La importància de dir-se Botànic

Manuel Alcaraz

Dedicat a Aitana Mas

Estem avesats a pensar i imaginar el futur polític com un sistema de pactes. En un cert sentit, fins i tot, les apel·lacions o reflexions sobre el vot, inclouen els potencials aliats d’una determinada força. És el resultat de la fi del bipartidisme. Però el bipartidisme no va acabar perquè, en si mateix, fos “dolent”, sinó perquè el seu desenvolupament durant lustres va ser negatiu, vergonyós a vegades. El problema és que PP i PSOE, i viceversa, es van assemblar tant als seus adversaris que la democràcia es va convertir en una màquina en la qual quasi n’era igual el resultat, a molts efectes. O almenys així era interpretat per la ciutadania. Perquè podia haver-hi diferències en les propostes, però hi havia una identitat substancial en les maneres de fer política, en les formes de la relació entre partits, institucions i societat. Podem dir que el que ha vingut després, és perfecte? No, no ho és. On a la mort del bipartidisme li segueix la polarització extremada, podem aventurar que arribarà després cansament, desinterès i una mala pràctica política similar a la que va acompanyar el declivi del bipartidisme. Això ho dic perquè alguns pensen que el retorn al bipartidisme és impossible. Ni de bon tros. De fet, moltes crítiques que es fan al bipartidisme cauen en el buit, una bona part de l’electorat ja no el recorda; però sí que veu disputes que no acaben mai i bloqueig d’institucions.

            Ens trobem en un escenari molt més obert, fruit d’una herència complicada i d’un món que només pot llegir-se amb perplexitat. Saber-nos torbats és el millor que ens pot passar: les grans certituds, que hom demana quotidianament, estan bé, però poden amagar massa mentida estructural. Millor imaginar-nos interrogant-nos, enfront d’un espill entelat, sent més prudents que ahir i menys superbs que demà, reflexionant, parlant. Aquesta idea, tan de mínims, és una invitació a una deliberació sobre pactes.

            És possible una majoria absoluta, per descomptat. La veurem en molts llocs i, quasi sempre, expressarà el neguit davant l’acumulació de crisi i tensions. Però en molts llocs governarà un pacte. I això requereix una cultura, una predisposició, unes tècniques, que encara no tothom ha interioritzat. Hi ha polítics àvids de passejar les seues àguiles al capdavant de les seues legions, periodistes incapaços de llegir la realitat si no és en clau de conflicte, i segments de ciutadania més còmodes nadant entre memes i veient el món en blanc i negre. 

La qüestió és com assegurar la governabilitat amb aqueixos pactes. En realitat no és difícil d’imaginar: repasseu els governs monocolors de la democràcia espanyola i veureu que, a vegades, van ser inestables, perfectament caïnites malgrat disposar de majoria absoluta. Però és cert que la multiplicació de logos i de lideratges no sempre contrastats, fa que el pacte siga, o ho semble, més complicat. Al País Valencià comptem amb una experiència singular: l’acord del Botànic. És el pacte més antic de l’esquerra espanyola –juntament amb l’Ajuntament de Barcelona-, el que ha sobreviscut a totes les peripècies que els desastres li han enviat, el que es va repensar després d’unes Eleccions autonòmiques. I el que ha perdurat malgrat si mateix, a les seues desavinences i tristeses, a la vora del penya-segat. Però ha sobreviscut. No crec que ha sobreviscut perquè s’haja dedicat a sobreviure, sinó perquè va tindre un impuls inicial formidable, unes coincidències en els objectius i els mitjans més que notables i uns lideratges nítids i perdurables. I perquè tot això ha evolucionat. Si se’m permet, diré, fins i tot, que perquè una part de tot això s’ha esgotat.

I no obstant això, no hi ha cap partida de defunció, com tant els agradaria, en feliç confluència, PP, Vox i Ciutadans. Ni tan sols com a vegades creuen alguns quadres de PSOE, Compromís i UP. Alguns esgotaments són bandera de l’èxit. Perquè el Botànic és una història d’èxit: perquè, senzillament, la Comunitat Valenciana és una altra ben diferent, malgrat totes les plagues, que la que va trobar el Botànic. Millor, més confiada, més solidària, més humana, més responsable, més digna. Que ningú crega que dic això per dir-ho, per un exercici propagandístic. Estic mal dotat per a aqueixes coses. Ho dic després d’una seriosa reflexió i més d’un disgust vital. Perquè la qüestió és: eixa dreta desinhibida , què està promovent? I promoure és una mica més a prometre. Em tem que per a molts l’avanç a la destra consisteix a tornar al passat. Perquè la dreta valenciana ha sigut incapaç de generar en l’oposició una cultura alternativa a si mateixa. I la seua identitat no és la que va voler tindre, sinó la que va tindre, la que encara és recordada. Curiosament, Compromís, PSOE i UP, en el govern, sí que s’han reinventat avançant en aqueixa línia de governabilitat.

I quan dic governabilitat no parle de mera gestió –error que a vegades comet el Botànic- sinó a intents precisos d’establir nous espais d’igualtat, nous vincles amb la societat civil que no estiguen marcats per una fèrria jerarquia, ni, per descomptat, per l’existència de zones d’ombra on negociar l’innegociable. Per descomptat no dic que el Botànic haja sigut i siga suma de tot bé. Jo mateix, quan vaig ser Conseller, em vaig equivocar i no en una cosa, sinó, segur, en cent. Però és que una característica del Botànic ha sigut no esborrar la seua humana potència per a l’error. La dreta no sap fer-ho i ja promet que sap arreglar-ho tot, tot, tot. I ull: hi ha ja més desavinença entre les forces de la dreta que entre les forces del Botànic. I això sense governar.

Botànic és una marca que va més enllà de l’oportunitat d’un moment: és un entorn de creixement de les possibilitats de continuar millorant, de continuar governant d’aqueixa manera marcada per la paraula, per una certa discreció –que a vegades els xafarders dels aparells partidaris podrien recular, pel bé del seu pols cardíac i del sentit del ridícul, en les seues presses per comunicar fins als sospirs dels uns i els altres- i, ja, per una experiència que haurà de difondre’s per les banquetes partidàries. No dic amb això que un Botànic III hauria de tindre la forma dels anteriors. Crec que no, i és una pena que les presses nostres de cada dia ens impedisquen reflexionar estratègicament sobre això. Però arribarà el moment. El perill, ara, és que no tots els “botànics” amb comandament s’obstinen, sense aturador, a agranar cap a casa abans que assegurar l’urbanisme del barri. Això de res els serviria. Perquè el perill per a cada partit d’esquerra no és el del costat, sinó el desencantament, l’apatia que condueix a l’abstenció. I contra això no val el gest d’un, ni les trampetes de la lampisteria, sinó la intel·ligència mancomunada de tots. Això és el Botànic. I això es votarà. O això o a la dreta. No temeu a la dreta: temeu a l’oblit del que som.

(Article publicat originalment al diari Información d’Alacant.)

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER