Sal·lus Herrero i Gomar
En pocs dies m’he llegit tres novel·les molt interessants que recreen el passat de finals dels anys seixanta i setanta en diferents llocs del món, a Florida, a Irlanda del Nord i al País Valencià. Aquells foren anys convulsos, de moviments pel drets civils, de descolonització de països del mal anomenat Tercer Món, d’organització de grups de lluita política d’alliberament, pacífica o armada… Si ens preguntem què és una novel·la, una possible resposta podria ser que és una excavació en el passat, des de la realitat o la ficció, per treure a la llum les vivències de l’ahir i explicar-les en l’actualitat, fer-les comprensibles. Sens dubte, un exercici de memòria, pouar en el passat per explicitar el fets que romanen entre els plecs de temps i de la vida que sovint resten ocults o no prou explorats i contar-los amb prou tensió narrativa.
La primera novel·la és Els nois de la Nikel, de Colson Whitehead, premi Pulitzer 2020, el títol original. The Nikel Boys, traduïda al català per Laia Font i Mateu, Edicions del Periscopi, Barcelona. D’entre els qui la recomanen, hi ha Barack Obama que només diu: «Espectacular! De lectura obligatòria». I és que com anota Aminatta Forna, The Guardian: «M’agradaria recomanar a tothom que llegeixi aquesta novel·la. Demostra d’una manera superba, com el racisme ha funcionat als Estats Units d’una forma codificada i autoritzada amb la intenció d’enriquir un grup a costa d’un altre». Altres apunten que és «summament pertorbadora», «dolorosament bona», «molt potent», «profundament emotiu», «màxima elegància», «mostra un capítol amagat de terrorisme racial de la història americana», «visió de la justícia i el perdó negats», «anàlisi brillant de la violència», «una novel·la impressionant», «testimoni de racisme sistèmic», «arqueologia del dolor»… De fet en les discussions polítiques recents entre els Estats Units i Rússia, quan s’ha criticat la vulneració de drets humans a la Rússia de Putin, des de Moscou, han dit que qui són ells per criticar, si la policia mata negres cada dia als seus carrers… Amb allò de «I tu més», aplicat a la violació de drets humans, podem descendir molt més avall, sense cap topall…
Al pròleg s’adverteix: «Morts i tot els nois eren un problema». Perquè el cementeri secret era a la banda nord del campus de la Nikel, en una mitja hectàrea amb clapes d’herba, entre l’antic graner i l’abocador de l’escola; ara hi havia projectes de construcció, per això el descobriment dels cossos va ser un costós contratemps per a la immobiliària, que esperava el vistiplau de l’estudi ambiental, i per a l’advocacia de l’estat, que feia poc havia tancat una investigació sobre els casos dels abusos. «Ara calia engegar-ne una altra, determinar la identitat dels cadàvers i les causes de les morts, i no hi havia manera de saber quan podria enderrocar-se aquell coi de lloc, netejar-lo bé i esborrar-lo definitivament de la història, cosa que tothom esperava des de feia temps. Tot els nois sabien que aquell indret terrible existia». Allò que s’enterra es susceptible de ser desenterrat i els cossos que es troben, tenen fractures i cranis rebentats, les caixes toràciques cosides a perdigonades… Un relat del terror dels ‘reformatoris’, concretament, per a nois negres a Florida. Hi ha moments que sembla un relat de l’horror i del terror, produeix esgarrifances, enmig d’una absoluta «normalitat» en l’estil de vida nord-americà, on les injustícies s’encadenen i no pots fer res o molt poc per eixir de les desgràcies. M’ha recordat, la novel·la «Matar un rossinyol» de Harper Lee i el film de Robert Mulligan,i A sang freda de Truman Capote. Perquè la brutalitat irromp sense poder-la aturar… I la vius amb desolació, impotència i estupefacció.
L’Elwood, és un bon noi, viu amb la seua àvia Harriet, els seus pares l’han abandonat per voltar pel món; ell fa treballs esporàdics, com hem fet «tots» durant la infància i quan és un adolescent entra a treballar a una botiga, on venen també llepolies, diaris i revistes, quan plega de l’escola i els caps de setmana. Va rebre el millor regal de la seva vida el dia de Nadal del 1962, encara que les idees que li va ficar al cap acabessin sent la seva perdició. Martin Lutter King at Zion Hill era l’únic disc que tenia. No tenien televisor, però els discursos del doctor King eren una crònica tan vívida, contenien tot el que els negres havien estat i tot el que serien, que el disc era quasi tan útil com la televisió, es veien africans perseguits pel pecat blanc de l’esclavitud, negres humiliats i sotmesos per la segregació, i aquella imatge lluminosa del que vindria, quan tots aquells llocs tancats a la seva raça, quan tot sabem que només existeix la raça humana, s’obririen. Els discursos s’havien enregistrat a tot arreu, a Detroit i a Charlotte i a Montgomery, i connectaven l’Elwood amb la lluita pels drets arreu de país. El doctor King criticava el sistema de segregació que deixava els nens i nenes de color a l’altra banda de la tanca, i li explicava a la seva filla Yolanda que volia anar al parc d’atraccions de Stewart Svenue a Atlanta, que resistís a la temptació de l’odi i l’amargor i li assegurava que alguns homes blancs tenien una opinió errònia: «Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar». I l’Elwood també, ell valia tant com tots els altres, tot i que no el deixaren entrar a molts llocs que només podien accedir els nens blancs. Si treies molt bones notes hi tenies l’entrada gratuïta, deien els anuncis, si el mestre estampava un segell vermell. L’Elwood treia tot excel·lent, i n’anava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King. Però tots sabem que la promesa d’un Déu que premia els bons i castiga els dolents és un mite per a la consolació en situacions d’injustícia, d’impotència i de desesperació.
Ha crescut a la Florida dels anys seixanta i està a punt de començar els estudis universitaris. Seriós, educat i treballador, somia participar en l’incipient moviment pels drets civil, va a algunes manifestacions, fins que un error innocent el condemnat a ingressar en un reformatori juvenil anomenat Acadèmia Nickel, on descobrirà que per a un noi negre n’hi ha prou amb un petit error per destruir tots opció de futur. Els nois de la Nickelrecrea la història real dels assassinats de nens i adolescents afroamericans, s’endinsa en un dels episodis més foscos i violents dels Estats Units. Whitehead analitza, a la manera arqueològica el bioracisme, que diria Michel Foucault, la violència racial estructural i els crims d’odi, la indiferència social, la deshumanització, les tortures i la imposició de l’oblit en un text impactant i necessari. Caldria que el professorat el treballés a les escoles i instituts. No he pogut deixar de recordar la caserna militar d’ Intxaurrondo, els cassos de Mikel Zabalza, de Lasa i de Zabala, tres ciutadans d’Euskalherria, torturats i assassinats per les «forces d’ordre» als anys vuitanta, mentre governava el PSOE i es proclamava que Espanya era un estat de dret i de democràcia plena. El terrorisme d’ETA, no excusa, en cap cas, el terrorisme d’Estat, el fa més greu. Perquè converteix un estat en una banda criminal i mafiosa, que disposa de tots els instruments de l’administració pública. Les darreres revelacions arran d’un documental (Non dago Mikel?) i llibres, entre el qual, el de Ion Arretxe Intxaurrondo. La sombra del nogal, Editorial El garaje, Madrid, sobre el cas Zabalza, un conductor d’autobús de Pamplona, detingut, torturat i assassinat, amb impunitat absoluta, mostra que les ferides encara estan obertes; i sense investigar.
No diguis res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord de Patrick Radden Keefe, és un recordatori del trauma de la lluita armada entre l’IRA i els grups unionistes, la policia i paramilitars probritànics a Irlanda del Nord. Del títol original: Say Nathing: A True Story of Murder and Memory in Northern Ireland, 2019, traduït al català per Ricard Gil, Edicions del Periscopi, Barcelona, de 574 pàgines., amb una cita de Viet Thanh Nguyen: «Totes les guerres es lliuren dues vegades, la primera al camp de batalla; la segona a la memòria». Al pròleg titulat «La sala dels tresors», juliol del 2013, l’autor explica que la Biblioteca John J. Burns és en un edifici neogòtic monumental situat en el frondós campus del Boston College. Els jesuïtes que van fundar la universitat l’any 1863 ho van fer amb la intenció d’educar els fills dels immigrants pobres que havien fugit d’Irlanda arran de la gran fam provocada per la plaga que va asolar els camps de patata. Tot i que el Boston College va créixer i prosperar durant el segle i mig següent, va mantenir forts lligams amb la mare pàtria.
La Biblioteca Burns, amb dos-cents cinquanta mil volums i uns setze milions de documents, posseeix la col·lecció més nombrosa dels Estats Units de materials polítics i culturals irlandesos. Els objectes més rars i valuosos de la Biblioteca Burns es guarden en un recinte especial anomenat la Sala dels Tresors, amb condicions climàtiques, càmeres de vigilància, sistema d’extinció d’incendis última generació, amb un control i exhaustiu i una clau especia. Només poden entrar-hi unes poques persones escollides… Un dia d’estiu de l’any 2013, dos agents de la policia van entrar amb passos ferms a la Biblioteca Burns, no eren de la policia de Boston, eren de Belfast, on treballaven per a la Divisió de Delictes Majors del Servei de Policia d’Irlanda del Nord (Police Service of Northern Ireland, PSNI). Van anar a la Sala dels Tresors, d’on van recollir una sèrie d’arxius confidencials que havien estat guardats durant gairebé una dècada, Hi havia mini-discos que contenien gravacions d’àudio, així com una sèrie de transcripcions… Informació secreta, sensible i perillosa; les gravacions eren fruït d’un treball de recerca, a la manera d’un treball d’investigació universitària, sobre els crims de la violència de l’IRA, eren proves per a un procés penal. Els agents investigaven un assassinat.
El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No va tornar mai. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. S’utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. A poc a poc, entrem en altres situacions, sembla el descens a l’infern. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats. Apareixen les vagues de fam, que va iniciar Bobby Sands i nou presos polítics irlandesos del nord que lluitaven perquè el Govern britànic de Margaret Thatcher els reconegués l’estatus de presos polítics. Hi ha altres atemptats, s’esmenta el llibre de Bernadette Devlin «El preu de l’ànima» que cita Isabel Donet al seu llibre De l’erm al verd. Crònica del canvi polític valencià; també he llegit una referència d’aquesta fundadora de l’Irish Republican Socialist Party, al llibre de Vicent Cremades, sobre La transició a la Marina, pendent publicació, que la van dur, a la Bernardette Devlin, a Dénia, als anys setanta, a fer un míting els partits de l’esquerra revolucionària radical.
A No diguis res, uns dels protagonistes claus són les germanes Dolours i Marian Price, hi ha fotos d’elles, com també dels amics Gerry Adams i Brendan Hughes, de la família McConville i els seus fills, de l’emboscada del pont de Burntollet, una manifestació no-violenta pels drets civils on van participar les dues germanes Price, resistint pacíficament les agressions dels unionistes protestants, que els llançaven pedres, els colpejaven amb garrots i pales al cap o els llançaven al riu des del pont, van haver d’anar a guarir-se les ferides a l’hospital, quan van arribar a la seua casa de Slievegallion Dreve, Chrissie Price va escoltar les seves filles que explicaven el calvari que havien passat. Quan van haver acabat d’explicar-ho, els va fer una sola pregunta: Per què no us vau tornar? «Bernardette Devlin, una amiga de la Dolours que era una de les organitzadores d’aquella marxa, ho va descriure com una «cortina» de projectils. A banda i banda del camí, amb nocturnitat i traïdoria, anaven apareixent homes i nois, a carretades, que llançaven pedres, maons, ampolles de llet. Alguns assaltants eren al terreny elevat, per sobre de la carretera, d’altres s’havien col·locat darrere de les bardisses, d’altres feien pinya per desviar els manifestants cap al pont. La capçalera de la manifestació va arrencar a córrer cap al pont, mentre que els que eren al darrere emprenien la retirada per fugir de la descàrrega. Però la Dolours i la Marian es van quedar encallades al mig del grup»… Les pedres no paraven de caure, quan hi ha desnivell, arriben al cap amb més força, era molt difícil o impossible tornar-se, sa mare no sabia el que es deia. En un dels episodis de lluita a les presons, Bernardette Devlin, la líder estudiantil que havia encapçalat la manifestació de Peope’s Democracy al pont de Burntollet i posteriorment havia guanyat un escó al parlament de Westminster, va visitar les germanes Price. Va quedar commocionada en veure la Dolours. Els seus cabells, antigament d’un roig molt viu, «han perdut el color fins al punt que s’han tornat clars, i fins i tot blancs a les arrels», per les vagues de fam persistents que feien posant al límit la seua vida; com que forcejaven amb els carcellers durant l’alimentació forçosa que li’ls embotien, es van fer malbé les dents. El color de la pell de les germanes s’havia tornat cerós. Els costava caminar… Bernardette Devlin, el 2013 va dir: “No podem seguir fingint que quaranta anys de guerra cruel, pèrdua, sacrifici, presó, inhumanitat, no ens ha afectat a tots i cadascun de nosaltres en el nostre cor, la nostra ànima i el nostre esperit. Allò ens va trencar el cor i ens va trencar el cos. Va canviar la nostra perspectiva i fa que cada dia que passa sigui molt dur», va dir la vella amiga de la Dolours («D’una manera estranya, la Dolours ha fet honor al seu nom », va reblar monsenyor Raymond Murray).
En el context de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en la situació d’opressió dels catòlics nord-irlandesos a mans dels britànics i els paramilitars d’extrema dreta protestants, no podies tenir dubtes. Uns, els pobres catòlics, eren explotats i oprimits al seu propi país, perquè volien la reunificació amb Irlanda, els altres, els rics, eren colons, explotadors, militars com Frank Kitson, fotografiat a Kènia, que havia analitzat Mao i el Che Guevara i es va basar en la seva pròpia experiència de combat per escriure «Operacions de baixa intensitat», 1970, on anotava, en una mena de manual del pensament contra- insurgent, que era molt important no limitar-se a esclafar una revolta, cal guanyar-se també els cors i les ments de la població local. Es va convertir en el militar-intel·lectual més prominent de l’exèrcit britànic. En acabar-se la seua estada becada a la universitat d’Òxford, va ascendir a brigadier i el van destinar a l’escenari de la guerra més petita i recent que els britànics estaven lliurant: Irlanda del Nord. En el bàndol de l’extrema dreta britànica a Irlanda del Nord hi havia Ian Paisley, un pastor colèric que s’assemblava, físicament i ideològica, a Le Pen i que atiava l’odi contra els catòlics republicans nord-irlandesos, que atiava les agressions violentes, les manifestacions prepotents i feixistes… Només veure’l t’entrava urticària, nàusea i un rebuig absolut.
Al llarg de la novel·la, hi ha fotos familiars, amicals, però sobretot, de bombes que fan estralls i incendis, com la que van posar a Londres, Belfast eixia cada dia a les notícies, com territori d’enfrontaments armats, explosions, morts, enterraments, cementeris, més trets i morts inclús enmig d’un soterrament al cementeri… Per osmosi i perquè a l’estat espanyol, hi havia una dictadura i arreu del món moviments d’alliberament armats, al País Basc, ETA iniciava la lluita armada que feia servir la violència per aconseguir objectius polítics; era difícil justificar-la, quan hi havia morts, sobretot si eren civils que no tenien res a veure amb l’opressió d’Euskal Herria o quan es posaven bombes que feien estralls plens d’incertesa i d’indeterminació (allò dels danys col·laterals, tan cínic dels militars, paramilitars i «homes d’estat»), era també difícil negar que hi havia motius per a lluitar contra un sistema opressor i repressor durant una dictadura que vulnerava tots els drets humans, torturava a les comissaries amb impunitat, prohibia el dret de reunió, la llibertat d’expressió, el dret de participació política, d’organització, de sindicació lliure, etcètera… Però, les maneres de «lluitar», eren les més adients, posant en risc la pròpia vida i matant a altres? Per lluitar contra la dictadura, valia tot? Posar una bomba a una escola, a un supermercat, a un teatre, a un aeroport, com s’ha fet a Rússia, a Itàlia i a Espanya? No obstant això, pel que fa al cas d’Irlanda del Nord, de manera infal·lible i inqüestionable, uns eren els «bons» i els altres els «dolents». No hi havia dubtes ni mitges tintes. En canvi, quan llegeixes aquest llibre sobre la història real de la violència a Irlanda del Nord, en realitat una novel·la de recerca històrica, sociològica i detectivesca, te n’adones, per si no ho sabies prou, que la vida és polièdrica, el passat, com el pressent, és ple de matisos, de detalls, de colors, mai és en banc i negre; com la majoria de les fotos que es mostren en al llibre, entre les quals la que hi ha a la portada, la foto de Dolours Price, fotografiada per a la revista italiana L’Europeo, amb una mena de passamuntanyes que li tapa la cara, com quan anaven a fer una de les seues accions de combat. A la portada la foto de Dolours està calorejada de verd. Una investigació novel·lesca que et fa pensar, reflexionar més serenament sobre el nostre propi passat i els sentiments que teníem quan érem uns infants i uns adolescents i veiem les notícies sobre Irlanda del Nord, gairebé tots els dies a la televisió; on estaves amb uns o amb els altres, com en una guerra; en realitat fou una guerra de baixa intensitat, massa sovint amb episodis d’acarnissament, crueltat i deshumanització. Com sol passar en totes les guerres.
Una de les coses que m’ha «grinyolat» una mica de la novel·la No diguis res (que és la consigna que es deia per si eres detingut per la policia, no dir res, resistir a les tortures) és l’acarnissament amb Gerry Adams. Entenc que l’autor, Patrick Radden Keefe, estiga emprenyat perquè Adams no va voler col·laborar en cap entrevista que li va demanar, per corroborar si havia participat en tal o tal decisió… Per tant, l’autor, li carrega la majoria de la responsabilitat en les accions més terribles, així com en la decisió de continuar la vaga fins a la mort dels presos polítics perquè tàcticament li interessava electoralment per a tenir èxit en la seua carrera política. Les germanes Price, Brendan Hughes, els activistes més entregats que volien continuar la lluita armada fins a la fi, són, en certa manera elogiats, per la seva ‘autenticitat’ i, en canvi, Adams que va imprimir el gir polític i va preparar el terreny per a l’abandonament de la lluita armada és presentat com un polític oportunista sense cap escrúpol… Si realment, va fer el que apunta que va fer, ho seria i al remat, a contracor, li reconeix el «mèrit» d’haver propugnat l’abandonament de la lluita armada i haver reeixit. No és poca cosa. Però li encoloma la major responsabilitat dels anys de terror. De les accions dels paramilitars, la policia i l’exèrcit britànic, m’ha semblat que són esmentades de passada, inclús afirma, amb informacions difícils de corroborar que, la dama de ferro, Margaret Thatcher, una presidenta del Govern Britànic, freda i despietada, estava disposada a reconèixer l’estatus de presos polítics, però Adams no va voler… Un descens a l’horror, quan la política contribueix a l’augment de l’odi, de la guerra bruta, de l’acarnissament d’uns contra els altres, considerats enemics a exterminar, l’infern s’instal·la en la terra.
Durant la dècada dels anys vuitanta i noranta, la fracció política de l’IRA, el Siin Féin (Nosaltres mateixos) dirigida Gerry Adams havia aconseguit converses i pactes amb l’Estat Britànic i els seus adversaris unionistes a Irlanda del Nord. Llavors, la majoria dels mitjans de comunicació de l’estat espanyol, assenyalaven que el que s’havia aconseguit entre Irlanda del Nord i la Gran Bretanya, era impossible que s’aconseguís en les converses sobre el conflicte entre Espanya i el País Basc, per ús de la lluita armada d’ETA i del terrorisme d’estat. Repetien: perquè a l’esquerra independentista basca no hi havia líders polítics de l’altura d’Adams. I tanmateix, quan Otegui iniciava el camí de la pau, com explica el periodista Antoni Batista, en alguns llibres sobre Euskal Herria i el procés de pau, des de l’Estat espanyol, el condemnaren a uns quants anys de presó i fins que no arribà José Luis Rodríguez Zapatero a la presidència del Govern, no se’l va tenir en compte com a interlocutor vàlid. Un conflicte, que, amb molt més realisme, finesa i pragmatisme, s’haguera pogut escurçar, és va allargar al màxim, com si fos rendible als interessos dels empresaris de la seguretat, els senyors de les pistoles i els forjadors d’una identitat nacional d’Estat que s’afirma més convenientment contra el “nacionalisme” dels mal anomenats ‘perifèrics’, siguen bascos o catalans, que, en aquest segon cas, la temptació armada no ha sigut mai cap opció vàlida ni significativa. Perquè la tradició pacifista ha sigut una constant hegemònica, almenys fins a l’1 d’octubre de 2017. No obstant això, el que s’ha aprés, després de l’1-0 és no tornar a deixar-se apallissar per un estat repressor que vulnera drets humans, aplica el dret de l’enemic i s’acarnissa contra l’independentisme.
La tercera novel·la, Espurna, de Xavier Serra, la vaig comentar ja en un article anterior. A Espurnas’assenyala el context social i nació d’un petit embrió de l’oposició democràtica a la dictadura al País Valencià en defensa dels drets civils, socials i polítics vulnerats i l’inici d’un incert i precari moviment d’alliberament nacional, polític i social per eixir del llarg túnel del franquisme; i en cert sentit pot comparar-se amb la lluita pels drets civils dels negres als Estat Units; i també amb la lluita política de reunificació d’Irlanda, que després del Brexit, sembla que per motius externs, s’està a punt d’aconseguir, sense necessitat de cap violència. Afortunadament, al País Valencià i, en general, als Països Catalans, la lluita armada i la violència política, no ha sigut una opció a considerar per la immensa majoria de la població; al contrari, s’ha rebutjat per davant, per darrere i per tots els costats. Perquè això serviria per legitimar la repressió de l’Estat. En canvi, davant l’actual situació de vulneració de drets dels líders socials i polítics independentistes catalans, empresonats o exiliats, la vulneració de drets humans i condemna arbitrària, denunciada per la ONU i altres organismes en defensa dels drets humans, l’Estat espanyol resta desprestigiat i com més va amb menys legitimitat política, com a estat de dret que es reclama. Per ètica, per civisme i per pragmatisme, en la defensa íntegra dels drets humans, socials, civils i nacionals, l’opció no-violenta té moltes més garanties de tenir èxit; l’altra opció, la militarista, és entrar en una espiral de barbàrie i de terror descontrolat; bé l’estat o bé un grup d’aficionats a les armes que, en nom de “l’alliberament” o “la justícia”, vol prendre-se-la per la seua pròpia mà i és instrumentalitzat per rearmar a l’estat opressor. Des de la ‘feixistització’ de les estructures, les mentalitats i els usos i costums estatals (o paramilitars) i el descrèdit dels qui fan servir la violència per a imposar els seus objectius.
