Sal·lus Herrero i Gomar
Sovint no llegim, només, el que trobem per ‘nosaltres sols’, sinó que, animals socials com som, que deia Aristòtil, els altres (amics, companys…), ens suggereixen lectures que un mateix no trobaria. Capficat amb la lectura de llibres, imprescindibles i interessantíssims per copsar el bàtec del nostre temps i entendre millor el País Valencià, els Països Catalans, l’estat espanyol, Europa i el mon sencer, des del nostre racó de món com Espill d’un temps. País, política, cultura i memòria de Gustau Muñoz (Vincle, 2021), els darrers dietaris de Ramon Ramon, tant Llum a l’atzucac (Bromera, 2017) com No sé què mor. Dietari 2017-2019 (Tres i Quatre, 2021), també Límits. Ecologia i llibertat, de Giorgos Kallis (editorial Arcàdia, 2021) i el volumcontundent i molt ben argumentat d’Ernest Garcia a Ecología e igualdad. Hacia una relectura de la teoriasociològica en un planeta que se ha quedado pequeño (Tirant Humanitats, València, 2021) o en els llibres de Theodor Kallifatides, Mares i fills, Una altra vida encara o El passat no és un somni, publicats en català per l’editorial Galàxia Gutemberg, Joseph de Maistre i els origens del feixisme (Página Indómita, 2021), la Correspondència 1928-1940 de Theodor W. Adorno i Walter Benjamin (Eterna Cadencia, 2021,) o Walter Benjamin. Una vida crítica de Howard Eiland & Michael W. Jennings (Tres Puntos, 2020) o Paraules d’Arcadi, què hem aprés de món i com podem actuar d’Arcadi Oliveres i Allegro ma non tropo, de Carlo M. Cipolla sobre l’estupidesa humana, entre d’altres, no tenia clar si m’abellia llegir un llibre sobre els socialistes «valencians» tan desvalencianitzats i tan espanyolitzats i castellanitzats des de fa tants anys, tret d’algunes excepcions notables i molt respectables, entre d’altres Alfons Cucó que amb els diferents llibres sobre valencianisme polític i el pensament valencianista, ha sabut prestigiar la necessitat que el País Valencià tinga un pes més gran als Països Catalans, a l’Estat, a Europa i al món; enfortir el País Valencià com una necessitat vital per millorar les nostres condicions de vida en societat davant d’una globalització que és hostil amb les minories nacionals, culturals i lingüístiques.
Més clar, se’m feia costera amunt posar-me a llegir un assaig sobre les estratègies polítiques i electorals socialistes del PSPV-PSOE al País Valencià i a Espanya, les pugnes entre guerristes i felipistes, les lluites cainites entre els lermistes i els ciscaristes per fer-se amb el poder, les batalletes de l’antigor, i el declivicorrupte dels blasquistes que passaren del FRAP al PSOE i després finalment al PP, i d’ací a la presó de Picassent, on sembla que es munta un relat on es tracta de “blanquejar-los” i exonerar-los perquè sempre s’afig que no hi havia provés concloents per jutjar-los condemnar-los i que tot era una estratègia lermista per eliminar els seus rivals polítics, entre altres relats amargs i ridículs del darrer llibre publicat per Javier Paniagua Nosotros, los socialistas valencianos (1977-1995). Un ensayo histórico sobre el acceso a la modernidad, Biblioteca Social de la UNED Alzira-València.
Inicialment no em venia de gust i, segurament, no l’hagués llegit perquè, a priori, el considerava avorrit i fora dels meus interessos més elementals. Però hi hagué un suggeriment d’un contemporani referencial molt intel·ligent, com diria Isabel-Clara Simó, d’una lucidesa analítica i argumentativa extraordinària i vaig sucumbir a la proposta, tot i que vaig estat temptat de deixar-ho córrer, per molts motius. Bàsicament perquè preferiria que historiadors de la categoria intel·lectual d’Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver, Pau Viciano, Francesc Pérez Moragón, Joan Romero o Pedro Ruiz, posem per cas, analitzaren aquest llibre amb més competència, rigor d’ofici i coneixements en història i política dels que posseesc jo mateix. Estava errat, perquè, és un llibre que està estretament lligat als meus interessos i preocupacions per la llengua, la cultura, la història i la literatura catalana del País Valencià, també per l’avenir que se li prepara a la valenciana gent si no és capaç d’exercir el dret de decidir i construir, des de la majoria d’edat, el seu futur sense les imposicions i el maltracte habitual, estructural i sistèmic de l’Estat espanyol; és un assaig malaguanyat que convé que llegesca el major nombre de gent, a veure si se n’assabenten quines són les alternatives a les propostes de Joan Fuster per al País Valencià, quines són les que es presenten des de posicions antagonistes al valencianisme polític.
Evidentment, després de llegir-lo atentament, també voldria que filòlegs prestigiosos, de tot l’àmbit catalanoparlant, analitzaren l’ideari lingüístic d’un ‘franctirador’, representatiu del nacionalisme espanyolista transversal que va des de part del PSOE a Vox, passant pel PP i Ciudadanos, que dispara contra l’AVL sencera, contra l’IEC, contra la «normalització lingüística» a Catalunya i a la resta dels Països Catalans, amb el parany i l’ajuda, enganyosa d’un Lluís V. Aracil, que, amb errades, falsedats i tergiversacions interessades, li serveix a Paniagua per legitimar un qüestionament de l’extensió de l’ús social del català a Catalunya, en considerar que Aracil fou director del departament de filologia de la Universitat de Barcelona i que va dimitir per estar en contra de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. Un relat de cap a peus fals -i això és greu en un historiador diu que professiopnal- perquè Aracil no va ser mai director del cap departament de filologia -senzillament era professor associat, però, després d’uns anys de docència no li van renovar el contracte perquè en considerar-se ell una ‘patum’ per sobre dels altres professors, no anava a les reunions departamentals, ni complia l’horari establert ni volia signar actes, llavors el van fer fora en no renovar-li el contracte; per tant, d’Aracil es vol aprofitar tot per atacar el País Valencià i la llengua, però, repetim, res a veure amb la política lingüística a no ser quan, més endavant, pro pane lucrando, el va contractar l’ínclit Alejo Vidal-Quadras, trànsfugadel PP a Vox, perquè elaborara un dictamen contra la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, cosa que sembla que a Paniagua, aquest senyor socialista d’origen ceutí i «valenciano» per afegitura (molt més africanista que valencià), amb clares petjades regionalistes i anticatalanistes, sembla que li agradaria que hagués estat, dissenya els fets del passat al seu gust perquè quadre d’acord amb la seua perspectiva. Tan interessada, d’un nacionalisme espanyol tosc, groller, deshonest, colonialista i casernari; li manca molta finesa i elegància argumentativa, tot i que tracta de sostenir els seus arguments amb una bibliografia acadèmica’ rigorosa’, plena de xafarderies i «chascarrillos», crueltats, maliciositats, rancúnies i ressentiments propis dels sainets espanyols més rancis i sobretot des de la fabricació d’un odi antivalencià i anticatalanista. Igual com els diaris de la caverna mediàtica de Madrid dona per fet que als Països Catalans, sobretot a Catalunya (i també al PV), es persegueix el castellà i que a l’ensenyament s’»adoctrina» amb una perspectiva històrica «antiespanyolista» (‘coses de separatistes’, però no analitzen les dinàmiques dels ‘separadors’, que és la causa primera), sense analitzar la fabrica d’odi, la reobertura de ferides sagnants i l’anticatalanisme que generen les seues anàlisis des d’un nacionalisme espanyolista furibund i ferotge que considera menyspreable, arriscat i perillosa la defensa de la unitat de la llengua, que considera una ‘imposició’ (no el castellà, el valencià), el foment i l’increment de les relacions del País Valencià, Catalunya i les Illes per defensar llengua, cultura, política, economia i espoliació que comparteixen aquests «territoris» indígenes maltractats com a gairebé colònies a mans de l’Estat espanyol i la seua voluntat assimilacionista, uniformitzadora i homogeneitzadora…
