És el tercer volum de Diaris de Ricard Salvat; el primer «Diaris (1962-1968) l’edició va ser a cura d’Eulàlia Salvat, la seua pròpia filla. Pròleg de Francesc Foguet i Manuel Molins. Els Diaris (1969-1972). Edició i pròleg a cura de Francesc Foguet. En saber que Jordi Auseller Roquet, havia fet la cura dels tercers Diaris, quan el vaig veure li vaig dir que havia vist els primers diaris a la llibreria de la Universitat de València i havia estat a punt de comprar-los, però ja havia cobert amb escreix les despeses en llibres i revistes (L’Espill i Mètode) i ho vaig deixar córrer per a més endavant; em va tornar a passar també, una cosa semblant, a la Fira del Llibre de Barcelona de l’any passat, no portava, però, prou diners i ho vaig deixar estar. Potser per això, me’l va regalar perquè li havia mostrat interès per un homenot del teatre català contemporani. Un intel·lectual, de dalt a baix, amb les seues contradiccions, dèries, obsessions, capacitats i limitacions, om tots els éssers humans, que anotava tota la seua activitat cultural incessant, de manera molt detallada, per deixar constància de la seua vida i del seu temps; del pas del temps i de les modulacions que obra en els humans en general i en u mateix; s’expressa de manera íntima, desinvolta, sovint s’enuja d’estar emprenyat o de no poder seguir un ritme molt accelerat d’activitats culturals que registra com un notari, amb carregues de subjectivitat, sovint, molt temperamentals i subjectives des d’un “jo” molt fort, que considera, constrastadament, que la sap més llarga que els altres. Per tot el seu recorregut vital, els viatges, el consum i la producció cultural que exercita habitualment.
Alexandre Cirili Pellicer a Viure l’art, transformar la vida, editorial Afers, 2010, en l’edició a càrrec de Narcís Selles fa una referència a l’irracionalisme i al vitalisme de Nietzsche al si del romanticisme, en la fi de l’artista, en una construcció dels humans com a obra d’art, idea que hauria pogut tenir una interpretació socialista, però la va tenir racista, i esmenta amb Dubuffet, que «en aquest 1968, profetitza que no hi haurà mai més contempladors, només amors; mai més públic, només actors. És una idea que veiem bullir des de molts llocs. A la música oberta de Cage, de Stockhausen, al Teatre Viu que Porter i Salvat van portar entre nosaltres ja fa anys i que el prodigiós Living Theatre americà ha sabut portar tan lluny». Més avant, en les línies de l’art dels anys seixanta, amb la voluntat d’abolir les fronteres entre art i vida, des del Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els assemblatges i els environaments es desenvoluparen dins del mateix clima d’abolició de les fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, ubica el Teatre Vivent de Porter i Salvat junt als ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament dels nous espectacles, com l’Striptease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics. Cirili, doncs, situa a Ricard Salvat a l’avantguarda els moviments teatrals dels anys seixanta, però adverteix que a la fi d’aquesta dècada, cap als anys setanta comença pel gran desencís produït pel fracàs de totes les il·lusions que havien portat a la revolta del Maig del 1968, els fracassos locals de Sukarno, de Che Guevara, de Luther King, l’ofegament de la Primavera de Praga, entre l’alliberament i la repressió, es feia evident que la segona resultava aclaparadorament decisiva… A l’estat espanyol, l’esclat del Maig del 68 es va produir després de la mort del dictador, durant la transició que es creia, ingènuament, que ho canviaria tot; com si això fos possible de la nit al matí, tot i que a Portugal i Grècia es va canviar de règim d’una manera més reeixida. El 1973, apareixia l’informe del Club de Roma, junt a la crisi del petroli, denunciant l’abús del consum de l’energia fòssil i la destrucció de la natura i preconitzant una parada en el creixement que encara no s’ha dut a terme de manera adequada davant les emergències climàtiques, les contaminacions i les pandèmies que produeix un creiximentisme de la globalització capitalista (de mercat o d’estat) que s’ha desbocat i, ara observem, les conseqüències devastadores a tots els àmbits en forma d’emergència climàtica, augment de les temperatures i de les tempestes, augment de la fragilitat i les incerteses dels humans per la pèrdua accelerada de biodiversitat… que ens obliga a repensar la «sostenibilitat» absolutament traspassada. Les perspectives científiques sobre les conseqüències del canvi climàtic, la desforestació, etcètera adverteixen, des de fa anys, que la realitat esdevinguda és molt pitjor que les prediccions que els mateixos científics fan; han d’esmenar els seus informes en augmentar la gravetat dels riscos prevists anteriorment.
Tot i que d’infant, als quatre anys, havia participat en una obra d’Els pastorets, en castellà, a l’escola, fent de dimoniet i als 12 anys ho vaig fer en l’assaig d’una obra de teatre que es deia Hambre atrasada… En realitat, va ser quan feia el curs d’orientació universitària (COU), el 1974-75 a València, i vaig tenir de professor a Juli Leal, quan ell feia de director de L’hort del cirerer de Txèkhov, que se’n va encomanar la passió pel teatre; fou aleshores quan vaig conèixer i llegir a escriptors i directors de teatre tan importants des dels clàssics com Shakespeare a Garcia Lorca i contemporanis com Martin Recuerda, Lauro Olmo, Rodolf Sirera i Josep Lluís Sirera, Buero Vallejo, Alfonso Sastre, Víctor Garcia, Ionesco, Kafka, Escalante, Txèkhov, Joyce, Ariel Dorfman, Manuel Puig, Manuel Molins… Hi vaig participar, durant la meua estada al Seminari de Montcada, en una obra de teatre de Fernando Arrabal, Pic-nic en campanya, una obra antimilitarista i contra l’absurditat de les guerres, que recorda a l’humor surrealista de Miguel Gila i també Galileo, Galilei, de Bertolt Brecht en el debat entre la religió, la inquisició i la ciència i vam estar a punt de fer La irresistible ascenció d’Arturo Hui, una denúncia del nazisme; també, llavors, coneixia les primeres obres de teatre de Manuel Molins (Harca, La Dansa del Vetl·latori…), un gran escriptor valencià i director de teatre en català al País Valencià. Per desgràcia, Manolo Molins, recentment, ha sigut objecte d’una cacera de bruixes provinciana, per banda d’un arquebisbe de València, ridícul, reaccionari i inquisidor; aquest senyor eclesiàstic, no podia respectar una obra de teatre sobre l’Església, on Molins s’interrogava sobre les infidelitats a Jesús i les fidelitats d’aquesta institució patriarcal als diners i el poder; van tractar que es suspengués l’obra crítica, com solen fer els llepasabates d’un alt clergat al servei dels més rics i poderosos de la Terra, amb amenaces; sembla que les crítiques no els van agradar a alguns jerarques carques i pretenien censurar-la, com si encara estiguérem a l’Edat Mitjana o en el nacional-catolicisme de Franco, quan el dictador es passejava a sota del pal·li i els bisbes li alçaven el braç quan passava per davant, li rendien pleuresia i beneïen els seus crims durant i després del colp d’estat, durant la guerra incivil batejada com a «Cruzada» i després de la derrota de les forces republicanes per a imposar per la força de les armes una dictadura de 40 anys i una monarquia franquista; Manuel Molins també consta en el Consell Editor, d’aquests Diaris de Ricard Salvat, en companyia d’Enric Ciurans, Francesc Foguet, Eulàlia Salvat i Núria Santamaria.
Jordi Auseller Roquet qualifica aquest tercer Diari, com a Quaderns de maduresa, 1973-1975. «De sobte m’he dit: he de fer un diari. En Cirici fa memòries, en Claude Mauriac un journal, en Maurici Serrahima també ha fet el seu diari; per què no ho puc fer jo també? Si el començo ara que tinc quaranta-un anys, quan compleixi seixanta-cinc anys, l’any que et jubiles, si depens d’estructures oficials, tindré pràcticament vint-i-cinc anys de diari. Pot ser una cosa d’una certa importància. Pot tenir, potser, un valor històric. D’altra banda, m’adono que ara comença una època ben difícil, una època que potser caldrà inventariar». Amb aquestes paraules inicia una de les entrades del diari personal de Ricart Salvat, concretament la que va escriure el dia 12 de setembre del 1975. No obstant això, com aclareix Auseller, «Els seus escrits memorialístics, però, no comencen aquí, amb aquest fragment, sinó uns quants anys abans. La primera anotació diarística es remunta al 1962, quan Salvat tenia vint-i-set anys i ja començava a definir la seva prolífica carrera professional, que el portaria a exercir d’escriptor, dramaturg, director teatral, professor i assagista, a més de desenvolupar una activitat frenètica en diversos terrenys: el cultural, el social i el de l’activisme polític i social». Ara, el 1973, catorze anys després, Salvat, és un home que, com en l’etapa anterior, en el transcurs dels anys 1969 a 1972, continua desplegant la seva activitat en diversos fronts: no només consagra la seva vida al teatre, combinant la direcció de diferents espectacles amb la seva tasca al capdavant de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), primer, i més tard de l’Escola d’Estudis Artístics (EEA), i imparteix docència a la Universitat de Barcelona, sinó que incrementa la seva projecció pública, dins i fora de Catalunya, gràcies als molts contactes de què disposa (als Estats Units, a Itàlia, a França, Mèxic, Costa Rica, Suïssa, Alemanya, la Unió Soviètica, País Valencià, Galícia, Andalusia, Madrid…). Aquest diari, (com, també, la resta, tot i que no me’ls he llegit complets encara, només fragments dels Diaris de Ricard Salvat publicats per la revista Compàs d’amalgama, número 0, tardor del 2019), ofereix un recull de les vivències, els records i els pensaments que Ricart Salvat, en les seves múltiples facetes i experteses, va abocar a les seves llibretes dietarístiques durant un període de tres anys, comprès entre el 10 de gener del 1973 i el 30 de desembre del 1975.
El 10 de gener del 1973, anota «Ahir dimarts vaig començar a la universitat. Sembla que el dia 15 comencen les optatives, de nits. O sigui que jo tindré classe el dimarts, dijous o dissabte. El dissabte em ve molt costa amunt de fer-ho, però què hi farem. Es veu que no queden aules lliures cap altre dia. Es veu que farem classes en els barracons, en uns barracons entre militars i de granja. Ja ho veurem». Diu que ha passat els primers dies de l’any sense pena ni glòria, «Refent-me una mica de les moltes impresions viscudes i de les experiències viscudes», conta que la Núria, la seva esposa, es va haver d’allitar per una grip perquè tenia febres molt altes, i que ell l’ha agafada, però no tan fort com ella i no li ha calgut fer llit, però li produeix una mena de «trencament» durant una setmana seguida. «Sembla que hi ha epidèmia de grip, sobretot a Anglaterra, que ha inaugurat l’Europa del mercat comú exportant microbis a tot Europa. Es veu que han mort tantes persones! També m’ha anat sortint el cansament. Com que dormia molt poc, m’he acostumat a no dormir tant i em desperto, cada dia, entre les sis o les set. És curiós, però no m’acostumo als horaris d’aquí. Les sis hores de diferència les acuso i em desbarata les hores de dormir. Mentalment m’he anat assimilant, rememorant i (re)estructurant els records. Com més va, més m’adono que els EUA m’han fet una gran impressió. Encara no m’he refet del tot. M’agradaria de passar un any o dos allí. M’agradaria molt.» Als anys seixanta havia visitat Alemanya (Düsseldorf, Mannhheim, Franlfurt a Bad Godesberg, Heilderberg, Colònia, Aachen, Berlín, Berlín Oest) Petersburg, el jardí del Petarhof i quan va visitar Moscou es va declarar també admirador d’aquesta ciutat russa. Diferents ciutats del món l’enlluernen i això mostra la seua capacitat d’admirar la bellesa que s’expressa a tot arreu de distinta manera. Sovint, malgrat la intensa activitat teatral, cultural, acadèmica i literària, Salvat se sent inadaptat, marginat, poc reconegut, amb ganes de marxar nord o sud enllà, a Itàlia, Alemanya o Cuba, potser influeix una mica també els seus orígens tortosins, de les Terres de l’Ebre; això de sentir-se poc reconeguda, també ho va expressar Isabel-Clara Simó pels seus orígens valencians; les perifèries solen ser (o sentir-se) menystingudes arreu del món pels respectius centres.
Aquest recull inicial del 1973 s’inicia pocs dies després que Ricard Salvat hagi tornat d’un viatge als Estats Units, que l’ha portat per diferents indrets: San Francisco, Los Angeles i Nova York i li ha deixat una forta petjada en la memòria, evoca els museus, l’arquitectura i les avingudes de Nova York, la inaprensibilitat de Los Angeles, la dolçor de tendresa de San Francisco… mentre prepara un viatge cap a Roma, que s’ha ajornat, perquè ha de supervisar l’obra «Notte di guerra al Museo del Prado», escrita per Rafael Albertí, tot i que un dels principals protagonistes va ser, en realitat, el cartellista i pintor valencià, Josep Renau, que va portar les obres d’art de Madrid a València i les va soterrar davall de sacs de sorra, a les Torres de Serrans, perquè l’aviació italiana de Mussolini o la Còndor de Hitler no les bombardejaren i les destruïren, com van fer assassinant a tanta gent de tants pobles i ciutats dels Països Catalans i Euskalherria. Salvat va posar en escena també una obra del dramaturg valencià d’Alacant José Antonio Peral (J.D. Sutton), Todas las velas no son muchas velas para Maryorik (1970, que aleshores estava prohibida a Espanya i que la Companyia 318 amb algunes incorporacions de membres del Teatro Incontro, preparaven per a l’estrena a Roma. L’obra sobre La nit de guerra al Museu del Prado és va estrenar a Gela (Sicília) el 17 de novembre del 1973, i després es va representar en altres ciutats italianes, i més tard a Ginebra dins del programa «Tres dias con Rafael Albertí» un acte organitzat per l’Asociación de Trabajadores Emigrantes Españoles en Suiza (ATEES); aquesta obra del Museu del Prado es va ampliar amb diàlegs entre Goya i Picasso i la incorporació de fragments dels poemes dedicats a Tiziano, Giotto i Velázquez que pareixen al llibre A la pintura (1945-1967); a Mèxic, amb el Teatro Incontro, Salvat va dirigir i presentar La nuova colonia, de Luigi Pirandello; continuament als seus diaris, Salvat, fa referències als muntatges que va portar a escena amb la seva pròpia companyia, La Companyia Adrià Gual i a la creació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), una mena de Bauhaus a la catalana i l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat. Recupera una escola d’ensenyament integral de les arts que havia tingut Alexandre Cirili Pellicer basant-se en el cèlebre model alemany. A partir del «segon» període, l’Escola, no es dedica només al teatre, sinó que també incorpora l’ensenyament del cinema, arts plàstiques i música. Entre el professorat hi havia Josep Mª Forn i Pere Balaná (cinema), Joan Hernàndez Pijuan (plàstica), Gabriel Brneic (música) i Carme Serallonga (teatre, que junt a Mª Aurèlia Capmany, havia estat al costat de Salvat des de la fundació de l’EADAG.
El 1975 estrema amb la seua companyia, Ronda de mort a Sinera, sobre textos de Salvador Espriu, en el marc del festival Grec de Barcelona. A través del que escriu al diari observem la seua incansable laboriositat, la seua intensa tasca professional i artística, com a director de teatre i docent universitari, l’enorme varietat d’interessos i inquietuds que té i de tot allò que l’apassiona: el cinema, el teatre, la música, els llibres, la literatura i les arts plàstiques. La seua militància política clandestina en el PSUC, que en el context històric en què es desenvolupa, sembla que l’ompli d’angoixa i l’aclapara, davant els atemptats de l’almirall Carrero Blanco (20 de desembre de 1973) i posteriorment l’atemptat contra la cafeteria Rolando, també conegut com l’atemptat del carrer del Correo, perpetrat el 13 de setembre del 1974 a Madrid, Salvat ho segueix amb molt de neguit, ja que pocs dies després d’aquesta acció es van detenir, acusats de col·laboració amb el terrorisme, a l’Eva Forest, Lídia Falcón, Miguel Bilbatúa i Eliseo Bayo, tots ells amics i coneguts de Salvat, també hi ha la preocupació per Alfonso Sastre i per les tortures que van patir les persones detingudes; hi ha situacions quotidianes, anècdotes de viatges, reflexions de caràcter moral, estètic, històric i polític dels primers anys setanta del segle XX, esdeveniments familiars i socials, apunts de xerrades i conferències (sobretot a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d’Estiu), dibuixos i cartes, correspondència i relacions que va mantenir amb personalitats de tota mena: escriptors (Mauriac, Rafael Albertí, Maria Teresa León, Gabriel Garcia Márquez, Eduardo Blanco Amor, Xesús Alonso, Castellet, Espriu, J.V. Foix, Emili Eroles, Teresa Rebull, Montserrat Carulla, Oriol Pi de Cabanyes, Guillem-Jordi Graells, Xavier Bru de Sala, Palau i Fabre, Daniel Gallegos, Arrabal, Xesus Alonso, Tisner, Cirici Pellicer, Gabriel Janer, Mª Aurelia Campany, Monserat Roig, Ramon Moix, Jordi Sarsanedas, Ana Maria Moix, Alfonso Carlos Comín, Guillermina Motta, Núria Espert, Serrahima, Vicent Andrés Estellés…). Per a la concesió de la Lletra d’Or, Salvat escriu, amb desimboltura, quan li comunica Faulí, per telèfon, que la cosa estava empatada entre Serrahima i Estellés (la seua obra poètica completa): «Jo sense dubtar, vaig votar Serrahima. Em va dir que em comunicaria el resultat final, però no em va trucar més. Suposo que haurà guanyat Serrahima, perquè hi ha d’haver un acord mutu». I tanmateix, el 1975 va guanyar Estellés el premi crítica Serra d’Or de literatura i assaig. En aquest cas, no ho anota, però hauria de sentir-se, decebut i menyspreat pel resultat d’aquesta decisió en contra del seu criteri i que no el telefonés Faulí, perquè, el seu bagatge intel·lectual, sovint li fa alguna mala passada pel que fa a la vanitat, fins al punt de remarcar, de forma vehement, en alguna discussió la seua «categoria» per sobre d’altres i que encara hi havia ‘distincions’ per tallar algun debat sobre afers teatrals o literaris; i és evident que la seua experiència en afers culturals, viatgers i literaris és molt gran, també la creença en la seua superioritat moral i intel·lectual, que s’expressa, amargament, en creure que el seu alumnat universitari no té prou nivell i en consideracions vers si mateix de manera autocomplaent… Era molt exigent amb si mateix i també ho és amb els altres i, és veritat, desplega una activitat cultural desbordant pel que fa a l’experimentació en les arts escèniques, de l’art i de la cultura en general; i ho anota tot, minuciosament i amb detall, fins al’obsessió, des de les coses importants a algunes més banals de la vida quotidiana.
Més enllà de la seua forta personalitat, com aclareix Enric Ciurans a «Ricard Salvat, en el record», recordem Salvat, com una figura imprescindible del teatre del nostre temps, tot i incidint en la seva faceta com a creador d’estructures d’ensenyament i de producció teatral… Si Adrià Gual va crear l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1913), la primera denominació de l’Institut del Teatre, i una quinzena d’anys abans havia fundat el Teatre Íntim (1898), primera agrupació dramàtica que va oferir un repertori universal en llengua catalana, per la seva part Ricard Salvat havia fundat, amb Mª Aurèlia Capmany, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (1960), escola d’interpretació i creació escènica que escapava a les múltiples constriccions del franquisme, per avançar vers un teatre en llibertat, amb espectacles de Brecht (La bona persona de Sezuan), Espriu, Brossa i Ionesco, entre d’altres. Així com Gual, fou un home marginat pel poder polític de la República, pel seu pragmatisme durant la dictadura de Primo de Rivera, Ricard Salvat fou acusat falsament de franquista per haver acceptat la direcció del Teatre Nacional de Barcelona durant els primers anys setanta… Salvat en una Catalunya empobrida culturalment i social pel franquisme, va impulsar una visió del teatre oberta i multidisciplinària (Revista Compàs d’amalgama, núm 0, Tardor 2019).
En aquesta època Ricard Salvat ha d’enviar, regularment, alguns articles, a la revista Canigó, que dirigia XavierDalfó i Isabel-Clara Simó, quan els esmenta perquè ha d’enviar algun article, perquè han de quedar per a una reunió o un dinar, és habitual que esmente només a Xavier Dalfó o agrupa la parella, com a «els Dalfó» i no nomena a Isabel-Clara Simó en cap moment, quan ella era l’ànima de la revista, tant o més que Dalfó, tot i que potser és una manera d’escriure en clau com afirma més d’una vegada als seus diaris per protegir-se. Sovint expressa la por que les seues llibretes on anota els seus diaris caiguen en mans de la policia franquista i li facen mal a ell, a la seua família i amics.
També ixen al llarg de l’obra dietarística de Salvat altres valencians, com Carles Santos, amb l’esmenta sovint tant a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent com més avant associat a projectes artístics, però sovint mostra les seues diferències de manera abrupta i vehement; no obstant això es mostra més amable amb el valencians d’Alacant, entre els quals, l’escriptor Antonio Amorós; també es mostra elogiós amb l’Ovidi Montllor, en recordar la seua participació al film de Borau Furtivos , en la presentació al Club de Vanguardia: «Suposo que ara a l’ Ovidi ja li deu haver passat el disgut que es va endur quan a la propaganda de Fotogramas hi sortia el seu cul. Era un fotograma a tot color, a tot color i a la contraportadella, en el qual se’l veia fent l’amor en plena muntanya i amb porcs al costat. Ens trobàrem a l’estrena dels Tàbano (La ópera del bandido) i ho vam comentar». En referir-se a aquesta pel·lícula situa el temps de la fi de la dictadura, primera setmana d’octubre 1975 i anota: «En aquests moments de nacionalisme exacerbat enfront dels que ells diuen «ingerències estrangeres» han recuperat l’obra de Borau i, ara, potser en fan un xic massa», tot i que afirma que havia vist una seqüència del film a la televisió i li havia semblant excel·lent, molt sòlid. «Tinc ganes de veure’l». És impresionant la quantitat de pel·lícules, obres de teatre, llibres, exposicions d’art, de música, de llibres, de museus… Ricard Salvat anota tots els objectes artístics que observa, sovint només per registrar que l’ha vist (o que vol veure’l o llegir), altres comenta alguna cosa més extensament, entre d’altres, El porter de nit de Liliana Cavanni, els seus projectes o les seues obres de teatre, com l’obra de Rafael Albertí, amb el que es reuneix sovint, també amb Maria Teresa León, per preparar Una nit en el museu del Prado durant la guerra, que abans hem esmentat, projectes sobre l’obra d’Espriu, Aproximació al poeta Salvat-Papasseit… Al seu diari anota els seus contactes amb escriptors, periodistes, editors, actors, actrius, pintors, etcètera més rellevants de Catalunya, els Països Catalans, l’estat espanyol i sovint, més enllà pels seus viatges a altres països, sobretot a Itàlia, Alemanya, França i països d’Amèrica… A Perpinyà, va a la llibreria del seu amic Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà, poeta i escriptor en català), viatja per molts teatres del món, visita a la ciutat del seu somnis, Moscou, al Museu Puixkin i la Galeria Tretiakov fins als principals teatres moscovites (el Teatre de la Sàtira, el Teatre Stanislavski i Nemiróvtx-Dàntxenko, el Teatre d’Art i, en especial, el teatre Taganka), els seus viatges a Itàlia, Mèxic, que li permet conèixer alguns noms del nou cinema, com ara Arturo Ripstein i Paul Leduc, també esmenta sovint a Buñuel i la seua filmografia. Comenta els llibres que compra i les seues lectures: assaig, narrativa, poesia, teatre, cinema, pintura, etcètera, que li són útils per a la seua feina com a director d’escena o les seues classes de la universitat. A primers dels anys setanta, quan tot déu va a Perpinyà a veure El darrer tango a París de Bertolucci, Salvat afirma que no té gaire interés en veure-la, potser una manera d’anar contra-corrent o desmarcar-se de les modes imperants. Després ens hem assabentat que l’escena sexual de la mantega com a lubricant entre Marlon Brando i Maria Schneider va ser una violació real que van tramar Bernando Bertolucci i Marlon Brandon en enganyar a Maria Schneider, amb 19 anys, i violar-la. Perquè segons Bertolucci «No volia que fingira la humilliació, volia que la sentira». Uns fets absolutament reprovables que no es van saber fins molts anys després i no van tenir conseqüències penals contra els autors d’aquesta actuació criminal ni de desaprovació del públic cinèfil admiradors de Bertolucci. La vida de Maria Schneider després de la violació no va tornar a ser la mateixa que abans; li van destrossar la vida, dos homes sense escrúpols, amb el concurs i la complicitat de càmeres, ajudants i tècnics de so, que, potser, s’ho mirarien amb delectança i morbositat patriarcal.
