Sal·lus Herrero i Gomar
El recorregut de Steiner, des de la Praga i Viena del seus pares, de Benjamin, Adorno, d’Ernst Bloch, de Lukács, de Freud i de la filosofia analítica al París, on va nàixer, educat en francés, anglés i alemany, més tard aprén l’italià i defensa el poliglotisme, el cosmopolitisme, «ciutadà del planeta», com a ideal de la Il·lustració, de l’emancipació jueva i la Revolució francesa… Després es trasllada a Londres i als Estats Units, va exercir docència a Princeton, Stanford, Chicago, Oxford i Ginebra. M’agrada moltíssim, Steiner quan defineix que cada llengua és una finestra a un altre món, a altre paisatge, a altra estructura de valors humans; critica la mirada estadounidenc que considera negatiu l’infant multilingüe, com ho fou Steiner, Elias Canetti, Kafka… És absurd, exclama Steiner, a Després de Babel, afirmra que oferir-li a un infant l’oportunitat d’aprendre diverses llengües suposa dotar a la seua personalitat, d’entrada, d’un sentit humà molt general o obert, enfrontat al xovinisme i al monolingüisme nacional d’una sola fórmula humana. Les llengües van lligades a posar a l’abast una literatura i una història d’altra tradició com a coses essencials. Una invitació al creixement intel·lectual, a invitar i ser invitats, a parlar, a comprendre, una fortuna i llibertat meravellosa. Els arbres tenen arrels, els humans cames, les llengües ens doten de més cames. Steiner d’infant va conèixer a Joyce, perquè el seu pare havia ajudat econòmicament l’autor d’Ulisses, a Nova York va escoltar classes i conferències d’intel·lectuals com Maritain, Perrin, Hadamard, Lévi-Strauss, Alexis Léger, De Gaulle visità el seu liceu, Simone de Beauvoir hi va fer una conferència quan anà als Estats Units a visitar el seu amant Nelson Algren (fa poc he vist una foto de Simone nua, feta des de darrere, ella mirant-se a l’espill, no sé si pintant-se els llavis, només amb tacons, segurament feta per Algren), d’una bellesa espectacular; esmenta un sopar de Steiner amb Werfel i Alma Mahler. A la universitat assisteix a es classes de Leo Strauss, fa la tesi doctoral de literatura sobre La mort de la tragèdia, escriu a la revista The Economist, sobre afers internacionals. S’interroga què significa ésser jueu i remembra que el seu pare li deia que pertanyia a “un club del qual u no es dona de baixa, al contrari, ho pregona», remarcava la necessitat de tenir una i-den-ti-tat. En els trens de la mort (Duras, Semprún…) la major atrocitat era la d’aquells que no sabien perquè eren al tren i que mai havien contat als seus fills el que eren perquè tenien una assimilació tal que els havia agafat desprevinguts. Cal saber qui ets, això et permet una «reserva interior», com Adorno, Benjamin, Bloch, Marx, Freud, Einstein, Schönberg, Proust, Wittgenstein, Disraeli, Nabokov, l’orgull per pertànyer a una història intel·lectual, artística, espiritual i moral extraordinària. A Silenci i llenguatge, explica que el jueu és un poble contra el qual la barbàrie de tot totalitarisme ha descarregat el seu odi, com un boc emissari; recorda el que deia Kafka: «El qui colpeja a un jueu llança a terra la humanitat». Explica una conferència sobre ètica i medi ambient a la Sorbona, París, on adverteix que en aquest petit planeta en perill hem d’ésser a la vegada hostes i amfitrions; la llengua francesa conté un miracle gairebé intraduïble: el mot hôte designa tant a qui acull (l’amfitrió) com qui és acollit (l’hoste). Hem d’aprendre a ser els invitats dels altres i a deixar la casa en la que som invitats un poc més rica, un poc més humana, un poc més justa, un poc més bella que com l’hem trobada. Aquesta és la nostra «missió», la nostra ‘vocació’, la nostra tasca, a la Terra.
Explica Steiner els problemes de formació d’Alemanya com a estat tardà i el relat de Disraeli sobre el ‘misteri’ d’aquesta petita tribu a la qual pertany, que guarda al seu si la saviesa immemorial d’Orient i que pot donar-li a Anglaterra l’Imperi de la Índia i el misteri del Mar Roig i afirma que esdevé extraordinari fins a quin punt mite i metàfora formen la política. Petita tribu, marginalitat jueva, gran Imperi britànic: el problema és quan el mite i la metàfora es fan servir per legitimar espoliacions, trons, dominacions i imperis, tot i que Steiner denuncia el sionisme, afirma que «Aquest Estat d’Israel va a torturar a altres éssers humans. Caldrà fer-ho per a sobreviure», i assenyala que durant dos mil anys com a víctimes, s’havia tingut la noblesa de no torturar a altres. No està disposat a avalar les tortures i els empresonaments d’un campament armat fins a les dents. També es prou crític amb una capitalisme que banalitza la cultura i la torna mercaderia per a consum de masses, tot i que sembla que ho fa des d’un cert elitisme, que considera exigència disciplinar. I és inqüestionable que la cultura requereix treball, concentració, atenció, estudi i reflexió o una realització estètica esmolada per poder comprendre i transformar la realitat que s’ha de canviar. El que va malament o no va gens bé, que diria Tony Judt.
Denuncia Steiner que la retòrica de Hitler és la mort del nostre llenguatge, perquè envejava la idea del poble jueu com a poble elegit i etern; però assenyala la paradoxa que sense la catàstrofe de la Soah o l’Holocaust, «sacrifici», ho hi hauria estat d’Israel, el lloc de refugi, reconegut després de la segona guerra mundial per Europa, la URSS i els Estats Units. En el castell de Barba Blava, abans titulat, “La cultura contra l’humà”, analitza la set de coneixement humà, el mite de Barba Blava, el mite del jardí de l’Eden, sobre la fruita prohibida, el lloc on no s’ha arribat. Entre agost de 1914 i l’abril de 1945 moren a Europa setanta milions d’homes, dones i infants, batalles, fam, deportacions, tortures, camps d’extermini, cambres de gas i forns crematoris… Els humans són un ferotge animal territorial i s’interroga per què les humanitats i les ciències no ens han proporcionat cap protecció davant l’antihumà… Ni la música, ni l’art, ni la gran lectura, han pogut impedir la barbàrie total, sovint han sigut un ornament, un decorat, una floritura, un marc per a la barbàrie i l’horror. Per què sovint va fomentar la barbàrie? I assenyala a Arthur Koestler que deia que hi ha dues parts al cervell: una petita part ètica i racional (encara molt reduïda) i una enorme part del darrere del cervell bestial, animal, territorial, plena de temors, d’irracionalitats, d’instints assassins, amb kalàshnikov, hooligans, brutalitat, militarització, I amb Freud adverteix que la cultura és una capa molt fina per resistir-se a l’aniquilació i la barbàrie, que la cultura i la civilització mai podran resistir les profundes pulsions de destrucció i de sadisme. Pensa Steiner que l’educació, l’ensenyament, inclou una part de sadisme, de dominació, praepotens, tracta d’imposar ell propi coneixement; és elitista, i amb Goethe diu: «La veritat pertany a uns pocs», la cultura és exigent pel treball que requereix, mentre que massa humans són mandrosos; assenyala a Diderot, Brecht, que volen popularitzar la filosofia i el saber, democratitzar l’alta cultura, tot i que Steiner és escèptic sobreaquesta possibilitat perquè l’estructura del capitalisme planetari tardà no és, al seu judici, la que millor organitzada està per a la comunicació de valors filosòfics i estètics. A Presencies reals, planteja el problema de les condicions necessàries perquè una civilització produïsca un gran art; ell pensa que cal una creença ‘transcendental’ per poder produir un art transcendent. Ho justifica assenyalant la producció de llenguatge, l’humà com animal que parla, esmenta a Pascal en optar per una transcendència que és garantia de possibilitat d’enteniment humà, com Descartes, en deixar de banda el dubte fonamental i total, «és possible», com a hipòtesi steineriana, que algunes categories artístiques no tornen a produir-se. Evidentment, les catedrals, la música sacra medieval, la pintura religiosa del Giotto, Miquel Àngel, Rafael, Bacon, la música de Beethoven, Bach o Mozart, el teatre de Shakespeare, Lope de Vega, Calderón -o d’Escalante o de Bernat i Baldoví-, van en sintonia amb el temps i les creences religioses, sexuals i socials de l’època que les produeixen; Steiner reflexiona si es poden produir formes d’art noves, de forma totalment immanent, sense plantejar-se l’existència o inexistència de Déu, com si això no s’hagués fet des de fa segles, tot i que Paul de Man, a punt de morir-se d’un càncer atroç, davant el postestructuralisme, el postmodernisme, la deconstrucció i el nihilisme considerés que no hi ha més que una sola pregunta sobre l’ésser o no ésser de les entitats divines.
També s’interroguen, Steiner i Spire, si l’espècie humana hi és a l’epíleg, la fatiga de la història, el marasme de l’art (Hegel, Wittgenstein, Mann, Kojève, Malraux, Fukuyama, Focillon, Norman Mailer i Un foc en la lluna (sunrise i earthrise, l’esgotament de la imaginació i s’exclama reclamant un Rabelais, un Swift o un Juvenal per oferir-nos una imatge dinàmica de la nostra condició després de la pujada dels humans a la lluna (Pierre Michon i les seues vides minúscules, Nietzsche, Beckett, Primo Levi, Robert Antelme, l’autor de L’espècie humana, Asimov o Michon, Bouveresse o Bourdieu, Spire considera a Lobo Antunes un nou Foulkner… i interroga a Steiner sobre la diversitat cultural, esmentant Oppenheimer, que després de Leibniz és el darrer en dominar tota la cultura humana, i considera Jean Améry, Paul Celan, Primo Levi i Antelme, com epílegs, contra la deconstrucció Steiner aposta perquè sempre h haurà un vincle entre paraula i món, entre sentit i ser, pensa que l’esperit humà és totalment indestructible, que la poesia pot salvar els humans, inclús en l’impossible, i que inclòs una traducció, la imperfecció humana, tradueix el que tradueix, és a dir, llenguatge i realitat guarden relació i tenim dret a sentir-nos feliços) les emergències i el risc dels fonamentalismes…
Explica què significa un clàssic, l’educació, l’escolaritat, el descobriment de la seua infantesa de la diversitat mitjançant la seua afecció a l’heràldica, a Errata, el diàleg de les identitats, com es va forjar el seu amor per la cultura i el pensament, la sublimitat de la literatura, de James Joyce, Els morts, un poema de Puixkin, per admetre, humilment, que la creació literària és sublim i la crítica no pot comparar-se, perquè és com ser el carter de Neruda. A Després de Babel, explicita també que la multiplicitat de llengües és una benedicció, una riquesa infinita a disposició de l’esperit humà; cada llengua traça un mapa diferent del món, és susceptible d’obrir un món possible, una perspectiva formidable… La mort d’una llengua, com la d’una espècie animal, és la mort total del verb en el futur. Perquè cada llengua té la seua gramàtica de l’esperança i del futur. Cada llengua veu a la seua manera la possibilitat de supervivència humana; aprendre una llengua nova és ser un altre distint d’un mateix, ampliar la pròpia identitat, enriquir-la, projectar-la en una altra llengua, cultura i món; ampliar els horitzons humans, fer-los més oberts, lliures, solidaris i generosos, podríem afegir des del mateix to i tarannà; compartir una llengua, afirma en Errata, és un gran plaer perquè ens obri a compartir una literatura, una ampliació de possibilitats. Al capítol Le Maître de Santiago, a Errata, critica la creença en el progrés, la ingenuïtat de Voltaire en creure que després de la Il·lustració no hi hauria més tortures, o de Thomas Jefferson ens anuncia que mai es cremaran més llibres, Steiner critica aquesta ingenuïtat russoniana sobre la bondat humana i la creença en el progrés i fa un cant a l’esperança de Nadiezhda Mandelstam, d’esperar contra tota esperança. Recull Steiner l’expressió d’Aristòtil, que es repeteix en l’inici del naixement de la filosofia occidental, en el sentit que el pensar es genera des d’un estat d’estupefacció total, el frec a frec dels contrasts, la commoció, la perplexitat, el thaumazein en grec, l’esbalaïment. Quan s’està trastornat, esbalaït, en el xoc d’identitats, de llengües, cultures, lleis i deus, s’activa la necessitat de reflexionar i destriar la millor manera de pensar, lleis, normes, límits, per garantir la convivència en la polis, la supervivència i el benestar dels animals socials que són els humans.
Al remat, s’elogia la lectura i la relectura, com remarca a Passió intacta, l’esforç de llegir atentament, que fa éssers “privilegiats“, “iniciats“, “escollits” per l’expertesa en ‘entendre els textos i els contextos en què es fabriquen… i s’afirma que es té la temptació de dir: lire (llegir)/ élire (elegir) i li pregunten si la cultura de masses que tracta de dirigir-se al major número d’individus per relligar-los, connectar-los entre si, no actua com una religió de la banalitat. Amb Spinoza reiteren que “Tot allò excel·lent és molt difícil”; amb Péguy s’elogia “la lectura ben feta” (lligada a la crítica), i li recorden el que deia a Errata, sobre el virus del saber, d’examinar la pròpia vida, la febre dels que persegueixen la veritat ‘desinteressada’, el pòsit d’aqueixa «incandescència residual», tot i que massa sabem, amb Habermas, que el coneixement i l’interés van lligats. Conèixer el passar per entendre el nostre present i poder imaginar un futur viable enmig dels greus problemes planetaris d’una humanitat en risc greu. Les emergències ecològiques per la natura, tenen la seua causa, efecte i reflex també en el patrimoni cultural i lingüístic de les nacions sense estat; un bagatge cultural, que, en desaparèixer i reduir el seu gruix, simplifica, desertitza, redueix la diversitat cultural, la protecció, les defenses i la riquesa dels éssers humans com a éssers socials, forjats culturalment. Hi ha diverses emergències, distintes, però amenaçadores sobre la natura i la cultura (la reducció lingüística) i una estètica, art i literatura que expressa aquesta situació epigonal i fatídica; la cultura expressa una humanitat tocada pels riscos, pels perills i per l’angoixa d’una incertesa global d’un sistema de producció i de consum que en maximitzar els beneficis, de manera fàustica, desaforada i il·limitada, no s’atura i va desbocat; una acceleració que posa la humanitat a la vora de l’abisme; com podem veure en les causes d’allò que produeix les pandèmies i en una fragilitat en la salut dels ecosistemes vitals i en la dels humans que es mostra com més va, més evident.
