Joan de l’Alcàzar
Fa molts dies que els ciutadans estem confinats a casa i el cansament comença a notar-se en les converses que mantenim per vídeo, per veu o per WhatsApp. És cert que, a diferència del que passava dues setmanes arrere, ja s’hi veu llum al final del túnel; però també és evident que encara en queda molt de túnel. Queda molt i no és costera avall, precisament, el que caldrà caminar.
El cansament per estar tancats a casa, però, és gairebé un luxe per als qui només han de preocupar-se per la sensació d’una certa claustrofòbia. Això no és res en comparació amb els patiments dels que no saben si tindran o no treball en poder eixir de casa, dels que no saben si podran pagar el lloguer o l’hipoteca els propers mesos, dels que no saben si quan tot passe el seu sector laboral encara tardarà mesos i mesos a reactivar-se.
Altres ciutadans afegeixen a la fatiga i la incertesa el dolor per la pèrdua d’una persona estimada de la qual no van poder ni acomiadar-se. Com n’hi ha, també, milers de sanitaris que estan lluitant cos a cos a la trinxera hospitalària -amb massa baixes, per cert- als quals els aplaudiments de cada poqueta nit els reconforta, sí, però no saben si ens oblidarem d’ells quan el pitjor de la tempesta passe.
¿Ens oblidarem d’exigir als qui manen que han d’incrementar la inversió en salut, i que això s’haurà de fer a despesa d’altres partides comptables? Potser ens oblidarem de com ara estem d’agraïts als transportistes, a la gent de la neteja, a la dels supermercats, als llauradors i als ramaders o a la gent de la mar. Esperem que no.
Però, mentre arriba el dia després, els confinats i els que estan a la avantguarda per a que la majoria puguem estar tancats a pany i clau assistim a un espectacle indigne i lamentable, alhora que trist i decebedor. També tan irritant com perillós. Parle, clar, d’allò que està passant entre els diversos partits polítics que representen la ciutadania en les diverses instàncies de govern, però singularment al Parlament de Madrid.
Que quede clar que no es poden repartir responsabilitats de forma equiparable entre els diversos actors. No, en parlar de respecte i de bona educació no és comparable l’avaluació que mereix el Govern i la que hem d’adjudicar-li a l’oposició. El balanç entre els uns i els altres és aclaparadorament desfavorable per a l’oposició que pren seient als escons del PP i de Vox.
Dels d’Abascal i companyia no pot esperar-se una altra cosa que un discurs anti-sistema que traspua elevades dosis d’odi que ni amaguen ni dissimulen. És la seua estratègia, atacar, atacar i atacar sense descans un govern al qual voldrien ensorrar per a sempre més. Ells són molts i perillosos, però el més greu és que el Partit Popular els secunda -en el fons i en les formes- en l’atac a tot el que és la difícil i complicada tasca de govern en aquests moments.
Efectivament, el problema més agut, el de les arestes més tallants, és el que presenta el Partit Popular, alimentat ideològicament per la FAES d’Aznar, i representat per Pablo Casado i Cayetana Álvarez de Toledo, sapadors experts en demolició de la convivència democràtica en l’Espanya actual.
Al PP no han paït encara la moció de censura contra Rajoy i, amb el comportament que en ells és tradicional, podem seure còmodes perquè eixa digestió, si arriba, tardarà anys. Si arriba. Mentrimentres, ni la cruesa de la situació, ni el patiment de milions de persones, no els incita a aportar res en positiu. Sols intentar erosionar el Govern fins i tot al preu de minar la confiança dels ciutadans, al preu de desmoralitzar-los per un indecent càlcul partidari.
El jove dirigent que hi figura com a líder, si més no el que apareix en públic, Pablo Casado, és un home de paraula fàcil, especialment de mala paraula. És persona propensa a l’exageració dels dèficits dels altres i a l’enaltiment de les virtuts pròpies. A més, és capaç d’acusar ferotgement als altres de defectes o insuficiències que ell mateix pateix o comet, però que amaga sense cap rubor. Però si en alguna cosa destaca veritablement el líder (?) del PP és a l’hora d’insultar als seus adversaris. Ha demostrat sobradament que està capacitat per enfilar un insult rere altre fins a arribar a aconseguir repertoris escandalosos que farien empal·lidir el més groller dels bergants de taverna portuària.
En la darrera sessió de control al Govern no va arribar a embastar la quasi vintena d’insults que va dedicar-li al President del Govern fa uns mesos, però tampoc va estar fluixa l’actuació. En una duríssima intervenció en què va ser capaç de exigir-li a Pedro Sánchez que “el pes de el cost de la crisi caiga sobre l’Estat” i, al mateix temps, que “rebaixe els impostos”, Casado li va dedicar a Pedro Sánchez unes paraules que quedaran per a sempre en el llibre de sessions del Congrés: “Vostè no mereix el suport de l’oposició. La seua arrogància, les seues mentides i la seua ineficàcia són un còctel explosiu per a Espanya”.
Casado no explica quines són les pretensions actuals del PP. Fer caure ara el Govern de Sánchez, per a fer què? No hi ha cap altra majoria possible. Convocar eleccions? No pot ser. O sí, a mitjà termini. La conclusió més lògica és que només estan pensant en el dia després. Volen desgastar i desgastar el Govern per fer-lo caure tan bon punt amaine la tempesta, per a fer-se amb el boti de les restes del naufragi.
El Govern parla ara de reeditar aquells Pactes de La Moncloa de 1977. Més enllà de si la idea -o el nom de la idea- és bona, dolenta o regular, és impossible que persones que estan insultant sense descans i persones que estan rebent tan greus insults puguen pactar res que no siguen els padrins per a batre’s a primera sang a trenc d’alba.
El Govern no hauria de caure en el parany que li paren cada dia les dretes extremes, perquè ha de dedicar-se a governar i a treure el país endavant. I treure el país vol dir treure la gent, de l’hospital i de la cua de les oficines de l’atur.
Cada vegada hi ha més distància entre el que són comportaments habituals en l’escenari de la política partidària i el que són els convencionals en l’escenari en el que vivim la majoria de la ciutadania. Ja era una distància abismal abans la pandèmia, però dia rere dia encara s’eixampla més.
¿Com és possible que milions de persones cansades o esgotades i atemorides o espantades hagen de suportar l’espectacle de manca de respecte i d’educació elemental amb el que les dretes espanyoles es prodiguen i ens martiritzen cada dia?
¿És que no poden fer una oposició radical sense aixecar la veu i sense recórrer a l’insult i la desqualificació? ¿Així és com es comporten en la seua vida quotidiana, així gestionen les seues discrepàncies amb altres persones del seu entorn? Doncs si és així, en la vida particular ja veuran com s’ho fan i qui els aguanta, però en la vida pública convindria que cediren el lloc a altres. Convindria que no castigaren més una població que molt majoritàriament voldria que tots empentarem en la mateixa direcció per a eixir del pantà.
