Sal·lus Herrero i Gomar
El 15 de maig proppassat el sociòleg, cantant i activista cívic Rafael Xambó va publicar al diari Levante-EMV de València l’article “La Punta”. Ací en teniu l’enllaç per si el voleu llegir sencer, perquè paga la pena:
https://www.levante-emv.com/opinion/2020/05/15/punta/2011671.html
Xambó comença l’article amb una citació A la memòria de Josep Vicent Marqués: «Ni fam, ni fem, ni fum», i passa tot seguit a recordar que fa ara vint anys començà la destrucció de la partida de La Punta, eixe tros de l’Horta de València -a tocar del barri de Natzaret- amb alqueries i barraques centenàries que el Port de València es volia engolir. Fou una batalla dura. El Partit Popular i Rita Barberà [mentre feia congressos al Palau de la Música, sota la direcció de Mayrén Beneyto, per declarar el seu “immens amor” per l’Horta i les barraques de València] i l’Autoritat Portuària la volien per al negoci dels contenidors del Port. Se la volien engolir sencera; destruir-la del tot, arrasar-la, cobrir-la de cement. La volien per posar-hi una ZAL, una Zona d’Activitats Logístiques… Esmenta Xambó el documental d’Enric Peris «A tornallom» on es pot veure la lluita resistent que van oferir els habitants de La Punta i el suport que van tenir de les organitzacions ecologistes i de persones voluntàries. Rafa explica perfectament com els tribunals de «justícia», en comptes de paralitzar -com a mesura de cautela- les obres de destrucció de les cases, sèquies i terres de conreu, quan es va presentar el recurs des de l’associació La Unificadora de la Punta (Mamen, Amparo…), les excavadores van començar a destruir-ho tot. De manera que uns anys més tard, «quan es va guanyar als tribunals, ja havien destruït l’horta i assolat les cases, ja havien arrancat la vida de les persones que hi vivien i ho havien omplit de ciment». Ho feren (ho volien fer!) «irreversible» mitjançant la força bruta, de la policia, de la impunitat, de la violència d’estat, d’interpretacions de les lleis injustes, el saqueig destructiu de les excavadores i la pavimentació de les terres pels qui no els importen gent ni mica la terra, les cases i la vida del altres; polítics corruptes i funcionaris brutals que feien servir la violència contra els qui tractaven de defensar pacíficament el dret a viure i a poder continuar respirant a l’Horta de La Punta, a les cases de Cabanyal, a les alqueries de l’horta al voltant de l’horta d’Alboraia, Benicalap, Benimàmet, Benimaclet, Campanar, etcètera.
A mitjan juliol de 2002, des de grups en defensa de l’Horta, s’havien organitzat unes jornades en defensa de l’Horta de La Punta. Hi eren Enric Navarro, Pep Pérez, Josep Vicent Marqués, Joan Pellicer, gent de Revolta, de les diferents universitats de València, l’associació de veïnes de La Punta, grups ecologistes, la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, sindicats d’estudiants, grups ocupes que s’havien posat a viure a les cases abandonades en solidaritat amb les veïnes de La Punta, per resistir i tractar d’aturar la destrucció.
El 15 de juliol, cap a les 12 del matí, després de la lliçó de botànica del valencià de la Safor, Joan Pellicer, va pujar a l’excavadora una xica jove i valenta i van venir un muntó de furgonetes de policies, a més que les que ja n’hi havia, per reforçar la repressió policial, van fer un cordó militar per detenir la jove ecologista que havia paralitzat les obres de destrucció. Sense cap paraula prèvia o advertiment, se’m va llençar a sobre un caporal de policia, mentre l’advertia cridant que no em pegués perquè duia marcapassos i no havia fet res, i fins i tot li’l mostrava perquè em deixés en pau. Però res. El fet de veure la protuberància del marcapassos, no el va fer aturar-se; més aviat al contrari, em va agafar pel coll i va tractar de llençar-me a terra… Jo, per a no trencar-me el marcapassos, quan ell em va agafar, en resposta a la seua agressió i com a mecanisme instintiu de protecció, em vaig aferrar al canell del caporal, però no vaig poder traure-me’l de damunt i vaig caure a terra per la clau que em va fer. Vam caure a terra tots dos, és clar.
Llavors -me’n recorde molt bé-, sis o set policies més es van llençar a sobre meu i vaig ser agredit a la manera de George Floyd, el ciutadà afroamericà mort brutalment per la policia als Estats Units. Pensava que em mataven, i no m’ho podia creure, perquè hi havia més gent i ho estava gravant una càmera de TV; pensava que el fet que m’estaven gravant impediria que em mataren (com haurà pensat George Floyd minuts abans de morir assassinat!), però no era així; en el cas de Floyd el desenllaç ha estat fatal; en el meu cas, vaig viure una sensació d’angoixa i pànic, era com viure una escena d’un film, em desdoblava per tractar d’assuavir el dolor, comprovava que em posaven els genolls damunt del meu cos, que començaren a colpejar-me i a estrènyer-me el coll amb les seues pròpies mans… No podia respirar. M’ofegava. Fou com entrar en un túnel fosc de dolor i claustrofòbia. Mentre tractava de protegir-me el cap dels colps, i alhora d’alçar les mans en alt com a signe de rendició i els deia, tot cridant, que em rendia, d’una manera no tan educada com la de Floyd… em fotien colps; la gent amiga, cridava i els insultava als policies, dient-los “feixistes”, “fills de puta”… perquè deixaren d’apallissar-me, però l’agressió anava a més. Durant uns minuts, que duraren eternament, rebia colps de puny, colps de genolls, em collaven, em doblegaven els braços, me’ls estiraven, pensava que me’ls trencaven o que em desnucaven; al remat, notava que m’asfixiava, vaig fer un sacseig de mort als peus, com els que fan els que van a morir, ells continuaven colpejant-me l’esquena, el coll, les costelles, els braços i tot el cos, mentre algun policia feia descarregar el seus genolls a sobre meu, m’estiraven els braços com si volgueren, intencionadament, treure-me’ls del seu lloc dels muscles, dislocar-los. Quan van aconseguir posar-me les manilles, encara continuaven pegant-me, m’agafaren pels cabells, amb ferides i sang, i em llençaren a dins d’una furgoneta policial… Al cap d’uns minuts, l’advocat de l’Associació de La Punta, que els havia dit a la policia per què em pegaven si no havia fet res, va venir a preguntar-me com em trobava, li vaig dir que tenia angoixa, basques, ganes de vomitar, em feia mal tot el cos, sobretot el coll, la gola, la columna, les costelles, els braços… que em portaren a l’Hospital Clínic per veure si m’havien trencat el marcapassos. La policia estava davant durant la visita dels metges, perquè no els digués el que m’havien fet, ells deien que havia sigut un accident, que m’havia caigut; jo els vaig dir als metges que m’ho havien fet ells, però no podia explicar-los el fet amb detall; em van dir que tenia contusions, algunes ferides per la cara i el braços, algunes costelles dolorides i un dolor d’espatlla i de coll molt fort. Em van tancar a la comissaria junt al company Raül Garrido, membre d’Endavant, detingut i acusat d’haver proferit “insults greus a l’autoritat”. Seguint la lògica policial, haurien d’haver detingut les seixanta o setanta persones que cridaven… Fou el boc emissari; érem els bocs expiatoris d’un conflicte i una situació d’injustícia i antagonisme entre els que volíem protegir l’horta de la Punta i els que volien liquidar-la.
Hauria d’haver-hi uns protocols policials que prohibiren posar els genolls a sobre d’un cos, de gent que està desarmada, perquè la sensació i la realitat de l’ofec t’envaeix, pots perdre la consciència i et poden matar molt ràpidament; haurien de rebre una formació en drets humans i en respecte a la integritat de la vida de la gent; algú els hauria d’explicar a aquest policies violents, que la vida és molt fràgil, i que es pot passar de la vida a la mort en un respir o no respir, mai millor dit.
Si llegiu l’article de Rafael Xambó, conta com a la fi del mandat polític de l’alcaldessa Barberà es va organitzar la societat civil valenciana per aturar una destrucció més gran encara de l’Horta. El mateix Joan Ribó, actual alcalde, va fer passejos en bicicleta per l’Horta, exigint respecte, dient que s’havia de protegir i que fos un pulmó verd, un jardí d’agricultura periurbana, amb ajudes i subvencions adients, en la línia del que planteja la recerca que feren Ernest Garcia i Mara Cabrejas en un estudi sobre València, l’Albufera, l’horta: medi ambient i conflicte social, PUV, 1997.
A la fi del Govern municipal del PP, regit per Barberà, amb múltiples casos de corrupció greu, a Ca Revolta ens reunírem molta gent i nombroses associacions ecologistes i veïnals per dificultar la destrucció de l’Horta de València i recuperar l’horta de La Punta… I ho aconseguirem. Aquestes expectatives, il·lusions i propostes reivindicatives i reparadores portaren Ribó, de Compromís, a guanyar les eleccions i ser alcalde de València. Hauria de complir el que va prometre; no es tracta de restaurar-ho tot com hi estava, planta a planta, arbre a arbre, no es pot fer caricatura ni prendre’ns el pèl a la majoria de la gent que vam votar aquesta opció perquè pensàvem que complirien amb la seua paraula.
No pot ser que l’alcalde de València (Compromís, els Comuns i el PSOE) es deixen arrossegar pels poders de torn, que des de Madrid i València remenen les cirers sense cap escrúpol… sense importar-los la vida i el benestar de la majoria de la població valenciana que està per la defensa de l’Horta. Perquè com s’advertia en la recerca científica d’Ernest i Mara, amb xifres i dades:
“En moltes zones costaneres del món, els equilibris ecològics estan amenaçats per l’asfalt, la contaminació, el turisme i les infraestructures. L’expansió urbana sobre planes al·luvials i sobre marjals té lloc pertot arreu. La pressió de València sobre el seu entorn n’és un bon exemple, més que no una excepció. En situacions així, la protecció del medi natural ha de comptar amb les persones afectades i, moltes vegades, participació implica conflicte: conflicte de valors, conflicte social. La sociologia ecològica, tot allò que s’esdevé quan una societat va adonant-se de la necessitat de no malbaratar l’herència de la Mare Terra. Aquest llibre recull i analitza els arguments dels grups i les organitzacions que tenen un interès directe en el debat sobre el futur de l’Albufera i de l’Horta. Mostra també, amb dades d’enquesta, l’existència d’una opinió ciutadana favorable a la conservació del llac i al manteniment de l’agricultura d’horta. I desvela implícitament que, sovint, l’actuació dels poders públics va per darrere del que la consciència social faria ja possible.”
Joan Ribó, quan em van apallissar brutalment i detenir, com que la filla de Ribó estava al davant, li ho va contar i ell, llavors, com a representant del Partit Comunista del País Valencià i diputat d’Esquerra Unida del PV a les Corts Valencianes, va anar a parlar amb Francisco Camps, delegat del Govern de l’estat a València, en temps d’Aznar i Zaplana de president de la Generalitat; temps foscos, de corrupció i de re-centralització, com amenacen ara i contínuament. Segons em va explicar el mateix Ribó, a l’Escola d’Estiu de L’Horta, li havia dit a Camps, que era una protesta absolutament pacífica, que no hi havia cap motiu per aquella brutalitat policial, que no podia ser que destruïren La Punta, passant per damunt dels caps dels afectats i de la majoria de la societat que s’hi oposava, que no tenia cap justificació ni la violència policial ni la destrossa de La Punta, cases, sèquies i terres… El dimarts 17 de juny, del 2003, quan ens van jutjar i condemnar els tribunals de justícia, Joan Ribó, llavors encara era el màxim dirigent d’Esquerra Unida del País Valencià i davant d’aquests fets de La Punta i el judici que ens feren, el Consell Polític d’EUPV, a l’endemà dimecres, va fer una resolució i una nota a la premsa, que vam agrair, on s’advertia i es denunciava:
“la profunda perversió de l’Estat de Dret i el règim de llibertats democràtiques que significa que siguen jutjats els agredits enlloc dels agressors, i requerim el lliure sobreseïment del judici i l’obertura del corresponent procediment judicial contra els autors de les agressions patides pels acusats”.
Tant a Raül com a mi ens van condemnar a 60 euros de multa, a cadascú, per la pallissa que em va fotre la policia; una bona manera de recaptar impostos via policial… Tot i que no ens podem queixar, perquè eixírem ben lliurats. Més, quan vius això, que et peguen, t’agredeixen (o et maten en el cas de George Floyd!), sense cap motiu, emocionalment, quan sents repetir, solemnement, que estem en una democràcia “consolidada” i “avançada”, desconnectes del tot. Per instint de defensa i de supervivència. Un cos, com la Brigada Policial o la G.C., que als darrers anys de la dictadura s’exigia que els dissolgueren, s’han tornat “Deep State”, per sobre dels Governs de torn, fan informes falsos, com el que feren contra mi dient que m’havia resistit i et poden condemnar, com han fet en els presos i preses independentistes, a molts anys de presó, sense cap motiu, per manifestar-te pacíficament, per posar les urnes pacíficament, per posar el cos davant les màquines que destruïen l’Horta… Només quan, amb informes falsos de Pérez de los Cobos, propis de la “policia patriòtica” van contra el Govern actual, llavors s’actua, quan se’ls ha fet servir tant Rubalcaba, com Rajoy, com Sánchez, de clavegueram de l’estat, per a propòsits sinistres en els dos primers casos i poc presentables en el cas de Sánchez que l’haguera d’haver cessat només prendre possessió de president del Govern d’Espanya. A Catalunya, si més no, un 70% veuen a Pérez de los Cobos com un torturador i un feixista que va enviar a la policia nacional-espanyola i la G.C. a apallissar la població indefensa que només volia votar.
Doncs, ara, després de vint anys, li ho recordem [a Joan Ribó] perquè no sabem si se li ha oblidat. Perquè, en la mesura del possible, comptant amb les persones afectades, la vida de la gent de La Punta importa, cal que es repare l’horta de La Punta i s’impedisca fer una ZAL que no cal fer-la, en una globalització capitalista, que el coronavirus posa en qüestió (i entre parèntesi), ni molt menys destruint les terres de l’Horta. Perquè el compromís electoral de Joan Ribó i de Compromís no era (ni ha de ser!) defensar els interessos de l’autoritat portuària del Port ni plegar-se als interessos de les grans empreses, sinó que era (i ha de ser!) la defensa l’Horta, fer una àrea metropolitana i unes terres sostenibles, amb agricultura periurbana, que faça de pulmó verd, de rebost alimentari, el jardí per passejar i poder respirar millor i més relaxadament, sense tanta contaminació… És qüestió de voluntat política i de no trair les promeses electorals i de «programa, programa, programa» (com deia, J. Anguita, o J.L. Sampedro), que cal complir… De no vendre’s al millor postor; o deixar-se arrossegar pels interessos dels més poderosos.
No entenc (ni accepte!) la possibilitat que Ribó i Compromís no complesquen el pacte electoral que van fer amb la ciutadania valenciana per reparar La Punta i fer una Horta sostenible. Compartesc tot l’article de Xambó sencer, sobretot el darrer paràgraf quan escriu: «No companys i companyes, no és això pel que vàrem lluitar. No ens demaneu més el vot si no féu el que havíeu promés. No ens ensenyeu més postals. Encara som a temps. Junts, guanyàrem el Saler per al Poble; junts aconseguírem el llit del riu nostre i verd; i tantes altres batalles. Junts, podem recuperar la Punta. Atureu la ZAL… Volem l’Horta viva, no la terra morta». Recordem el treball reivindicatiu de Just Ramírez, Josep Vicent Marqués, Cristina Piris… i d’altres que estan vius i que van lluitar perquè l’Horta de València no desaparega, a mans dels qui creuen que tot es pot comprar, que prometen, falsament, crear molts llocs de treball, fer negoci, enriquir-se i cobrir-ho tot de ciment, mentre obliden que sense la terra d’horta no hi ha verdures per poder viure. En el ciment no es pot plantar res; el ciment no es pot menjar. No hauríem de deixar perdre ni un pam d’Horta; ens cal a nosaltres ara i a les generacions de l’avenir, més encara. Perquè si no, no podran respirar ni menjar. La greu crisi sanitària, econòmica i ecològica creada pel coronavirus, hauria de servir per replantejar-se les prioritats i defensar l’Horta de manera íntegra; sense més trampes. Com advertia Ignacio Sánchez-Cuenca, fa poc, a la seua manera, en un article excel·lent aparegut a La Vanguardia, el 30 de maig, 2020, “La degradació de Madrid” i nosaltres podem concloure també: el que no pot ser és que el creixement i l’enriquiment accelerat del forat fosc extractor de Madrid, imitant a Paris, es faça a costa de destruir l’Horta de València, d’empobrir el País Valencià i la resta dels Països Catalans.
