L’eutanàsia i els enemics de la llibertat

Dr Montes

Joan de l’Alcàzar

Els enemics de la llibertat no descansen mai. Ni de dia ni de nit, ni en hivern ni en estiu; ells estan sempre vigilants per a que ningú desborde els seus dogmes, els seus postulats ideològics, fins i tot les seues supersticions. S’omplin la boca parlant de llibertat, però per a d’ells la llibertat és allò que ells entenen, allò que ells consideren, allò que ells toleren; la que ells homologuen com a tal. Tot allò que no càpiga dins aquests marcs, és inacceptable i ha de ser prohibit i perseguit. Amb el Codi Penal en una mà i una estaca en l’altra, si molt els convé.

El mateix fa que parlem d’economia, que de drets individuals, com ara el d’expressar-nos lliurement, o el d’estimar a qui desitgem, o fins i tot el de morir sense haver de perdre la dignitat a causa del dolor o el patiment, físic o anímic.

A Espanya, els enemics de la llibertat sempre s’ubiquen en la dreta política i partidària, i sempre es consideren els únics legitimats per a discernir què és i què no és acceptable, ja siga en el terreny de la política, l’economia, la cultura o la moral pública i, fins i tot, privada. A més a més, els enemics de la llibertat sempre han comptat amb l’Església Catòlica, la Institució, amb el seu exèrcit de frares, capellans, bisbes, arquebisbes i cardenals preconciliars, directament integristes i reaccionaris.

No cal parlar de la Conferència Episcopal, incapaç d’acceptar que milions de ciutadans no formen part del seu ramat.

Pel que fa al terreny partidari, és fàcil comprovar que els enemics de la llibertat sempre han donat la batalla davant qualsevol proposta progressista. És evident que els més aferrissats defensors actuals de la Constitució de 1978 són els que van votar No en el referèndum d’aquell 6 de desembre. Després, en 1981, es van oposar, amb arguments que sobtaven per la seua pobresa reaccionària, al divorci. Més tard, van cavar trinxeres en contra de les lleis per a la interrupció voluntària de l’embaràs -en les dues, la de 1985 i la de 2010-, esgrimint la bandera de les seues creences religioses, que sempre han volgut i volen imposar a tothom com a dogma inviolable. Cosa pareguda va ocórrer en 2005, quan el govern Zapatero va treure endavant la Llei que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe. Constància empírica n’hi ha que destacats dirigents polítics de la dreta espanyola han fet servir les lleis contra les que bramaven quan ho han considerat oportú. La coherència no és una virtut que els caracteritze.

És sempre molt previsible la pauta, el protocol d’actuació dels enemics de la llibertat, com és impressionant constatar què estan disposats a dir i a fer en contra dels avanços en l’ampliació del marc de les llibertats individuals que una societat com la nostra pretén reiteradament eixamplar. En el recent debat al Parlament de Madrid, la dreta partidària ha sigut molt explícita en la seua oposició a la proposta de llei quan, des del Partit Popular, el seu portaveu, José Ignacio Echániz, va arribar a afirmar que el govern de Sánchez ha presentat aquesta Llei per a abaratir costos, per a estalviar en l’atenció a “persones que son molt cares al final de la seua vida”, de forma que “per al PSOE, l’eutanàsia és una política de retallades” [atès que] “al darrere hi ha una filosofia de l’esquerra per evitar el cost social de l’envelliment al nostre país”. Ningú l’ha desmentit des de les files del seu partit. Tampoc va ser sorpresa la intervenció de la representant de Vox –una escissió recent del PP, que ara són socis arreu Espanya, convé no oblidar-ho-, qui a més d’insistir en l’argument de l’estalvi amb els vells, va sostindré que la llei d’eutanàsia converteix l’Estat en “una màquina de matar” i els metges en “botxins”. No, no reconeixen límits. NI els més elementals de la decència intel·lectual.

Eixa resposta per defecte de les dretes hispàniques, eixe “de què es tracta, que m’opose”, ja està denunciat àdhuc per conservadors intel·ligents com José Antonio Zarzalejos qui, a propòsit del debat parlamentari sobre la llei reguladora de l’eutanàsia, va escriure “Confesse que vaig enrogir de vergonya quan vaig escoltar la intervenció de José Ignacio Echániz al Congrés dels Diputats el passat dimarts. Oposar-se a la llei reguladora de l’eutanàsia amb arguments financers, suposant que el projecte de norma està inspirat en que la sanitat pública s’estalvie les despeses que comporta l’atenció a malalts de les característiques que descriu el text, em va resultar ofensiu”. A més, el periodista, que va ser director de l’ABC, va reblar el clau en afegir: “La dreta espanyola no està tenint respostes a aquests fenòmens de transformació social que l’expulsen de la seva zona de confort ideològica […] El refugi en la negativa i en el llenguatge gruixut i hiperbòlic (de vegades insultant) és un placebo polític, una manera d’embolicar en paraules dures la debilitat d’idees i d’estratègies”.

Té molta raó Zarzalejos. La societat actual és més oberta, més democràtica i més lliberal que la dreta partidària pura i dura, i és per això que –segons enquestes fiables- mes de tres quartes parts dels ciutadans estan a favor de regular el dret d’eutanàsia. Àdhuc el propi Parlament de Madrid ho és, d’obert, com ho demostra que PP i Vox es van quedar a soles en el rebuig a la proposta, mentre que dos centenars de diputats li van donar suport.

És molt important, i convé dir-ho amb força i claredat, que aquesta Llei ixca endavant, de forma que els tràmits parlamentaris, que no en són pocs, permeten que estiga al BOE abans que finalitze l’any. Però, aquest reconeixement no ens ha d’amagar que la proposta confirmada es queda lluny de garantir la vertadera llibertat d’aquells que considerem que la vida ens pertany en exclusiva, i que aquesta convicció no admet limitacions ni ideològiques, ni morals.

La proposta aprovada pel Parlament de Madrid és molt garantista, potser massa i tot, fins al punt de ser molt més restrictiva del que convindria. Més enllà del reconeixement a l’objecció de consciència dels professionals sanitaris -que és un assumpte que caldrà gestionar adequadament per a que no esdevinga un obstacle per a l’aplicació efectiva de la Llei-, n’hi ha tres aspectes que poden provocar una efectivitat asimètrica d’aquesta segons des de quin indret d’Espanya es demane la seua aplicació.

Una important limitació del projecte presentat al debat parlamentari és que sols serà possible acollir-se a la Llei per dos motius: malaltia greu i incurable o malaltia greu, crònica i invalidant. Una altra és que el ciutadà que vulga exercir el seu dret haurà d’estar capaç i conscient, la qual cosa margina a les persones amb problemes mentals que els provoquen dependència o que hagen entrat en coma. Caldria excloure d’aquesta limitació a aquells que abans hagueren manifestat en temps i forma –mitjançant el Testament Vital- el seu desig de no allargar inútil i penosament la seua vida.

La tercera limitació és la que ve de la mà dels terminis i de les instàncies que el peticionari ha de superar per a veure acomplir-se el seu desig de morir de forma digna. Primer caldrà l’opinió del metge responsable del pacient i després la d’un altre com a segona opinió. Se li atorguen quinze dies al primer i deu al segon, la qual cosa ja en summa vint-i-cinc dies que poden ser interminables. Però, encara queda la part més dura del que pot ser un calvari tremendament feixuc. Una Comissió d’Avaluació i Control Previ (formada a cada territori per consens entre el Ministeri de Sanitat i els governs autònoms) serà la que, finalment, si s’escau, haurà de dictaminar en el termini “més breu possible” la acceptació o no de la petició de l’interessat.

Massa dies per a les passes una i dues, i absolutament inacceptable la indefinició quant al temps de dictamen de la Comissió d’Avaluació. A més, aquesta comissió pot convertir-se en una trinxera inexpugnable en la que poden fer-se forts els sabotejadors de la pròpia Llei, aconseguint així que la seua actuació dilate insuportablement els terminis o que, finalment, faça que la Llei resulte paper banyat per raons aparentment administratives. Si això passa, serà perquè el Legislatiu no haurà estat capaç de posar negre sobre blanc un termini concret, i mantinga allò tan vague com a perillós de que el dictamen s’ha de produir en el temps “més breu possible”.

El doctor Luis Montes, qui va ser president de l’Associació Federal Dret a Morir Dignament (DMD),  sostenia que en Espanya es podia morir millor o pitjor segons el metge que et tocarà en sort. Tindria molt poca gràcia que la sentència del Dr. Montes mantiguera la seua validesa només substituint “metge” per “comissió”. Seria desitjable, llavors, que una Comissió avaluara el procés a posteriori, tal i com es fa a d’altres països, de forma que en cas de mala praxis la Fiscalia actuara contra els infractors. Confiem en les esmenes que puguen introduir-se durant la tramitació parlamentària de la llei.

Etimològicament, eutanàsia significa mort digna, entesa com la forma de finalitzar la vida sense patiment ni dolor. L’aprovació d’una llei que la permeta no obliga a ningú a fer-la servir. Aquells que no puguen integrar aquest dret en els seus paràmetres morals o ideològics en no fer-ne ús estaran estalvis. Ningú els ha d’obligar a morir sense dolor ni patiment, com ningú els obliga a divorciar-se, ni a avortar, ni a casar-se amb qui no els vinga de gust. És diu llibertat, i cadascun ha de gestionar la seua sense perjudicar la dels demés.

Sembla senzill, però per alguna estranya raó els enemics de la llibertat no ho entenen. Ni volen entendre-ho tampoc.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER