Revolta enmig del desert. “Espurna”, de Xavier Serra, un llibre extraordinari

ESPURNA


Sal·lus Herrero i Gomar

Espurna de Xavier Serra Labrado, Afers-Narrativa, febrer 2021 és una “novel·la” extraordinària i molt interessant per conèixer millor el País Valencià que xafem i com s’organitzava una part de l’oposició al franquisme; sembla que la sèrie de les Biografies parcials, publicades a l’editorial Afers, han preparat Xavier Serra per a escoltar històries dels altres, per mastegar-les, pair-les i després trenar-les i convertir-les enexcel·lent literatura.  Per a «inventar» una novel·la elaborada a partir dels testimonis que va recollint, espigolant, preguntant i repreguntant, per a després polir aquest material brut i tornar-lo diamant. No fa la novel·la ex-nihilo com els deus, ans la fabrica, després d’escoltar atentament, de manera perspicaç i sagaç, els relats que li conten, inquisitiu, com un detectiu, i d’anotar-ho tot el més significatiu i inclús el que potser, en principi, no sembla massa important, per arribar a trobar les recerques que li convenen. Per a muntar un relat novel·lesc ajustat a la realitat històrica; i amb colps d’efecte narratiu, tensions, suspens, sorpreses, nusos i desenllaços.

Efectivament, com es comenta a contraportada, en aquesta narració novel·lada, Xavier Serra, trenca la classificació de la literatura, narrativa, assaig, periodisme, reflexió brillant i lúcida sobre els relats orals del tardo-franquisme. Retrata la realitat amb l’ajut dels artefactes novel·lístics i ens explica la història d’una revolta, d’una guspira que mai no va arribar a encendre’s… Espurna, en rus Iskra, és el nom del diari de Lenin per aconseguir encendre la flama de la revolució d’Octubre el 1917, és també el nom d’aquesta novel·la que narra sense ficció les aventures d’un grup de joves implicats en la lluita clandestina contra la dictadura del general Franco. La novel·la ressegueix les peripècies vitals, ideològiques, polítiques i d’actuació, d’uns personatges que van anar més enllà de repartir pamflets i d’organitzar grups de discussió marxista. El protagonistes d’Espurna s’aferraren a la idea que la revolució era imminent i miraren d’aprofitar totes les escletxes dels darrers anys del franquisme. La policia i els tribunals del règim, però, encara eren extremadament perillosos. Perseguien la dissidència per defensar el seu règim dictatorial, com si no hi hagués un demà… Marcaven de prop els qui es bellugaven, jugaven una partida amb les cartes marcades, no podien perdre.

En l’entorn del grup revolucionari, hi apareixen els lligams amb les estructures eclesiàstiques, col·legis religiosos, parròquies, cursos per correspondència de català a Lo Rat Penat, recitals de Raimon, d’Ovidi, estudiants que es dedicaven a l’agitació permanent, contestataris, exercicis espirituals que disfressaven -encobrien- els seminaris de marxisme i on es posaven a resar si entrava un sospitós, les discussions polítiques amb escassa cultura democràtica, de respecte a la diversitat ideològica, al pluralisme, a la dissidència, l’abandonament dels estudis per tal de posar-se a treballar en fàbriques, la “proletarització”, com feren Ricard Avellan i la seua companya, Irene Guillem,  a Quart de Poblet -a la perifèria industrial de València- amb la finalitat d’incentivar la revolució entre la classe treballadora… Però provocaren una escissió i foren foragitats; un grup polític petit era capaç de dividir-se en cada debat polític a la manera del film de Monty Python La vida de Brian. Irene Guillem, havia acudit disciplinadament a totes les sessions, en un «seminari» sobre el materialisme dialèctic i el materialisme històric, en acabat, preguntada fins a quin punt estava disposada a col·laborar en la lluita política: «Ella respongué sense dubtar que estava disposada a tot, que les seves conviccions contra el règim i a favor del socialisme revolucionari eren fermes. I així la invitaren a incorporar-se a Germania Socialista»». Observem també la costosa i dificultosa fabricació dels pamflets, que, segurament, llegien molt pocs, perquè els lacais del règim els retiraven ràpidament, el repartiment de fulls informatius entre els insults de la gent que els veia a la matinada en llançar-los des d’una moto amb paquet, els mini-mítings exprés, d’uns quants minuts, als bars de treballadors, apujats a una cadira, que feia de trona, l’altra vigilant a la porta del menjador, mentre els obrers esmorzaven, en fer una crida a la ‘revolució’ amb les cares atònites, d’estupefacció, d’uns treballadors, la immensa majoria adoctrinats en el totalitarisme de la dictadura franquista… Són colps d’efecte magistrals, desconcertants i “hilarants” d’una novel·la on els protagonistes són persones de carn i os que coneguem i hi hem fet amistat, que hem llegit, conegut o saludat… D‘entre els quals, Joan Fuster, Ricard Avellan, Irene Guillem, Josep Vicent Marqués, Francesc Santacatalina, Víctor Labrado… No coneixia el cas de Santacatalina (economista de l’escola La Masia, on portava la meua filla major) i la seua companya, Pepa Gea, l’aventura d’haver viscut a Portugal, ni que havia sigut ell entrevistat per Alfonso Guerra i Nicolás Redondo, com si foren uns inquisidors, ni que havia treballat a la seu de la Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures, al Palácio Bramâo de Lisboa.

A Espurna hi ha moltes referències musicals, de revistes i bibliogràfiques de l’època, Raimon amb Al Vent, La pedra, Som... Lluis Llach, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Enric Ortega, Gènit, Bob Dylan, The Shadows (Les Ombres), Els Sols, La revolució permanent de Lev Trotski, la revista Parlem, Vencill, Lluita, Verdad, Mundo obreroMonthly Review, Gorg, el diari L’Humanité… Una religió per al nostre temps de Louis Évely, Teoria del desenvolupament capitalista de Paul M. Sweezy, poemes de Maiakoski i de Brecht, el Diccionari per a ociosos, Lhome mesura de totes les coses, Consells, proverbis i insolències de Fuster, quan els aprenents de revolucionaris visitaven Joan Fuster, els parlava de Stendhal i Tolstoi, de Shakespeare, de Beckett, de Leopardi o Goethe, de Mallarmé i Ausiàs March, Les classes socials i El petit camperol, Instruccions sobre el treball local, el Manifest comunista, El llibre roig de Mao Zedong, Programa de transició de Trotski, textos de Rosa Luxemburg, de Stalin, de Marcuse i MacLuhan, Els conceptes elementals del materialisme històric, de Marta Harnecker, La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià, on es concloïa que l’alliberament nacional no era sinó el primer pas cap a la revolució social, debats interminables sobre el paper dels camperols, de la petita burgesia, de la burgesia, de la classe treballadora; llibres d’Allen Ginsberg, de Kerouac, llibres de Ruedo Ibérico, com De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrollo, L’inspector, de Gógol, La revolució sexual de Wilhelm Reich, Heretgies, revoltes i sermons, Nosaltres, els valencians, Petita història d’un home qualsevol, Denotar una cosa o donar indici d’ella, La evolución de la agricultura en España de José Manuel Naredo, Reforma o revolució i L’acumulació del capital de Rosa Luxemburg, l’Anti-Dühring d’Engels, el Què fer de Lenin, Révisionnisme liquidateur contre trostskysme de Stéphane Just… Eren molt importants les activitats culturals, cineclubs, recitals, aplecs, associacions, grups de teatre, perquè, en alguns casos eren una protesta, de manera encoberta, contra la dictadura, perquè pensaven que la dictadura tenia el seu suport més ferm en l’estupidesa. Al meu poble el Grup Avant Junts, sota la reivindicació d’una biblioteca, aplegava un grapat de  gent “antifranquista“, amb algun bandarra “neoconvers” que havia sigut dirigent de l’OJE i nét del cos de la guàrdia civil; després, el 1975, es va disfressar de Fidel Castro (barba, puro i boina), es va fer del Moviment Comunista del PV(MCPV), però uns anys després va tornar de nou al solc de l’extrema dreta… Un oportunisme, esnobisme, lleugeresa i inconsistència ideològica aclaparadores.

S’apunta que el PCE era «el partit d‘ordre», com s’havia demostrat a Paris i Praga; al País Valencià quan tot un sector (Doro Balaguer i altres) que incloïa qui arribà a ser el secretari general del PCPV, Ernest Garcia, va voler distanciar-se del centralisme madrileny i reclamar més autogovern, o defensar el dret a l’autodeterminació, des del Comitè Central els van posar a caldo i els acusaren de «reformistes», «renegats» i «traïdors», però ací Serra simplifica massa les coses.

Hi havia també, sembla, un Grup Revolucionari Valencià Obrer, eren uns comunistes que volien campar al seu aire i mantenir-se fora del Partit Comunista d’Espanya, quan un botiguer de Cullera, va convidar a Manuel Lledó a una reunió, a la primera ja els objectà que les sigles del partit eren impronunciables. «Qui pot pronunciar GRVO? És que no hi heu pensat? Semblava que no, que no s’havien aturat mai ni a pensar-ho. Els interessava més decidir si es declaraven partidaris del model autogestionari iugoslau o de la Revolució Cubana de Fidel Castro”. I concloïen que el socialisme soviètic havia traït els ideals socialistes per a convertir-se en una dictadura burocràtica i que els partits comunistes europeus havien claudicat davant el capitalisme i el parlamentarisme burgés… Uns anys després, a principis de la dècada dels vuitanta, Ernest Garcia guanyava el Premi Joan Fuster d’assaig (dels Premis Octubre) amb Les Cendres de maig. Materials per a la critica dels projectes alternatius, 1983, on -a la manera del reputat jurista i politòleg italià Noberto Bobbio-defensava que sense el parlamentarisme no era possible la democràcia i analitzava les propostes de transformació dels moviments socials (ecologisme, pacifisme, feminisme…), les seues possibilitats d’incidència i les seues limitacions..

Xavier Serra, ens conta amb personatges reals, part del context en què havien de moure’s les forces de l’oposició i els partits o grups d’esquerres en la clandestinitat… les seues virtualitats i les seues limitacions.

Els partits de l’esquerra revolucionària (PCE-ML, LC, LCR, MC, PSAN, OIC, PT, ORT… alguns advocant per la lluita armada, que, lògicament, generava espant, en portar el record del terror de la guerra), aplegaven molt poca gent; la majoria de la societat valenciana estava en permanent somnolència digestiva, amb un dèficit cultural i polític democràtic enorme i una manca de consciència nacional valenciana clamorosa. L’herència del passat republicà a més de prima i difusa, era nebulosa i confusa, quaranta anys de feixisme, regant tots els dies el terra amb tones d’aigua i sal, per no deixar crèixer cap flor, feien impossible cap espurna; també hi havia la por a senyalar-se o significar-se, el terror, una repressió constant i devastadora, un control policial i militar asfixiant, que impedia que ens poguérem moure; a cada acte cultural amb una mínima connotació política, la vigilància i l’amenaça de la guàrdia civil, de les forces vives del règim, que tractaven de rebentar-lo i el rebentaven, sovint armats fins a les dents, i nosaltres només teníem la vietnamita, els cartells, els fulls i la immensa majoria de la població girada d’esquena… una societat dimissionària.

Fa poc, llegia un article de Gustau Muñoz, a eliario.es/cv, 8 de març 2021, “La «consciència valenciana» ahir i avui”, a partir d’un estudi sociològic de Salustiano del Campo, Manuel Navarro i José Fèlix Tezanos La cuestión regional española (Edicusa, 1977), on analitza un desig d’autonomia al País Valencià inferior a Catalunya i el País Basc, però superiors a Galícia, i un 51,9% de valencianoparlants, el 1975, en el context de les obres, les anàlisis i les idees amb voluntat transformadora de Joan Fuster, Vicent Ventura, de Ninyoles, d’Aracil, de Josep Vicent Marqués; s’assenyalaven les dificultats: “Ni referents, ni partits, ni líders reconeguts”… Ni cap mitjà de comunicació solvent en valencià, un butlletí bibliogràfic tan innocent com Gorg fou prohibit, això dona una mostra de la intemperància del règim en terres valencianes i la «pressió castellanitzant» a que al·ludien els sociòlegs madrilenys anteriors.

El règim de Franco, que s’havia imposat mitjançant un colp d’estat militar, una guerra de tres anys i un terror de gairebé quaranta, no estava disposat a permetre cap espurna, ni cap escletxa, ni cap guspira; tenien tancs d’aigua preparats, un terreny ben remullat, un exèrcit de militars, policies, socials, secretes, grups paramilitars que actuaven amb absoluta impunitat durant la dictadura i després (com vam comprovar, reiteradament, amb els assassinats i bombes a Fuster, Sanchis Guarner); el turisme de masses europeu, el desenvolupisme, les trameses dels emigrants, afavoriren un cert “desenvoluopament” econòmic, a més de tenir el control en monopoli de quasi tots o tots els mitjans de comunicació de masses (tret de TriunfoCuadernos para el diálogo… revistes d’humor, minoritàries, en castellà, en català fins al diari Avui, ja el 1976, hi havia molt poc), de propaganda i manipulació al seu abast. Creure que era possible una «espurna», era tenir massa ‘fe’ i creure en miracles… Perquè totes les dades i les observacions ens indicaven el contrari; els grups organitzats, si més no al meu voltant, érem una minoria qualificada, però numèricament, insignificant, amb una inconsistència i contradicció ideològica molt gran. No havíem viscut en democràcia, ni la coneixíem ni l’havíem practicada. Això del respecte al pluralisme, a la diversitat, el reconeixement dels altres, el debat deliberatiu, el respecte als drets humans, no estaven interioritzats. Els referents d’alguns dels partits de l’esquerra revolucionària no ajudaven gens, perquè uns tenien de model a la dictadura estalinista d’Albània d’Enver Hoxha, que era semblant a l’actual Corea del Nord, altres a la URSS, altres a la Xina… amb aquests vímets com es podia fer cap cistell transformador?

Un franquisme social, uns costums ideològics extremadament visibles i a penes ocults més tard, darrere de FN, la UCD, AP (PP) i inclús el PSOE o IU; una extrema dreta que venia del franquisme, disposada a tot per controlar la ‘transacció’ a la democràcia, “l’Imperi de la Llei“, la subjecció a la Corona, la permanència de la unitat en la monarquia, «de la llei a la llei», la defensa indissoluble de la unitat d’Espanya… Perquè en un altre cas sempre podien fer servir «el caos»: “o ells o el caos“. Però com deia, si fa no fa, llavors, la revista La Codorniz, «ells eren el caos i la possibilitat d’armar més caos encara». “Nosaltres”, uns passerells. No és estrany que persones tan lúcides, com Joan Fuster, s’adonaren, només en veure redactada la “constitució espanyola“, que quasi tot estava perdut, que ací no es mouria ni el Tato; la truita, no es podria girar. Perquè “ells” tenien la paella pel mànec; en gran part, encara la tenen. Tot i que algunes coses canvien, perquè tot romanga igual o perquè canvien, realment, algunes coses?

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER