Sal·lus Herrero i Gomar
Fa dos anys, un dia d’estiu, va venir a casa de Grifeu (Llançà), l’historiador de la cuina catalana i occitana, Vicent Marqués i em va deixar un grapat de llibres, entre els quals Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon, premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, edicions Bromera, 2017, promogut per l’ajuntament d’Alzira. Formaven el jurat Anna Esteve, Leo Giménez, Gustau Muñoz, Abelard Saragossà i Jaume Subirana, amb prou solvència contrastada.
Vicent Marqués sabia que havia llegit el primer dietari de Ramon Ramon, Dins el camp d’herba (dietari 2009-2016) i inclús havia escrit algunes notes. Em va dir que li havia agradat Llum a l’atzucac i que segur que a mi també m’agradaria…Fins al cap de dos anys no m’he posat a llegir-lo, quan li vaig preguntar si podia subratllar aquest llibre que m’havia deixat i em va donar el seu vistiplau. No m’agrada que em deixen llibres, perquè tem subratllar-los i que em boneguen, preferisc que siguen meus, i ratllar-los, anotar i estripar-los de cap a peus, sense haver de retre comptes a ningú. Potser també aquest retard en llegir-lo, fou perquè, en fullejar-lo pel començament, l’any 2012, 12-X ,escriu «Aquesta vegada la crisi d’ansietat m’ha colpit amb una agressivitat inusual. Fins ara veia venir els atacs: m’exaltava sense motiu, m’enterbolien pensaments funestos, em minvava la ventilació, m’ennuegava menjant un tros de pa o bevent qualsevol líquid. Però a la fi una reacció interna -la mà de l’ànima, em deia- aturava el desenfrenament del cos, o bé ho feia el diazepam. Fins i tot era capaç de controlar els moments d’alta por, quan enmig del son, ofegant-me, em despertava esperitat amb uns espasmes guturals que espantaven els qui m’eren a prop». Conta atacs de pànic, com un infart, dolors, hospitalització apressada, terror literari, un Iago dins seu apoderant-se de la trama del seu viure, en fer-lo balbucejar dins d’una por contínua…
Feia poc que jo mateix havia patit una lipotímia que em va fer caure a terra, i durant uns segons vaig estar inconscient. Després de molts anys, des del vint-i-tants, que porte marcapassos, no havia sofert cap incidència d’aquest tipus, però el fet em va deixar bastant tocat.. Ja duia prou temors al meu cos per a fer-me’n càrrec, ni que fos en llegir-les, de les que ens explica Ramon Ramon o la literatura amb personatges romàntics, de Wilde, de Stevenson o d’un maleit Poe, tot i que ell ens prescriu literatura relaxat, banyant-se a la mar d’Alcossebre, trobant la mà de l’ànima dins del miratge de la literatura, amb metàfores que ens adverteixen que «sense literatura, sense les seues ones tranquil·les, Iago dicta el guió i em fa caure a plom, sense causa, com un Otelo ridícul».
En la vida i l’obra de Ramon Ramon, la literatura, la música i l’art ho son tot, també els seus familiars, el seu treball de corrector, al seu poble, a l’editorial Afers de Catarroja, de Vicent Olmos, que confecciona llibres d’alta qualitat cultural, destinats a tots els Països Catalans i part de l’estranger. Més avant ens contarà com l’ofici de corrector al seu poble és fruit dels seues temors i de la cerca de tranquil·litat. De viure i treballar al seu poble, tot i que també ens explica les seues excursions i els seus viatges pel País (a Otos, Carrícola, el Tremolar, Vistabella, Sueca, Sant Mateu, Oliva, Bocairent, les Cases d’Alcanar, Orpesa, Vinarós, Barcelona…) i a l’estranger. Conversa amb Vicent Olmos, el seu cap, amb Víctor Gómez Labrado sobre Tirant. L’heroi fràgil, recorda un vell mestre seu, Cristòfor Aguado, i esmenta o s’esplaia sobre Estellés, Alma Mahler, Marx, Herbert Spencer, Walter Benjamin, Hannah Arendt, More, Victor Hugo i Els Miserables, Virginia Woolf, Bruckner, Ciceró, la Bíblia, Nietzsche i Ecce Homo, el dol de Txema Martínez (L’arrel i la pluja, 2008), des de la compassió i la difícil assimilació de la mort del seu germà, Montaigne, Mircea Eliade, Joan Genovés, Bertrand Russell, Aristòtil, Newton, Feyerabend, Parmènides, Olof Gigon, Josep Pla, Leopardi, Galileu, Maquiavel, Rafael, Savonarola, Miquel Àngel, el Vasari, Marinetti, Montale, Andrea de Verrocchio, Donatello, Ausiàs March, Benigni, Dante, Domenico Ghirlandaio, Rubens, Pollock, Giorgio de Chirico, Dalí, Boticelli, Cimabue, Gaddo Galdi, sant Vicent Ferrer, Velázquez, Van Gogh, fra Angelico, Lluís Alpera, Carles Salvador i Benassal, Pasolini, El Quixot, Donato Creti, Guido Reni, Antonio Tabucchi i La gastrite di Platone, Zola, Umberto Eco i el debat sobre l’intel·lectual, Joan Olivares, Otos i Andreu Alfaro, Josep Pàlacios i Alfabet, Manuel Baixauli (La cinquena planta, L’home manuscrit), Manel Rodríguez-Castelló, L’Ulisses de Joyce, Lampedusa de Manuel Boix i «La Nau. Viatge del temps», la humanitat i la filosofia, sense la qual, «tot és una xerrameca prosaica, cruel i destructiva“, Xavier Aliaga (Dos metres quadrats de sang jove), la censura als diaris i les complicitats socials, a propòsit de la censura al diari Levante-EMV, d’un article de l’escriptor Manel Rodríguez-Castelló on criticava una multinacional, Gandhi, E.P. Thompson i The Making of the English Working Class (la formació de la classe obrera anglesa), Manchester i Dickens, la seua filla Llum, Ferran Soldevila i Hores angleses, Engels, Shelley i England in 1819, Ernest Gellner, Francesc Calafat i Walter Benjamin el 1931 a Desembalant la meua biblioteca, Ramon Guillem, Albert Hernàndez Xulvi, Josep Chulvi, Pasqual Alapont, Ferranda Martí, Eduard Verger, Màrius Garcia Bonafé, Gustau Muñoz, Marc Granell, Hesíode, la clínica La Cigonya, on va nàixer i quasi mor i sovint pensa que romandrà per sempre dins l’atzucac fosc, amb pulmons paralitzats i sense respirar, només la literatura, la música i l’art l’ajuden a prendre aire i renàixer de nou a la vida, fer que de nou li vinga la llum, Enric Sòria a Varia et Memorabilia, una fel·lació explicada de manera tan pornogràfica com refinada, George Herbert i Christmas, El poema de Nadal de Josep Maria de Segarra, Isabel Robles, Anne Sexton i e.e. Cummings, Anna Montero, Teresa Pasqual, Begonya Mezquita, Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori, Isabel Garcia Canet, Júlia Zabala i la profunditat, l’agudesa i la serietat ontològica superior de les poetes valencianes a la dels poetes, Marshall Mc Luhan a La galàxia Gutenberg i el risc del nihilisme literari, Toni Cucarella i Quina lenta agonia, la dels ametlers perdutso Heretaràs la terra, Victor Klemperer i El paper de l’intel·lectual en la societat, E.R. Curtius i L’esperit alemany en perill, Ortega y Gasset i la jerarquia aristocratitzant, Valentí Puig i el Moderantismo. Una reflexión para España, Dostoievski, D’Holbach, T.S. Eliot, Immanuel Wallerstein, Plató, Sòcrates, Pasqual Alapont i Matant el temps, Tolstoi, Pep Aranda, Rafa Gomar i el seu dietari Vianant, Amós Belinchón i Víctor Orenga, l’editorial Alfama i poetes com Rodríguez-Castelló, Maria Fullana, Encarna Sant-Celoni, Francesc Rodrigo, Joan Vicent Clar o Antoni Ferrer, Mercè Climent i Juli Capilla, Antoni Miró i Vicent Alonso, Sobre una neu invisible (2015), el seu segon dietari, el primer fou Trajecte circular (2003). I Ramon afirma: «Jo tinc clar, però, que de l’ego literari -que aparenta molts defectes- ha nascut l’intent més sòlid d’humanització de les societats modernes. Diu Tristan Tzara a L’home aproximatiu -en traducció de Vicent Alonso-: «nosaltres no som pensadors/som fets d’espills i d’aire». I ens pregunta Ramon Ramon: «Digueu-me qui pot omplir un espai tan vulnerable?. I esmenta també l’obra de teatre 1 hora i 1/2 tard (dels francesos Gérald Sibbeyras i Jean Dell, interpretada per Victòria Salvador i Rafael Calatayud), Molière i El Misàntrop, Piketty, Orhan Pamuk, Gaziel, l’oncle Xelal, «La llengua materna és, sens dubte, la llengua del dolor propi, l’única que resta quan la foscor no té paraules […], la llengua amb què ens estimem nosaltres mateixos […] els valencians només salvarem el nostre català si som capaços de dibuixar-li un territori fort per a l’amor, si som destres a inventar-li la metàfora més sòlida contra la mort», la Fira de Xàtiva i la Font dels Vint-i-Cinc Dolls, Vicent Flor, Ferran Archilés, Xavier Serra, Francesc Vera i Pol Aranda, Agustí Colomines, Sílvia Gómez, Hegel, Pau Sif, Joan Salvat-Papasseit, Núria Cadenes i Joaquim Ruyra, Rubén Luzón i l’Alícia de Caroll, Fernand Braudel, Proust, Mann, Zweig, Hemingway, Orwell…
Vaig ajornar-ne la lectura tant com vaig poder, i només després de llegir No sé què mor. Dietari 2017-2019, premi Octubre-Andròmina de Narrativa 2020 (Tres i Quatre, 2021), em vaig capbussar a llegir, de cap a cap, Llum a l’atzucac. Més endavant, si puc (faré per poder), em posaré i faré una crònica de No sé què mor, el seu darrer dietari (2017-2019), perquè em sembla que cada vegada excava més a fons i els seus escrits agafen més material humà i literari, i més profunditat, tot i que sovint hi ha coses que em grinyolen… Hi ha coses que em fan dissentir, que em semblen ‘lleugereses’ (o densitats massa profundes), cadascú és cadascú i sap quins són els seus sentiments i emocions, però ¿com no s’ha de poder sentir un valencià, català, des de Catarroja, si treballa en una editorial, com Afers, que arriba a tots els Països Catalans? Dir que no es pot sentir català, «en sentit estricte», és donar-los satisfacció als valencians anticatalanistes o acatalanitzats, que es reclouen en la closca localista o regionalista i no poden anar més enllà d’un espanyolisme embrutidor… i ens tracten, a la valenciana gent que reconeguem la nostra catalanitat, lingüística, cultural, social i política, com a enemics a exterminar. La pesta. És donar-los gust als seus amigatxos que no li perdonen que ja no vaja de cacera, de putes, i que li recriminen la seua ‘catalanitat’ valenciana, que voldrien que extirpés. Però Ramon, influït per sa mare, té passió per Barcelona (i per València), la somia, per la llengua i la cultura catalanes, treballa en això, com a «rata de biblioteca i editorial». ¿Com no ha de poder ser català, si Fuster ens deia que ser valencià, del tot, a la manera de cada u, estimant la llengua i el País, les coses valencianes, és la nostra manera de ser catalans? No hi ha ‘catalans’ «en sentit estricte», hi ha moltes maneres de ser valencià i català alhora, en barrejar-ho com cada u vulga, a la seua manera. Ser català des de Catarroja, al meu parer, és del tot possible i factible, davant el que hi ha al davant i al damunt, com una mastodòntica llosa que ens ofega, un cul enorme sobre les nostres boques i pulmons que no ens deixa parlar lliurement ni respirar, inclús des de Benigànim, la Vall d’Albaida, la Safor, les Marines, Oriola, Villena, Requena o Singapur, podem ésser plenament catalans (valencians!), és una qüestió de consciència lingüística i de voluntat -o respecte i interès- de ser amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant; voluntat d’incorporar-se i fer País i Països. Sense defallir, davant un ambient hostil que ens voldria uniformitzats, assimilats, colonitzats, vençuts o dimitits del tot, com a valencians, com a catalans del País Valencià…
Aquest dietari, Llum a l’atzucac, està dedicat. «Per a la Llum, per a qui ve després de la llum, per a la mare de tots dos», Marieta, que ix en el dietari, de tant en tant, com a protagonista, companya de vida, d’afectes, de vacances, de neguits, de confidències, de teatre i d’art , que li suggereix, passejant pels carrers de València, després d’eixir del teatre, que no cal que ho conte tot, que no faça públiques segons quines coses que pertanyen a la seua privacitat, potser referint-se, a les seues correries de putes i alcohol quan era més jove, però sembla que ell no li fa del tot cas, cosa que ja sol passar… I en contar-ho, tan reflexiu, crític i filosòfic, inclús metafísic i ontològic, al llarg del seus dietaris, potser hagués sigut adient algun comentari sobre el estralls de la prostitució i les drogues, les arrels del sistema patriarcal, l’estigma, l’esclavatge i el tràfic de dones, les dependències, les precarietats, la sordidesa, la marginació… Curiosament, hi passa per sobre, arrapa-i-fuig, i fins i troba una prostituta (probablement ocasional) de Bilbao, estudiant de Dret a València, que havia llegit algunes de les principals obres de Joan Fuster, Nosaltres, els valencians i sobretot Diccionari per a ociosos, amb una distinció literària excel·lent i mentre jauen conversen sobre aquests llibres com si fos una tertúlia a Fan set, de les que preparen Núria Cadenes i Eva Gisbert; el que més li va agradar dels llibres que li van indicar en un curs de valencià, però, fou el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés, el qual haguera tingut un plaer immens en saber que una puta de cames precioses llegia els seus poemes i que la seua passió íntima era la lectura; resta, una mica, el ‘dubte’ si Ramon li demanava i ella li seguia la veta, si tot plegat és una construcció literària autàrquica per embolicar aquells temps de mediocritats masculines i de sordidesa, a la recerca de l’alcohol, les drogues, el sexe banal, fàcil i comprat; ara redimit amb una prostituta il·lustrada que llegia a Fuster, a Estellés, a Mercè Rodoreda, a Espriu…
Tot i que ja sabem que hi ha moltes classes de sexe i d’amor, com ens conta Erich Fromm a L’art d’estimar, i que el sexe matrimoniat o emparellat també sol, d’alguna manera, comprar-se i vendre’s. És molt estrany que els afectes no s’instrumentalitzen, com les transaccions i els contractes laborals s’enfosqueixen a conveniència en temps de precarietats… Però no tot s’hi val, ni tot tant li fa, ni em semblen comparables un contracte laboral precari a una venda carnal, on les dones resten estigmatitzades, com a gènere, inferioritzades i marcades per un sistema patriarcal que les discrimina, desvaloritza, les compra, les humilia, les folla, les viola, maltracta i les estigmatitza. Em moc entre les propostes ‘utòpiques’ abolicionistes de les Dones Lliures anarquistes, de la ‘redenció’ pel treball (o el salari social!) per una banda i, per l’altra, les pragmàtiques, de part del ‘feminisme’, que demanen la seua legalització perquè es sindiquen i puguen defensar-se, no ser tan oprimides, poder reivindicar drets laborals i socials, col·lectivament, sense una explotació sexual despietada que s’acarnissa de manera esclavista i infame… Al meu parer, l’experiència de la prostitució no hauria de ser descrita al segle XXI, a la manera de Josep M. de Segarra, Josep Pla o Henry Miller, com una atracció i divertiment dels homes que ‘legitimen’ aquest treball (en diuen «el més antic del món»), amb tòpics suats, justificacions a l’ús, sense judicar-la ‘èticament i moralment’, just el contrari del que sol fer Ramon Ramon al llarg d’aquest assaig on s’exposa, religiosament, en cos, pors i ànima. Ho judica tot o quasi tot, reflexivament, analítica, però sobre la prostitució, fa una descripció d’una jove bellíssima («No hi havia a València [ni a Bilbao] dos cames com les teues»), llegida, intel·ligent, tot i que tenia un nòvio una mica imbècil de Xirivella que volia fer-li creure que el valencià i el català eren llengües distintes i s’exasperava quan ella veia la TV3, perquè la preferia illetrada, analfabeta.. Inclús es conten intimitats i davant aquells matisos de bon lector de literatura, la seua perplexitat esdevingué erèctil… Si mentre follem, ens reciten Els amants, la cosa seria com menjar-se un pimentó roig, ben torrat, sacramentalment, caient l’oli per la boca, untant-se els llavis, agafant-lo pels dits i engolint-se’l d’un glop, xuclant-lo fins al mugró…
Un 25 d’octubre, després d’eixir del Talia, de veure La gavina de Txèkhov, Marieta, que el coneix bé, li diu que quan ix d’un teatre «es torna un optimista ple d’idees compartibles» i assenteix que és cert, «com qui obre la mà i ensenya al palmell la pedra filosofal durant un moment; el teatre ens fa creure en la supremacia de l’art davant totes les ciències», tot i que sabem, des del teatre grec que els personatges estan darrere d’una màscara i els efectes de la veu, el so, el cor i la música, junt al guió, estan plens “d’efectes especials“; arriben com dos «adolescents pelacanyes» a la plaça de la Mare de Déu de València i comencen a menjar-se els entrepans, mirant els restaurants en una dimensió inabastable. Extreu de La gavina que l’important és saber resistir, la solitud pot no ser buida desesperança i no cal perdre el nord com els passa als millors personatges de Txèkhov… Reflexiona sobre l’amistat, com sense joia i sense il·lusió, no pot haver-hi benvolença ni aquella harmonia que Ciceró deia que era l’amistat. Davant la incúria i la pèrdua d’amics, es prescriu entrar més als teatres, amarar-se dels seus alens catàrquics per «regenerar-me». Mentre Marieta l’agafa de la mà, pensa que «Txèkhov sabia molt bé que el pitjor que ens pot passar és quedar-nos com una gavina dissecada»; com un peix mort que es arrossegat cap avall pel corrent del riu… Com ens conta Natalia Ginzburg a Antón Chéjov(editorial Acantilado, Barcelona, 2006, traducció de Celia Filipetto), La gavina està inspirada en fets reals, Lika és invitada a casa de Txèkhov amb el prec que no falte. La «Meravellosa, Lika», acudeix plena d’esperança, estava bojament enamorada d’ell i pensa que ara , per fi, li diria que l’estimava i li proposaria matrimoni. Tanmateix, res no passà; per moments semblava desitjar-la i després la rebutjava; Lika manté relacions amb un amic de Txèkov per fer-li gelosia, se’n va amb l’altre, un home casat, a Suïssa i a Paris, queda embarassada i és abandonada; a sobre perd el fill que esperava i de París torna a Rússia fotuda, deprimida, pansida. S’havia marcit; ja no restava gairebé res de la seua antiga energia i radiant joventut… Com l’actriu infeliç i fracassada que torna a casa desfeta, sense futur, amb el record amarg del seu fill mort, com la gavina a la que mataren d’un tret, «només per fer alguna cosa», mentre volava «lliure i feliç» sobre les aigües del llac. Txèkhov potser es sent culpable per la seua banalitat i frivolitats, per les seues contradiccions, s’enamora però no es compromet, els seus personatges són ‘lleugers’, alegres, frívols, tristos, pessimistes optimistes i i optimistes pessimistes, mostren el dolor i la pietat i també, sovint, la joia de viure, la bellesa de la vida en un món malalt, com el propi Txèkhov tocat per la tuberculosi; durant la seua infantesa havia tingut un pare despòtic, colèric, que li fotia amb la corretja i devot de la religió, per això no suportava cap religió ni cap devoció o beateria i pensava que la revolució podia capgirar el món i terminar amb les injustícies i la pobresa… El temps fuig, com ens conta en la seua visita a Otos, on els rellotges que ha aconseguit Joan Olivares marquen el pas del temps i adverteixen que «Tempus fugit». Passa volant; el temps se’ns en fuig, fugaç. La lleugeresa passa factura, tot té costos, però la frivolitat més que res, ens duu a la mort i a matar els altres. Un excés de ‘profunditat’ potser també…
L’ú de novembre del 2012, dia de Tots Sants, visita al cementeri de Paterna, les fosses comunes, on un besoncle, Pasqual Badia Puchades, va ser afusellat l’11 de novembre de 1939 pels ‘nacionales’ de Franco perquè confiava en la paraula d’un dictador sanguinari i feixista, col·laborador dels nazis, que jurava que no mataria a cap persona que no tingués les mans tacades de sang… Uns familiars d’un afusellat han aconseguit -per fi- l’exhumació del mort identificat. Un jove de vint-i-tres anys, torna a la llum dels que encara l’estimen; l’han localitzat gràcies als diners que van pagar a uns enterramorts perquè soterrés en la fossa unes ampolles de llimonada que contenien un paper amb el nom del mort que no s’anomena. Al tendal de l’excavació «s’acosta un home d’uns seixanta anys que es debat entre la tristesa i la crispació. Sembla que ve de Mallorca però crida amb un català de l’Horta. Els pulmons se li omplen amb el polsim de l’era batuda, la pols irrespirable de l’espiga solt, de la palla inútil, la que nodreix la derrota: «La Guàrdia Civil m’arribà a dir que ací només hi havien gossos enterrats». I respira com un camió atrotinat pujant un revolt de muntanya. Hi ha unes càmeres gravant-lo i el cor no pot desaccelerar-se-li. Ma mare s’acosta i hi assenteix amb el cap davant d’ell. Sembla que el calma: ara només s’aguanta les llàgrimes». Algú, hauria pogut dir, cara a les càmeres, serenament o com ho pogués dir, en català, que el relat de la Guàrdia Civil té una ferma ‘coherència franquista’.
Ramon se n’adona que la data que consta l’edat del seu besoncle és incorrecta: no va ser assassinat als 37 sinó als 39 i li ho diu a sa mare, com pot ser que durant tants anys ningú se n’apercebés? Els ulls plorosos no saben llegir, la seua àvia era analfabeta i després d’una mort tan atroç, l’errata de lapidari o d’arxiu, només horroritza a un corrector d’ofici, als altres tant els fa, seria perdre el temps, filar massa prim… Després de l’horror d’un afusellament, la gent no està per «hòsties» (de correcció de dates!), si li han tret dos anys, més jove era quan l’assassinaren. Esmenta una dona gran de Requena, que tenia tres anyets quan llançaren son pare a aquesta fossa com un sac de creïlles podrides. La bona dona li conta que cada volta se li fa més difícil venir: ningú no vol portar-la i el viatge en tren ja l’esgota massa. Quan muira, si no ha mort ja, ningú l’honorarà amb tanta obstinació i tendresa com ella ha honorat son pare… No seria sobrer que als cementeris que cada poble dels Països Catalans, hi hagués una escultura homenatge als afusellats pels franquistes, perquè els familiars pogueren honorar-los al seu mateix poble. Ens conta l’acte polític que cada any organitza el PSOE valencià. «Però els darrers anys el vedetisme empatxa, un tufet d’hipocresia que només es dilueix quan a la fi del homenatge sona La internacional. Sentint algunes frases sembla que els socialistes espanyols no hagen portat mai els ramals per poder millorar les coses. El xitxarel·lo de les joventuts socialistes que enguany enceta els discursos es passa tota la peroració dient que el PSOE no vol protagonisme i, és clar, transmet el contrari» Al remat, «un «Visca la República» de nou ens agermana. En fi, cascú amb cascú i amb el seu concepte de «república»… Afegesc, alguns s’’autoproclamen ‘republicans’ i són els més monàrquics inclús d’una monarquia corrupta, fugada a països regits per sàtrapes, masclistes, patriarcals i retrògrads; altres diuen que volen la República espanyola, però són incapaços de respectar la República catalana, la valenciana o la dels Països Catalans. El seu besoncle, unes hores abans d’afusellar-lo, es va suïcidar, va restar en coma i el van assassinar amb un tret final «de gràcia», a la manera com es retrata al film Camins de glòria» d’Stanley Kubrick, de la novel·la homònima de Humphrey Cobb, a uns soldats acusats de ‘desertors’ per retrocedir davant l’avanç de l’enemic; una pel·lícula antimilitarista, quan feia classes d’ètica la posava tots els anys. Perquè l’alumnat sabera com són de fariseus els militars, quan volen posar-se medalletes, i com són de terribles totes les guerres. Fa servir, Ramon Ramon, una citació de Hannah Arendt sobre el suïcidi de Walter Benjamin, «només aquell dia en concret era possible la catàstrofe» però les raons ja havien estat covades. Igual com les raons del seu besoncle just abans que l’escamot d’execució anés a afusellar-lo perquè només llavors va veure-hi clar el destí que l’esperava.
Ramon Ramon, cap a la fi del llibre, el 24-XI del 2016, reprén el cas de l’afusellament del seu besoncle, Pasqual Badia Puchades, amb l’ajut de la música de Bach interpretada per Pau Casals; es llig més de tres-cents fulls que conté la separata de Massanassa de la secció de València de la Causa General; un fotimer de paperassa franquista, burocràcia repressiva per tractar de «justificar» l’horror del colp d’estat militar i d’una guerra salvatge, i després la venjança messiànica, una purga d’humanitat a tota la comarca de l’Horta i, per extensió, a tot el País Valencià i bona part dels Països Catalans i a tot l’estat. Un acarnissament per poder dictar les seues lleis, doctrina i normes totalitàries durant més de 40 anys. I deixar una petjada que encara es nota i fa el seu efecte en un present hereu del passat. Se n’adona Ramon Ramon, que no s’hi dona cap informació del seu besoncle: no hi apareix com a militant de res, ni com a membre de l’equip de govern que dugué a terme la revolució de 1936, ni de cap sindicat, ni de cap col·lectivització… Ni els familiars dels «caídos» el van assenyalar ni acusar de cap crim, ni van demanar danys ni prejudicis, no va ser mencionat pels qui podien sentir dolor o ràbia o desig de venjança… I què, els calia res per matar-lo?. Efectivament, com apunta, «en atmosferes carregades d’exaltació ideològica, en contextos històrics fanatitzats, la justícia i la venjança cauen en un mateix perol, en què les cullerades d’odi i perdó són repartides de manera arbitrària»… Remarca que no pertanyia a cap partit ni sindicat… I què? Hagués estat justificada la seua mort si hagués estat afiliat a algun partit o sindicat? El motiu, com exposa Paul Preston a L’Holocaust espanyol, és l’exemplificació, escarmentar, com més arbitrarietat, més terror, més caos, més eficàcia punitiva. Com han fet del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Per això, conclou, que «Les confusions i foscors de la Causa General poden comportar clarors sòlides tota mena de llenguatge, siga poètic o prosaic, desprèn fugues constants de veritats: el meu besoncle fou víctima d’un estat de terror en cerca de legitimitat». Per garantir-se, amb el terror i la posterior repressió, anys i anys de silenci imposat, de «la pau dels cementeris», com cantava i advertia Raimon. La seua intenció, llegar a la seua filla, un exemple, en abstracte però pròxim, del patiment humà que brolla en certs revolts de la història. Perquè afirma: «Estic convençut que aquesta mena de coneixements, esquerp a la idea de felicitat, és molt útil per a sembrar i recollir amor de llarga durada. I en la lluita contra la mort Bach en mans del mestre Casals «fa callar totes les llengües de la mort amb la causa general de la salvació humana: la bellesa de l’art».
