Isabel-Clara Simó i la imaginació fèrtil

isabel clara
 Sal·lus Herrero
El 13 de gener passat, va morir Isabel-Clara Simó, nascuda a Alcoi el 1943, el seu pare era mestre i va gaudir d’un ambient familiar cordial i obert a les tertúlies, als primers anys seixanta va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de València, on va contactar amb el valencianisme polític de l’època encapçalat per la gran intel·ligència literària i política de Joan Fuster, per crear xarxes valencianistes; de fet, el primer llibre que va publicar Isabel-Clara Simó el 1978, És quan miro que hi veig clar, els experts en literatura afirmen que més que un homenatge a J.F. Foix, és un homenatge i una clara al·lusió a la mirada intel·ligent de Joan Fuster i la tasca que va sembrar a la Universitat de València els anys seixanta, anys encara de postguerra, misèria i dictadura; aquí hi ha un enllaç per recordar la seua tasca com a escriptora de novel·les bàsicament, un article molt interessant a la revista Núvol de Margarida Aritzeta  https://www.nuvol.com/llibres/mor-isabel-clara-simo-escriptora-perseverant-61181; com no he vist reflectit la seua “biografia” Els racons de la memòria, he localitzat un enllaç de l’enciclopèdia catalana on apareix aquest llibre de memòries (o de no-memòries!) i una llista més detallada dels seus llibres   https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0062800.xml. Per retratar-la de manera més completa, la cinquantena de novel·les que ha escrit des de la “imperfecció”, que reclamava quasi a la fi de la seua vida. Tot i que reconeixia uns mesos després de la publicació de la seua darrera novel·la Jonàs que no sabia viure sense escriure, i que escrivia per a fer sentir i fer pensar. Com ha de fer qualsevol obra d’art.
Com que no sabia que estava malalta, la seua mort em va impactar, anunciada a través de Francesc Viadel, que em va enviar un dels seus articles sobre Isabel arran d’Els racons de la memòria d’Isabel-Clara Simó, escrit uns anys abans quan va publicar la seua “autobiografia” que és un testimoni de sinceritat, recorregut per la vida, gratitud i dolor per la mort del seu fill Xavier  https://francescviadel.wordpress.com/2010/08/23/testimoni-de-sinceritat-a-proposit-dels-racons-de-la-memoria-disabel-clara-simo/;
L’escriptora d’Alcoi, Isabel-Clara Simó. Foto/Nació Digital. *Article de Francesc Viadel, agost 2010. El darrer Sant Jordi encara hi havia qui assegurava en algun suplement cultural de …
francescviadel.wordpress.com
Al cap d’uns dies vaig tornar a rebre de Francesc Viadel un article per recordar-la en la seua mort https://francescviadel.wordpress.com/2020/01/22/en-memoria-disabel-clara-simo/, és un escrit d’homenatge (i de donatge) excel·lent, on repassa la seua valuosa i exitosa obra literària i el seu llibre de no-memòria, de no-autobiografia que és Els racons de la memòria; remarca la seua presa de partit per l’independentisme conseqüent, des de l’esquerra crítica, la seua honestedat, la seua valentia i llibertat, com foren els seus llibres, Júlia, La salvatge... mirada del Francesc Viadel adolescent a l’aparador de la llibreria del seu poble, d’Algemesí, junt a Cucs de sedaDiccionari per a ociosos, Ramona Rosbiff, No emprenyeu al comissari o els poemaris de Joan Navarro o Salvador Jàfer, recents sortits de la ‘transició’, quan encara no estava el català a l’escola i començava a llegir Francesc Viadel en una llengua, que és la nostra, però ens l’havien amagada, censurada i tallada; i encara tracten d’arraconar-la, de no permetre que hi hagi un espai de comunicació radiofònic i televisiu en català compartit al segle XXI. Remembra Viadel la seua honestedat i els amics d’Isabel-Clara, l’Ovidi Montllor, Montserrat Roig, Joan Fuster, Alfons Llorenç, Antoni Miró, Ignasi Riera… A la Roig li va dedicar Si em necessites, xiula, un relat per recordar les qualitats i el valor personal, polític i literari d’una gran escriptora.
Gairebé tot està dit, perquè Francesc Viadel és un periodista d’ofici magistral amb solvència contrastada. Només afegiré que l’he tractada poc; me l’he trobada alguna vegada per la llibreria Fan Set quan es deia 3i4, un dia no vaig poder deixar de dir-li que m’havia llegit alguns dels seus llibres i la seguia als seus articles a l’Avui i al Punt-Avui i que m’agradava molt com escrivia, que volia que ho sabés, que jo era de la línia ferroviària Xàtiva-Alcoi, de Benigànim, on ella hauria passat moltes voltes per l’estació, en anar i tornar d’Alcoi a València, a Barcelona o a Girona; li vaig dir que del meu poble era Anna-Raquel Serrano, que vivia a Alcoi i treballava a l’ajuntament a l’àrea de cultura i organitzava els congressos de sociolingüística, quan es podien fer, perquè quan la vaig saludar em sembla que governava el PP a l’ajuntament d’Alcoi i no s’organitzaven congressos de sociolingüística ni res de llengua i cultura valenciana, balear i catalana… ens vam saludar amb cordialitat i afabilitat educada i una mica distant.. La vaig tornar a trobar al tanatori de Barcelona quan fou la mort de Mavi Dolz, anava acompanyada del seu marit Xavier Delfó i tornàrem a aplegar-nos una colla de valenciana gent, colpits pel moment de la gravetat de la mort d’una persona excel·lent, estimada, defensora de la llengua catalana i dels Països Catalans, com tots els que ens agrupàrem per lamentar una mort tan prematura de qui havia treballat tant pel nostre país, Mavi, com Isabel-Clara, que ha fet tots els papers de l’auca, des de la literatura, el periodisme, la política, la cultura i la llengua dels Països Catalans.
El 2012, a València, van decidir lliurar-li el Premi Micalet d’Honor per la seua defensa apassionada de la nostra llengua catalana; vaig anar al sopar del lliurament del premi, a la seua taula, junt al seu marit, hi eren Tonetxo Pardiñas, el president de l’Associació Coral el Micalet i la seua müller Pilar Pastor, que és amiga meua des de la infantesa; quan vaig arribar per saludar-los, la Pilar em va dir que l’havia posat en antecedents i li havia contat un xicotet tros de la meua vida al poble, dels meus progenitors, el meu pas pel Seminari de Montcada, i en saludar-me, molt cordialment Isabel-Clara, em va dir que el País Valencià era indestructible perquè estava pastat per gent que ha hagut de suportar molts sofriments i fer front a moltes dificultats per sobreviure enmig d’una repressió brutal de més de 300 anys, que no havien pogut amb nosaltres i no podrien mai destruir-nos perquè érem de ferro i de pedra picada, com les muntanyes de l’Alcoià-El Comtat, la Vall d’Albaida i la Costera, l’Aitana, la Mariola, el Benicadell i la Serra Grossa… Quan els vents vénen molt forts, podran erosionar-nos, fer-nos ferides, però no aconseguiran derrotar-nos perquè s’enfrontarem les voltes que calgui, i si aconsegueixen fer-nos caure a terra ens tornarem a alçar i ens tornarem a enfrontar per reivindicar el dret a existir amb tots els drets humans, per poder expressar-se en català a tot arreu del món, defensar la nostra llengua i cultura catalanes sense cap restricció ni a la UE ni a les Nacions Unides, l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans… I al cap d’un any d’aquest acte al Micalet, vaig llegir la seua novel·la Un tros de cel i vaig decidir escriure aquest article per confessar en públic la meua admiració per la seua vàlua literària https://www.levante-emv.com/opinion/2013/09/03/tros-cel-disabel-clara-simo/1029400.html davant els atacs d’alguns secessionistes (o no!), que l’han menysvalorat, possiblement per ésser dona, per escriure sense complexos ni pèls a la llengua, per defensar les dones i el feminisme, per criticar les actituds i el comportament masclista de tants homes (i dones). Un alumne d’Isabel-Clara, a l’Institut de Figueres, que ara era professor, Josep-Lluís, a les portes de la presó del Puig de les Basses, reclamant la llibertat immediata de la presa política Dolors Bassa, em contava que era una professora de castellà, llengües clàssiques o filosofia,  molt polida, que, ara que està d’actualitat el ‘conora-virus’, estava molt preocupada per la neteja i la higiene, perquè no s’encomanaren els microbis mossegant els bolígrafs.
Li dec a Isabel-Clara llegir-me Homes i Dones perquè recorde que en un acte celebrat al CCC l’Octubre de València, per l’Associació d’Escriptores i Escriptors de la Llengua catalana, em sembla que era a propòsit de la festa de les dones treballadores en lluita per l’alliberament, del 8 de març, ens va llegir uns fulls d’un esborrany del que després esdevindria el llibre sobre les dones o sobre els homes, on desmitificava allò del mite freudià sobre l’enveja del penís de les dones, aclaria que potser era l’enveja dels drets i dels privilegis dels homes, que potser el que hi havia era l’enveja de les dones per banda dels homes, que no podien parir; era una divertida caricatura dels estereotips, on els homes han de ser molt mascles al “pati de l’escola”, han de fugir de la possibilitat de mostrar les emocions, les febleses, que els acusen de marietes o de ser xiquetes, per això han d’estar contínuament jugant als papers i als jocs que imposen els més mascles de la tribú, sovint, amb gran pena i enorme  frustració. Ens va fer riure molt i jo no podia controlar la rialla tan encomanadissa que tinc, just al costat del seu home, que em mirava encuriosit, el fet de contrastar els tòpics de l’escrit sobre els homes amb el tarannà de Xavier Delfó, tan admirador i amant de la Isabel-Clara, m’augmentava el riure; el seu marit, de Figueres, estava sempre molt amatent amb Isabel-Clara, en realitat ambdós, un de l’altre, anaven junts a tots els llocs, fins al punt que l’historiador de la cuina catalana i occitana, Vicent Marqués, em va dir que, quan la va convidar a un dinar al restaurant de Santi Santamaria, a Sant Cel·loni, Can Faves, perquè havia escrit un elogi sobre els seus llibres de cuina, quan li ho va dir, va posar la condició que invités també el seu home, em sembla que també va anar Vicent Sanchis, actual director de RTV de Catalunya i al dinar es van trobar amb Lluís Llach, al que Vicent Marqués li va regalar el llibre de cuina que acabava de publicar. Fa poc em van dir, no ho sabia, que, estiuejava a Colera, entre Llançà i Portbou.
Del seu llibre ‘autobiogràfic’ Els racons de la memòria, conserve la imatge del seu descobriment universitari del valencià d’Alcoi, de la llengua catalana sencera com a llengua de cultura, de l’empenta de Joan Fuster perquè començara a escriure en català, hi ha una al·lusió al filòsof Jacobo Muñoz, que la recorde com una mena de ‘retret’, segurament producte d’una frustració d’expectatives, potser perquè Jacobo, després d’uns anys de valencianisme, va optar per altres vies centrades, a Barcelona i a Madrid, en la influència filosòfica de Manuel Sacristán i, sobretot, per l’escriptura en castellà; en canvi, esmenta al seu germà, Gustau Muñoz, des de l’admiració a la seua brillantor intel·lectual i reconeix que és un dels escriptors valencians que més defensa la unitat de la llengua i la cultura dels Països Catalans. De les seues “memòries” em va colpir la descripció quan Isabel-Clara se n’assabenta de la mort del seu fill en un accident, la negació esbalaïda, “no pot ser, no pot ser”, “ha de ser un error”, “és increïble…”, la visita allà on tenen el cos inert del seu estimat fill, en un subterrani brut de l’Hospital, mentre els enterradors els ofereixen a ella i al seu marit, desconsolats, els fulls publicitaris perquè triaren el taüt per soterrar-lo, denuncia la mercantilització de la vida i de la mort, la manca de delicadesa, la manca d’humanitat en uns moments de desesperació quan el món sencer li cau a terra, no està per hòsties i ella mateixa, confessa, que es mor amb la mort del seu fill.
De manera que Empar Moliner escrivia un article al diari Ara, després de la mort d’Isabel-Clara afirmant que havia mort quan havia mort el fill; jo, que la vaig veure en algunes conferències després (a Gandia en l’homenatge a Gonçal Castelló, a l’Octubre…), en premis (del Micalet d’Honor, en l’Associació d’Escriptores en Llengua Catalana i d’Honor de les Lletres Catalanes, 2017) i llegint escrits plens de sentit de l’humor, pense que estava tocada pel dolor, però es va refer en bona part, potser la mort del seu marit la va acabar de rematar, junt a una malaltia que li xuclava l’energia tan potent que ha tingut sempre i li treia les forces per viure, tot i que al programa de la Sílvia Cópulo, a TV3, “El divan” afirmava, amb dificultats, que volia plantar-li cara a la malaltia i lluitaria fins a la fi, tot i sabent que al remat guanyaria la mort, com passa sempre. En una entrevista posterior a la mort del seu marit, reconeixia que s’havia quedat sense ganes d’escriure, però que començava a tornar a escriure gràcies a un encàrrec de l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, que acaba de publicar “Viure perillosament”, Comanegra, relats de contes protagonitzats per Virginia Wolf, Mercè Rodoreda, Simone de Beauvoir, Jane Austen, Aurora Bertrana, Rosa Parks, Anaïs Nin, Caterina Albert, Emilia Pardo Bazán, Frida Kahlo, Isabel de Villena, Maria Aurelia capmany, Carmen de Burgos, Mary Shalley i els seus partenaires.
A finals dels anys seixanta va viure a Figueres uns quants anys, com el filòleg valencià, Josep Giner, molt temps abans, als anys trenta del segle XX, quan va treballar a correus de Figueres i va escriure en defensa del valencianisme, de la unitat de llengua catalana i sobre la necessitat patriòtica d’ajuntar, federalment, Catalunya, el País Valencià i les Illes; ella va treballar de professora de l’Institut Ramon Muntaner i de Sant Josep de Calassanç, va crear la revista Canigó, amb el seu marit, el periodista Xavier Dalfó, d’una família de sastres; en la publicació de Canigó va col·laborar entre d’altres, Toni Godoy, també figuerenc i company de Llançà. Figueres, llavors, era una ciutat plena de modernitat i ebullició social, perquè està prop de la frontera i de Perpinyà, on s’anava a comprar llibres, discs, veure films (polítics i pornogràfics) censurats per la dictadura i començava el boom del turisme. La seua experiència a Canigó, la va contar, amargament, Isabel-Clara Simó, a la jornada de Gandia d’homenatge a Gonçal Castelló, va criticar a Jordi Pujol perquè quan es traslladaren a Barcelona, des de Figueres, el ‘gran estadista’, ho volia controlar tot i ella no anava a deixar-se manegar per ningú; com que no controlava la línia de llibertat ideològica independentista i d’esquerres, Pujol els va retirar la subvenció i van haver de plegar de fer el Canigó… També va contar històries molt saboroses sobre la vida de Gonçal Castelló, cap d’estat major a la guerra i coses de la postguerra, anècdotes quan ella es van fer del PSAN i després de Solidaritat Catalana per la Independència, tot i que, en consonància amb els darrers temps, sovint, es mostrava una mica escèptica pels governants, ella s’havia mantingut a la marginalitat política i continuava sent molt crítica amb la política institucional i en la necessitat de defensar la independència davant un estat espanyol que ens maltracta colonialment.
Recorde que em va impactar també la lectura d‘El meu germà Pol, la història d’una adolescent que ha de tenir cura del seu germà que té la síndrome Down; com Isabel-Clara es posa en la pell del protagonista que pateix les restriccions, les censures i les incomprensions socials per ser diferent dels altres; és un crit de llibertat i del respecte al dret a la diferència, el dret a enamorar-se i viure en parella, el dret a la llibertat sexual, a la llibertat en majúscules i en minúscules.
El darrer llibre que m’he llegit d’Isabel-Clara Simó, després de la seua mort, és L’amant de Picasso, 2015, editorial Bromera, 2a. edició, la vida d’Amélie Lang, de nom canviat, fugint del seu marit violador i maltractador i d’uns parents que no l’estimen, Fernande Olivier, arriba a París i treballa de model d’artistes, s’ajunta amb Pablo Picasso, quan aquest pintor començava a pintar i encara no era famós, vénen a Horta de sant Joan i després la ruptura, però ella l’estima tota la vida, al’autora li sembla una poca-soltada, però quan s’endinsa a la vida de la protagonista, canvia d’opinió i l’entén millor; Amélie-Fernande s’escriu amb l’escriptora Gertrude Stein i la parella d’aquesta, Alice B. Toklas, Simó contrasta i juga amb la versió d’un Picasso com a essència de l’espanyolitat que defensa Gertrude Stein contra el Picasso català que reivindica Josep Palau i Fabre; mostra la vida d’una dona forta, valenta, independent, lliure, insubmisa i orgullosa; mostra la vida intel·lectual del París de principis del segle XX i d’entreguerres,  l’atmòsfera respirada per Paco Durrio, André Salmon, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Manolo Hugué, Ramon Pichot, Ricard Canals, l’impressionisme, el naixement del cubisme i les influències de Cézanne, Van Gogh, que descriu Ricard Silvestre a la Introducció d’aquesta novel·la sobre l’amant de Picasso, Lleus marges entre l’amor i el cubisme i inclús l’abandonament de “les perspectives centrals del seu cubisme iniciàtic quan, encara amb Fernande, el 1909 va començar a detallar fragments, plans, clarobscurs. Formes, en definitiva, de realitat”.  En aquest llibre, retrata la soledat i la vellesa de l’amant de Picasso i malgrat la seua capacitat d’imaginació fèrtil per a generar i contar tantes històries, plenes d’emocions, també descriu trossos de la seua pròpia vida:
A fora, els fanals tremolen de fred i en vent bufa fent tentinejar els vidres de la finestra de la Fernande. Però ella no ho sent, i no sols perquè està absorta en l’escriptura, sinó perquè s’està quedant sorda.
I tanmateix, malgrat la vellesa prematura, malgrat l’artrosi, malgrat els cabells que tan infamement la fan semblar una bruixa, ella vol viure. No vol només reviure. Tot i el dolor que li ha quedat, des del 1912, a dins del pit, quan ell la va esquivar, la va fer fora, la va deixar. Si ho sabies espanyolet de merda, quant t’he estimat! I t’he estimat malgrat tu mateix. T’he estimat lliurement”.
Nosaltres l’hem estimada tant a Isabel-Clara, des d’Alcoi a Nova York (relats sobre la vida quotidiana, els maltractaments, el plaer, el sexe…perquè ha escrit en la nostra llengua catalana, perquè l’ha defensada de valent, en tots els seus escrits, en cada lletra, cercant com contar les històries, com emocionar i fer pensar i sentir en la de-construcció de tòpics i estereotips opressors per arrabassar més llibertat per a les dones, els homes i els nostres pobles catalànics necessitats d’alliberament… Es queixava, encertadament, que no s’havia sentit prou estimada i una mica menystinguda (“escriu per a dones”“escriu novel·letes”, “és molt emocional”“li manca la complexitat de Dostoievski”…), malgrat els premis i les distincions. Són crítiques molt injustes potser per enveja, per ésser valenciana i viure a Catalunya, per l’estupidesa humana que és inabastable… El millor homenatge: llegir el que ha escrit, retornar-li el seu treball infatigable, escrit amb bocins i petjades de la seua vida i amb gotes d’ironia, de tendresa, de sentit de l’humor, de delicadesa, d’intel·ligència, de llestesa i de fortalesa per resistir els embats del temps que tracten d’esborrar-nos de la història i de la cultura, els que no accepten que existim. Més, existim i existirem. No podran aniquilar-nos, els que des de fa segles no pretenen cap altra cosa, malaltisament, més que el nostre anorreament, lingüístic, cultural i nacional (dels Països Catalans!).

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER