Sal·lus Herrero i Gomar
M’explico. De la investidura a l’exili de Carles Puigdemont amb Xavi Xirgo, editorial La Campana, 667 pàgines, ha estat una de les major revelacions informatives i fenomen editorial d’aquest estiu passat. Fins al punt que en una entrevista recent, a Catalunya ràdio, la delegada del Govern de l’estat a Catalunya, quan duu 40 anys vivint de la política del règim del 78 (com Iceta, i també Alfonso Guerra i Mariano Rajoy fins fa quatre dies), confessava que l’havia llegit aquest estiu «per estar al dia i saber el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre del 2017». Aquesta delegada del Govern de l’estat es va passar l’entrevista reivindicant els «valors republicans» (no sé si va arribar a dir «l`ànima republicana») i alhora defensant la monarquia, amb una esquizofrènia política remarcable. I com Iceta, repetint que eren «els 40 millors anys de la història d’Espanya», gràcies a la monarquia que està a punt d’autodestruir-se per mèrit propis. Apuntava Teresa Cunillera que la monarquia ha de prevaldre per sobre de tot i tenir impunitat perquè així està escrit a la Constitució del 78, tot i que el monarca anterior s’haja hagut d’anar a refugiar-se a una satrapia aràbiga i hi haja una corrupció, uns secretismes, unes foscors i unes impunitats enormes lligades al franquisme i a la monarquia, al 23-F, al GAL i la reproducció dels negocis bruts dels franquistes i dels principals polítics de la transició. I, per descomptat, que els actuals monarques hagen deixat la monarquia a la vora de l’arraconament. Com una andròmina vella, anacrònica, molesta, inútil i quasi acabada.
A sota del folre hi ha les tapes dures en negre, amb la signatura de color blanc de Carles Puigdemont al costat de M’explico, amb una ampla franja taronja al llom. A les solapes del folre, hi ha la biografia de Carles Puigdemont i Casamajó, Amer, 1962, periodista, diputat del Parlament de Catalunya, alcalde de Girona i, el gener del 2016, va ser investit president de la Generalitat de Catalunya. Durant el seu mandat es va celebrar el primer referèndum sobre la independència de Catalunya, i es va aprovar al parlament una declaració per la qual es constituïa la República catalana. Com a resposta l’estat espanyol va cessar tots els membres de l’executiu català, inclòs el president Puigdemont, que davant l’onada de repressió política, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica per cercar una justícia que no podia trobar a l’estat espanyol enemic implacable de la Catalunya sobiranista i dels Països Catalans. En les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017 va encapçalar la candidatura de Junts per Catalunya, que va obtenir el percentatge més alt de vots del bloc independentista, però els tribunals espanyols van negar-li el dret a ser investit president, amb amenaces i tota la parafernàlia repressiva d’un estat antidemocràtic. Actualment és diputat del Parlament Europeu i presideix el Consell per la República Catalana. Durant el seu exili ha estat convidat per universitats i institucions polítiques, socials i culturals d’arreu d’Europa i ha publicat dos llibres per explicar la seua concepció política: La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa (2018) i Reunim-nos (2019). A la tapa hi ha una fotografia de Carles Puigdemont que ens mira al ulls, amb una mirada expectant i un somriure entre escèptic i «insolent», que cantarien Els Pets, que s’insinua tímidament als seus llavis, amb cabellera Beatles marca personal, que es tenyeix de blanc pels amargors de l’exili. És una mirada pròxima, càlida, que interpel·la amb els ulls.
A la solapa del darrere, Xevi Xirgo, va néixer a Cassà de la Selva, l’any 1964. Va estudiar Magisteri a la UdG i Humanitats a la UOC, on va fer un màster en Societat de la Informació i el Coneixement. Ha treballat de professor associat de la UdG i de periodista. Va ser director de la revista Presència, de l’edició gironina d’El Punt (2002-2009), director del diari Avui (2009-2011) i ara és director d’El Punt Avui, des del 2011.
Hi ha un Pròleg de Carles Puigdemont, com a 130è president de la Generalitat de Catalunya, on adverteix «de quin tipus de material està fet el llibre i en quines circumstàncies». Està escrit en forma de Dietari, amb converses, entrevistes, confidències, documents, cartes, converses entre Xirgo i Puigdemont. Una crònica del dia a dia. Afirma que «és el resultat d’un esforç que ve de lluny i que ha estat sacsejat al mateix temps que els esdeveniments sacsejaven el país i les nostres vides». Confessa que el més senzill i còmode hauria estat no fer-lo. I inclús va sospesar desar-lo en un calaix tancat en clau. Perquè s’estudiés en el futur com va anar tot. Explicita la impossibilitat d’una neutralitat total quan fas explicacions on n’hi ha implicacions directes. Tot i que aspiren a una aproximació plausible a la veritat. Tractant de centrar-se en allò més transcendent, rellevant i general. Han hagut de resoldre dubtes i temors, privilegiant l’interès major. Ha decidit explicar-ho perquè siga útil, no només per entendre millor el passat i el present sinó, especialment, per preparar-nos per al futur. Afirma que en el futur reconeixement internacional de la República catalana hi haurà el moment fundacional del referèndum de l’1 d’octubre i la declaració d’independència. Aquesta possibilitat és una construcció que s’allarga en el temps i requereix perseverança, paciència i persistència, sobretot per superar els temps de dificultats. Un procés que ja ha començat i no té marxa enrere.
Aquest llibre intenta documentar-lo des d’una mirada privilegiada perquè està escrit alhora que es produeixen els fets, els esdeveniments, les reflexions, declaracions institucional i dietaris personals. Anota que va acceptar la metodologia de Xevi Xirgo des del començament de la seva presidència, amb una narració en directe. Això li atorga un relat trepidant, punyent, com una successió real d’aventures extraordinàries, en el terreny polític i personal. Sovint sembla que és com entrar en un film de l’agent 007, com quan conta les seues vivències de l’1 d’octubre del 2017, quan va haver de fugir de les amenaces policials i militars, un helicòpter de la guàrdia civil perseguint-lo com una moscarda; els seus guardaespatlles van dissenyar un pla per canviar de cotxe enmig del túnel d’un pont, perquè pogués anar a votar tranquil·lament a un poble del costat. Perquè al seu poble, els policies havien desplegat el terror de la violència estatal per aterrir la ciutadania del seu poble que només volia votar. De pas tractaven d’espantar a tots. Sovint el relat sembla propi d’un film de l’agent 007.
Adverteix que és molt fàcil, des de la mala fe, manipular el contingut d’aquest llibre de manera perversa. Ja s’han fet crítiques, ubicant a Carles Puigdemont i Xevi Xirgo com a amics, nascuts a pobles pròxims, d’una generació semblant, per desqualificar-los; altres han denunciat el que consideren una «auto-mitificació de Puigdemont» (Jordi Amat). I, és veritat que, malgrat d’intent d’objectivitat, hi ha elements subjectius, d’amistat, de relació laboral en el periodisme, de proximitat ideològica i personal entre ambdós i inclús de certa «mitificació» d’un heroi que duu molta gent al darrere (Josep Mª Pujal). No ho amaguen, ho reconeixen obertament que és un relat subjectiu amb pretensions d’objectivitat, sempre esbiaixada des de les seus mirades personals. No en tenen altres. Però, al meu parer, aquesta ‘mitificació’ que alguns critiquen, potser és un intent de compensar la demonització i la criminalització que ha instigat l’estat i tots els seus mitjans de comunicació espanyols, pel sol fet d’haver fet un referèndum a Catalunya i declarar la independència de Catalunya, que anhela molta gent, des del dret a decidir la pròpia determinació. Una declaració que va durar uns quants segons perquè va prioritzar el diàleg i el pacte, i per desgràcia, va ser enganyat amb promeses falses i el van conduir a una declaració polític de la independència.
En alguns moments, d’una repressió i persecució brutal, inhumana per deshumanitzar-lo i de pas deshumanitzar a tots els independentistes, he pensat que el president Carles Puigdemont era considerat El Lute del segle XXI. L’enemic nombre u de l’estat espanyol. Quan jo era un infant, El Lute era el més buscat a Espanya (per terra, mar i aire!), acusat d’haver robat unes gallines, i tots els cossos policials li anaven al darrere. Igual l’estat espanyol amb Puigdemont, una recerca comandada pel ministre de l’Interior de Rajoy, que semblava un mafiós ¿qui se’n recorda d’aquests miserables que van iniciar la causa general repressiva contra l’independentisme català que encara continua? Des de Catalunya, se’ls considera capaços de tot perquè no es qüestione la indissoluble unitat de la seua pàtria estatal, Espanya, construïda a través de conquestes guerreres, imperialisme i genocidis colonials. Cercaven a Puigdemont per les fronteres, per les clavegueres, pels maleters dels cotxes. Per tal d’impedir que fos investit president després d’obtenir la majoria per fer-ho. Les amenaces a la Mesa del Parlament de Catalunya i al seu president ho va ajornar sine die. Tot valia (tot val!), per tal d’impedir que fos tornat a elegir de nou president de la Generalitat catalana. Amb tot els instruments repressius preparats, presons, acusacions falses, amenaces de mort… tots els aparells de l’estat esmolats i a punt per empresonar-lo. Es tracta de ‘resoldre’ un conflicte polític aplicant el codi penal, a la manera de la dictadura franquista. Com anem a sentir cap tipus de pertinença (ni de sentiment d’afecte) a un estat (espanyol) que tracta els nostres representants, elegits democràticament, com a delinqüents i criminals perillosos? Així es projecta el seu propi ésser estatal i la manera de funcionar d’aquest estat profund que pot tornar a exiliar i empresonar, amb informes falsos i mentides, els demòcrates acusats pels feixistes.
Admet Carles Puigdemont que «Aquest llibre neix de la necessitat d’explicar i d’explicar-me». I m’hagués agradat que els diferents presidents de la Generalitat valenciana, hagueren sentit la mateixa necessitat d’explicar-se. Per què, llevat del primer president preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, la resta (des de Monsonís fins a Camps, només Ximo Puig seria una excepció «pels pèls»), han permés que s’escampara un odiós anticatalanisme? Per què han atiat la desvalencianització i la descatalanització del País Valencià? Per què no han defensat la llengua i la cultura pròpia catalana, singular, històrica i específica del País Valencià i al resta dels Països Catalans, amb ungles i dents? Per què només fan que ajornar l’ensenyament del valencià a la Vega Baixa, amb excuses banals de mal pagador? Per què mantenen una posició política i nacionalitària tan feble i submisa als dictats de Madrid i d’un estat amb fonaments centralistes, jacobins, supremacistes i autoritaris, que prioritza, estatalment, el castellà i la divisió de les comunitats amb la mateixa llengua i cultura catalanes per afeblir-les i aniquilar-les? Per què fan tan poc per a explicar que saber dues llengües (el valencià i el castellà), és molt millor que saber-ne només una?; i que saber el català de València ajudarà a l’alumnat de tot el País Valencià a aprendre altres llengües, com l’anglés, el francés, l’alemany o l’italià? Que avui voler ésser monolingüe és una anormalitat i anomalia producte d’una delirant identitat espanyolista antivalenciana, que menysprea tot allò que ignora? El president Ximo Puig diu que ha abaixat l’anticatalanisme al País Valencià, i això si és així és una bona notícia. No obstant això, les relacions institucionals entre el País Valencià i la resta dels Països Catalans encara són molt esquifides i quasi inexistents per tal de resoldre els problemes del corredor mediterrani, les exportacions, els problemes ecològics, agraris, industrials, econòmics, culturals, comunicatius i socials …
No pose en dubte, que el que apunten, Xevi Xirgo i Carles Puigdemont, sobre ERC i el seu líder Oriol Junqueras siga la seua veritat. Si no recorde malament, no comunicar-li les reunions amb la vicepresidenta, Sáez de Santamaria, o amb el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, posem per cas, negar que tenia una reunió amb Puig, quan li ho preguntava, fins que des de la Generalitat valenciana li ho comunicaren. Perquè, al remat, van haver d’enviar-li al president de la Generalitat catalana l’imprès sobre la petició de reunió que havia enviat Junqueras al president de la Generalitat valenciana X. Puig… No dubte tampoc de la veracitat de l’absència de Junqueras quan van decidir fer la declaració d’independència ni de la manca de coordinació entre Junqueras i Marta Rovira. Perquè tots vam veure la cara de pànic, de Junqueras quan el Parlament de Catalunya va aprovar la resolució a favor de la declaració independentista perquè s’esperava el que va venir després; i potser les estratègies tèrboles, de posar pals a les rodes, perquè no s’aprovaren els pressupostos per banda de la CUP i el president Puigdemont hagués de dimitir. Em semblen incomprensibles. No obstant això, la impressió que et fa, tot plegat, és que s’hi han posat amb ganes per desfer del tot la imatge del vicepresident i presentar-lo com drap brut; com un líder polític incapaç, maldestre, perdedor, fracassat, que no vol aconseguir la independència… i fa tot el possible per boicotejar-la (volent o sense voler!). Tot i que és important saber les errades i descoordinacions que hi hagut, tem que esventrar-ho públicament potser contribuesca a generar més divisió al si de l’independentisme, tot i que, evidentment, es molt saludable, democràticament, analitzar el que va passar caigui qui caigui. Retre comptes; analitzar-ho amb intel·ligència col·lectiva i aprendre dels errors.
Jo crec que si es fa una crida a Re-unint-nos. Reflexions sobre el retorn a la unitat, 2019, La Campana, assenyalant que «És el moment d’aïllar factors de desunió, de canviar actituds de confrontació i falta de respecte, de ser molt generosos amb el país, i confederar els nostres esforços per continuar plantant cara a un estat que no ha variat ni un mil·límetre la seva posició de l’inici de la repressió» i s’arriba a la conclusió personal que «si volem viure en una república independent, només ho podrem assolir des de la unitat política. La desunió no en hi portarà. Per tant, en la meva opinió, qui vulgui lluitar per la independència no podrà reeixir de cap manera anant en contra de la unitat». Hem de deduir que les crítiques a l’Oriol Junqueres, s’hagueren pogut fer d’una altra manera. Es pot dir la veritat de manera més ponderada, com recomana Todorov que va denunciar, de manera contundent, el genocidi espanyol a La conquesta d’Amèrica. Com al meu parer, va fer Carles Puigdemont, explicant La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa. Conversant amb Olivier Mouton, Escolta, Europa: Això va de democràcia, La Campana, 2018, on al pròleg Carles Puigdemont explica que «el referèndum de l’1 d’Octubre havia situat al cor d’Europa un problema polític la transcendència del qual ja era percebut per tothom. Hi havia ganes de saber més, ganes d’obtenir respostes a moltes preguntes, d’aclarir percepcions. Sobretot, d’entendre com era possible que a l’Europa del segle XXI, en un país agradable i simpàtic com és l’estat espanyol, on molts europeus van de vacances i del qual coneixen els seus productes de qualitat, els seus paisatges, les seues cultures… com era possible que en aquesta entranyable Espanya hi hagués presos polítics, exiliats, repressió i, sobretot, una ombra de franquisme que tothom donava per inexistent» […]. M’interessava sobretot fer públiques unes reflexions sobre la dimensió europea de la crisi catalana, i emfatitzar el caràcter democràtic, de radicalitat democràtica, de la nostra lluita. Explicar com Catalunya ha esdevingut una referència indispensable per parlar del futur d’una Europa on tots els ciutadans que hi vivim ens hi reconeguem molt més. Hem dit sempre que això va de democràcia. De drets civils, de drets polítics, de llibertats. Avui podem afegir, amb més insistència i raó, que això va també d’Europa». En aquest procés d’internacionalització del conflicte polític entre l’estat espanyol i Catalunya (i els Països Catalans), Puigdemont troba el to i la manera més adient per explicar a Europa i al món el que està passant a Catalunya des de fa un temps. I Europa i els organismes internacionals per a la resolució pacífica dels conflictes haurien d’escoltar el que diu. Perquè necessitem ajuda internacional per trobar el desllorigador. L’estat espanyol bloquejarà qualsevol solució que qüestione els residus del franquisme i el règim del 78, com hem pogut veure amb la complicitat amb fugida del monarca corrupte i la protecció estatal dels crims del feixista Martín Villa durant la «transició» (tortures i assassinats, entre altres, el de Joseba Arregui a les comissaries de Madrid, el de Gustau Muñoz, un adolescent de setze anys assassinat a trets per l’esquena al carrer Ferran de Barcelona, de German a Pamplona, de cinc treballadors en vaga a Vitòria i centenar de ferits, que Lluís Llach va denunciar a Campanades a mort…). Perquè volen mantenir l’actual estatus quo i no volen transformar l’estat espanyol, en abandonar els fonaments franquistes i fer-lo esdevenir un estat plenament democràtic, en acceptar el dret a decidir de les nacions sense estat, el multilingüisme, el respecte al pluralisme i a la diversitat cultural i nacional de l’estat.
El retrat que fa de Pablo Iglesias i dels Comuns, ubicats en «l’equidistància», em sembla encertat. Igual com un Iglesias, «tan echao palante», que li remarca a Puigdemont, que el monarca és molt educat i agradable «personalment». Es descriu la trobada entre Puigdemont i Iglesias: «En un moment donat surt a la conversa el rei d’Espanya. Iglesias en parla molt bé. Puigdemont té la sensació que el líder de Podemos, per estrany que sembli, ha cultivat una bona relació personal amb el monarca. El defensa i defensa també el paper que podria tenir algun dia. «Curiós», pensa Puigdemont». En llegir i veure què diuen i què fan els de Podemos sobre la crisi de la monarquia a Espanya, penses que aquests, de Podemos, que van de «republicans» en públic, en el fons i en privat són uns cortesans del rei de Madrid, tenen un sentiment d’admiració cap al monarca, un autèntic o artificiós «misticisme monàrquic»; també m’ha agradat com presenta Puigdemont al monarca, que proposa en sopars que és temps de propostes i diàlegs, però, després, s’alinea amb les posicions del PP, Ciudadanos i Vox (també del PSOE) per atiar l’»A por ellos». Amb un rei així (covard, deslleial i incapaç de fer el seu paper constitucional de moderador i d’àrbitre), només podem dir que als Països Catalans no volem cap monarca. Ni en tenim, ni el reconeguem, ni en volem tenir. Mai, tot i que massa sé que no es pot dir mai mai… Un rei que té tota la força bruta material, com a cap d’estat, i els seus cortesans la van fer servir l’1-O amb abundància i abús, la violència d’estat. No obstant això, ni el monarca ni el seu pare (fugit a una dictadura aràbiga per hipotètics i reals cassos de corrupció greu i activitats criminals!), tenen cap força moral per mantenir-se en un tron heretat d’un dictador feixista i nacional-catòlic. Des dels Països Catalans, volem un referèndum per decidir quina república social volem construir, democràticament i respectuosament amb el compliment íntegre tots els drets humans. També em sembla adequada la imatge d’intolerància i de desídia que fa Puigdemont de Rajoy, en negar-se a qualsevol diàleg amb el president de Catalunya sobre el dret a decidir, tot i que sovint escriu que l’informaven que dubtava i era reticent a aplicar el 155 (em semblen contes de fades, estratègies per confondre’l i enganyar-lo); a Pedro Sánchez, quan segons el relat, el duu al Palau de la Generalitat catalana, quan estava a l’oposició i, en el diàleg, el porta per on vol; Sánchez apareix, més o menys, com una barreja d’inconsciència i de tàctica immediata, sense cap interès humà ni polític. Perquè no se n’assabenta de res ni sap per on va per resoldre el conflicte amb Catalunya. No té cap proposta ni projecte per a oferir-li a Catalunya. Només fa que llençar balons fora i improvisar sobre la marxa. Com fan tots els presidents del món. Segurament respón a la realitat. Perquè els estadistes espanyols no es caracteritzen per la seua intel·ligència ni perspicàcia. Però tenen la força bruta i, nosaltres, els catalànics, hem d’aguditzar la intel·ligència per a no ser ostatges d’un estat que ens colonitza sistemàticament. Des de fa segles. I no haver de patir desastres i començar de zero cada dos per tres. Com sentència als seus llibres Josep Pla. Tot i que, per descomptat, la situació de colonialisme, espoliació i aniquilació que pateixen els Països Catalans és una catàstrofe sistèmica. I quan creus que ja s’acaba, torna a activar-se amb més força. Evidentment, és un relat que s’ajusta als fets però es tracta d’una elaboració compensatòria davant de la implacable brutalitat i crueltat de l’estat espanyol, del tot sord i insensible quan es tracta de dialogar amb Catalunya i cercar respostes a problemes polític greus que s’arrosseguen des de fa massa temps.
El llibre exposa, bàsicament, la dimensió política, però també la personal, les relacions amb la seua família, els seus pares que rebien cartes d’algun militar alertant-lo d’una possible intervenció militar contra Catalunya, amenaces de mort, insinuacions de matances, intimidacions, agressions, persecucions, el possible terrorisme d’estat a la Rambla de Barcelona, a Alcanar … per frenar el referèndum, la violència policial i militar durant l’1 d’Octubre de 2017 contra gent indefensa que només volia votar; també les ganes de terminar la missió que havia vingut a fer i dimitir de polític perquè no li agrada la seua faena, les contrarietats burocràtiques dels partits, ni tan sols del seu propi, ni les tensions que li generen; les fatigues, les dificultats per a desconnectar i dormir; la necessitat de posar-se cintes d’àudio per relaxar-se i dormir-se. Algú dels seus pròxim l’hauria d’ensenyar a relaxar-se i dormir sense necessitat d’artefactes tecnològics que nodreixen l’insomni. Per poder pensar, reflexionar, analitzar les coses amb serenitat. Perquè, si no, denota hiperactivitat. Com que no sap relaxar-se i dormir tranquil·lament. Una inquietud, potser explicable per les situacions difícils i doloroses que ha viscut. Igual, com fer-se «l’imprescindible», potser i evidentment malgrat ell mateix. La persecució de l’estat espanyol al president Puigdemont l’han convertit en un home d’estat català. Amb un sacrifici i cost personal i familiar molt gran. I tanmateix, hem de pensar que no som imprescindibles. No hi ha cap que ho siga. El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. Sempre. Els polítics han de tenir una perspectiva de provisionalitat. Jordi Pujol a qui tant se’l va mitificar, a causa de les victòries electorals continuades que el van convertir en ‘imprescindible’, ho va deixar d’ésser, per la via ràpida, quan va fer la seua confessió sobre la lleixa del seu pare; per això, sobre les converses i cartes secretes amb l’expresident Pujol, pense que a Jordi Pujol se li hauria de preguntar, prioritàriament, pels secrets de l’estat, per les complicitats amb el GAL, pels negocis bruts de la Casa Reial, si està disposat a tirar de la manta contra l’estat per defensar Catalunya i els Països Catalans… «Els mites» al meu parer, no ajuden, ajuda mostrar davant de tot la UE que l’estat espanyol està dominat per l’ombra fosca del franquisme, per pràctiques de corrupció institucional (policials, judicials, empresarials, polítiques, bancaries, militars), esdevingudes habitus (Bourdieu). I mostrar el maltracte sistèmic de l’estat cap a Catalunya i els Països Catalans, tractats de manera colonial, amb espoliació, centralisme i genocidi cultural que arrossegat pels franquisme (Josep Benet), es reprodueix i s’actualitza en l’actual «democràcia». Sovint a M’explico es mostra el seu carisma i es construeix, amb els fets concrets, un relat compensatori davant la repressió de l’estat contra l’independentisme. El seu relat és un relat guanyador, que no dimiteix de plantar-li cara a un estat opressor, que només vol aplicar la revenja, l’espoliació i la rendició total davant del forat fosc extractiu que és Madrid, com a capital del capital espanyol. Per això advoca per una confrontació intel·ligent. Perquè la submissió ens du al sotmetiment i a la rendició total, semblant a la que va exercir el franquisme el 1939. Hi ha quasi 3.000 independentistes pendents de judicis penal. Al MHP de la Generalitat actual, se’l vol inhabilitar per posar una pancarta en consonància amb les demandes de les Nacions Unides: Llibertat presos polítics i l’article sobre la llibertat d’expressió. Un desgavell majúscul. Quan l’actual president del Govern espanyol, Sánchez, en vulnerar les normes de la Junta Electoral Central, en mans del PP i Ciudadanos, per fer una entrevista el dia de reflexió, el van multar amb 200 euros. Si és independentista, li apliquen el dret de l’enemic a la manera de Carl Schmitt.
A la contraportada s’adverteix sobre el llibre dient «Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe. Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat ii el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar».
Em sembla que amb Junqueras s’hauria d’haver aplicat una mica més «d’indulgència» per aconseguir la unitat estratègica o real de l’independentisme. Ho fa amb enemics polítics, com ho és l’Arrimadas, que, tot i que mostra que no se n’assabenta de gairebé res, lloa la seua intervenció a València en defensa del corredor mediterrani, al remat la presenta amb capacitat de tenir algun escrúpol, a diferència d’Iceta. En canvi, el que li va fer la CUP al MHP, Carles Puigdemont, això de no voler aprovar els pressupostos i obligar-lo a una moció de confiança, al meu parer, no té nom, i si va intervenir Junqueras, com s’insinua, és inexplicable perquè ell els suggereix que poden votar en contra dels pressupostos que presenta ell mateix; just després d’haver signat entre la CUP i Junts pel Sí, un paper on li garantien, per escrit (signat i segellat!) l’estabilitat de la legislatura per poder fer el referèndum de l’1 d’Octubre. Signen i, després, es desdiuen, com si fos paper mullat. Una mostra d’infantilisme i irresponsabilitat política que ens deixa astorats i ens adverteix que els partits polítics independentistes actuen, molt sovint, més per electoralisme i poltrones, per acontentar al que consideren «la seua base», que per aconseguir la independència. Així no. Així no es pot arribar massa lluny.
Un llibre que cal llegir per saber el què va passar, tot i alguna «mistificació» que m’hagués agradat que hagués quedat fora o que s’hagués assuavit. En realitat, sovint semblava que Carles Puigdemont era «el parallamps de Catalunya» (o l’ase del tots els colps!). Segurament per això té la necessitat d’explicar-se, d’explicar-ho tot amb pèls i senyals. Sobretot les pressions que va tenir per banda dels bancs, dels empresaris, dels polítics bascos del PNB, de líders de la UE, les amenaces de l’estat; li cal explicar per què no va arribar a cap acord amb l’estat, d’argumentar, de contar els fets, els enganys, les traïcions i les promeses de mitjancer que li van fer. Per reivindicar-se. És el que hem d’exigir als polítics, a tots, demanar-los compte del que fan. I ser sempre crítics i autocrítics amb tots. Contar-ho tot amb transparència, com ha fet, és higiènic. El mateix Puigdemont, té dret a canviar d’opinió, quan va escriure els anteriors llibres, per explicar-ho a Europa i per aconseguir la unitat de l’independentisme, encara pendent. Ha passat un temps, l’estat espanyol ha continuat amb la repressió, l’estratègia de cedir davant l’estat no atura la repressió, al contrari. Després de les sentències contra els representants socials i polític, es tornaren a viure escenes de violència per banda de les policies, espanyola i catalana. Amb intervencions violentes i brutals que qüestionen la proporcionalitat, en un intent d’aniquilar la protesta pacífica.
Sobre l’anticatalanisme al País Valencià hi ha un apartat interessant. Dilluns, 19 de setembre del 2016, quan agafa l’Euromed per arribar a València, on se celebra la primera trobada bilateral des de fa vuit anys. La trobada amb Ximo Puig s’emmarca en una cimera que els dos presidents han volgut que fos al més alt nivell. Hi ha representants del món empresarial i sindical i de totes les formacions polítiques. Els dos presidents estableixen un nou marc de relacions «per revertir la comunicació entre Catalunya i el País Valencià, i fan front comú en la reivindicació del Corredor Mediterrani; «No es pot governa d’esquena al Mediterrani», dirà ell. En la cimera s’acorda establir relacions bilaterals entre tots dos governs cada sis mesos i deixar clar que quan es posi en marxa la RTVV s’establirà la reciprocitat immediata». Aquesta reciprocitat signada entre dies dues Generalitats quan governava el PP i Convergència o el Tripartit i entre els presidents, Carles Puigdemont i Ximo Puig, encara resta inèdita. S’anota que Ximo Puig és del sector del PSOE afí a Susana Díaz, tot i que comenten la situació política a Catalunya i a Espanya. Es reclamà el Corredor Mediterrani. Es denuncia que hi ha trams en què el tren Barcelona-València circula a trenta o quaranta quilòmetres per hora, i per fer els 350 quilòmetres s’hi estan més de tres hores. Li conta a Ximo Puig un anècdota amb el rei actual: li va telefonar des de la Casa Reial a Puigdemont preguntant-li pels incendis, el president de la Generalitat catalana, li va seguir la veta, en una conversa ‘surrealista’ (pròpia de Gila o de Tip i Coll!), pensant que es referia als «incendis» polítics, i la manera d’apagar-los, al remat, se n’adona Puigdemont que el monarca s’ha equivocat de Generalitat i li ho adverteix. Perquè els incendis forestals hi eren al País Valencià. Riuen junts els dos presidents, imagine que en fotre’s de la confusió de la Casa Reial i, en última instància, del «preparao». Des de Madrid, tenen més clar això els Països Catalans que molts monàrquics provincians que només cerquen que l’enfrontament, la fragmentació i la divisió entre el País Valencià amb Catalunya, les Illes i la Catalunya Nord. Un empresari valencià va dir durant la cimera: «A nosaltres, els valencians, després d’aquells anys de govern del PP, l’anticatalanisme ens ha sortit molt car». Ha semblat una cimera entre dos estat federats, on no ha calgut Madrid per enlloc. No necessitem Madrid. Totes les intervencions s’han fet en català, i la roda de premsa posterior també. Fins i tot Inés Arrimadas, la líder de Ciudadans, que també hi ha assistit, ha fet la seva intervenció a la cimera exclusivament en català.
Dilluns, 17 d’octubre, 2016, conferència del president Carles Puigdemont a la seu de Sciences Po, un dels centres d’estudis més prestigiosos del món. Presenta l’acte el director del Centre d’Estudis i Investigacions Internacionals (CERI), Christian Lequesne. La conferència du per títol «Quin és el futur per a Catalunya dins d’Europa», on explica la situació que travessa Catalunya i denuncia que «està indefensa jurídicament». Posa en valor el referèndum i aclareix, en el torn de preguntes, que «no hi ha cap problema jurídic, sinó simplement un problema de voluntat política». De manca de voluntat política per banda de l’estat. Un estudiant espanyol li compara el procés separatista amb un colp d’estat, però ell lii replica: «Les lleis, ¿qui les canvia? Els militars, com ha passat a la tradició espanyola, o el poble?». Una estudiant basca ironitza demanant als catalans que no se’n vagin, que no poden deixar el País Basc sol amb Espanya. Clou el torn de preguntes amb un consell per als qui han discutit la viabilitat de la independència: «Llegiu el que ha dit el Nobel d’Economia nord-americà Joseph Stigliz: una Catalunya independent és viable econòmicament».
Només és la primera part, 677 pàgines, on s’afirma que ERC ha trencat amb l’exili perquè han abandonat a Toni Comín i a Meritxell Serret, ambdós ex-consellers d’ERC, els han deixat sols; la continuació, s‘avisa, estarà aviat a les llibreries. Potser arran de l’11 de setembre: M’explico. La reconstrucció del retorn (2018-2020). Una aventura apassionant. Perquè acabe bé, ens cal totes les energies, tota la intel·ligència col·lectiva conjunta, dels Països Catalans i part de l’estranger. Per triar les millors estratègies en la confrontació intel·ligent amb l’estat espanyol. Perquè ens juguem molt. Ha sigut un èxit de vendes. En unes poques setmanes s’ha arribat a més de 60.000 llibres venuts. El més venut a tot l’estat espanyol. Molta gent espera la segona part, mentre Carles Puigdemont explicita que ens hem de preparar, que davant d’un estat que ens vol doblegar, l’única resposta possible és plantar-li cara, per derrotar-lo. No podem deixar-nos anihilar, espoliar ni assimilar per un estat uniformista, centralista i opressor. Hi haurà gent que dirà que la confrontació ens pot dur a l’aniquilació i que és millor ser prudents que agosarats; fa segles que ens han injectat la por al cos, ens han marcat amb ferro roent, i observem que la submissió i l’obediència a les ordres de Madrid no és cap via, no fa més que encoratjar la repressió d’un estat que es resisteix a deixar de ser imperi. Als Països Catalans per sobreviure, resistir i aconseguir defensar una identitat potent, com apuntava Joan Romero en la seua entrevista a Vilà web que li va fer l’excel·lent escriptora i periodista Esperança Camps, aquest mes d’agost, que es va publicar al País Valencià Segle XXI, ens cal tenir un estat propi i no un aliè, hostil, enemic, que no ens respecta ni reconeix i ens vol exterminar. Les fórmules decimonòniques orteguianes, de “conllevancia” (jacobina, centralista i supremacista) que ja sabem que s’acaben tornant imposicions per la força bruta franquista, no és cap opció. Només és, al meu parer, més del mateix, disfressat de “democràcia”. Puigdemont és un polític ple aire fresc en la vida política catalana; hauria de tenir molt en compte els límits de les polítiques carismàtiques, que analitzava Max Weber. I saber combinar conviccions morals i responsabilitats polítiques sent conscients dels signes del temps i de les dificultats actuals. Per dissenyar les millors estratègies, les més unitàries i més amples.
