Sal·lus Herrero i Gomar
Fa uns mesos, Jaume Comellas Colldeforns em va enviar a casa de Grifeu, Llançà, el seu darrer llibre Obra i ideari periodístic de Joan Maragall, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, octubre 2020, 298 pàgines, amb aquesta dedicatòria de puny i lletra: «Amb la confiança que el llibre et remogui la teua sensibilitat pel periodisme d’aquest país tan semblant ara com quan fa 120 anys. Barcelona-Llançà- gener 2021». En realitat, el llibre li’l dedica «A la Pilar i nou més», que són la seua muller i família més íntima.
A Jaume Comellas, 1941, llicenciat en Història de l’Art i Doctorat en Periodisme, l’avala una trajectòria de trenta-cinc anys dedicat al periodisme lligat a la cultura. Va formar part de la plantilla fundacional del diari Avui i ha estat col·laborador de Destino, Barcelona Metròpolis Mediterrània, Revista de Catalunya, Cultura, Presència, Foc-Nou, Canigó, etcètera. Premi Nacional de Periodisme, ha estat director durant vint-i-sis anys de la Revista Musical Catalana i professor de periodisme durant disset cursos a la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.
El Consell de direcció d’aquests textos i estudis de cultura catalana, que ha publicat aquest mena de tesi doctoral de Jaume Comellas sobre l’obra i l’ideari periodístic de Joan Maragall, la recerca de tota una vida, estava composta per acadèmics de gran prestigi com Dominique de Courcelles (Centre National de la Recherche Scientifique), Josep M. Domingo (Universitat de Barcelona), Sharon Feldman (University of Richmond), Carme Gregori (Universitat de València), Joan Martí i Castell (Universitat Rovira i Virgili), Joan Mas i Vives (Universitat de les Illes Balears), Josep Massot i Muntaner (Institut d’Estudis Catalans), Irmela Neu (Holchschule München) Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Paul Preston (London School of Economics & Political Science), Ramon Pinyol ii Torrents (Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya), Francesc Vilanova (Universitat Autònoma de Barcelona).
Jaume Comellas, és autor de Victòria dels Àngels, Memòries de viva veu, Aquí hi ha gana, Llançanencs d’or, Retrat i homenatge generacional i La nació és la llengua, entre d’altres. Els seus llibres versen sobre temàtiques socials i culturals, música, anàlisi de biografies, l’examen sobre la seva pròpia vida i circumstàncies, el ideari lingüístic de Joan Maragall i ara, sembla que ha arribat al cim de la seua obra, en escriure ‘el llibre de la seua vida’, com si s’hagués preparat per a analitzar, disseccionar i enllestir, com un entomòleg acreditat, la trajectòria vital, l’obra i l’ideari periodístic i intel·lectual de Joan Maragall; els escrits periodístics de Maragall com l’obra d’un clàssic que serveix per a pouar de nou i analitzar els conflictes lingüístics, culturals i nacionals dels seu temps i els que hi ha encara sense resoldre entre Catalunya i Espanya. De fet en algun moment de l’anàlisi de les relacions conflictives entre Catalunya i Espanya, després d’elogiar «l’increïble olfacte profètic i la capacitat de permanència i d’actualitat inexhaurible del seu discurs», contra l’uniformització, contra el que avui diríem, l’autonòmic «café para todos», contra una assimilació monstruosa i una hegemonia del centre polític molt problemàtica de l’Estat espanyol, després d’afirmar que el nacionalisme català es considera amb prou aptituds per a governar-se per si mateix, més en harmonia amb els moviments socials moderns de la seva època a Europa i Amèrica, es pregunta Maragall, des de l’afirmació semblant del que avui s’anomena «el dret a decidir», si als «separatistes» els llançaran a sobre la gran massa del poble espanyol, si s’acontentaran amb un programa d’ampla descentralització? És plenament conscient que ell forma part, una part decisiva i determinant, de la represa lingüística, cultural i nacional de Catalunya, que considera imparable, tot i que insisteix en fórmules polítiques federals o confederals que possibiliten la cohabitació entre Catalunya i Espanya i no propugna la independència només perquè considera que cal l’entesa, però un acord des del respecte i ple reconeixement que garanteixi que Catalunya pugui ésser Estat per decidir el seu futur amb llibertat.
Després de l’1 d’octubre del 2017 i més de cent o cent-vint anys de distància temporal dels seus escrits i la situació actual, es noten diferències substancials. Hi ha una sòlida majoria independentista, que no vol intentar cap entesa amb Espanya, hi ha una decepció absoluta després de la violència contra la població que volia votar, hi ha un descrèdit de l’Estat espanyol i una desafecció irreversible, no hi ha cap interès a acordar res que no passi pel reconeixement al dret a l’autodeterminació i decidir el propi futur de Catalunya des de Catalunya i no des de Madrid. Sense les amenaces, la violència i el terrorisme d’Estat. En el text de Joan Maragall sobre aquest conflicte clàssic de les relacions amb l’Estat es pregunta i afirma que cal arribar fins on es pugui, com un esforç de cada generació per aconseguir la llibertat plena, el reconeixement nacional adequat i la justícia social i col·lectiva del poble de la nació catalana:
[…] Doncs, què fer? Abandonar la partida? Embossar-se en un retraïment sublim? Bruixolejar entre el caciquisme parlamentari? Res de tot açò.
L’impuls està donat, l’esperit nacional despert. Que es conreï aquest sentiment de nacionalitat en totes les seues manifestacions, que se li doni plena consciència diferencial, que se li exalti; i en cada circumstància, en cada conflicte en el que ell mateix estigui en joc, que la força expansiva d’aquest sentiment demostri donés la mesura d’allò al que es pot aspirar en cada moment. Si per a dur darrere a les multituds cal una bandera clara i concreta, que se li doni en cada ocasió la de l’interès del moment, la de l’interès viu i bategant; i cada ésser humà, cada generació, arriben fins on puguin.» [Ho he traduït de l’original escrit en castellà en aquest cas i en els altres]
I, en canvi, llavors, proposa Maragall com a possibilitat de regeneració de l’estat espanyol, el que avui definiríem com un model d’Estat basat en el reconeixement del plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat, una mena de confederació, un estat respectuós amb el dret a la diversitat de les minories nacionals davant la conculcació de drets que associa a la decadència d’Espanya, enmig del debat regionalista o nacionalista que s’iniciaria amb Valentí Almirall (1841-1904), Lo catalanisme (1886), Bases para la Construcción Federal de la Nación Espanyola y del Estado de Cataluña, o Observaciones sobre el modo de plantear la Confederación en España; esdeveniments com l’Assemblea per a la Constitució Regional Catalana, conegut com a Basses de Manresa (març de 1892), en la qual el mateix Almirall va intervenir; les obres Compendi de doctrina catalanista (1894) i La nacionalitat catalana (1906), ambdues d’Enric Prat de la Riba. Sobre la vida regional, o millor nacional catalana, Joan Maragall també reflexiona i diu la seva d’una manera molt afinada, tractant de servar els equilibris polítics i socials de l’època, combinant amb una ferma defensa de la identitat lingüística, cultural i nacional de Catalunya, que Jaume Comellas considera «constants arrelades, immòbils i imperibles» i en l’esment que fa Maragall « a los separatistas», en boca dels espanyolistes, l’associa Comellas, d’alguna manera, a l’»a por ellos», difós arran dels fets del primer d’octubre del 2017 amb la celebració del referèndum de Catalunya.
Sobre aquestes relacions problemàtiques i confrontades entre Catalunya i Espanya, publica alguns articles, entre els quals Hamlet, el nom que qualifica al ‘poble espanyol’ com a gran Hamlet de Shakespeare, que se li revelen tremendes iniquitats i en imposar-se-li el deure de reparar-les o de regenerar-se ha pogut exclamar: «Tan de bo no hagués nascut». Perquè el sentiment de la seua feblesa se li ha aparegut simultani a aquella revelació; critica que sempre s’ajorna la regeneració per a un demà incert; acusa al poble espanyol de ferir allò que més hauria d’estimar i deixar en peu els principals objectes del seu just odi. Llançarà estocades a una cortina per si hi ha algú al darrere i caigui qui caigui i parla de la necessitat de transfusió de la sang i de la vida moderna des de Catalunya a la resta d’Espanya, sense missions armades ni reduccions a l’esclavatge, ni l’aniquilament de les nacionalitats… A l’article «La pàtria nova» escriu en castellà en un debat entre Maragall i Teodor Baró: «Aquí hi ha quelcom viu governat per quelcom mort, perquè lo mort pesa més que lo viu i va arrossegant-lo en la seva caiguda a la tomba. I essent aquesta l’Espanya actual, ¿qui pot ser espanyolista d’aquesta Espanya, els vius o els morts?» També a l’»Oda a Espanya» que havia fet quatre anys abans, després d’assenyalar com l’Estat espanyol maltracta a Catalunya i a tots els catalanoparlants perquè no vol escoltar la nostra estimada llengua i tracten per tots els mitjans d’aniquilar-la, pronuncia el seu rotund: «Adéu Espanya», fart fins al capdamunt, tot i que ell s’havia escarrassat per explicar, didàcticament, als intel·lectuals espanyols més insignes de la seua època la necessitat de respecte i reconeixement del català, de Catalunya i dels Països Catalans. Però l’estat espanyol només fa que etzibar amenaces, agressions, repressions, violències i totes les malifetes per “raó d’estat” per tal de mantenir una situació de dominació opressiva amb intents de genocidi econòmic, polític, cultural, social i nacional. Un missatge clau de Maragall al llarg de la seua vida és la lluita contra la mort, la vivificació, la defensa de la vida, la generositat, la dignitat, el respecte i el reconeixement, com a valor donadors i portadors de vida. Contra la mort, contra les distintes versions de la mort i de l’extermini. Contra els abusos i la violència de les lleis injustes, dels tribunals de “justícia” que fan lleis des de l’aplicació del dret contra l’enemic, quan legislen contra els humoristes que fan acudits sobre l’exèrcit, l’església o la monarquia, les lleis que protegeixen els militars que assalten la redacció de la revista Cu-cut, el 25 d’abril del 1905, brutalment i impune, perquè no els agrada l’humor gràfic que critica l’exèrcit colonial africanista, Maragall denuncia les lleis i els jutges que condemnen a mort a l’excel·lent mestre d’ideologia anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola racional i molt crític amb la corrupció dels monarques…
Per aquest article sobre «La pàtria nova» va estar a punt de ser empresonat, segons ell mateix li explica a Miguel de Unamuno en carta de novembre del mateix any, on escriu en castellà, després d’explicar-li que el processaren amb simplisme i després el sobreseien; cal contextualitzar la resposta de Maragall a les acusacions que, sens dubte, la premsa espanyola feia contra qualsevol que qüestionés el règim imperialista i colonialista de l’estat, des dels Països Catalans, i l’estigma etiquetador de deliris, el que només era reivindicació social, cultural i nacional, «Al nostre deliri de grandeses correspon un deliri de persecucions de l’Estat; els seus agents han dit aquí que se senten disposats a transigir ací amb l’anarquisme (en el mal sentit de la paraula) abans que amb el catalanisme; i ho fan: en tot veuen separatisme, i aquesta és la pitjor senyal. Així ho ha perdut tot Espanya i així es perdrà a si mateixa. Se sent perseguida pels seus propis moviments de vida i no descansarà sinó en la mort» (OC I, pàg. 930). Josep Pitjoan a El meu Don Joan Maragall, Catalònia, Barcelona, 1915, explica com per un article al «Brusi» (Diari de Barcelona) es va estendre l’acta de presó, Maragall en assabentar-se va fer la maleta per quan el vinguessin a buscar; des del diari li deien que desaparegués de Barcelona, però ell no va voler escapar; estava tranquil tocant el piano mentre la muller i les cunyades xiuxiuejant debatien si tenia prou abrigalls en el fato que li havien fet per quan el vingueren a buscar. Conclou Pitjoan: «Fins aquí va arribar, fins anar a la presó si fos necessari pels seus escrits, però mai va voler participar a la cosa pública, més que com escriptor i poeta». L’11 de setembre del 1902 va publicar al «Diari de Barcelona» l’article »Espanya morta-Catalunya viva», que inicia aquesta dicotomia com un leit motiv recurrent; Comellas ho observa que Maragall «ofereix uns arguments que, a més, comporten imatges d’una recurrència perfectament identificable amb fets, actituds i comportaments polítics i situacions actuals:». En castellà afirma Maragall: «El buit anatema ressona grandiosament pels àmbits de la vasta necròpolis nacional, ofegant el crit de vida aïllat en la petita regió dels vius que no saben cridar: – Zona Neutral… – Separatismo! Concert econòmic. ¡Separatismo! Organismes autònoms. Separatismo!… Com podeu ser espanyolistes d’aquesta Espanya? Heus ací el tremend dualisme.» .
Una mica abans, el 4 de setembre del 1902, a l’article, escrit en castellà, El tràgic conflicte havia dit: «Per una banda, la nació espanyola en adonar-se rere la tremenda caiguda, que ha de reconstruir-se o morir, en tornar per això els ulls a totes les forces vives que li queden, i en trobar-se, que una de les més considerables i més adequades a la vida moderna en la que Espanya necessita integrar-se, repel·lida Catalunya, es belluga en una òrbita excèntrica a la vida nacional espanyola, com atraure-la i concentrar-la? Per l’altra, el catalanisme en voler reflexivament ésser sempre espanyol, en adonar-se, per tant, compte de la seva missió salvadora en Espanya, però en sentir-se arrossegada pel seu origen diferencial, i repel·lida per la política inconscient o maldestre dels centres decrèpits encara directius, com anul·lar-los i sostreure’s a ells.». Inclús, fins i tot abans de la crisi colonial, quan Cuba i Filipines, van aconseguir alliberar-se de l’imperialisme espanyol, publica alguns article on propugna que cal alliberar-se del jou de l’estat espanyol perquè Espanya, anomenada la Morta, és un pes opressiu, en una situació del «salvese el que pueda» (Carta a Joaquim Freixas, 15 d’octubre del 1898); també repeteix en alguns articles, des del 14 de novembre del 1893 endavant, que el pensament espanyol és mort «Avui com ahir, el pensament espanyol no significa res per tot arreu, pocs espanyols, malalts de la nostàlgia de pensar, tornen les seves intel·ligències com dòcils gira-sols, a la llum que continua arribant del Nord» (OC II, pàg. 396). Avui, resseguint les petjades reflexives de Joan Maragall, podríem continuar preguntant-nos, els que es proclamen partidaris i favorables a l’autogovern, al dret a decidir, als drets humans, individuals, socials i col·lectius, a la llibertat d’expressió, al dret a l’autodeterminació, com poden identificar-se i sentir-se ciutadans d’aquest Estat, quan a les televisions espanyoles (públiques i privades), al Congrés i Senat de Madrid, etcètera, no ens deixen expressar-nos en la nostra pròpia llengua i cultura catalanes? No observen com, als catalanoparlants (bascoparlants o gallegoparlants) ens tracten com a ciutadania de segona o de tercera? No se n’adonen de la paradoxa aquells que mentre elogien el model plurilingüista, plurinacional o inclús l’iberisme, com fa, entre d’altres, l’hispanista Ian Gibson, proclamen la necessitat d’una confederació Ibèrica però no exigeixen, primer, el reconeixement del dret democràtic a l’autodeterminació i inclús a la independència per a poder arribar a concretar-la, aquesta confederació ideal, sense amenaces militars, estatals o policials, ni fan res perquè es publiquen revistes, amb pressupost públic, en les quatre llengües de l’estat, ni televisions, i ràdios plurilingües, no exigeixen la llibertat d’expressió lingüística a totes les institucions de l’estat i el reconeixement de la igualtat, la llibertat, la fraternitat i la justícia lingüística, des del ple reconeixement i la reciprocitat. No fan res efectiu perquè proposen «l’iberisme», com un ‘somni dels justos’, narcotitzador, però alhora es declaren «fans» de la política de l’actual president del Govern del PSOE Pedro Sánchez que no fa res per desjudicialitzar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i manté la repressió de la fiscalia i d’uns tribunals de l’estat amb jutges d’ideologia franquista al servei de l’extrema dreta nacionalista espanyola. Si més no, quan Unamuno li pregunta a Joan Maragall les maneres d’apropar les distintes nacions que formen la pell de brau (o de frau!), aquest li respon que una manera molt efectiva seria reconèixer la diversitat de llengües de la Península Ibèrica en igualtat de condicions i fer revistes que ho materialitzaren, des de Madrid; en conseqüència, quatre anys després de la mort de Maragall, es va poder concretar la revista «Iberia», el 10 d’abril del 1915 fins al 22 de febrer del 1919 es va publicar, amb seu a Barcelona, amb l’esperit que li va imprimir Maragall, tot i que Maragall deia que perquè tingués més credibilitat aquesta revista s’havia de fer, de manera inclusiva, des de Madrid. El director en va ser Claudi Ametlla i hi van col·laborar, entre d’altres, Eugeni Xamar, que va ser redactor en cap, Rovira i Virgili, Josep Carner, López Picó, Alexandre Plana, Jaume Brossa i entre els escriptors castellans, Valle Inclán, Pérez de Ayala i Unamuno.
Enmig de l’horror de la guerra europea, el mateix Unamuno escrivia la presentació i reconeixia que havia sigut una revista que ambdós, Maragall i ell, havien projectat, fundar aquesta revista anomenada Iberia i que havia d’estar escrita, si més no, en les llengües literàries de la península: castellà, català i portuguès. Avui podríem preguntar-nos, on s’han amagat els «unamunians», aquells que es declaren seguidors o inclús «deixebles» d’Unamuno, a còpia d’ elogiar el seu costat més fosc i negligir la seua vessant més «dialogant» amb Joan Maragall, quan Unamuno s’autodeclarava «iberista», admirador i «amant de Catalunya» i iniciava projectes de reconeixement igualitari de les llengües peninsulars ? Conversa, per correspondència i premsa, amb Unamuno i a Ortega y Gasset, Maragall, els explica, pedagògicament, amb absoluta llibertat i exposa que no hi ha un conflicte de Catalunya sinó un problema d’Espanya, en les relacions entre Espanya i Catalunya, una Espanya incapaç de reconeixement dels altres, de les altres nacions distintes a l’espanyola de matriu castellana; afirma, amb fermesa, que, des de Catalunya és vol la independència com va aconseguir Portugal al segle XVII, A La vertadera qüestió prèvia, en castellà afirma que la qüestió catalana és la mateixa que la qüestió portuguesa: «Heus aquí la qüestió catalana: és la mateixa qüestió portuguesa. No hi ha més que una sola qüestió espanyola, fonamental, prèvia, peremptòria, que domina totes les altres des de fa segles […] Si al segle XVII Catalunya s’haguera definitivament separat, i Portugal haguera restat definitivament vençut, el problema actual seria idèntic invertit d’Orient a Occident» (OC II, pàg. 771). Aquest escrit va dirigit concretament a Ortega y Gasset per aclarir-li que el que diuen com a “cas català” o el problema de Catalunya, en realitat és problema d’una Espanya amb ínfules imperialistes.
Voldria equivocar-me, però, els unamunians i ortegians d’ara, en general, signen manifestos «Por la lengua común», tracten d’aniquilar el català, escriuen articles perquè continuen els presos i preses polítiques a la presó, mostren l’ham del canvi del codi penal per «modernitzar» el delicte de ‘sedició’ que no té encaix amb la justícia de la UE perquè és propi de les monarquies absolutistes i corruptes, no voldrien que el País Valencià tingués cap televisió en la seua llengua pròpia i històrica ni que hi hagin mitjans de comunicació en català que abracen tot el domini lingüístic, dificulten, entrebanquen o impedeixen les relacions entre els comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura catalanes i perpetren una llarga llista de greuges i de ignomínies contra els Països Catalans, mentre mantenen a la presó a presos i persegueixen exiliats amb penes de presó altíssimes per haver fet una votació lliure o per haver fer un debat sobre la monarquia i el dret a l’autodeterminació al parlament on s’ha de poder parlar de tot, com si els líders independentistes foren perillosos delinqüents criminals als que apliquen el dret de la revenja i l’odi d’un anticatalanisme solidificat i profund; mentre el monarca emèrit té pagat un harem de luxe a perpetuïtat per banda de l’Estat en un dels països més corruptes de la satrapia, les dictadures, la teocràcia i el patriarcat mundial.
A Unamuno li adverteix Maragall, en castellà, davant les crítiques que fa el rector de Salamanca a Solidaritat Catalana en acusar-la de cercar interessos egoistes, que el catalanisme no pot desaparèixer, «no os hagais ilusiones”: tindrà com ha tingut els seus dalt-i-baixos (va tenir uns baixos de segles i ja veieu com ha tornat a alçar-se), enviarà o no enviarà diputats a les Corts, farà Solidaritat sempre que se li doni causa per a això, i la desfarà quan cessi la causa i tornarà a fer-la i desfer-la cent vegades i cent vegades cantareu victòria sobre ella, i altres cent tocareu a rebato contra ella; […] és la ratlla de Déu, és el geni particular, és l’esperit, és la llengua, ho enteneu bé?, us ho dic en la vostra, però ai! No us feu il·lusions, ho penso en la meva, no faig més que traduir. Segles i segles us hem parlat així en traduir-vos, i la llengua no ha mort; aquí està tan viva com la portuguesa […] tan viva com la castellana, que hi és als vostres llavis; no en els meus, sinó només en la meva ploma… ara. […] Creieu que podeu canviar els nostres llavis? Hauríeu d’arrancar-nos-els. Voldríem ofegar dins d’ells el verb comú? Restaríem muts, perquè quedaríem sense ànima» (OC II, pàg. 771). La situació lingüística de Catalunya i els Països Catalans ha canviat molt en cent vint anys, per les migracions massives de l’estat espanyol i d’altres països del món, per fenòmens de globalització, per l’impacte de la tecnologia, del transport i la comunicació accelerada… Però continua el supremacisme del castellà i la manca d’igualtat, de justícia i de reconeixement de la resta de llengües i nacions forçades a pertànyer a l’Estat per la força bruta del “justo derecho de conquista”.
Inclús en un article, publicat al Diari de Barcelona el 22 de novembre del 1900 compara la situació de Catalunya amb la de Flandes, en castellà:
«Quina gran lliçó per a nosaltres els catalans! Cert és que les condicions del problema no són exactament les mateixes aquí en el Flandes, dins de Bèlgica o dins d’Espanya. Entre el seu particularisme i el nostre hi ha diferències d’origen, de naturalesa, de proporció, d’un munt de circumstàncies. Però fonamentalment volem el mateix que volen ells; realitzar el nostre dret a tenir una vida pròpia, edificant, feliç; i només en té a ella, Goethe ho ha dit, el que cada dia la conquereix amb el seu propi treball.
Treballi, doncs, cadascú de nosaltres en la seva esfera amb els ulls posats en l’ideal comú; dominem aqueix personalisme mesquí que, en fer-nos enfrontar-nos desenfrenadament uns contra d’altres, és el maligne esperit del nostre geni polític; ennoblim la nostra causa en ennoblir-nos nosaltres mateixos […] I aleshores tota la resta, tot el que contenen els nostres programes muntats a priori un poc mecànicament, un poc estrets i tesos per a contenir la gran capacitat vital d’un poble que apuja, tot això, i encara molt més que el nostre desig no ha previst i que les nostres qualitats mereixeran, ens serà donat per afegidura»
Després de llegir aquesta excel·lent introducció, anàlisi i esclariment de l’obra de Joan Maragall, de Jaume Comellas, com una detallada biòpsia, en distintes vessants de la seva vida: la periodística, les seves influències intel·lectuals i literàries, els seus avatars i conflictes periodístics (amb el Diari de Barcelona, també va escriure a La Veu de Catalunya, a La Publicitat i altres mitjans), les seues discussions ideològiques i nacionals amb altres, les seves posicions polítiques a la recerca de la seva ‘independència’ política i intel·lectual, les relacions fonamentals, l’aproximació al seu complex fons ideològic, la dualitat poeta-periodista (humilitat-vanitat), les complicades relacions Catalunya-Espanya, l’articulisme jurídic al servei del Dret Català, la Catalunya des de la reflexió intel·lectual, l’elogi de Barcelona, la seva estimada ciutat, la gran encisera, La trilogia de la Setmana tràgica (Ah! Barcelona… (1-X-1909), L’església cremada (18-XII-1909), i La ciutat del perdó (10-X-1909), només em resta agafar les Obres Completes i contrastar la lectura apassionada, laboriosa, intel·ligent i minuciosa que fa Jaume Comellas del pensament intel·lectual i del periodisme de Maragall amb la situació actual. Per observar atentament allò que es reitera i allò que canvia. Perquè el passat el podem llegir, l’hem de llegir des del present, però el futur sempre és un “país estrany“. Per inesperat, per inèdit, per innovador, per les circumstàncies dinàmiques i canviants, com afirmava Josep Fontana. No estic d’acord amb el que s’afirma en boca de Lluís Aracil quan s’escriu a El país català i els altres, de Ferran Lupescu, edicions del 1979, 2017, en el sentit que no és que la història es repeteixi, sinó que és exactament la mateixa… Però és evident que la repressió de l’Estat espanyol contra Catalunya i els Països Catalans es repeteix com una obsessió malaltissa i els reiterats intents d’aniquilació també són constants, les relacions de poder i de dominació d’Espanya contra Catalunya, la manca de respecte i de reconeixement, les reiterades vexacions i humiliacions des d’una concepció centralista, uniformitzadora, etnocida, amb trets imperialistes i colonials, i compartesc la perspectiva que desenvolupa Ferran Lupescu a El País català i els altres. Indagacions històriques sobre consciència i alienació nacional d’una ètnia, Edicions del 1979, Barcelona, 2017, quan assenyala la seua Tesi sobre la consciència nacional catalana al País Valencià i el «fet diferencial valencià, sobretot quan escriu, clar i català, que al País Valencià, no es produeix un moviment nacional massiu que contrareste prou la pressió espanyolitzadora de l’Estat i de les classes dominants, doncs, l’únic que es consolida és l’alienació nacional; és a dir: l’adopció de la consciència nacional espanyola i l’assumpció de l’espanyol com a llengua de prestigi, des d’un provincianisme acomplexat que no desenvolupa (afegesc prou) l’autoestima col·lectiva, ni madura la consciència nacional pròpia. No obstant això, al meu parer, tot i que Lupescu ho nega per insuficient, després de lloar la tasca al gran Emili Gómez Nadal i al mestre Joan Fuster, sí que es crea una incipient cultura nacional moderna i moviments d’autoestima col·lectiva, arran sobretot d’Emili Gómez Nadal i de Joan Fuster, entorn a la llengua catalana a l’Escola Valenciana, tot i que és veritat que hi ha fenòmens de subordinació, dependència, des-estructuració lingüística, cultural i nacional i mancances en la capacitat d’articulació col·lectiva valenciana, fetes d’atròfia de la consciència nacional causada per l’alienació i l’autoodi; una suma de mentalitats colonitzades, on el colonitzat és susceptible de reaccionar indignadament en «defensa» de la seva alienació, en defensa de la consciència nacional imposada per l’estat i els seus mitjans de comunicació espanyolistes… En aquest sentit Joan Maragall s’insereix en el propòsit de presa de consciència de la llengua, la identitat, la cultura i la nació catalanes de manera ferma i encoratja a la ciutadania del seu temps en un propòsit desalineador i alliberador. Jaume Comelles analitza i destria de manera adequada aquest moviment socials de presa de consciència catalanista i ens el presenta de manera convenient per a la reflexió col·lectiva des de l’ací i ara. Perquè miren en l’espill de la presa de consciència nacional catalànica arreu dels Països Catalans i un estat que, des de fa segles, només pretén que anorrear, llengua, nació, identitat i cultura catalanes.
S’inicia el llibre sobre Joan Maragall, amb la Introducció i el primer punt és sobre L’home i el seu context, les seues Notes autobiogràfiques, escrites als vint-i-cinc anys d’edat, recollides a les Obres Completes , I pàg. 852 «Lo que vaig considerar mon primer triomf literari m’emocionà vivament. Havia enviat una composició a un periòdic setmanal. El dissabte a la tarda, tenia llavors setze o disset anys, me n’anava a la fàbrica i, abans de pujar al tramvia, el desplego; lo primer que fereix la meva vista són aquells versos, aquells conceptes, aquelles coses que jo m’havia inventat, llegibles pel públic en aquell paper de gran circulació». Als darrers anys de la seva vida, Joan Maragall es sent desenganyat, decebut del periodisme, pels interessos espuris. Pensa que l’inici de la seua passió escripturística, fou una passió de jove, de voler més protagonisme social, «per vanitat» i es confessa amb certs sentiments de ‘culpabilitat’ d’haver aspirat a ‘distingir-se’ dels seus conciutadans i cercar una mena de reconeixement individual i prestigi, quan ell només anhela el bé comú i col·lectiu… afers d’ètica ciutadana i deure’s morals, sense cap vanitat i arrogància. Semblen penediments honestos, però al meu parer, carregats d’un excés d’escrúpols i de «purisme»; sembla que Joan Maragall només aspira al bé comú, a no demanar res per a si mateix, a l’estil dels darrers anys de la vida de Tolstoi, un dels escriptors que admira com Goethe, Balzac, Shakespeare, Nietzsche…; al llibre de Jaume Comellas sí que s’analitza la influència de l’obra de Nietzsche en els escrits de Joan Maragall, també s’esmenta en alguns capítols la influència de Goethe, però, al meu parer, no tant com l’anàlisi de Nietzsche. Hi ha un llibre de Simona Srabec, Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana, on s’analitza la influència determinant de l’obra de Goethe als escrits de Joan Maragall, i s’explicita que «Al segle XX, la identitat catalana va ressorgir de les cendres com una au fènix amb forces renovades. Maragall va esbossar una idea molt complexa de la realitat que l’envoltava en un plantejament analític que ultrapassa el cas català i s’inscriu en la reflexió de la formació de les identitats a Europa per deixar entreveure la densa xarxa de connexions entre política ii cultura, massa sovint negligida… D’alguna manera, més centrada en Catalunya i les relacions amb Espanya i la vida i obra de Maragall, Jaume Comellas, també ressegueix aquest ressorgiment en la formació de la identitat catalana al que va contribuir decisivament el poeta, periodista i intel·lectual Joan Maragall en el context del seu temps.
Al llibre de Jaume Comellas és fa una anàlisi profund de l’obra periodística i intel·lectual de Joan Maragall, la seua transcendència i projecció social i inclús de «permanència insensible al pas dels anys». Ubica la seua tasca i trajectòria com articulista, en situar-la dins el context històric específic i les circumstàncies en què es va desenvolupar. I a més il·luminar la manera tan intensa com va assumir l’ofici fins arribar a analitzar els seus trets bàsics i inconfusibles i remarcar la integritat, l’honestedat, la dedicació, l’ètica cívica, a la defensa del més convenient per a Catalunya, per a no deixar-se aixafar des d’un etnicisme estatal que, des de fa segles, ens voldria reduir a territori vençut, províncies subordinades als requeriments estatals d’una Espanya castellana, autoritària, centralista i uniformitzadora.
Mentre terminava de copsar i pair les lliçons de dignitat que hi ha en l’Obra i ideari periodístic de Joan Maragall, en les anàlisis i les extraccions magistrals que ha fet Jaume Comellas, llegia el llibre d’Elizabeth Strout Llum de febrer, traducció d’Esther Tallada, Edicions de 1984, Barcelona, 2021, una novel·la profundament commovedora sobre l’amor, la pèrdua, el penediment, les complexitats del matrimoni i el pas del temps… El llibre de Comellas sobre Maragall és també un acte d’amor, de contrast i comparació sobre el pas del temps, d’un geni que és una referència exemplar i en explicitar l’enorme estima que hi ha en Jaume Comellas per Joan Maragall, la seva ètica i dignitat per entendre el món que va viure Maragall i contrastar-lo amb la nostra situació específica i els conflictes que ens envolten, no he pogut deixar de rellegir a la fi del capítol «Llum» i relacionar-lo amb la tasca de Joan Maragall i, de pas, de la de Jaume Comellas, en la conversa hivernal de l’Olive Kitteridge amb Cindy, quan l’Olive, mestra jubilada, s’havia girat per mirar la finestra:
«- Mira, fixa-t’hi – va fer l’Olive.
La Cindy es va girar. La llum del sol era magnífica, un groc esplendorós que baixava d’aquell cel blau clar i s’escolava entre les branques nues dels arbres, amb aquella sensació de voler engolir-ho tot que fan les últimes lluors dell dia.
Però vet aquí el que va passar tot seguit… Vet aquí el que la Cindy no oblidaria mai durant la resta de la seva vida: l’Olive Kitteridge va dir:
Mare de Déu Senyor! Tu no saps com em fascina la llum de febrer. L’Olive sacsejava el cap a poc a poc-. Mare de Déu Senyor! -va repetir, amb una admiració reverencial a la veu-. Fixa’t quina meravella, aquesta llum de febrer.»
Des d’una admiració profunda i reverencial, Jaume Comellas, ha destil·lat una fina i clara llum de febrer per apropar-nos a l’obra i l’ideari periodístic i intel·lectual de Joan Maragall perquè ens serveixi de guia en les complexes situacions actuals, enmig de les fragilitats i les fortaleses; així de magnífica és la “llum als ulls i la força al braç” que demanava Maragall per decidir el futur des de l’alè de vida propi i no delegada. Un avenir que no pot ser decidit per altres que només l’atorguen una mera descentralització d’autogovern subordinadament per impedir la sobirania i el dret a la pervivència digna del català, de la llengua, la cultura i la nació catalana completa i lliure. Una llum magnífica per llegir Maragall amb els ulls d’ara mateix, des d’una aspiració insubornable d’ètica, de decència, de defensa dels drets humans i de lluita contra la pena de mort. Des del diàleg, la dignitat, la lluita contra l’opressió i l’aniquilació per tal d’aconseguir un reconeixement i alliberament que encara tracten de sostraure’ns per mantenir una dominació ignominiosa.
