Coronavirus i altres pandèmies

Josep Pla al seu famós Quadern gris, comença el llibre, amb aquesta frase: “8 de març. Com que hi ha tanta grip han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats”… una epidèmia de grip que va fer estralls el 1918 i l’escriptor empordanès ho recull en el seu llibre de memòries, reconstruïdes, com totes les memòries, sobre la seva vida i societat per retratar les formes de vida a Catalunya. S’analitza la vida d’estudiants, les afeccions, les tertúlies, la primera gran guerra a Europa del segle XX, s’examina la vida, es problemes econòmics i morals, les vulnerabilitats, la fragilitat, les desgràcies, el sofriment, les diversions, les preocupacions i les inquietuds dels humans en aquest tros de província humana i geogràfica de Catalunya que és l’Empordà i es repassen les idees, els valors morals, ideològics i polítics de la seva època. Un balanç per veure com en temps de crisi, com diu el tòpic, i sovint es confirma, ix el millor i el pitjor dels humans. Tot i que, també és important remarcar les lliçons i els gestos d’humanitat, de solidaritat, de comprensió i d’ajuda mútua.

El context de globalització fa ‘inèdita’ la malaltia del Covid-19, no només s’han clausurat escoles i universitats, la majoria de la gent estem confinats a les cases, sense eixir només per allò més bàsic, s’han tancat bars, restaurants, misses, reunions, partits de futbol, de bàsquet i de qualsevol tipus d’esport, l’activitat social sembla en suspens; només s’han deixat obertes les farmàcies, els centres de salut i hospitals, quioscs de premsa, els supermercats i el mercat de carrer de fruita i verdura, s’ha confinat completament i aïllat de la resta, els pobles de la Conca d’Òdena (Igualada…), perquè ha aparegut un focus d’infecció important, s’ha restringit la llibertat de moviment, les perruqueries que en un inici s’havien salvat de ser tancades, no sabem els motius, després s’ha esmenat i les perruqueres hauran d’anar a les cases de la clientela… Cosa molt més raonable per a no escampar el coronavirus. Es presenten unes setmanes de confinament que s’hauria d’estendre, a parer de molts científics, a totes les activitats laborals, tret de les absolutament necessàries i bàsiques per garantir l’abastiment d’aliments, la salut i la seguretat ciutadana. No obstant això, des del “Gobierno” de l’estat a Madrid, malgrat l’augment exponencial dels morts, es neguen a acceptar les propostes de confinament total i la suspensió de l’activitat laboral no essencial per prioritzar la vida plena. Entre manteniment de l’activitat econòmica o fer minvar les morts, s’hauria de prioritzar la segona opció, canviar l’ordre de prioritats és irresponsabilitat i inconsciència.

Com hem vist d’ençà de la fi de la segona setmana de març passat, des del Govern de l’Estat, s’ha activat l’anunci de “l’estat d’alerta“, de manera insuficient, amb poques mesures socials que garanteixen el sou dels treballadors, autònoms i de les xicotetes i mitjanes empreses, sense aïllar encara Madrid que és un dels focus més greus de contagi, sense acceptar el confinament dels Països Catalans (ports, aeroports, cessament de l’activitat laboral no essencial…), que demanda el Govern de la Generalitat i les Illes, amb unes mesures de recentralització, des de Madrid, que tracten de deixar de banda i subordinar les competències autonòmiques en salut i seguretat de Catalunya, País Valencià, les Illes, Galícia, el País Basc, Múrcia i Andalusia, amb discursos polítics patriòters, casernaris i militaristes, disfressats de mesures tècnico-sanitàries, que repeteixen la “unidaz”, “todos unidos“, “compatriotas”, “el pueblo espanyol“, com el virus uniformista d’un nacionalisme d’estat pandèmic i exterminador de les competències, decisions i disposicions de les altres nacions sense estat propi; com una mena de “guerra bruta” d’estat, quan el que es tracta és de confinament, d’aïllament, de separació, de distància, de distinció en funció de la realitat, destriar els focus de contagi i fer el talla-foc adient perquè el combustible del virus no afecte a les zones rurals o de la costa, els pobles, regions i nacions encara sense contagiar o menys contagiats, però a punt d’infestar-se. Perquè de manera insolidària els madrilenys (i la gent d’altres grans ciutats!) han fugit de la seva ciutat i comunitat escampant el coronavirus per tota la Península Ibèrica, el cas paradigmàtic de la irresponsabilitat madrilenya la representa la família Aznar-Botella fugint cap a Marbella. Malgrat el confinament parcial, els caps de setmana s’omplin les eixides de les grans ciutats de cues per escapar cap als pobles que estan poc preparats sanitàriament. Des de Múrcia, el Govern de dretes, s’ha pronunciat, amb fermesa, contra el perillós èxode madrileny encomanadís inclús amb tanta o més contundència que els Governs dels Països Catalans, que han dit poc, si més no, al País Valencià, tret d’alguna excepció, com el senador Carles Mulet, de Compromís, que es va pronunciar obertament i també la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià que ha exigit mesures de justícia social i l’aïllament immediat de Madrid.

La presidenta del Consell Balear i el Govern de la Generalitat de Catalunya també s’han pronunciat, fins ara, infructuosament, tot i que darrerament han acceptar aïllar les Illes, però no Catalunya i el País Valencià. Perquè des de Madrid, en considerar-se, per sobre de tots, no fan cas i giren la cara, com si no anés amb ells, quan a Llombardia, al nord d’Itàlia i a Wuhan, la Xina, els focus principals s’han aïllat de la resta. Però, “Spain is different“. Com afirmava Valle Inclán Espanya és l’esperpent civilitzatori i grotesc d’Europa. Fan les coses a la babalà, sovint sense cap racionalitat, ni previsió ni programació racional; en compte d’actuar amb confinaments, tancament de fronteres, medicina i investigació i acció científica, prioritzen les actuacions militars i policials per requisar material mèdic (màscares…) d’Andalusia i Catalunya i endur-se’l a Madrid, recentralització i espoliació, com a actuacions del que consideren les seves colònies particulars.

Albert Camus, va escriure en francès La pesta, traduïda al català per l’escriptor valencià Joan Fuster, amb pròleg inclós, edicions 62, labutxaca, comença el llibre amb l’aparició de rates mortes pels carrers d’Orà (Argèlia), una plaga desconeguda s’escampa i fa que moren homes, dones, infants i enmig d’una situació de confinament decretada per les autoritats, el metge Rieux i el seu company Tarrou, tracten de salvar vides enmig d’aquesta pesta del còlera, i analitzen el valor de la vida en si mateix sense necessitat de deus ni de sants, reflexionen, humanament, sobre l’absurd de la mort dels nadons, del mal, del sofriment, la heroïcitat del viure complint cadascú amb el seu ofici… en saber que els germens de la pesta, sempre poden tornar…

S’entén aquesta novel·la de Camus com una reivindicació de la vida humana, sense necessitat d’éssers sobrenaturals, ni de miracles, ni santedats pomposes i també com una metàfora de l’aparició del nazifeixisme, que sempre està latent, a punt per atacar i, de manera inesperada, com les rates, eixen de les clavegueres per escampar el mal, el sofriment i la mort, inclús dels infants. La Covid-19 no té ideologia, però sí la manera de gestionar la crisi causada per aquest virus; no es tracta de revifar el vell nacionalisme d’estat sempre latent i sempre ofensiu i combatiu contra tot allò que no combregui amb el seu centralisme jacobí, en aquest cas, espanyol; es tractaria de coordinar, de compartir, de col·laborar les diverses nacions de l’estat, des de la solidaritat, la cooperació, la solidaritat i el civisme, d’unes societats on s’ha vist l’abnegació dels equips sanitaris, també tot el contrari, l’acumulació de paper higiènic, l’acaparament de les màscares i aliments per banda de gent histèrica, poc solidària i espantada, com si fos la fi del món… “No hi ha barreres“, repeteixen com a lloros des del “Gobierno”, però ells les posen i les treuen quan els convé; efectivament, si es tracta de defensar els seus privilegis, a Madrid no hi ha barreres ni límits per apoderar-se de material sanitari o per deixar anar la població a les perifèries penínsulars; si es tracta de defensar-se i protegir-se per no ser contagiats, per decidir com si tinguérem autogovern efectiu, mitjans de comunicació de masses en català, coordinació de les entitats lingüístiques i comunicatives en la nostra llengua pròpia, des de Madrid, sempre separen, enfronten, divideixen els Països Catalans i s’apoderen de les nostres vides, costes, terres i sobirania, en desplegar els seus mitjans de comunicació, decrets polítics centralistes i forces d’ocupació; jorn a jorn, l’estat espanyol ens demostra que ens cal tenir un estat propi. En defensa pròpia, vital. Per estalviar-nos infeccions ben prescindibles.

No només hi ha la dimensió individual, sinó també la social, la col·lectiva, comunitària o “territorial“, com explica el canadenc Kymlicka a Ciutadania multicultural, 1996, a  Politics in the Vernacular. Nationalism, Multiculturalism, and Citizenship, 2001, Toronto, Oxford University Press…. Repeteixen com un psalm el virus no coneix de fronteres, però menteixen, enganyen, manipulen i falsifiquen la realitat, sense tenir en compte que la realitat nacional dels Països Catalans, Eukalherria o Galícia és bàsica per superar aquesta pandèmia, només recordem que el representant del BNG (Bloc Nacionalista Gallec) a les Corts de Diputats de Madrid, va denunciar que a Vigo, la majoria dels infestats de coronavirus, unes 14 persones, totes eren vingudes de Madrid, d’una manera irresponsable i sense cap respecte ni consideració per la vida dels altres… (Alguns desaprensius deuen pensar: “Si són gallecs [valencians, catalans, murcians, asturians o andalusos] se’ls pot contagiar!“). Lamentable.

Potser consideren, amb supremacisme i menyspreu, que els madrilenys no han de ser limitats i poden campar per on els doni la gana, perquè són alts funcionaris d’un estat impune i superb. La millor medicina hauria sigut (i encara ho és!) el confinament de Madrid des dels primers moments, evitant que s’hagués escampat per tota la Península Ibèrica; des de Marroc i Portugal han tancat les fronteres amb l’estat espanyol i a l’última hora l’estat espanyol ha accedit de mala gana a fer com que tanquen la frontera entre l’estat espanyol i francès, però sembla que és més un tancament virtual, més d’aparador que real… Els responsables d’aquest desgavell haurien d’esmenar-se o dimitir. Espolien mascares i pensen que amb policies, militars i discursets d’una monarquia corrupta, completament desacreditada, hereva de la dictadura, acabaran amb el coronavirus; dient-nos, ridículament, que hem d’actuar com si fórem “soldats” d’un rei que ix a sobreactuar, com si fos l’actor dolent del sainet Nel·lo Bacora, per a no dir res de la corrupció de la Casa Reial ni de la destinació dels diners que ha robat el seu pare per al sistema sanitari; mentre la majoria de la població pica les cassoles i protesta contra les seues corrupcions.

El 2006, Fred Pearce, va publicar en anglés The Last generation ( en castellà La última generació); hi ha The Uninhabitable Eart. Life After Warning, de David Wallace-Wells (Lo peor està por llegar, barrabes editorial) 1ª edició 2007, on James Hansen, director de l’Institut Goddard de la NASA per a estudis especials, Nova York, desembre 2005 escrivia:”Ens trobem a la vora del precipici del sistema climàtic, un punt més enllà del qual no hi haurà salvació”. Totes les dades ens adverteixen que és molt pitjor del que es pronostica científicament; que qualsevol guspira pot posar en risc la fràgil xarxa que sosté les societats humanes i els complexos ecosistemes vitals que ens aixopluguen.

Des de la darrera glaciació, els humans han prosperat gràcies a un clima estable i predictible. No obstant això, la nostra generació, serà la darrera que gaudirà de tals bondats climàtiques. Farien bé els ciutadans de parar l’orella, ens diu Fred Pearce, perquè el que ens arriba (i ens ha arribat!) va a ser dur. Ja ho és. Per començar el canvi climàtic no serà gradual. Com observem dia a dia. les pandèmies seran més recurrents i perilloses. Ens trobem veritablement, a punt de precipitar-nos per un abisme, com ens advertia Walter Benjamin, i els frens d’emergència no estan a punt. Especialment incomprensible resulta la ceguesa que caracteritza encara la nostra societat si es considera el fet que els qui adverteixen del perill no son quatre “esgarraguitarres milenaristes“, sinó la pràctica totalitat de la comunitat científica. En el passat el clima europeu va passar d’àrtic a tropical en un període d’entre tres i cinc anys. I això podria ocòrrer de nou… Segons Pearce, serà millor que oblidem aquell vell paradigma d’acord el qual la natura és fràgil. La veritat és justament la contrària: la natura és una bèstia indòmita, iracunda i plena de recursos; l’hem provocat, hem esgotat la seva paciència i ara està a punt de venjar-se.

Li hem declarat “la guerra” (és una metàfora, no sé si afortunada!) a Gaia i no tenim cap possibilitat de vèncer. El llibre de Pearce analitza aquesta batalla i ens suggereix la manera de retrocedir al punt en el que encara és possible negociar la pau amb el planeta Terra (James Lovelock).

Com podem negar la possible relació entre el coronavirus i els fenomens lligats al canvis climàtics, la contaminació i la insostenibilitat de la vida humana a la Terra? Estem obligat a aturar-nos, a parar la vida, un ritme frenètic, hauríem de fer balanç, d’autoconfinar-nos molt més, amb mesures d’urgència de salaris social pe cobrir els mínims, de reflexionar, sobre el consumisme, sobre un moviment de transport frenètic i insostenible, sobre una productivitat innecessària, sobre la solidaritat, l’ajuda mútua, sobre el reforç del sistema públic de sanitat, d’educació, de justícia social… Cal prendre nota i treure conclusions. Per canviar les nostres vides i les nostres societats. Un canvi de model, de paradigma, de la democràcia, dels drets humans, de l’economia, de les prioritats socials. Per viure d’una altra manera més lenta i parsimoniosa, menys contaminant, més saludable, austera, cooperativa… Sense fer-se tantes trampes ni tantes ficcions en no tenir en compte els límits de sobrecàrrega del planeta Terra. Hem de tenir en compte mesures de decreixement, els límits en la destrucció de la natura, sobrepassats, per banda dels humans: si volem sobreviure i, sobretot, que puguin sobreviure les generacions de l’avenir.