De Gran Bretanya a Colòmbia, de Catalunya al Canadà

sense nom

Joan de l’Alcàzar

Diuen els que entenen que, pel que al Brexit respecta, ara és quan comença allò realment difícil. A partir del moment en què la Unió Europea i el govern de Sa Graciosa Majestat Britànica han de resoldre tots els aspectes concrets del divorci.

No obstant, des del punt de vista polític, aquesta controvertida separació presenta alguns aspectes que donen per a molt pel que fa a el com s’ha arribat a aquesta eixida dels britànics. El com en democràcia sempre és rellevant, tant i més quan el debat intern va polaritzar les posicions de partidaris i detractors fins convertir-les en irreconciliables.

Es va efectuar un referèndum, que va donar un resultat molt ajustat: 51.9 per cent a favor de l’abandó de la UE contra un 48,1 per cent en contra, i amb una participació del 72,2 dels electors. Per part d’aquells que volien marxar es va dir que havia estat un resultat concloent; mentre que els derrotats insistien en les mentides i la manipulació que havien confós o enganyat part dels votants a favor de abandonar la Unió. No obstant això, després la dimissió forçada de Theresa May, el Tory Party va designar com a successor a Boris Johnson, i aquest va revalidar la posició favorable dels Tories a l’abandó amb una indiscutible victòria electoral.

Es podria argumentar, per tant, que el resultat del referèndum ha estat confirmat pels britànics amb unes eleccions en què aquells que s’oposaven a l’eixida de el marc europeu han estat clara i àmpliament derrotats.

No participe d’aquesta visió. Crec que, sense negar que els que sostenen aquest argument tenen part de raó, el referèndum va ser determinant i, a partir d’ell, des 2016, el debat ja no va ser si era convenient o no per a Gran Bretanya estar dins o fora de la UE, sinó si el mandat sobirà dels britànics era eixir de la Unió sí o sí, amb acord o sense ell, o si era necessari un segon referèndum.

La meua posició sobre el tema és que un únic referèndum per majoria simple no és suficient quan una societat democràtica avançada ha de decidir sobre un assumpte capital, d’enorme complexitat, i ha de fer-ho en un context completament polaritzat, en què el debat intern s’ha convertit en una confrontació que ha simplificat fins a la caricatura les opcions a debat.

Ignacio Sánchez-Cuenca va publicar fa uns dies a Infolibre.com un article titulat “Una (lleugera) enveja”, en el qual amb la claredat i la solidesa que acostuma deia que “la política britànica, tot i el caos d’aquests anys, ha tornat a demostrar les seues fortes arrels democràtiques”. I afegia: “Encara que, en el plànol personal, estic més pròxim als defensors de la permanència, no puc deixar de sentir una (lleugera) enveja per com el sistema polític britànic ha afrontat el problema”.

Sánchez-Cuenca advertia al difondre-ho en FB que el seu article “disgustarà a la majoria”. En absolut en el meu cas, així que quan vaig compartir la peça en la mateixa xarxa social, vaig afegir el següent comentari: “No crec estar completament d’acord, aquesta vegada, amb tot el raonament de Sánchez-Cuenca. Però no em desagrada en absolut. El que passa és que, tot i valorar la solidesa de la democràcia britànica, crec que s’han vulnerat alguns principis bàsics d’una ètica elemental amb la què els partidaris del Brexit -no només, però sí principalment- han conduït la seva actuació. Pel que fa a les majories més o menys qualificades crec que és un tema punyent, i que les regles de joc s’han d’establir amb claredat abans de començar la partida. Ara bé, em sembla evident que davant un assumpte que fractura a la societat per la meitat, no podem -crec- prendre decisions a partir d’ una majoria simple”.

Ignacio Sánchez-Cuenca va tindre la gentilesa de respondre al meu comentari amb un altre en el que va escriure: “estic d’acord en que les regles cal decidir-les abans, no lamentar-se després. Els partidaris del remain estaven tan convençuts de guanyar que no es van preocupar per aquest assumpte. En publicacions i articles he defensat que, davant decisions crucials amb conseqüències de llarg termini, el criteri més equilibrat en un referèndum hauria de ser la majoria simple del cens electoral, no dels votants. Que si més no la meitat dels ciutadans (no dels electors) desitge el canvi”.

La meua resposta, que ara considere excessivament llarga, va ser: Compartisc en bona part el que vas escriure a Infolibre, i encara més l’aportació que has apuntat ara. La meitat dels electors, i no la dels votants, és un requisit que em resulta tranquil·litzador. No obstant això, continua havent aspectes que em preocupen quan hem d’optar entre dues opcions tan complexes com antagòniques. El Brexit és un exemple perfecte del que dic, i tots tenim altres situacions més o menys semblants en la ment.

¿És suficient amb una única foto fixa de l’electorat en un moment concret per optar per l’opció A o l’opció B? Gairebé em resulta una proposta més pròpia d’una democràcia assembleària que d’una de representació. Si tornem al Brexit, coincidirem en que els britànics han pres una decisió -o dos, si comptabilitzem el referèndum i les últimes eleccions- de molt de recorregut, que tindrà efectes a mitjà i llarg termini. Però, l’assumpte s’ha dilucidat en un escenari híper polaritzat i sembrat de mitges veritats i de mentides senceres en què -en la meua modesta opinió- s’han imposat les pors actuals (la immigració, la interdependència dels estats, etc.), els clixés i la nostàlgia d’alguns, de molts, pels bons vells i idealitzats temps de l’Imperi Britànic.

Com sabem els aficionats a el futbol en aquests dies, les eliminatòries a un sol partit afegeixen emoció a la competició i, de vegades, donen resultats inesperats. Però una cosa és el futbol i una altra la política amb majúscula. És per això que m’incline perquè decisions de gran transcendència siguen preses per majories del tipus que proposes, però que es faça de forma reiterada, a doble partit com a mínim. És l’única manera que se m’acut perquè l’elector decideixca des del convenciment i no des de la resposta conjuntural més o menys emotiva”.

Vaig concloure la resposta a Ignacio Sánchez-Cuenca comprometent-me a donar-li un parell de voltes més a l’assumpte, i aquí estic.

El tema, evidentment, és llarg i substanciós, així que només aportaré dues reflexions al voltant d’altres tants assumptes que connecte amb el debat anterior: un, el plebiscit en el qual a Colòmbia es va votar i rebutjar l’acord de pau signat entre el Govern i la guerrilla de les FARC; dos, el discutible escenari que proposen els separatistes, de votar a favor o en contra de proclamar la República catalana; i ho faré a la llum del que ha passat al Quebec, després dels referèndums de 1980 i 1995 .

El plebiscit de Colòmbia. Vaig escriure sobre ell a l’octubre de 2016: “Quan semblava segur que els colombians tancarien una llarguíssima etapa de violència política, després de cinquanta-dos anys de guerra, el resultat va llançar un ajustadíssim 49.79 de partidaris d’acceptar l’acordat a l’Havana, contra un 50.21 de contraris a fer-ho”. Va semblar que els colombians van dir No a l’acord de pau, després de mig segle en guerra interna. No obstant això, hi havia votat tan sols el 37.44 per cent dels que tenien dret a vot, és a dir que dels gairebé 35 milions de censats dins i fora del país, escassos tretze milions es van acostar a les urnes; mentre que més de 21 milions no ho van fer. En aquella peça, arriscava una hipòtesi: “Potser una bona part dels colombians que va votar NO i, encara més, molts dels que no van votar, van expressar la seua disconformitat amb uns líders partidaris que no han estat a l’altura del que el país necessita, i que a més de utilitzar-los en les seues particulars lluites de poder, no han fet sinó traslladar als ciutadans una bona part de les responsabilitats que ells haurien d’haver assumit i desenvolupat abans, molt abans de convocar a la gent a les urnes”.

La proposta de plebiscit a Catalunya. Des de les files independentistes s’argumenta, al meu parer amb raó, que caldria conèixer quina és la posició de la ciutadania de Catalunya pel que fa a l’encaix o no d’aquesta a l’Espanya actual, esgotat com està el marc definit en la Constitució de 1978, que és rebutjat, com evidencien els reiterats resultats electorals, per la meitat dels catalans. La polarització és màxima. El país s’ha dividit en dues parts clarament oposades, la qual cosa es fa evident en el terreny de la política partidària, dins i fora de Catalunya, i també al si de la societat catalana. ¿Seria operatiu i pertinent fer un referèndum concloent en el qual es preguntés als catalans el que se’ls va preguntar als britànics respecte a la permanència a la Unió Europea? Crec que no. I ho crec per les raons que ja he exposat més amunt: perquè estic convençut que decisions de gran transcendència han de ser preses amb majories molt qualificades (la dels electors i no la dels votants, com diu Sánchez-Cuenca), des el convenciment ple i informat i no des de la resposta conjuntural més o menys emotiva.

No avançaríem molt si en aquesta consulta guanyava el Sí o el No per un marge proper a aquestes xifres que parlen de dues meitats enfrontades en una i altra posició. Si la diferència en un sentit o un altre resulta tan curta, ningú podria afirmar que el resultat seria prou concloent com per tancar d’una vegada i per sempre el debat. D’això en saben molt al Canadà, i aquí s’ha parlat i es parlarà sobre l’anomenada Via Canadenca .

Aquesta expressió, com escrivia Adrian Shubert al setembre de 2017, fa referència a la Llei de Claredat que va aprovar el Parlament canadenc el 2000.

Ho explicava molt bé Shubert, i hauria de ser llegit amb molta atenció per partidaris i detractors de la independència de Catalunya. La llei va ser conseqüència del referèndum de 1995 al Quebec -el segon després del celebrat a 1980-, en el qual amb una participació del 93,52 per cent els separatistes van perdre per un marge insignificant, 50,58 front a 49,42, un diferència de 55.000 vots entre els 4.700.000 d’electors. El referèndum l’havia convocat el Govern de la província, del Parti Québécois, i la pregunta que es va fer als quebequesos -i només a ells- era: “Està vostè d’acord en que el Quebec esdevinga un país sobirà després d’haver oferit formalment al Canadà una nova associació econòmica i política en l’àmbit del projecte de llei sobre el futur del Quebec i l’acord signat el 12 de juny de de 1995?”

Després de l’ajustadíssim resultat, el Govern federal va remetre la qüestió al Tribunal Suprem de Canadà, que va dictar una fallo unànime en 1998. En la seua sentència, el tribunal va establir què: a) una declaració unilateral d’independència violaria tant la Constitució de Canadà com les lleis internacionals; b) una majoria clara dels secessionistes, a partir d’una pregunta clara, li conferiria una inequívoca legitimitat democràtica a la iniciativa de secessió; c) que si això passava, seria obligat que el Govern federal i les altres províncies encetaren negociacions amb Quebec, en les quals caldria conciliar els drets i obligacions de la població del Quebec i els de tots els canadencs.

El Tribunal també va dir que definir què significava l’expressió “una majoria clara” era una cosa que havien de definir els polítics i no els jutges. Després d’aquesta decisió, el Govern federal va presentar l’anomenada Llei de Claredat, que -com he apuntat- va entrar en vigor a juny de 2000.

Així doncs, a la vista dels resultats d’aquest petit exercici d’història comparada, en el qual hem anat de Gran Bretanya a Colòmbia i de Catalunya a Canadà, m’incline a recordar que, per si se’ns oblida, els problemes complexos no tenen solucions fàcils, i que, en matèria de plebiscits, quan els polítics no saben resoldre els problemes la temptació de passar la creïlla calenta als ciutadans comporta uns riscos que poden resultar excessius.

Per a concloure: per a decisions de gran calat, són imprescindibles majories contundents davant preguntes clares que, en qualsevol cas, quan es done un resultat en un o altre sentit, obligarà als que hagen de gestionar-lo a conciliar els drets i els deures de tots els afectats.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER