Sal·lus Herrero
Si no fos lector de Hannah Arendt, si no hagués llegit alguns llibres sobre els camps de concentració i extermini nazis i si no hagués nascut a Benigànim, on a finals dels anys cinquanta i primers del seixanta va viure Maks Luburic, amb el nom canviat de Vicente Pérez García, com explica Francesc Bayarri a Cita a Sarajevo, potser no m’hagués interessat gaire per llegir la novel·la El desafortunado d’Ariel Magnus, Seix Barral, 2020. Es conjuminaven, però, massa factors per deixar passar aquesta novel·la sense llegir-la.
Ariel Magnus és un escriptor i traductor (de l’alemany, anglés i portugués al castellà), argentí, que ha publicat altres novel·les. En aquesta, El desafortunat, Ariel Magnus es posa en la pell d’Eichmann, rastreja la seua vida a l’Argentina i descriu la seua trajectòria fins a la seua localització i segrest d’agents del Mossad per portar-lo davant els tribunals de justícia d’Israel. Està previst que es traduesca a l’alemany, italià, francés, holandés i croata. Confessa que l’interés per la recerca que ha fet és a causa de l’odi visceral a Eichmann que li va transmetre el seu pare, però s’interroga davant la culpa i la por que sent en pensar el què opinarà el seu pare «per no haver descrit a Eichmann com el monstre que pintà el fiscal durant el judici, ni tampoc com l’imbècil que va popularitzar Hanna Arendt, una dona tan intel·ligent que per a demostrar el seu menyspreu per l’home vil del seu llibre no va voler reconèixer-li ni un gram de l’aptitud humana que més valorava» . No obstant això, Emmanuel Faye en el capítol dedicat a Eichmann a Jerusalem com obra concebuda a mode de pantalla, al llibre Arendt i Heidegger, analitza la pesa de posició, deliberada, d’Arendt, en qualificar-lo que en la seua actuació “no existia cap mòbil, que veu en la suposada absència de pensament quelcom “banal” i inclús “còmic”. Eichmann, segons Arendt, no hauria sigut un monstre sinó un “pallasso“. Ara sabem que Adolf Eichmann no va ser l’home “sense conviccions ideològiques sòlides” i mancat de tota classe de mòbil o motivació política que ella diu haver vist tancat en la cèl·lula de vidre en la que va romandre durant el judici; tant l’historiador anglés David Cesarani com la historiadora alemanya, Benitta Stangneth s’han dedicat a investigar sobre Eichmann, sobre les idees que s’apoderaren d’ell, algunes escampades per Heidegger, la deshumanització dels jueus i presentar el pobre hebreu com a enemic polític i amenaça biològico-racial i les aberracions sobre “la proscripció de les inhibicions que s’oposen a l’assassinat”. La qualificació d’Arendt d’Eichmann com un “buròcrata gris” és una estratègia de la defensa, ja què al judici es va mantenir “deliberadament passiu” amb la finalitat de contrarestar la imatge de fanàtic que l’acusació desitjava transmetre. La descripció que Arendt va fer d’Eichmann “estava en gran part destinada a afavorir la seua pròpia causa, repleta de prejudicis, i bastant falta a fi de comptes“. Perquè la formació d’un genocida com Eichmann no ha de buscar-se tant en l’estructura totalitària d’un règim polític com en la cosmovisió capaç de suscitar el seu fanatisme exterminador. Ara bé, Arendt descarta tots els elements, no obstant això, ben coneguts, que orienten en aquesta direcció, com la frase que Eichmann etziba als seus homes a la fi de la guerra, i que mostra fefaentment el seu fanatisme nazi: “Saltaré a la tomba entre rialles, doncs per a mi una satisfacció extraordinària dur sobre la consciència la mort de cinc milions de jueus“. Arendt converteix en irrisòria la seua afirmació i la redueix a una mera “fanfarronada“. Stangneth mostra el talent d’Eichmann com a manipulador, així com el seu cinisme i el seu caràcter amoral, propi dels psicòpates; si al principi de les converses amb el periodista holandés Willem Sassen, un antic membre de les Waffen-SS, Eichman havia construït un prolix argumentari revisionista en el que minimitzava el paper que ell mateix havia desplegat en la posada en pràctica de la “Solució final” i en la magnitud de l’extermini. El que pretenia amb aquests plantejaments era preparar el seu retorn a Alemanya com el judici, cas que el descobriren, per això va redactar una carta per remetre-li-la al canciller Konrad Adenauer. A la fi de les converses amb Sassen, Eichmann no havia pogut reprimir un gest de reafirmació de la seua autèntica naturalesa i conviccions. Es descobreix que el “prudent buròcrata” que era o semblava ser no constituïa sinó una cara més de la seua personalitat. En aquesta ocasió es confia a Sassen en aquests termes:
“Al prudent buròcrata se li havia unit un… un fanàtic combatent per la llibertat de la meua sang […]. Tot el que servei per al meu poble és per a mi una ordre i una llei sagrades […]. He de dir-li de bona fe que si haguérem matat als 10,3 milions de jueus m’hauria sentit satisfet i hauria comentat: bé, hem aniquilat a un enemic”
Com es pot observar, el vertader Eichmann distava molt de que li mancaren motius o conviccions ideològiques; i és que amb Emmanuel Faye a Arendt i Heidegger. L’extermini nazi i la destrucció del pensament, Akal, 2016, hem de considerar que Arendt, en la crítica a El llibre negre d’Ilyà Ehrenburg i Vassili Grosmann, tendeix a igualar víctimes i botxins, veu impossible distingir entre innocents i culpables; a primera vista, les manifestacions de l’autora fan la impressió de constituir una denuncia radical de la deshumanització observada a les «factories de la mort», però «en realitat el seu discurs perpetua en l’àmbit del pensament tant la pèrdua de tota referència moral com la deshumanització que resulta d’aquella, en sostenir aquesta indiferenciació última entre els exterminadors i les víctimes».
Com hem vist, al capítol XIII sobre Eichmann a Jerusalem com a obra concebuda a mode de pantalla, Faye qüestiona l’etiqueta d’Arendt sobre Eichmann i es pregunta què fonamenta convertir-lo en l’encarnació -en oposició al «pensador» Heidegger, tot i que de manera igualment paradigmàtica- de «l’absència de pensament», és a dir, d’un estat mental que per la seua banalitat resulta propi, segons Arendt, de la «vida quotidiana»? En el Post-scriptum afegit a la publicació d’Eichmann a Jerusalem és on Arendt atribueix per primera vegada a l’Obersturmbannführer SS Eichmann, com presumpta característica evident, la «seua total absència de pensament» (sheer thoughtlessness), terme que l’autora tornarà a fer servir, a l’inici de La vida de l’esperit, acò no significa, puntualitza l’escriptora, que es tractés d’un estúpid, sinó que en la seua actuació ni hi hauria hagut «cap mòbil». Arendt veu en aquesta absència de pensament quelcom «banal» i inclús «còmic». Eichmann no hauria sigut un «monstre» sinó més bé un «pallasso». És precís ressaltar, puntualitza Faye, que Arendt posa entre cometes la paraula «banal» i que admet, en l’esmentat «Post-scriptum», que la «banalitat» de la conjectura que exposa sobre Eichmann no és una trivialitat de caràcter «ordinari». Siga com fora, avui sabem que Arendt es va equivocar, si és que pot parlar-se ací d’errada. Adolf Eichmann no fou l’home «sense conviccions ideològiques sòlides» i mancat de tot tipus de mòbil o motivació política que ella diu haver vist tancat en la vitrina en la que va romandre durant el judici. Les investigacions que han fet diversos historiadors i filòsofs han mostrat que la realitat d’Eichmann era totalment diferent a la que apuntava Hannah Arendt. Potser es va inventar un Eichmann a la seua mesura, per contraposar-los a Heidegger i salvar-lo de les seues evidents complicitats amb l’extermini nazi. Altres autors, més candorosos, apunten que Arendt en estigmatitzar a Eichmann com a no portador de cap capacitat per pensar, voldria redimir el mateix «pensament», per elogiar la filosofia en si mateixa. Cosa aquesta que no deixa de ser risible i ridícula, tot i que la tendència al corporativisme no està exempta en cap grup professional ni matèria humana. Però com conclou Faye, amb aquestes ‘trampes’, equívocs i adhesions intel·lectuals a la «filosofia» de Heidegger, el que és posaria en qüestió és la tradició filosòfica, en destruir la capacitat de pensar per introduir en nazisme en la filosofia. Com va fer Heidegger i ella, Arendt, és va adherir, de manera entusiàstica, a la major part del llenguatge heideggerià, portador del nazisme.
De fet, Heidegger en les seues Conferències de Bremen farà servir les formules d’Arendt, accentuades, tant per a l’eliminació de les responsabilitats nazis com la despolitització que proposa respecte a l’extermini dels jueus, en considerar-ho producte d’uns artefactes tècnics en la producció de la mort o la fabricació de cadàvers o deixalles humanes (autors com Agabem, Baumann desenvolupen aquests punts d’Arendt i Heidegger…). Quan li preguntaven a Arendt sobre l’extermini dels jueus causat pels nazis, afirmava, amb rotunditat, que «Això no hauria d’haver passat», però exculpava a alguns dels responsables d’aquest extermini, com el seu admirat Martín Heidegger i no tractava de dir i fer tot el possible perquè no torne a passar de nou. Sense una anàlisi, un denuncia ferma i exigència de justícia per depurar les responsabilitats dels ideòlegs i còmplices intel·lectuals de l’extermini, com Heidegger i Carl Schmitt, es facilita que el totalitarisme nazi es reproduesca de nou.
Al meu parer, en estigmatitzar Eichmann d’incapaç de pensar per si mateix i de servil i eficaç buròcrata, oblidant-se del patriota fanàtic, disposat a tot, Arendt aparta del focus que assenyala la criminalitat en l’extermini al que ella considera la més gran lluminària del segle XX, l’eleva a la categoria del «monarca ocult del regne del pensar», mestre i amant seu. Tot i que després de la II Guerra Mundial va criticar la complicitat i la implicació de Heidegger en el nacional-socialisme, en les orientacions nazis de les universitats alemanyes i en la foragitació de Husserl, en considerar-lo capaç de ser un assassí en potència, després esborra la critica a Heidegger i l’entronitza com a gran «pensador» d’abast mundial («inintel·ligiblement», comparable a Sòcrates o Kant) i reprodueix alguns dels esquemes ideològics de Heidegger. Artefactes «filosòfics» que obturen la comprensió i destrueixen tota la capacitat de pensar, quan, aparentment, el que volia fer és salvar el pensament en afirmar que Eichmann era d’una nul·litat reflexiva absoluta. Però, volia salvar el «pensament» o al seu amic Martin?
Les explicacions que puc trobar, de tall psicoanalítiques, és la seua personalitat afeblida en afers emocionals i afectius, en la formació d’un caràcter introvertit i submís que es lliura a Martin Heidegger de manera incondicional i acrítica, del seu esperit més tard de burlesca, d’ironia, de sarcasme i rotunditat en la defensa de les seues idees on sembla que interioritza una mena d’autoodi en responsabilitzar als propis jueus de ser responsables del seu propi extermini: l’orfandat paterna, les ferides de l’exili i la persecució nazi i la necessitat d’afecte d’una Hannah Arendt que somiava i anhelava el missatge infantil que emetien els contes de fades que li contava el seu avi, substitut patern i la urgència que imposa l’harmonia i la reconciliació d’un món on ha de prevaldre la bondat a la maldat, a costa de la denigració dels humans com a éssers laborals, (animal laborans) dels líders dels consells jueus. Heidegger, el seu mestre, resumia les figures masculines paternes del pare i l’avi d’Arendt i la necessitat de fer-se un lloc i brillar en el món de la racionalitat filosòfica dominat pels homes, més encara com a experta en filosofia política. En passar de la seua fervorosa militància sionista a l’exili de París i durant l’edició de Rahel Vernhagen. Vida d’una dona jueva, edició en castellà, a Lumen, 2000, trad. De Daniel Najmías Bentolilla, Barcelona, a l’enfrontament amb la creació de l’estat d’Israel, els retrets als líders jueus a Eichmann a Jerusalem i l’ampliació de la suposada complicitat dels jueus en la seua pròpia destrucció exterminista a mans dels nazis. Emmanuel Faye a Arentd i Heidegger. L’exterminisme nazi i la destrucció del pensament, analitza aquests lligams «filosòfics» entre Arendt i Heidegger, assenyala Faye les contradiccions i petjades d’Arendt i termina considerant que ha arribat l’hora de desemmascarar-los i destronar a aquell monarca ocult, al que ella li atorga tanta capacitat per pensar, ocultant les seues responsabilitats en l’extermini nazi dels jueus i d’altres pobles. Eichmann no era el titella que retrata, incapaç de pensar, sinó algú que seguia les consignes dels rectors universitaris com Heidegger, disposats a pervertir l’imperatiu categòric de Kant de considerar la humanitat de tots com un fi en si i no com un mitjà i en substituir-lo, com li va explicar Eichmann al periodista nazi Sassen a Argentina i també durant judici de Jerusalem que cal «lluitar per la llibertat de la sang» i donar-se, com a «llei sagrada» tot allò que servesca al poble, entés a la manera hitleriana o heideggeriana; suplantar el precepte kantià per la llei de l’essència pròpia i el «principi d’allò alemany (segons el plantejament de Heidegger), anihilant les normes filosòfiques i morals que constitueixen els fonaments de l’existència social i política dels éssers humans. Una aniquilació que no només ha de ser constatada, sinó que deu ser combatuda: la derrota militar del Tercer Reich no ens dispensa d’oposar-nos a la destrucció de la humanitat mateixa en l’àmbit del pensament. És la tasca esclaridora i analítica que fa Víctor Farías a Heidegger i el nazisme, Muchnik editores, 1989, i, més recentment, Emmanuel Faye a La introducció del nazisme en la filosofia, trad. Óscar Moro Abadía, Madrid, Akal, 2009, reeditat el 2018 en la col·lecció «Cuestiones de antagonismo» i en aquesta mateixa col·lecció Arendt et Heidegger. Extermination nazie et destruction de la penssée, Edicions Albin Michel, 2016, publicat en castellà a Akal, 2019, traduït per Tomás Fernández Aúz. El binomi Eichmann-Heiddeger a Eichmann a Jerusalem sembla exposat a la manera de pantalla, en contrast amb l’elogi per l’aniversari dels 80 anys de Heidegger. En aquest darrer llibre Faye fa una «deconstrucció» del pensament d’Arendt i de Heidegger, critica el desigualitarisme, la deshumanització, les idees aristocratitzants, el racisme i el classisme d’ambdós, la ideologia nazi de Heidegger i l’ús del llenguatge trampós d’Arendt que amaga una ideologia política «ambivalent», de tendència filofeixistitzant (tot i que hi ha filòsofs que ubiquen Arendt en la tradició “marxista” (i inclús trosquista!), d’acceptar la dominació dels amos i sota eslògans «revolucionaris» una apologia de referències contrarevolucionaris de tendència dretana. Una Hannah Arendt amb d’apories i incoherències que s’adhereix i elogia la filosofia nazi de Heidegger, amb lleugeres modificacions i anotacions «crítiques». En darrera instància una adhesió incondicional al nucli dur del llenguatge de Heidegger en la impugnació de la democràcia, dels drets humans, de la modernitat, la pèrdua de sentit i del qüestionament de la tècnica, com la responsable del desarrelament i l’extermini dels que són considerats aliens deshumanitzats al ‘Seyn’ del poble alemany, entès a la manera tribal, essencialista i etnicista, com a völkisch, a la manera com ho entenia Heidegger. Tot i que la biografia intel·lectual de Hannah Arendt no es plana i com assenyala i reconeix Faye, hi ha una Arendt, l’exiliada a França, la que ha de migrar als Estats Units durant la Guerra i després, que denuncia el potencial criminal de Heidegger i no s’adhereix tant a les idees de Heidegger. A la fi de la dècada dels anys cinquanta, hi ha una involució i un retorn a la filosofia de Heidegger, segons Faye, tot i que caldria analitzar més detingudament les semblances i diferències. Sembla que Faye remarca les semblances i deixa de banda les diferències i antagonismes d’Arendt amb Heidegger. En canvi, Xavier Antich, a hannah Arendt, llum en temps de foscor, un annex al llibre d’Adelbert Reif (ed.) Converses amb Hannah Arendt, Lleonard Muntaner editor, 2006, defensa la intensitat de la llum d’Arendt en temps de foscor i remarca les diferències i antagonismes amb Heidegger.
Al final del llibre Ariel Magnus exposa les fonts en les que s’ha basat per escriure aquesta via argentina d’Eichmann: Ich, Adolf Eichmann (la versió editada per Willem Sassen, pare d’una important sociòloga Saskia Sassen, de les entrevistes que li va fer a la seua casa del carrer Libertad), Das Eichmann-Protokoll, on es reprodueixen els interrogatoris que li feren abans del judici a Jerusalem; Götzen, el llibre que va escriure a la presó, i el manuscrit «Meine Flucht» («La meua fugida»). Explica que l’impuls inicial i la guia el va rebre d’Eichmann vor Jerusalem, de Bettina Stangneth, publicat originàriament a Alemanya. I li agraeix la seua ajuda i generositat. També esmenta l’Eichmann a Jerusalem de Hannah Arendt i El cas 40/61 de Harry Mulich, també li foren d’utilitat entre d’altres: Eichmann hinter den Spiegeln, de Bettina Stangneth; Lüge! Alles Lüge! Aufzeichnungen des Eichmann-Verhörers, de Bettina Stangneth; Becoming Eichmann, de David Cesarani; A la caza de Eichmann, de Neal Bascomb; Operation Eichmann, de Zvi Aharoni; The hause on Garibaldi Street, d’Isser Har’el;Bruder Eichmann, de Heinar Kipphardt; Heilig, d’Eckhard Schimpf; la revista Der Weg; «Inhumanity in the Humanities: on a Rare Consensus in the Human Sciences» d’Abram de Swaan, en The Making of the Humanities, editat per Rens Bod, Jaap Maat i Thijs Weststeijn; Santa Evita, de Tomás Eloy Martínez; La ruta dels nazis en temps de Perón, de Holger M. Meding; Nazis on the run, de Gerald Steinacher; L’autèntica Odessa, d’Uki Goñi; Eichmann in may hands, de Peter Z. Malkin; Eichmann en Argentina, d’Álvaro Abós; Els expedients Eichmann, de Gaby Weber; A quiet flame, de Philip Kerr; Mengele: the complete story, de Gerald L. Posner i John Ware; La desaparició de Josef Mengele, d’Oliver Guez.
Cap d’aquests darrers llibres que hem esmentat està escrit o traduït al català, tret de les converses de Günter Gaus amb Hannah Arendt, de Lleonard Muntaner i Cita a Sarajevo, està traduït i editat en català, abans a l’editorial El Tàvec i després reeditat a l’editorial Austrohongaresa de Vapors. Agraeix Ariel Magnus les diligències bibliogràfiques des de Berlín, a Lela Weigt i al seu propi agent Michael Gaeb pel suport durant l’escriptura d’aquest llibre, on s’entén que «la literatura és el millor mitjà per a entendre i fer-se una idea d’una figura històrica; és el mitjà que ens permet compenetrar-nos amb allò monstruós». S’anuncia en la faixa que és tracta d’una apassionant novel·la que reconstrueix els darrers anys en llibertat d’Adolf Eichmann, l’»arquitecte de l’Holocaust». Ha rebut un esment especial del jurat del Premi Biblioteca Breu 2020 (Lola Larumbe, Fernando León de Aranoa, Clara Usón, Pee Gimferrer i Elena Ramírez).
A l’inici hi ha dues citacions significatives, una que revela el simplisme d’un botxí nazi per descarregar-se les pròpies responsabilitats criminals en l’atzar i l’altra que marca la diferència des dels sentiments d’empatia i de pena per la sort dels altres, tot i que siguen uns criminals :
«Si li toca un bon govern, el subordinat, el que rep ordres, té sort; li li toca un dolent, ha tingut mala sort. Jo no he tingut sort» Adolf Eichmann, Götzen
«Si se sorprén sentint pena inclús per algú com Eichmann, no s’apure a reprimir-la, perquè exactament això és el que ens diferència d’ell» Bettina Stangneth, Eichmann hinter den Spiegeln
A la portada d’El desafortunado, Eichmann, de nom fals Ricardo Klement, posa al davant de la seua granja de conills, amb un conill blanc i pelut, al braç, al que no se li veuen els ulls; ell mira amb posat seriós i entre inquiet i «tranquil» a la càmera fotogràfica Polaroid, potser com a demanda del periodista holandés nazi, Wim Sasse, pare de la sociòloga Sàskia Sassen, que reunia als nazis refugiats a Buenos Aires i els motivava perquè contaren la seua versió de l’Alemanya nazi, gravar-la i editar-la confidencialment, respectant l’anonimat; Sassen va posar en contacte Eichmann amb Helmut Gregor, metge i antropòleg, que havia treballat a Auschwitz en l’estudi dels germans bessons… Més que conèixer Eichmann al doctor Gregor, el que volia era que Gregor (Mengele, l’àngel de la mort), el coneguera a ell. «I no només això: volia fer-li una bona impressió, agradar-li. Com li passava, per altra banda, amb tot el món, inclosos els representants de la comunitat jueva de Viena, ja que la memòria l’havia regressat a aqueixa ciutat. Fins i tot amb els reclusos d’Auschwitz, es va dir, recordant a la presonera que li va preguntar pel seu marit, un dels líders del Consell d’Ancians a Theresienstadt, i Klement li va respondre que estava molt bé i que amb gust li portaria una carta de la seua part. Qualsevol que hagués vist la cara de felicitat d’aquella dona en acceptar l’oferta hauria entés lo pervers, lo gratuïtament pervers, haguera sigut dir-li que el seu marit acabava de ser gasejat a metres d’on es trobaven. El mateix devia passar-li al doctor Gregor amb els seus experiments sobr bessons, que ara s’havia tornat de bon to titllar d’inhumans, quan l’únic inhumà és no aprofitar les oportunitats que se li obrin a l’investigador per tal d’aportar el seu granet de sorra a l’avenç de la ciència». Com podeu observar en la mateixa línia de la novel·la L’esperit del temps de Martí Domínguez.
La foto de la portada del conill, m’ha portat als meus records de la granja Drina, on hi vivia Marks Luburic a Benigànim, abans de separar-se de la seua dona, Isabel Hernáiz Santisteban i marxar a viure al carrer Santa Anna de Carcaixent, prop del col·legi dels frares franciscans, d’entre els quals el «darrer creuat espanyol», com el va qualificar Eladi Mainar, al frare Oltra d’ideologia feixista. L’amistançat d’Oltra, protector de Don Vicente Pérez Garcia, alias «L’oncle polonés», en realitat Max Luburic, va viure fins que el seu secretari personal, Ilija Stanic, també croata, el 20 d’abril de 1969 el va assassinar amb verí, a ganivet i a martellades al cap i va fugir a la Iugoslàvia del mariscal Tito. Luburic després de la victòria dels aliats va fugir des de Croàcia a Itàlia i protegit pel Vaticà, disfressat de frare franciscà, va arribar al convent de Benissa (la Marina, País Valencià), on va viure a Moraira durant uns temps. Tant a Eichmann com a Luburic els perseguia l’astut caça-nazis Wiesenthal; ells se sabien perseguits i tractaven de viure de manera el més cautelosa, discreta i anònima possible, tot i que confiaven que no els localitzaren i feien una vida prou normalitzada. La criança d’animals com a manera de viure, alguns nazis l’havien practicada quan estaven de comandaments als camps de concentració o d’extermini, reproduïen, en bona part, l’ofici que havien vist fer o havien fet ells mateixos; al meu poble, propietari de la granja de gallines i pollastres, l’oncle polonès, feia calendaris publicitaris de la seua granja Drina i clauers, eixia a les festes de les colles de moros i cristians, anava a missa de bon matí a l’església romànica del Crist i a les processons ; a Carcaixent tenia un taller-impremta per a l’edició de revistes i llibres de propaganda feixista que enviava arreu del món, sobretot a les Amèriques, del nord i del sud, i hi ha fotos de processons a Carcaixent al costat de les autoritats locals franquistes, amb la creu de ferro nazi i els símbols distintius de la ustatxi, que es va posar a les noces de Bilbao, amb la jefa de la Secció Femenina, Isabel Hernáiz Santisteban, i als familiars d’Isabel no els va fer cap gràcia que es vestira de nazi per casar-se. Perquè ells eren gran empresaris de la industria del ferro que havien ajudat a Franco i, probablement, a Hitler, però després de la guerra no volien que els relacionaren amb el nazisme; just quan el nazisme havia sigut derrotat. La seua vida, la de Luburic, ni era gens discreta, perquè des del seu taller editava revistes i llibres d’ideologia feixista que enviava arreu del món. Com estava protegit pel dictador i era amic dels generals franquistes, la Guàrdia Civil, el saludava militarment, se sentia impune. Potser quan van segrestar i portar a Israel a Eichmann, el 1960, es posaria nerviós, sembla que va acumular armes per si venien a per ell a la granja de Benigànim, potser això va acentuar més les desavinences entre ell i la seua esposa que no volia que tingués armes a la granja… Ells feia contínuament viatges a Madrid, a València, a Saragossa, el fet que la seua dona, Isabel, s’hagés d’encarregar de portar gairebé sola la Granja Drina causaria conflictes, com el fet d’haver de demanar-li ella diner a la seua família de Bilbo perquè les despeses eren més grans que els ingressos, a ella li causava vergonya… Com em va confessar Isabel una vegada a València, a finals dels anys vuitanta, mentre l’ajudava a localitzar a la seua filla Drina que havia extraviat des de feia anys i vivia en una barraca darrere del Museu valencià d’Art, Pius Vé, que hi ha prop del carrer Alboraia i el pont de la Trinitat, concretament al carrer de la Senda del Rossinyol. En aquest context, em va contar que havia sofert alguna agressió i amenaces de mort a mans del seu marit.
En el llibre de la periodista Guitta Sereny, Des d’aquella obscuritat, en les entrevistes a antics comandaments nazis empresonats, ens descriu la ruta del Vaticà i de les rates que van seguir molts dels criminals de guerra, com Eichmann, Joseph Mengele o Maks Luburic, entre d’altres, que amb ajuda dels franciscans , i disfressats de frares, van passar les fronteres i fugir de la justícia pels seus greus delictes d’assassins de masses en les accions burocràtiques d’extermini planificat; com, alguns d’ells, van crear granges de conills o gallines, perquè als camps de concentració i d’extermini ja ho feien, bé a Buenos Aires o a Benigànim; com Eichmann es feia dir ‘oncle’ dels seus propis fills, com si fos un germà d’ell mateix, com els seus familiars presentaven certificats de defuncions, que simulaven que havien mort, perquè no els perseguiren judicialment; com van rebre l’ajuda, posem per cas, de l’estat argentí o espanyol, d’empreses alemanyes i cercles nazis o franquistes, per aconseguir treball i mitjans de vida.
El 26 de setembre d’enguany, durant la conferència de la professora Marta Simó, a les jornades entorn a Walter Benjamin, a Portbou, que organitza Pilar Parcerisas, sobre la memòria de l’Holocaust a l’estat espanyol, vaig entendre perquè li deien al meu poble al croata Luburic, «l’oncle polonés»; aquest no és un apel·latiu innocent ni posat a la babalà, és deliberat i està ple d’intenció; perquè molts polonesos van venir a lluitar en les Brigades Internacionals contra el feixisme a la guerra incivil de l’estat espanyol, en defensa de la República; el 21 de setembre de 1939, molt jueus polonesos són obligats a eixir de l’Alemanya nazi amb la Polònia ocupada, molt polonesos fugien del nazisme i cercaren refugi a altres països d’Europa, per lluitar contra el nazisme; si Luburic aconseguia que se’l conegués a Benigànim per «l’oncle polonés», qualsevol que el cerqués per portar-lo davant de la justícia, com es va fer a Argentina amb Eichmann, segrestat per banda de funcionaris israelians, en dir que era polonés, el deixarien estar i no el buscarien per detenir-lo o matar-lo, tot i que a l’estat espanyol, gràcies al totalitarisme franquista estava protegit i tenia el suport d’un estat afí a les seues idees feixistes… Marta Simó va donar dades fefaents per trencar el mite de la neutralitat de l’estat espanyol amb els jueus. Entre altres raons perquè va haver-hi un contingent de la Guàrdia Civil per donar suport als nazis en el control als guetos i dels camps de concentració, en el control de fronteres es perseguia, es denunciava i s’extradia els jueus a les SS, com volien fer amb Walter Benjamin a Portbou en exigir-li que regressés a territori controlat per l’estat francés; contingents militars i de la Guàrdia Civil van encapçalar la División Azul, hi havia unes relacions de col·laboració estreta i quasi d’incondicionalitat entre el Govern de l’estat espanyol i el nazisme, des del 1936, quan els van facilitar les armes als militars colpistes fins al 1945 i més endavant en una propaganda antisemita a tots els mitjans de comunicació de l’estat, a la Falange, a l’Església catòlica, en l’ajuda als criminals nazis en la Ruta de les Rates, etcètera Fins al final de la dictadura, s’oia el discurs que els enemics d’Espanya, «l’antiespanya», interior o exterior, era un complot «judeo-masònico-marxista i separatista», organitzat per a destruir Espanya… Aquesta concepció conspiranòica encara roman impertèrrita a les profunditats de les estructures d’estat.
A l’inici de la novel·la d’Ariel Magnus, El desafortunat, Eichmann, l’oncle Ricardo Klement, cerca flors per a Vera just el dia que ha mort Evita Perón i la ciutat de Buenos Aires s’ha quedat sense flors i sense mitjans de transport; és una ciutat col·lapsada i Eichmann vol anar al port a rebre a la seua dona amb un ramell de flors per donar-li la benvinguda després d’uns anys sense veure-la; pensa en el passat tant quan era un important comandament militar a l’Alemanya nazi, on es va decidir la solució final, com després, els treballs i les amants que ha tingut. Considera que ha fracassat i pateix discriminació pel simple fet d’haver defensat la seua pàtria i la seua raça davant dels enemics; ells, herois i pàries, b els que s’havien sacrificat i havien sigut castigats per donar la vida per canviar la Història. Davant dels seus Kameraden i el periodista Sassen, Klement, amb la fascinació de publicar les seues memòries, d’escoltar-se en la gravadora i guanyar diners, conta com va anar tot allò de la qüestió jueva; incórre en un incòmode equívoc, quan afirma que l’ordre de la solució final va baixar directament del Führer, tot i que no hi havia cap document que ho confirmara, reconstruïa la burocràcia de l’extermini en els dotze països que havia dominat el Reich; els seus camarades, no estaven disposats a acceptar que Hitler hagués tingut res a veure amb la matança d’hebreus, hi hagueren preferit dubtar, si no de la seua existència, almenys de la magnitud… Corregeix el que ha dit abans i diu: «En la meua opinió, la iniciativa va haver de venir del sector polític, el de Goebbels i Bormann, havia opinat Klement per tal d’agradar als seus interlocutors, i de pas posar-se a estalvi ell també, doncs el seu sector era el de Göring, l’esquerra dins del Partit». S’adapta molt fàcilment als canvis en el seu relat i buscar regalar les orelles als seus companys , adoptar el relat que més li convé per guanyar les simpaties dels qui l’envolten i admirar-se de la seua habilitat per justificar tants crims… «Lo seu», planificar arquitectònicament l’extermini de milions de jueus, perdre una guerra, haver de fugir d’Alemanya, viure mig clandestí, vuit anys sense la família, procurar que no li feren cap foto perquè no el reconegueren, patir paranoies… tot és un afer de «mala sort». Inclús li resulta inquietant que ha d’admetre la possibilitat que els nazis, «ells», hagen sigut «un instrument dels semites per aplanar-los el camí de regrés cap a Eretz Israel, havia deixat gravat Klement, en entendre a la fi que la traïció dels sionistes contra els assimilats era el que havia de difondre per netejar la memòria del líder i així poder invocar-la altra vegada en un hipotètic Quart Reich. En tot cas, no puc creure que Heydrich o inclús Hilmmler estigueren vinculats d’alguna manera als plans de l’enemic». Es proclama expert en judeïtat i analitza les relacions entre els nazis i els jueus, de manera ‘semblant’ a com Heidegger analitzarà en els Quaderns negres... Eichmann com un espill fosc. Un ajustament de compte d’Ariel Magnus, mitjançant una novel·la documentada, a la memòria del seu pare, tot i que li genera frustració, insatisfacció, inclús se li encomanen alguns tics d’Eichmann a la cara i se sent còmplice en els actes verbals en un joc de mots amb Beihilfe zum Mord, «complicitat en un assassinat». Amb Wort («paraula») seria complicitat en un acte verbal que esdevé una novel·la tot i que només fos per descobrir quina marca de vi havia pres Eichmann abans de que el penjaren en la forca.
