“L’assassí que estimava els llibres”, de Martí Domínguez

L’assassí que estimava els llibres de Martí Domínguez, Proa, 2017, 315 pàgines, coberta il·lustrada ambThe Aparment Block, de Peter Churcher,  és molt més que una novel·la negra. Un homenatge als llibres arrelat en una trama centrada en la ciutat de València i el seu entorn, el contrast entre la gent de llegeix i la que no ho fa, entre la ciutat de València i els seus pobles, les guerres caïnites entre els escriptors i els crítics, en xoc entre el bon gust i la ‘coentor’ que és un mot en el català de València que és gairebé intraduïble a altres llengües amb exactitud, potser una aproximació seria “allò kitsch”, la cursileria, el mal gust, el ‘pastix’, la vulgaritat llampant, la grolleria estètica, la pobresa d’esperit, tot i que, en traduir-lo, sempre hi ha matisos que se n’escapen, com apunta Hilary Putnam pel que fa a la intraductibilitat dels mots en contextos culturals diferents. Ens mostra, Martí Domínguez, de manera caricaturesca i ben real, la cultura i la incultura, la mediocritat i les misèries d’aquella part de gent de la ciutat de València que odia la nostra pròpia llengua i cultura catalanes amb una intensitat solidificada, entre la ignorància, la inconsciència, la irresponsabilitat i un poc trellat profús. Hi ha diversos nivells de lectura, perquè està escrit amb capes de ceba que cal pelar per aconseguir treure l’entrellat mitjançant el plaer de la lectura; un escrit que necessita d’una hermenèutica acurada que copse la riquesa del que s’escriu per mostrar la complexitat de les nostres societats actuals, explicitar les seues tensions, xocs, enfrontaments i contradiccions; els poders i els contra-poders o resistències; de com el viatjar ‘turístic’ de la burgesia, que s’ha expandit a totes les classes socials, posant en risc la sostenibilitat ambiental per als éssers humans, no necessàriament guareix la ignorància culpable de confondre Torís (Ribera Alta, País Valencià) per Torí (Itàlia) a propòsit d’unes sabates.

Comença Martí Domínguez la novel·la de L’assassí que estimava els llibres amb una cita de Saul Bellow, a Herzog: “Existeixen tres mil milions d’éssers humans, tots amb les seues possessions, per poques que siguen, tots amb un microcosmos, per pobre que siga. Sí, cada home té un tresor particular, alguna cosa seua i distinta, encara que siga un captaire”. Remarca la singularitat, la distinció i l’excepcionalitat de cada ésser humà; cadascú és un món. Com tot escrit, però especialment aquesta novel·la, té diverses capes de lectura, des de les més superficials a les més profundes; s’inicia així: “Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas De Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor“.

Enmig d’històries d’investigació policial per esbrinar el per què de tot plegat, enmig d’amors, desamors i embolics de sexe de joves i adults, de relacions d’amor i d’odi entre escriptors per les crítiques literàries o errates de traducció, d’ambicions universitàries (frustrades o reeixides), d’atacs a les llibreries que tenen llibres en català a l’aparador, que escenifiquen bocins verídics del recent passat de la realitat valenciana, hi ha una arquitectura, una columna vertebral que sosté tots els relats, un entramat bibliogràfic i cultural de gran magnitud que travessa tota aquesta novel·la de Martí Domínguez. Hi ha un debat d’alçada sobre el paper de l’escriptura, de la lectura, de la cultura i la responsabilitat dels intel·lectuals en la vida social del nostre país per transformar el magma humà indestructible de la vulgaritat i el fanatisme. En algun moment s’escriu: “En aquella ciutat se vivia totalment al marge del món intel·lectual. Possiblement en pocs llocs del món els creadors tenien menys crèdit i menys influència que en aquella urbs. D’alguna manera, se’ls veia com busca-raons, sempre qüestionant-ho tot, sempre disconformes, sempre entre problemes, problemes abstrusos i sense sentit. Si aquell futbolista afirmava que no llegia llibres, tota una ciutat podria declarar el mateix: ningú no llegia res, res de consistent, s’entén. I els pocs que llegien eren l’excepció que confirmava la regla, i no comptaven per a res en l’entramat social d’aquella metròpoli, que senzillament els ignorava per complet i vivia molt feliç allunyada de tot del conreu seriós de la cultura“.

Més endavant, també apareix La defensa dels intel·lectual de Jean-Paul Sartre, on es diu: “L’intel·lectual és algú que es fica on no el demanen”, o bé “El conjunt d’intel·lectuals apareix com una diversitat d’homes que han adquirit una certa notorietat per treballs que demostren intel·ligència i que ‘abusen’ d’aquesta notorietat per sortir del seu àmbit i criticar la societat i els poders establerts en nom d’una concepció global i dogmàtica -vaga o precisa, moralista o marxista- de l’home“. Sartre és també autor, entre d’altres de Les mosques, que s’esmenta. Ras i curt, conclou l’inspector de policia que investiga els crims, “l’intel·lectual és un buscaraons“. En canvi, davant l’afirmació de Sartre que l’intel·lectual és algú que es fica on no el demanen… s’amplia i es matisa dient que l’intel·lectual és algú que fa servir els seus coneixements per actuar pel bé comú, i és en aquesta dualitat on resideix la força del terme. Un erudit, en Goethe, posem per cas, no és un intel·lectual: és un erudit. Però algú que fa servir la seua cultura sobre Goethe per a fer el seu poble més savi sí que ho és… Hi ha una crítica a l’especialització i la fragmentació del coneixement, de professors molt còmodes per al poder, ja que no qüestionen res, no s’oposen a res, no es manifesten mai. Fan els seus articles en revistes especialitzades, que no llegeixen més que un grapat de col·legues, són invisibles per al seu poble… Davant dels qui opinen que el coneixement ha de ser neutral i la universitat no ha de fer política, en un debat radiofònic, es respon que el coneixement no pot ser neutral  perquè ser neutral és ja una elecció, i inhibir-se és fer ja el joc a una de les parts, aliar-se amb ella…

Sartre en el seu llibre sobre els intel·lectuals explica que resulta impossible separar el coneixement d’idees polítiques, que tota ciència duu aparellada una política. Res més menyspreable per a Sartre que aquests acadèmics que creuen que estan per sobre de la res publica. El pensament sense política és com la ciència sense consciència: pobresa d’ànima… Per reblar el clau que no podem separar el coneixement i la política, en un debat radiofònic un intel·lectual entrevistat, que preferia els dretans declarats que els falsos apolítics, els odiosos neutrals. Els falsos apolítics són els pitjors, deia sempre, com segurament saps, Hans Adolf Krebs va nàixer en el si d’una família jueva, en Hildesheim. L’any 1933, va haver d’emigrar a Anglaterra, pel fet de sentir-se amenaçat per la política antisemita del Tercer Reich. I com segurament saps va aconseguir el premi Nobel l’any 1953, que va recollir com a britànic. Vols dir-me que el coneixement i la política són coses distintes? pregunta Cantallops a una aprenent de periodista que pretén separar el coneixement de la política, la cognició de l’interès pràctic, com recorda Habermas en Coneixement i interés.

Aquestes reflexions sobre la ciència sense consciència o amb consciència, que fa servir Martí Domínguez, m’ha recordat alguns llibres i escrits de l’intel·lectual francès, d’Edgar Morin, que ha combatut les separacions, la parcel·lació i els departament estancs del saber universitari i de la recerca, perquè la realitat és conjunta, complexa, interelacionada, interdependent… Sobre el paper dels intel·lectuals per analitzar els fets de la realitat i l’eina del llenguatge com a expressió de la defensa dels drets humans i de les transformacions socials per millora la societat, però també de l’expansió de l’odi, del ressentiment, de la manipulació, de la destrucció dels altres, s’esmena els assaigs de Victor Klemperer, com un analista del llenguatge del nazisme. Un llenguatge que retorna perquè “La nostra terra està sembrada de camps d’extermini”, com afirmava Steiner a Els llibres que no he escrit, Arcàdia, 2008; i Jordi Solà ens recorda a al seu darrer llibre de pomes, Ira (Tanit Poesia): “L’ésser duu oculta la llavor de l’extinció”, la capacitat constructiva i destructiva, de creació i d’anihilació dels humans.

Sartre, a la conferència de Tòquio, diferència entre en gos guardià o fals intel·lectual i l’intel·lectual de soca-rel: el primer és un tecnòcrata de la cultura, un funcionari del saber: aquest contraintel·lectual és qui difon, per mitjà de la manipulació, amb arguments que es pretenen rigorosos, la vella ideologia hegemònica de classe. En, canvi l’intel·lectual autèntic és aquell que posa en dubte el que el filòsof denomina falsa universalitat: els principis que volen ser elevats a raó normativa per part de la classe dominant… Tot i que les coses no són ni blanques ni negres. Sartre té raó quan diu que vivim en una societat de funcionaris. El paper de l’intel·lectual és remoure-ho tot, no deixar res en peu, dubtar de tot, qüestionar-ho tot. Ficar-se on no el demanen, en efecte. Ser un obstacle a la classe dominant, que viu còmodament entre uns preceptes intocables. I això en la nostra societat pràcticament ha desaparegut. La universitat s’ha convertit en un cau de funcionaris, que fan classes com qui despatxa en un supermercat. Les assignatures s’assemblen més a parades d’un mercat. Venen idees envasades al buit, mai pensament fresc… tot i que sempre hi ha qui s’esforça per sacsejar la seua societat, per remoure una mica les aigües estancades.

Hi ha també al PostScriptum del 9 de gener, que ix tots els divendres a un diari de València, Levante-El Mercantil Valenciano, les crítiques a la traducció del llibre de Paul Feyerabend Contra el Mètode, un home que al tanatori ha de dir una paraules, en una celebració laica, davant la mort del filòsof, portava una samarreta amb el lema Salvem l’horta; referències a la traducció de llibres d’Austen, Melville, Richadrson, Joyce, Twain i molts d’altres; una citació de Voltaire a la marquesa du Châtelet en uns versos famosos: “Qui no té el caràcter del seu temps / Del seu temps té tota la desgràcia”. Descansa en pau, amic“.

S’esmenten alguns escriptors que s’han suïcidat, John Kenedy Toole, autor de La conjura dels necis, després que uns editors li rebutjaren la publicació de la seua novel·la, que després de mort guanyaria el Pulitzer, la Virginia Woolf es va endinsar en un llac amb les butxaques plenes de còdols, la bella Syvia Plath va ficar el cap dins d’un forn de gas, Stefan Zweig i la seus dona s’intoxicaren de barbitúrics… La manera de morir, sovint, diu molt de la vida de cada escriptor. Com deia Sylvia Plath, morir és un art.

En alguns dels capítols d’aquesta novel·la es reitera el bloc del lletraferit, de Biel Mesquida T’estim a tu. Empúries. Barcelona, 2001, amb el text: “Si l’escriptor es fa un altre -es transforma- quan escriu, si carrega d’espires cada lletra, perquè sien lletrafogueres que encenguin el lector, si deixa cèl·lules de la pell per les retxes perquè el lector pugui sentir tactes de contactes, si s’escriu quan inscriu un albafet d’ombres entintades, cal que el lector toqui ben tocat si vol que la lletra també i tan bé el transformi”. S’esmenta a Diderot coma model de generositat, de conrear el coneixement pel gust de regalar-lo; s’esmenta la llei de la Memòria Històrica per reparar les ferides obertes, com al cementeri de Morella es va fer una exhumació d’una fossa comuna, però la fossa estava buida. Sembla que l’havien exhumat a mitjans dels anys cinquanta, i se’ls havien emportat al Valle de los Caídos, on hi ha més de trenta mil morts, la major part d’ells republicans, desenterrats de les fosses comunes sense el consentiment de la família; el mal gust d’un monument faraònic, el mal causat als que han de suportar estar soterrats al costat dels seus propis botxins, en un monument que glorifica el feixisme.

També s’expressa que el món intel·lectual era un vesper, tots estaven més o menys barallats, les ofenses eren embullades i sovint incomprensibles…

Recorde ara als anys vuitanta, quan anava a la lectura de poemes al Forest d’Arana o al Café Lisboa quan estava al carrer Cavallers, durant la lectura de poesies, tot  allò semblava un plàcid combregar comunitari, una missa poètica, amb sacerdots i sacerdotesses molt elegants recitant, a l’altar d’un bar, amb faristol i tot, belles paraules plenes de significats i metàfores enginyoses, però, sovint, només terminaven les lectures i cada colla es reunia per separat, abeurant el que cascú volia, començaven les crítiques esmolades, més o menys subtils, d’uns contra els altres, els partidaris de la misogínia contra les feministes, els d’una tendència més impressionista a una més surrealista, els més partidaris de pouar en la tradició grega o llatina contra els que preferien inspirar-se en la literatura portuguesa, xinesa i japonesa, la colla del Carnestoltes de Benimaclet i la de Mislata s’aliaven contra la del centre històric de València o a l’inrevés, inclús els anomenats ruralistes, sovint acusats de fer servir mots grossers i pagesívols (com deia mossèn Bernat Fenollar, valencià de Penàguila, nascut el 1438), s’alçaven, en defensa pròpia i marcant el pas, contra els urbanites … que, des de la distància, em semblaven disquisicions divertides sovint plenes de rancúnia i de grans grams de mala llet. Però també d’agudesa, d’enginy, de lleugeresa ocellaire volàtil o de pesant i fonda profunditat marina.

Paul Cézanne va dir al seu pare que abandonaria els estudis de Dret i que es dedicaria a pintar, aquest va tindre un gran disgust; i, efectivament, la vida de Cézanne fou plena de complicacions, de moments amargs, lluny de l’alegre pau burgesa que hauria aconseguit si s’hagués fet notari o banquer… Però ell va decidir abandonar un camí fàcil, ben senyalitzat, i lliure de perills, i tirar muntanya amunt, camp a través, sense cap guia ni cap seguretat d’assolir el cim, sense cap garantia de no defallir en l’intent… Perquè bona part dels que s’han dedicat a l’insegur art de la creació han hagut d’enfrontar-se amb els prejudicis i consells, quan no imposicions, dels seus familiars i amics més íntims. La genialitat és una llarga batalla… En la lluita per explicar l’arribada de Goethe a Roma, el descobriment del món clàssic i el mediterrani, l’escriptor se’l va imaginar passejant per la ciutat eterna cantant el Don Giovani de Mozart, un crític va copsar aquest comentari tan erroni i va escampar tant com va poder aquesta errada: “quan Goethe era a Roma, encara no s’havia estrenat l’òpera… Faltaven uns pocs dies!”.

Hi havia gent capaç, de matar-se per una errata llibresca o per un comentari desafortunat que pot fer fracassar un llibre? Rosa Luxemburg va escriure: “La llibertat és sempre dels que pensen diferent“, en una apologia de la llibertat ideològica i d’expressió. S’esmenta també a Lucreci i als cantautors Víctor Jara, Atahualpa Yupanqui i Jorge Cafrune; a Cavanilles, a Bertrand Russell: “No es pot dir que el cristianisme haja fracassat perquè mai s’ha posat en pràctica“, que efectivament es podria aplicar a moltes altres coses; la publicació d’un nou poemari titulat Un mar en calma d’Amadeu Valldecabres, premi ciutat de Borriana, com una metàfora de la vida, la que bull a les profunditats sota l’aparença d’una superfície calma. La vida és així: “la processó sempre va per dins“. La perplexitat de la vida, els somnis no realitzats; la poesia com una llarga elegia de la infantesa perduda, una autodescoberta, retrobar la veu dormida… La poesia com un plat de cocció lent, amb un bon sofregit. No hi valen les presses; sols si s’ha viscut molt, i molt ràpidament, es pot arribar a la decantació de la veu més pura i intensa, al sabor total. L’amor és l’oliet que tot ho impregna, i porta la vivència de tots els elements del cuinat… Però de seguida es fa ranci i cal tornar a començar. L’amor, fet i fet, és l’oliet del sofregit de la carn.

El poeta Josep Carner als qui s’enfronten els Imprescindibles de manera acarnissada, les polèmiques amb sarcasme, que requeria un manual d’ús per a poder comprendre l’entrellat del litigi a mort, la crítica amarga, en l’escriptura o en la traducció, posem per cas d’Herzog de Saul Bellow, “If I am out of my mind, it’s all right with me, thought Moses Herzog…“, traduït, amb un “col·loquialisme lleig”, per “Si estic com una cabra, què vols que hi faça“… On el crític etziba en un debat sobre ‘la correspondència exacta’ entre la llengua i les coses del món terrenal: la subtilitat lingüística és consubstancial a la bona escriptura: el bon escriptor s’esforça per collir amb exactitud el terme exacte, per arribar al fons de l’assumpte; un literat és un ponderador de mots, un recol·lector de paraules, un exegeta de l’adjectivació, un equilibrista de contrasts, un prestidigitador de l’alfabet. L’escriptor escriu de la seua vida, i forma part d’ella, s’exposa a la mirada pública. Fet i fet, a l’escriptura es conten coses, si pot ser de manera artística, com Thomas Mann va escriure de la seua família als Buddenbrook, Gothe dels seus amors al Werther, Proust reconstrueix el seu univers a A la recerca del temps perdut... Per això, sovint és molt difícil separar vida i obra, tot i que Michel Foucault a l’ordre del discurs, suggeria que volia fer un discurs ‘anònim’, deixar-se arrossegar pel llac de l’atzar, sense les petjades a sobre la sorra de la platja que l’aigua esborra, ni màscares (‘personals’!), sense les coaccions del poder, de la veritat, de la llei, de les prohibicions, per sobre de la diferenciació de la vida individualitzada, com una allau de mots que baixa com el torrent l’aigua de les rieres vers el mar que configuren les ones del llenguatge.

Esmenta escriptors executors o que firtejaven amb l’assassinat com Kristian Bala, que va assassinar un home i més tard va escriure una novel·la Amok, sobre aquest crim a Polònia, està condemnat a 25 anys de presó, d’Oscar Wilde a Ploma, llapís i verí on defensava un gran escriptor i dibuixant anglès, però que havia enverinat tres familiars seus amb estricnina; se sospita que Arthur Conan Doyle va ser qui va enverinar el seu amic Bertram Fletcher Robinson per a furtar-li l’argument d’El gos de Baskerville i s’interrroga, t’imagines que l’autor de Sherlock Holmes fóra un assassí? Després de citar best-sellers, de Ken Follet, de Dan Brown, de Pérez Reverte o La gran dormida de Raymond Chandler, que no recorda si els va acabar de llegir, esmenta Cartes a Sophie Volland, de Denis Diderot, la millor prosa franseca del segle XVIII, en paraules de malaguanyat i excel·lent crític George Steiner, també s’esmenta a Saint-Beuve, Flaubert i Madame Bovary, sobre el fetitxisme de L’orgia perpètua de Vargas Llosa, Le père Goriot de Balzac. Diderot, autor de Jacques el fatalista, es va enfrontar a la seua família perquè no va voler continuar amb l’ofici del seu pare, fabricant de ganivets, i s’explica la navalla de dues fulles de Diderot; la malaltia de Thomas Bernhard, que tot ho empesta; De Sagunt a Perpinyà de Giacomo Casanova, sobre un viatge on escriu que “València té un clima excel·lent, molt propera a la Mediterrània i regada pel Guadalaviar. Situada enmig d’un camp somrient, fèrtil en tot allò que la natura pot oferir a l’home de més delectable, és vivificada per l’aire més sa i més suau, i dista tansols una hora d’aquell famós amenum stagnum que la nodreix de peixos exquisits. Per a un foraster, però València és una ciutat molt desagradable perquè no ofereix cap d’aquelles comoditats de la vida que, amb els diners, es troba a tot arreu. S’hi allotja malament i s’hi menja pitjor, no s’hi pot viure ni conversar perquè no hi ha vida de societat, i ni tan sols raonar amb algú, perquè malgrat la universitat no hi ha cap individu que meresca ser anomenat home de lletres”.

Apareixen també a la novel·la els llibres de Quim Monzó, Uf, va dir ell, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, El perquè de tot plegat, Guadalajara, a la recerca de l’oració “M’agrada molt, la teva cigala…”, inclús el Soles de Clarín, a propòsit de si el crític ha de deixar més amics que enemics. També hagués pogut esmentar, Martí Domínguez, Los abogados de la literatura de Marcel Reich-Ranicki on s’analitza les polèmiques entre escriptors i crítics en la literatura alemanya, la intransigència, la malvolença, els ressentiments, el odis, els elogis barrejats de retrets, a la manera com Steiner, que ens acaba de deixar el 3 de febrer passat, s’autoflagel·la, amb ironia, de ser un ‘paràsit’ i de ser capaç de canviar tot el que ha escrit per una creació literària bella d’unes quantes línies… potser en una subtil petició de més reconeixement. Perquè li diguem que el seu treball d’erudició intel·lectual, ha estat valuós i ha oxigenat i nodrit la cultura, la manera de llegir, de conèixer, de comprendre la idea d’Europa (la dels cafés, del passeig accessible i la els noms dels carrers que assenyalen la memòria) i d’entendre millor la literatura i la idea del món.

Sobre la vanitat dels fills que es fa suportable perquè recolza la dels pares, Martí Domínguez suggereix que podria haver estat escrit per Rochefoucaultd, el pas per la vida de molts progenitors tan sols té aquest possible lenitiu: veure triomfar els fills; altres es conformen en ésser una màquina de fer diners, col·leccionar art, cases, automòbils… El llibre que es troba a una llibreria de vell, titulat El perfecte pescador de canya d’Izaak Walton, amb una introducció d’Unamuno, que va escriure Niebla en les ribes boiroses del Tormes; el Tratado de las buenas maneras d’Alfonso Ussía, que portava de subtítol Para que no sea usted un cursi ni un hortera (d’algú que es vanta de no ser cursi ni hortera!), rescatat de l‘Asil del Llibre on havia anat a morir; la biografia de Sándor Márai, publicat per Universitat de València: “La família fou testimoni de com Márai, que sempre havia estat extremadament reservat i que no era capaç de mostrar els seus sentiments de manera oberta, es va quedar literalment gelat en aquella ocasió”… També es conta com es va suïcidar perquè no volia haver de menester d’ajut d’altres i perquè havia viscut la vivència d’un familiar pròxim amb una gran dependència i sofriment. Es recorda de Valentine Gersbach, el coix més famós de la literatura, al seu parer per sobre del capità Ahah de Moby Dick… En aquest context, pàg 254, es relata: “un grup de skinheads va obrir la porta vidrada de la llibreria i va llançar un pot de pintura blava i unes bombetes fètides, mentre cridaven: “Rojos fora! Comunistes de merda!“. Gregori va eixir al seu darrere esperitat, cridant, feixistes! feixistes! i els va perseguir uns quants carrers fins que els va perdre la pista. Després va regressar a la llibreria”… Els biòlegs de Hitler, on s’exposa com “la ciència se pot posar al servei d’una ideologia, d’extermini i d’eugenèsia… Com se pot matar científicament. Gran part de la intel·lectualitat alemanya va ser nazi. És sorprenent com els rectors de les universitats alemanyes varen netejar de professors jueus els seus centres, i com els professors amb carnets nazis feren ràpidament carrera. Alguns de molt notables”. Aquest és l’eix conductor de L’esperit del temps, la novel·la que Martí Domínguez va publicar després i que ha rebut el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, 2019.