GUSTAU MUÑOZ
L’horror és també present, no és només cosa d’un passat remot, esvaït, boires que es van desfent o esfilagarsant quan el sol somriu. La lectura, la reflexió, les notícies de cada dia, ens ho recorden. Ens hi hem d’enfrontar, contra una tendència molt humana a apartar de la vista les pitjors experiències -la tenebra, les mil manifestacions del mal- per tal de poder alenar i viure. Volem tindre presents i recordar les experiències positives, falagueres, no el costat fosc. Però tot té un costat fosc: la vida i la història.
Ens aferrem a la narrativa del progrés que, en aquest aspecte, ens mou a pensar en termes de passat, però no és el cas. S’ha avançat i s’ha pres consciència, sí, s’han traçat línies roges, però qui ens anava a dir que de sobte hom restabliria la tortura com a procediment reglat (arran de la guerra dels EUA contra el terror)? Qui ens anava a dir que una guerra brutal tornaria al cor d’Europa (com succeeix ara mateix a la Ucraïna envaïda per Rússia)? Qui ens anava a dir, retrocedint una mica, que la neteja ètnica seria de nou vigent a Europa (cas del desastre dels Balcans a final del segle XX)? Qui ens anava a dir que la devastació de l’Orient Pròxim arribaria als extrems que va prendre i pren a Iraq, a Síria, al Iemen? I així successivament, en una regió en flames -Líbia, per exemple- amb una potencialitat explosiva evident, i en altres racons del món.
La història humana està plena d’episodis d’horror. Abunden les massacres. Els assassinats, la destrucció, la barbàrie desfermada. La violència té un lloc preeminent en la història. Els ordres imperials, que aparentment pacificaven, han exercit sempre una violència concentrada i demolidora, clau de la seua estabilitat i expansió. Un exemple en va ser l’Imperi Romà, amb una formidable maquinària militar que arrasava qualsevol indici de resistència. Un altre la violència desplegada pels conquistadors espanyols a Amèrica, detallada recentment per l’historiador Antonio Espino (La invasión de América, Arpa, 2022), que el nacionalisme espanyol s’entesta irreflexivament a no assumir críticament. Els exemples son innombrables.
L’aplicació de la tortura per a arrencar confessions, castigar i degradar l’enemic havia estat norma en el passat. La Inquisició en feia ús consuetudinari. La crueltat extrema convertida en pràctica habitual, però, va ser impugnada en un moment determinat, arran de la revolució intel·lectual i moral que associem amb la Il·lustració, de Cesare Beccaria (capítol XII de Dels delictes i les penes, 1764), en endavant. Igual que arribat el moment es va prohibir l’esclavitud, contra interessos molt poderosos.
El cinisme dels Estats, tanmateix, va donar tothora continuïtat a aquestes pràctiques repugnants -la tortura-, resta d’una “inhumana barbàrie” que deia Beccaria, i les forces policials respectives no han dubtat a utilitzar-les, amb exemples dramàtics i vergonyosos, també recents que ens desafien. La PIDE portuguesa, la Gestapo alemanya, la BPS espanyola, les policies i forces militars llatinoamericanes -argentines, brasileres- entrenades en la contra-insurgència per “especialistes” dels Estats Units… els exemples són massa abundants (i actuals, en alguns casos). Ara bé, també l’NKVD i la GPU soviètica aplicaven la tortura i els assassinats selectius. “Si ho fan les forces repressives de tots els estats burgesos, per què no aplicar la coerció física [magnífic eufemisme] en defensa del socialisme?”, va dir Stalin… Les forces colonials britàniques, més contingudes, no s’estaven de maltractar els rebels irlandesos (el famós “tercer grau”) i altres. I l’Exèrcit francès, ja després de la Segona Guerra Mundial, va usar de manera brutal i vergonyosa la tortura contra els insurrectes algerians. Alguns oficials francesos passaren de torturats (com a resistents enfront dels alemanys) a torturadors…
L’horror sense fronteres ni distincions, vet ací el drama. Tot i que encara hi ha graus. Hi ha països i sistemes de valors que se n’avergonyeixen i ho han d’amagar, fins i tot que es proposen -per exigència ètica- eradicar aquestes pràctiques aberrants. Son els que encara tenen com a referent i font de legitimació un rastre d’humanisme il·lustrat, inclòs als catàlegs i declaracions de drets de l’home i del ciutadà. Que han signat i, de vegades, inscrit als seus ordenaments jurídics els pactes corresponents. Altres ni se’n recorden.
Avui a escala de la legalitat internacional, la tortura, la massacre i el genocidi són inacceptables, delictius, crims que jutjarà el Tribunal Internacional de La Haia. Si les condicions ho permeten. Crims imprescriptibles contra la humanitat. Objecte de jurisdiccions universals, que donen testimoni d’un cert i precari progrés moral de la humanitat. Fràgil, incert, depenent de la correlació de forces, però hi podem comptar, és un element de la realitat, de vegades dissuasori, i això és molt important. El botxí, el torturador, el genocida, ha de saber que es pot creure omnipotent entre les parets d’una sala de tortura, però que les seues accions execrables no quedaran impunes, i que la llarga mà de la justícia humana acabarà atrapant-lo, duent-lo a judici. I si escau, penjant-lo en la forca, com li va passar a Adolf Eichmann.
Setembre de 1941. Els alemanys, en la seua ofensiva llampec contra l’URSS, iniciada el 22 de juny d’aquell mateix any, havien ocupat Kiev, capital d’Ucraïna. Poc després, “els alemanys dirigiren les seues forces contra els jueus que vivien a la capital ucraïnesa”. Aviat feren una crida perquè tots els jueus de Kiev es presentaren “amb robes d’abric” en un punt determinat. Hi acudiren milers , formant una llarga corrua. Els alemanys els adreçaren al barranc de Baby Yar, situat a cinc kilòmetres del centre de la ciutat. Al llarg de dos dies -el 29 i 30 de setembre- els alemanys, amb l’ajuda de col·laboradors ucraïnesos, hi mataren més de 33.000 jueus, pel procediment de disparar-los un tret al bescoll i fer-los caure rodolant sobre la muntanya de cadàvers despullats -de dones, homes, ancians i xiquets- que omplien a vessar aquell barranc… L’espant, l’horror, l’infern, d’aquell crim és indescriptible. “Quan els jueus arribaren a Baby Yar, hi hagué col·laboradors ucraïnesos que ajudaren al procés d’extermini, però la massacre en si havia estat organitzada pels alemanys.” (Les referències son a Laurence Rees, Hitler y Stalin, Crítica, 2022, pàgs. 185-188). ¿Quina mena de fanatisme ideològic extrem, d’obnubilació, pot dur a perpetrar una massacre així, a assassinar a sang freda 33.000 éssers humans? És encara el misteri incomprensible de l’horror de la violència nazi, producte d’un estrat profund de la cultura europea -Alemanya, el país de Goethe, Kant, Hegel i Bach- , que ha estat neutralitzat però no del tot eradicat, com bé sabem. Antisemitisme, voluntat de poder, fantasies de puresa racial, insensibilitat envers els altres, negació de la humanitat dels diferents apresa a les colònies, cerca de bocs expiatoris, tot plegat, i alguna cosa més, forma part d’aquest còctel inquietant. Una aberració que va dur a cometre molts més crims en una escala literalment inimaginable, a la industrialització del genocidi contra els jueus europeus, en un context de violència abismal.
Cal saber-ho tot això, i encara moltes més coses, cal conèixer la història. Cal posar-se en guàrdia contra la ceguesa voluntària… Especialment ara que tornen els discursos d’odi, que es relativitza el procés de civilització, que es neguen els principis del dret i de la justícia, que es neguen o revisen progressos ja assolits i de nou la violència verbal i física s’escampa, sovint amb l’empara de les “mans fines que manen matar”, d’aquell tipus de gent aparentment moderada i respectable que es pensa que pot guiar i dirigir, instrumentalitzar, les forces desfermades del mal, fins que el remolí que han contribuït a promoure se’ls escapa de les mans.
(Article publicat a eldiario.es/cv, 10 de març 2022)
