No a la barbàrie de la guerra

GUSTAU MÑOZ

En agost del 1936 França i Anglaterra varen llançar el Pacte de No Intervenció en la guerra civil espanyola, al qual s’adheriren de seguida 14 estats. Com és ben sabut, allò fou una burla i un escarni. Itàlia i Alemanya el signaren però participaren de ple, amb armes, homes, material i suport de tot tipus en favor de Franco. Portugal donà un suport logístic important als rebels. Estats Units i Gran Bretanya subministraren tothora al bàndol feixista el combustible, i la cobertura financera, imprescindible per dur a terme la guerra. Per l’altra banda, només aportà una ajuda cabdal a la República la Unió Soviètica, que se la va cobrar a preu d’or (i mai millor dit). No es pot menysprear aquesta ajuda, que fou fonamental, amb les Brigades Internacionals, tot i que en esclatar la guerra la República Espanyola i l’URSS no mantenien relacions diplomàtiques. La República era molt ingènua. No tenia política exterior. Feia seguidisme de França, es fiava de les democràcies, que als anys trenta no eren de fiar… Aviat traïren Txecoslovàquia, el 1938. A Anglaterra no hi havia gens de ganes de tornar a un escenari bèl·lic després de la sagnia de la Primera Guerra Mundial. A França l’equilibri entre dreta i esquerra era inestable, i la dreta era pro-feixista. Ajudar una República on hi havia en marxa una revolució  anarquista o comunista (segons opinions) era massa demanar… Predominaren els dubtes i les impostures. Els qui no dubtaren mai i sabien a què jugaven foren Hitler i Mussolini. El setembre del 1939, amb la invasió de Polònia, el got es va desbordar i aleshores les democràcies es plantaren. Massa tard per a la República, derrotada uns mesos abans.

En aquest context, el 1937 una revista anglesa va plantejar a un contingent molt nodrit d’escriptors una pregunta directa: “Esteu a favor o en contra del Govern legal i del poble de l’Espanya republicana? Esteu a favor o en contra de Franco i del feixisme?” Hi hagué tota mena de respostes, majoritàriament a favor de la República. La intel·ligèntsia en general fou antifeixista… Em sobta, però, la resposta continguda i miserable d’un gran poeta, T.S. Eliot: “Encara que soc solidari per naturalesa, estic convençut que és millor que almenys uns pocs homes de lletres es mantinguen apartats i no participen en aquestes activitats col·lectives”. Ja se sap. Ni de dretes ni d’esquerres, vol dir: de dretes. I ho era, un anglicà elitista partidari de la civilització cristiana, representada llavors per Franco i Millán Astray, per Salazar i Mussolini…

Els dubtes i vacil·lacions davant un drama col·lectiu com una guerra civil o una invasió tenen diversos graus de responsabilitat. Hom pot al·legar ignorància del context o dels antecedents. O bé evocar la culpa i les taques -o els crims- de totes dues parts, raó per la qual un esperit elevat s’estimarà més no embrutar-se. A l’alçada de 1937 era evident de quina part estava la raó i els valors de la civilització democràtica europea a Espanya, la causa de la llibertat, malgrat totes les contradiccions i les barbaritats que es varen fer a la rereguarda republicana (per raons d’altra banda, entenedores). 

A l’alçada del 2022, què podem pensar davant un cas flagrant d’agressió com el de la Rússia de Putin a Ucraïna? Tenim dret a rentar-nos les mans? A marcar distàncies i a afavorir la “no intervenció”?

En aquest cas tots els esquemes anteriors esclaten, salten pels aires. En l’ADN de l’esquerra a Espanya hi ha la convicció que Rússia ajudà l’Espanya republicana més que ningú. Que després el franquisme la va atacar desaforadament, enviant tropes (la “división azul”, que va vestir uniforme alemany) a partir del crit nefast de Serrano Súñer: “¡Rúsia es culpable!”. Serrano Súñer, el patriota espanyol que no va voler salvar dels camps de concentració nazis milers d’espanyols republicans, que hi varen sofrir i morir. Podia haver-ho fet.

En les generacions successives ha pesat molt el record de la guerra del Vietnam, de l’anticomunisme retòric de l’OTAN, que sustentava dictadures pertot arreu si li convenia. Que estava encantada amb dictadures d’arrel feixista com la de Salazar a Portugal o la de Franco a Espanya. Sense oblidar les maniobres desestabilitzadores de la CIA (campiona d’Occident) al Xile d’Allende, a la Cuba de Fidel Castro -que tingué la seua època- i on fos.

Ara bé. D’ençà de la fi de la URSS, de l’11 de Setembre, de la transformació de Xina en un paradís capitalista-comunista, del que ja sabem de la dinastia comunista a Corea del Nord, dels desastres en què han acabat diverses temptatives revolucionàries, de Trump i els neofeixistes… de la nova gramàtica del món -que no és de cap manera la dels anys 60/70/80 del segle XX-, caldrà repensar moltes coses i alterar esquemes. “Quan canvien les condicions, jo canvie d’opinió. Que vostè no?”, va dir Keynes. Però alguns continuen amb les rutines mentals. OTAN, malament. Rússia -el que siga Rússia-, molt bé.

I no està gens clar. Rússia té tot l’aspecte de ser una dictadura, un règim autoritari i agressiu, com tants que n’hi ha hagut al llarg de la història, que busca rescabalar-se d’una humiliació profunda i recuperar el terreny perdut, per l’imperi tsarista o per la seua continuació soviètica. Per molt que se li puguen reconèixer algunes raons al malcontentament rus davant la dinàmica expansionista de l’OTAN, mai de la vida legitimaria això una iniciativa tan bàrbara com el que veiem dia a dia: la destrucció sistemàtica d’un país, l’agressió a sang i foc contra un poble, el seguici de maniobres de desinformació i mentides, els bombardejos, el sofriment de la població civil.

Sí, no podem evitar la suspicàcia. Sobta tanta unanimitat en contra de Rússia, que indueix a pensar que hi ha alguna cosa més en tot plegat. Ja s’aclarirà. Tot s’acabarà sabent. Però la responsabilitat històrica immensa d’haver obert les portes a la barbàrie de la guerra al cor d’Europa -en aquelles “terres de sang”, com les anomena Timothy Synder, sadollades de sofriment històric, que foren escenari de l’Holocaust- correspon directament a qui en la vella terminologia comunista s’hauria dit l’aventurista Putin, ex agent del KGB, senyor de la guerra i gerent en cap de la cooperativa d’oligarques que es varen fer amb el poder a l’antiga Unió Soviètica. I que seguint les tradicions d’aquell país han armat un poder fort, autoritari, polític més que no econòmic, sota la divisa de tot per al poble, però sense el poble. L’antítesi de qualsevol idea de democràcia.

No hi ha, doncs, marge per al dubte ni per a la vacil·lació. Amb la Ucraïna democràtica en el moment més greu de la història recent. A tots els efectes i amb tots els mitjans… Els sectors de l’esquerra de casa nostra que dubten haurien d’obrir els ulls. Mirar de cara la història. La No Intervenció (el no a una Intervenció modulada sempre, com és lògic, per les dades de la realitat) no és l’opció…

Rússia haurà de refer-se, de reconstruir-se, després d’aquesta experiència. Potser reunirà l’energia interna necessària per a desempallegar-se de la camarilla de Putin i els seus suports. Llavors començarà realment una nova era democràtica en aquell país tan turmentat. Tant de bo fos així. Les altres alternatives ens endinsen en escenaris d’horror.

(Article aparegut a eldiario.es/cv, 5-3-22)

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER