Gustau Muñoz
El despertar
Ufff, vaig dir jo… Una mena de suor fred, un ofec, un atac d’ansietat, tot això, sensacions molt físiques i invasives, s’havien apoderat del meu cos i ment quan per fi m’havia despertat, després de l’agitació que m’havia corprès aquella nit. Afortunadament les coses al meu voltant seguien allà. Quan finalment em vaig deixondir, tot continuava igual, quin descans! Quin alleujament. L’habitació, la finestra que deixava entrar la claror del matí, l’armari amb les portes de cristall ple dels llibres més estimats, la calaixera, tot romania a lloc. Ara podia respirar, però la pregunta em rondava insistent. ¿Com és que havia pogut tindre un malson així? (Vegeu l’article anterior: El malson).
Realment, el cervell humà no deixa mai de sorprendre, té vida autònoma, vaga entre els records, deforma les coses, s’inventa situacions, té una imaginació desbordant. Desbarra amb facilitat, no te’n pots refiar. No el pots deixar al seu aire…
No, res de tot això havia passat ni hauria pogut passar. En principi, és clar. Perquè no n’hi hagué mai les premisses. Tot havia anat d’una manera molt diferent.[1] És clar, res de canvis geo-estratègics, res de transicions cap a una democràcia popular i una república federal, res de mans lliures per a la vella guàrdia comunista -la gent de l’aparell- a les terres del País Sicanià… Però, com havia pogut tindre aquest malson? ¿Tants anys després, com pot ser que encara em visiten aquests records, i a més en una versió recargolada, i una mica esbojarrada? No. Les coses havien anat d’una altra manera. El meu somni -el malson- desfigurava i emboirava moltes coses. No totes, però.
Potser algunes lectures recents m’havien provocat un garbuix allà endins, entre les meues neurones, i havien generat tot l’embolic que havia somiat. Hi ha lectures que impressionen, perquè expliquen coses o situacions que reconeixes, i t’afecten, t’impacten. Van fent la seua feina subterrània, articulant-se amb experiències i records, activant-los, fabricant històries al subconscient, que esclaten en forma de malsons com aquest que havia tingut.
Potser hi tenia alguna cosa a veure la lectura recent del llibre Mal jueu, del periodista Piotr Smolar, publicat per l’editorial Afers, amb l’experiència del seu avi i el seu pare, comunistes polonesos i jueus que hagueren de patir, en situacions distintes i successives, la fèrula estalinista. I que hi respongueren també de maneres molts diferents, l’avi fent-se més estalinista que els estalinistes per tal de salvar els seus, el pare sumant-se a la revolta democràtica del 1968, cosa que li costà presó i exili. O l’escrit aquell de Tamara Deutscher, publicat el 1969 a la New Left Review, on evoca la figura d’un altre revolucionari -oriünd de Galítsia (la regió més oriental de l’Imperi Austro-Hongarès), on la joventut jueva en pes es va fer revolucionària: sionista o comunista- perdut en la duresa implacable dels anys trenta, que agafà el camí equivocat i fou una víctima més “dels nostres”. Amb un final irreversible en el seu cas, perquè l’assassinaren a trets en una carretera prop de Lausana (Suïssa). Havia tingut la mala pensada d’anunciar en una carta al Comitè Central la seua defecció.
Tanmateix, són lectures que tampoc no poden sorprendre, en aquestes alçades, perquè s’afegeixen a tantes altres. De fet, ja havíem llegit molt sobre els processos de Moscou, l’estalinisme, la repressió i el Gulag, tot això, abans d’entrar a militar al PC. Cosa que a alguns els pot semblar estranya… En aquell temps el PC era la via practicable, sensata, apegada a terra, cap a la llibertat i la democràcia. Hi havia més opcions, sí, però amb aspectes nefastos -personalisme, manipulació, immaduresa, aventurisme, abundància d’il·luminats amb un ego com una catedral- i tots els vicis multiplicats de l’estalinisme, o d’un infantilisme i una ignorància política que tombaven de tos.
Tota o quasi tota la informació ja la teníem i la tenim -ara encara molt més- a l’abast. L’estalinisme no fou només el paroxisme del període de govern o més aviat de poder absolut (1927-1953) de Iosif Stalin, Koba, el “meravellós georgià” que havia descobert Lenin, amb el qual estava encantat perquè procurava fons al partit clandestí. Stalin tingué una etapa primerenca de nacionalisme georgià, i parlava el rus malament, amb un accent que no agradava gens els russos de nissaga. Seguint la tradició de la seua pàtria del Caucas, Geòrgia, terra de bandolers, organitzava grups armats que duien a terme atracaments molt rendibles. Un home dur. D’aquells a qui no “els tremola el pols”, una expressió sovintejada que quan la sents et provoca calfreds… L’estalinisme, més aviat, fou tota una cultura -una manera de fer, una mentalitat, uns referents, una guia per a l’acció- que impregnava el comunisme, que el marcà, i que convivia contradictòriament amb un altre component més lluminós, creatiu, emancipador, imprevisible, d’alliberament. Una convivència sovint tràgica, però molt complexa, perquè no tot era blanc i negre, “uns” i “altres”. En tot cas, no hi ha cap misteri pel que fa a l’estalinisme, hem llegit molt al respecte, molts estudis, teories, anàlisis, memòries, biografies, interpretacions. També n’hem tingut un petit -o no tan petit- tast vivencial.
Sense perdre de vista que l’estalinisme, en les seues diverses variants, fou un factor clau en la lluita contra la barbàrie extrema del nazi-feixisme, que culminà als camps de concentració i d’extermini. Fou la força motriu de la resistència heroica de l’URSS enfront de l’Alemanya hitleriana i de l’alliberament d’Europa del jou nazi, el ressort que donava confiança a la Resistència francesa, els partigiani italians o els lluitadors antifranquistes. Un aspecte que no s’ha d’oblidar i que hauria de ser el detonant per a una reflexió profunda -fora de rutines mentals- sobre la democràcia a Europa.
I és que potser no tot està tan clar. La qüestió no s’esgota. Ben mirat sí que n’hi ha, de misteri, encara, sí que en resta alguna cosa difícil d’explicar, enigmàtica. Un element que, d’altra banda, no és exclusiu de l’experiència del comunisme i que donaria molt de joc, perquè intervé en tot de situacions i activa la necessitat de comprendre, d’interpretar, de matisar. És la distància inquietant entre les bones intencions i la realitat. Entre la retòrica benèvola i els fets ran de terra. Entre la ingenuïtat benintencionada i l’experiència, bastant més fosca, de la vida. O més específicament, la manera tan barroca com es combinaven les disposicions “estalinistes” i les alliberadores -les dues ànimes- en el comunisme, de vegades en una mateixa persona. I amb altres denominacions en tot d’experiències polítiques i fins i tot no polítiques… on entra en joc el factor de l’entropia dels recursos humans. L’home com a mitjà, el contrari del que havia dit Kant que calia fer en termes ètics. L’home (la dona) és un fi en si mateix, mai un instrument…
Però tot això en el fons és tan banal, es pot pensar. Ja no som criatures! Tothom sap que les coses són molt complicades i que hi ha una gran diferència entre la realitat i el desig. I que si no vols pols no vages a l’era! Res no és ni resulta mai com s’havia dit o com s’havia previst. I menys en la vida (o la mort) política, on les pressions, les limitacions, les urgències, les necessitats imperioses o els fets sobtats obliguen a improvisar i actuar amb energia i eficàcia. On la contundència i la intemperància són obligades. On la dialèctica entre fins i mitjans es perd de vista. Els mitjans passen a un primer pla i son legitimats sempre pel fi (un avenir radiant) remot. S’oblida que l’ús de mitjans infames enterboleix -el destrueix, el fulmina, el nega- i acaba amb el fi teòricament perseguit. Ja ho va explicar el pensador alemany (de la RDA) Robert Havemann al seu llibre Dialèctica sense dogma.
Perquè l’excusa que sempre es dona, l’ètica de la responsabilitat, actuar sense complexos per evitar -teòricament- mals majors, condueix a bandejar tot sovint, o sempre, l’ètica de les conviccions, que s’obliden amb una gran facilitat. Això, és clar, quan hi ha conviccions. Cosa que no sempre passa. Perquè, quines conviccions tenien alguns? Potser el problema rau en les conviccions.
Les conviccions del “grup obert”, i de tants altres al llarg de la història, eren una altra cosa, de llibertat, de democràcia, de respecte a l’altre, d’emancipació social i nacional. Traspuaven veritat. No coincidien ni de bon tros amb l’estalinisme, tot i que hi havia hagut una convivència estreta i prolongada, una dialèctica que encara caldria esclarir. Però que esclatà. En un conflicte virulent, terrible, però que no arribà a mals majors en raó del procés que realment es va viure. Que no tingué res a veure -com tothom sap- amb allò que vaig somiar una nit agitada. Una nit de malson. En un altre cas…
[1] El lector encuriosit pot trobar una relació i explicació fidels del procés que es va descabdellar en aquell període als llibres: Vega Rodríguez-Flores, Fer país.Comunismo valenciano y problema nacional (1970-1982), IAM, València, 2018, i Jesús Sanz La cara secreta de la política valenciana, IAM, 2018 [1982], especialmente el capítol IV. El primer és el resultat d’una investigació acadèmica, una tesi, de gran rigor documental i conceptual; el segon una crònica i anàlisi coetànies d’una lucidesa remarcable, molt ran dels fets, eloqüents pel ells mateixos.
