Rafael Valls Muntés.
(Catedràtic de la Universitat de València)
Des de principis del mes de setembre de 2021 es va iniciar, en la premsa valenciana i també de reüll en l’espanyola, una polèmica sobre les actituds i comportaments personals i socials de la persona d’Alfons Roig, un sacerdot reconegut per les seues posicions progressistes i internacionalistes sobre l’art contemporani europeu i per la seua influència, com a docent, en el Seminari de Montcada i a l’Escola de Belles Arts, en molts dels seus alumnes, alguns dels quals han posat de manifest públicament la seua gran vàlua professoral.
Jo mateix vaig ser alumne i amic d’Alfons Roig entre finals dels anys seixanta i la primera part dels anys setanta del passat segle i consegüentment vull manifestar el meu agraïment per les seues atencions i per haver-me possibilitat tindre una visió més oberta i rica de l’existència i de les seues possibilitats culturals, artístiques i internacionalistes.
Però, en escriure aquestes línies, vull fer-ho a més com a historiador. Des de la meua perspectiva, hi ha algunes coses que tinc o tenim clares els dedicats a aquesta professió: els principis historiogràfics en els quals ens basem i que no poden ser transgredits, si volem procedir amb rigor. Resumint-los, de forma molt succinta, aquests són: en primer lloc, contemplar totes les fonts informatives disponibles; en segon lloc, contextualitzar aquestes fonts, la qual cosa comporta esbrinar el seu origen, els interessos dels seus autors i les seues pretensions o tendències; en tercer lloc, confrontar les informacions i analitzar els punts forts o febles de les seues afirmacions o narracions; en quart lloc, establir un relat històric documentat i honest sobre el que podem afirmar i el que només podem establir de manera probabilística o temptativa.
És des d’aquesta perspectiva des de la qual vull manifestar que les acusacions denigratòries i infamants dels tres artistes que s’han manifestat (i els seus difusors) contra Alfons Roig no compleixen cap d’aquests mínims requisits. Per això, em pregunte si tal vegada, amb tals acusacions, tots ells persegueixen altres interessos personals (més bastards i pretensiosos?), inconfessats, o si el que busquen és simplement més notorietat a costa fins i tot d’algú que va morir en 1987 i no pot defensar-se (no és infreqüent que unes il·limitades pretensions encenguen enveges mútues, no tan sols en l’àmbit artístic).
I hom pot peguntar-se també, honestament, si serà aquest el cas de qui va encendre la metxa d’aquesta “traca” contra Alfons Roig i dels qui, amb diferents matisos segons la seua inserció professional, li van secundar i van propagar… Una qüestió de difícil resposta en tot cas, però que ha suscitat inquietud i fins i tot la indignació sorda dels qui van conéixer i van estimar a Alfons Roig.
Tampoc alguns polítics (per cert, encarregats de custodiar el llegat d’Alfons Roig) han estat a l’altura que se’ls pressuposa: enganxats com estan als rumors i politiquejos freqüents en aquesta ciutat, bastant cainita i grollera, s’han deixat endur pel “runrún” mediàtic i han mostrat una considerable incapacitat per a informar-se i raonar adequadament i més lúcida. Lamentable, però no infreqüent…
