Sal·lus Herrero i Gomar
Gustau Muñoz, després de l’eclosió de llibres del 2019, Corrents de fons (Lletra Impresa), Vertigen dels dies. Notes per a un dietari (L’Avenç), La vida dels llibres (Afers) i El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana (IAM, aquest com a editor), publica a l’editorial Afers, Catarroja, Elogi del pensament crític. Quatre llibres en menys de dos anys és un rècord en els temps que corren. Com assenyala Mercè Rius , al seu article tan incisiu sobre aquest llibre, publicat el 30 de novembre a Segle XXI, Elogi del pensament crític, s’inscriu en la línia humanista del renaixement, del reconeixement de l’aportació de Grècia i Jerusalem, d’Erasme a l’»Elogi de la follia», de Joan Lluís Vives i Thomas More, dels elogis humanistes, plens de sensatesa, mesura i contenció, de crítica a la brutalitat, el fanatisme i d’empatia amb més pobres… Però, sobretot, en aquest llibre, la reivindicació de la racionalitat, del mètode científic del XVII, de la crítica il·lustrada, del distanciament de la literalitat del text, el lliure examen, la ironia, la dialèctica i la crítica de la Il·lustració, el Sapere aude!, que exclama Kant a Què és la Il·lustració? Atrevir-se a saber i a conèixer, i explicar, als poders fàctics i a la societat de cada època, la necessitat de pensar críticament, d’examinar els pros i els contra, dialècticament, com després, al segle XIX, farà Karl Marx, malgrat alguna ‘ingenuïtat’, que assenyala Muñoz, com la manca de crítica davant el productivisme, el progrés il·limitat, en no tenir prou en compte els límits del creixement, que, encara arrosseguen sindicats i partits de dretes neoliberals, i, per desgràcia, també «d’esquerres», que reprodueixen els mateixos eslògans i dogmes irresponsables d’un productivisme, consumisme i creixementisme il·limitat. Un dels pitjors mites de l’època i dels que més mal ens està causant. Una desmesura furiosa o hybris,descontrol perillos. Perquè ens posa a la vora del col·lapse i l’extinció.
Hi ha també inscrita en les reflexions de l’Elogi del pensament crític l’actitud i la tradició de Diderot i D’Alembert, de Voltaire i els enciclopedistes i il·lustrats francesos (alemanys i britànics, especialment Bertrand Russell). D’exposició pública, per tal d’analitzar els problemes del món actual, generar debat i crítica i encarar-los amb millors arguments. Herència dels humanistes, de Kant i dels il·lustrats, més recentment, també de l’Escola de Frankfurt. Analitzar els mites, les apories, les contradiccions entre fets i valors per, advertir i afirmar, que més enllà dels fets, la pretensió d’universalitat, la racionalitat crítica i científica, els valors que basteixen la democràcia i els drets humans tenen validesa. Val la pena ser europeu a pesar de tots els pesars que han desmentit el projecte europeu. Perquè per sobre de tot hi ha la construcció d’una racionalitat científica, el propòsit d’esmena i l’auto-rectificació. Tot i que sembla que només després de les catàstrofes i la barbàrie, europeus ens aboquem a esmenar-se; a d’altres llocs, ni això; continuen amb imposicions de partit únic, d’eliminar el dissident, de vulnerar els drets humans…
El disseny de la portada d’Elogi del pensament crític, de 95 pàgines, ben condensades i sintètiques, és un quadre de Kazimir Malèvitx (1878-1935), Suprematisme (1920-21). Imprès a Paterna, el 9 d’Octubre del 2020, Diada Nacional del País Valencià; escrit, potser en una data primaveral, quan s’esperava que la pandèmia del coronavirus no persistirà durant tant de temps. Perquè cap a la fi del pròleg s’insinua «Quan aquest llibre veurà la llum sortirem o haurem sortit d’una experiència bastant dramàtica o si més no, traumàtica de confinament i quarantena causada per un organisme que no arriba ni tan sols a l’estatus cel·lular. Un toc d’atenció, un r recordatori de la feblesa i la fragilitat dels éssers humans, un a un i tots en conjunt» I fa preguntes punyents que ens hauríem de fer tots: «Ens adonarem d’una vegada que la hybris hiperproductivista i supercapitalista mena el planeta -tal com l’hem conegut- a un atzucac i a la catàstrofe? Que cal defensar les coses bàsiques, com ara la vida, la salut, la relació amb la natura?». L’avenir és sempre sorprenent, un país estrany i ignot, per això és difícil fer pronòstics. I tanmateix, tot apunta que la pandèmia (aquesta i d’altres que en vindran) persistirà en el temps i en les seues conseqüències. Perquè les causes de la pandèmia són profundes, resultat d’una mobilitat insostenible, d’una emergència climàtica molt greu, de la desforestació tenaç, les contaminacions continuades, la pèrdua de biodiversitat, les societats en risc, unes agressions contra la natura de la Terra que s’ha tornat reificació i instrument a explotar fins a l’extrem de l’esgotament… Sense copsar del tot que els humans (els altres animals i ecosistemes vitals) som natura i en formem part; sense natura, no podem viure i amb armes atòmiques i eines hiperdestructives se la carregarem del tot, advertia Bateson.
Hi ha un Pròleg, d’introducció i quatre capítols: 1. Dos mites: el Mediterrani i Europa; 2. «Provincialitzar» Europa?; 3. Elogi del pensament crític; 4. La transició encara, amb un excursus: La transició al País Valencià, i les seues conseqüències. En alguns dels capítols, concretament, a l’Elogi del pensament crític, que dona el títol al llibre, hi ha l’anàlisi de la globalització i específicament del canvi climàtic i l’overshoot o translimitació, la superació de la capacitat de càrrega del planeta, també s’esmenta el missatge social i ecològic, positiu i ferm, del papa Francesc a la seua encíclica Laudate Si, a pesar de les seues limitacions o les de l’Església catòlica, en afers reproductius i demogràfics.
Gustau Muñoz examina temes que li han interessat des de fa molt de temps, com explicita al pròleg. I, evidentment, ens interessen o, si més no, ens haurien d’interessar a molta més gent (economistes, historiadors, filòsofs, sociòlegs, polítics i activistes socials) si volem orientar-nos per transformar la realitat que no va gens bé (Tony Judt) i resoldre els problemes més cabdals que ens ha tocat viure, ben actuals i urgents, tot i que alguns s’arrosseguen des fa anys, com la construcció d’Europa que va tardar mil anys en formar-se; i l’actual UE, amenaçada pel Brexit que implica un retrocés i un tancament impulsat per l’extrema dreta, les èlites econòmiques britàniques i una classe obrera a la defensiva davant la migració. És un examen de consciència i de conviccions sobre alguns temes claus, des d’una tradició il·lustrada i crítica de la modernitat, amb llums, ombres i amenaces creixents.
Al primer capítol Dos mites: el Mediterrani i Europa, s’assenyalen alguns dels temes, el destí de la Mediterrània, fogar indubtable de la nostra història i la nostra cultura (Atenes i Jerusalem); ‘fogar’ en un doble sentit, tant d’irradiació, propagació i exercici de la seua influència, com a fenomen de corrosió en els límits de gra d’un metall quan ha estat sotmès a temperatures molt elevades. I és que la Mediterrània hi ha estat i està, des fa segles, massa carregada pel pes de la història i el conflicte d’interessos, d’antagonismes, contradiccions, esquinçaments; les enormes desigualtats socials de les dues ribes del Nord i el Sud. Un mar ple de «subdesenvolupament» (un concepte, d’altra banda, problemàtic) i endarreriment econòmic, que foren, amb poques excepcions, el destí dels països mediterranis durant molt de temps. I encara», assenyala Muñoz. Metodològicament, tot i reconèixer que els mites, contenen alguna ‘veritat’ de fons, cal destriar el gra de la palla i passar del mite al logos. És el que farà al llarg de tot l’assaig, passar-li el sedàs de la racionalitat i de l’anàlisi crític pels mites embolcallats de retòrica. Per treure’n l’entrellat.
El Mediterrani restà al marge de la modernitat, al partir del segle XVIII, tret d’algunes excepcions, com Catalunya, que segons Pierre Vilar, va constituir «l’excepció industrial de la Mediterrània». Perquè la Itàlia septentrional, matisa Muñoz, «al meu entendre, no és mediterrània: forma part del cor d’Europa, és a la vora de Suïssa i Àustria. Nàpols, Sicília, l’Andalusia oriental, parts del Midi francès, Croàcia, Albània, Grècia, Turquia, el Llevant (Líban, Síria, Palestina…), Líbia, Tunísia, Algèria, el Marroc… són tota una altra cosa. S’hi perceben a bastament les empremtes d’un endarreriment secular que, tanmateix, en part han matisat els desenvolupaments posteriors, i de vegades les invasions turístiques. Trobem així un mosaic de situacions i d’herències diferenciades, que són sens dubte el tret distintiu d’aquest espai». Per contextualitzar la situació dels països mediterranis i les grans divisions culturals, explica: «Sobre un fons politeista i alhora racionalista, escèptic i epicuri, filosòfic, s’aixequen, i aviat és dit, les tres grans religions monoteistes –les religions del Llibre- que han configurat el món tal com el coneixem, fins fa quatre dies, fins la Il·lustració. Un moviment en favor de les Llums de la raó i el lliure examen, que paral·lelament als canvis en la base social i econòmica, o en relació dialèctica amb aquests canvis, ha transformat radicalment la contextura d’Occident, incloent els corrents religiosos cristians i jueus, però que no ha arribat -encara- al món musulmà. O sí que hi ha arribat, però es troba, prou que ho sabem, en la fase del rebuig i de la pugna, del tempteig i de la cerca de compromisos. I de manera particularment insistent, per desgràcia, de la reafirmació fonamentalista i la impugnació sense pal·liatius d’Occident i la modernitat en la seua vessant no tècnica o pràctica, sinó normativa i axiològica». El fonamentalisme naix d’una lectura, literal, dels llibres sagrats i de la resta de textos, com si fossen sagrats; s’ha perdut o s’està perdent, per manca de temps, la lectura atenta, contrastada, reposada, distant, reflexiva, copsant els arguments des del pensament crític, el coneixement, els fets, les referències claus, l’interés del passat des de l’actualitat i el debat públic i lliure; naix també, reactívament, el fonamentalisme, d’una construcció identitària des de l’autodefensa, la reafirmació i una concepció emmurallada, tancada, de fortalesa, que alça murs, en el que es considera la necessitat d’autoprotecció davant els perills, reals o inventats, davant d’allò que es percep com amenaça… No només els països tocats pel fonamentalisme islamista, Europa, al meu parer, també corre aquest risc; sovint la història camina pel costat pitjor. En aquest assaig es tracta d’advertir d’aquests riscos i cercar les vies més transitables, raonables i pacífiques per al Mediterrani, Europa i el món sencer, que ha passat de la Guerra Freda, a una multilateralitat del conjunt de superpotències actuals.
I tanmateix, sabem que els eixos econòmics, d’un espai «central al món», que després del 1492, al segle XVI, es traslladaren de la Mediterrània a l’Atlàntic, s’han traslladat, més recentment, de l’Atlàntic al Pacífic. Davant d’un Mediterrani esquinçat, entre la riba nord, europea, i la riba sud, del Magrib africà, el segle XXI es presenta problemàtic, conflictiu, el polvorí del Llevant (Líban, Síria, Israel/Palestina), la inestabilitat dels Balcans amb el pes d’una història sagnant, l’autoritarisme islamista del règim d’Erdogan a Turquia, que nega la identitat kurda i la realitat del genocidi armeni (amb un cert aire de família, tot i que de diferent manera a com l’estat espanyol nega la identitat catalana (basca i gallega) i el genocidi de les comunitats indígenes americanes) amb mites, llegendes,enganys i autoenganys. La «frontera» entre Europa i Àsia, on a prop hi ha una regió en flames, l’Orient Mitjà, que va d’Iraq a Paquistan i el Caixmir (a l’Índia) passant per l’Iran. I amb prolongacions cap a Afganistan. Un trencaclosques explosiu, farcit de petroli, d’armes i tiranies; quan tot indica que s’apropa el decliu i la fi del petroli (la necessitat de la desfossilització), les diferències entre xiïtes i sunnites s’agreugen, els conflictes augmentaran en un esclatexplosiu i dramàtic…L’ésser humà és agressiu, destructor, egoista i cínic, però també cooperatiu, altruista, creador i reparador. Afirma Muñoz que l’ésser humà «és contradictori, la història és ambigua i les societats han evolucionat, han canviat, s’han transformat. No tot ha anat a pitjor, tot i que la història pot avançar pel pitjor costat possible. Però, també -si una massa crítica de persones sensates s’hi posa- pot discórrer per un costat més raonable, capaç d’aprendre dels errors del passat i de tenir cura: de nosaltres com a individus, de la col·lectivitat sencera i del planeta». Aquesta és l’única esperança, possibilitat i oportunitat que ens resta; i el pensament crític hi pot ajudar. És un elogi d’aquesta sensatesa, d’aquesta prudència preventiva, per estalviar mals majors. Per això de manera clara afirma: «Aquesta és la meua convicció», diu Gustau Muñoz, «l’eina imprescindible que pot i ha d’acompanyar la reforma intel·lectual i moral que ens cal. En referir-se al pensament crític, no exempt de la distància i la pretensió d’objectivitat que cal perquè ho puga ser, rebla el clau dient: «Presoners del mite i l’ofuscació no arribaríem gaire lluny. «La ignorància no ha ajudat mai ningú», va dir Karl Marx. Però mancats de voluntat, de decisió i de desig tampoc»… Així acaba el pròleg.
Els dos mites són la Mediterrània i Europa, per tant també s’ocupa del futur d’Europa, un espai no menys farcit de tòpics i de càrrega mítica (com la Mediterrània), d’interessos i distorsions, però que Gustau Muñoz, considera essencial treure l’entrellat. Per a ‘nosaltres’ (catalànics, europeus, humans) per descomptat. «Un «nosaltres» extens, que inclou tant els qui de sempre n’hem format part com, també, la resta del món a partir de l’inici de l’aventura de la modernitat». Salvar els elements bàsics del llegat europeu, destriar-los de l’embolcall imperialista, opressor i explotador, que també n’ha tingut, remarca Muñoz, «em sembla que és un esforç que val la pena. És en el fons, el sentit d’aquest llibre, que s’estén també a problemàtiques laterals, com la de la transició a la democràcia viscuda a l’Estat espanyol, farcida de clarobscurs que mire d’il·luminar». Confessa que «és una apologia (de part, com totes les apologies) del pensament crític, el compromís assumit al llarg d’una vida». Fet i fet, declara que el que vol dir és «Què entenc per pensament crític, i què pot significar avui la idea d’Il·lustració, malgrat el riscd’incórrer en tota mena d’ingenuïtats. Però m’és igual. Poques certeses, però essencials, i si pot ser ben argumentades. És el que he tractat de fer».
A ‘Ai, Europa’, recorre la història d’Europa, Grècia que absorbia sabers de l’antic Egipte (escriptura, literatura, política, filosofia), del seu llegat i després Roma que n’havia assumit el llegat, en termes de coneixements, literatura i art, i l’havia completat amb una visió jurídica i legalista, alhora que amb una voluntat de poder sense reserves, recolzada en una potència militar. Des d’ençà, tots els imperis s’han emmirallat en l’Imperi Romà, que dominà tot el Mediterrani i fou l’origen de l’Europa que coneixem, en la trobada amb les tribus cèltiques, germàniques, gàl·liques, ibèriques i eslaves. Roma i la incidència dels judeocristianisme, el llatí com a eina de comunicació comuna, salvat i conreat per l’Església, hereva de l’Imperi, amb vocació d’una universalitat colonitzadora. El feudalisme que va permetre la florida d’un incipient capitalisme comercial i la formació de ciutats. La Reforma protestant, que introduí el lliure examen, el pluralisme del poder i la relativització del paper de l’Església romana, que es considerava continuadora de l’Imperi, poder temporal i àrbitre. I encara reprodueix residus de poder piramidal dels faraons d’Egipte i de l’Imperi romà. L’expansionisme dels regnes cristians d’Europa mirant d’eliminar els avenços anteriors dels àrabs i berbers musulmans, i l’expansió germànica en territoris eslaus i cap a Rússia. També cap al Llevant, amb les successives croades, Finalment la topada amb l’Imperi otomà, uns enfrontaments que duraran segles: la independència de Grècia, el 1830, els enfrontaments constants als Balcans, al segle XIX, a l’inici del XX i un epíleg «final», per ara, a la fi del segle XX, per raons ‘molt diferents’, tot i que el pes del passat genocida, sense resoldre, en tradicions que n accepten el pluralisme ni de respecte a la diversitat ètnica o cultural, retorna amb virulència i explosió bèl·lica. No podem oblidar-ho.
Europa va passar de l’edat mitja a l’Humanisme i al Renaixement. Del romànic al gòtic. Del llatí a les llengües nacionals. Del predomini de la ruralia a l’expansió urbana. De la unitat cultural i política bastida al voltant d l’Església romana a un pluralisme cultural i lingüístic, en un joc dialèctic de cultures i societats que han oscil·lat entre l’enfrontament i la cooperació, les guerres i la coexistència. El gran moment d’Europa, assenyala Muñoz, «s’inicia amb la revolució científica del segle XVII. I amb la Il·lustració del XVIII, que bandeja dogmes i supersticions en favor del lliure pensament i el desplegament de l’estudi i la recerca científica, dels laboratoris, dels experiments, del mètode científic. La filosofia i la ciència desbrossen el camp del coneixement, preparant el progrés inaudit, en tots els terrenys, que es produirà al llarg del segle XIX, arran de la revolució industrial. La necessitat de mà d’obra assalariada per a la indústria es satisfà de manera dràstica, empentant l’excedent humà del camp a les ciutats, amb tot tipus de mesures destinades a introduir el mercat i el vincle monetari i una nova fiscalitat en les antigues comunitats camperoles, que les fa inviables en la forma tradicional, basada en l’autoconsum i l’economia natural, els béns comunals, el delme i la renda en espècies». El drama humà que això va representar en parlen eloqüentment les novel·les de Charles Dickens i les anàlisis de Karl Marx sobre el funcionament del capital, al Manifest comunista, tot i que, sovint, de manera entusiàstica i fàustica. El capitalisme comercial esdevé industriat i militar, amb la prolongació europea a Nord-Amèrica, la construcció d’un imperi, que desbancà la Xina com a primera potència del món; les potències occidentals es repartiren el món, sometent al colonialisme o a la tutela colonial continents sencers.
Però aquestes dinàmiques de «progrés» altament contradictori, una modernització accelerada de la base econòmica i social amb el manteniment parcial d’estructures de poder i de mentalitat d’antic règim, «esclatarà amb la Primera Guerra Mundial. La catàstrofe s’aprofundirà amb l’auge dels feixismes i la Segona Guerra Mundial, amb l’Holocaust, els camps d’extermini alemanys a l’est d’Europa (on volien establir un imperi colonial que pressuposava l’eliminació dels jueus i d’una bona part dels eslaus, mentre que la resta seria sotmesa a servitud). En definitiva, la pràctica autodestrucció d’Europa, de la seua entitat i dels seus valors, confirmada posteriorment amb la divisió en dos blocs antagònics controlats per les dues superpotències, alienes a Europa, els Estats Units i la Unió Soviètica». La UE es va obrir camí, amb penes, treballs, des de les cendres de les ciutats i la civilització del continent europeu, després de la Segona Guerra Mundial que havia dut Europa a la desfeta material, humana i moral. La clau fou la reconciliació entre França i Alemanya i l’harmonització d’interessos, la relativització dels nacionalismes d’Estat, i la presa de consciència de la necessitat d’una rectificació en profunditat del rumb polític, social i cultural d’Europa. Després del 1945 les bases de la UE foren economia del mercat controlada, economia social de mercat o mixta, Estat del benestar, democràcia, llibertats, drets humans, resolució pacífica dels conflictes, construcció d’un ordre europeu, incloent un govern, un parlament i un tribunal de justícia, cessió de sobirania, llibertat de circulació interna, moderació dels estats nacionals…. Sovint la «relativització» i la «moderació» de nacionalisme d’estat o estats nacionals està en qüestió, observem Polònia, Hongria, Espanya… l si de la UE. O Turquia i el Marroc, com a socis prioritaris. Cal més Europa, però una UE més social i on la ciutadania migrant i de les nacions sense estat tinguen més protecció social, drets i llibertats. Per sobre de l’autoritarisme estatal.
Tot i que als anys cinquanta, seixanta i més enllà, persisteixen els colonialismes i neocolonialismes d’Europa, la independència d’Argèlia el 1962 es fa a un preu brutal, la implicació francesa a Indoxina, aviat substituïda pels Estats Units, el conflicte pel Canal de Suez, les ajudes del Pla Marshall, Corea, Vietnam… L’Europa ideal, remarca Gustau Muñoz, és la dels drets i les llibertats, de la declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de l’abolició de la tortura, de la democràcia, de les Llums i la cultura humanista, de l’Estat del benestar, l’Europa social que ha après a esmenar-se després d’un segle de lluites socials sagnats i, a reconciliar-se, a fer el dol i a treballar la memòria. L’Europa dels drets de les dones, de la igualtat, de la inclusió i la cohesió social. Del dret i garanties, de la Justícia independent, de la seguretat, de la proscripció de l’arbitrarietat. Un esglaó més en l’evolució humana, que hauria de superar les pitjors passions i, en primer terme, la temptació de la discriminació, de l’oblit o la negació de l’altre, del nacionalisme primari i autosuficient, superb, agressiu, pagat d’ell mateix. L’Europa del laïcisme, de la separació d’esferes entre l’Estat i la religió, que resta reduïda a un àmbit privat i personal, sense cap possibilitat d’imposar normes i principis a un conjunt plural i divers, d’altres confessions o sense fe religiosa». Aquesta Europa «ideal», l’hem de contrastar, i Gustau Muñoz ho fa, amb l’Europa real. Fet i fet, conclou: «Una Europa que, segons com, podria fer un pas més i avançar sense tragèdia cap a un socialisme democràtic i de rostre humà, ecològicament sustentable, capaç de mantenir a ratlla totes les hybris i les fúries que han malmès l’existència en pau de milions de persones al llarg dels segles».
Assenyala també la cara fosca de la Il·lustració. El progrés material multiplica les capacitat destructiva. La passió nacionalista, sobretot quan els estats tenen darrere potencial militar i tecnològic, ha obnubilat sovint el corrent de fons il·lustrat, en favor d’un nacionalisme organicista i antiliberal que va enlluernar el mateix Ernest Renan. Dues guerres mundials, el totalitarisme, l’Holocaust. Autocrítica, treball i memòria democràtica. Malgrat tot, s’adverteix que el progrés de la UE, la maduració cívica d’Alemanya, el rebuig d’un passat de sang i foc honoren Europa. Malgrat l’excepcionalitat alemanya, la veu humanitària de Merkel en la crisi dels refugiats de la guerra de Síria, va predominar, però encara es prioritza una insensibilitat i nul·la o escassa empatia dels estats amb els refugiats; altra cosa és la societat civil, les organitzacions en defensa dels drets humans… Una guerra de Síria que provoca la devastació i les malvestats de les guerres, que és la mateixa que van patir els refugiats espanyols i catalànics a la fi de la guerra incivil espanyola el 1939 quan passaren la frontera dels Pirineus, campaments de refugiats, camps de concentració… L’auge de l’extrema dreta. S’interroga si torna una Europa suïcida; si de nou hi ha una Europa que ha oblidat ràpidament el que havia après d’experiències traumàtiques que l’havien dut a la vora de l’abisme de l’autodestrucció, després de la fallida absoluta de les massacres de les dues guerres mundials i de l’Holocaust?
Una Europa que no va moure un dit davant la destrucció de la democràcia a Espanya, durant la II República, a causa del colp d’estat d’un dictador; Europa va consentir dècades de dictadura de Salazar a Portugal, la dels «coronels» a Grècia o la del feixisme de Franco, com Europa tancava els ulls davant la persecució dels jueus i l’antisemitisme criminal del feixisme alemany. coneixem que, des del parlament de la UE, es renten les mans davant les arbitrarietats i les injustícies dels tribunals de l’estat espanyol contra cantants, titellaires, artistes i les preses i presos polítics independentistes catalans. Una Europa que davant les matances genocides dels Balcans, als anys noranta, es va quedar bloquejada, i va haver de ser els Estats Units els qui intervingueren a aturar la catàstrofe bèl·lica.
El colonialisme, l’imperialisme, el tràfic d’esclaus, l’extermini dels altres… Europa l’ha practicat durant segles… Però, malgrat els incompliments, infàmies i traïcions, remarca la veu europea com a instància moral. «Europa capaç d’autocrítica i de rectificació: vet ací la seua força». Adverteix que a Europa va haver-hi, Inquisició, fanatisme, la guerra de religió, la cacera de bruixes, dictadures, l’odi i el crim més terrible, l’Holocaust, que ha conegut la humanitat, la barbàrie del totalitarisme i l’intent d’exterminar el poble jueu i altres pobles. Però a la fi tot això fou superat i vençut. Només a Europa com a bressol han pogut prosperar històricament idees com la llibertat de pensament, la llibertat d’expressió, la tolerància, la igualtat entre dones i homes, l’acceptació de la diferència sexual, el somni de la igualtat social, una justícia ‘independent’, la separació entre política i religió, a llibertat de càtedra, la llibertat de premsa… tot i les múltiples censures i arbitrarietats. La lluita per la llibertat i contra l’obscurantisme i la tirania continua. Hem de celebrar les virtuts d’Europa i se’ns avisa que no ens ha de fer tancar els ulls a una història plena de clarobscurs, la lògica dels quals hem d’identificar i explicar, si més no per tal d’evitar recaigudes. Passar del mite a la comprensió racional. A la mirada sòbria i objectiva. Per una Mediterrània en pau i en llibertat i per la millor Europa.
Al capítol sobre «Provincialitzar» Europa, Gustau Muñoz fa un debat interessant entre l’exposició dels potencials d’Europa arran de Max Weber en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, on «només» Europa seria portadora de valors universalistes, originalitat i avançaments, de realitzacions portentoses en ciència, art, música, arquitectura, racionalitat, pintura, impremta, universitats, investigació científica racional, funcionariat, constitucionalitat, lleis… Fora d’Occident, anota Weber, trobaríem indicis, però mai aquesta combinació fonamental, que arriba al cim amb l’origen del capitalisme, com a repressió o moderació racional (que no hem vist en la destrucció irracional de la natura) i la cerca de la «rendibilitat».. L’organització racional del treball, de l’economia i de la societat. Un eurocentrisme narcisista, triomfalista i sense complexos insultant amb la resta del món fora d’Europa, una retòrica de l’autocelebració, qüestionada en el moment en què escrivia Weber per les massacres de la Primera, el sorgiment del feixisme i de tota mena de totalitarismes, la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust. Milions de morts, destrucció física i moral del continent europeu, processos de descolonització, que posen Europa davant de l’espill, el seu passat imperialisme i colonial, explotació, repartiment del món… I tanmateix, Europa va molt més enllà, no és només la imatge sinistra i ombrívola del Dark Continent que va retratar Mark Mazower. Europa també porta al seu si la llavor, els elements i els recursos per a recompondre’s, per a recuperar-se, a través de l’autocrítica racional. El debat col·lectiu, la deliberació pública, capaç de mirar a la cara el seu passat, els seus crims i la capacitat d’esmenar-se (tot i que sembla, per ara, que només Alemanya ha sabut fer memòria i esmenar el seu passat). Tot i això, i malgrat tot, ho remarca Gustau Muñoz: «I vull creure que també a la fi és una societat reeixida, amb punts forts com la creació pacificadora de la Unió Europea o, en un altre nivell, fenòmens com la Historikerstreit alemanya, exemple d’examen de consciència d’un poble, que no defuig l’acceptació de les culpes i el reconeixement dels crims comesos en el seu nom, amb l’objectiu d’evitar que mai més es tornen a repetir» (Willy Brandt agenollat a Varsòvia demanant perdó, Angela Merkel a Auschwitz-Bikernau reconeixent la culpa i la vergonya… són gestos del tot eloqüents. «I com es trobem a faltar en altres escenaris!», exclama Muñoz, en comparar l’actitud d’Alemanya amb la de l’Estat espanyol.
Les malvestats d’Europa al segle XX convidaren a fer una revisió del passat, inclús a qüestionar la Il·lustració. No per casualitat Theodor W. Adorno i Max Horkheimer van escriure Dialèctica de la Il·lustració en el moment més fosc d’Europa, en 1944, contemplada des de lluny. El capitalisme celebrat de Weber, era el mateix que havia denunciat Marx com a mare de totes les desgràcies, un Marx d’altra banda convençut del seu caràcter revolucionari i civilitzador; tot i que Marx aplica a l’estudi de la realitat un caràcter dialèctic i no lineal, posteriorment seria acusat d’eurocentrisme i d’atiar el creixement il·limitat i la destrucció de la natura. El consens a l’Europa occidental, posterior al 1945, fou el de la creació de l’estat de benestar, a costa de la destrucció de la natura i el saqueig dels països del sud… A la Unió Soviètica, la Xina i a altres països d’Àsia es va imposar un socialisme d’Estat -o de despotisme industrialitzador– que va exercir un atractiu enorme sobre l’Índia i molts països àrabs o africans. A tot arreu el socialisme impulsava la creació d’una altra Europa. Després de la revolució cubana del 1959 tots volien ser «socialistes», Cuba va fer un paper a Amèrica, semblant al que faria l’Algèria el 1962 envers el seu entorn geogràfic i es parlava també d’un «socialisme àrab» a Egipte, Síria o Iraq. L’esfondrament de l’URSS, una inflexió fonamental a la segona meitat del segle XX va venir des del dracs asiàtics (Corea del Sud, Taiwan, Singapur) que consisteix en aplicar un capitalisme despietat i explotador a poblacions disciplinades i políticament sotmeses, controlades. Aquesta fórmula ha canviat, literalment, el món. D’ençà dels anys noranta del segle XX. La història ‘ha accelerat, la Xina s’ha desvetllat…I això situa en altres termes la realitat d’Europa i del llegat europeu. Un llegat que és una feina inacabada, certament. Amb retrocessos, com en la fase recent de domini neoliberal. Però amb mecanismes autocorrectors extraordinàriament potents i amb efectes en principi irreversibles». Després de la perestroika, de la fallida de la URSS, de la caiguda del mur de Berlín i del cas de la Xina i Corea del nord, aquesta opció, amb el pes de l’estalinisme i la nomenclatura post-estalinista al darrere, l’oposició comunista ha caigut en un descrèdit profund, constata Muñoz.
A més del debat entre Marx-Weber i l’escola de Frankfurt, hem d’atendre reflexions com les de Michael Walzer (La dialèctica de l’alliberament), d’Edward Said (Orientalisme) o Dipesh Chakrabarty (Al marge d’Europa). De la mateixa manera que convé tenir ben presents les raons d’Avishai Margalit i Ian Buruma al seu llibre, molt recomanable, Occidentalisme. Les «projeccions», per emprar el terme de freudià, són de doble sentit. Europa, fa temps que deixà de ser sinònim d’Occident. Kishore Mahbunai, professor de polítiques a Singapur, escriu al seu llibre Has the West Lost It? (Allen Lane, 2018), que es pot traduir per «No se n’ha adonat Occident?» «Occident ha estat al capdavant de la història mundial al llarg de 200 anys. Ara ha d’aprendre a compartir, i fins i tot a perdre, aquesta posició i adaptar-se a un món que ja no pot dominar» Aquests són els arguments de Mahbunai, on reconeix l’aportació occidental o europea en una fórmula: reasoning, la racionalitat, la ciència i la tècnica moderna. Els Països asiàtics, Xina, Índia han passat a ocupar cada vegada posicions més consistents en termes econòmics. Hi ha «petits» problemes encara: no hi ha democràcies perfectes a Àsia, però als Estats Units de Trump i al Brexit tampoc; líders forts i amb seguretat en ells mateixos com Xi Jimping (la Xina, Naenda Modi (l’Índia) i Jokowi (indonèsia), aporten «good governance», que considera Mahbunai, una clau de l’èxit asiàtic… la promoció de la submissió i la dependència de les dones (i els homes) en el marc d’estructures familiars d’autoritat incontestada. Un capitalisme d’estat que reprimeix la dissidència i controla totalitàriament i es mostra «eficaç» davant de situacions d’incertesa i de pandèmies, tot i que es despreocupa per les crisis ecològiques. Occident, en canvi, va de mal borràs i comet errors estratègics. La promoció de la democràcia arreu és més aviat cínica. El tractament donat al món islàmic és un greu error. Les guerres a l’Orient Mitjà, una barbaritat, una equivocació, un crim… Al capdavall «pronincianitzar Europa» seria això: declarar locals els aspectes més alliberadors del llegat europeu. Manllevar-ne les tècniques, però no l’esperit democràtic i d’emancipació humana. Amb ironia, Gustau Muñoz, recorda que a la llista de líders forts i benèfics, de Mahbunai, no consta Ricardo Duterte, el president de Filipines, que ha desplegat una manera expeditiva de combatre les addiccions i el tràfic de drogues amb l’assassinat extrajudicial de milers de toxicòmans i petits dealers. Tampoc hi figuren altres líders no occidental de tendències i pràctiques criminals, com Vladimir Putin (Rússia) o Recep Tayyip Erdogan (Túrquia), Jair Bolsonaro (Brasil), Síria… No obstant això, també al país més capdavanter d’Occident, hi ha problemes en la tria de mandataris, tot i que sembla que ha passat el malson de Donald Trump, destronat, electoralment per Joe Biden; abans de perdre Trump, hi hagueren els corresponents crits d’alarma de l’ex-secretaria d’Estat Madeleine Albright al seu combatiu Fascim: a Warning o de llibres com How Fascim Works, de Jason Stanley, professor de la Universitat de Yale.
Reclama i reivindica Muñoz, Europa, el seu pòsit de cultura, el seu tremp autocrític, la seua irradiació, les seues aportacions de validesa universal, una Europa que s’enfronta ara a dilemes i a incerteses. Però hi ha una idea, una convicció, que ens ronda insistentment: el llegat d’Europa val la pena. Malgrat tot o pel que hi ha quan traiem el cap i mirem més enllà de la UE, « Val la pena explicar-lo i defensar-lo. Cap a endins i cap enfora». Com va escriure George Steiner: «Cinc axiomes per definir Europa: els cafès; el paisatge que podem recórrer, abastable i d’escala humana; els carres i les places que porten noms d’estadistes, científics, artistes, escriptors del passat (…); la doble procedència d’Atenes i de Jerusalem; i per acabar, el temor d’un capítol final, d’aquell famós crepuscle hegelià que enfosquia la idea i la substància d’Europa fins i tot en ple migdia». El futur ni està mai escrit enlloc i es pot encarar de moltes maneres… L’Europa de Michel de Monteigne, d’Erasme de Rotterdam, de Voltaire, de Kant, de Walter Benjamin, de Virginia Wolf, d’Elias Canetti, de Joan Fuster i d’Isaiah Berlin: un llegat que val la pena explicar i defensar».
Al capítol específic sobre l’Elogi del pensament crític, assenyala els dèficits i les febleses de la Il·lustració a Espanya, dominada per l’obscurantisme i la Inquisició; a Catalunya penetrà una mica més, com va mostrar Ernest Lluch, i al País Valencià comptem amb Gregori Maians, d’Oliva, un reflex pàl·lid però tanmateix considerable. El vigor del pensament enciclopedista de Diderot i d’Alembert, per a l’exercici del pensament crític i els drets humans, cívic i de ciutadania, és la base d’una societat lliure i democràtica. El temps tan necessari per a l’estudi, la lectura i la reflexió serena i personal, per al debat social i col·lectiu. En l’actualitat l’acceleració del temps, l’estrès, l’afebliment fins a l’extrem dels estudis d’humanitats, filosofia i ciències socials dificulten l’adquisició de determinats coneixements pràctics lligats a les anàlisis i la crítica. Una ciutadania activa, participativa i reflexiva, amb criteri propi, és la base d’una societat lliure, crítica, democràtica, conscient i no població desarticulada, anònima, impotent, consumista, desmobilitzada… Analitza la realitat del món d’avui i desenvolupa els enunciats que mostren el rostre d’una actualitat inquietant que espera propostes raonables de resolució:
la globalització i la interrelació generalitzada de països, societats i continents; la revolució tecnològica (digitalització, robòtica, intel·ligència artificial, biotecnologia) que altera concepcions, creences i expectatives; la retracció de la classe obrera tradicional als països rics, alhora que prolifera un proletariat empobrit als països emergents; la precarietat i l’expansió a tot arreu d’una mena de lumpenproletariat del segle XXI; la revolució del feminisme; la civilització de la imatge i de les comunicacions instantànies en xarxa. El canvi climàtic que amenaça la supervivència humana; l’overshoot o translimitació, la superació de la capacitat de càrrega del planeta; la gran migració; el paper creixent dels fluxos financers; la deslocalització i l’externalització dels processos productius; el fonamentalisme islàmic i la redescobreta del poder de les creences de les religions; el missatge social i ecològic del papa Francesc; la reorientació populista i xenòfoba d’una part de la base social de l’esquerra a Europa; la superació del món bipolar i la guerra freda; el desgavell introduït per Trump i el seu populisme nacionalista de dretes al Estat Units i molt més enllà; la nova geopolítica amb actors com Rússia, la Xina, l’Índia, Turquia o Iran que no sabem on ens durà; la desorientació de la socialdemocràcia, que no acaba de trobar el seu lloc ni integra prou les crisi ecològics ni el qüestionament del productivisme i el creixement; el nou panorama del capitalisme contemporani (de mercat o d’estat) que s’ha desfermat i no posa fre a la destrucció ecològica accelerada; és l’eclipsi total de les forces polítiques que s’havien adscrit al socialisme real, versió comunista, inevitablement afectades per la constatació del fracàs i les xacres insalvables d’aquesta via… Aquestes, junt a l’augment de l’esperança de vida i l’envelliment de la població, afecten a la nostra existència i la de les generacions que vindran.
Al darrer capítol, La transició encara, analitza els dèficits i les virtuts de la transició, i adverteix perquè la conjuntura de la transició encara ens condiciona. La manca d’una memòria democràtica i una impugnació del feixisme a l’estat espanyol, que l’ha reproduït als aparells estatals i provincials (institucions, policia, exercit, tribunals…); guerres civils, intervencions militars, “pronunciamientos” i dictadures militars, una constant que no cessa a l’estat espanyol. Hi hagué reforma del règim anterior, però també nombroses i pesants continuïtats. El nou sistema democràtic no va buscar la legitimació històrica en la República ni impugnar el feixisme; Franco va romandre al seu mausoleu del Valle de los Caídos i el Pazo de Meíras fins a l’altre dia; la memòria històrica i democràtica no s’ha recollit de manera adequada per banda de l’estat, a pesar dels estudis d’Angel Viñas a ¿Quién quiso la guerra civil?, Editorial Crítica. I les obres de Paul Preston, de Julian Casanova, de Queralt Solé o de Francisco Espinosa. L’oblit i el silenci s’han imposat mediàticament i estatalment, sense analitzar prou les continuïtats d’un règim democràtic, que naixia de bases contaminades amb un règim anterior que va ser aliat de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini (la Legió Còndor de Hitler i les tropes regulars de Mussolini que atacaren , militarment, la població civil indefensa i les tropes republicanes espanyoles o catalanes gairebé desarmades). El dèficit de legitimació democràtica a Espanya, en comparació amb Alemanya Itàlia, Portugal, Grècia, augmenta i s’agreuja encara si tenim en compte que la forma de l’estat, la monarquia, no ha estat sotmesa a referèndum. «Potser no hi havia cap altre remei atesa la «correlació de debilitats» després de l dictadura franquista, però és una taca d’origen que encara es percep i que les generacions posteriors ni l’entenen ni l’assumeixen. Amb raó.» Critica els dèficits constitucionals, la manca de reconeixement del dret a l’autodeterminació, de la pluralitat lingüística, cultural i nacional, sagnant per als Països Catalans, «la qüestió territorial», com eufemísticament es solesmentar, restà irresolta i arran del discurs del monarca el 2017 s’ha agreujat, per una repressió estatal desfermada. Les crisis econòmiques, socials i ecològiques i la pandèmia del corona-virus del 2020, ho agreuja tot. El problema no és Catalunya ni els Països Catalans, allòmolt greu és un estat espanyol, amb una noció d’Espanya castellana, incapaç de la inclusió, del respecte i reconeixement de les minories nacionals distintes a l’hegemònica, que ells anomenen «perifèriques», com si foren «extremitats» del seu cos uni-nacional. Sense reconèixer les altres nacions no castellanes, com a subjectes polítics, amb dret a decidir, amb dret a l’autodeterminació. Cal la resolució pacífica d’un conflicte que dura segles i que només al si de la UE és possible trobar una fórmula reeixida que satisfaga les ànsies de llibertat, de reconeixement, de defensa dels drets humans i llibertat d’expressió, de pensament i d’opció nacional, de respecte a la diversitat i a la voluntat de ser (Vicens Vives, JoanFuster, Josep Melià…), sense que ens pretenguen eliminar, exterminar o assimilar.
Al remat, fa un excursus de la transició al País Valencià i les seues conseqüències, amb l’ajut del darrer llibre d’Alfons Cucó,Roig i blau. La transició democràtica valenciana (Tàndem, 2002; també les valuoses aportacions de Vicent Bello, Francesc Viadel i Vicent Flor; però la de Cucó, assenyala Muñoz, és la més completa i rigorosa, o centrada en l’anàlisi polític d’aquell moment. No ha estat superada en termes de visió de conjunt del que fou la transició accidentada a escala del País Valencià, amb l’ascens del blaverisme, un fenomen anticatalanista d’extrema dreta; l’articulació del poder econòmic i el poder polític, l’organització de l’hegemonia cultural i política del franquisme, el paper del regionalisme, l’evolució de les grans famílies influents, dels grans interessos, la repressió econòmica i política, els seus executors i còmplices… Un País, el Valencià, considerat subsidiari, o marginal, però que manté trets distintius inconfusibles i té una densitat històrica, política i cultural, demogràfica, comparable a altres societat o països del nostre entorn que gaudeixen d’un reconeixement assegurat. Els processos unilaterals de recentralització d’un estat, fonamentat en una tradició arrelada en l’autoritarisme, el militarisme, el centralisme i l’anticatalanisme i una monarquia corrupta, hereua de la dictadura anterior… Una manca crònica de reconeixement, igualitari, de les altres llengües, cultures i nacions de l’estat distintes a la castellana. La conjuntura de la transició, els privilegis i les impunitats, dels poders màxims de l’estat, amb corrupció, burla, hybris i sarcasme, encara romanen i ens condicionen. L’esperança de poder superar aquest estat de coses, ens ha de continuar esperonant.
