Lectura de ‘Llum a l’atzucac’ (i 2)

Sal·lus Herrero i Gomar

En aquest dietari l’exaltació de la bellesa de l’art, de la música i la literatura és una constant, l’art, la música i la literatura com a substitució d’una religiositat que sembla acompanyar a l’autor d’aquest dietari, de manera que enyora les croquetes de bacallà que li feia la seua àvia el divendres de Quaresma; viatja per Itàlia (Pisa, Florència, Bolonya…), Gran Bretanya (Londres, British Museum, Manchester, Leeds, Liverpool, Norwich, Exeter, Cambridge…), l’Alt Maestrat, etcètera, ens mostra els museus, les galeries, exposicions, quadres, escultures, llibres sobre art, Maquiavel, Galileu Galilei, Tomas More, Marx, Virginia Woolf que va apagar el llum de l’azucac i Mrs. Dalloway en el cas de Septimus Warren Smith, que pateix traumes postbèl·lics de la Primera Guerra Mundial, psicosis autodestructives; perquè «Woolf, en vida i obra, reflecteix la consciència moderna de reconèixer-se dins de l’atzucac, de conviure en una claustrofòbia existencial que només se supera gràcies a unes llums, de poca llum, el mecanisme dels quals l’individu ha de revisar tothora». Tot i que afirma que pateix atacs d’ansietat, dificultats per respirar, misantropia i por escènica, acut, empentat per Vicent Berenguer a tots els actes poètics que no pot defugir, posem per cas a l’antiga presó de Vistabella del Maestrat, on Vicent Alonso és l’ànima d’aquest conciliàbul poètic, saluda a Manel Rodríguez-Castelló i Begonya Mezquita, a Sònia Moll, Vicent Almela i Misael Alerm, els més joves que oxigenen l’albufera dels mots; i finalment, vell coneguts, Anna Montero, Antoni Clapés, Víctor Sunyol, Josep Mª Sala-Valldaura (que no recorda que fa uns vint anys eels va presentar a Lleida Jordi Pàmias en un homenatge a Màrius Torres), i la traductora Dolors Udina (que ve en representació de Rosa Font, que no ha pogut assistir). Compara la poesia i la maçoneria, en la lluita contra el fanatisme i per l’agermanament, fa una crònica de cada poeta i pugen a Sant Joan del Penyagolosa, exclamant per l’abús dels crucifixos (Berenguer) i que «Ni els gojos tenen en català» (Rodríguez-Castelló), van a dinar, beuen vi, moscatell, mistela i mengen rotllets d’aiguardent, esmenta la revisió de les traduccions de Clapés, Udina i Alonso de L’home aproximatiu de Tzara, la delectació dels versos de Manel, els d’Anna Montero, amb un poema breu, bellíssim, sobre un got que se li trenca a trenc d’alba, que la llum s’escampa per totes les antigues presons, i els versos de Vicent Berenguer, tendríssims, indestructibles, que ni la vis còmica i tan prosaica que sempre l’acompanya fan malbé. S’acaba la sessió i s’emplacen per a la propera trobada , al Delta de l’Ebre, l’abril del 2013. Mentre s’alça a pixar, li encarreguen que faça un relat sobre poesia i memòria i Vicent el tranquil·litza… «Tu vés fent, que alguna cosa t’eixirà». 

Un escriptor del País Valencià, com Joan Garí, autor, entre d’altres d’una novel·la bellíssima, El balneari, on explica la crisi i els turments d’un home acabat de divorciar-se, de dietaris (Les hores fecundes, Senyals de fum), de Viatge pel meu país, el llibre de cuina de sa mare, La memòria del sabor, etcètera, deia sobre ell, a “Contra els gimnastes de la banalitat”, diari Ara, el 27de  juny, 2021, que «escrivia com els àngels». Però em va agradar gens ni mica que abans d’escriure que Ramon Ramon escrivia “com els àngels“, que no sabem com escriuen, li etzibés que era un «pobre diable», a no ser que tots els escriptors o els humans siguem uns ‘pobres diables’… Em va semblar una expressió alliçonadora i estigmatitzadora, potser no el vaig entendre de manera adequada o és que file massa prim. Però crec que no, Garí de vegades pixa fora de test. No entenc tampoc que acusés d’un cert «manierisme» en l’ús dels adjectius aquest Llum a l’atzucac; potser perquè parla molt de l’art i de la bellesa? Perquè esmenta molts llibres de pintors sobre l’art? Perquè es recrea amb l’art, la poesia, la literatura, el teatre, la filosofia, la història i la filologia? Al meu parer, no és un dietari ‘manierista’, que Ramon sembla que va entendre que era ‘mediocre’ i ho repeteix, «poetastre», «escriptorastre» (mediocre!) i fa mal de llegir aquesta flagel·lació tan religiosa, masoquista i falsa, a no ser que siga per la «captatio benevolentiae» dels clàssics, la recreació en la infelicitat, la decepció, el pessimisme i la malenconia. No li’n cal cap [captatio]. Ramon escriu molt bé, sovint removent prejudicis, ‘llocs comuns’, amb riscos en tractar sobre la immigració, l’Islam, la llibertat d’expressió, obligant a raonar, a fer pensar, a dissentir… sobre el senyal de la fi de les utopies, sobre el mal, sobre el feixisme, els nacionalismes, etcètera, el seu ofici de lector i corrector a l’editorial Afers, de Catarroja a tots els Països Catalans, l’han obligat a llegir, esmenar, corregir, curar, i a escriure, humanament, de manera excel·lent. A no ser que el «manierisme» es referesca Garí a la construcció de la seua identitat valenciana, que no acaba de ser catalana ‘en sentit estricte’ perquè diu que des de la literatura catalana no pot fer el salt a sentir-se català, potser perquè el seu partit, que ha optat pel populisme fester, li ho impedeix? Que no nota prou l’anticatalanisme que hi ha al seu poble i a l’Horta i que ell esmenta, denuncia i critica? Sovint davant l’anticatalanisme (antivalencianisme) asfixiant, aclaparador, de direcció única, que s’imposa al País Valencià, colonitzadorament, no cal fer-se català del tot, sent valencià, amb arguments lingüístics, culturals, literaris, socials, polítics, econòmics, comercials, fiscals, ecològics? Que no nota Ramon Ramon prou el pes de la colonització i la castració del nacionalisme espanyol, no només al País Valencià sinò també a Catalunya, via, entre d’altres, dels periodistes de La Vanguàrdia (Antoni Puigverd inclós, des de la ‘equidistància’), al servei del nacionalisme espanyol del Comte de Godó? O potser si diguera als seus llibres que se sent més català, des de Catarroja, que aquests periodistes de Barcelona, de La Vanguàrdia o d’El Periódico, que practiquen la submissió a l’estat, potser hi hauria membres del jurat als premis que es presenta que no li donarien cap vot i ha de fer equilibris per a dir que només és un valencià catalanista? Preguntes, aquestes que faig jo, potser una mica insolents i provocadores.

Esmenta l’obra de teatre al Micalet, Poseu-me les ulleres, sobre la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés, representat per l’actor Enric Juezas, que transmet de manera fidedigna la personalitat del poeta valencià de Burjassot, de l’Horta. I diu que al teatre a primera fila, hi havia els filòlegs Antoni Ferrando i Albert Hauf, Ferrando li comenta a Hauf que hi ha gent a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, un sector blavós que «no només entronitza «solejat» sinó que vol tancar en les masmorres «assolellat». Després de més de vint anys de corrector lingüístic, segant marges, birbant junces i serrejos, tirant guano a l’arrossar entre llim i tarquim, les discussions ortogràfiques acadèmiques m’aclofen com una carxofa estofada. Aquest país és ple de prohoms, aspirants a prohoms, que volen salvar la llengua amb una prescriptiva platerada de collonades. Personalment en qüestió de mitra filològica, ja no sé si sóc matxo o mula: vaig fent i prou». Esmenta Bertomeu -Bartolomé- Llorens Royo, poeta de la generació espanyola de la postguerra, la de Carlos Bousoño, alumne de Dámaso Alonso i tertulià de les poètiques de Vicente Aleixandre, en esmentar la visita d’Estellés al cementeri de Catarroja. Llorens va morir jove, als 24 anys, el 1946. Conta l’escena d’Estellés plorant la mort de Llorens, després d’un fotimer d’anys, potser plorava la mort de la seua filleta, la seua pròpia mort que pressentia… Esmenta els homenatges populars a Estellés impulsats des del 2010 per Josep Lozano, seguint l’estil dels escocesos a Robert Burns que s’escampen com un mural d’agraïment al poeta; esmenta al seu mestre Cistòfor Aguado, que fou company a la facultat de teologia de València, el 1979. A l’octubre del 79, quan va venir a fer una conferència el professor Manuel Sanchis Guarner, després de la seua xarrada li vam preguntar, ja que ell havia escrit La llengua dels valencians i havia confeccionat el Diccionari Català-Valencià-Balear, amb Francesc Moll i la seua filla Aïna, si el valencià i el català eren la mateixa llengua, havíem llegit La llengua dels valencians, havia eixit el manifest sobre la llengua dels valencians de la RAE, o deia que el valencià era una variant del català, la mateixa llengua, signat per Dámaso Alonso, Miguel Delibes, Tarancón, Cela, etcètera, Eren temps propicis per exigir una clarificació ferma en afers lingüístics perquè constés a la redacció de l’Estatut del País Valencià, volíem que davant aquell auditori d’estudiants teologals, amb possibilitats d’influència social, explicara i deixara ben clar que el valencià era una variant, un dialecte, un diasistema del català, que el valencià forma part de la llengua catalana des de fa més de set segles; el professor Sanchis no va gosar fer-ho, va llençar la pilota fora, i ens va remetre a les cartes de Pau de Tars, “estudieu, estudieu molt, xiquets, que com deia sant Pau als Evangelis, «la veritat us farà lliures»; jo vaig pensar, «la veritat?, què diu aquest home ara», «què s’empatolla?» «Per què se’n va per les branques o per les fulles, en compte d’anar a les arrels?» Té por. Hauria de parlar amb més valentia i perspicàcia, decididament, sense por, des de la llibertat d’expressió i de càtedra. Havíem fet vaga contra la consellera de «cultura» de la UCD, una tal Amparo Cabanes, que volia derogar les normes de Castelló de 1932 i imposar el desgavell de les normes del Puig que eren secessionistes, un caos ortogràfic i podien servir per dividir i destruir la llengua sencera i completa… Perquè sense el suport, la relació i el recolzament de la resta del domini lingüístic, el valencià se’n va a pastar fang. Estàvem predisposats a escoltar-lo, l’havíem convocat perquè ens expliqués el que havia estat estudiant tota la seua vida (a Madrid, a València, a Mallorca…), i no es va atrevir, va restar, ingènuament i de manera massa innocent, als llimbs; em pregunte si potser ja li havien enviat una bomba en forma de pastilla de xocolata, si ja li havien fet les pintades infames al davant de la porta de sa casa «Judes», «Traïdor», «Catalanista»… Perquè advertia en aquella conferència, «No sóc catalanista, com ‘m’acusen’, potser, si de cas, mallorquinista»… «a Mallorca vaig passar l’exili, treballant en el diccionari d’Alcover i Moll, després d’eixir de la presó per haver sigut capità de l’exèrcit de la República». Al seu costat, l’havia acompanyat a la facultat de teologia del carrer Trinitaris de València, hi havia un dels seus deixebles més estimats, jo el vaig mirar perquè ell s’atrevís a dir alguna cosa, però no va dir res, no va recollir la meua mirada de súplica, potser ni em va veure… Per a mi va ser molt frustrant, al cap només de dos o tres mesos em van fer fora del seminari de València, «per ser d’esquerres», «per catalanista», per generar ‘discòrdia’ en defensar la unitat de la llengua, el PV i els Països Catalans… No entenc que, a aquesta altures, es pregunte, seriosament, Ramon Ramon, si hi ha una cultura catalana tan amenaçada per Espanya que necessite la independència? Que no veu les greus amenaces assimilacionistes i uniformitzadores, enmig de la globalització del capitalisme neoliberal, en no tenir estat propi i tenir-ne un d’aliè i hostil? L’estat espanyol no és Suïssa, Bèlgica, Canadà o Finlàndia, on es respecta el dret a la diversitat i la protecció de les minories nacionals i lingüístiques. En aquest destret som encara. Sense defallir i sovint, extremadament fatigats, exhausts, farts, indignats. Si no podem defensar, democràticament i pacífica, la construcció dels Països Catalans, no hi ha democràcia que valga, tot és un bluff de cartó-pedra. Una democràcia només és possible, d’aquest nom, quan idees contràries poden ser defensades obertament sense que perille la integritat física de cap dels dos bàndols antagònics; si és possible defensar la unitat i indivisibilitat de l’Estat espanyol però no el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, a la federació o confederació dels Països Catalans, dins o fora de l’estat espanyol, amb la mateixa força argumentativa, política, ètica i moral (o molta més força!), no es pot dir ‘democràcia’, a no ser que siga de ‘fireta’ i de molt baixa qualitat en l’exercici dels drets humans fonamentals.

Em sent agermanat amb Ramon, perquè de menut em vaig destrossar les mans amb l’aixada, com ell, feinejant als camps, traient femta de porcs, gallines, conills i cabres per plantar melonars…Aquells que diuen collonades de l’estil que els valencians ‘catalanistes’ som tots d’estirp burgesa, no saben què és treballar amb la merda fins al coll… ni l’asfixia, l’ofec que provoca la merda seca i polsegosa de la gallinassa, les picors a la pell. No

l’acompanye en la crítica al «naturisme com una posa de gent desvagada, i el nudisme com una pelleringa intel·lectual o un principi d’orgia». Sí, són prejudicis d’infantesa massa injustos, tocats per un ‘catolicisme’ interpretat a la manera de Plató aplotinat, on l’ànima rebutja el cos, considerat una presó plena de brutícia… les baixes passions davant ‘l’alta cultura’, intel·lectual, que tocaria amb les mans el cel. Com si “l’ànima” i la intel·ligència no foren ben materials, construccions socials, històriques, humanes. Com els deus i els ídols.

Al remat exclama, que des de la por es pregunta pel món que heretarà la seua filla i com la pot educar contra la por: «La meua filla viurà en una societat plena de precipicis d’injustícia on proliferaran, arrapades a la roca dura, les coves de la por. S’acaba l’any. Tremole com un vell prematur. Aquest és el meu desig per a l’any nou: llenguatges del món, renteu-vos, porgueu-vos, uniu-vos literàriament contra la por». És fotut viure ple de pors, i hem de tenir coratge contra els temors… i superar pors inútils. Però, potser, la por és també el primer instint de defensa, la prudència, la precaució, la capacitat de sentir les alarmes d’un món que va com un tren en marxa desbocat i sense frens cap a un precipici abismal… Reclamar viure sense cap por, al món actual, em sembla una ‘temeritat’, com no anem a tenir por, temors enormes, davant les crisis ecològiques, socials, demogràfiques, que hi ha en marxa? Al meu parer, només des de la inconsciència es pot demanar que no tinguem por. De vegades la por és necessària per saber a què atendre’s, per saber els perills i fugir de les amenaces que ens envolten, que tenim al davant. No és qüestió de ficar la por al cos, per ficar-la (per generar terror o paralitzar políticament, com fan en totes les dictadures i democràcies immadures), però tampoc cal fingir, artificiosament, que vivim en el millor dels mons possibles, en “democràcies plenes”  i repetir la psalmòdia del «No tenim por», mentre el procés de destrucció dels ecosistemes vitals i les condicions socials empitjoren fins a extrems insuportables.

Post escriptum

La Veu dels Llibres, el 7 d’agost passat, Lourdes Toledo, escrivia l’article “Mentre hi ha esperança, hi ha vida: ‘No sé què mor. Dietari 2017-2019‘” de Ramon Ramon, on contrasta el tarannà de Theodor Kallifatides, a El passat no és un somni (Galàxia Gutenberg, 2021, traduït del grec modern al català per Montserrat Camps) amb el de Ramon Ramon  No sé què mor (Edicions 3i4, 2021) i reclama un realisme optimista amb més empenta vital perquè per a enfonsar-se, en les foscors i la desesperació, sempre estem a temps. Un article que podeu cercar i llegir. Paga la pena. Perquè destaca que “en Ramon Ramon prima a reflexió, l’apunt que tendeix cap a l’anàlisi, com els capítols dedicats a la política, en especial al Procés català, a la poesia, als poetes, a la llibertat del ser humà, a la intel·lectualitat. És una reflexió intel·ligent, exigent, profunda i punyent, però en ocasions s’enrogalla en ella mateixa”… Assenyala que el poeta i dietarista, Francesc Parcerisas li va dir a l’autor “que els seus dietaris [de Ramon] eren densos, però li havien agradat”. Per a Ramon Ramon “al segle XXI la densitat és una moneda literària devaluada, potser inservible”. Lourdes Toledo li recorda que “en l’equilibri està la virtut i la senzillesa és sovint signe de profunditat”. Elogia sobretot els moments més delicats, divertits, commovedors i bells, records d’infantesa, quotidianitat familiar, la visita al metge, les relacions amb el veïnat, el naixement del seu fill… I qüestiona, potser, l’excés de grisor, una cendra malenconiosa que cau sobre els ulls i ens colga, com una neu bruta de fang. Reivindica una mica d’optimisme de la voluntat davant el pessimisme de la raó (Gramsci). 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER