“No sé què mor”, un dietari de Ramon Ramon

Sal·lus Herrero i Gomar

No sé què mor. Dietari 2017-2019, de Ramon Ramon, editorial 3i4, València, sèrie «la unitat» núm 225, 2021, és el seu darrer dietari publicat, per ara. Pense, sincerament, malgrat algunes ‘discrepàncies’ (menors), que seria una desgràcia que no continués, exercint la disciplina i l’esforç intel·lectual, d’escriure sobre la seua i nostra vida sencera, afanys literaris i intel·lectuals, vivències quotidianes, anàlisi de la política, de la poesia, experiències amb la família, els viatges, els veïns, el seu poble i el nostre. Perquè als seu escrits fa balanç de la seua vida quotidiana, editorial, literària, política, social. I dissentim en forma de diàleg, de conversa vital. Perquè si estiguérem d’acord en tot no hi hauria ni anàlisi ni crítica, la nostra vida esdevindria un camp erm d’ametlers perduts, com diria Toni Cucarella, amb l’ombra perseguidora de la mort, de les morts, que sentim com un dol que s’allarga i l’hem de combatre per sobreviure i persistir. D’aquests afers, sobre el País Valencià, sobre Catalunya, sobre la llengua, les societats actuals, el consumisme, la impaciència i el frenesí del capitalisme, les malalties, el naixement, l’amor, les vides, les ferides i les morts, l’art, la nació, l’estat, els poemes, la literatura i la cultura als Països Catalans… Si la nació és el cos i l’estat la ment, com fa servir en una metàfora platònica, un cos sense ment és un cos escapçat, sense rumb ni direcció. Tenir Estat propi s’imposa com una necessitat immediata i convenient. Perquè si no és viure en un cos sense ment, colonitzat per una ment aliena.

Aquesta obra, No sé què mor, va obtenir el premi Andròmina de Narrativa dels XLIX Premis Octubre que organitza des de fa 50 anys Eliseu Climent, i l’esmente explícitament perquè a Catalunya, l’Eliseu és molt estimat, és impossible trobar algú que en discrepe i si li fas algun petit retret, reconeixent la seua aportació al País Valencià, posem per cas, l’intent fa 35 anys de subordinar la Unitat del Poble Valencià als seus interessos particulars, des de la revista El Temps, quan era director Vicent Sanchis, actual director de TV3, pensen que estàs en contra d’ell i ja has begut oli. Hi ha un desconeixement enorme entre Catalunya i el País Valencià, que no s’és capaç de distingir matisos, una separació imposada des de fa segles, que encara continua vigent, tot i que s’han escurçat les distàncies i s’ha avançat tecnològicament. No obstant això, ens moguem, a una banda i l’altra del Sènia, bàsicament, per tòpics, dogmes, mites, clixés, dites i imatges fetes… i difícils de canviar perquè pesen com enormes lloses mortes. Sense els detalls és impossible conèixer la realitat, sempre complexa i millorable… El jurat el formaven, Borja Bagunyà, Manuel Baixauli, Margarida Casacuberta, Marina Porras i Anna Punsoda, amb el suport de la Diputació de València, la coberta d’Antoni Payà, la foto de Francesc Vera Casas «Fragment de Nocturn a Wäringer Strafbe (foto de la sèrie Walz, 1986) i la correcció a càrrec de Jordi Badia i Pujol que acaba de publicar el llibre Salvem els mots (Rosa dels Vents), un al·legat contra la substitució del català pel castellà, amb l’objectiu d’enriquir la nostra llengua catalana i potenciar el seu ús social a tots els àmbits.

Abans de començar fins arribar a les 236 pàgines que consta aquest dietari de Ramon Ramon, hi ha una dedicatòria: «Als qui viuen en mi, morts que són o que ho seran, la gran felicitat que m’ha sigut donada». Un agraïment profund i sentit als morts i vius que l’acompanyen. Hi ha també una citació de Carles Riba: «El Temps, fill de la Mort, espia i mai no és las» i una altra del poeta Salvador Jàfer, de la meua comarca de naixença, la Vall d’Albaida (després n’he adoptat altres, si més no, l’Horta, la Ribera, el Vinalopó, Camp de Túria, l’Empordà i la Marina): «Una ombra qualsevol em pregunta què faig ací, i jo me’n fuig cap al paratge més inhòspit de la meua incertesa». Una incertesa que com més va, més evident i intensa es fa, per la complexitat de les societats actuals i el deteriorament dels ecosistemes vitals en risc a la Terra.

L’1 de gener del 2017 «L’any comença amb un atemptat a Istanbul. L’oncle Xelal deu estar trist. El meu oncle Xelal pateix quan algú assassina en nom d’Al·là, perquè Al·là és la pau diu l’Alcorà. Els darrers temps el veig molt confús. Al principi va rebre amb bon ulls Recep Tayyip Erdogan, com a representant d’un islamisme moderat que sabria regir un estat laic inqüestionable. Ara calla avergonyit davant les porgues que duu a terme el govern o règim d’Erdogan. I canalitza la seua ràbia cap als kurds, un poble que no ha sabut estimar mai. El silenci del meu oncle, d’altra banda, no és més culpable que el d’Europa, còmplice de les iniquitats d’Erdogan, un Caront a qui Occident paga per controlar qui puja a la barca, si no s’ofega abans, dels qui fugen de les guerres de l’Orient Pròxim». Ens conta qui és el seu oncle Xelal que ha esdevingut un valencià d’origen turc que ven taronja pels mercats de Massanassa, Sedaví, Alfafar, ha viscut a Istanbul, a Zuric i a València, i quan hi ha un atemptat a Turquia les conseqüències arriben a tot arreu, fins a Massanassa. El 6 de gener, esmenta a l’historiador Fernand Braudel, les seues anàlisis tracten de mostrar que l’home és un animal religiós, amb Déu o sense; com ens explica a la seua manera, sempre intel·ligentment, John Gray a Seven Types of Atheism (Set tipus d’ateisme), traduït al castellà per Albino Santos Mosquera i publicat a Sexto Piso, 2019, on fa un anàlisi de les religions, però també, sobretot, de l’ateisme, de la substitució moderna de Déu, com la humanitat, la ciència, la tecnologia, el progrés… I conclou que la diferència entre la creença i l’ateisme és ‘mínima’; el més important és copsar els límits de la comprensió i els coneixements humans, analitzar les confusions, els equivocs, les invencions, els embolics i els enganys o autoenganys, tant en les creences religioses com en les atees. 

Ramon Ramon també analitza el paper de les religions, la relació de les esglésies amb l’economia i el poder, per això les clerecies pretenen assolir posicions dominants dins les estructures socio-econòmiques i tracten de justificar els seus propis abusos; i conclou que «El sentiment religiós pot ser una necessitat humana, potser insubstituïble, però si no és temperat per la raó o pel sentit comú acaba deshumanitzant-nos». El 18 de gener, analitza la qüestió de l’avortament, a propòsit del raspat que li han fet a A.M. i de la visió que ens proporciona la ciència a l’interior dels nostres cossos per observar el desenvolupament del fetus i adverteix que «Siga com siga, a dins del cos, no hi podem mirar amb fanatisme: la ideologia no hauria d’entrar-hi ni pel forat del cul. Als fanàtics se’ls hauria de prohibir la ciència». Més que prohibir, caldria saber interpretar-la i contextualitzar-la, de manera adequada. Perquè una ciència sense consciència (Edgard Morin) du a conclusions absurdes. Afirma que la vista és una de les facultats més lliures que posseïm, com el mirar, tan radical que per poder-ne parlar a l’àgora, del que observem quan mirem un fetus dins de les dones, caldria fer-ho amb el rostre envelat, com ens deia Sòcrates.

El 18 de febrer, ell i Josep Porcar presentaven els seus llibres a la llibreria La Costera de Xàtiva gairebé sense públic i reflexiona sobre el futur incert de la literatura, cada dia més minoritària socialment. Quan la bona literatura ha sigut de grans masses? Xavier Aliaga els va presentar amb metàfores optimistes i Ramon Ramon ens conta com Toni Cucarella els mirava amb un somriure commiseratiu. Fa anys Cucarella, ho compta Ramon, va anunciar en un article «que deixava de publicar fart dels silenciaments mediàtics del fet literari» i «protestava contra la regionalització barcelonina de la literatura catalana», com una tendència que va enquistant-se sense oposició i que perjudicarà, al capdavall, els mateixos que se’n aprofiten. Perquè, en referència a Toni Cucarella «quan un bon escriptor calla, o no es llegit o és arraconat pels poders mediàtics que acontenten uns pocs, aquells pocs que remenen la brossa als contenidors de la cultura, la humanitat és desnodreix»; quan un escriptor «que escriu millor que algunes vaques sagrades de Barcelona» desapareix de l’escena pública testimonia, entre altres coses, la pobresa cultural de la nostra societat… Ja m’excusaran tots els escriptors perifèrics dels Països Catalans que es queixen del centralisme barceloní, però, en bona part, dissentisc. Conste que no tinc ni idea dels engranatges literaris, de com funcionen les editorials, el premis, els jurats i els mitjans de comunicació en afers literaris… Però, a ull nu i mirada d’ocell, em sembla que hi ha alguns ‘mals entesos’ sobre la realitat històrica dels Països Catalans. Perquè a banda d’acordar que patim una precarietat cultural enorme, sobretot quan no disposem d’estat propi per potenciar la llengua, les editorials, els llibres, els films, els audiovisuals i la cultura catalanes, i reconèixer la injustícia d’escriptors de qualitat, com Cucarella i d’altres, que no poden viure d’escriure, voldria recordar els més de tres segles d’opressió nacional, lingüística i cultural, i també que a Catalunya, malgrat el clixé de lluentor i de l’aparador turístic internacional de Barcelona, abans de la pandèmia, no es lliguen els gossos amb llonganisses. Ni se’ls ha lligat mai.

Tots els «perifèrics» (lleidatans, tarragonins, gironins, valencians, mallorquins…) es queixen i mostren les ferides, planys, queixes i greuges contra Barcelona. Perquè voldrien més presència mediàtica i més part en un pastís literari esquifit. Hauríem de reconèixer i admetre que som un País petit i que arrosseguem segles de precarietats que no som capaços, encara, de revertir i superar. Perquè no tenim les eines adients. No sé on són les «vaques sagrades» de Barcelona, perquè, tant a Catalunya, com al País Valencià o a les Illes Balears, són molt pocs els que poden viure d’escriure en català. Contra qui hauríem de protestar, amb més fermesa i enginy, és contra l’estat espanyol i francés que fomenta el monolingüisme i el supremacisme, respectivament, castellà i francés; en compte de deixar d’escriure, hauríem d’escriure en català  al màxim «en fer vaga a la japonesa» (com faig jo ara!); deixar d’escriure o de publicar en català, no és la solució, és augmentar el problema; és això el que vol l’estat espanyol, que es deixe d’escriure en català (basc o gallec) i que es passen tots els catalànics a pensar, desitjar, parlar i escriure en castellà o espanyol.

No puc fer un llistat exhaustiu. Perquè sovint passe temporades sense veure cap mitjà de comunicació. No obstant això, als darrers anys, als diaris en català, a Catalunya Ràdio i a TV3, pel que sé, han convidat aescriptors del País Valencià a presentar els seus llibres, posem per cas, Paula Bonet, L’anguila, ed. Univers, traducció al català de Vicent Usó, 2021, Vicent Marqués, Història de la cuina catalana i occitana. Volum 1. Les salses. Els aperitius. Les ensalades. Les sopes (2018) editorial Sidillà, Gustau Muñoz, Corrents de fons, Lletra Impresa, 2019, El vertigen dels dies. Notes per a un dietari. L’avenç, 2019, Manuel Baixauli, Ignot, Periscopi, 2020, Rafa Lahueta Yúfera, Noruega, Ed. Drassana, 2021, Joan Garí escriu al diari Ara sobre llibres, tant la valenciana, Isabel-Clara Simó, com els valencians, Joan Francesc Mira, Raimon, Ferran Torrent, han tingut una presència constant des de fa anys als mitjans de comunicació de Catalunya i han rebut un altíssim reconeixement, etcètera. Els rossellonesos Joan Daniel Bezsonoff o Joan-Lluís Lluís, «perifèrics d’entre els perifèrics», han tingut una presència considerable als mitjans de comunicació de Catalunya i molt poca o nul·la a la TV del País Valencià i la de les Illes. Per tant, cal que ens preguntem, sense fariseismes, ni falses flagel·lacions, ¿quan han entrevistat a la TV o la Ràdio Valenciana, Canal 9, o la TV i la Ràdio À Punt a autors de les altres parts dels Països Catalans que escriuen en català? Quants premis i reconeixements de, posem per cas, les Lletres Valencianes (en català), s’han atorgat a escriptors del nostre domini lingüístic de més enllà del País Valencià? Quan més sent que els escriptors del País Valencià protesten contra Catalunya, més vergonya aliena em genera… Perquè em sembla injust, tot i que sé que és un procés ‘inevitable’, els perifèrics per tal d’afirmar-se, hem de protestar contra els nostres «centres» (reals o imaginaris). I fem molt ben fet perquè la gallina de dalt sempre caga a la de baix…El problema és quan totes les gallines, galls i pollets, als Països Catalans estan a sota d’un pont precari i ple de goteres, viuen a la intempèrie, amb un estat a la contra per anorrear-nos i a la menjadora hi ha pocs grans de dacsa (blat de moro) per engolir i nodrir-se.. Aquest és el cas. En conseqüència, al meu parer, ni «vaques sagrades», ni «silenciaments mediàtics», ni «contenidors» ni «brossa cultural», sinó una precarietat cultural abismal, en el sentit de Walter Benjamin, un muntó de ruïnes i enderrocs al nostre darrere, al present i a l’avenir, si no canvien les circumstàncies actuals. Haurem de picar més pedra. Perquè tot monument de cultura és alhora de barbàrie, com bé sabem perquè ho tastem diàriament. Massa anys de persecució, colonització, assimilacionisme, prohibicions, divisions, afebliment, inèrcies, entrebancs i foment de l’analfabetisme en català (i en castellà més encara, des d’un adoctrinament monolingüe per a fabricar analfabets funcionals que s’adhereixen al que els dicten des de Madrid i els seus mitjans reaccionaris, tret d’escassíssimes excepcions).

Probablement, amb més mitjans i estructures d’estat, com fa Portugal (Txèquia, Polònia, Hongria, Dinamarca, Eslovènia…) , es defensaria millor, la cultura catalana. Entenc l’anàlisi d’Amós Oz contra el fanatisme i les tendències totalitàries dels estats, però Israel té un estat per salvar la llengua i la cultura hebrea… Em sembla massa ingenu, confiar en la ‘bona fe’ d’Espanya i creure que sense un estat catalànic, podrem salvat els mots de la llengua i la cultura catalana. La resta, baralles absurdes i patètiques, entre criats, per uns miserables i escassos grans de blat, perquè l‘amo ens tuste l’esquena de ‘prestigi’ literari que, a tot arreu, s’ha minoritzat al màxim a l’estil dels Estats Units, on entre les masses poblacionals, Noam Chomsky o Michael Walzer són uns ‘desconeguts’. Hauríem de saber que «de forment [no n’hi ha], ni un gra». Els que escrivim en català, fa de mal dir, no hem d’esperar res de res (o molt poc, quan menys millor!); només desitjar que no ens agredeixen per escriure en la nostra llengua i ser lleials al nostre país, llengua i cultura catalana; com concloíem al Servei de Traducció de la Diputació de València, als anys vuitanta del segle passat, quan s’encetava algun debat sobre les perspectives i el futur dels escriptors en català al País Valencià, en tenir en ment els cassos de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, atacats amb bombes, a casa seua, per escriure en català, en la llengua pròpia dels valencians, del nostre País Valencià, llengua, cultura en risc de minorització extrema i d’irrellevància, des de fa segles, que compatim amb la resta de domini lingüístic catalanoparlant. No podem fer-nos il·lusions ni enganyar-nos. Sense anar plegats, els Països Catalans, a tots els àmbits i decididament, amb la màxima intel·ligència estratègica geopolítica, social i cívica, no salvarem els mots ni aconseguirem un autogovern fàctic efectiu, que no siga una sucursal delegada. Com sembla que anota Gerard Furest al Decàleg irreverent per a la defensa del català, que encara no he llegit, de la Biblioteca del Núvol, on Pere Antoni Pons, afirma que és «un decàleg de propostes intel·ligents i pràctiques». Perquè «Furest sap que les conviccions seran operatives o no seran» davant la catalanofòbia descarada dels que es rendeixen davant la inèrcia colonitzadora. Ramon Ramon també analitza aquesta catalanofòbia desfermada al seu poble, Catarroja i a València sencera, amb balcons en banderes espanyoles desplegades, demanant més crueltats contra Catalunya i contra els Països Catalans i denúncia com molts «valencianos» (d’origen castellà o nadius, inclús disfressats amb la samarreta del Barça) s’emborratxen als bars escopint contra Catalunya, tot i que el vent del vaixell els llance l’escopinada contra el seu propi País). Hi ha qui encara demana, des del terrorisme del seu estat, «més canya», «més porres», més policies i bombardejar des de Montjuïc Barcelona, amb les forces d’ocupació militar, com feia Espartero al segle XIX… Han passat els segles, però les maneres cruels, bàrbares, brutals, matusseres i incivilitzades d’Espanya contra els Països Catalans no canvien, es reprodueixen, de diferents maneres; sovint amb grolleria descarnada i ‘subtilitat’ aparent per oferir ‘bona imatge’ davant la UE, davant els casos de corrupció institucionals, afers d’injustícia, tortures sense investigar, el conflicte entre Catalunya i Espanya que erosiona el crèdit de la ‘democràcia’ mitjançant la vulneració dels drets humans bàsics.

Davant l’1 d’octubre del 2017 l’estat espanyol ha tret els policies, els militars, les porres i els tribunals per matar mosques (independentistes i bisbes)a canonades, contra els que consideren que el dret a decidir no és pecat mortal contra la sagrada indivisibilitat de l’Espanya eterna. Sembla que aquests darrers dies d’agost, del 2021, el bisbe Novell, tan ortodox en doctrina sexual de l’església, contra l’homosexualitat (com Reig Pla, Cañizares, Munilla i tants altres, la immensa majoria de l’alt clergat clarament obsessionats amb el sexe), ha dimitit del seu càrrec bisbal per haver visitat els presos polítics a la presó, com aconsella l’Evangeli que s’ha de fer; massa sabem que els bisbes espanyols de la Conferència Episcopal (i Omella al seu capdavant, un espanyolista d’Aragó) són el braç espiritual i inquisitorial de l’estat i el seu nacionalisme espanyolista d’un insuportable estat colonial i opressor… Per empatia, em sap greu pels catòlics independentistes, però d’aquesta dimissió, forçada des de Madrid i Roma, potser, ajudarà que avance, encara molt més, la secularització i el laïcisme als Països Catalans, la malfiança en les esglésies; i, de pas, el senyor Novell, que tan ha fustigat el matrimoni homosexual, encara tindrà l’oportunitat d’emparellar-se, si vol, amb una dona o un home, refer la seua vida celibatària de castració, en abandonar doctrines sexuals i estatals del nacional-catolicisme espanyol, inhumanes, bàrbares i cretines.

El 23 de febrer del 2017 escriu sobre L’escriptura o la vida de Jorge Semprún (la versió en castellà), sobre les dificultats d’expressar les experiències i testimonis dels camps de concentració i d’extermini nazis. Des de Primo Levi fins a Imre Kertész (Sense destí), el seu pas pels Lager, se sentien incapaços de verbalitzar l’experiència viscuda, impotents farfallegen, esdevenen loquaçment detallistes o callen; angoixes, pors, l’horror, el terror, la culpa de sobreviure, el dolor humà, el mal, la inhumanitat, la banalització, el patiment, les morts, la responsabilitat, els genocidis, els fums de les xemeneies dels forns crematoris, les olors a carn rostida… El 4 de març va al Teatre Micalet a veure la representació d’El verí del teatre de Rodolf Sirera, la relació entre l’art, l’ètica, la veritat i la versemblança. Afirma Ramon que li atrau l’obra de Sirera perquè «ens fa mirar les clavegueres de l’estètica», la claveguera comença quan la ciència es deixa manipular per l’estètica i desterra l’ètica per esdevenir una eina de la depravació, la barbàrie nazi i el genocidi. I conclou amb Semprún que «el mal es tria lliurement”. El 18 de març viatja al monestir d’Agrés, la serra Mariola, les caves de neu i les costeres empinades que fan bons els versos de Joan Valls: «Tot és àlgid i cimer/ en la serra Mariola». El 1947, Joan Valls publica el seu primer llibre en català, La cançó de Mariola, una mena de metafísica muntanyenca ‘espiritualitzada’. El 1969 a Posicions terrenals, Valls deia «Sóc d’un país de rossinyols i serres/ que ens cenyeixen dia i nit. I açò fa pàtina/ de ciutadà fidel als bells edictes», conclou Ramon, de la lectura de Valls, que «A la muntanya, l’home se sent abraçat per dreceres religioses». Les muntanyes del sud del País Valencià s’han aliat amb la literatura catalana del segle XX: potser Enric Valor (a d’Enllà de l’horitzó i L’ambició d’Aleix) és qui més les ha lloades (la serra de Mariola i la d’Aitana), perquè el degueren impressionar els conflictes de psique muntanyenques de Solitud de Víctor Català i compara Joan Valls, el serrà, i Vicent Andrés Estellés, l’hortolà i la influència dels dos paisatges en les seues poesies. No sé perquè afirma Joan Garí que a Ramon no li agraden gens les muntanyes i només l’atrau el paisatge de l’Horta i l’Albufera; també reflexiona Ramon sobre la novel·la històrica davant la Història que ens han negat i analitza La sega de Martí Domínguez en dir que és menys naturalista del que es vol fer creure i escriu que Joan Garí aprofita les experiències muntanyenques per a la divagació intel·lectual. Creu que Garí i Domínguez, que escriuen en escenaris de muntanya, no estaran d’acord amb el que diu. Considera Ramon que les ascensions poètiques muntanyenques ja es van coronar al segle XIX, Hölderlin, Nietzsche o Rilke hi van posar molt alta la bandera. Però, Enric Valor que va lloar les serres d’Aitana i la Mariona, li agrada; fa excursions a les muntanyes d’Agrés, del Penyagolosa, pel Maestrat… No he vist que deteste les muntanyes si no algunes històries de muntanya; potser se m’ha passat per alt. No detecte cap odi vers les muntanyes. Em sembla que, en aquest cas, se li adjudiquen coses que no són certes. I Ramon ho apunta: «Jo mateix, en els raríssims lectors que he comprovat que tinc, he patit aquesta frivolització textual i als meus textos, tant als poètics com als assagístics, els han fet dir coses que no diuen ni llegits en lupa». Més avant elogia les Rondalles d’Enric Valor, la dignitat d’un gran escriptor que recull la tradició oral dels contes que es contaven a la vora del foc al País Valencià quan no hi havia TV.

L’11 d’abril, Ramon Ramon, reflexiona sobre la personalitat de sant Agustí arran de la seua dita, que era més fàcil de comptar els cabells d’un home que no les seues passions i els moviments del seu cor. Les seues Confessions testimonien, com no ho ha fet cap pare espiritual d’Occident, que la corporalitat del ser humà és el punt de partida de qualsevol construcció teològica i filosòfica. No va aconseguir mai negar el seu propi cos, primer compta la seua fogositat sexual, els seus pecats de concupiscència, sobretot en el menjar i el beure, mai no va poder desfer-se de la golafreria. De jove, la sensualitat, les belleses de la natura i de l’art, les idees de l’espai i del temps l’obsessionaren. Les seues tares físiques, explicarien la seua conversió religiosa, «una dificultat en la respiració i un dolor de pit» (segons ens tradueix Miquel Dolç a les Confessions) l’obligaren, o el decidiren, a abandonar l’ofici de rètor (mestre de retòrica). La feblesa o la vulnerabilitat física no ens fan, a poc a poc, més místics? Es pregunta Ramon i dubta si la seua especulació no és extravagant. I conclou que sant Agustí es va elevar cap a Déu amb penes i treballs i des d’un sot molt vil: el de l’insuportable gravetat del cos. És un intel·lectual sensitiu, africà, mediterrani, que observa els fets i les idees, les realitats i els desigs. La visió agustiniana qüestiona el zel de la seua Església de negar el cos i implantar sobre aquesta negació una moral obligatòria. Un fanatisme contra la matèria que es torna impietat i inhumanitat. Compara la concepció del temps d’Agustí i la de T.S. Eliot als Four Quartets, en el sentit que se sentia atrapat en el present: si l’avenir i el passat existien, no hi havia dubte que ho eren, que existien com a present… «Time past and time future/ What might have been and what has been/ Point to one end, which is always present»(El passat i el futur, el que podria esdevenir i el que ha estat, tenen el seu punt de coincidència sempre en el present). El present concentra, en bona part, el passat i anuncia, amb signes del temps, l’esdevenir.

No em sembla que la lectura de Ramon d’Agustí d’Hipona siga «al·lucinada», com ell ’insinua’, és veritat que se l’ha entronitzat per a reprimir sexualment, però, se’l podria girar com un calcetí quan Agustí afirma «Ama i fes el que vulgues», quan indica que la caritat (l’amor als altres, desinteressat) és allò principal o quan adverteix que sobre la pròpia consciència, ni Déu ni l’Església, ni ningú, podien dir res i havien de respectar la sobirania i la llibertat humana… Aquestes oracions les feia servir, jo mateix, quan, als anys setanta del segle passat, vivia al seminari de València i estudiava filosofia i teologia, per exigir als clergues reaccionaris, tan habituals, adés i ara, perquèrespectaren el dret de les dones a decidir sobre la seua pròpia reproducció, sense condemnar-les ni amenaçar-les penalment, amb un sectarisme fanàtic i inhumà,contrales que decidien interrompre’l; Antonio Molina, (no el cantant flamenc de «Soy minero» i pare de l’actriu Ángela, sinò) un professor de dret canònic i clergue, amb el mateix nom, que vivia al seminari de València que regentava Reig Pla, s’enfurismaven ambdós, colèricament, contra les meues opcions feministes. Per això des del foment de la misogínia catòlica radical, conreen un ressentiment i un menyspreu contra les dones. Miguel Payà, que també hi vivia, semblava més educat, discret i civilitzat, un estil semblant al de Rafael Sanus… Però, quan esgrimia, en la discussió, les paraules de sant Agustí, i la conveniència de no judicar, «em sembla» que, aquells carcamals, es «temperaven» una mica i deixaven d’emetre foc per la boca (entre els quals hi havia, una vegada, un clergue al que li deien «Neró», de Benaguasil o de Riba-roja del Túria, aquest encara s’emprenyava més). Encara molts bisbes de l’estil de Reig Pla, Cañizares (i d’altres més ‘progrés’), llancen foc per la boca com un volcà, han construït la seua identitat ‘catòlica’, tan poc cristiana, contra les dones, els homosexuals, les lesbianes, les feministes, els independentistes, per enfilar-se al cim de la seua jerarquia clerical i masclista… ja s’ho faran. Llegit convenientment, Agustí pot ser també un aliat per a “l’alliberament sexual” (Rafa Xambó), la seua vida de jove africà, fogosa, sensual, concupiscent, és tot un model. Una vida «exemplar», malgrat les esglésies i els clergats, de totes les sectes, que voldrien, com els talibans de Borrell, tapar, ocultar i extirpar la sexualitat humana; uns prediquen, indecentment, contra l’homosexualitat des de la trona i la TV, dient que cal ‘guarir’ el que consideren «malalties» (ai, les seues!, no es veuen la gepa), altres els assassinen a potades perquè s’han agafat de les mans, besat o abraçat en públic; els voldrien a tots castrats. Aquest estiu passat, ho rumiava mentre passejava per Benigànim, agafat de la mà del meu germà, que té una malaltia cognitiva greu, maleïa tots els deus i sectes i em preguntava: si passejarem per una gran ciutat, on no ens coneixen, hi hauria cap imbècil, atacat d’homofòbia criminal, que ens insultés i agredís? Perdut en les ombres dels qui obliden la seua pròpia biografia, biologia, història, memòria i identitat (i la del seu voltant, com sol passar al País Valencià, a escala col·lectiva), a ell li cal l’escalf humà, més seguretat i protecció, una mà amiga que l’acompanye, no gosa caminar sol perquè ha retornat a la infantesa i viu extraviat per dreceres ignotes, amb els ulls ple d’ombres i foscúries inextricables… com un pou sense fons. I, pensava, els que volem caminar agafats de la mà, hem d’anar amb un esprai a la motxilla per defensar-se de tants hooligans de clergues talibans que nodreixen un feixisme que retorna a tots els àmbits?

El13 d’abril, vespra de Pasqua, des d’Alcossebre, escriu sobre l’envelliment, el pas del temps, l’ego, la mort, el nom de les coses que li pregunta la seua filla, sobre el llenguatge i l’emoció d’anomenar el món, el silenci, «una boira de gènesi m’empeny a pensar que cree tot el que m’envolta» i clou, unes notes plenes de bellesa amorosida: «El ser humà és un déu fals que s’emmiralla entre desitjos”. A l’endemà una lumbàlgia el doblega i ja es veu passant la Setmana Santa a Alcossebre entre el llit i la platja, entre becaines i onatges… I a l’altre, el 15 d’abril, passegen per Alcalà de Xivert, on han anat a comprar oli del Maestrat, que és dels millors del País Valencià: «La seua flaire i el seu tast poleixen els sentits i desclouen l’ànima». El 25 d’abril, quan es recorda la pèrdua dels Furs, Manel Alonso i Vicent Penya reciten poemes a l’auditori de Catarroja. Mentre accepta anar a les pompes literàries com un bon sedant, fastiguejat de la realitat política, rellegeix Ausiàs March i accepta comandes poètiques, reflexiona sobre «el deteriorament existencial, que arribarà com un plugim incessant».

El 18 de maig es consola llegint Kandinski, De l’espiritual en l’art (1911), en el sentit que l’artista ha d’expressar el que li és propi, el que és propi de la seua època (llenguatge, «formes», context històric i nació) des d’allò que és «purament i eternament artístic» i que «no coneix l’espai i el temps», el principi de «la necessitat interior», originaria i justificaria l’art i ens preservaria de l’autodestrucció. Les idees de necessitat, d’intuïció i de «la via mística», constata Ramon, que «s’han manipulat fins a l’adotzenament, fins al narcisisme més estèril». Adverteix Kandinski, amic d’Alfons Roig, que en els períodes grisos de la història de l’art proliferaven els centres culturals on milers d’artistes creaven «milions d’obres d’art sense entusiasme, amb el cord fred i l’ànima dormida». Esbrinar què és art i distingir-ho del què és enganyifa, ho comprova quan visita el Museu d’Art Contemporani de Vilafamés. En ataüllar els Renau, els Saura, els Sempere, també Úrculo, el Cuixart, el Miró (Joan), l’altre Miró (Antoni), Armengol i el cagalló de Juan Ripollés… Algunes de les idees sobre l’art (la pintura), de Kandinski, es poden aplicar a la literatura diu, ara, Ramon Ramon.

23 de maig. Un dinar tranquil al port de Catarroja, amb Vicent Olmos, el poeta Carles Camps Mundó i la seua dona Maria Rosa. L’editorial Afers publica un llibre d’aforismes al Carles, que ha volgut vindre a posta de Barcelona per fer les correccions finals. A l’hora del café acudeix Ramon Guillem i parlen de les misèries del món literari. N’hi ha tantes, internes i externes, que s’han de deixar de banda per poder seguir caminant. No hem d’esperar res més que arribar al cim de les misèries i davallar silenciosament, pregant als déus i als humans que ens deixen viure i morir, dignament, en pau. 30-V, una lectura poètica a Catarroja de Josep Ballester i Francesc Rodrigo, pensa Ramon Ramon que «la poesia és la meua nació. Si soc valencianista, catalanista, no és tan sols pel meu primordialisme lingüístic, que amb ell temps s’ha temperat, gairebé vençut per una societat desidiosament castellanitzada. El que trobe genocida és la desaparició definitiva dels bons poetes de la meua llengua. Alguns ho consideraran un esput d’elitisme». Després d’haver esmentat a Foix i Riba, en el dinar i, ara i ací, a Vicent Andrés Estellés, un creador de «poble» per a molts valencians», fins a Josep Carner, l’aburgesament del qual m’és aliè, la meua «pàtria» s’hi substància. Poetes com Ausiàs March fonamenten la geografia física, en canvi Vicent Baydal, situa els orígens de la identitat valenciana en les institucions polítiques pròpies, que recordem va fonamentar Jaume I en una mena de confederació catalànica, on el Regne de València estava lligat a la resta de la corona catalana. Conclou Ramon que la valencianitat (o catalanitat), «perdurarà si les institucions més venerades són els seus poetes». A Catalunya, els poetes, des de Joan Maragall, Salvat-Papasseit, Carner, Foix, Espriu, Brossa, Martí i Pol, Llach i un llarg etcètera, cadascú a la seua manera, han forjat una pàtria de paraules i metàfores per fer la revolució, enfortir la nació completa, salvar la llengua i ‘tenir’ un estat propi; al País Valencià i a Mallorca, els poetes en català, ¿impulsen l’alliberament nacional i la creació d’un estat propi, convoquen a un gest definitiu que “segue les cadenes”? O, en general, tret d’excepcions, prefereixen restar als llimbs, com si fos possible la pervivència del català dins de l’estat espanyol? A Catalunya, a «la vida quotidiana», les frases d’alguns dels seus poetes, convidant a la revolta, a aplegar-se, a rebel·lar-se i a fer vaga indefinida fins aconseguir la llibertat, estan a l’ordre del dia. Un pòsit polític i cultural que sura per l’aire; una remor…

El 13 de juny, fa una reflexió interessant, a propòsit del procés independentista a Catalunya, sobre la deshistoriarització de la realitat política, en esmentar els advertiments de Klemperer que el primer objectiu del nazisme, i de qualsevol altre totalitarisme, havia estat denigrar la intel·ligència, és a dir, l’esperit crític. Contra l’independentisme val tot, es manipula el coneixement històric, es compara l’independentisme català amb els totalitarismes del segle XX, es recalca l’»alienació de les masses» (Ortega), es denigra els escriptors independentistes (com si els escriptors espanyols foren pous de generositat, d’il·lustració i de saviesa infinita), es grapeja Plató, Marx, Hobsbawn, Habermas o qualsevol clàssic del pensament per a fer quadrar a martellades i porres les ànsies i somnis d’alliberament nacional catalànic als interessos de l’estat espanyol i el nacionalisme estatal de base castellana o espanyola. Es fan servir esquemetes marxistoides vulgars, l’aristocràticisme ortegià o l’enregumenisme d’Unamuno per a dir imbecilitats profundes amb l’amenaça de bombardejar Barcelona, per terra, mar i aire. Mostren la podridura de la «democràcia espanyola», tan anticatalanista; prefereixen una Espanya corrompuda fins al moll de l’os que un replantejament democràtic de l’estat a la llum dels drets humans i dels pobles a decidir el seu propi destí, sense imposicions autoritàries d’un estat que ha nodrit una societat catalanofòbica i antidemocràtica. El president mexicà, Manuel López Obrador, amb tota la lògica, exclou a l’estat espanyol de la celebració dels dos-cents anys de la independència, perquè la monarquia i aquest estat, s’han negat a demanar disculpes per les violacions dels drets dels indígenes i els abusos que els espanyols van cometre durant l’ocupació i la conquesta d’Amèrica, i des d’Espanya s’emprenyen… Només estan a favor de «respectar» la independència, en aquest cas la de Mèxic, quan aquesta s’aconsegueix per les armes; pacíficament, res de res. Com s’anota a la fi, «la idea actual d’Espanya, que és històrica, cal esmicolar-la democràticament. L’Espanya d’ara mateix és un bou embolat rabiós, ferit en el fur intern. Un bou que ens fa córrer a la desbandada». No només la idea tramposa d’Espanya (castellana i anticatalana), també la seua realització malgirbada i uniformitzadora; és una «ràbia» fomentada, nodrida des de fa segles, teatralitzada i exagerada fins a l’esperpent (a dreta i esquerra) i difosa per tots els mitjans de comunicació espanyols, que es basen en la ignorància, l’enorme incultura política inoculada per segles, la crueltat, el menyspreu pels altres, el cinisme, l’autoengany, el genocidis acumulats i una espoliació a tots els àmbits (econòmica, fiscal, inversions, llengua, cultura, història, passat, present i futur…), i el garrot vil del terrorisme d’estat de polítics sense escrúpols, de tribunals, policies i militars que fan “el seu ofici”, com diria Joan Fuster. Un nacionalisme espanyol que projecta les seues pròpies tendències ‘totalitàries’ a sobre dels altres; aquest nacionalisme de l’estat espanyol, hereu dels monarques catòlics que expulsaren jueus i moriscs, fonamentat en el genocidi dels indígenes americans, en la persecució de protestants i «heretges» i, un estat acostumat a dictadures, aliat del nazisme i el feixisme de Hitler i Mussolini en l’holocaust espanyol (i català més encara), després de la pèrdua de les darreres colònies (Cuba i Filipines), s’ha especialitzat en esclavitzar, oprimir, explotar i espoliar les colònies interiors de la Península. I en això estan.

Entenc la ‘incomoditat’ que li causa, en una visita al Museu d’Art Contemporani, quan li parlen en un grau més extrem de degradació lingüística que «l’amorf «catanyol», el català castellanitzat que acabarem parlant tots», com una mena d’aplicació de «bilingüisme just» (que se’ns va dir quan se’ns convocar i demanar als només ‘quatre’ (literal!) professors de l’Institut de la Misericòrdia (de més d’un centenar!) que fèiem les classes en català, des de la direcció de política lingüística al País Valencià als anys vuitanta del segle passat). Diu Ramon: «Se m’escalfa tant l’oïda, durant els cinc minuts de conversa, que estic a punt de pregar-li que em parle en castellà». Error fatal. Tant et vull que et trac un ull. Hem de deixar que parlen en català, tot i que els manque fluïdesa, no hi ha aprenentatge sense errades i inicials farfalleig, hem d’animar, sense ofendre, i de manera adequada, perquè milloren, recomanant algun llibre de lectura i inclús mentint, dient que parla molt bé el català, però que necessita millorar una mica, amb lectures, obres de teatre, cinema, ràdio i televisió, converses de parella… És el que jo recomanava als meus alumnes, quan feia classes de català a gent migrant (africana, europea o americana), a la parròquia de la Bona Guia de la Malva-rosa o en un centre social lligat al minoritari moviment independentista del País Valencià. Els deia, comenceu per saludar «Bon dia», per preguntar, «Com esteu?» I tracteu d’expressar-se en valencià, tot i que tingau dificultats… Si els dius, parla’m en castellà, fomentes el desig del nacionalisme espanyolista, d’un estat que no vol que ningú s’expresse en català (èuscara, gallec), com passa a les Corts espanyoles de Madrid i a tots els mitjans de comunicació espanyols… Això és el que volen, que s’autoliquidem, que ens censurem i que impedim que els castellanoparlants esdevinguen catalanoparlants. Un bon llibre per recomanar, en aquest cas, potser, seria el de Sortir de l’armari lingüístic de Gemma Sanginés i Ferran Suay, Angle editorial, amb la frase del poeta J.A. Arte «Una llengua no es perd perquè qui no la sap no l’aprén, sinó perquè qui no la sap no la fa servir», hem d’ajudar a utilitzar-la als qui no tenen prou habilitat per manca de pràctica; també es pot recomanar Qui estima la llengua, la fa servir de Quim Gibert, Barcanova, 2013, col·lecció Tornaveu. I molts altres. El «bilingüisme just» és que deixem de ser catalanoparlants, que ens conformem en tenir un estat alié, fins a fer-nos ‘el «propi», i que esdevinga’m monolingües del tot com els espanyols. Una mena d’autoliquidació per esgotament. I s’hi dediquen amb totes les eines de l’estat, amb els diners que recapten ‘generosament’, en bona part, dels Països Catalans; amb aquests recursos formen als seus polítics, juristes, jutges, clergues, economistes, funcionaris, banquers, policies i militars que mantenen l’opressió.

Ramon Ramon, el 5 de setembre, esmentant a Josep Carner, el rellegís i lloa «el seu sentit de l’humor, de gentleman bohemi, la seua ironia davant els transcendentalismes, el seu cant cristal·lí, dringadís són un vermut refrescant per alleugerar les ponentades polítiques». Després d’al·ludir al conegut vers del primer poema de Les Monjoies que resumeix bé l’optimisme carnerià: «la ironia poleix un esperit». Es decidís per Auques i ventalls, del 1914 per recordar una Barcelona alegre, una Barcelona que s’estima ii es fa l’ullet a si mateixa davant l’espill. Això ho esmenta Ramon a propòsit de l’atemptat «gihadista» (d’un contractat pels serveis secrets de l’estat espanyol!), del 17 d’agost, recorda la tradició humanista de Joan Maragall pietós que observa amb serenitat les entranyes del terror; afirma que «pensava que no veuria mai entre catalans «de progrés»: la perversió dels referents ètics, la renúncia a la decència intel·lectual». Es refereix als periodistes, que, «des de diaris com El País i El Periódico de Catalunya que han relacionat, tan grollerament terrorisme i independentisme». I esmenta a Max Weber a La política com a vocació i professió (usa la traducció de l’ admirable Guillem Calaforra) que «ens advertia que en situacions polítiques convulses el periodisme es degrada i es torna sensacionalisme vil i zel pecuniari». Estan d’acord, bàsicament amb el seu anàlisi, em sembla que hi ha una errada de perspectiva, els periodistes d’aquests diaris i d’altres, no són «progressistes», són oportunistes funcionaris subvencionats per l’estat, i a causa del procés i de l’alineació incondicional amb l’estat i el nacionalisme espanyol, s’han tornat d’extrema dreta, en un retorn al franquisme. Contra l’independentisme tot s’hi val i l’ètica s’ha gripat, conclou. Com al segle XXI, la ironia i l’humor intel·ligent s’ha perdut i ha esdevingut broma pesada o petanera, insult, ganyota espasmòdica. Esperpent.

Arran d’un ictus apoplèctic de la seua sogra, que l’ha deixat sense poder expressar-se en l’articulació de les paraules, el 14 de setembre, fa una reflexió interessant i insòlita sobre la privació del mateix llenguatge, la consciència de posseir-lo sense poder usar-lo, que es torna el seu enemic. La representació de l’Infern. Una incomunicació i aïllament absolut; i sobretot és punyent la interpretació dels escrits de l’evangeli de Joan quan anotava: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu». Per la Paraula que és Déu, tot ha vingut a l’existència. Alguns teòlegs, més materialistes, advertirien, per la Paraula i el Fang (l’argila). Enmig de les complexes discussions teològiques de neoplatònics i escolàstics, sobre la naturalesa divina o no de les paraules i el silenci interior, escriu Ramon: «Al meu entendre, l’evangelista Joan no pot ser més humà. El seu envitricoll teològic s’entendria clarament si algú ens confirmés que es posà a escriure l’evangeli després de recuperar-se d’un ictus apoplèctic».

El 21 de setembre analitza com Catalunya ha estat vexada per l’estat, «les detencions d’ahir d’alts càrrecs, els escorcolls de les dependències de la Generalitat, l’estètica militaritzada desplegada per la guàrdia civil, les justificacions matusseres d’aquests actes que han difós la majoria dels mitjans de comunicació, tot plegat és un abús de poder infame. Espanya no vol veure que la seua legalitat està atrapada en un cercle de perversió. Tota vida social espanyola pertany a la legalitat: o és legal o no existeix. En matèria legal a Espanya impera el platonisme: el Plató de les Lleis que escanya l’ètica, la dialèctica, la vida». L’estat espanyol és matusseria, grolleria, crueltat i sapastreria. No d’ara, de fa segles, tot i que invoquen a Mostesquieu, se’l passen per l’entrecuix a ell, a la revolució francesa, a la separació de poders i a tot déu. La seua constitució la tornen un Gran Germà, un espantall, un «Cid campeador» mort, lligat a un cavall desbocat, que irromp a tots els parlaments, en tota reunió social, en les ments cultivades dels intel·lectuals i en les vísceres dels illetrats». Afirma: «I la Catalunya independentista plora i riu alhora: plora perquè ja coneix amb ulls propis, que l’Estat espanyol és una ceba que cou; riu perquè confia que es menjarà la ceba a mos redó. Jo tem, però, que la ceba està massa podrida per a empassar-se-la sense indigestió». A Catalunya, la majoria de la gent, sabia i sap que hi ha una desigualtat de forces bestial, uns tenen policies, exèrcit, tribunals, lleis, armes, porres, bombes, estat, etcètera i els altres només tenim la paraula, la voluntat de ser lliures i el dret a decidir votant. Però hi ha moments que no es poden resistir més les humiliacions, les vexacions, els atemptats a la Rambla i a Cambrils, que no pots permetre, per dignitat, que no et deixen posar una papereta a una urna per expressar-se, i cal anar avant, perquè romandre al mateix lloc o anar enrere, com els carrancs, no és cap solució. Si deixes de pedalar caus a terra. És veritat que és va viure un «present eufòric», on es veia, clarament, que les lleis i les normes espanyoles eren només un ‘bluf’, una rèmora del passat i la voluntat de ruptura es feia irrenunciable, inajornable i «inevitable». Perquè els espanyols i el seu estat, que s’oposa violentament i amb terrorisme a l’independentisme pacífic, es neguen a revisar les seues pròpies lleis sacralitzades; repeteixen, per veure si s’ho creuen tots, que el 1978, la Constitució que «tots els espanyols ens hem donat», es va consensuar definitivament la «nació espanyola», interpretada, ara, a la manera tradicional del nacionalisme castellà, amb segles a l’esquena d’anticatalanisme. Alguns, més descarats i sense cap vergonya, gosen afirmar que la monarquia, llavors, es va votar. I conclou Ramon, a la manera de Renan, que “l’existència és una creació diària en perspectiva temporal“. Li diran, amb menyspreu, els espanyols i els catalans o valencians colonitzats, amb ira, ràbia i fúria, que això són lliris d’un altre paner, coses de poetes; que els consensos és fan entrant a cavall als parlaments i tancant en la presó o assassinant a tots els que protesten. Això és Espanya, com canta Al Tall. O això és, sobretot, l’Estat espanyol.

El 26 d’octubre, analitza el moment políticament vertiginós que es viu a Catalunya i Espanya. «L’independentisme català ha passat, al llarg del dia, de l’eufòria a la desolació i viceversa, sense saber si les hores anaven avant o arrere. També els partidaris de veure humiliat el catalanisme han oscil·lat entre el riure mefistofèlic de la hiena i la ganyota desdentada de conill, un conill, però, que amaga els ullals». Des de Catalunya sempre s’han vist els ullals i són les ganes de treure’ns els ullals de sobre el que ens empenta endavant. És el dia en el que el president «Carles Puigdemont (que des d’ahir ha dubtat entre declarar unilateralment la independència o convocar eleccions per evitar la suspensió de l’autonomia i la repressió que comportarà) ha estat titllat d’irresponsable i responsable pels uns i pels altres, alternativament, segons l’hora i la rauxa del dia. Ni ell mateix deu saber si ha pres la decisió correcta. Deu haver sentit una pressió bestial, entre Escil·la i Caribdis. Per això no entenc els independentistes que, assedegats d’èpica, l’han acusat de traïdor. Sembla que demà, i pot passar de tot fins demà, el parlament català declararà la república catalana. Els independentistes, al final del dia, han tornat a somriure. Jo somric amb ells. Però l’envestida que començarà demà, amb un colp de puny als morros que ens assestarà l’Estat, té un abast impredictible. La propaganda independentista ha menystingut el sentit i la força del realisme, els dictats de la realitat, Potser, per a conservar l’optimisme, era inevitable negar tota la por. Però s’ha de preservar la decència psicològica amb perspectiva històrica». I després de criticar les il·lusions en forma d’ovella envoltada de llops de la jovenalla independentista esmenta els versos de Josep Carner de La paraula en el vent: «Tota fe té sa mudança,/ tota festa son parany». I escriu «És clar que jo soc un valencià catalanista pessimista, avesat a la pols de l’era: nacionalment tan sols m’alimenten fets». 

És interessant veure com es veia des del País Valencià la situació de Catalunya l’Octubre del 2017, tret del jovent, més alegre i combatiu, la gent més gran i els mateixos polítics independentistes, podeu veure les imatges de tristor penombra quan es fa la declaració al parlament, ho veien amb realisme i pessimisme, perquè no es feien il·lusions amb la capacitat de diàleg i negociació de l’estat espanyol; va fallar el fet d’haver tingut massa esperances dipositades en la UE, de creure massa en la legitimitat de la ‘democràcia’, en el respecte a la decisió de la majoria del poble de Catalunya representada en el parlament, van sobrevalorar massa els drets humans i van creure en excés en la resposta democràtica que vindria de la comunitat internacional, en suposar que davant les imatges de violència dels policies i militars de l’estat espanyol contra votants pacífics i desarmats, ens donarien molt més suport. És erroni, al meu parer, ubicar en els mateixos plats de la balança, l’eufòria i la ira, la ràbia i la il·lusió, l’anyell sacrificat i el llop famolenc de sang… Massa sé que Ramon Ramon no ho fa això i pren part, amb prudència i cautela, amb una certa distància física, geogràfica i psicològica, que pot ser saludable per veure les coses amb més distància, «objectivitat» i potser ‘realisme’. No obstant això, «l’equidistància», no dic que siga el seu cas, com podem observar, és impossible. Els humans, sempre som animals de part, i ferits més encara. Hi ha un abisme entre les reivindicacions democràtiques del dret a decidir i l’ús de la violència i el terrorisme d’estat del nacionalisme espanyol per defensar la monarquia corrupta i la indivisibilitat d’un estat podrit.

Una veïna seua de tota la vida, professora de matemàtiques, li demana informació sobre els afusellats a Paterna el 1939. Li demana una fotocòpia de la llista d’executats al cementeri de Paterna entre 1939 i el 1956, confegida per l’historiador Vicent Gabarda, que als anys 80 del segle passat va publicar la revista d’El Temps. També esmenta el llibre de l’historiador J.A. Gómez Roda sobre la Catarroja del primer franquisme, i descobreix que l’avi de la seua veïna va ser alcalde republicà de Catarroja, militant del PSOE i la UGT, i afusellat a Paterna l’agost del 1939. Reflexiona sobre el seu barri, el Raval de Catarroja i el viure d’esquenes a la Història o emmordassats. Denuncia el franquisme i una democràcia malaltissa que no ha volgut obrir el nínxol i relaciona aquesta llosa pesada amb els fets de Catalunya de l’Octubre. Explica com els habitants del Raval que el 1936 votaren majoritàriament pel Front Popular. Però, avui són d’un espanyolisme pudent, «els fronts populars del Raval són xenòfobs, anticatalanistes, rancuniosos amb la diversitat del món. Per trobar conveïns dignes, cal desenterrar-los». Tan anticatalanistes, inclús alguns familiars i veïnatge, tot i que Ramon s’escarrassa en dir que en la mort de son pare va posar en la làpida uns versos, no seus, sinò de Joan Salvat-Papasseit, i emfatitza que és tracta d’un poeta català molt bo: «Primavera d’hivern, Primavera d’estiu./ I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament», ningú no se’l creu, i li amollen: «La poesia és molt bonica i mos agrada perquè és teua. Deixa’t estar de catalans! Que se’n vagen a fer la mà els catalans». I ja no va poder replicar res més i sentència a la vista de les collonades i estupideses racistes que ha de sentir: «Al meu barri, al meu poble, l’anonimat en un sepulcre és el màxim homenatge que es pot fer a un poeta català». Cascú és cascú, i entenc que no podem estar amb l’escopeta carregada contínuament i embrocant-se amb tot déu, però, si es va emprenyar tant, amb raó, davant un energumen que no el volia deixar escriure en la seua llibreta, potser perquè pensava que l’anava a denunciar, per què abaixar el cap quan li neguen que no de Joan Papasseit i els espanyolistes ens insulten en enviar-nos a fer la mà els catalans, en la nostra pròpia terra del País Valencià? Un oportunitat perduda per tal de fer una obra de misericòrdia, per ensenyar al qui no sap i que el deixe de tractar de mentider, davant dels seus nassos. Hem de saber ser expeditius i inclús mal educats amb els que ens menyspreen, insulten, ataquen i maltracten. Jo, li hagués dit a aquell beneït, en el sentit de curt d’enteniment, però amb capacitat de fer mal a la societat valenciana, que tant Salvat-Papasseit com Ramon Ramon, son dos poetes catalans amb ganes d’enviar a fer la mà l’estultícia dels temps que corren.

Termina els darrers mesos de l’any 2017 reflexionant sobre el naixement d’Europa des d’una de les escenes literàries més belles i alhora esgarrifoses del segle XX, Un dia de diumenge, de Jorge Semprún, al barracó 56 del camp de Buchenwald, a prop del turó on havien passejat Goethe i Eckermann, Semprún i d’altres s’hi reunien al voltant del sociòleg Maurice Halbwachs i l’orientalista Henri Maspero, per parlar de filosofia, de pensament, d’Europa. Al barracó 56, destinat als invàlids que ja no podien treballar, Halbwachs i Maspero s’hi consumien a poc a poc espremuts per la disenteria. L’amor que Semprún trasmet per Halbwachs, el qual havia estat professor seu a la Sorbona, és d’una tendresa extrema. El clímax d’aquesta estima es produeix en la darrera visita, quan el troba moribund no para de parlar a fi que Halbwachs, que ja ni reacciona, se senta acompanyat d’una veu amiga. De sobte, pres del pànic, a Semprún l’assalta la necessitat de dir una oració, però només se li ocorre de recitar aquests versos coneguts del poema «El viatge» de Boudelaire (els cite en la traducció de Jordi Llovet): «Oh Mort, vell capità, ja ha arribat l’hora! Llevem l’àncora». I quan arriba al vers «Ja saps que els nostres cors són plens de lluïsor!», Halbwachs el mira un moment fraternalment i somriu». Proclama Ramon Ramon que Semprún refunda la tesi d’Europa. Europa naix, s’il·lustra i humanitza, de metàfores com aquestes. És aquest alé literari el que ha perdut l’Europa actual. L’alé de les lleis i els tractats de la UE, molt democràtics, molt al servei de l’Estat constitucional habermasià, no té escalf d’ànima, o en tot cas el del’ànima d’un replicant al servei del capitalisme financer, un alé que en els darrers temps s’ha convertit en halitosi. Els buròcrates de la UE han esporgat la cultura literària del logos d’Europa.

Una escena simpàtica quan va a acomiadar al seu metge, J. Doménech, intolerant amb la impaciència del món, que es jubila; li va receptar que no llegira abans de dormir per superar l’insomni, quan Ramon li va dir que no pot deixar de llegir, li va recomanar que llegira bagatel·les, quan li va explicar que no sabia fer això i que la lectura li posa en funcionament el cervell, les pors, el desig i la creació, el metge es torna expeditiu: «Molt bé. Diazepan 5 mg». Quan s’han acomiadat el metge li ha dit: «Cuida’t!» i ha afegit dolçament irònic: «No deixes mai de llegir»… Arran de A History of Western Philosophy de Bertrand Russell i el relat biogràfic que fa de Descartes, com un descobridor o explorador, des del «jo», que vol comunicar el que ha trobat. Ramon Ramon adverteix que només per mitjà de la lectura exhaustiva de la tradició[sempre parcial i ‘impossible’] «ens permetem improvisar i personalitzar en el pensar. Per això ens recomanem tant a Montaigne i ens escudem en l’assagisme. No sabem pensar sense autoritats i el permís de la ciència, i rumieguem com vaques atipades, les dades històriques, socioeconòmiques, estadístiques, etc. Pensar és, avui dia, copsar una tendència sociològica, esbrinar la mentalitat general de la societat o explicar-nos dins d’una gàbia col·lectiva. Tenim por de ser originals, de pensar a la intempèrie. I amb raó. Perquè qui es regira el pensament sense guants profilàctics corre el risc d’entrar en la tómbola de l’opinió pública, on abunda l’escopinada sense fonament ni trellat».

Ramon Ramon, amb ajut del seu jo i el d’altres, el dia dels innocents, reflexiona sobre l’humor hegemònic espanyol, «ranci, poc imaginatiu, és un opi que ens insensibilitza als colps que rep el pròxim, un llenguatge d’esquetxos reglats que, davant el dolor, palesa una insensibilitat bíblica. Com si Herodes no hagués ordenat assassinar tots els infants innocents de la Terra». Analitza el concepte de «perdedor radical» i el nihilisme de Hans Magnus Enzensberger, d’aquells que voldrien fotreu tot, cremar-ho tot i deixar més cendres; ens compta l’embaràs de Marieta, la mort d’un nadó el dia que van de part i la naixença del seu fill, Andreu, el 9 de gener del 2018, la seua vida que, inicialment, penjava d’un fil i l’han de posar en una incubadora i l’insufla l’alé perquè respire i visca guanyant pes dins del temps i retornant la joia al món, en unes escenes plenes de tendresa i emoció: «Respira, fill, respira, que ta mare està plorant, esgarrada per baix i per dalt, clavada en l’espai com un crucificat, arrancada del temps. Retorna’ns l’alegria com un núvol itinerant al voltant teu. I alhora dona’ns pes dins del temps».

Entra en debat amb Valentí Puig i el seu dietari, La bellesa del temps, quan s’autoqualifica de ‘conservador’ i insisteix que un ‘conservador’, no és un reaccionari; Ramon Ramon, davant la complaença amb els totalitarisme de dretes i la immobilitat de l’statu quo de la Constitució espanyola i una monarquia corrupta, qüestiona que el conservadurisme de Puig no estiga podrit de reaccionarisme. 

En un article recent, Valentí Puig es despulla, Gustau Muñoz, el 9 d’agost passat al diario.es, contrastava el conservadorisme de Puig, analitzant Dioses de época (1993-2006), Destino, 2001 , on confessa que li agrada més l’escena político-ideològica dels Estats Units que la d’Europa, perquè considera que aquella és «menys ideològica», com es casa per l’església i recupera convenientment «la fe dels nostres pares» ; vol presentar-se com un «liberal-conservador», pro-nordamericà, partidari del’ordre, enemic a mort del nacionalisme (el considerats «perifèrics», no creu que hi haja cap nacionalisme espanyol, és partidari de la monarquia i d’Espanya. Ha escrit a diaris reaccionaris propis del nacionalisme espanyol (l’ABC, El País…), pròxim a la FAES d’Aznar i també al Liberty Fund, un think tank ultraliberal d’Estats Units, participà en encontres de Le Cercle, un ens atlantista d’allò més intrigant; admirador de Thatcher, Reagan i Joan Pau II, amic dels reaccionaris dels Estats Units, però no de la Nord-Amèrica liberal, crítica i inconformista. Més aviat de la bel·licista, arrogant i intervencionista. Puig esmenta a bastament a Popper i Von Hateck, com pertoca, rebla el clau Muñoz, però no tant a Von Mises i Friedman. Tampoc a Isaiah Berlin, potser massa subtil per a ell, perquè considerava compatible el liberalisme i la socialdemocràcia… Elogia Roger Srutton, com també pertoca, però no Michael Oakeshott… Exhibeix una mena de supèrbia intel·lectual auto-asignada, envers l’esquerra que ell, sense explicar-ho gaire, considera afàsica. Encara està rallat en la guerra freda, la Unió Soviètica era el regne del mal, Amèrica l’imperi del bé, redueix la història a un esquema simple i binari, sense tenir en compte la lluita contra el nazisme i contra la barbàrie, en la qual participaren els Estats Units, el Regne Unit i l’URSS. Ara l’enemic, sembla, és l’islam, així en general, anota Gustau Muñoz. 

L’estat profund, li passa la mà per l’esquena d’un Valentí Puig que, des de Mallorca, Barcelona o Madrid, ha tractat d’apuntalar, amb la seua demagògia i ‘erudició’ cultural, el nacionalisme espanyol i el reaccionarisme d’un estat anticatalanista. Li serveix de coartada a l’estat espanyol perquè es ‘vante’ de no perseguir a tots els catalànics. Per això el reconeixen i el recompensen com un dels ·seus» (com a Joan March, Abel Matutes,…). Fa el seu paper, en legitimar la barbàrie d’aquest nacionalisme espanyolista. Els seus escrits i els intents de justificar la seua ideologia reaccionaria i la d’un estat opressor que maltracta als catalanoparlants, com a ciutadania de segona, em repugnen. No el puc deixar de veure, com un bufó de la Cort, com un submís cortesà dels imperis de les malvestats. Un immobilista d’una Constitució que subordina el català al castellà, des del supremacisme lingüístic de l‘estat espanyol, que nega el dret a la igualtat, la diversitat i la reciprocitat, que prohibeix la federació i confederació dels Països Catalans i que ataca amb violència d’estat el dret a decidir quin autogovern volem els catalànics.

Després del part de Marieta, mentre es recuperen ella i el seu fill de les ferides de la naixença, a l’Hospital 9 d’Octubre, Ramon amb els ulls negats de plors, assegut en un banc a la vora del Parc de Capçalera (que apareix al llibre de Carles Dolç Del Saler al Túria, Pruna Llibres/ Alfons el Magnànim, 2021, que m’estic llegint), li escriu a Andreu, per dir-li que és un llac artificial, d’aquells que imiten el Retiro madrileny i l’adverteix i li recorda que als valencians els agrada copiar a Madrid (i no només en llacs artificials, també en llengua, en posar-se banderetes espanyoles al canell, com he vist aquest estiu que fan els més energúmens del meu poble, imitant els cortesans madrilenys d’extrema dreta). Un ànec se li apropa i «percep la meua desolació, intueix que tan sols cace paraules per salvar els meus. Fer un sonet esguerrat, sense vergonya de caure en la literatura menor en què jo caic i visc. El teu tribunal estètic ja ha dictaminat que ets el millor sonet del món». No hi ha literatures menors, i aquesta dels dietaris serveix per copsar els bàtecs, les petjades, els solcs i les arrels de la vida actual. Quan el seu fill ix de l’UCI i esdevé una figura recognoscible, proclama que «La por, no la mort, és el corc de l’univers […] Podem agrair-li a la mort, després del dolor que ens causa, una vasta herència d’amor. La mort ens incrementa la predisposició per a estimar, ens llega la voluntat de l’amant. La mort és l’origen de l’amor. La por és la història de la nostra fi». (18 de gener 2018): uns mesos més avant, el 30 d’agost torna al mateix tema de la mort que recorre el llibre: «Recordar a l’estiu és morir en plenitud de vida. Veig brollar com una font la vida dels meus fills, menuts encara, i hi veig l’espill de la meua pròpia mort. I m’hi veig com el fang: el fang que queda en l’escorrentia, un sòlid moll que es prepara per a la pols». Algú dirà, que és esgarrifós donar-li tantes voltes a la mort, però sembla real, ho viu així, perquè si no no ho escriuria de manera recurrent; és recrea massa en la mort, en les escenes de dolor i allà on es fa present el mal? És intens, dens, però, això va a gustos, a vivències i experiències biogràfiques.

Després d’esmentar als carnerians, Narcís Comadira i a Salvador Oliva, un independentista i l’altre antiindependentista, Ramon Ramon (tocat, mediàticament, per «l’unionisme» i el cínic dictat doctrinari estatal del «tots plegats», «refer ponts» de ‘convivència’), afirma que «Carner sap unir els catalans en aquest temps de confrontacions». Diu que Carner fa vessar en tots els seus versos un sentit de l’humor tan encomanadís, un vitalisme tan convincent, que ens el fa graciós fins i tot quan fa el ridícul. Analitza el llibre Bella terra, bella gent (1918), considera que fluixeja bastant respecte al seu anterior, La paraula en el vent (1914) perquè exalta la Catalunya rural pujat dalt d’una tartaneta que sotragueja; s’interroga què en pensaria Josep Pla d’aquestes astracanades paisatgístiques, tot i que ens desclou en somriure i ens transmet optimisme existencial. Es pregunta si el 1918 la literatura catalana tenia dret al provincianisme literari i resón que creu que no. Perquè el 1918, Marinetti deia que les avantguardes artístiques bullien com un volcà; i compara les maneres del Carner pagesívol amb les de la poesia russa d’aleshores, simbolistes com Aleksandr Blok que connecten amb les necessitats expressives de la Revolució; futuristes com Maiakovski, que amb artistes com El Lissitzky, desborden la imaginació experimentant amb els límits de l’art: acmeistes com Mandelxtam p Akhmàtova o Tsvetàieva, que eleven la poesia a la màxima esplendor… Afirma que es fa vell i no li fa vergonya ajuntar-se am b els carnians i proclamar: «Déu nos do ser catalans,/ que són gent d’anomenada,/ i millors que tot el món,/ perquè són de fresca saba...». Ni que sigui per riure.

Projecta en la mort del seu pare (per càncer terminal!), remordiment, culpes, penediments, eufòries, pessimismes i vulnerabilitats, al meu parer, excessos analítics, reflexius i imaginatius, que el fan viure amb «la sensació d’esmunyint-se entre espines, de caminar cada dia entre marges d’arços i garbullers»; i «Mentre estenc la roba i l’oratjol hi juga sota els pocs estels esmaperduts, pense en la mirada de la meua filla, una mirada d’ulls blaus profundíssims, de qui sap cap a on m’adrece i m’acompanya en silenci, còmplice e l’alegria i en la tristesa: la mateixa mirada que tenia mon pare. El terror de pensar que aquesta mirada desapareixerà algun dia, que un núvol la taparà per sempre, en converteix en un punt de fuga trèmul, d’horitzó vulnerable, de clarobscurs sagnants. I visc...». No podem viure obsessionats, pensant en el pitjor que ens pot passar a nosaltres i als éssers estimats. Perquè això no és vida. En aquest sentit entenc la crítica de Lourdes Toledo sobre aquest dietari, on ‘densitat’ (de Parcerisas), no vol dir cap devaluació, sinó viure el present sense una angoixa tan intensa que es recrea, desmesuradament, en el sofriment.

Tracta també sobre la immobilització de la democràcia i la perversió del llenguatge com una eina de legitimació usual de les democràcies europees; el cas de Pérez Royo, un home assenyat i partidari del diàleg entre Espanya i Catalunya, que ha denunciat les trampes jurídiques del TC per carregar-se la reforma de l’Estatut de Catalunya, qualificat de «colp d’estat» del constitucional, reconeix que els presos independentites són «persones empresonades de manera antidemocràtica», però es nega a reconèixer que són «presos polítics», potser per l’àmbient sevillà o madrileny on es mou no li ho permet. Negar el nom per negar la cosa. La «progressia espanyola» (i europea!) pot viure tranquil·la, mentre l’estat espanyol s’assembla quan més va més a Turquia, Polònia o Sèrbia. En un programa de la TV3, el mateix Pérez Royo, que és, sens dubte, un dels espanyols més atent i curós a la realitat de Catalunya i la complexitat del problema d’un estat catalanofòbic i antidemocràtic, tractava de convèncer a l’audiència que no calia tenir en compte els crits de l’A por ellos» dels familiars dels policies (i militars!) que eixien des d’Andalusia cap a Catalunya, que eren unes pobres famílies esporuguides. Que havíem de posar-nos en el seu lloc de la incertesa. Perquè no sabien al que s’enfrontarien els seus marits, fills, etcètera i davant aquesta incertesa cridaven, però que no hi havia odi… Les víctimes dels apallissaments policials, de la violència vandàlica de l’estat i de l’empresonament, amb acusacions falses, amb ‘empatia’, han de posar-se en el lloc dels botxins? Em va semblar patètic i molt injust els intents de fer servir tota la seua intel·ligència i coneixements jurídics, que són abundants, per negar evidències que clamen justícia a la terra. Hi ha, al Dietari, reflexions sobre la tendresa, la decepció, el ressentiment, l’odi, el totalitarisme, el feixisme, l’Holocaust nazi…; el que deia Joan Fuster que no ens calen massa conviccions per anar pel món. Perquè les conviccions pesen i acabem carregant-les sobre els altres. La necessitat de mesurar les conviccions perquè «Hem entrat en una era de ressentiment en què la moral és una maça que colpeja a tort i a dret, sense legitimar-se, una maça que ens passem de mà en mà alegrement perquè no som prou forts per a sostenir-la». El context històric i social del Fuster ‘escèptic’, que recomana alleugerar les conviccions, és el d’una dictadura totalitària que inculcava ‘conviccions’ nacional-catòliques. Puja al bus de la línia, Catarroja-València, passa per davant de la Torre, la Via Augusta i recorda el llibre de memòries de Joan Francesc Mira, El tramvia groc, on descriu el temps misèrrims de la postguerra; «la memòria, que sempre ens fa sagnar les cicatrius, també ens excita tots els desitjos complits i incomplits de la vida». Sense memòria no som res, fullaraca de tardor moguda pel vent cap als femers pútrids de l’oblit. Carrega contra Les Lleis de Plató i arran el cas del president Carles Puigdemont, que no ha comès cap delicte, compara la justícia alemanya amb la (in)justícia espanyola, amb uns punts de totalitarisme, corrupció i podrimer. I contra les lleis i els matrimonis s’aclama a Joan Brossa per un amor sense institucions. Analitza la frivolitat, la banalització del temps i fa servir Mitologies de Roland Barthes, on despulla dialècticament els costums socials i culturals europeus, la frivolitat «revolucionària»: «una lleugeresa intel·lectual», per desmuntar i criticar el món contemporani. Una «llibertat» aparent perquè els opressors, amb la frivolitat, la muda del cos i l’ànima, dogmatitzen millor i de manera més eficaç. Sobre l’americanització de la poesia catalana i el cosmopolitisme literari, l’esfilagars ment de la literatura en català, sense cap rèmora o llast nacional o nacionalitari.

Al port de Catarroja, dina amb els poetes Carles Camps Mundó i Josep Maia Fulguet i les seues parelles, amb Vicent Olmos i ell, xarren del cas de Mª Consuelo Reyna i el seu viatge ideològic a Las Provincias cap a un anticatalanisme desvergonyidament feixista, a finals dels anys setanta; abans Estellés li havia dedicat algun poema quan ella presumia de progre. La Margarida, la dona de Fulquet, filla de Manuel Inañez Escofet, els conta anècdotes com el seu pare, quan era director adjunt de La Vanguardia, havia d’engalipar el compte de Godó per defensar els periodistes més esquerranosos, com el Vázquez Montalbán o el Huertas Claveria i al·ludeix als postureig de la gauche divine. El 31 de maig de 2018, analitza la moció de censura a Mariano Rajoy i la capacitat de ‘regeneració’ de la dreta espanyola des del seu nacionalisme anticatalanista. Una reflexió sobre la identitat literària i nacional de Sàndor Marai, que abans de dormir llegia poesia hongaresa exiliat a San Diego, acorralat pel càncer propi i el de la dona; també esmenta a Imre Kertész i el seu Kaddish pel fill no nascut, lluny d’Auschwitz al Mediterrani, on malgrat els cadàvers que vomiten les ones, només ens piquen les meduses. Analitza el nacionalisme com un antídot contra la por, afirma que la por és l’excrement de la nació. I cal escombrar-la…esmenta La por de Gabriel Chavalier, en nom de la nació a la Gran Guerra es van enviar, inútilment i insensatament, a milions de joves a l’escorxador; Com els llibres d’Stefan Zweig i la majoria de les novel·les sobre la guerra, Tolstoi, Orwell, Norman Mailer, Curzio Malaparte, Joan Sales… La por també denúncia les misèries i vergonyes d’uns comandaments egoistes, interessats, que en benefici propi, d’una elit privilegiada, covarda quan s’acosta a les trinxeres, no dubten a sacrificar milers de sers humans en un bufit. Recorda la frase de la por: «Un home té dret de ser estúpid per compte propi, però no per compte dels altres», i com el protagonista de la novel·la La por, afirma Ramon Ramon que ‘intente fer-me una pàtria’ «amb les meues afinitats, les meues preferències, les meues idees». Elogia als escriptors Joan Iborra i Antoni Martí Monterde, L’erosió, Poètica del Café, Un somni europeu o El far de Londstrup amb reflexions sobre la matèria i l’afirmació que la bellesa és movedissa i els cafés permeten plantar la torre de guaita per copsar-la. En un bar li pregunten què escriu i respon que el seu testament, podríem dir també que escriu les seues vivències, el seu testimoni, reflexional, passat per tristeses, joies, dolors i gojos. Qüestiona el fanatisme d’un animalisme que deixa de banda el qüestionament de la tauromàquia. Des dels incendis forestals a la Vall d’Albaida (Llutxent), la Safor i la Valldigna, es consola llegint el Tristram Ahandy d’Sterne i recorda a l’escriptor Josep Piera a la Drova, compara el paisatge muntanyenc amb el de l’asfalt de l’Horta i l’Albufera, un horitzó romput de camps llaurats per fileres d’edificis. Declara, amb ironia i sarcasme, en deplorar-ho, que els albuferencs no ens emmirallem en boscos. El cor del paisatge de l’Horta, al voltant de València, és una formigonera, grues cimentant una muralla xina d’edificis a la vora de la mar. Elogia i recorda el seu professor de llengua i literatura espanyola, Carlos Campa que parlava molt de Quevedo, d’Unamuno, Machado, de Garcia Lorca, de Cernuda, però elogiava, «curiosament», Pere Calders i les seues Cròniques de la veritat oculta perquè la literatura catalana l’escalfava poc, llevat de Gimferrer, Gabriel Ferrater i potser Riba. Esmenta i analitza a Juan Ramon Jiménez, a Rousseau de Les confessions, a Proust, el temps, el llenguatge, el pensar, l’existència… La societat capitalista, els suïcidis, les morts de trànsit… Des de Semprún, a Autobiografia de Federico Sánchez (1977) i El largo viaje, analitza el comunisme espanyols, de la «molta mística», molta fe cega i la poca observació del món per transformar-lo, que reclamava Marx. Per això, alguns comunistes destacats hagen acabat, amb el temps, formant part del nacionalisme espanyol més ranci.

Afirma Ramon que «Pensar des d’un lloc no porta enlloc, o al mateix lloc. És fora del si de si mateix, desarrelant-nos, que cal pensar. No es pot pensar sense desconfiar dels llocs del pensament. El lloc és el descans imprescindible però momentani, de l’acte de pensar». Simone Weil, a l’arrelament considera que el desarrelament dificulta el pensar perquè ens du a una desorientació radical. En canvi Hannah Arendt estaria d’acord que cal pensar desarrelant-nos. Potser siguen dos moviment necessaris d’un mateix acte de pensar. Distanciament i aproximació. Elogia a Jaume Pérez Montaner i la seua companya Isabel Robles, les seues vides als Estats Units, la seua etapa de professor, a Nova York, després a Oregon, a Portland, capbussant-se ambdós a les avantguardes intel·lectuals i literàries. Antoni Martí Monterde reorda els mesos que va fer classes a San Francisco de literatura comparada. “Vicent Olmos en nom d’Afer reuneix de tant en tant al voltant d’un arròs fumenjant, algunes ments lluminoses de la cultura catalana. En aquest món tan tapat per les cendres, hi ha qui fa de la literatura les brases de la vida. Jo m’hi escalfe, hi carregue la memòria“… Ramon Ramon, diga el que diga, no és cap arbust local sense perspectives de memòria perquè també fa de la literatura les brases de la vida, tot i que diu que «Tem ser llegit» per tot allò que infecta la lectura (la descura, la presa, l’apriorisme, la parcialitat existencial… El dia de Tots Sants, recorda l’abric gros de la seua àvia i no recorda la mort sense l’amor; l’abric gros amaga a les butxaques, tots els temps. Analitza el cas de l’autocensura a l’Olympia de l’espectacle d’un humorista cancel·lat per les amenaces feixistes. I anota que «el feixisme s’ha de combatre ipso facto i in situ, i no sols institucionalment, sinó com una prioritat social de tot individu, com a norma col·lectiva inajornable». I tanmateix, s’ajorna… per inèrcies, per connivències i complicitats socials, mediàtiques i institucionals, per la dinàmica estatal i monàrquica, per salvar la unitat d’Espanya, etcètera. Ramon Ramon aprofita la quotidianitat  i considera que la filosofia, davant el frenesí existencial, és un moviment calmós per dotar d’identitat la quotidianitat, per a personalitzar el temps diari. És el que fa Ramon Ramon amb els seus dietaris. «El nostre jo naix i mor cada dia sense haver-se reconegut ni en el temps ni en l’espai. Avui dia no hi ha lloc per a l’esplín de Boudelaire, no té temps per a reconèixer-se”. La consciència és consumir diàriament la idea de consum. Des que naixem fins que morim. Analitza el romanticisme, des de Rousseau i les novel·les d’amor, amb els personatge d’Èmma Bovary, Ana Karènina o Ana Ozores en La Regenta, la construcció de la identitat, la memòria, el desig, la tendenciositat, les relacions sentimentals, la intolerància, l’ego… Advoca per ser com a mínim, nacionalistes culinaris, davant l’excés d’identitats borroses per a no sentir-se immigrant en la pròpia terra; i escriu un poema, «[…] Passege pel meu poble, cada dia, nu:/ el sexe em penja com un peix esventrat,/ penetre la memòria i l’horitzó,/ el present és mina, pàtria i por./ No hi ha pobles que no siguen de ningú». Més avant es plany de la decrepitud ètica dels intel·lectuals hegemònics, que haurien de ser el camp de la cultura i no el seu llaurador i anota un poema de Hannah Arendt d’Edicions del Buc, en aquest sentit: «Els pensaments venen a mi, no soc ja una estranya per a ells./ Els corresponc, en soc el predi/ com un camp romput». Li escriu un poema a sa mare, en el seu aniversari quan compleix vuitanta anys, el dia dels Innocents del 2018, els anys que fa només són la ‘veta aurífera’, l’encarnació de la seua eternitat en ell.

No faré la síntesi exhaustiva del que tracta Ramon Ramon al seu dietari l’any 2019. Només diré que confessa que el seu ofici de lector el fa patir (i segurament també ‘gaudir’, tot i que té tendència, sovint, literàriament, a remarcar més les ombres que les llums que s’hi veuen); torna a visitar l’Holocaust de la mà de Semprún, de Levi, de Kertész o Celan, però també de Marguerite Duras a El dolor, mentre espere el retorn del seu marit, del camp de Dachau, també s’auxilia del Freud de l’Origen i meta de la història del 1949, on denúncia la nostra pulsió a anorrear-nos i El malestar en la civilització, on ens recorda que la Maldat és innata als humans i davant les amenaces de destrucció de la humanitat, Karl Jaspers aconsella que «Cal afirmar l’angoixa. És una base per a l’esperança». Afirma Ramon que l’art no deixarà de ser un mirall antropològic dels nostres estats biològics, psicològics o merament culturals. Analitza altres dietaris i la seua relació amb la metereologia, Josep Pla a El quadern gris ens ensenya que d’un simple vent es pot fer literatura gran, descrivint els canvis en el color i la forma de les fulles de les oliveres i en el paisatge en moviment; esmenta el gran Miquel Pairolí i la seua saviesa metereològica i a Josep Igual, a L’Incert alberg, editorial Afers, fa de la metereologia una mena d’entrant per obrir la gana. És el que he tractat de fer jo mateix amb aquest tast del dietari de Ramon Ramon, No sé què mor (Dietari 2017-2019), on fa una literatura d’avantguarda ètica, que tradueix en silenci i paraules les frustracions pròpies i el malestar social i civilitzatori, contra les ombres de la mort. També esmenta els dietaris de Pla, Joan Fuster i Enric Sòria i afirma que els dietaris naixen del dolor escrit i no escrit. les Memòries i Vida privada de Josep Maria de Segarra, la relació Segarra i Pla que reacciona contra la prosa de Prudenci Bertrana o Víctor Català. El meu cor despullat de Boudelaire, està escrit des del dolor, però no des de la rancúnia. «No hi ha res que passi, res que desaparegui!» Sí, aquesta podria ser la seua divisa literària.

Post escriptum:

 Ramon Ramon, trau a Josep Pous i Pagès a propòsit de la distinció entre l’escriptor adotzenat i l’escriptor desfasat (aquest darrer val la pena llegir, malgrat el pas del temps) posem per cas De la pau i el combat, i l’obra més coneguda, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals; hi ha també Memòries d’exili i Per Catalunya, ambdós llibres de Pous i Pagès a cura i introducció molt interessants i excel·lents de M. Àngels Bosch, que el trau gairebé d’un oblit, tan injust; a M. Àngels  (coordinadora i companya dels cursos d’Òmnium Cultural a Llançà, on fèiem de professors de català, jo només el primer any d’arribar-hi), li dec una anàlisi atenta d’aquests llibres sobre Pous i Pagès, els seus llibres d’iniciació a la filosofia (si els aconsegueixo), els seus estudis de literatura i les seues novel·les, entre les quals Camí entre vinyes... i una altra inèdita, que me la va deixar llegir, em va agradar molt i està pendent de publicar-se. M. Àngels, que va ser família política d’Ernest Lluch; per la seua obra, estudis de recerca i per mèrits propis, malgrat la seua fragilitat física, dels darrers anys, és una de les intel·lectuals més treballadores, assenyades i potents de Girona. La coneixença, em sembla que  ens ha fet amics i he mantingut una relació de cordialitat i estima mútua, amb ella i la seua família. Ha publicat els seus treballs de literatura en diverses revistes especialitzades i periòdics com ara Serra d’Or, Revista de Girona, El Contemporani, Avui, Empordà.

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER