Joan de l’Alcàzar
Una mobilització tan ampliamente com la que ha aconseguit que milers de persones hagen estat seixanta sis dies compareixent als balcons a una mateixa hora no pot allargar-se indefinidament. Qualsevol mobilització que tinga una vocació tan multitudinària ha de tindre etapes i objectius tangibles i verificables. No és possible mantindré a la ciutadania als balcons de manera indefinida.
Des del passat 14 de març, milers de ciutadans i ciutadanes hem estat eixint cada dia als balcons i finestres de les cases en les que estem confinats: ha sigut la conseqüència d’un desig extraordinàriament extés de donar les gràcies a tot el personal sanitari que estava -i continua estant- defensant-nos dels estralls de la pandèmia. Quan començarem, a les 20.00 era de nit; ara, quan toca que posem punt i final a la convocatòria dels aplaudiments, el sol encara és ben present. Hem de passar a una altra fase.
Els “aplaudiments de les vuit” han tingut una extraordinària força. És cert que aplaudíem el personal sanitari, però sense dubte també han constituït una forma de donar-nos ànims a nosaltres mateix, de comprovar que estàvem junts amb el veïnat, units per la por als efectes del virus i per l’esperança de vèncer-lo, d’eixir endavant tot mantenint-nos sans i estalvis.
El 17 de maig seran 66 les vegades en les que hem volgut abraçar agraïts al personal sanitari; als metges, infermeres, auxiliars, zeladors, personal de neteja, personal d’administració i manteniment, personal de les ambulàncies, etc. Però l’abraçada també ha significat una mena de confluència de tants ciutadans i ciutadanes que compartim una idea transversal, central, inequívoca: que som i serem aferrissats partidaris i defensors d’una Sanitat Pública Universal, d’una sanitat pública que considerem la joia de la corona de l’estat democràtic avançat en el que volem viure.
La força cívica i política d’aquesta trobada de cada dia no va passar desapercebuda per a ningú, és clar; i tampoc per als que estan en les nostres antípodes ideològiques: aquells que consideren que la salut i la sanitat són una mercaderia més, un objecte de negoci tan indiscutible com qualsevol altre, i això amb una característica afegida: que tots, absolutament tots, som clients potencials d’aquest nínxol de negoci.
Aviat van sorgir les crítiques als aplaudiments des dels balcons, i els participants vam rebre tot tipus de desqualificacions, de deslegitimacions i, fins i tot d’insults. Van voler contrarestar la massiva mobilització amb una convocatòria a les 21.00, explícitament declarada contra el Govern central. Però, tot i la perseverança militant d’alguns, la comparació els hi ha resultat sempre desfavorable quant a la participació del veïnat.
Ara, a Madrid, estem assistint a la sublimació d’aquesta corrent contrària als “aplaudiments de les vuit”, i segurament no tardaran en aparèixer alguns imitadors arreu les Espanyes. Al Barri de Salamanca madrileny, allò que una part dels seus veïns han dit sempre la “Zona Nacional”, han aparegut uns centenars de persones, amb bona cosa de banderes espanyoles, armats amb olles i cassoles i amb cassons per a colpejar-les. Fins i tot hi ha hagut qui ha baixat de casa amb un pal de golf per a colpejar les senyals de trànsit. Encara més, alguna senyora ha baixat acompanyada de la criada, amb el seu uniforme de treball, perquè fos aquesta la que colpegés la cassola. Els concentrats de la Zona Nacional criden enfurismats, en el castellà que els propi, dues consignes sobre tot: “Sánchez, dimissió” i “llibertat, llibertat” [sic].
En aquest escenari de confrontació que les dretes alimenten sense solució de continuïtat, un grup d’amics vam posar en marxa una campanya en change.org sota el títol “Aplaudiments per al Dr. Fernando Simón”. Estàvem escandalitzats per la maniobra de descrèdit i d’insults a la que la dreta política i partidària espanyola ha sotmès el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat, del qual han arribat a dir que és un “suposat expert que es riu dels morts i que està a el servei del social-comunisme”.
Doncs bé, ara que considerem necessari passar a una altra fase en la defensa de la Sanitat Pública, el diumenge 17 tancarem la campanya de petició de signatures en modest homenatge al Dr. Simón, i ho farem en paral·lel amb la finalització dels “aplaudiments de les vuit”.
Hem ultrapassat les 70.000 adhesions. Xifra que constitueix una bona prova del reconeixement envers la tasca del metge aragonés. Diversos mitjans de premsa escrita i de televisió s’han fet ressò de la iniciativa, i els qui la vam impulsar hem donat públicament les gràcies a tots els que van fer-la seua, als que van adherir el seu nom als nostres com a promotors.
Les més de 70.000 adhesions han arribat fonamentalment d’Espanya, però també de països com ara els Estats Units o el Regne Unit i d’altres d’Europa, Amèrica i, àdhuc, Àsia. Com és lògic, la major quantitat de signatures han vingut dels territoris més poblats de la península, València, Barcelona, Sevilla… La sorpresa per als promotors de la campanya ha sigut que ha estat, curiosament, Madrid d’on han vingut quasi vint mil reconeixements a la tasca del Dr. Simón. No tot és Zona Nacional a Madrid, per si algú ho pensava: d’allí han vingut quasi el 29 per cent dels que han signat en favor del petit homenatge al Dr. Fernando Simón.
Així doncs, podem dir que els promotors hem assolit el nostre objectiu inicial, per això el diumenge 17 de maig eixirem per darrera vegada als balcons a aplaudir a tots els sanitaris que han estat els valents que ens han defensat del Covid 19.
Però, no ens enganyem: ni acaba la lluita contra la pandèmia ni podem deixar de lluitar amb coratge per una Sanitat Pública Universal de la màxima qualitat.
A partir del 17 de maig el repte és majúscul: es tracta de convertir eixa força col·lectiva, expressada des de cada balcó, des de cada finestra, des de fa seixanta sis dies, en una defensa ferma i efectiva de la nostra Sanitat i del nostre personal sanitari. Continuem.
