Aquest article de Tamara Deutscher -amb el títol original “The Purges Recalled”- es va publicar a la New Left Review 58 (novembre-desembre 1969), fa ara ja més de mig segle. Perry Anderson n’era el director… Convé recordar el context de guerra freda impugnada (recent el maig del 68) i tenir present també la personalitat de l’autora. En realitat és un comentari sobre el llibre d’Elisabeth K. Poretski, Our Own People. A Memoir of ‘Ignace Reiss’ and his friends (Oxford University Press) / Les Notres. Vie et mort d’un agent sovietique (Dossier des Lettres Nouvelles). El llibre que la vídua d’I. S. Poretski -revolucionari i membre de la intel·ligència soviètica- publicà trenta anys després dels fets explica aspectes d’una conjuntura tràgica de mitjan dels anys trenta del segle passat. També una peripècia personal reveladora en diversos sentits: com anaven les coses, qui eren els “agents” soviètics, almenys a l’inici, i quin fou el seu tràgic destí en alguns -o molts- casos… Tamara Deutscher (1913-1990) era la vídua d’Isaac Deutscher, el gran biògraf de Trotski (i de Stalin), historiador de passat dissident -comunista, jueu, polonès, antiestalinista- molt influent durant la segona meitat del segle XX, amb els seus llibres publicats a Gran Bretanya, on s’hi havia establert, tots traduïts al castellà, en editorials com ERA, de Mèxic, i després a Península i Alianza. La trilogia sobre Trotski, la biografia de Stalin, volums com Ironías de la historia o El marxismo de nuestro tiempo, assaigs com ara “El jueu no jueu” (n’hi ha versió a la revista L’Espill), foren molt llegits al seu temps, també a l’Espanya franquista. Tamara Lebenhaft havia nascut a Lodz (Polònia, quan encara formava part de l’Imperi rus) i es va exiliar al Regne Unit arran de la Segona Guerra Mundial. Va prendre el cognom del marit -com era costum- quan s’hi va casar el 1947. Col·laborà intensament amb Isaac en la recerca necessària per a les seues obres, i després de la mort d’aquest (1967) amb l’historiador E. H. Carr per a la seua imponent Història de la Rússia Soviètica. Publicà també el llibre The Other Lenin (1973) i tingué cura del llegat literari d’Isaac Deutscher. (N. de la red.)
Tamara Deutscher
Al llarg d’un quart de segle I. S. Porestki (o Ludwik o Eberhard o Ignace Reiss) fou un dels més importants agents secrets de l’URSS. Passats més de 30 anys de “recolliment i reflexió” -segons diu al prefaci- la vídua escriu la tràgica història de la seua vida i la seua mort. També ressegueix el sinistre itinerari que va menar tants dels millors revolucionaris cap avall, des dels grans ideals i esperances, passant per un desencís amarg, fins a les fondàries de la degradació moral. Nascut en una petita ciutat de Galítsia, que llavors formava part de l’Imperi Austro-Hongarès, “Ignace Reiss” s’inicià en la vida política el 1919, quan enmig del fort soroll dels tambors patriòtics -i dels menys atesos pogroms anti-jueus- Polònia recuperà la seua independència. Molt prompte el Partit Comunista feu declarat il·legal, i els qui s’hi havien adherit figuraven entre els idealistes més heroics i sacrificats. “Servir la Revolució” era el seu únic objectiu. Estaven disposats a morir per aquest ideal. Després de dur a terme activitats clandestines d’enorme perill durant la guerra russo-polonesa, vingueren anys de treball d’espionatge arriscat i esgotador a Berlín, Viena, Praga, Amsterdam i escassos viatges a “la pàtria”, no menys perillosos i encara més esgotadors.
El 1927 Poretski-Ludwik va rebre la que era llavors la més alta condecoració soviètica -l’Orde de la Bandera Roja- “pels seus serveis a la Revolució”. Aquell era encara un temps en què els homes del “Quart Departament” eren intel·ligents, multilingües, “europeus”, que es trobaven en un terreny familiar en qualsevol país on foren destinats com a “residents”. Tenien la confiança del “centre” i no els feia por prendre iniciatives. Se’ls triava pel seu compromís pregon amb la causa i no -com passaria després- perquè foren elements mesells i obedients de l’exèrcit burocràtic o tingueren familiars a Rússia, que sempre podien ser ostatges potencials.
Després de rebre l’Orde de la Bandera Roja, Ludwik fou enviat a una de les seues missions més importants: aconseguir informació sobre Gran Bretanya. La base d’operacions la situaria a Amsterdam. El partit holandès estava en aquell moment sacsejat per l’expulsió de Trotski, però els “heretges” encara es parlaven amb els “fidels” i l’agent soviètic passà moltes hores en companyia de Sneevliet, l’heroic comunista holandès que ajudà a crear el Partit Comunista Indonesi i que després trencà amb la Unió Soviètica arran de l’esclafament de l’Oposició Obrera. El tema sobre el qual discutien més sovint els dos amics era: ¿es pot servir alhora a un estat particular i al moviment obrer internacional?
Quan Amsterdam esdevingué massa perillós, Ludwik fou cridat a Moscou, on el varen seguir la dona i el seu petit fill. Era el Moscou del 1929: famolenc, gèlid, neguitós i sobrepoblat. Cinquanta famílies havien de compartir un edifici on abans n’hi havia viscut només una. En la seua “habitació de caserna” Ludwik i un ampli cercle d’amics i col·legues es sentien encara prou lliures per a manifestar el seu pensament i fins i tot per a maleir Stalin, tot i que havien de vigilar davant uns veïns que podien ser massa inquisitius. Les purgues, els processos, les morts d’un tret al clatell, eren encara per a Poretski “assumptes foscos”.
En aquell moment fou traslladat de l’Exèrcit Roig als serveis d’informació de la NKVD, l’única possibilitat, segons que sembla, perquè pogués obtenir una molt cobejada missió a l’estranger. Les emocions humanes, com és sabut, son complicades i irracionals: “com més lluny (de Rússia) ens n’anàvem, més sentia com eren d’estrets els lligams que m’unien al país. Els anys de sofriment i desil·lusió havien forjat uns lligams més sòlids que els primers anys plens d’esperança que seguiren a la revolució”, se’n recorda l’autora. Ella retornà pel seu compte a Moscou el 1937. El segon dels Grans Processos havia conclòs feia poc, i “la gent no creien en morts naturals”. No està gens clar quin fou l’objecte d’aquesta “visita de Nadal”, com no fos que calia “apaivagar les prevencions” dels superiors de Ludwik al “centre”. En aquell moment els dubtes ja havien esdevingut certeses. Després de molts anys de raonaments tortuosos i equivocacions, finalment decidí trencar amb la Rússia estalinitzada. L’únic amic i col·lega que estava fent una evolució paral·lela era Krivitski i ambdós decidiren fer el pas decisiu plegats. Però com en tants altres comunistes, al pit de Krivitski hi convivien dues -o fins i tot més- ànimes alhora. Ajornava, deixà la cosa per a més endavant. A poc a poc, per als dos homes el problema ja no era si havien de trencar amb Stalin, sinó com haurien de fer-ho, i a qui s’havien d’aclamar. En aquest punt Elisabeth Poretski repeteix un argument més aviat espuri. No hi ha cap dubte que mai no s’haurien entregat a l’espionatge estranger, però -diu- “també estava fora de lloc adreçar-se a la persona lògica, a Trotski. Fer-ho hauria pogut comprometre Trotski, perquè la propaganda soviètica els hauria presentat com agents feixistes o nazis que buscaven aixopluc prop del feixista per antonomàsia, Trotski”. Aquesta preocupació per la reputació de Trotski i la por de comprometre’l segur que sonava tan ingènua l’estiu del 1936 com avui mateix: ¿realment tenien cap dubte aquests dos agents tan experimentats que cas de trencar el mínim que podien esperar era que se’ls titllés de traïdors que s’havien passat a l’enemic? “No es podia esperar de Trotski mateix que es refiés de dos desconeguts com no fos que els hi presentaren socialistes o oposicionistes de la seua confiança. I en aquells moments Ludwik i Krivitski no tenien aquesta mena de contactes”, afegeix l’autora. Tanmateix, l’amistat de Ludwik amb Sneevliet, que era sens dubte un “oposicionista conegut” (per bé que tenia les seues diferències amb Trotski) era llavors de llarga data. Quan un any després Ludwik es decidí finalment a fer el pas, qui li facilità el contacte amb Trotski fou precisament Sneevliet.
A mitjan 1937 Ludwik adreçà una carta al Comitè Central a Moscou anunciant el seu trencament amb Stalin i la seua adhesió a la Quarta Internacional. Sis setmanes després el seu cos, cosit a trets, fou trobat en una carretera a prop de Lausana. En la seua cartera, que tenia un gran forat, s’hi va trobar un bitllet de tren amb destinació a Reims, on havia de trobar-se amb Sneevliet.
Les Notres –‘essai traduït de l’anglais’ es va publicar fa un temps a França. Malauradament, les dues versions no son ben bé iguals. L’anglesa està millor escrita i té més gràcia literària. Alhora, el fet mateix que l’edició francesa vagi precedida per un prefaci de Trotski [“Una tràgica lliçó”, escrit per Trotski a Coyoacán poc després de la mort de Reiss, s’hi publica per primera vegada en aquest llibre] i el prefaci de l’anglesa el signe F. W. D. Deakin, warden del St. Anthony’s College, Oxford, marca la diferència de to polític entre ambdós volums. També hi ha lleugeres diferències en el cos del text. Per donar-ne tan sols un parell d’exemples: el lector anglès és potser induït sense motiu a creure que durant la guerra russo-polonesa Pilsudski envià “a contracor” les seues tropes a Ucraïna. O que alguns russos acaronaven la possibilitat “d’abeurar els seus cavalls al Rin”. En Our Own People l’autora ens parla més àmpliament i amb paraules més càlides que en Les Notres sobre els exiliats menxevics: fou Abramovic qui aconseguí fons per a ella i un visat que li permeté traslladar-se als Estats Units el 1941. Allà s’hi va topar a mitjan anys 50 amb “Etienne”, en realitat Zborovski, que havia operat durant molt de temps, i amb gran destresa, com a agent estalinista entre els trotskistes francesos. Es trobaren “al campus de la universitat on (tots dos) treballaven”. Temps després ell li va fer una visita i arran d’una sòrdida confessió es va assabentar que havia estat també responsable de la delació del seu marit davant la NKVD. “Em vaig aixecar i li vaig dir a Etienne que no m’era possible guardar-me el que m’acabava de dir, que em posaria en contacte amb l’FBI i que li recomanava que fes el mateix.” (Aquest episodi penós s’omet en l’edició francesa). En qualsevol cas, poc després Zborovski, implicat en l’afer Sobell, fou condemnat a cinc anys de presó per perjuri.
Elisabeth Poretski explica la seua tremenda història amb contenció i de manera discreta. La seua és una de les escassíssimes descripcions de Moscou a càrrec d’un testimoni presencial en el temps de les purgues (a l’URSS de Stalin). Evoca de manera vívida tota un colla de gent amb la qual entraren en contacte, ella i el seu marit, tant a Rússia com a Europa occidental. Per París, el 1937, hi va passar una munió de persones cridades “a consulta” o per a “noves missions” procedents d’Espanya i de les quals mai no se’n va saber res més. Una processó fantasmal de condemnats en el seu camí cap a l’infern.
L’autora es refia molt de la seua memòria i reitera sovint rumors de molt difícil verificació. ¿De debò Ordzhonikidze morí d’un atac al cor en presència de Stalin? ¿És veritat que Krupskaia [la vídua de Lenin] “li pregà agenollada (a Stalin) que salvés la vida dels Setze arran del primer procés”? A tot estirar, el que es pot dir pel que fa a tot això, és que aquesta mena de comentaris i rumors són indicatius de l’ambient que regnava en l’entorn d’on varen sorgir.
Our Own People [“La nostra gent”] és un document humà captivador, però en tant que font històrica s’ha de tractar amb cautela.
Traducció de Gustau Muñoz
