Sal·lus Herrero i Gomar
Com que Gustau Muñoz, el 4 de març del 2021, en un article en memòria de Vicent Raga, ja va tractar aquest punt cec de Steiner, no em detindré gaire i ací el teniu perquè el llegesca el que li interesse, perquè paga la pena: https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/notes-de-lectura/steiner-i-heidegger_132_7274899.html.
Quan llegia les converses entre Antoine Spire i Steiner, La barbarie de la ignorancia, Editorial Alfabeto, 2021, vaig sentir semblants raonaments als que exposa Gustau, sobretot pel que fa al tractament de la «figura» de Heidegger, qualificat per Steiner com «el més gran dels pensador i el més petit dels homes», és una fórmula que tracta «d’acontentar» tothom, però no ho fa ni ho pot fer als que considerem, amb Hugo Ott, Víctor Farías, Emmanuel Faye, Theodor W. Adorno, al llibre amb el subtítol L’argot de l’autenticitat, inclús des de la revista valenciana Nueva Cultura, el 1935, qualificaven a Heidegger de profeta de la catàstrofe, propagandista del nazisme i portador de desastres, des d’un llenguatge difícil, fosc i gairebé impossible de desxifrar… No obstant, quan el descodifiques, te n’assabentes que la teologia i filosofia del jove seminarista Heidegger, que havia begut de Sant Agustí i de la teologia, Tomàs d’Aquino, Pascal, Kierkegaard, en secularitzar-la des del seu antihumanisme, es tornava munició nacional-socialista. No va escapar de l’ontoteologia, de la qual volia fugir, simplement la va dirigir i projectar per potenciar el nazisme. El lloc de Déu, l’ocupava el Führer, el nacionalsocialisme i el poble alemany com la encarnació dels atributs de la divinitat en la història i l’esperit absolut de Hegel; els altres, sobretot el poble jueu, era l’alteritat estranya i aliena, l’enemic a anihilar totalment, físicament i sobretot; segons Peter Trawny, només anímicament. Trawny ho diu en defensa d’una interpretació de Heidegger més benvolent, diu que potser no volia que s’exterminés físicament el poble jueu sinó, probablement, només «anímicament”, com si això fos un eximent, Faye ho veu tant o més greu… i afirma que la seua opció era d’extermini total, que s’autoexterminaren, que s’esborraren de la història. Considera Faye que, com analitza Ott, dos dies abans de la crema de llibres, Heidegger posarà la màxima cura en fer seua la mateixa expressió ferotge que ja feien servir les lligues d’estudiants nazis de Friburg en llançar una crida a «l’extermini total» (völligen Vernichtung) del judeo-bolxevisme mitjançant el «foc exterminador»; Gerhard Krüger, que era el Führer de l’Associació d’estudiants alemanys que havia promogut la crema dels llibres que considerava «censurables» (la crema pública dels escrits judeomarxistes d’aquest 10 de maig de 1933 on es fa servir un llenguatge militaritzat, una crida als alemanys per a fer aquesta ‘batalla’, la ‘disposició a la lluita’…) tractava Heidegger amb familiaritat i camaraderia. No només la destrucció de llibres sinó la dels individus estigmatitzats com a ‘enemics del poble’ cercant, a més a més, una aniquilació simultàniament moral i física, ja que s’anuncia com a «total», és l’objectiu amb el que professor Heidegger es proposa encaminar-los. Faye, a Arendt i Heidegger. L’extermini nazi i la destrucció del pensament, Akal, 2019, analitza el llenguatge, els discursos i les resolucions de Heidegger, coma rector universitari, quan es va redactar la nova constitució concebuda per introduir el Führerprinzip (la infal·libilitat papal aplicada a la política i la fabricació de lleis, amb l’ajut de Carl Schmitt) en la Universitat alemanya. Claudia Schorcht va descobrir les inquietes reaccions dels filòsofs de la Universitat de Munich davant la tessitura que Heidegger professés en aquesta institució, el setembre del 1933, instàncies del ministeri. Els seus col·legues no només consideraven que l’autor del Discurs del Rectorat defensava unes posicions «polítiques excessivament extremistes» sinó que jutjaren que amb el seu «verb extasiat» i «amb semblant llenguatge, no els oferia als estudiants cap filosofia». En realitat oferia una docrina exterminadora. Inclús el 1916, abans de la revolució soviètica i el Tractat de Versalles de 1919, en una carta a Elfriede Petri, Heidegger compara, llegueix i recomana al seu sogre el Völkischer Beobchter, el periòdic del partit nazi, director del qual era llavors Alfred Rosenberg, explicita el seu antisemitisme radical, el seu projecte de supremacia essencialista d’arrel germana: «La perfusió de judaisme (Verjudung) en què viuen la nostra cultura i les nostres universitats és efectivament espantosa, i pense que la raça alemanya (die deusche Rasse) hauria de trobar la força interior necessària per accedir al cim»). És difícil, després de llegir atentament les anàlisis des-codificadores de Faye i els altres, ubicar Heidegger, alegrement, al nivell de Plató, de Kant, de Hegel o de Marx. Cal que hi haja una voluntat contumaç en tancar els ulls i exculpar-lo dels crims del nazisme que ell mai no va gosar penedir-se ni abans de la segona guerra mundial, ni durant ni després.
Hannah Arendt va morir el 4 de desembre de 1975, a l’endemà en un dazibao (tauló de suro) del Seminari de Montcada que hi havia només pujar els esgraons de l’escala quan arribaves al primer pis, abans d’entrar al passadís de les cambres, algú va posar una crònica sobre la seua mort. Allà, en un retall de diari, posava que Hannah Arendt, jueva, havia sigut amiga de Heidegger fins a la fi de la seua vida, tot i que Heidegger no havia volgut fer cap crítica sobre el seu passat nazi davant Paul Celan, ni davant ningú. Em resultava increïble. Pensava que era una errada. ¿Com podia ésser que una víctima de la persecució nazi, que va haver d’emigrar a França i als Estats Units, fugint de l’Alemanya nazi, fos amiga d’un «senyor filòsof» que es negava a criticar o renegar d’un nazisme del que havia sigut còmplice en haver dut Europa al major desastre de la història? No em cabia en el cap de cap manera. Cada vegada que el professorat de la facultat de teologia de València elogiaven a Heidegger, L’ésser i el temps, Dreceres perdudes, i es lloava La carta sobre l’humanismede Heidegger, en realitat la carta contra l’humanisme, per salvar la decadència d’occident, m’entrava mal de ventre. Els qui parlen de separar l’obra de l’artista de la seua persona, quan es tracta de la filosofia, en aquest cas, és impossible garbellar i destriar el gra de la palla. Perquè cada filòsof és responsable del seu sistema o tria de fragments de pensaments i de les seues vinculacions, complicitats i opcions polítiques. Més encara davant de la brutalitat i la catàstrofe ideològica del nazisme.
Pense amb Faye i els altres que hi ha una apropiació del bagatge de la tradició filosòfica per posar-lo al servei del nazisme i de l’antihumanisme, amb la qual cosa perverteix, aniquila la tradició filosòfica i destrueix el pensament; després hi ha un intent d’enfosquir el seu passat, a còpia de mentides, i d’obscurir el seu «pensament» amb un argot fosc, ple d’un llenguatge filosòfic tautològic, propi d’una secta arcana, mots esotèrics, amb insinuacions, suggeriments, sobreentesos, que tant poden dir una cosa com la contrària, posem per cas, «El llenguatge parla», «la morada de l’Ésser», etcètera. És decebedor que l’alta cultura de Steiner no el porte a analitzar de manera crítica «la misèria de la filosofia» de Heidegger. Steiner ens ubica en la paradoxa de la cultura que advertia Walter Benjamin, que tot document de cultura era també un documentde barbàrie, que reitera al llarg de les converses «Tot acte estètic i creador es sustenta sobre un fons de barbàrie», podem dir que és una generalització exagerada, però, al remat, és molt difícil de contradir; s’interroga si en el feminisme si en altres mons ‘distints’ als nostres, potser aquí el feminisme tinga molt a dir-nos, i en el tercer món i demés, molt després de mi, potser hi haurà noves fonts de confiança humana. I espera que així siga. Ho justifica, tot això de Heidegger, dient que Plató també va ser ostatge del tirà Dionís de Siracusa, per tant, seria «lògic» que un gran filòsof caigués en mans de polítics perversos; que l’’alta cultura’ podia fer-se servir per justificar les majors atrocitats, com la d’aquells que tocaven el piano les grans obres als camps de concentració i extermini per a tapar amb la música més sublim, les tortures i els assassinats dels presoners i els crits dels que cremaven en els forns de les xemeneies.
No volia reiterar la tesi de Gustau Muñoz i no he pogut deixar-ho estar perquè em sembla allò decisiu en el debat entre Spire i Steiner; en realitat, però, volia escriure sobre la seua denuncia de la barbàrie nazi, l’horror dels camps de concentració i de l’extermini, com l’alta cultura no vaccinava contra aquest terror de les catàstrofes causades pel nazisme i el feixisme. Com podien interpretar Schubert, Debussy o Bach mentre s’oien els crits dels que passaven les estacions per portar-los a Dachau; enmig del camp de Buchenwald, el famós Buche, l’arbre estimat per Goethe… els nazis feien servir el simbolisme de l’alta cultura alemanya per legitimar els seus propòsits de destrucció i extermini. No obstant això, volia parlar dels fonaments culturals d’un Steiner que des d’infant estava obligat pel seu pare a llegir un llibre i després, en acabat, fer un resum, si no no podia passar a un altre llibre. En un article posterior, sobre el desordre en la lectura de llibres, a Lectures disperses, el 14 d’abril, Gustau Muñoz ho qualificava de «posat disciplinari», un cert exercici de severitat o «crueltat», això de no deixar-lo llegir diversos llibres alhora… Ho entenc, perquè m’abelleix llegir molts llibres a la vegada, com solcs de planter que s’obrin i vas avançant fins arribar al cap, amb delit, recollint la varietat de fruits en les lectures, sense avorrir-se. No obstant això, quan ets un infant, llegir ‘ordenadament’, un llibre darrere de l’altre, no costa tant; i després haver de fer una síntesi, et consolida uns fonaments basats en la lectura acurada i atenta que basteix el vast edifici cultural que ha construït Steiner posteriorment, al llarg de la seua vida. Sense el seu pare i la seua incitació a la lectura i l’escriptura, Steiner no hauria esdevingut el que ha estat. Recorde que Gonçal Anaya, quan tenia noranta anys, em va confessar que ell no llegia com quan era jove: «abans, un llibre darrere de l’altre, com a molt dos o tres alhora, ara soc més selectiu, espigole molt més i puc llegir-ne un muntó alhora». Em passa exactament el mateix que em va anunciar Anaya uns anys abans de morir, quan estava encara pletòric i amb una curiositat i agilitat intel·lectual admirable. Una de les darreres converses em va parlar del llibre de Semprún, L’escriptura o la vida, va dir Anaya, entre una cosa i l’altra, la vida, sempre la vida, però és una ximpleria haver d’escollir, i va afirmar amb vehemència: l’escriptura i la vida, remarcant la conjunció: no és ‘o’, excloent, és ‘i’, conjuntiu, inclusiu.
La conversa de Steiner amb Spire, en algun moment, més que ‘vivaç’, es torna a la vora del trencament. Perquè Steiner, en sentir-se qüestionat en la critica i insistència de Spire amb Heidegger, sobre l’absència total d’autocrítica de Heidegger després de la guerra, es va arribar a alçar de la cadira en la ràdio per marxar i li va etzibar de manera despectiva i muntant el còlera: «Pot vosté, jove, jo tenia llavors cinquanta anys!, citar-me els llibres erudits que ha dedicat a Heidegger?» [Recordem que Steiner havia escrit el llibre Martin Heidegger, Éditions Flammarion]. Spire va respondre: «Si desitja indicar als nostres oients que vosté és un gran creador i que jo soc un periodista mediocre, no estic segur que tinguen necessitat de que els posen les punts sobre les is». Steiner va respondre desconcertat: «Em toca parlar a mi i interrompem aquest programa». «De fet, es va alçar, va fer unes passes cap a la porta i va fer el gest d’eixir, sense cap gest meu per detenir-lo», conta Spire. Després de dos segons de vacil·lació que duraren una eternitat, fins que va tornar a seure i va murmurar: «El problema rau en l’aliança tremendament inquietant entre filosofia i despotisme». Afirma, que Steiner, després de dir això es va desfogar pregonant «el seu odi Sartre, que havia sigut víctima del mateix mal que Heidegger, d’un compromís abjecte amb el comunisme, altra forma de totalitarisme». La conversa, al remat, va acabar bé, Steiner li va demanar si el podia acompanyar a Saint-Germain-des-Prés, quan van arribar el va abraçar. No es van tornar a veure mai més. Era el 1997. Vint-i-tres anys després, el 2020, novembre, signa Antoine Spire aquest llibre de nou, afegint aquest epíleg i ens conta que La barbàrie de la ignorància de Steiner va tenir un gran èxit, pot ser una iniciació als temes que analitza de manera més desenvolupada a les seues obres. Escriu Spire: «Vint-i-tres anys després permeteu-me fer un afegit al títol: Barbarie de la ignorància i… barbàrie d’una certa cultura».
En realitat molt més que el defensor de Heidegger com a gran filòsof, un punt feble i molt discutible, m’interessa molt més el Steiner de la novel·la El trasllat d’A.H. a Sant Cristobal, del 1981, on s’imagina un Hitler de noranta anys, escapat del seu búnquer a Llatinoamèrica tractant d’explicar i justificar perquè havia volgut exterminar a tots els jueus: «El jueu ha inventat la consciència i ha fet de l’ésser humà un culpable. El jueu era així la mala consciència de la humanitat i, en conseqüència, era precís desfer-se d’ell», sobretot aquells, com Hitler, que no volen enfrontar-se a la pregunta pel sentit de la seua pròpia existència, des del respecte a la integritat de la vida i el respecte als drets humans. No comprenen que alguns siguin i vulguin ser idèntics, tenir els mateixos drets, i diferents als altres, des del reconeixement del dret a la diversitat; susciten una diferència insuportable, que a la meitat del segle XX la ideologia nazi volia esborrar del mapa humà tot rastre de judaisme. Diu Steiner que ens correspon comprendre per què?; doncs, per comprendre-ho, cal saber que Heidegger, entre d’altres, va participar en aquesta atrocitat i això el desqualifica com a referent del pensament. El que s’erigeix com a crític i defensor de la supervivència de la cultura occidental davant la barbàrie, ho hauria de saber, sobretot perquè ha analitzat excel·lentment, les amenaces que pesen sobre el llenguatge i el món, a De Tolstoi a Dostoievski, Presències reals, Llenguatge i silenci i Antígones.
Spire davant els exercici de comprensió de Steiner, qualificats d’elitistes, reclama una comprensió del món que constituesca el preludi d’una certa transformació (Marx, Polanyi, György Lukcács, Ernst Boch, Escola de Frankfurt…). El fet que Heidegger estigués envoltat de quinze magnífics jueus, entre els quals Hannah Arendt, Löwith, Marcuse, Polack, Derrida… no pot afegir-ne un altre jueu, que no vulga veure el vibrant elogi del moviment nacionalsocialista de Heidegger, una retòrica filosòfica corrompuda pel fanatisme antisemita i l’anihilament dels jueus, que té per objectiu esborrar la petjada al món, l’existència i la tradició cultural i espiritual jueva. Heidegger no representa la promoció del pensar, sinó més bé la seua negació i destrucció. A Què significa pensar? O en els Quaderns negres de la postguerra, assenyala Faye un escrit de Heidegger: «El pensament no és per a la publicitat,/ no és per a l’erudit i llurs esclaus,/ no és per a la persona que habita a l’home,/ no és per a la cultura,/ no és per a la ciència,/ no és per a la filosofia,/ no és per als pensadors,/ el pensament desapareix en el seu pensament (Gedachte)./ És en favor del ser (Seny)>>. Heidegger tatxa ací la paraula “ser” amb una creu de sant Andreu. El seny heideggerià està dominat pelprincipi völkisch, on resta el pensament, quan ell reclama l’extermini i l’autoextermini dels jueus? Heidegger legitima el terror hitlerià i la brutalitat dels assalts de carrer contra els dissidents. Invoca com a model per a la joventut alemanya la biografia d el’activista nazi Horst Wessel, forjat en les baralles de carrer i elevat a la categoria de màrtir pels nacionalsocialistes després de la seua violenta mort. Defensava amb Hitler un ‘destí alemany’, que “només el terror pot acabar amb el terror”.
