Publiquem tot seguit el segon lliurament de l’article que ha dedicat Sal·lus Herrero i Gomar al llibre de Piotr Smolar “Mal jueu”, traduït al català per Susanna Fosch i publicat per l’editorial Afers. Un esdeveniment editorial -enceta una nova i prometedora col·lecció: Afers Narrativa- que permet aprofundir en un dels conflictes més envitricollats -no admet simplismes- del món contemporani. N. de la red.
Sal·lus Herrero i Gomar
Piotr Smolar explica a Claude Lanzmann que prepara un retrat de Marek Halter, escriptor i activista francès d’origen polonès que ha estat objecte de controvèrsia els darrers anys quan les revistes Le Point i Le Nouvel Observateur l’han acusat de mentir en algunes informacions sobre la seva vida (tal com aclareix en una nota la traductora, Susanna Fosch). Rubenstein li pregunta a Lanzmann per una reunió on hi era Manuel Valls [llavors primer ministre], invitats per Halter, perquè Lanzmann tenia «motius» per parlar amb Valls -li havien retirat el permís de conduir i havia suspès diverses vegades l’examen, cosa que l’exasperava. Halter… té una relació atroç amb la veritat, afirma Lanzmann; conversen sobre la mentida i les relacions entre els poders polítics i intel·lectuals, i retornant al seu avi parlen sobre la història esbalaïdora del gueto de Minsk, que va estudiar a fons quan va filmar Sobibor,. «Van massacrar els jueus d’una manera esgarrifosa» i diu que Sobibor reclamava un film propi. Es varen prometre que es retrobarien per parlar més sobre el seu avi, però ja no es tornaren a veure mai més.
El 5 de juliol del 2018, el dia que va morir Claude Lanzmann, Piotr va agafar un bus que el duia cap a l’altiplà del Golan, a la frontera amb Síria, on els refugiats començaven a afluir fugint dels bombardejos de l’exèrcit regular i de les forces russes al voltant de Dara’a. Ens conta els conflictes entre Polònia i l’Estat hebreu, els acords i desacords entre Beniamín Netaniahu i el seu homòleg Mateusz Morawiecki sobre la memòria de l’Holocaust, pel que fa a l’emblanquiment de la història dels nacionalistes polonesos i el ressorgiment d’un antisemitisme mai vist arran del maig del 1968. Netaniahu en pactar amb Polònia i Hongria (dues democràcies
«il·liberals»), li fot una coça a la UE, entitat considerada hostil a Israel perquè condemna la colonització de Cisjordània, i s’oposa al reconeixement de Jerusalem com a capital abans de qualsevol acord de pau definitiu amb els palestins. Els europeus donen encara validesa a l’acord d’Oslo del 1993, sense admetre que està obsolet. Netaniahu abona un document que pinta exclusivament els polonesos com herois o com a víctimes, que ho foren en massa, també herois perquè Iad Vashem té censats 6.992 polonesos com a «justos entre les nacions»: més que cap altre país. Però els treballs dels historiadors també adverteixen des de fa vint anys sobre els pillatges, els pogroms, els crims comesos per individus o grups contra els jueus. Al remat, l’Estat d’Israel va decidir anul·lar la seva participació en la reunió de Visegrád (amb la República Txeca, Hongria i Eslovàquia) que Netaniahu s’enorgullia d’acollir a Jerusalem. El ministre d’Afers Estrangers, Israel Katz, veterà del Likud, recuperava una citació cèlebre de l’ex-primer ministre Itzak Shamir. «Els polonesos beuen l’antisemitisme amb la llet de les seves mares.». Les autoritats poloneses, ultratjades, exigiren excuses oficials. No van solucionar les desavinences.
Al primer capítol, Piotr rememora una trobada amb el seu avi, quan tenia catorze anys i havia viatjar a Israel amb la seva família; quan va arribar a casa de l’avi, aquest va obrir un pot ple de medalles, les va agafar una a una i es va posar a cantar: Avanti o popolo, alla riscossa,/ Bandiera rossa (bis)/ Avanti o popolo, alla riscossa,/ Bandiera rossa triomferà./ Bandiera rossa la triomfera (ter)/ Evviva el comunismo e la libertà. I visca el comunisme i la llibertat s’esgargamellaven els revolucionaris italians. Piotr intercala textos seus, del seu avi, del seu pare per reflexionar sobre la identitat jueva, sobre el gueto de Varsòvia, sobre la seua història familiar i les trajectòries del pare i de l’avi, sobre la formació de l’Estat d’Israel i els canvis pel que fa a la incidència de la ideologia comunista en Israel i en els seus familiars. Recorda com va observar esbalaït, als catorze anys, els monuments religiosos de Jerusalem, la via Dolorosa, l’església del Sant Sepulcre, la tomba de Crist, la pedra de la Unció, on peregrins vinguts de lluny fregaven objectes personals per recollir una improbable olor santa que reforçava un teatre de la desmesura pietosa. Compara la condició dels jueus a França, on diu que «tothom entén que puguis ser francès i jueu perquè no hi ha diferència entre ciutadania i nacionalitat» i a Polònia, que fugen davant la condició de jueu perquè els polonesos han estat gairebé cent vint anys un poble sense Estat que es definia en relació amb una cultura, amb una llengua, amb la religió… Al seu pare el movia un patriotisme ardent. Però en el fons suposo que no creia en la possibilitat de ser jueu a Polònia després de la guerra. Li havien proposat de reincorporar-se a la direcció del partit o a l’aparell de seguretat, al vell comunista que havia passat per la presó. Però va dir que no, volia treballar «la via jueva». Conta el soterrar de la seua àvia Wala, historiadora, dona enèrgica d’esperit eternament pioner, afectuosa amb els nets i dura amb els fills, enterrada al cementeri jueu de Varsòvia el 16 d’abril del 2004. Recorda imatges de la seua escola primària, a Fontenay-aux-Roses, la batussa amb un company que li diu «Torna-te’n al teu país»… Plora, no ho entén, és al seu país, no sap on ha de tornar, és el descobriment brutal d’un origen al que l’envien, que fins aquell dia no havia estat mai cap problema. Durant l’adolescència es construeix una identitat catòlica a França, sent desig d’estar batejat, es fa escolta, va a missa, es mira amb respecte exterior i distanciat la religió, de manera que s’evita el dogmatisme. Afirma que ha guardat una atracció pels llocs de culte.
Es reuneix amb Anshel Pfeffer, a qui defineix com el periodista més fi de Haaretz, el gran diari de centreesquerra que als progressistes occidentals els agrada llegir per sentir-se millor. Hi veuen el reflex d’un Israel imaginari, obert, pacifista, dotat d’una brúixola moral naturalment ben orientada. Però, Haaretz és un diari cada vegada més estranger a la seva pàtria, i a l’inrevés, tot i que continua sent un referent per a la diàspora. L’Anshel no és només israelià, sinó també britànic, ha escrit una biografia de Netaniahu, en què refusa de reduir el dirigent al cinisme que gasta, que pot ser real, o als escàndols que l’acompanyen; afirma Anshel que si Bibi (Netaniahu) ha superat David Ben Gurion, el pare de l’Estat d’Israel, en termes de longevitat en el poder, és perquè «hi veu clar», amb un instint prodigiós, pel que fa a l’evolució del país, «sap llegir» Israel i Israel es reconeix en Bibi. Tot i unes desigualtats socials escandaloses i casos de corrupció flagrants, l’abril del 2019 una majoria -tot i que ajustada- d’electors van triar la continuïtat d’una dreta amb trets de messianisme. En resum, els electors se senten en consonància amb el seu pessimisme històric, la seua aversió per qualsevol risc en la recerca de la pau, la seva reducció essencialista del palestí a un ésser hostil al jueu. Una demonització del palestí que li reporta confortabilitat electoral i un poder gairebé absolut. Anshel el convida a un Sàbat familiar amb els seus quatre fills, comença la cerimònia del kadish, es passen la copa de vi per fer-ne un glop, li pregunta «Saps el kadish?», em demana Anshel. Piotr respon: «No, les paraules no». I li amolla: «Realment ets el jueu més ignorant que conec». Riu. Es pregunta si és veritat que és tan ignorant en afer religiosos o culturals jueus i si es pot ser jueu a desgrat d’un mateix, de manera passiva; recorda que un dia, el seu pare li va dir: «no ets jueu si no te’n sents». I es pregunta si es poden seleccionar els afluents d’una identitat encara que un no s’hi banyi.
En un moment determinat, Smolar exposa el curriculum vitae, laboral i polític, del seu avi, arran del formulari que va omplir en rus el 9 de juny del 1941, dues setmanes abans del començament de l’operació Barba-roja, la invasió de la Unió Soviètica per l’Alemanya nazi. En aquest document diu que era «periodista» de professió i «jueu» de nacionalitat. Vius a Bialystok, al carrer d’Octubre, número 8, apartament 3. Des del 1939 la ciutat està ocupada pels soviètics. Vas nàixer el 15 d’abril del1905 a Zambrów, a la regió de Bialystok, al si d’una «família petit burgesa progressista». Petit burgesa, com el començament d’una confessió. Progressista: circumstància atenuant. L’emancipació obrera havia esdevingut la causa d’aquest inici de segle. Tres mesos abans que vinguessis al món, els soldats del tsar, a Rússia, havien disparat contra els obrers de Sant Petersburg que reclamaven reformes socials i pau. El 1923, s’instal·la a Moscou per estudiar a la Universitat Comunista de les Minories Nacionals d’Occident. És un centre de formació per als futurs quadres de la Komintern, per difondre la doctrina bolxevic. Durant els anys vint, s’implica en la confecció de diaris de propaganda per a la joventut en yidish, com ara La Jove Guàrdia a Kharkiv. El 1928 esdevé un agent de la Komintern i s’instal·la a Vilnius, aleshores polonesa, amb missions en nom de la causa roja. El 1939, mentre l’Alemanya nazi i la URSS es reparteixen Polònia, el nomenen redactor en cap del diari L’Estrella de Bialystoki secretari de la Unió d’Escriptors de la Bielorússia occidental. «Escrius en yidish, penses en revolucionari per al combat ideològic». Als documents consta les diferents detencions que ha patit, a Vilnius el condemnen a tres anys de presó el 1929 per primera vegada, després el 1936, també a Vilnius, a sis anys de presó, però tot això s’acaba el 1939 «amb motiu de l’arribada de l’Exèrcit Roig que va esbotzar les portes de la presó». Es va passar sis anys a la presó acusat per les seues activitats clandestines a favor de la causa comunista, llavors tan lligada a la causa jueva. Després de la guerra torna a Polònia.
A «Ahavat Israel», capítol 4, es pregunta “Què és un mal jueu?” Implica una forma de traïció d’una promesa que ell no ha sentit mai que se li formulés clarament. No sap respondre a aquesta pregunta que el supera. No li agrada que es llegisca com una mena de negació. On hauria de posar un ‘Perquè’ explicatiu, en dir que la negació pot ser una forma de covardia, Piotr posa un «Però» [la negació pot ser una forma de covardia], per estalviar-te maldecaps, com un mitjà de resistència contra una modernitat desoladora. Una clandestinitat assumida. Aquests darrers anys, explicita Piotr, l’atribució identitària s’imposa a tot arreu. Les pulsions nacionalistes, la lamentable era neo-tribal, han provocat l’esborrament d’un humanisme assossegat sense ser ingenu. La finançarització del món, la qüestió migratòria, el vertigen ecològic, han fet l’efecte que vivim envoltats d’incendis. Com adverteix la jove líder ecologista Greta Thunberg, la nostra llar, la Terra, està en flames. I constata Piotr que quan s’està angoixat, hom cerca remeis simples. S’assenyalen bocs emissaris, i els jueus sempre han estat tristament privilegiats des d’aquest punt de vista. S’està disposat a fer sacrificis per la seguretat física, cultural, econòmica. La democràcia, els contrapoders, els valors liberals, la idea de mestissatge i obertura entren en crisi, perquè es percep menys el seu valor i el privilegi que ens és ofert de fruir-ne. És així que aquests avantatges es clivellen lentament. No hi ha enfonsament sinó erosió, alhora íntima i col·lectiva, assenyala Piotr, i afegeix:
«Parlar de drets de l’home esdevé exòtic, llengua morta que es cultivaria amb manuals mig estripats. Cada potència del món pretén d’ara endavant embolcallar-se en la seua especificitat. Des de la guerra de l’Iraq, o la de Kosovo, vist des de Moscou, els occidentals ja no alliçonen, o no són considerats legítims en aquest paper instructor. Parlen en funció dels seus interessos. L’universalisme ha esdevingut una relíquia. Les tribus toquen els seus tambors… »
Però com s’observa amb la probable suspensió dels eurodiputats independentistes catalans (perseguits políticament per l’estat espanyol per haver fet un referèndum), al Parlament Europeu, i voldria errar, els estats imposen el seu dictat contra les indefenses minories nacionals a Europa. Davant d’aquest assetjament de les minories, lingüístiques, culturals i nacionals, junt a la globalització neoliberal que les devora, algunes d’aquestes minories, més conscienciades de la pròpia situació de risc, cerquen frenèticament i anhelen l’emoció d’aquest ‘miracle’ de la història que és tenir una llar nacional, d’assegurar ‘la perennitat’ d’una herència, malgrat les modificacions al llarg de dècades. El lligam entre tots els matisos és el dol de les tragèdies passades més que no una cultura única i homogènia, i una afecció sentimental més o menys intensa per Israel.
Piotr analitza la situació de les diàspores i les seues ruptures (el divorci arrela en un sentiment d’exclusió experimentat per nombrosos jueus americans) que no es reconeixen en el camí adoptat per Israel, com ja va advertir Hannah Arendt als articles durant la guerra i posteriors; explica Piotr que assistim a una gran divergència. l’Estat d’Israel posa en contra seua nombrosos jueus d’arreu a causa del seu enduriment identitari. S’ha acabat l’alineament automàtic, de cos únic, d’assemblea espiritual. De destí compartit. Hi ha una lenta banalització d’Israel, que és un estat entre els estats, setanta-un anys després de la seva creació. El sionisme polític, en la seva missió original moderna, ha aconseguit els seus fins. O gairebé, a falta de fronteres clarament traçades i reconegudes… I tanmateix, Israel té per vocació, per missió, ser el casal de tots els jueus del món. Ara bé, el judaisme i el sionisme, no pas el dret legítim a un Estat, sinó la seva forma territorial agressiva i pervertida, la d’un dreta que s’acomoda o es felicita per l’ocupació de Cisjordània, i que aspira actualment a l’annexió de les colònies, no coincideixen, o han deixat de fer-ho. L’autor raona per què aquest divorci és crucial i fa una crida a la necessitat de crítica i diàleg.
Fa un repàs sociològic a la diversitat d’Israel i els seus nou milions d’habitants, dels quals 6,7 milions són jueus. Fa un retrat d’un estudiant de la Universitat de Tel Aviv que creu en la coexistència amb els àrabs i menysprea els ultraortodoxos; d’un ‘haredim (un ultraortodox) de Bené Beraq que viu sota la mirada de Déu, en blanc i negre; d’un fill d’immigrants russos arribats els anys noranta que ha fet el servei militar a Israel té un patriotisme profund però un judaisme superficial, als àpats familiars encara es parla rus, tot i que l’assimilació s’ha fet a una velocitat vertiginosa; d’un colon d’Itsar, al sud de Nabbus, a Cisjordània que representa la franja més extremista de la presència jueva als territoris ocupats, dia els palestins, els àrabs més en general, perquè s’imagina que està en un post avançat de la civilització contra aquests bàrbars; salmodia Déu amb el mateix fervor amb que viola cada dia els principis humanistes més elementals de la seva confessió… Aquests quatre ciutadans de l’Estat d’Israel, quina promesa de futur voldran adreçar als seus descendents? Volen un Estat democràtic o un Estat jueu decantat cap a la teocràcia? Creuen una societat uniformitzada o en una societat mestissa, respectuosa amb les minories? Veuen el 20 per cent dels àrabs israelians com una població de ciutadans iguals, o bé com un grup sospitós, de lleialtat sempre dubtosa? I denuncia la instrumentalització de l’assenyalament de l’altre, el diferent, i com el prisma central en la seguretat ho tapa tot. És confortable, segons com, per a les majories privilegiades. Permet pensar exclusivament en termes d’amenaces i d’enemics, sense fer-se preguntes incòmodes sobre l’erosió democràtic que es produeix. No s’aborden els problemes centrals.
(Continuarà)
