Una ucronia estaliniana a la vora del Mediterrani: el malson (1)

Gustau Muñoz

 “Ucronia és un terme encunyat pel filòsof del segle XIX Charles Renouvier que la definia com ‘la utopia en el temps’. La ucronia presenta una historia alternativa amb trames que transcorren en un món amb una història passada diferent de la real a partir d’un esdeveniment determinat que podríem denominar com ‘moment de divergència’. En la història resultant, tot i ser coherent, s’hi substitueix fets o personatges històrics per altres d’hipotèticament possibles.”

El malson

(Perquè tot això fou un malson, un mal ensomi purament imaginari, una aventura incontrolada de l’inconscient…)

Havia començat un nou temps, una Nova Era. La història de vegades sorprèn a bastament, registra episodis insòlits. El que avui sembla irrisori, demà bé pot fer-se realitat. És el que, en el fons, havia passat, un terrabastall històric que ho havia capgirat tot. Una gran potència de nou tipus, la Nova Potència Mundial (NPM), havia ampliat inopinadament el seu potencial hegemònic al sud d’Europa, en termes d’eficàcia militar i estratègica. I havia començat a exercir una influència determinant en els afers interns d’un antic regne que la NPM anomenava Ispànija, un estat perifèric que havia sortit feia poc d’una llarga dictadura reaccionària. Ispànija es trobava en una situació de transició política de gran abast, arrossegada per un procés global que reestructurava el mapa polític d’Europa i el món.

Un estat de coses que hauria semblat en principi impossible, inimaginable. ¿Però qui ignora que la història ha conegut esdeveniments que “en teoria” no havien d’haver-se donat?

A més, sempre hi ha els visionaris, qui s’anticipa, qui somnia les noves realitats o les prefigura. Per exemple, quan la NPM va envair un remot país asiàtic, no faltà qui digué que l’únic que ell criticaria era que no hagueren arribat també al seu poble, tot i que les distàncies geogràfiques eren insalvables i els obstacles polítics, formidables. Altres ho pensaven també, però no eren tan sincers i es mossegaven la llengua. Així eren les coses.

En aquestes coordenades, en el nou temps que s’havia obert, Ispànija havia entrat en l’òrbita d’una potència de signe diferent, ja no atlantista, la NPM. S’havia format un govern de democràcia popular -o de democràcia econòmica i social- i donada la realitat plurinacional, s’havien generalitzat els governs autònoms a les nacionalitats i regions, en una perspectiva federal que encara no s’havia acabat de definir. El govern central marcava pautes i retenia les competències essencials en matèria d’ordenació jurídica, lleis de bases, planificació econòmica i, per descomptat, relacions internacionals, exèrcit, ordre públic i seguretat interior. Ispànija es convertia en una República Democràtica Popular de vocació Federal. Un parell -o tres, però no estava del tot clar- de nacionalitats històriques consolidades gaudirien d’un ampli marge d’autogovern, amb un estatut especial. Però altres entitats regionals, o situacions intermèdies, també disposarien d’un règim d’autonomia per a la gestió dels seus assumptes propis, amb especial atenció als temes de cultura popular i folklore.

Al territori del País Sicanià, l’antiga Sucronensis, on s’havia constatat de temps enrere una forta aspiració autonomista, un reviscolament autòcton a l’entorn de la figura d’un conegut escriptor -autor d’un manifest amb una important repercussió, Nosaltres, els sicanians– s’havia constituït un Consell o govern autònom provisional. Estava nucleat en torn al Partit Comunitari del País Sicanià (PCPS), una formació d’avantguarda amb molts anys de lluita al darrere, i l’encapçalava el secretari general del PCPS -un lluitador de mitjana edat que les havia passat de tots colors-.

Aquest govern provisional seria posteriorment ratificat per les urnes, arran d’un procés electoral complicat, amb fortes pressions, en el decurs del qual diverses forces concurrents havien renunciat a presentar-s’hi, o a prendre possessió de les actes que havien obtingut. Unes altres, clarament dretanes, havien quedat, per diversos motius, al marge del procés electoral i en una situació precària, o directament il·legal.

En la candidatura del Partit Comunitari -considerada de “Front Ampli”- que resultà guanyadora, encara que per poc marge i amb una important abstenció- hi figuraven independents de diverses adscripcions; a més, anava en coalició un petit partit recentment constituït (Opció Social i Democràtica) al qual se li reservaria una Conselleria, la de Territori. L’OSD havia absorbit bona part dels quadres de l’antic partit anomenat Socialisme Popular, una formació amb incidència sobretot entre les capes mitjanes professionals. Al principi hi havia participat també un independent de prestigi, però poc abans de les eleccions decidí retirar-se de la política, i dedicar-se al seu despatx d’advocats, tot i que li havien ofert ser vice-president del govern. També havia renunciat a ocupar un alt càrrec un altre advocat  (però que no exercia, en realitat administrava el patrimoni familiar), de posicions progressistes, membre d’una coneguda nissaga burgesa, que havia sintonitzat amb el Partit Comunitari durant un temps, però que ara, decebut, se n’havia apartat.

En poc temps el Partit Comunitari s’havia fet càrrec de tot tipus d’organismes i entitats, començant pels mitjans de comunicació i la direcció de les forces de seguretat, que de tota manera estaven dirigides des del poder central. S’anunciava una nova era de justícia social i desenvolupament econòmic, un avenir radiant, basat en la socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi. De moment es mantenia la propietat privada de la terra, però tots els llauradors i ramaders estaven obligats a ingressar en cooperatives. També les petites i mitjanes empreses, tan abundants, continuaven en mans privades, de moment. Se’ls havia anunciat que rebrien instruccions. Les grans empreses estaven ja subjectes a la normativa emanada del centre, que havia redactat un primer pla econòmic, que era de compliment obligatori per a les que tingueren plantilles de més de 250 empleats en nòmina.

Un malestar somort es manifestava -amb cauteles- en diversos àmbits socials, que no veien gens clara l’evolució dels esdeveniments. Tot havia anat molt ràpid, i no s’acabava de decantar. D’altra banda, el trasbals econòmic era evident. Un cert nombre de sectors productius patien problemes de reorganització i manca de subministraments. Les exportacions se’n ressentien. La banca i el crèdit havien estat nacionalitzats i de moment les restriccions monetàries -per tal d’evitar una inflació desbocada- eren la norma, de manera que sovintejaven els “colls d’ampolla” financers i moltes operacions s’alentien. En alguns casos s’havia obert pas un sistema d’intercanvi sense mediació monetària, la barata, àmpliament emprat en temps antics.

Les capes mitjanes professionals estaven neguitoses. Una bona part s’havia adaptat bé al nou sistema -no debades hi havien tingut molt de pes els elements progressistes- i fins i tot havien aconseguit objectius llargament acaronats, en l’administració local i general, el sistema educatiu i la sanitat universal. La reestructuració de totes aquestes activitats havia donat lloc al reclutament accelerat de nous candidats. Un altre sector, però, se’n sentia desplaçat. El seu nivell d’ingressos -més aviat la capacitat adquisitiva- havia baixat considerablement. També s’havia escurçat el seu horitzó d’expectatives. I les capes mitjanes tradicionals, empleats, funcionaris, petits comerciants i així successivament, recelaven i se sentien fora de joc.

Aviat dins del Partit Comunitari sorgiren discrepàncies quant a l’orientació del govern i les mesures adoptades, que un sector crític considerava allunyades de les expectatives i necessitats de la majoria social. A més, els crítics al·legaven que la ingerència del govern central era excessiva, que dominava tots els aspectes essencials de la vida social i política i que el marge d’autonomia que deixava era massa restringit. També acusaven malestar per algunes qüestions simbòliques, que no respectaven -en la seua opinió- la realitat nacional del País Sicanià, la recuperació d’una personalitat política pròpia i definida, abolida feia tres-cents anys, després d’una guerra d’ocupació que havien guanyat els antecessors remots de l’actual poder central. Aquest sector, de composició heterogènia, reclamava democràcia interna i debat obert, així com una política de país més decidida i ferma, reivindicativa. Va elaborar una plataforma política, un programa alternatiu. La direcció reaccionà enèrgicament.

Abans, però, el nou govern havia posat moltes iniciatives en marxa. S’havia creat un organisme de “pioners”, que tenia cura del temps lliure dels xiquets i adolescents fins els 14 anys. D’acord amb la voluntat del president i secretari general, s’havien organitzat brigades de joves per anar a netejar els boscos de tot el territori, per tal de prevenir el risc d’incendis forestals, una experiència considerada “sana” que es volia reiterar en el futur en el moment de la collita de cítrics i altres. La Conselleria de la Dona desplegava un activisme sense treva i havia animat la creació de grups de dones a tot arreu, en barris i pobles, per a organitzar-se i dur a terme tota mena d’activitats de temps lliure. La Conselleria de Cultura organitzà una Exposició del Llibre Sicanià, amb exemplars seleccionats des del segle XV en avant. La Conselleria d’Universitats i Tecnologia promogué un estudi sobre les perspectives de la Revolució Científico-Tècnica (RCT). La Conselleria d’Economia -dirigida per un vell quadre del partit, escardalenc, que mirava sempre de biaix- havia organitzat unes Jornades sobre l’economia sicaniana amb la participació d’un nodrit planter de professors de la Facultat d’Econòmiques i destacats economistes vinguts de la capital estatal. El conseller de Territori, sempre atrafegat i feiner, presentà un conjunt d’estudis sobre la problemàtica territorial comarca a comarca, un total de 38 fascicles (de 120 pàgines cada un) i un llibre de 958 pàgines dedicat a la vertebració territorial. Mentrestant el conseller de Governació -que parlava amb veu suau, però amb autoritat, com un cardenal-, prenia el pols de les forces de seguretat i l’aparell judicial i organitzava el relleu de comandaments i una reorganització de dalt a baix en la planta judicial, en sintonia amb les instruccions emanades del govern central i els seus delegats a Sicània, amb els quals es reunia diàriament. Alhora, accelerava el reclutament de nous membres dels serveis de seguretat entre elements provats, procedents dels barris perifèrics, una tasca en la qual col·laboraven els seus homes de confiança. A més, el conseller de Governació formava part, juntament amb el president, el conseller d’Economia i tres assessors (i un suplent) enviats pel Govern central, d’un organisme -anomenat Secretariat d’Organització- que supervisava i validava la totalitat dels nomenaments de càrrecs de l’administració local i autònoma, així com de tot d’esferes de la vida social i econòmica. Sense el seu vist-i-plau, cap nomenament podia prosperar. El conseller de Transports, sovint descol·locat, explicava els dèficits de comunicacions d’Acreleuco i la necessitat de millorar les connexions amb la capital estatal. La consellera de Sanitat, gran admiradora de la NPM, començà les seues actuacions destituint tots els directors d’hospitals, ambulatoris i centres d’especialitats. També s’havien nomenat nous directors dels mitjans de comunicació -ràdios i diaris- de la cadena pública. Periodistes de mitjana edat, abillats amb jaqueta i corbata, procedents de comunitats veïnes, havien aterrat inopinadament a Sicània i se n’havien fet càrrec com a directors, cosa que causà perplexitat -o irritació larvada- entre els joves periodistes autòctons que havien donat la batalla per la democràcia en l’etapa anterior. Alhora, els mitjans privats havien manifestat la seua disposició a col·laborar amb el nou govern. Els treballadors d’aquests mitjans havien format comitès de control, que afavorien un canvi en la línia informativa. Només un diari es va mostrar reticent, o alguna cosa més, però en poc temps la propietat canvià de mans. Un grup d’empresaris i professionals progressistes, alguns de l’òrbita del partit Opció Social i Democràtica, amb fons procedents d’un préstec oficial, n’adquiriren la participació majoritària. Un conegut advocat de la capital passà a ser-ne conseller delegat. També ocuparen llocs de responsabilitat econòmica a la Cambra de Comerç i la Fira de Mostres empresaris progressistes amics del president. Les peces encaixaven.

Però l’ambient anava enrarint-se. El malestar es feia palès. Diversos sectors socials començaven a emetre opinions contràries, de moment en veu baixa. Aviat els comentaris i les reaccions irades pujaren de to. Una part considerable dels llauradors i ramaders no veien clar això de les cooperatives obligatòries. Les pimes es plantejaven quin futur tindrien. Les masses obreres contemplaven amb opinions dividides el procés en curs; una part s’hi adheria amb entusiasme, una altra era bastant escèptica. Els grans propietaris i financers, molts burgesos i empresaris importants, havien optat per allunyar-se’n discretament, i havien transferit amb rapidesa i capacitat d’anticipació fons a l’altra banda de l’Atlàntic, fins que qualsevol moviment de capitals fou declarat il·legal. Tampoc fou cap drama per a ells, perquè disposaven de recursos importants en diversos centres financers off-shore. Tot estava pendent de l’evolució a nivell del conjunt d’Ispànija, on les forces contràries al procés en curs es trobaven en un impasse. Esperaven ajuda o indicacions de fora, de l’antic empori atlàntic, però no arribaven. El desconcert era impressionant.

Semblava bastant clar que durant un temps -interregne o preludi d’una etapa duradora- el País Sicanià viuria al seu aire. El govern autònom ho va entendre i es disposà a desplegar el seu programa i les seues idees. Després de tants anys de lluita, havia arribat el moment de tastar les mels del poder. Però la comesa no resultaria gens fàcil.

El conflicte intern, al si del Partit, pujava de to. L’enfrontament venia de lluny. La presa del poder no havia apaivagat les tensions entre dues maneres molt diferents i allunyades de concebre la política i la democràcia econòmica i social que es volia implantar. De fet, l’aparell havia apartat prèviament dels òrgans de decisió, no encara dels de deliberació, tot un sector que en algun moment havia tingut una gran força, amb molta presència entre els intel·lectuals, els estudiants, els professionals i en algunes de les comarques més dinàmiques pel que fa a vida cultural i econòmica, on hi havia líders que havien donat sempre suport al grup obert. Curiosament, també tenia una considerable incidència entre els dirigents del sindicat obrer lligat al Partit Comunitari, que mantenia una autonomia relativa i es resistia a deixar-se controlar pels dirigents del Partit. La confluència entre el grup anomenat obert -o renovador- i aquests exponents del moviment social més nodrit del país -el sindicat Posicions Obreres- era el màxim perill per a l’aparell. Calia neutralitzar com fos aquesta possibilitat. I d’altra banda, calia enviar un senyal poderós als eventuals animadors del descontentament social, per si de cas tenien la temptació de fer passos més aventurats i perillosos.

Perquè els malestars s’acumulaven. Els llauradors i ramaders, en bona part petits propietaris o arrendataris, no s’entenien amb el conseller d’Agricultura, que havia estat un líder dels jornalers i tenia una visió molt parcial del sector. El conseller de Treball es dedicava sobretot a intentar controlar (“lligar curt”) els líders del sindicat Posicions Obreres. El conseller d’Economia s’interessava més per les tasques del Secretariat d’Organització, alhora que criticava d’amagat el president -a qui considerava una persona limitada-, que per articular els sectors productius en la nova situació. Els consellers d’Educació i d’Universitats tenien enfront la majoria dels mestres i professors, que sintonitzaven més aviat amb el grup obert del Partit Comunitari, o amb els ambients d’una oposició encara larvada. La consellera de Sanitat s’havia fet força antipàtica al personal sanitari, per les seues maneres brusques i autoritàries. El mon de la cultura es queixava de la manca d’empenta del conseller, que no acabava de copsar la complexitat de les tasques pendents…

La presentació pública de la plataforma política del grup obert fou el detonant. La direcció es va reunir d’urgència i decidí fer un escarment. Se’ls havia de parar els peus. Els assessors vinguts del centre, integrats al Secretariat d’Organització, hi estaven d’acord. Més encara, havien pres la iniciativa i urgien a actuar amb decisió.

El grup obert demanava més transparència i diàleg, un debat públic democràtic. També reclamava democràcia interna i una voluntat clara de construir el País i normalitzar, amb mesures pràctiques efectives, la llengua i la cultura. Aspirava a un autogovern ple en el qual la majoria de la societat s’hi retrobaria, en consonància amb la seua història. D’altra banda, considerava que l’hegemonia que exercia el Partit Comunitari es basava massa en els suports exteriors i poc en el consens massiu i lliurement expressat de la població. El conflicte s’havia covat fins i tot abans del canvi polític. Ja en l’etapa de transició de la dictadura reaccionària cap a una democràcia incerta s’havien manifestat, de manera encara moderada, diferències considerables. En aquell temps l’aparell, la direcció actual, havia rebut el suport del grup ideològic reaccionari més important del país, articulat al voltant del diari Les Insídies, que considerava que els seus vertaders enemics eren els membres del que seria el grup obert, i que els del vell aparell serien més manejables, perquè eren molt més realistes, a banda que compartien algunes idees de fons respecte de l’estructura de l’estat, el tema de la llengua i la condició nacional de Sicània. El festeig inclogué invitacions i trobades més o menys discretes. La sintonia entre el veterà revolucionari, lluitador incansable, i l’ànima del diari, la periodista campiona del conservadorisme més arnat, causava una certa perplexitat. Però no tenia res d’estrany, en realitat, perquè ben mirat responia a l’estratègia calculada del grup ideològic en qüestió.

Però ara tot havia canviat. D’ençà de la influència determinant de la NPM a Ispànija, la situació no tenia res a veure amb aquell escenari. Ara el nou govern s’imposava sense miraments. I el problema era, sense embuts, el desafiament (“intolerable”) que plantejava el grup obert. S’imposava actuar i la direcció ho va veure clar.

Denuncià públicament el grup obert com a “nacionalista petit-burgès”, un reducte d’intel·lectuals parasitaris allunyats de les masses populars i de la base obrera. Certament, els caps visibles del grup obert eren intel·lectuals. Per exemple, un dels més destacats era un antic escriptor que havia fet vida bohèmia però que havia sofert tortures i presó pel seu combat de molts anys contra la dictadura reaccionària. També destacava un jove professor de Lògica Matemàtica, de cap clar, que havia elaborat la plataforma d’oposició. De vegades hi simpatitzava un catedràtic d’Economia Política, però darrerament havia restat neutralitzat, perquè mantenia relacions molt estretes amb el conseller de Territori i, a més, l’havien nomenat president del Consell Superior d’Economia, de funcions més teòriques que reals. Cal dir que la major part dels membres de l’aparell i del govern feia molt de temps que no havien agafat un martell, ni un pic, ni una pala. Un era economista, el conseller de Governació era advocat, la consellera de la Dona era comptable. Uns altres havien fet tasques internes o burocràtiques al llarg de dècades. Els veritables obrers estaven a Posicions Obreres, i no deixaven de ser sospitosos. De desviació tradeunionista, en el seu cas. L’aparell, de tota manera, disposava d’elements molt actius al sindicat, ben capaços de coaccionar i fer recular, si convenia, els dirigents del sindicat que simpatitzaven amb el grup obert.

La denúncia de “nacionalisme” i “intel·lectuals” -a la qual s’afegia de vegades la de peons del Partit Unificat de Més Amunt, sempre mirat amb recel, tot i tractar-se d’un partit “germà”-  era greu i comportà una mena de judici polític davant el Comité General, que votà majoritàriament la reprovació dels membres del grup obert. Als quals se’ls demanava una retractació pública. Com que no la feren en un termini prefixat, ans al contrari, convocaren una roda de premsa de resposta, foren expulsats del Partit.  En aquesta situació es produí una veritable allau de baixes i renúncies, que deixaven molts espais en blanc al Partit, cosa que arribà a alarmar la direcció. L’òrgan de premsa del partit, Parlem clar, fou suspès, i posteriorment, ja en altres mans, amb una direcció diferent, reaparegué, però ja mai tingué la mateix aureola. La direcció comprengué que havia de fer un pas més, contundent.

L’ocasió es presentà aviat. Alguns membres del grup obert havien llançat una revista teòrica, Senderi. I convocaren una reunió amb periodistes i gent del món de la cultura per presentar-la. L’acte no comptava amb el preceptiu permís. I a més, diversos sectors tebis o dubtosos s’hi havien interessat. Hi hagué certs empresaris que oferiren ajuda, segurament no desinteressada, però no fou acceptada. Tanmateix, els serveis d’informació disposaven de tota mena d’indicis i proves, converses, seguiments i fotografies que parlaven de contactes compromesos i d’una activitat no ja fraccional, sinó de rebel·lia oberta. Una acció subversiva, sediciosa, punible segons els seus criteris. La qüestió havia anat massa lluny, i havia superat el marc partidari estricte. S’imposava una acció de força. I es va dur a terme. De res no va servir que alguns militants històrics, d’origen inequívocament obrer, que havien passat més de 20 o 25 anys a la presó defensaren l’honorabilitat i la integritat revolucionària del grup obert. No es podia deixar passar l’ocasió… El fiscal general dugué el cas davant l’Audiència Territorial, basant-se en diversos articles de l’antic codi penal, que encara no havia estat substituït, relatius a subversió.

La condemna fou fulminant, sense opció a recurs, i es traduí en l’internament d’unes quantes desenes de membres del grup obert en un camp de treball recentment establert en una apartada localitat de la comarca d’Utiel-Requena, coneguda per les seues baixes temperatures els mesos d’hivern. Hi havien de restar cinc anys com a mínim i després, una vegada complerta la condemna, restarien a disposició governativa, que examinaria cas per cas i si s’havien reformat els podria atorgar la llibertat condicional. El procés va rebre la màxima atenció mediàtica. Diaris i ràdios se’n feren ressò de manera exhaustiva. Fins i tot la delegació local de la TV estatal, que feia el programa Benicadell, retransmeté en hores de màxima audiència algunes sessions, especialment els al·legats del fiscal, que va titllar els membres del grup obert de traïdors, renegats i agents del capitalisme. Havien participat -tronava- en una conjura criminal adreçada a fer caure el govern legítim, el govern dels treballadors i del poble, i a restaurar la dictadura reaccionària. Segurament havien estat els inductors d’un episodi fosc, qualificat en principi d’accident, que li havia costat la vida a un col·laborador estret del secretari general. Per tant mereixien el càstig que se’ls imposava, que encara era massa benèvol. Al seu destí, fent “treball de camp” (mai millor dit), aprendrien el que és bo i tindrien temps per a reflexionar.

De tota manera, tampoc no s’amagava gens que tot plegat era, per dir-ho així, un avís a navegants. Si amb membres destacats del propi partit, que havien compartit anys de lluita i esforços amb els actuals dirigents, es feia un escarment d’aquesta magnitud, ¿què no serien capaços de fer amb qualsevol dels qui maleïen en veu baixa la situació i sospiraven per una alternativa, si de cas es decidien a passar a l’acció? La pregunta surava en l’ambient…

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER