Sal·lus Herrero i Gomar
Aquest estiu del 2020, pel mes de juny, l’amic Vicenç Relats i Casas ens va enviar, un esborrany de novel·la que estava acabant sobre l’exili, Somiant el retorn (Ed. Gent i Terra) –de venda online a www.gentiterra.cat– , que es va presentar el 7 d’agost als jardins de l’església del Port de la Selva.
El pròleg és de l’escriptor Vicenç Villatoro, que assenyala que Vicenç Relats segueix el rastre de l’exili del darrer alcalde republicà del Port de la Selva, Jaume Massot i Galceran i de la seva família, en un relat que “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili. Posar-los cara, història, biografia, esperances, decepcions, patiments”, ja que “la literatura i el periodisme tenen les eines per fer-ho”.
“Ara que la paraula exili ha tornat abruptament al nostre vocabulari de cada dia, Vicenç Relats afegeix un nou treball, minuciós i càlid, que ens permet omplir-la de situacions, de matisos, de sentiments, de desolació i d’esperança”, escriu Villatoro.
Quan encara era només un esborrany, la vam llegir atentament i li vam fer alguns suggeriments. Ens va corprendre un seguiment tan exhaustiu. Perquè mostra el desastre de la guerra incivil de 1936-39, provocada pel colp d’estat a mans d’un militar feixista que es va tornar un dictador totalitari durant quasi 40 anys i el posterior drama de l’exili de tanta gent que van haver d’eixir pels Pirineus a cercar refugi a França. D’entre els que es van exiliar hi havia Jaume Massot i Galceran –conegut al seu poble com en Cai- la seva esposa, Joana Marés Puignau, i els dos fills que llavors tenien; la Rossita i en Pol.
Vicenç Relats segueix els testimonis i la documentació per exposar la biografia d’en Cai i la de seua família, enmig d’enormes sofriments, en una barreja de novel·la, crònica històrica, recerca periodística i assaig.
Ressegueix les vides d’una família que va haver de fugir a França, on va passar pels camps de concentració, va aconseguir eixir d’aquest infern i trobar ajuda i treball per pujar a la seua família en terres d’Occitània i de la Catalunya del Nord, concretament, a Banyuls de la Marenda, molt a prop del Port de la Selva, i més tard, en el darrer tram, a Alsàcia.
Es va morir sense poder tornar mai més al seu poble, en ple Cap de Creus, tot i que l’enyorava amb passió perquè, a més d’alcalde, com a pescador i pagès vinyater que era, havia treballat a la costa de l’Empordà i del Rosselló. De Banyuls estant, quan sortien a pescar, es trobava sovint al mar amb antics companys de pesca del seu poble, que el saludaven i li comunicaven notícies. Perquè, com diu, “al mar no hi ha fronteres per més que les hi busquin”.
Vicenç Relats dedica Somiant el retorn “a Miquel Martí Massot, net de Jaume Massot i Galceran, en Cai, alcalde republicà del Port de la Selva, sense les confidències i l’impuls del qual –diu- aquesta història no s’hauria pogut explicar”. I és que Miquel Martí és el veritable confident de Relats i amb els seus records reconstrueixen plegats tot el trajecte errant de la família.
L’autor també dedica el llibre “a la memòria d’en Cai, de la seva esposa, Joana Marès Puignau, i de tots els seus descendents, que van haver de viure un exili que els va allunyar –dispersats– de la terra que estimaven. A totes les persones processades pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017, ja siguin a l’exili, a la presó o pendents de qualsevol condemna. Amb tota l’estima i solidaritat. I a totes les persones refugiades, de tots els temps, víctimes del totalitarisme incessant”.
Hem de remarcar la cura, la intensitat guaridora de la literatura de Vicenç Relats, com dedica temps a la recerca, al testimoni, l’escolta atenta i a la redacció acurada per superar els traumes que han obert ferides inguaribles; unes ferides que encara estan obertes i que no cicatritzaran fins que no es faça justícia i es restablesca el nom i el reconeixement dels qui treballaren per aturar els drames de la guerra.
Abans de començar la novel·la, Vicenç Relats, en una mena de pròleg, s’interroga: “Té sentit l’any 2020 rastrejar documents i records familiars i publicar un llibre que ressegueix la trajectòria de qui va ser alcalde republicà d’un poble gens fictici –el Port de la Selva, al cor del Cap de Creus, a l’Alt Empordà– al qual es va perdre la pista en haver de marxar a l’exili al final de la Guerra Civil? I, encara més: té sentit fer-ho enmig d’aquesta pandèmia global de la maleïda covid-19 que ha semblat que ens duia a la fi del món i que marcarà profundament la història del segle XXI?”
Sosté que el seu objectiu és recuperar per a la memòria popular la figura de Jaume Massot. “Perquè com a alcalde que va ser, va sobrevolar en tot moment damunt de dos llibres meus anteriors dedicats a la guerra i la postguerra al Port de la Selva”, diu. Amb tot, reconeix que, quan els escrivia, més enllà d’esmentar-lo de passada diverses vegades, no va poder dir res en ferm del seu exili. Perquè no va trobar cap pista prou fidedigna d’ell ni dels seus descendents. Es deia que havia viscut un temps al poble veí de Banyuls de la Marenda, a la Catalunya del Nord, com així va ser efectivament. Amb tot, llavors no va trobar la manera d’estirar aquell fil. No sabia com podia obtenir més informació d’algú que es perdia en la boira de l’exili.
La manera de començar a estirar el fil va arribar poc després de la publicació a la tardor del 2016 del seu llibre El Port de la Selva després de les bombes, «quan vaig rebre un correu electrònic del seu net Miquel Martí Massot, resident a la Catalunya d’administració francesa, que, coneixedor dels meus llibres, es posava en contacte amb mi per si –com suposava– pogués voler saber històries del seu avi».
Explica que el cor li va fer un bot i que, «tan aviat com vam poder, ens vam trobar a Llançà –el lloc que ell va proposar– i de seguit ens vam arribar fins a Banyuls, tot seguint les passes d’en Cai. Recordo els recels i l’angúnia que li feia quedar al Port de la Selva, potser pel trasbals de passejar-se amb naturalitat per uns carrers tan estimats pel seu avi, a qui li havien estat vetats… o pel pudor d’explicar a un desconegut unes vivències tan personals, en un escenari tan íntim. Amb tot, finalment, un altre dia sí que va acabar accedint-hi i l’estona va ser memorable. Més endavant entendria per què tot plegat li resultaria tan pertorbador».
I és que els descendents d’en Cai viuen amb recel el que va passar amb les seves propietats -la seva casa, les vinyes, la barca-, confiscades per ordre dels tribunals de guerra franquistes que el van assetjar i que uns anys més tard modificarien les seues sentències anteriors, indultant-lo, quan ja ho havien perdut tot.
Vicenç Relats vincula l’exili de després de la guerra amb l’actualitat, «en què el nostre país torna a tenir presos polítics i exiliats i Europa i el món sencer continuen maltractant refugiats de tantes guerres”, un fet que “convida a reflexionar sobre el sentit permanent de la repressió política, de l’exili i de les migracions”.
Sosté que això “encara resulta més urgent de fer-ho en plena incertesa per aquesta pandèmia apocalíptica que ens convida i obliga a reflexionar a fons sobre quin món estem construint. Una pandèmia que no, no és cap guerra, com tant han volgut fer veure exhibint militars, perquè no hi ha uns soldats matant-se contra uns altres, sinó un virus microscòpic i invisible matant indiscriminadament arreu, en un repte de proporcions colossals per a la humanitat sencera.»
Explicita el sentit del seu treball: «La mirada de les pàgines que vindran a continuació és estilísticament heterodoxa, de difícil catalogació literària, a cavall entre la narració novel·lada i la crònica històrica. Però si aquell antic microcosmos selvatà no deixava de ser significatiu d’allò que va passar a tants altres pobles catalans –però que també passa encara a tants racons del planeta–, les penalitats que va haver de patir lluny de casa un home corrent com el seu alcalde i la seva gent, també ho són. Perquè les seves són realitats humanes universals. I en temps de lluita que mai no cessen, tampoc no deixa de ser-ho ara, quan aquestes pàgines volen interessar lectores i lectors d’arreu.»
En aquesta mena de pròleg seu, revela, encara, el perquè del títol del llibre: “Em permeto dir, finalment, que el títol d’aquest llibre –Somiant el retorn– s’ha inspirat en una frase molt descriptiva que he manllevat de Montserrat Roig, que en una de les seves entrevistes magistrals explicava la inspiració vital que va guiar l’exili de vint-i-tres anys a Mèxic de Pere Calders que, com en Cai, va ser un home que sempre va voler tornar.” Talment com les ones de la mar que sempre tornen.
Recordem com defineix el Diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia en mot ‘exili’: 1. Allunyament, voluntari o forçós, del territori d’un estat, especialment per motius polítics. 2. Sojorn obligat fora de la pàtria.3. Lloc on viu la persona exiliada.
L’exili esta associat al desterrament, a ubicació forçosa, a manera de càstig, perquè la persona exiliada perdi les arrels, els contactes i les relacions amb la seua família, amics i gent de la seua comunitat lingüística i nacional… És un ‘trast-errament’, un transport geogràfic, per motius polítics o religiosos, per excomunicar a algú de la seua comunitat vital i convertir-lo en un empestat.
Al llarg de la novel·la de Vicenç Relats hi ha un recull de citacions, molt interessants, a l’inici de cada capítol, que ajuden a contextualitzar el relat central sobre les vicissituds de la família de Jaume Massot, les desgràcies, les joies, els sofriments i les esperances de l’exili; també ajuden, les cites, a ubicar el context social i polític de l’època de la guerra incivil i la postguerra, s’insinuen tensions, conflictes, enfrontaments, debats aferrissats entre els comunistes i els anarquistes, entre el catalanisme i l’espanyolisme, entre les violències i els pacifismes, enmig de la brutalitat i la barbàrie de les guerres i l’exili…
Entre aquestes cites –de llibres, discursos, poemes, cançons– n’hi ha de la novel·la de Xavier Benguerel, Els vençuts, descrivint la no-vida als camps de concentració; del refranyer espanyol –«La letra con sangre entra»–; un fragment de la proclamació de la República catalana per part de Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931 – “Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i per tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!” –; d’un discurs de Largo Caballero a les joventuts socialistes madrilenyes l’abril de 1934. També n’hi ha d’Albert Camus -“Le cas de l’Espagne nous montre une évidence terrible: on peut avoir raison, toute la raison, sans que les autres en tiennent compte, avoir raison et être vaincu»-; de Nelson Mandela – “L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món»– o d’Enric Umbert a L’últim passatge de Walter Benjamin, sobre el caminar i el respirar profund, quan cada alenada es torna més complicada en una ascensió i davallada que el portarà a la mort. També hi és citat Josep Pla, a Homenots, quan parla sobre l’escultor banyulenc Arístides Mallol i descriu les similituds entre la costa de les comarques veïnes de l’Alt Empordà i la Marenda nordcatalana, que es fonen en un tot..
També hi ha hi ha cites de Ventura Gassol de la Glossa en la mort de Mac Sweney i de Les tombes flamejants; de les Corrandes d’exili, de Joan Oliver (Pere Quart); de La Internacional -«Amunt els damnats de la Terra/ Amunt
els qui pateixen fam,/ la força pel dret és vençuda,/ s’acosta el bell temps de la pau/»-; de Josep Mª de Segarra -«Vinyes verdes vora el mar/ verdes a punta de dia,/ verd suau cap al tard…/ Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar/»-; de L’emigrant de Jacint Verdaguer; de L’home estàtic, de Pau Riba; de La samarreta, d’Ovidi Montllor; del Diguem no, de Raimon; de Quico Pi de la Serra –el Burro i l’Àguila-; Lluís Llach –El jorn dels miserables”– del Què volen aquest gent?, de Lluís Serrahima; De la Cançó de les llibertats, de Txarango;, de William Butler Yeats a L’illa d’Innisfree, a Irlanda Indòmita: «M’alçaré i hi aniré, car sempre nit i dia/ sento l’aigua llepant la riba amb un so dolç; mentre soc a l’asfalt o a les voreres grises/ la sento ben dins al fons del cor/»; i fins del Cant del Salve Regina: “A tu ploren, pobres exiliats fills d’Eva; cap a tu sospirem, en aquest vall de llàgrimes».
En el cos de lanovel.la també se cita d’una carta d’Antoni Costa Vilanova, amic d’en Cai, a Pol Nadal, el 26 de maig de 1937, on denuncia, amb duresa i vehemència, els crims dels anarquistes al Port de la Selva, en plena guerra, clama contra l’odi analfabet i criminal i contra la pesta feixista de l’anarquisme, tot i que ara sabem que el feixisme de Franco, vinculat al de Mussolini i al nazisme de Hitler fou la pitjor pesta del món, ja que tenia al darrere tot el pes d’uns estats totalitaris disposats a castigar, empresonar, torturar, assassinar i eliminar a tots els dissidents, amb absoluta impunitat.
Somiant el retorn és una novel·la fascinant i dolorosa. L’exili, per descomptat, sempre és dolorós; t’arranquen de la teua terra, del teu país, dels teus, per obligar-te, forçosament, vulgues o no vulgues, a viure en terres estranyes. De fet, a L’apologia de Sòcrates, quan Plató presenta l’escena del judici, la condemna i la presó a Sòcrates, on hi van els seus amics per proposar-li escapar per viure a l’exili, Sòcrates prefereix beure’s la cicuta i morir allà mateix. Prefereix la mort a l’exili, tan insuportable és l’exili. Perquè no sabria ni podria viure exiliat. A l’escriptor Stefan Zweig, com explica George Prochnik a The Impossible Exile: Stefan Zweig at the End of the World, Ariel, 2ª edició, 2015, traduït al castellà per Ana Herrera Ferrer, assenyala com les dificultats de l’exili van portar a Stefan i a Lotte, la seua parella, a un suïcidi gairebé inevitable.
La intenció de fons de la novel·la de Vicent Relats i Casas, Somiant el retorn, basada en la família de Jaume Massot i Joana Marès, és posar llum sobre l’exili de 1939 i que ens ajude a analitzar els exilis actuals, al segle XXI. Perquè el segle XX va ser definit per Hannah Arendt com el segle dels refugiats, de les migracions, de gent obligada a marxar forçosament del seu país per sobreviure en campaments precaris, sovint perseguits, exposats a sofriments, vivint en camps de refugiats sense les mínimes condicions sanitàries ni vitals…
Al segle XXI, no han minvat els milions de refugiats, asilats, perseguits, exiliats, deportats… [com podem comprovar quasi diàriament en les morts a la Mediterrània i als supervivents que hi arriben a les costes del nord i l’oest del Mare Nostrum, a l’incendi recent al superpoblat campament de refugiats a Mória, a l’illa grega de Lesbos], contrari, s’han incrementat. Perquè s’agreugen les condicions de les crisis econòmiques, polítiques, socials i ecològiques. Algunes d’aquestes situacions calamitoses es descriuen a la novel·la de Vicenç Relats, sobre els camps de refugiats i de treball de Saint Cyprien i Agde, als batallons de treballadors estrangers, etcètera i també la voluntat de treure forces d’on no raja per continuar endavant. Malgrat tots els pesars, sense perdre el sentit del rumb per a la supervivència i l’alliberament. Sense deixar de somiar en l’irrenunciable retorn que no va poder aconseguir-se. Perquè el pes dels càstigs de l’estat, quan sentència, empresona, “vol reeducar” i obliga a l’exili, és que defallim. Perquè abandonem tota esperança. El llibre de Vicenç Relats són del que posen esperança i llum en la foscor de les tenebres. Potser contribuesca perquè les ferides obertes puguin cicatritzar a la petita comunitat del Port de la Selva, als pobles de la Mar Amunt i per extensió arreu del món. Perquè explicant un cas concret, amb calidesa humana, obre escletxes de llum a tot arreu i genera esperança contra la desesperança.
