Sal·lus Herrero i Gomar
El 29 de novembre passat el diari Ara anunciava a la primera pàgina una entrevista-dossier de l’aniversari de 80 anys que compleix Raimon, el 2 de desembre: Mai m’he posat límits, he viscut lluitant-hi en contra», amb una fotografia que com la cançó que li va fer a Gregorio López Raimundo, «sempre l’hem conegut igual, cabells blancs, bondat a la cara», somriure ample d’Et recorde Amanda de Víctor Jara… Un cert sentit de l’humor i tendresa, herència materna, allò de dir: Això ho hem d’arreglar», i arreglar-ho. A dins del diari, set pàgines plenes de respostes, de lletres de cançons d’amor i de lluita, de fotos, de tapes de discos de Raimon de distintes èpoques al llarg dels més dels més dels gairebé 60 anys de cantant. Des que va actuar per primera vegada prop de la Universitat de València, a Casa Pedro, davant de Joan Fuster, Vicent Ventura i la colla de la tertúlia de Josep Lluís Bausset, Ramon Trullenque i el jovent de la generació del seixanta que hi havia al voltant de Fuster.
A dins hi ha una entrevista de tres pàgines del periodista Antoni Bassas, on es remarca en parlar del Procés «Jo esperava que el desig no fora superior al raonament, perquè semblava que tot era possible»; quan li diu que la seua posició han decebut a alguns independentistes, i l’han criticat afirma que «A vegades, amb les persones que més estimes, no t’aclareixes». I de manera molt més remarcada i en gran «Annalisa i jo ho deixarem tot al Centre de Xàtiva», al col·legi de les clarisses que té uns dos mil metres quadrats, que esdevindrà el Centre Raimon. Els que no coneixen Xàtiva, però, no poden saber que les clarisses són al centre neuràlgic de la ciutat de la Costera, a l’Albereda, on es posa la Fira d’Agost i passen tots els que hi viuen i visiten la ciutat dels Borja, d’ara endavant, la ciutat de Raimon i Annalisa tindrà un Centre Cultural, on hi haurà tota la documentació, un petit teatre i una sala d’exposicions. Tot el material que han acumulat Raimon i Annalisa després de quaranta-cinc anys que estan tractant de catalogar-lo. Explica que han passat l’estiu a Xàbia, sense la mascareta; allà, anys enrere quan hi vivia, me l’he creuat algunes vegades comprant la premsa al quiosc de l’Arenal i he parlat sobre Raimon amb alguna amiga comú, d’origen anglés, que compartíem interés per la nostra llengua, la música, les cançons, la poesia i la literatura catalana. Amb sentit de l’humor quan li pregunta Bassas per la pandèmia respón que la gent de la seua edat i els d’una miqueta més «no estem per regalar temps, perquè saps que ara la processó i el ciri són curts». Abans li havia preguntat què se sent en complir vuitanta anys i Raimon deia, després de riure: «Se sent que de tots els amics que jo tenia als vint anys, quasi que no queda ningú, cosa que et fa un cert efecte. I en aquesta situació pandèmica que estem vivint, tot això fa més mal».
Un amic del meu poble, Toni Santana, uns anys més major que jo, em recorda que Raimon Pelegero i Sanchis, ha fet huitanta anys aquest 2 de desembre passat, el va veure a final dels anys cinquanta, descarregant mobles a una casa del carrer sant Josep de Benigànim, perquè el pare de Raimon, anarcosindicalista, era fuster d’ofici; em comenta Toni que al principi Raimon era «Raymond», i ell i d’altres pensaven que era un cantant francés o italià, quan va sentir per primera vegada «La Pedra», «Som» o “A cops”, al cinema i sala de ball Ideal, acostumats a no sentir mai cap cançó en la nostra pròpia llengua pels mitjans de comunicació, i molt menys cançons en valencià en un disc, creia que era una cançó cantada en françés o en italià, tot i que el meu poble és només a deu quilòmetres al sud de Xàtiva i Raimon cantava en la nostra pròpia llengua i inclús variant dialectal valenciana i deix comarcal, d’on s’acaba el secà i comença l’horta… També em recorda, el meu amic, la cançó que va cantar Raimon amb Salomé, «I se’n va anar» al festival de Benidorm a principis del seixanta, que van guanyar i em matisa que era una cançó molt romàntica que a Raimon no li agrada recordar que l’havia cantat. I que quan va editar aquest disc, del «Se’n va anar», va voler posar, contra la censura de Fraga, una cançó més crítica com «Diem no», «nosaltres no som d’eixe món», davant d’un referèndum amb el que el franquisme volia ‘legitimar’ la dictadura feixista, a meitat dels anys seixanta, el 1966.
La primera vegada que jo vaig veure a Raimon fou en un cromo, d’un àlbum de l’editorial Bruguera, d’una marca de xocolata, a sota del seu cromo posava «Raimon, el cantante de Játiva, de fama internacional», al costat de Bob Dylan, Frank Sinatra, Elvis Presley, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, Louis Amstrom, Janis Joplin, Joan Baez, Pete Seeger… Era una estrella, mundialment conegut i admirat, en plena dictadura, però als Països Catalans encara no el coneixíem gaire i al meu poble ens semblava un «estranger», tot i que fos de casa de tota la vida. Això passava perquè cantava en la nostra llengua, que era totalment estranya per als que la parlàvem quotidianament, sense poder llegir, escriure, conrear-la a l’escola, al mitjans de comunicació o sentir cançons en català a les sales de ball i discoteques, a no ser molt excepcionalment. Eren els temps que a Joan Manuel Serrat li van prohibir que cantara una cançó a Eurovisió en català i per les crítiques al règim dictatorial es va exiliar a Amèrica. Perquè parlar en valencià estava prohibit a tots els àmbits de l’administració pública, amb un intent de genocidi cultural i d’extermini lingüístic total, que, socialment i estatalment, encara roman amb alguns canvis que no varien molt els corrents de fons que persisteixen en el no reconeixement ni en l’acceptació del respecte a la diversitat i el pluralisme lingüístic, cultural i nacional. Trobar a Raimon, en un àlbum, com un cantant de fama mundial, va ser com per a un fan del futbol conèixer un dels millors jugadors del món (Pelé, Cruyff, Maradona, Messi…).
El juny de 1966 ja havia cantant a l’Olympia, de Paris, ens ho conta en l’entrevista, que quan va conèixer a Annalisa a València, l’any 1964, perquè venia amb una amiga del Liceu i la va anar a rebre a l’aeroport de Manises. Llavors tenia una altra nóvia i es va dir, perquè se’n va enamorar molt, «Això s’ha acabat». I després va venir a Xàtiva i es va dir: «Ostres, això no m’ho vull deixar perdre». «I ens telefonàvem, ens escrivíem. El juny del 1966 l’Annalisa va venir a París. Jo hi cantava en aquell moment, i vam acabar el festeig, i a l’agost ens vam casar. Ella també s’ho va pensar molt perquè havia de deixar Itàlia i la família». Explica que divideix la vida i la distingeix entre abans de venir a Annalisa i després amb Annalisa, i en aquesta darrera part amb petites subdivisions. Reconeix que sense ella no seria el que és.
Li pregunta si no tenir fills ha sigut una tria voluntària i respón: «En un principi sí, pel tipus d’ofici que feia aquells anys, perquè del 1963 al 1979 la cosa va ser dura. M’havien cridat algunes vegades a la comissaria perquè «había cantado esto», una cançó contra el Papa, que era Elogi dels diners, del segle XIV! I després a la mecanògrafa de la policia li havies de firmar un autògrafs. Fa poc estàvem mirant la correspondència i hi ha una carta d’un policia de la secreta que diu que li agrada molt com jo cante, però «no solamente a mi, sinó a muchos amigos míos también sociales. Hay tres o cuatro que no fallan en ninguna actuación y van a escucharte, no a trabajar». Una mostra més d’un règim totalitari, basat en el nacional-catolicisme i el feixisme, que es tractava de «justificar» amb la filosofia tomista medieval, el catecisme, l’estat totalitari i el terror militar dels qui havien guanyat la guerra, gràcies a un colp d’estat. Per això, l’estat dictatorial perseguia els «altres» com enemics a eliminar. I els eliminava. Una constant en la història d’Espanya contra els Països Catalans davant de qualsevol dissidència. Una inquisició i una creuada permanent, amb botxins que, sovint, et perdonen la vida i inclús, en el fons, admiren les víctimes que causen en una dinàmica d’amor-odi, de persecució-consentiment… Perquè sense les víctimes a les que amenacen, persegueixen i tracten d’eliminar, amb «pronunciamientos», «intentones» i colps d’estat «ells» no serien res, sense les pistoles i la seus llei feta a mida. Es fonamenten en el terror i en la por que causen per mantenir el règim de la guingueta estatal i monàrquica a la seua manera, des de la corrupció i la persecució de l’altre en aplicació del dret de l’enemic.
Li pregunta com gestionava als 25 anys el descobriment que amb la veu, amb la guitarra i amb les lletres eres capaç de sublimar els sentiments de milers de persones i diu que ho gestionava fent més cançons i posant-se al servei del que ell pensava que havia d’estar. Remarca: He cantat de franc moltes vegades, més de les que la gent pugui imaginar. Però feia cançons , tot i que a mi m’ha costat molt sempre fer-ne. N’he fet poques, si pensem en tots els anys que he cantat. Unes 150 i pico. Emfatitza la seua exigència per fer les coses el millor possible, perquè n’ha fet moltes més, però n’ha trencat moltes. Explicita que ho va gestionar «amb la manera de cantar, cantant en una llengua minoritària, tot i que ha cantat a tants llocs del món i considera que són coses de l’atzar, de la xamba. La vida és molt casual. Evidentment, si no projectes no faràs coses, però hi ha moltes coses que se’t presenten i et trenquen el projecte que tenies i t’indiquen cap a un altre cantó. De la mateixa manera que vaig nàixer per pur atzar. A casa feien la broma que quan jo vaig nàixer ma mare se n’havia anat al mercat perquè ja no m’esperava ningú».
Li pregunta Bassas si ha posat les seues cançons al servei de la llengua, de la lluita de classes, i respón: «Home, la lluita de classes no t’ho sabria dir. De les classes subalternes, sí, la gent que per raons òbvies de pobresa o de no prou formació no arriben mai a tenir una alternativa al que hi ha, i viuen en una subalternitat… No és el feudalisme, però s’aprofiten sempre del seu treball. I la llengua, sí, això és molt important. I a sobre, s’internacionalitza. Com és possible? Doncs perquè tinc la sort de conèixer Pete Seeger a través d’uns amics. I vàrem fer venir el Pete entre l’Annalisa i jo, l’any 1971. Però vaja, crec que hi ha molt d’atzar. Per exemple: a mi Al vent, no em sembla que sigui una cançó dolenta. Doncs això surt en una moto, al darrere, i no sabia més acords. Tres acords». En un viatge des de Xàtiva a València, quan estudiava història a la Universitat. Ell anava per a historiador. Havia fet teatre amb Morera i Sanchis Sinisterra, i anava a una tertúlia oberta on hi havia alguns fixos, el Fuster i els amics. «I Fuster és la primera persona a la meva vida que em fa veure que el valencià és el català. Llegeixo un llibret que es diu El descrèdit de la realitat sobre art i està fet per ell, i em dic: «Això no té res a envejar a les lectures que jo faig dels francesos o d’italians». I Fuster a part d’amic, m’orienta segons quin tipus de lectura». I en aquest context li pregunta per Espriu i conta Raimon que li va escriure al Fuster i li va dir: «Mira, Juanito, he fet música sobre un poema seu, i vull demanar-li permís i tal...» Aleshores ell li va escriure una carta. L’Espriu li contesta que està contentíssim i li posa el telèfon. Jo li vaig telefonar, i em va dir: «L’admiro profundament». El dia que el vaig anar a veure vaig entrar que devien ser les vuit del vespre. No vàrem sopar, es va fumar tres o quatre cigarrets i jo gairebé un paquet. Ell va beure una micona així de conyac i jo dues o tres copetes. Vam estar fins a les dues o les tres del matí xerrant de poesia i de tot. Vaig quedar enlluernat». Assenyala que rigueren molt, Espriu «era molt divertit. A més quan feia la caricatura d’algú era per pixar-te de riure […] Tena un sentit de l’humor molt rosegador».
Li diu que el debut a l’Olympia als 25 anys devia ser com tocar el cel amb les mans i explica que no s’ho ha agafat mai així. «Pense que encara no hi he arribat al cel. Hi ha hagut moments molt bonics a la nostra vida, això sí. I mira, almenys si han valgut la pena certes renúncies, doncs ja ha estat bé. Jo he fet el Diguem no, però dient no, a vegades, et jugues moltes coses». Explica que va renunciar, immediatament, a partir del primer disc, a cantar en castellà, tot i que li proposaven i prometien «Tindràs això, tindràs allò». Perquè no és la seua llengua, «i fixa’t, la llengua en què canto, la meua pròpia llengua, l’estic aprenent en aquells mateixos moments, perquè a mi a l’escola ningú m’ha ensenyat a dir ni bon dia. I aleshores hi ha, com ho diria jo, una afirmació de dir no, aquesta llengua és la meua i jo no he de renunciar a ella i ja està. La base és on jo em trobe a gust, les paraules tenen una ressonància que no tenen en l’altra. I a la Universitat de València comence a veure que no solament és la meua llengua sinó que els senyors Fuster o Espriu escriuen en aquesta llengua».
Li pregunta per les utopies que es perseguien en aquella època [de la dictadura] i matisa que «Utopia no seria la paraula adequada. Nosaltres, la gent d’aquella edat que teníem unes certes inquietuds, pensàvem que ens podríem desfer del franquisme amb una reacció popular, no-violenta, perquè jo no he estat mai partidari de la violència. Pensàvem que es podia fer, i en algun moment dels anys 70 donava la impressió que era possible, no?». Diu Bassas que Raimon va cantar «Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg» i en aquella època era així. Ara ja no ho podríem dir, perquè vosaltres vau omplir aquell silenci i després tots hem pogut parlar. De quina qualitat és el material amb què hem omplert aquest temps? Respon Raimon: «Això no t’ho sabria dir. Jo esperava que hi hagués una miqueta més de sensatesa, que el desig no fora superior al raonament, perquè hi ha hagut un moment en què semblava que tot era possible. Jo no ho he vist mai així. I després la corrupció d’un sector de la classes dirigent també toca molt els collons, parlant clar, perquè això sí que no m’ho esperava de gent que coneixes, que has tingut a prop. Tot això et destrempa. I ara desitjaria que governessin la societat, no que intentin altres coses que ves a saber quan sortiran. La creació d’un estat català en les circumstàncies actuals no crec que siga la cosa més important que la població necessita, aquesta és la meua impressió. Ara, puc estar equivocat i demà tenim un estat la mar de fi. Però jo dubte molt que qualsevol estat existent deixe que una part del seu territori faça un altre estat. Imagina França, imagina Itàlia».
No obstant, li replica Bassas, els escocesos van aconseguir que els hi preguntessin (sense contar amb bels quebequesos i d’altres) i Raimon respón que «Els escocesos, amb molts anys i dins de la legalitat. És un altre plantejament. I, a més, no ho han aconseguit. Què vols que et diga, ho veig així, però si estic equivocat ho diré de seguida». Li pregunta si no li sembla que l’autonomisme ens pot fer residuals i reconeix que depén de quin tipus d’autonomia, que «les que hem conegut fins ara, potser sí, però podria fer-se més amplia. A Euskadi estan aconseguint coses que aquí no s’han intentat. No ho sé, no soc un dirigent polític. Com a ciutadà, el que sí que pense és que aquestes coses poden anar d’una altra manera. Ara bé, de les estructures jurídiques que tenim, encara hi ha molta cosa que s’arrossega. I, evidentment, les sentències són d’un desproporcionat pel que s’ha fet… No crec que una part ho haja fet la mar de bé i els altres malament. Ara, hi ha tios que s’han cagat en mi, amb un fanatisme brutal. Perdona, no he imposat mai a ningú el meu pensament. Quan tu vols que els altres siguen com tu, malament.» Bassa diu que hi ha gent que li va saber greu i Raimon afirma que ell també voldria tenir al costat aquesta gent que pensa d’una altra manera, perquè hi ha unes simpaties i el reconeixement d’una honestedat, per les dues bandes. «I per què no coincidim? Perquè, a vegades, amb les persones que més estimes, no t’aclareixes. Escolta, què més m’haguera agradat a mi que portar a set o vuit músics en segons quins moments per fer Ausiàs Marc. Però no ho podia fer perquè no hi havia prou pressupost». Al meu parer, respectant l’opinió de Raimon i el dret a no ser insultat per les seues idees, el dret a decidir i resoldre un problema polític votant, hauria de ser una qüestió bàsica, en una democràcia consolidada. No podem considerar un afer polític de més de dos milions i mig de ciutadania de Catalunya, com un mer desig efímer, com voler portar a escena a set o huit músics.
Qui vol posar límits als seus somnis? I Raimon respón ràpid «No, no, jo no me’ls he posat mai. I he cantat que «visc lluitant contra aquests límits». I mira, he cantat en català al Japó, als Estats Units, l’Argentina, Uruguai, Bulgària, no sé on, no era fàcil de preveure. No era pensable cantar en català i fer-ho a la facultat d’Econòmiques de Madrid. O siga, que els límits jo no me’ls he posat, he fet tot el possible per trencar-los». Confessa que no s’ha tornat a posar la camisa vermella ni ha tocat la guitarra, des que el 28 de maig del 2017 al Palau de la Música, es va començar a acomiadar dels escenaris per sempre, en una gira fins al 2018, terminant de preparar el pack per convertir dotze recitals el un de sol, i un llibre amb totes les cançons traduïdes al francès, a l’anglès i al castellà. I a partir del 2019, coses pròpies de l’edat: he començat a saber que el cos està ple d’òrgans i he anat molt de metges, revisions per aquí i per allà… Hi ha algunes malalties de músic, de posició, n’hi ha d’altres que són pròpies de l’edat. Total, que hem tingut poc temps encara d’ordenar-nos. L’Annalisa i jo tenim una acumulació de material de cinquanta-cinc anys i estem intentant catalogar-lo. Hem estat a Xàbia tot l’estiu…
Li recorda que el va entrevistar quan va fer els 75 i li proposa de quedar… als 85, si hi arribem. Vaja, si hi arribe jo. Perquè a tu per als 85 encara et queda, lidiu Raimon. Ja saps tu que avui hi som i demà no hi som, li etziba Bassas i Raimon ho accepta, perquè «I a més «som una llum que se’n fuig». Som el va cantarel Camilo Sesto, i tinc entès que a sa mare, com a certes dones de Xàtiva, els agradava molt el Som. La lletra diu: «Som una llum que se’n fuig, som una llum que s’apaga, som una llum que no és llum, som el gran fum de la terra. De la terra venim, a la terra anirem; en la terra vivim, en la terra serem. Som».
Els papers que estan endreçant ell i Annalisa són els que l’explicaran a la posteritat, discos, cançons, lletres, música, cartes, fotos, correspondència, relacions, llibres, poemes. Bassas remarca la seua pulcritud davant el tercer acte de Shakespeare, de la necessitat de deixar-ho tot pulcre i enllestit, marca de la casa del cantant de Xàtiva.
Hi ha també un Dossier de l’Ara celebrant l’aniversari de 80 anys de Raimon, una crònica molt ben feta del periodista i biògraf de Raimon, Antoni Batista, «Cançons d’amor, cançons de lluita». Vida i obra en tres temps. On assenyala que les cançons de Raimon, entonades tan sovint en la coralitat d’»Amb tots los bons que em trobe en companyia» són patrimoni sentimental, cultural i social d’»un temps que serà el nostre» i «d’un país que ja anem fent». Explica el segon disc de la primera edició Integral, les cançons, d’amor i de lluita, per als recitals del Teatre Grec del 1999 i les estampa en un vers d’Animal d’esperances i memòria. Un binari que ha cantat sempre perquè «No hi ha amor sense lluita i no hi ha lluita sense un cert tipus d’amor». Rememora el temps de xiquet de Raimon, de l’aprenentatge de l’instrument de vent de la banda de música a Xàtiva, a la Banda Nova (l’oboè, el flautí), solfeig, harmonia, l’afinació i l’anar al tempo, imprescindible per al seu ofici. Els estudis al conservatori de música de València, el coneixement de Raimon de Mozart i de les formacions simfònico-corals amb arranjadors i batutes de tant de caixet com Enric Gispert, Josep Soler, Manuel Camp, Antoni Ros Marbà, Josep Pons i Michel Portal… al qual devem un dels millors Mozarts cambrístics. Les lletres de les cançons de moda que tasta quan punxa, amb només catorze anys, a Ràdio Xàtiva i té a l’abast tota la discoteca per a ell sol. Descobreix els grans de la chanson francesa i l’impressiona el quartet Brasssens, Brel, Ferré, Ferrat.
A la Universitat de València, on es llicència en història, les lletres creix, llegeix i llegeix ban aconsellat per Joan Fuster i una facilitat pels idiomes segurament atribuïble a la seua oïda musical: després del clàssics catalans i castellans, busca els autors francesos i italians, i després els anglesos, en versió original. Debuta n un bar de barri de València, Casa Pedro, el 1962, i dona a conèixer la seua primera cançó Al Vent, una cançó que traspua l’existencialisme de Camus; més endavant vindrà el marxisme de Gramsci. La lectura valenciana essencial de Joan Fuster, després amic, mentor i el seu primer biògraf, quan encara a penes si tenia biografia.
L’amor omnipresent, travessa diacrònicament la seua biografia i cançons, l’espai domèstic de la família del carrer Blanc, número 9, de Xàtiva, on va nàixer: La Cançó de la mare, una de les primeres del seu repertori, i He passejat per València sol, una de les últimes, fan un retrat sentimental dels seus pares. L’amistat, una altra forma d’amor, dels amics de la infantesa i adolescència que passegen per Molt lluny, fins al noms més notoris que afloren en diverses cançons, Alfaro, Fuster, Miró, Tàpies, Pla, Ventura, Viladecans…; Espriu hi és perquè forma part de la seua obra; Ribó, Riquer, Sacristán, Semprún, Vázquez Montalbán, Vicent… El gran amor en les cançons és Annalisa Corti. Es coneixen l’octubre de l’any 1964 i es casen l’agost del 1966; repertori de temes d’amor per Annalisa, comença a la Cançó d’amor núm. 1. En tu estime el món, del 1965, i acaba amb la Napolitana per a tu, que va estrenar en els seus recitals de comiat de fa un parell d’anys. La més coneguda és Com un puny, escrita seguint el patró amb el que va musicar els poemes d’Ausiàs Marc, arrenca amb Annalisa marxant «al teu país d’Itàlia» i es clou amb el retorn i el retrobament de dos cossos que es tanquen com la mà que es va aixecant cap amunt i acaba en síntesi d’amor i lluita del puny tancat. Al «desfici enamorat» s’hi afegeix la compenetració i la complicitat en tots els ordres, i la col·laboració professional que fa que Raimon no s’estigui mai d’expressar que, sense Annalisa, Raimon no hauria estat el que ha estat. Remarca la lluita per la llibertat, el cant de la Internacional sotto voce, de s a mare, amb una lletra alternativa que simbolitzava la lluita de classes entre el proletariat de la cuchara i la burgesia del tenedor. Quan evoca els seus inicis: «A l’any quaranta/quan jo vaig nàixer/ encara no havien mort tots»… Al front, a les presons, a l’exili, de la fam de la postguerra… La politització quan entra a la Universitat de València, l’any 1957, a l’edifici del carrer la Nau. Les vagues dels miners d’Astúries del 1962 mobilitzen solidaritats, la policia deté alguns dels seus companys més compromesos (entre els quals Francesc Codonyer empresonat durant anys per llençar pamflets de protesta) i d’allà arrenca el Diguem no, que esdevindrà himne de la resistència antifranquista «Hem vist la fam/ ser pa/ dels treballadors./ Hem vist tancats/ a la presó/ homes plens de raó». Les cançons de lluita seran una denuncia del feixisme i una proposta alternativa de llibertats polítiques i nacionals, de democràcia i socialisme, de defensa militant de la llengua. Versos carregats de significat són cantats quan no es possible cridar consignes i els recitals esdevenen mítings i manifestacions quan estaven prohibides. «Mans dels que maten, brutes/ mans fines que manen matar». «No creguem en les pistoles». «La meua maltractada llengua». «Qui perd els orígens, perd identitat». I aquell coral del temple del rabí Espriu: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble». Recitals que faran història de l’antifranquisme. El 1968 canta al Gran Price, a benefici de Comissions Obreres, 13 de març, cançó dels creients. El 18 de maig a la Villa, canta a la Universitat Complutense pel moviment estudiantil que mira a París. El 30 d’octubre del 1973, al campus de Bellaterra de la UAB, i dona la recaptació per refer l’aparell de propaganda dels estudiants del PSUC, desmantellat per la Brigada Social. El 30 d’octubre de 1975 al Palau dels Esports de Barcelona, l’oposició desorientada, mentre Franco s’estava morint, asseu a primera fila els líders de l’Assemblea de Catalunya i l’ajuda econòmicament. La seua fitxa policial ocupa uns quants arxivadors sota l’epígraf de les activitats catalano-separatistas. El Servei d’Informació Militar també el segueix.
Al recital commemoratiu dels 30 anys d’Al vent, al Palau Sant Jordi, l’any postolímpic del 1993, fa la seua projecció musical més expansiva, acompanyat pel reconeixement d’alguns dels seus col·legues més estimats: Luis Cilia, Paco Ibañez, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Pete Seeger, Joan Manuel Serrat, Daniel Viglietti, Oriol Martorell amb la Coral Sant Jordi i el grup Warabi-Za, que va entonar Al vent en japonés… El retorn a l’Olympia el 2006, el Liceu, el Teatre Principal de València, el Palau de la Música Catalana, on enregistrarà tres àlbums sobre cinquanta-sis recitals i serà el cantant català que hi ha sumat més aforament. Només al recital de comiat, el maig del 2018, el van escoltar 23.531 persones, en directe, perquè en ser retransmès per TV3, va arribar a moltíssima més gent. El balanç d’aquest vuitanta anys en xifres, diu Batista, es pot quadrar en 130 cançons en 65 discos, 6 llibres propis i 12 més d’escrits sobre ell, 67 giren per 20 països i 25 premis i distincions, amb una de ben significativa: serà l’únic cantanthonorat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 2014. Jordi Garcia Soler, el crític per antonomàsia de la Cançó, el va qualificar del «millor i més important cantautor català de tots els temps».
I per últim, La música de Raimon explicada en 10 cançons. De Xavier Cervantes: on remarca que de la veu i la guitarra del principi a l’elegant sofisticació dels últims discos. No és el mateix, l’ímpetu d’Al vent que la mesura d’A l’estiu quan són les nou, i tanmateix aquestes dues cançons separades per 52 anys estan unides pel fil inconfusible, tant del timbre de la veu com la manera d’entendre la música.
Al vent, una veu i una guitarra a raig, com l’aigua que raja a l’entrada de Xàtiva, «la font dels 25 xorros», abans d’arribar a l’Albereda; Al vent, un crit a raig, gratant la guitarra, amb un to que venia del sud, que comparteix l’obstinació del blues i la desesperació del flamenc, novetats a la Nova Cançó. Un crit vital de trenca el silenci i la por. Com un doll d’aigua fresca.
Diem no, la primera cançó protesta contemporània de The Freewheelin de Bob Dylan, el disc de Blowin in the win, Masters of war i A hard rain’s a-gonna fall, tres cançons de protesta a les quals la de Raimon pot aguantar la mirada. Barreja de Woody Guthrie, Pete Seeger i Bod Dylan, que ens recorda que la música també és fruit de les condicions materials. Ell i l’Analissa anant sols a fer els recitals perquè la incertesa era permanent, no sabien mai si la censura els autoritzaria o no el recital. No podien contractar músics en aquestes condicions.
Treballaré el teu cos. A partir del 1977 es va permetre el luxe de poder contractar el contrabaix [d’Enic Ponsa] i després va poder anar col·locant més instruments. Treballaré el teu cos, l’inclou a l’EP Cançons d’amor (1965), una de les peces amorosides amb un instrument que en ressalta l’erotisme amb elegància.
Cançó de la plenitud del matí, construïda sobre acords d’un fragment del Misteri d’Elx, tal com precisa Enric Gispert, director musical d’Edigsa, està en el disc Cançons de la roda del temps (1966), Antoni Marbà, que va arranjar aquestes cançons explicita la gran solidesa sobre la que es basteix la música de Raimon i pensa que en aquestes cançons Raimon assoleix un dels moments més importants de la seua carrera. Diu que està molt complagut amb la interpretació que dona als seus poemes.
18 de maig a la Villa, el galop de la guitarra i la veu que s’enfila ben amunt, també com Veles e vents, Treballaré el teu cos o el 13 de març, cançó dels creients, on la veu «puja allà dalt» i que va poder cantar més tard del 1987 per haver deixat de fumar. La guitarra galopa com ho faria poc després Paco Ibañez amb versos de Rafael Alberti (A galopar).
Veles e vents, la plenitud clàssica en tots els sentits, posa música als versos d’Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi i Alsem Turmeda. Veles e vents, composta el 1969 i inclosa en el disc, Per destruir aquell qui l’ha desert (1970). Una cançó de proporcions impecables que la melodia abasta un vol deliciós (Gispert).
Com un puny, quan l’amor viatja a tota vela amb un poema perfecte, on canta la immensitat de l’amor que comparteix amb Annalisa. Va tancar el disc A Víctor Jara, publicat el 1974.
Amanda, la connexió amb la cançó llatinoamericana. Una connexió amb Víctor Jara que també ha fet, un altre cançó de Xàtiva, Feliu Ventura.
Al meu país la pluja, no sap ploure… A diferència d’Ovidi Montllor i d’altres cantadors com Miquel Gil o Pep Gimeno Botifarra, també de Xàtiva, Raimon no ha treballat tan intensament amb l’arrel popular dels cants de batre, o en general amb la cançó tradicional. Però sí que ho va fer amb Al meu país la pluja, que obre i tanca a cappella.
A l’estiu quan són les nou, arranjament de Manel Camp, des del disc Quan l’aigua es queixa (1979), elegants i emmirallats en tradicions nord-americanes. Camps també va participar en Cançons de mai (1997), amb jocs jazzistics i mediterranis i peces memorables com Soliloqui solipsista. I encara va repetir en Rellotge d’emocions (2011), composicions noves i darreres de Raimon. Aquell àlbum obria amb A l’estiu quan són les nou, una altra declaració d’amor: «Tu i jo hem volgut sempre ser-ne dos». És un Raimon enamorat i alegre, que canta perquè se sent afortunat. Un Raimon poeta, escriptor, trobador, cantautor, que sap trobar els efectes musicals i posar la veu adequada per a suscitar emocions sense malbaratar-les amb focs d’artificis. Així termina l’article Xavier Cervantes.
Un homenatge merescut a Raimon, d’una trajectòria vital encomiable en defensa de la nostra maltractada llengua i de més justícia social, democràcia i llibertat per a tots els Països Catalans. Al segle XXI encara sense mitjans de comunicació públics que vinculen toles les terres catalanoparlants de Salses al Carxe i de Fraga a l’Alguer. Encara sense reciprocitat radiofònica i televisiva en català-valencià-balear. Donant-nos l’esquena, com si no compartírem llengua, cultura, economia, societats, ecologia i interessos vitals per poder viure i resistir els embats de la globalització.
