Joan de l’Alcàzar
La història ens demostra que de les grans tragèdies sempre se’n deriven conseqüències imprevistes, algunes de les quals poden arribar a ser ben positives. Un parell d’exemples.
Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es va produir una massiva incorporació de les dones al sistema de fàbrica per substituir els homes que havien marxat al front, fenomen que s’accentuaria encara més després la Segona, la de 1939 a 1945. En tornar els supervivents de la guerra, la resistència de moltes dones a tornar a les tasques domèstiques, com haurien volgut els conservadors de tota mena, va ser tan forta que moltes d’elles ja no ho van acceptar. Encara més massiu va ser allò que va ocórrer en 1945; tant que la participació de les dones en llocs de treball fins aleshores exclusivament masculins va provocar un seguit de canvis estructurals en la societat dels que avui encara ens beneficiem.
També després de la Segona Guerra Mundial, a Europa Occidental i els Estats Units es van viure els que es coneixen com Els Trenta Gloriosos. Tres dècades que van ser les de la implantació de l’Estat del Benestar. Era el temps de la Guerra Freda, caracteritzada per l’enfrontament entre Washington i Moscou, una època en la que l’expansió del capitalisme vingué de la mà d’una forta presència de l’Estat en tots els àmbits de la vida de la ciutadania, particularment en tot allò que tenia a veure amb les qüestions socials.
No són pocs els responsables polítics, àdhuc militars, que afirmen que estem en guerra contra el Covid-19. Si acceptem la metàfora, s’haurà d’afegir d’immediat que és una guerra completament distinta de les conegudes, també de les dues grans guerres del segle XX, incloent-hi l’espanyola. No sols no cauen bombes sense descans; és que no n’hi ha un enemic al que odiar, identificat per una bandera i amb un uniforme que ens vol envair per a sotmetre’ns. L’enemic ara és invisible i no en té nacionalitat ni identificadors, però l’amenaça és tan real com efectiva.
Guerra o no, podem fer servir la metàfora com a idea per a encoratjar-nos a actuar disciplinadament i amb un objectiu irrenunciable, que és vèncer el virus. El que sí és eixa guerra tan atípica, clarament, és que és mundial. Això si que no té discussió. Està afectant i encara afectarà més tant als països centrals com als països perifèrics.
Ara per ara, amb el que hem viscut, ja n’hi ha algunes idees que podríem anar anotant per a quan toque fer l’avaluació de danys de la pandèmia. Són alguns dels aprenentatges que caldrà no oblidar:
- Els sistema capitalista -individualitzador, insaciable i depredador-, en el que ens vam instal·lar des dels anys vuitanta del segle passat, el temps de la revolució conservadora de Thatcher, Reagan i altres imitadors menors, és inviable a mitjà termini i col·lapsarà, sí o sí.
És tan cruel, tan extremadament nociu per als interessos de la majoria dels éssers humans, que hem de modificar-lo estructuralment. Si no ho fem, no sols acabarà amb la vida en el planeta, és que –mentre això passa- serà absolutament inservible per a fer-li front a altres pandèmies com les que vindran.
¿Qui, sinó l’Estat i els funcionaris públics (metges, infermeres, policies, militars, administradors dels recursos essencials de tots) són els que lluiten, jugant-se la vida, en l’avantguarda d’aquesta guerra estranya? ¿Què hauria passat si l’Estat hagués estat tan reduït com dia rere dia reclamen els ultra-liberals?
¿Què estaria passant ara si fos el mercat el que decidirà com s’ha d’afrontar i amb quins recursos la crisi epidèmica? On està la sanitat privada, que és la que sempre volen vendre’ns?
Una pregunta que vol ser una senzilla nota de color en aquesta columna: ¿a quin hospital privat ha anat una coneguda ex responsable autonòmica de molta mamandurria quan s’ha contagiat, ella i el seu marit? Resposta: a cap; se’n ha anat a un hospital públic, de la xarxa que va voler desmantellar al complet.
- Caldrà tindre molta més cura de la que hem tingut darrerament, arreu els països democràtics, en els processos de selecció dels qui han de governar-nos. La gestió de la cosa pública no pot estar, com ara en casos notoris, en mans d’indigents intel·lectuals o de populistes egocèntrics i perillosos [cal posar-hi noms?]. Ara sabem que n’hi ha al timó d’alguns territoris gent que no valdrien ni com a responsables d’una petita comunitat de veïns. Fins i tot algun cap d’Estat haurà de ser avaluat de manera efectiva.
- Serà necessari que, en acabar “la guerra”, no ens oblidem dels que ara aplaudim amb tantes ganes i agraïment a diari per la seua tasca abnegada. A països com el nostre vam acceptar amb el silenci i la complicitat de molts com es retallaven les plantilles de professionals, com es privatitzaven amb entusiasme serveis bàsics susceptibles de ser rentables en convertir la salut, l’educació, l’assistència als majors, el transport, la seguretat i altres en una simple mercaderia.
Eixa rendibilitat -massa que ho sabíem molts, però ara tothom ho ha pogut comprovar-, era exclussiva per a les butxaques dels empresaris [i d’alguns polítics col·laboradors] que les havien propiciat.
- Però, no serà prou amb que no ens oblidem dels funcionaris, particularment dels de la salut. Amb quanta indiferència de tants vam acceptar la precarització rabiosa del treball de tants com ara són imprescindibles. Parle dels llauradors, dels ramaders, dels transportistes, del personal del comerç de primera necessitat, dels serveis de neteja i desinfecció, dels homes i les dones dels supermercats sense els quals no aguantaríem ni dues setmanes.
Caldrà plantejar-se seriosament una reordenació del mercat laboral; caldrà un altre tipus que no siga caïnita, en el que impere el Treball Decent, segons els paràmetres establerts per organismes com ara l’Organització Internacional del Treball.
- Serà imprescindible abordar una reordenació de la realitat geopolítica internacional. En el cas d’Europa, tot i les seues mancances que no han sigut menors, haurem de preguntar-nos que ens hauria passat sense el Banc Central Europeu i sense altres organismes de la Unió. Caldrà un govern europeu efectiu.
Lluny de l’enfortiment dels castells nacionals, com demanen alguns populistes de diferent signe, tots embolcallats en les seues petites banderes particulars, no ens quedarà altra que potenciar els organismes supranacionals per tal de facilitar la unitat d’acció i la coordinació necessàries.
A les amenaces que haurem d’enfrontar des del dia després, des del canvi climàtic als drames migratoris passant per les pandèmies que tornaran, haurem de respondre federats o confederats, però junts i coordinats, i amb els òrgans de direcció governamentals nodrits de gent de molta i provada vàlua.
Sí, com en altres ocasions, també amb els ensenyaments i les experiències que traurem d’aquesta crisi mundial, una vegada la superem, podrem trobar les raons i la força suficients per a fer un colp de timó potent que obri una nova època en el planeta. Convindria anar pensant en això.
