La bel·ligerància terrenal impune de l’Església Católica

CEEsp

Joan de l’Alcàzar

L’Església Catòlica Espanyola, apostòlica i romana, com es deia canònicament abans, potser encara, és una institució poderosa; sempre ho ha estat. Poderosa i agressivament bel·ligerant en assumptes terrenals molt allunyats dels camps de l’espiritualitat que li serien propis; territoris que només hauria de transitar en funció de la orientació pastoral que vulga donar als seus creients. A la resta dels ciutadans, evidentment, eixes recomanacions  o manaments no li interessen en absolut. Però, els clergues catòlics no ho veuen així, i es fiquen en el que fan o no fan el total dels ciutadans, fins i tot els que no formen part de la seua confessió.

Aquesta Església que va ser omnipotent a Espanya, però, cada vegada té menys combregants en la societat actual. Des de les xifres de matrimonis religiosos a les de batejos i altres actes litúrgics, s’evidencia que la seua influència cotitza a la baixa. Si hem de posar números concrets, un indicador molt fiable pot ser el que ens proporciona el Ministeri d’Hisenda. Segons aquest, poc més del 32 per cent dels contribuents es declara catòlic davant l’Agència Tributària, i ho fa marcant la casella corresponent de la seua declaració anual. És a dir, que gairebé el 68 per cent dels ciutadans no és catòlic –si més no fiscalment- fins al punt de recordar-se’n de l’Església a l’hora de posar-se a bé amb el César. En els últims cinc anys gairebé un dos per cent dels contribuents han desertat del seu compromís tributari amb ella.

I això que a Espanya ix gratis declarar-se fiscalment catòlic, com escrivia Ignacio Escolar aquests dies. No com a Alemanya, per exemple, on fer-ho implica un recàrrec addicional impositiu d’entre el 8 i el 10 per cent.

La major part del que l’Església ingressa per la via de Hisenda serveix per pagar als seus bisbes i a la resta del seu personal. No obstant això, una altra partida molt important la dediquen a mantenir la ultradretana Trece TV, una cosa que és il·legal segons la legislació europea que prohibeix, de forma explícita, finançar per aquesta via negocis privats, com és la cadena televisiva. Un canal que, afortunadament, només veu un minúscul 2 per cent d’espectadors. Una dada addicional sobre 13TV és que l’Església enterra en ella gairebé el doble del que inverteix a la secció espanyola de Càritas Internationalis, una organització que s’hi dedica al combat contra la pobresa, l’exclusió, la intolerància i la discriminació. Aquesta distribució de recursos entre 13TV i Càritas és tota una declaració de principis que il·lustra bé el que és aquesta Església Catòlica a Espanya.

La institució religiosa ingressa molts més diners. Deixant de banda el negoci de l’educació concertada, que mou més de 6.000 milions d’euros a l’any, l’Església obté 113 milions per la gestió del seu patrimoni cultural, 122 milions per lloguers i inversions immobiliàries de les quals està exempta d’impostos. Cal afegir, a més, altres 100 milions que l’Estat li abona per pagar als professors de religió, que la mateixa Església contracta i despatxa, sense que l’Estat tinga veu ni vot.

A més, eixa Església Catòlica, Apostòlica i Romana, que no dubta a intentar mossegar la mà de l’Estat que la manté cada vegada que ho considera; la que  s’aferra al Concordat de 1979 davant de qualsevol qüestionament de les seues regalies, és la que l’incompleix de manera flagrant. Aquest pacte il·lícit entre Espanya i el Vaticà diu, textualment, que l’Església espanyola es compromet a “aconseguir per si mateixa els recursos suficients per a l’atenció de les seues necessitats”. Quatre dècades després de l’entrada en vigor de l’acord, segueixen sense fer-ho. A més, continuen exigint subvencions i exempcions mentre que són bel·ligerants en contra de l’Estat democràtic.

Paral·lelament, l’Església Catòlica s’oposa a qualsevol tipus de fiscalització del seu funcionament econòmic i financer, i ho proclama amb el desvergonyiment que la caracteritza. El titular d’eldiario.es no podia ser més eloqüent: “Els bisbes reaccionen a l’informe sobre les seues ‘trampes’ financeres: “”El Tribunal de Comptes no pot fiscalitzar a l’Església””.

La batalla en la qual estan ara, l’última, és la seua hostilitat manifesta contra la Llei d’Eutanàsia que ha tingut entrada per a la seua tramitació parlamentària. L’assumpte seria menor si només atenguérem als toscos i grotescos arguments que fan servir, però amb la seua bel·ligerància l’Església entra directament en el terreny de la batalla política partidària incorporant-se amb armes i bagatges -per enèsima vegada- a la campanya de la dreta i l’extrema dreta espanyola.

Després d’afirmar ximpleries del tipus de que “n’hi ha persones malaltes que irradien pau i alegria” o que “el sofriment només pot afrontar-se quan s’és capaç d’assumir-ho per alguna cosa o per algú”, la Subcomissió per a la Família i la Defensa de la Vida de la Conferència Episcopal Espanyola ha sentenciat que la vida té sentit “fins al final” i han advocat per les cures pal·liatives en oposició a l’eutanàsia. És a dir, que en el seu atac a la tramitació de la Llei, els bisbes enarboren la mateixa bandera tramposa que la dreta i la ultradreta, la de contraposar les cures pal·liatives amb l’exercici de la llibertat individual d’aquell que desitja posar fi a la seua existència sense sofriment ni dolor.

Aquesta Església Catòlica que té no només problemes financers, sinó que pateix al seu si un problema del què encara no tenim la seua veritable dimensió, com és la pederàstia, es dedica a organitzar-los la vida als que no són els seus fidels creients. Doncs bé, l’última notícia en aquest terreny és que l’Església ha posat a un vicari que va tapar abusos a menors en una comissió anti-pederàstia.

¿Fins a quan un país democràtic avançat haurà de suportar tanta bel·ligerància agressiva contra tot el que signifique avançar en els drets individuals, que no obliguen a ningú a res, d’una institució que defrauda a la hisenda pública i que dóna aixopluc a delinqüents que haurien d’estar en presidi?

Més li valdria a aquesta Església i als seus fidels posar ordre dins de casa, complir amb les lleis que regeixen per a tots i deixar d’interferir en la vida dels qui no segueixen el seu credo.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER