àmbits, l’onada conservadora va guanyar terreny, contra el Maig del 68 i la contestació posterior seguint aquest solc.
Clara Ponsatí explica com durant els anys setanta a Minnesota hi va florir la revolució de la nova macroeconomia. Amb Thomas Sargent, Christopfer Sims i Neil Wallace les espectatives racionals i la nova teoria monetària es van fer un lloc al paradís del departament, al costat del disseny de mecanismes d’en Hurwicz. Quan el 1980 hi ha arribar Edward Prescott, la macroeconomia va passar a ocupar el lloc preeminent. Aquell mateix any Ronanld Reagan derrotava el president Jimmy Carter a les eleccions. L’estada de Clara Ponsatí als Estats Units va coincidir amb els anys de Reagan a la Casa Blanca. La seua tesi doctoral es titula Incomplete information two person bargaining with a finite set of possible agreements (Informació incompleta en negociacions bilaterals amb un nombre finit d’acords), per a l’anàlisi de conflictes i la importància d’incorporar la incertesa com obertura mental i un mediador en la resolució de conflictes. Va tornar a Catalunya la tardor del 1989.
Al següent capítol, el IX, està dedicat «Al Vallés, feina i família, on el precedeix un poema de Jacint Verdaguer, Al Cel: «Qui pogués esqueixar tota la vida/ i escriure-la millor,/com al deixar la carta corregida/ s’esqueixa el borrador!/ i una frase de Wallace Stegner, Angle of Repose: «Wisdom is knowing what you have to accept» («La saviesa és saber el que has d’acceptar»), on critica l’endogàmia universitària, esmenta els seus treballs de divulgació científica i recorda l’impacte de la lectura d’El gen egoista de Dawkins, on diu que es va reconciliar amb els humans i va entendre millor la inevitable presència de la maldat; la influència de la ‘genètica’, tot i que va amplificar el seu escepticisme… Hi ha episodis familiars emotius i esfereïdors, com quan conta la malaltia del seu primer fill Guillem, just quan va anar a fer el doctorat de Biologia als Estats Units, la universitat d’Emory a Atlanta, després d’una temporada en un laboratori de biogenètica del Parc Científic, a l’Hospital del Mar; era agost del 2010, explica com d’Hospital en Hospital, tant a Amèrica com a Catalunya, no van haver-hi mans per salvar-lo. El diferent tracte entre un país i l’altre als hospitals.
Al capítol X, «De nou rodolant pel món», l’encapçala una cançó de Bob Dylan, Like a rolling stone en original: «Què et sembla/ la solitud, no tenir rumb ni sostre,/ estranya que rodoles com un còdol?», i una frase de Fernando Pessoa, a Poemas de Alberto Caeiro, en portugués: «Més enllà del tombant del camí/ hi ha potser un pou, i potser un castell,/ o potser tan sols continua el camí.» Conta la tercera part de la seua vida professional, que ha passat, més o menys, a l’estranger; uns quinze anys fora de Catalunya: set de doctorat, un any a Califòrnia, un any a Toronto i un any a Washington. A Escòcia, a St Andrews, n’hi ha passat cinc i d’aquest cinc, dos i mig a l’exili. Ací conta les peripècies que va passar, el 2011 quan va guanyar un concurs a la Universitat de Georgetown (Washington) per cobrir la càtedra Príncipe de Astúrias. El juliol del 2012, quan el Tribunal Constitucional d’Espanya va dir, que l’Estatut votat en referèndum per la ciutadania catalana, no era constitucional, l’historiador, Agustí Colomines, director de la Fundació Catdem, li va proposar participar en un vídeo sobre el dèficit fiscal, va acceptar, denunciant que l’estat no publicava les dades per manca de transparència i per l’escàndol que suposava l’infrafinançament a Catalunya (i a la resta dels Països Catalans); el vídeo va arribar a les altes autoritats espanyoles, l’ambaixador d’Espanya a Washington, els ministres Margallo i Wert van donar les ordres pertinents perquè els jerarques del Ministeri d’Educació bloquejaren la renovació del contracte, tot i que el seu cap de departament estava content del seu treball com a professora i investigadora de les teories de joc aplicades a l’economia. Hi ha una foto d’ella amb el monarca actual, amb una dedicació com a Príncipe d’Astúrias a la Zarzuela, juliol de 2012, quan va aconseguir el concurs: «Para Clara Ponsatí Obiols con gran afecto y mis mejores deseos como titular de la cátedra que lleva mi nombre en la Universitat de Georgetown». Aquesta càtedra porta el seu nom, monàrquic, de la nissaga borbònica, perquè és la universitat on va fer els seus estudis als Estats Units, una manera de comprar títols i reputació, com deia Anselm Turmeda i cantava Raimon a l’Elogi dels diners: «els miracles», increïbles que fan: “Diners de tort fan veritat,/ e de jutge fan advocat;/ savi fan tornar l’hom orat,/ pus que d’ells haja. […] Diners fan vui al món lo joc,/ e fan honor a molt badoc;/ a qui diu “no” fan-li dir “hoc”./ Vejats miracle!/ Diners, doncs, vulles aplegar./ Si els pots haver no els lleixs anar;/ si molts n’hauràs poràs tornar/ papa de Roma”. O rei d’Espanya.
Hi ha moltes coses, interessants al llibre Molts i ningú de Clara Ponsatí, arrels familiars, els seus pares, infants de la guerra, família d’artistes, sastres i mestres, després dels bombardejos de la Legió Còndor a Gernika, «el 26 d’abril del 1937, la població civil de Catalunya es va convertir en el principal blanc de l’aviació feixista. La ciutat va patir vuitanta atacs de la Legió Còndor, cent tretze de l’aviació italiana i un de l’aviació franquista. Hi van morir més de dues mil persones. A vegades la sirena avisava d’un bombardeig imminent mentre els nens eren a l’escola», els mestres els feien sortir i els deien on s’havien d’estirar a terra… Sovint, però, el bombardeig era de nit; la seua etapa escolar en una escola catalana i progressista durant la dictadura franquista, la seua militància a les Joventuts Comunistes del PSUC (i la relació amb Miquel Nuñez, del qui diu que era un seductor irresistible, Miquel Serradell, Pere Ardiaca, Antoni Gutiérrez, Doménech Martínez, Josep Mª Riera…) i el seu viatge a Itàlia dels setanta quan Rafael Alberti, Santiago Carrillo, encara eren a l’exili, juny de 1975, allà a la celebració del vuintantè aniversari de Dolores Ibarruri a Roma, hi havia també, Jordi Solé Turà, Alfonso Carlos Comín, Pilar Bravo, Ignacio Gallego, Simón Sánchez Montero, Manuel Azcárate.. A l’endemà va anar a un miting d’Enrico Berlinguer i de visita a la Capella Sixtina del Vaticà; comenta la seua participació durant uns pocs mesos al procés pel referèndum, on no anava de catxa, la seua defensa escocesa (Gonzalo Boye, Aamer Anwar, Claire Mitchell, el Comitè d’Amics de Catalunya de Gasgow), la llibertat a Europa lluny de les urpes de la «justícia» espanyola, la seua critica punyent al funcionament del parlament de la UE com un mercat (de botifarres!) on els lobbys de les multinacionals van a vendre els seus productes i influeixen decisivament en les lleis i la construcció d’una Europa massa vinclada pels interessos del capital…
Explica des del primer moment que ella no anava de catxa i penava que s’anava a plantar cara a l’estat espanyol després del referèndum de l’1-O del 2017. La seua explicació sobre l’exili, és una constant, l’eix que vertebra totes les seues memòries; de fet el llibre comença amb una citació d’Horaci, Odes II, XVI, 19-20 «Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit d’ell mateix?»; des del 27 d’octubre de 2017 fins ara ha anat errant per Europa, narra la seua decepció perquè no es materialitzés la declaració de la independència, la seua marginació, en haver entrat al Govern de la Generalitat, com a consellera d’educació, amb tant poc de temps, la poca preparació de les estructures d’estat, els nuls debats per a la implantació de la República Catalana que es votava, el sotrac de l’exili, que conclou amb unes frases de l’anglés W.H. Auden, quan, el 1938, tornant d’uns mesos al front de Madrid amb les Brigades Internacionals, va estar-se una temporada a Brussel·les, com ens ho explica al seu poema Musée des Beaux Arts, que diu: «Sobre el patiment, mai no es van equivocar/ els mestres antinc: que bé que van entendre/ la seva posició entre els homes; com fa acte de presència […], traducció de Marcel Riera.
Al remat, hi ha un epíleg, on es defineix «una entre tants», descriu el per què del seu independentisme després de tants intents per encaixar a dins de l’estat i el cost de l’exili, on diu sobre la seua tasca (i la de la resta d’exiliats), al parlament de la UE: «Hem pogut demostrar que volen reprimir-nos perquè som una minoria nacional, i no perquè es saltéssim cap llei. Per això podem trepitjar qualsevol tros de terra d’Europa menys l’Estat espanyol. La persecució que patim encara avui els exiliats és provocada per la nostra condició de catalans ii d’independentistes. És il·legal i exclusivament política. No hi ha més explicació. La democràcia espanyola la promou i la tolera, aquesta persecució perquè Espanya no és una democràcia amb els catalans, Espanya no pot ser una democràcia amb els catalans perquè si no ens hauria de concedir l’alliberament per iniciativa pròpia. Arreu d’Europa, en canvi, gaudim de tots els nostres drets […] sense cap obstacle.» Malgrat tot, inclús els colps de colze que patia abans del procés perquè l’apartaven de la foto i de les pancartes altres polítics més alts i forts que ella i més «professionals», considera que el 2017 no va ser la nostra darrera oportunitat. «Més aviat va ser la prova que encara hi som. I ja fa molt que hi som. És cert: no és segur que deixant-hi la pell ens en sortirem. El que és segur és que mentre ens hi deixem la pell continuarem sent catalans. I pagarà la pena lluitar».
Des del País Valencià, hauríem de saber que compartim molts afers (econòmics, ecològics, lingüístics, culturals, fiscals, vexació, humiliació menyspreu…) i estem igual o inclús en pitjor situació que Catalunya i les Illes davant l’Estat espanyol a tots els àmbits. Sense una presa de consciència i una lluita constant, res no es pot canviar; sense la resta del domini lingüístic catalanoparlant i ecosistèmic tampoc. Perquè hi ha una opressió estructural i sistèmica, per banda d’un estats que ens tracte a la manera colonial, hi ha amenaces i riscos que són globals, no només un eix clau i una llengua arraconada en l’era digital per l’estat: el canvi climàtic s’acarnissa amb les platges de la mediterrània oriental… i amb els boscos mediterranis i l’agricultura i ramaderia en risc. Sense unes accions conjuntes de tots els Països Catalans, de la península Ibèrica i del nord i el sud de la Mediterrània, no aconseguírem reeixir.
A la fi, els agraïments i, a la solapa del darrere, hi ha un extracte de l’escrit polític emotiu i rotund, amb tot el nervi dels que pateixen una injustícia i reflexionen sobre el passat, present i futur, condensats, en mantenir viva la flama de l’esperança, el va fer el 29 de febrer de 2020, a Perpinyà davant de milers i milers de catalans [valencians i balears] d’arreu dels Països Catalans: «Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l’exili pel que van fer o pel que diuen que vam fer. Som a l’exili perquè som catalans i independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l’Estat espanyol. A l’Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim».
Un llibre de memòries de Clara Ponsatí per recordar el passat i el present, sobre la seua trajectòria vital, universitària, política i col·lectiva de Catalunya, que convida a una reflexió de futur. Un autoretrat personal i col·lectiu, de distintes generacions, per a construir l’avenir a través de la faena, la política, l’escola, la cultura, la recerca i la llengua. Des d’un exili, per posar unes urnes lliures, que clama la terra i el cel; només des d’un estat amb fonaments antidemocràtics és pot condemnar una mobilització i votació popular per mostrar quin rumb decideix la ciutadania de Catalunya; perseguir penalment un referèndum és una aberració, només des de ideologies antidemocràtiques, residus de falangisme estatal, és pot perseguir les urnes i tipificar un referèndum com a delicte de sedició o rebel·lió i condemnar a anys de presó i d’exili interminable. Codis penals del segle XIX que s’incorporen a la legislació per a protegir, a la manera castrense, les monarquies absolutistes, ideològicament vinculades al feixisme italià, el nazisme alemany i el franquisme espanyol, tots tres règims totalitaris, contraris a les ideologies democràtiques respectuoses dels drets humans i col·lectius, de reconeixement dels drets dels altres, de minories lingüístiques o nacionals, a l’estil de Will Kymlicka o del federalisme canadenc, del segle XX i XXI. Un llibre interessant per conèixer els materials humans i polítics amb els que està feta una dona d’aparença fràgil, gairebé invisibilitzada pels mitjans mediàtics i per alguns polítics d’ofici, però d’una gran fortalesa, intel·ligència i habilitat reivindicativa i comunicativa, com demostra en cada intervenció com a eurodiputada; tant ella com els seus company d’escó a la UE per Catalunya, amb a penes un minut de temps, Toni Comín, Carles Puigdemont, Diana Riba i Giner, saben triar els mots justos i cridaners per denunciar l’opressió de l’estat que ens ha tocat. En l’aplicació del dret a decidir de Catalunya, per denunciar la presa de pèl dels entrebancs i retards en l’eix mediterrani, l’infrafinançament dels Països Catalans o la persecució del català per banda de l’estat espanyol i francés, Clara Ponsatí, seria una negociadora clau; com una gota malaia, capaç de foradar la roca més dura.
