Les inseparables

Sal·lus Herrero i Gomar

l’octubre del 2020, Angle Editorial, Barcelona, va publicar una novel·la inèdita de Simone de Beauvoir, Les inséparables, traduïda al català per Margarida Castells Criballés, amb el mateix títol que l’original Les inseparables, amb un epíleg de Sylvie Le Bon de Beauvoir, filla adoptiva de Simone, on esclareix dades bàsiques entre la realitat i la ficció per entendre millor aquesta novel·la i la tasca de la seua mare com a intel·lectual i escriptora. Va escriure aquesta novel·la el 1954, cinc anys després que El segon sexe es convertís en una referència mundial.

Sylvie Le Bon explicita l’impacte de la vida i la mort de Zaza en Simone de Beauvoir i en els seus escrits; la influència en l’educació que han rebut les encotilla i no els permet cap familiaritat: es tracten de vostè, com farà amb Jean-Paul Sartre al llarg de la seua vida; el descobriment de l’amor, sota la denominació convencional de l’amistat, li abrusa el cor entre la fascinació i l’èxtasi, què és aquesta fal·lera sinó l’enlluernament d’estimar. En aquell medi, es tractava de no singularitzar-se, de no existir per a un mateix, sinó d’existir per als altres. «La mare no fa mai res per a ella, es passa la vida dedicada als altres» va dir un dia. És el sacrifici absolut que hem vist en les dones de la generació de Simone de Beauvoir, en les nostres pròpies mares i àvies, inclús germanes majors, de viure només en funció dels altres, exhaustes, fartes, víctimes del tedi i la insatisfacció d’una vida com a mestressa de casa, sovint, sense tenir ni una habitació, ni una vida pròpia tampoc. Simone de Beauvoir va decidir que ella no seguiria aquest camí. Però, en canvi, la mare de Zaza, l’obliga a tenir el mateix camí a la seua filla. «Com sol passar, l’exvíctima es converteix en el botxí. Havent esdevingut mare, imposa la mateixa camisa de força a les filles», adverteix Sylvie Le Bon. En un moment Andrée exclama davant de les relacions familiars opresives que suporta, que no la deixen ni estar a la biblioteca de nit i li confessa: «Quina esclavitud! Vaig pensar quan tornava a l’habitació. Ni un gest no podia fer sense que no fos controlat per la mare o l’àvia, i sense que no es convertís immediatament en exemple per a les germanes petites. ¡Ni un pensament sense haver de retre’n comptes a Déu!… «Això és el pitjor», pensa Sylvie/Simone, «em vaig dir l’endemà mentre observava Andrée resant al meu costat, en el banc que una placa de coure reservava des de feia gairebé un segle als Rivière de Bonnueuil […] i l’Andrée, amb les mans a la cara, parlava amb Déu. ¿Amb quines paraules? No devia pas tenir relacions simples. No acabava d’estar convençuda que Déu fos bo, però no podia desplaure’l i intentava estimar-lo. Les coses haurien sigut més fàcils si, com jo, hagués perdut la fe des que havia perdut la ingenuïtat». Ella, Sylvie, havia viscut la religió, durant la infantesa, com un joc divertit, «havia besat grosses pedres violetes als bisbes, els monuments de Setmana Santa decorats amb molsa, els altars del mes de Maria, els pessebres, les processons, els àngels, l’encens, tots aquells perfums, aquelles danses, aquells oripells esclatants havien sigut l’únic luxe de la meva infantesa. I que agradable era, enlluernada per tanta magnificència, sentir a l’interior el batec d’una ànima blanca i resplendent com l’hòstia al cor de la custòdia! I després va i, un dia, l’ànima i el cel s’entenebreixen i sentim com els remordiments, el pecat i la por s’allotgen dins nostre […] Plantar cara a la seva mare era com revoltar-se contra el mateix Déu, però sotmetre-s’hi era com mostrar-se indigna dels dons que havia rebut. Com podia saber si estimant Pascal no serviria els designis de Satanàs. L’eternitat estava en joc en cada instant […]». Sylvie intentarà rescabalar-la de les apories en les que es turmenta Zaza, però no troba la manera adequada; en la novel·la cerca eixides als sofriments de la seua amiga i només pot oferir-li una estimació incondicional i la seua comprensió, per sobre de les diferències en afers de religió, familiars o ideològics, doncs mentre la família d’Andrée, els Gallard, gaudeixen d’un alt nivell de vida, la família de Sylvie, de classe burgesa benestant inicialment, s’arruïna i es troba desclassada després de la guerra del 1914Els Gallard no li estalvien humiliacions durant les seues estades a Béthary, critiquen els seus pentinats i la roba que porta i la senyora Gallard es malfia de Sylvie, una noia extraviada que estudia a la Sorbona, que un dia tindrà feina i es guanyarà la vida i serà independent…

Al parer de Simone de Beauvoir, no hi havia pitjor ignomínia renunciar a la singularització, a allò que fa que cadascun de nosaltres «el més irreemplaçable dels éssers» segons expressió de Gide, la consciència d’aquest fet hic et nunc. «Estimeu el que mai veureu dues vegades», on s’afirma que l’absolut es juga aquí baix a la terra, durant la nostra sola i única existència… La capa de devoció espiritualista va pesar com una llosa sobre la vida de Zaza: a la novel·la, hi ha una descripció adequada de la classe social a la que pertanyen, la burgesia parisenca, immerses en una atmosfera saturada de religió catòlica, conservadors, un pare president de la Lliga de Pares de Família Nombrosa, una ideologia reaccionària, una posició eminent a la família, un germà capellà i una germana monja, pelegrinatges anuals Lourdes … No hi havia un altre camí a la vida: o casament o convent; la vida de soltera estava degradada i desacreditada, es dictaminava, despòticament, que no podia abastar la plenitud sent soltera. El destí marcat era matrimoniar-se i reproduir-se o enclaustrar-se de per vida. I la insistència obsessiva en la «puresa», contra el pecat carnal, la custòdia de la virginitat. Zaza ha conegut, molt aviat, l’amor no-platònic, li ho confia orgullosa a Sylvie, però sospira entre els remordiments, la hipocresia familiar, la por i la culpabilitat que la trasbalsen i no paren de turmentar-la, apareixen unes inquietants tendències autodestructives que la duen a la depressió i al no-res. La lluita en favor de l’emancipació i la independència de les dones, el dret a la pròpia autodeterminació, sense acceptar els dictats aliens que les anul·len, la rebel·lia davant les imposicions patriarcals, serà una constant en la vida i els escrits de Simone de Beauvoir, vistes les discriminacions i vexacions que pateixen al si d’uns ambients opressors, repressors i misògins, que encara perduren en massa institucions, clubs i societats masclistes, on les dones són degradades a la condició d’esclaves, serventes o secundàries. Tant a les novel·les inèdites de joventut, en el recull Quand prime le spirituel i en un passatge suprimit de Les Mandarins, com a les Mémoires d’una jeune fille rangée, integra en l’obra autobiogràfica la història de la vida i la mort de Zaza.

A la fi de Les inseparables, hi ha documents iconogràfics amb fotos de les dues amigues i cartes entre elles (del dimecres 15 de setembre de 1920 al dimecres 13 de novembre de 1929), quan Zaza està enamorada de Maurice Merleau-Ponty, anomenat Pascal en la novel·la, confessa que li agrada la expressió d’ell de «salvar-me tota sencera» que «és la més bella concepció humana de l’existència i que no està gaire allunyada de la «salvació» de la religió cristiana, entesa en sentit més ampli» i li escriu a Simone que «tinc unes ganes immenses de conèixer a Sartre, el més aviat possible». I Simone li respon dient-li:

                                                  Dimecres, 13 de novembre de 1929

Estimada Zaza,

L’espero diumenge a les 5, compto amb vostè. Veurà a Sartre en llibertat*. M’agradaria molt que ens poguéssim trobar abans a soles. ¿I si quedem divendres al Saló de Tardor?. Cap a les 2, o cap a les 4, o dissabte a la mateixa hora si vol. Si li va bé, faci’m arribar de seguida un avís concretant el lloc. Intentaré veure Meleau-Ponty un d’aquests dies, quan surti d’alguna de les seves classes. En tot cas, doni-li molts records de la meva part si el veu abans que jo.

Desitjo que tots els maldecaps dels quals en va parlar l’altre dia s’hagin acabat. Vaig ser feliç, molt feliç, l’estona que vam passar juntes, estimadíssima Zaza. Jo continuo anant a la Biblioteca Nacional, ¿que no hi vindrà algun dia també?

Sempre a cada pàgina, felicitat; felicitat en cartes cada vegada més llargues. L’aprecio més que mai en aquests moments, estimada, en passat, en present, la meva estimada inseparable. Un petó molt fort, Zaza estimada.

S. de Beauvoir

* [N. de la T.] Al·lusió al servei militar, al qual Sartre s’havia incorporar feia poc.

Com podeu veure en la carta que he exposat, és molt més que la història d’una amistat íntima i inclús d’amor, des de la infantesa a la joventut, de dues dones intel·ligents que s’abraçaven completament des que es coneixen i s’agraden al col·legi Desir de París; (tot i que, sovint, també reprimeixen les abraçades, les paraules i els gestos d’amor i Sylvie s’interroga què farà si l’amiga es mor); és també una anàlisi sobre els primers anys de formació de la vida de Simone de Beauvoir (la Sylvie). Els anys en què va modelar el seu punt de vista sobre la religió, les relacions afectives, els firtejos, el matrimoni, les imposicions autoritàries, la dominació masculina, la desigualtat de gènere i el sexisme, els turments de la vexació i la inferiorització que havien de sofrir les dones, i haver d’acceptar, a contracor, papers de subordinació, en l’àmbit privat i públic, pel simple fet de ser dones. L’estigmatització de les «secundàries» i les càrregues insuportables, el pes pesant que han de portar sobre les seues pròpies vides. Per decisió d’altres, en funció d’altres, alienades, deprimides, embogides, maltractades, assassinades… El retrat de com algunes mares que havien sigut víctimes del patriarcat i vivien una vida amargada, reproduïen les funcions masclistes, de botxí, en la reproducció de matrimonis imposats, repressió dels afectes i adaptació a una concepció religiosa plena de turments, de remordiments, de misògina, de pecat i de culpa. Merleau-Ponty (Pascal Blondel en la novel·la), hàbilment, sembla que tracta de trencar una mica amb aquesta concepció malaltissa de la religió (pudibunda, casta i castradora) i entén el cristianisme d’una manera més saludable i guaridora que la pròpia Zaza (l’Andrée), tot i que no s’escapa del tot d’una certa noció «puritana» per a no caure en les generoses temptacions del sexe. O potser només és que odia aquests prejudicis romàntics i no vol perdre el cap amb l’excusa d’estimar. Com diu ell mateix en la discussió amb Sylvie.

Hi ha una tensió entre els desitjos de Zaza (Andrée) de ser estimada i esbalair-se davant les separacions físiques dels éssers estimats que la duen a una infelicitat profunda i la racionalitat de Merleau-Ponty que pensa que cal trobar l’equilibri, la maduració, «la predisposició interior», «la confiança en el futur» i la capacitat de suportar la separació física dels amants, sense que s’enfonse el món… La Sylvie després del debat amb Pascal per convèncer-lo que es ‘comprometa’ amb Andrée i no la deixe marxar a Cambridge dos anys de dolorós exili, li diu a Pascal «Sí, potser Andrée és una romàntica, o potser s’equivoca, però si l’estima de veres a l’Andrée, ha de fer un esforç per comprendre-la. No la farà canviar a còpia de raonaments. […] Vaig mirar amb inquietud les platabandes d’heliotropis i de sàlvies i, de cop, em vaig dir: «I jo no faré pas canviar Pascal a còpia de raonaments». Es conscient Silvie que Pascal prioritza estalviar-se tensions amb la seua pròpia família i vol ajornar el compromís amb Andrée, i li sembla monstruós perquè pensa que potser això destrossarà l’Andrée. Perquè la mare d’Andrée està en contra dels prometatges llargs, allunya la filla del nóvio perquè vol estalviar-li temptacions de la carn.

Sylvie insisteix «Per què li fa tanta por parlar de l’assumpte amb el seu pare? -li vaig preguntar. -No és qüestió de por -va dir Pascal. -De què, doncs? -Ja li ho he explicat, a Andrée. -Doncs ella no ha entès res». –Ja, perquè s’ha de conèixer el meu pare i la relació que tinc amb ell va dir Pascal. -Em va llançar una mirada de retret: -Sylvie, vostè sap que estimo Andrée, oi? – Sé que la fa desesperar per estaviar al seu pare el més mínim disgust. En fi! -vaig dir amb impaciència-. ¡Dubto que ell pensi que vostè es casara algun dia! -No és això. El que ell trobaria absurd és que em comprometés tan jove, tindria molt mal concepte d’Andrée i perdria tota l’estima que té de mi. Pascal va tornar a cercar la meva mirada: -¡Cregui’m, per favor! Estimo Andrée. Per refusar el que ella em demana, cal que les meves raons siguin molt fermes, i ho són». Jo no les trobo pas tan fermes, vaig dir. Pascal va buscar les paraules justes i va fer un gest d’impotència: El meu pare és vell, està cansat. ¡És molt trist fer-se vell! va dir amb emoció. -Però almenys intenti explicar-li la situació! Faci-li entendre que Andrée no podrà suportar aquest exili. Em diria que tot és suportable, va dir Pascal, Sap? Ha hagut de suportar moltes coses, ell. Estic segur que fins i tot pensaria que aquesta separació és desitjable. ¡Desitjable! Per què? vaig dir». La discussió sobre els afectes, els interessos familiars i els deures, continua i, evidentment, no es posen d’acord a còpia de raonaments. Fer quadrar els afectes i les emocions mitjançant els raonaments esdevé inútil, i segons com, patètic. En la realitat, Merleau Ponty, filòsof, amic de Sarte i Beauvoir i company de viatge en les revistes intel·lectuals de l’esquerra francesa, era orfe de pare i vivia amb la seua mare, Simone de Beauvoir canvia alguns trets de cada personatge de la novel·la per ferlos menys recognoscibles.

En plena adolescència, les dues amigues descobreixen que la vida que tindran no serà ni tan fàcil ni tan bonica com havien imaginat, comenta Núria Juanico Llumà al diari Ara el 31 d’octubre del 2020, «Simone de Beauvoir també parla de tu», on assenyala que és una obra escrita després del Segon sexe i que continua vigent. Les desigualtats dins la família, la pressió pels cànons estètics i el tractament de la vellesa són temes pels quals Beauvoir ja va aixecar la veu i que encara no han trobat solució. Són els anys 20 a França i les dues xiques topen amb el pes d e les expectatives familiars, de la incertesa del futur i de les convencions socials, apareix l’amargura de l’amor, les discriminacions, els prejudicis, el tabús i els conflictes, es pregunta la Zaza (Elizabeth Lacoin), batejada com Andrée a Les inseparables: «M’he de passar la vida lluitant contra la gent que més m’estimo?». La tràgica mort de Zaza als 21 anys la va colpir profundament. Mai no va deixar de reanimar la seva amiga mitjançant l’escriptura, explica la neboda de Beauvoir i hereva del seu arxiu, Sylvie Le Bon de Beauvoir. Han passat més de 100 anys des de les passejades de les dues amigues pels camps de Gagnepan, però gran part d’aquelles converses encara ressonen avui, com també ho fa tota l’obra que Beauvoir va construir al llarg de la seva vida (Núria Juanico). Abans d’iniciar aquesta novel·la Simone de Beauvoir li la dedica «A Zaza» i escriu:

«Si tinc llàgrimes als ulls, avui al vespre, és perquè vostè és morta o bé perquè jo visc?… Li hauria de dedicar aquesta història, però sé que vostè no hi és, i és per un artifici literari que aquí li adreço la paraula. En definitiva, aquesta no és pas realment la seva història, sinó sols una història inspirada en nosaltres. Vostè no era Andrée i jo no soc pas aquesta Sylvie que parla en nom meu».

I comença la novel·la: «Als nou anys, jo era una nena molt assenyada; no sempre ho havia sigut. Quan era més petita, la tirania dels adults em provocava uns rampells de fúria tan exagerats que una de les meves ties va dir una vegada ben seriosament: «Sylvie està posseïda pel dimoni». La guerra i la religió em van fer posar seny. Tot d’una vaig demostrar el meu patriotisme exemplar trepitjant un ninot de goma «made in Germany», que d’altra banda, no m’agradava gens. Em van ensenyar que depenia de la meva bona conducta, i de la meva educació, el fet que Déu salvés França: no podia pas sostreure’m a les meves obligacions. Em passejava amb altres nenes dins la basílica del Sagrat Cor, cantant i agitant banderoles. Vaig començar a resar tot sovint i li vaig agafar el gust».

Després de ser encoratjada, Syilvie, pel seu fervor religiós per un abat, va fer la primera comunió abillada amb un vestit de tul i una còfia de randes. Com una novia a les noces va a l’altar, per sacrificar-se, en oblació. El matí que tocava la represa escolar, amb excitacions i presses, recorda la solemnitat de les classes, com misses, el silenci dels corredors i el somriure entendrit de les senyoretes, vestides ella i les seues germanes amb vestits de color blau i tela de soldat… Quan ixen de casa, passen per davant del café La Rooinde, que feia poc que l’havien inaugurat, el seu pare deia que eren «derrotistes». Aquella paraula «derrotistes», m’intrigava. «Són gentola que creu que França caurà derrotada», m’explicava el papa, «¡els haurien d’afusellar a tots!». Jo no ho entenia. No es fa pas expressament de creure allò que hom creu. Es podien castigar per les idees que se’t ficaven al cap? Els espies que repartien caramels emmetzinats als nens, els qui punxaven les dones franceses als metros amb agulles enverinades, tots aquells mereixien la mort, és clar, però els derrotistes em deixaven perplexa. Tanmateix, no vaig ni plantejar-me fer la pregunta a la mama: sempre responia el mateix que el papa». La majoria de les dones casades no sabien ni parlaven de política, eren l’ombra submisa dels marits, reproduïen la veu del seu amo, com un catecisme que es recita per estalviar-se problemes.

En el moment que arriben al col·legi, «Me’n vaig anar cap al meu escambell i vaig veure que el seient del costat estava ocupat per una desconeguda: una nena de cabells castanys i galtes enfonsades que em va semblar força més petita que jo i que tenia uns ulls foscos i brillants que em van esguardar amb intensitat. -És vostè la millor alumna? Soc Sylvie Lepage, em vaig presentar. I vostè, ¿com es diu? André Gallard. Tinc nou anys, però semblo més petita perquè em vaig cremar i no he crescut gaire. Vaig haver d’interrompre els estudis i la meva mare vol que recuperi el curs perdut. ¿Em podria deixar veure els quaderns dels curs passat? Sí, és clar. La seguretat d’Andrée, la seva manera de parlar, directa i precisa, em desconcertaven. Ella em va examinar amb aire desconfiat. La meva veïna m’ha dit que vostè és la millor de la classe va dir assenyalant Lisette amb un lleuger moviment de cap. És veritat? Sovint soc la primera, vaig respondre amb modèstia». Més tard reconeixeria Sylvie que si era la primera, era perquè l’Andrée la deixava, no tenia pas tanta ambició com ella. Simone de Beauvoir arran de la seua experiència personal, des de la infantesa a la maduresa, reflexiona sobre la seua pròpia vida i esperona les dones a pensar-se elles mateixes, com afirma l’escriptora Araceli Bruch, autora del llibre Em sento estafada: una lectura de Simone de Beauvoir (Arola, Editors, 2015). Al segon sexe recalca la necessitat de les dones de construir-se a si mateixes «no naixes dona, et fas dona», però ja en els dietaris de joventut exposa la idea de la construcció del jo i com ella diu, volent-se crear, inventar, explica Bruch i ens ho diu Núria Juanico; també esmenta a Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa de la Universitat de Barcelona, diu que Simone de Beauvoir assenyala sense recança les desigualtats en l’espai privat de les dones que «és on el feminisme té més feina, perquè és on costa més d’impactar» (M. Segarra). Al feminisme liberal d’esquerres ubicat a Europa, que inaugura Simone de Beauvoir, li eixiran ramificacions, com el feminisme socialista i, darrerament, l’ecofemisme, davant el risc de col·lapse planetari, remarcant la urgència de la cura per fer les paus amb el planeta, en abandonar un sistema de creixement insostenible, cruel i exterminista.

Juanico aprofita la presentació de Les inseparables, per assenyalar que actualment hi ha tot tipus d’aplicacions per «trobar l’amor» i que els eslògans que les acompanyen demostren que encara no ens hem desfet del tot de la idea que amb parella es viu millor que sol. «Un matrimoni de conveniència, sense amor horroritza l’Andrée (Zaza). Però la Sylvie (Simone) té una força que li permetre alliberar-se, mentre que una debilitat, una íntima contradicció impedirà que l’Andrée ho faci», apunta Sylvie Le Bon. L’escriptura de Beauvoir funciona com un mirall pensat per despertar consciències. I ens assenyala algunes de les novel·les claus de Beauvoir:

El segon sexe (1949), obra magna de Beauvoir està considerada un dels pilars del feminisme europeu i mundial. L’assaig parteix de la situació social de les dones, relegades a un segon pla, per denunciar les desigualtats professionals, els rols imposats a la llar, els sacrificis vitals en relació amb els homes i com tot plegat desemboca en una manca de llibertat i viure una vida alienada per l’opressió patriarcal.

Els mandarins (1954), guanyadora del premi Goncourt, és la novel·la més important de Beauvoir. A partir de la història de dos intel·lectuals a la França de la postguerra, l’escriptora reflecteix el desencís de l’època alhora que planteja qüestions existencials.

Una mort molt dolça (1964) la seua mare es ingressada a l’hospital per un trencament de fèmur i va acabar morint-hi d’un càncer no diagnosticat. Beauvoir, arran de les darreres setmanes de vida amb la seua progenitora, reflexiona sobre la relació entre mare i filla, les malalties terminals, la vellesa i la mort.

La dona trencada (1968) dona veu a una esposa que s’enfronta a la infidelitat del marit. En plena maduresa, perquè ha construït la seua pròpia vida a partir dels altres i se sent buida, el personatge es resisteix a la pèrdua del marit i de les filles. Un combat per assolir la llibertat individual en situacions fotudes.

La vellesa (1970) L’escriptora contraposa el tractament de la quarta edat de les societats primitives amb la modernitat per constatar que es degrada i es menysté la gent gran, eufemisme de ‘vella’. Amb una mirada política contundent, Beauvoir reivindica els drets d’un col·lectiu que està, diu, apartat de la societat. Durant la pandèmia hem vist com, en algunes residències, es produïa una situació d’abandó i desemparament, i com, en alguns hospitals, s’aplicaven criteris, velats o explícits, de discriminació per edat i una diferència de tracte fatal; les societats hiperproductivistes, menen els vells a la mort, quan, aquests, ja no poden fer-se càrrec dels fills, dels nets i de les seus pròpies vides. Tot ii que recentment, el 26 d’abril del 2020 al diari Ara, Lynne Segal, catedràtica de psicologia i estudis de gènere a la U. de Londres, s’interrogava sobre si És la vellesa o és l’edatisme? per afirmar que un cop decidim que la vida de les persones grans és prescindible, queda clar que el “factor de risc” és la discriminació per raó d’edat. Tots som igual de vulnerables a una infecció de covid-19, tot i que alguns patiran més que els altres pel virus i sens dubte tindran menys possibilitats de rebre les necessàries cures intensives. Això fa que els índex de mortalitat depenguen tant de l’envelliment com una qüestió de política i cultura, o d’altres desigualtats sistèmiques I que si no volíem menystenir innecessàriament els vells (els pobres i el personal sanitari, determinats per la classe social, el treball, el gènere i l’ètnia), cosa que deixa els joves esporuguits davant de l’arribada inevitable d’aquesta etapa, hem de combatre aquest edatisme; això vol dir comprometre’s a cuidar-se mútuament, en societats responsables que advoquen per un món sostenible; premissa d’una atenció mèdica universal per a tothom.

Ara, s’afig a les novel·les bàsiques aquesta, Les inseparables, on s’exposa els anys d’infantesa i formació de Beauvoir i la relació d’amistat i amor entre ella i la seua amiga Zaza, conta Eva Piquer al diari Ara el 28 de novembre 2020 a «I què faré, si és mor?»; ens recorda Piquer que la primera vegada que les separen unes vacances, la Sylvie descobreix que no pot viure sense l’Andrée, als nou anys. «I què faré si es mor?» es pregunta. «Havia deixat de pensar que es moriria, però una nova amenaça planava damunt meu: el col·legi no veia amb bons ulls la nostra amistat. Andrée era una alumna brillant, jo només conservava el primer lloc de la classe perquè ella el menyspreava». La Sylvie converteix l’Andrée en la raó de ser de la seva existència, però és un amor viscut en silenci. «Caminaria dies i nits sense menjar ni beure només per veure Andrée una hora o per estalviar-li un disgust, i ella no en té ni idea!», pensa. A l’epíleg la seua filla adoptiva diu: «Simone de Beauvoir se sent culpable perquè sobreviure és, segons com, un error». Novel·la la seua amistat apassionada amb l’enyorada Zaza, a qui prova de ressuscitar per escrit en aquest llibre i en altres textos. L’escriptura és sobretot una lluita contra la mort; en aquest cas també d’explicar històries d’amor, les de l’amistat i els embolics de les parelles trobades, perdudes, sofrides… Passar el temps amb el sofriment, que també és una manera de passar-lo, com escriu Eva Piquer, en contar sobre la novel·la de Fleur Jaeggy Els feliços anys del càstig, Les Hores, traduïda per l’Anna Casassas, que es va publicar el 1989 en italià (Jaeggy és una autora suïssa en llengua italiana) i, ara, 2020, ix en català, també sobre una història d’amistat i amor en un internat, escrita per una noia que «Hauria pogut escriure una novel·la d’amor amb el cor sec, com una vella que recordés. O una cega. Alguna vegada se li quedaven fixes les ninetes i jo no gosava interrompre-la». Tampoc gosava tocar-la, ni fer-li cap petó. Fins que un dia la Fréderi que abandona el centre i l’amiga. «Vaig tornar a l’internat i vaig passar el temps amb el sofriment, que també és una manera de passar-lo». En l’amor romàntic, l’estima i el sofriment estan ben pròxims, com un lligam indissoluble; i els internats amplifiquen els sentiments i els amors rabdomàntics (els que escullen una víctima propiciatòria) poden deixar més petjada, empremtes gens peribles.

Sylvie Le Bon a la fi de l’epíleg recorda els mots finals de les quatre parts de Mémoires d’una jeune fille rangée«Zaza», «explicar», «la mort», «la seva mort»… Simone se sent culpable de viure, de sobreviure a la mort de Zaza, que va ser «l’hòstia», la víctima oferta en sacrifici, el preu a pagar de la seva evasió, segons va deixar escrit en algunes notes inèdites. Tanmateix, per a nosaltres, indica Le Bon, potser el relat acompleix perfectament la missió quasi sagrada que l’autora atorgava a les paraules: lluitar contra el temps, lluitar contra l’oblit, lluitar contra la mort, «retre justícia a la presència absoluta de l’instant, a l’eternitat de l’instant que fou i serà per sempre més». I en aquest diàleg ple de meditacions, esdeveniments, tensions, contradiccions i converses per ressuscitar la relació d’amistat íntima i duradora entre Simone de Beauvoir i Zaza, Simone de Beauvoir analitza i reflexiona sobre la situació de les dones, el patriarcat, els mecanismes d’opressió i discriminació, les concepcions religoses, «filosòfiques» i amoroses que porten a la infelicitat, a la desgràcia i a la mort; a «l’assassinat espiritual»; i aquestes reflexions de Beauvoir, sobre el seu temps , la societat i les dones, permeten prendre consciència, obrir la ment i ampliar-la més enllà d’una sola i estreta vida; la vida escrita es torna un diàleg fructífer i fecund entre els vius i els morts, entre les diferents vides viscudes, exitoses o fracassades, vides reflexionades que els llibres són capaços d’exposar i d’oferir; inclús de fer el sortilegi de ressuscitar de la mort els amors perduts i redreçar vides malaguanyades per convertir-les en exitosa matèria de reflexió. Per a l’emancipació i la transformació social de les estructures i les mentalitats opressores. Per l’alliberament de les dones (i dels homes) víctimes i botxins del patriarcat. Per comprendre millor els sofriments humans, en aquest cas de les dones, i la manera eficaç fer-los minvar i superar-los. Fer justícia mitjançant la gràcia de la literatura, en escriure rectes (amb respecte, tendresa i estima) els renglons torts de la vida. Com fan els deus i la creació humana. Simone de Beauvoir pensava que si li haguera prestat més atenció a la seua amiga Zaza, l’hagués salvat de la mort i d’aquest «crim espiritual», per ser un ésser excepcional. I, lògicament, com sol passar, se sent culpable; fa servir la literatura com una eina de superació de les causes que han portat a l’amiga a la desgràcia final, una barreja d’afebliment, exhauriment i desesperació… Ara que la pandèmia i el confinament reactiva la violència masclista que nia en les estructures, les mentalitats i el sistema de l’ordre patriarcal.

I tanmateix, reconeixent que històricament, que davant de la discriminació i l’esclavatge de les dones, s’havia de posar l’èmfasi, com fa Beauvoir, en la llibertat i el dret a l’autodeterminació individual, hem de reconèixer amb Aristòtil que els humans, que no som deus ni bèsties, no hem sigut mai individus atomitzats, sinó més aviat éssers socials, interconnectats i interdependents; que amb cada decisió que prenem afecten altres persones. I ara la pandèmia del coronavirus evidència aquesta qüestió fonamental: cadascú de nosaltres som moralment responsables dels riscos d’infecció que suposem per als altres en funció del nostre comportament. De fet, aquesta pandèmia és només un dels molts problemes d’acció col·lectiva que han d’afrontar la humanitat incloent-hi el canvi climàtic, la catastròfica pèrdua de biodiversitat, la resistència als antimicrobians, les tensions nuclears alimentades per la incertesa geopolítica creixent i, fins i tot, amenaces potencials com la col·lisió amb un asteroide, com advertia Diane Coyle, catedràtica de política pública a la Universitat de Cambridge a El coronavirus i la fi de l’individualisme, al diari Ara, el 9 de maig del 2020.

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER