Sal·lus Herrero
Fa unes setmanes, em vaig llegir, atentament, l’article del company del web PV Segle XXI, “Paisatge després de la investidura: i si els traïdors en són més”, de Joan de l’Alcàzar publicat l’11 de gener. No obstant això, tot i que no m’agrada gens aquest adjectiu de “traïdor“, abundant en els espais militaristes i patrioters del nacionalisme d’estat, que s’usa per desqualificar els considerats “perifèrics“, sobiranistes o autodeterministes que no es consideren ‘espanyols’, ‘italians’ o ‘francesos’, ni comparteixen la mateixa pàtria ni la mateixa concepció patriòtica, estatal o nacionalista, vaig trobar molt encertades les qüestions plenes d’angoixa i de sentit, quan Joan de l’Alcàzar es preguntava: què voldrien aquestes tres dretes? Voldrien que desaparegueren els partits ERC, JxCat, Bildu, PNB, Terol existeix, la CUP i totes les opcions polítiques dels qui no voten les seues opcions d’extrema dreta? Em va alegrar que esmentés Iñaki Gabilondo preguntant-se a la SER, des d’un nacionalisme espanyol moderat, a l’endemà de la investidura, i si resulta que els traïdors en són més?
I tanmateix, el que més em va agradar va ser la reflexió concreta, quan deia, textualment: “Coincidisc plenament amb la tesi que defensava recentment Javier de Lucas, a Infolibre. Tal i com recull la LO 6/2002 de partits polítics, un partit legal a Espanya compleix (ha de complir) amb una condició bàsica de moralitat que és el respecte als drets humans. En conseqüència, una persona que pertany a un partit legal no pot ser considerada immoral per la mera pertinença a aquest partit. Encara menys aquells que el voten. La conclusió per a De Lucas és contundent: acusar d’assassins i immorals diputats amb acta en el Parlament és –també en la meua opinió- “una immoralitat”. Una ignomínia, perquè tot i estar legalitzats, els partits nacionalistes espanyols de dretes (i inclús els autoproclamats d’esquerres), tots monàrquics, no compleixen els mínims democràtics ni accepten el respecte als drets humans en tractar de vulnerar-los sistemàticament si del que es tracta és d’agredir, caçar, castigar i empresonar independentistes, les preses dels botxins d’estat.
Vaig contemplar l’espectacle, fastigós i patètic, que van orquestrar les dretes nacionalistes espanyoles, insultants, caïnites, colpistes i guerracivilistes i la ridiculesa del fill ximplet d’Adolfo Suárez, que ha heretat monàrquicament de son pare un càrrec que no es mereix, girant-se d’esquena cada vegada que parlava algú que no li agradava des del faristol del Congrés i ell assegut, tan indignament, en la poltrona de la Mesa d’un Congrés cortesà; em va venir al cap el portaveu de Bildu, Oskar Matute, quan el vaig conèixer fa més de 20 anys; llavors, jo era membre de l’Espai Alternatiu del País Valencià i ens van invitar a unes jornades de l’esquerra alternativa a Eibar, la primera ciutat de tot l’estat espanyol en rebel·lar-se contra la monarquia espanyola i proclamar la II República i Oskar Matute era la mà esquerra de Javier Madrazo a Esker Batua, des de posicions pacifistes, ecologistes, feministes i autodeterministes; després, a la fi de la lluita armada, es va integrar a Bildu, contribuint a la pau i a la resolució del conflicte polític, de les violències i els terrorismes entre l’estat espanyol i Euskalerria. Per mediació d’Oskar Matute, Javier Madrazo ens va acompanyar amb el seu cotxe, a Simón Sánchez Montero, líder històric del PCE, a l’aeroport de Bilbo supose per tornar a Madrid i a mi a l’estació d’autobusos per regressar a València… Mentre, al cotxe de Madrazo, conversàvem per trobar una eixida política a un conflicte polític i violent acarnissat, que, per resoldre’l passava per més democràcia, més autogovern, més respecte pels drets humans i la integritat de totes les vides i pel reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles; Sánchez Montero, afirmava, amb una rotunditat de marbre i indubitable, que ETA era un invent, “una creació“, em sembla que fou el mot, del Vaticà; i ni Madrazo ni jo podíem posar-ho en qüestió perquè aquell home ho creia així com la fe del carboner que deien les enciclopèdies i els catecismes durant la dictadura, sense permetre que ningú li qüestionés el seu dogma, des d’una “superioritat moral, ètica i política” que s’auto-atorgava, tot i que nosaltres afirmàrem que potser el PNB sí que, lògicament, tenia relació explícita amb el Vaticà i la democràcia cristiana europea i internacional, però ETA, era una escissió que es reclamava com a branca lligada al comunisme basc, al marxisme-leninisme i a les lluites per l’alliberament anticolonialistes, des del 1958, i casava malament amb la seua hipòtesi tan alegre, d’ubicar a ETA com a titelles papistes al servei de la jerarquia vaticana… Ara, si documents i testimonis acreditats, solvents i contrastats, constataven la seua hipòtesi sobre la via vaticanista d’ETA, estàvem obligats a considerar-la vàlida i a acceptar-la.
És molt injust que Oskar Matute, com Mertxe Aizpurua Arzallus, Jon Iñarritu o Arnaldo Otegui, que han fet molt per aturar les violències al País Basc, de manera unilateral i amb els entrebancs de l’estat i del PP d’Aznar i de M. Rajoy, hagen de sentir les acusacions d”assassins‘ i de ‘terroristes‘… O Montse Bassa, germana de Dolors Bassa, haja de suportar els insults dels feixistes que han crescut al parlament espanyol, com a bolets, amb el suport del monarca, la banca, els mitjans de comunicació espanyols i la gran patronal que sempre ha fet servir el pistolerisme del capital per combatre els seus adversaris opositors, considerats enemics a batre. Recordem que M. Rajoy, Aznar i la cúpula del PP van acordar amb el president Bush, fill, anar a la guerra d’Irac per apoderar-se dels pous de petroli i van assassinar més de mig milió de ciutadans de l’Irac, i que aquests sàtrapes haurien de respondre davant el tribunal de la Haia com a criminals de guerra. Recordem els assassinats del Batallón Vasco-Español, del GAL, les malifetes de la “policia patriòtica” (del nacionalisme espanyol) de les subsegüents clavegueres de l’estat espanyol que van quedar gairebé impunes o del tot impunes perquè les altes instàncies de l’estat, militars, policials, polítiques i de la magistratura dels partits monàrquics han fet tot el que han pogut per llençar foscor i impunitat a molts crims i assassinats a mans de la policia i de la guàrdia civil, durant la dictadura i després, posem per cas, al Tarajal i una llista molt llarga que denúncia la plataforma de Sabadell Pedro Álvarez, assassinat per un policia fa més de vint anys i encara sense investigar ni judicar…a punt de prescriure; com l’assassinat de Miquel Grau, impune, o el de Guillem Agulló i Salvador, on en el judici a Castelló l’assassinat era l’acusat, gairebé més ‘culpable’ que els seus botxins, com denuncia Núria Cadenes al seu darrer llibre “Guillem” (Amsterdam), el van assassinar entre cinc o sis neonazis i només un, el que li va clavar el punyal encertadament a dins del cor, va rebre un petit càstig de dos o tres anys de presó efectiva; els presos polítics independentistes per haver fet una votació compliran molt més que per l’assassinat de Guillem, perquè si era independentista i antiracista, segons els jutges que el judicaren, potser s’ho mereixia i no calia deixar-lo viure ni castigar el seu assassinat; en qualsevol cas, ja li va bé al’estat que assassinen, exilien i empresonen independentistes, arbitràriament, tot i que aquest estat esdevingui una porcada o allò que deia Agustí d’Hipona, un govern sense justícia es torna una banda dels pitjors criminals, saquejadors i assassins. Una crueltat impròpia d’un estat democràtic tan el judici als presos polítics com el judici al Major Trapero i els que estan per vindre.
Després de llegir la referència de Joan de l’Alcàzar, vaig anar a buscar la citació de Javier de Lucas, que és un intel·lectual de referència en molts terrenys, en filosofia política, en defensa dels drets humans de la ciutadania sense papers, dels drets dels immigrants, de l’antiracisme i de reflexions importants sobre els límits de la sobirania i el dret a l’autodeterminació, que ens explicava en els cursos de doctorat, reconeixent els canvis en el concepte de sobirania des de Maquiavel i Bodí fins ara i d’una major flexibilitat i interdependència en l’era de la globalització, que la concepció de sobirania absoluta, que sembla que encara manté l’estat espanyol i els seus tribunals de “justícia” autàrquics i plenament desacreditats a escala europea i mundial… No obstant això, tinc discrepàncies perquè en una democràcia avançada, el dret a decidir o dret a l’autodeterminació ha de ser respectat i acceptat i consensuat democràticament i no es pot coartar la llibertat col·lectiva d’una nació per la força de les armes, com diu i fa l’estat espanyol, “constitucionalment”, que és com dir “por justo derecho de conquista”, aconseguir l’efecte sense que es note massa… No obstant això, fa quasi vint anys, Manolo Ibañez, regidor d’Esquerra Unida del PV, a l’ajuntament de València, em va demanar que fes la ‘laudatio’ de Javier de Lucas, a la sala d’actes de la Universitat de la Nau, “ho tornaria a fer”, com afirma Cuixart, tot i que les discrepàncies han augmentat per afers d’identitat cultural, lingüística i nacionalitària o d’estat… I en aquests darrers afers estem en terrenys antagònics pel que fa a llengua, cultura i nació. Potser sempre hi hem estat, des que el vaig conèixer de la mà d’Ernest Garcia i Francesc J. Hernàndez quan elaboraven els estatuts de la Universitat de València. Però, sempre he procurat que la discrepància no porte a l’enfrontament ni a l’enemistat, perquè en una societat democràtica, s’hauria de poder dissentir des del respecte i inclús la cordialitat a l’altre que defensa una llengua, una cultura o una nació distinta a la teua. En democràcia els ‘enemics’ polítics, han de tornar-se adversaris, com defensa Clantal Mouffe a La paradoxa de la democràcia, tot i que el problema és quan no es respecta ni es reconeix, d’igual a igual, la nostra llengua, cultura i nació catalànica perquè aquesta no té encara un estat propi, cosa que potser haurem d’agrair als nostres antagonistes perquè ens estimulen més per tal de lluitar amb més energia per aconseguir-ho… El dissens enforteix les societats democràtiques, però en un estat demofòbic, jacobí i poc respectuós amb el dret a la diversitat, com l’espanyol o el francés, el dissens i la llibertat d’expressió (referèndum 1-O, la pancarta del president Torra per la llibertat d’expressió…) se’ls combat amb el codi penal d’autor, com es feia en el nacional-catolicisme de la dictadura espanyola fins ara mateix. I tanmateix, davant l’efecte anorreador de les tradicions pre-democràtiques que han fonamentat i sostenen l’estat espanyol, que ens tracta com a enemics, resulta difícil posar l’altra galta i és inevitable respondre en defensa pròpia.
Pense, sincerament, que, Javier de Lucas, enviat al Senat pel PSOE, estarà desaprofitat, en una mena de ‘cementeri d’elefants’, on seria molt més útil és al parlament de la UE treballant per un canvi de paradigma en afers de migració, perquè la UE no deixe ofegar-se els migrants a la Mediterrània, perquè no torne a passar un altre Tarajal, per millorar les condicions socials i administratives dels migrants a la UE sense deixar la seua gestió a les fronteres extracomunitàries, a països com Túrquia, Líbia, Marroc, etcètera. que vulneren de manera sistemàtica els drets humans… i contribueixen a construir uns murs més alts i unes fronteres més tancades. Fet i fet, per inventar-se un nou model d’apàtrida perquè l’ONU tuteli efectivament la defensa dels drets humans tant dels que tenen estat propi com dels que no en tenen encara, siguin de Síria, El Sahara, Palestina o els Països Catalans davant les entitats estatals que persegueixen els que no tenen estat propi.
A Javier de Lucas, sempre l’he llegit i escoltat amb interès intel·lectual en la defensa dels drets humans, de defensa d’una Europa que no tanque les fronteres davant els conflictes bèl·lics, els problemes ecològics greus, la pobresa extrema dels països del sud, que la UE no pot passar per alt ni inhibir-se… Li agraesc les seues encertades observacions i ajuda per orientar-me en el treball dels cursos de doctorat per a l’obtenció de la suficiència investigadora, la seua valuosa bibliografia i suggeriments analítics, la seua recomanació de l’excel·lent antropòleg català Manuel Delgado… que, sent fill d’origen murcià defensa el dret a l’autodeterminació i a la independència de Catalunya amb més radicalitat democràtica que la majoria dels nadius des del seu comunisme democràtic i revolucionari, molt crític amb els paranys autoritaris, antidemocràtics i repressors de l’estat espanyol; com passa amb un percentatge molt elevat de fills i nets de la immigració espanyola que s’han catalanitzat i s’han fet independentistes amb un estat espanyol que és sentit com a hostil i enemic per la majoria de la població catalana de tot el domini lingüístic catalanoparlant.
No compartesc les declaracions de Javier de Lucas, quan va guanyar el pacte de Govern del Primer Botànic, dient que al País Valencià no era prioritària la TV en valencià, a no ser que hagués tingut la valentia política i l’honestedat intel·lectual d’afirmar que mentre s’ajornava À Punt, s’havien de connectar les antenes d’ACPV (Acció Cultural del País Valencià), sense més demora, perquè arribaren les emissions de televisions catalanes, de Catalunya i les illes Balears; el que no pot ser és que Múrcia, Andalusia, Extremadura, les Castelles, Madrid, etcètera, sense tenir llengua diferent del castellà o espanyol, amb tres televisions públiques (la Uno, la Dos i Canal 24) i privades (un fum!), tinguin televisions pròpies i el País Valencià no en tinga cap, a no ser que s’admeta la connexió amb la TV de les Illes i de Catalunya, mentre es preparava la posada en marxa de la TV Valenciana; el que no pot ser és negar-li a la ciutadania valenciana catalanoparlant, el pa i la sal, oposar-se perquè no puga tindre TV en el català de València i posar a un director de mitjans de comunicació de la facultat de dret, (em sembla que en la línia de Javier de Lucas), que va ajornar tot el que va poder i més, la posada en marxa de la TV en valencià i continue encara la manca de coordinació i interconnexió de tot l’espai comunicatiu en català a tot el domini lingüístic, perquè això significa que hi ha la intenció de postergar, subalternitzar i a l’extrem fer desaparèixer el català del País Valencià i espanyolitzar-lo o castellanitzar-lo a la manera del nefast ex-ministre del PP, des d’un nacionalisme d’extrema dreta, d’un tal Wert o d’un nacionalisme d’esquerres, tan anticatalanistes com els de l’extrema dreta, com demostren A. Guerra, F. González, Ibarra, Bono, Fernández Vara, Page, Lambán… Quan ens tracten d’anorrear, com a catalànics, des de l’estat espanyol, per tots els mitjans, en negar-nos, llengua i cultura catalanes, autogovern, sobirania, reconeixement nacional i estat propi, no podem ni deixar-nos agredir, ni somriure, ni ésser còmplices amb aquells que ens volen aniquilar, com denuncia Hannah Arendt en Eichmann a Jerusalem i Raul Hilberg, que van fer alguns líders religiosos de la comunitat jueva col·laboradors a La destrucción de los judíos europeos (Akal, 2005) i, més recentment, a Memòrias de un historiador del Holocausto (Arpa, 2019). No em recorde ni m’imagine mai desitjant o declarant que tanquen les televisions espanyoles o franceses als Països Catalans i defensant que no tenen dret a existir perquè no es prioritari l’emissió radiofònica o televisiva en castellà o espanyol, tot i que seria ben ‘comprensible’ si, des de l’altra trinxera, intenten eliminar-nos la possibilitat de tenir mitjans amb la llengua i cultures catalàniques. Si ens ataquen com a catalans (valenciana, baleàrica, rossellonesa…), ens hem de defensar com a catalans, canviant i aprofitant el que deia Hannah Arendt a propòsit dels jueus.
Vaig trobar en l’article de Javier de Lucas a d’Infolibre (no en recorde ara el títol i em fa mandra cercar-lo i tornar-lo a cercar), una qüestió intel·lectualment ‘desconcertant’; en un dels seus escrits feia una critica molt dura contra el nacional-catolicisme catalanista, al que acusava de pederasta, no només als catòlics catalans sinó, si no el vaig entendre malament, a tot el Govern en ple de la Generalitat i potser, per extensió, a tots els independentistes de Catalunya i de tots els Països Catalans, perquè no havia eixit el Govern del MHP Quim Torra, a condemnar el cas de pederàstia succeït al monestir de Montserrat, em sembla que fa uns anys; jo no sé si cada vegada que hi ha un cas de pederàstia a Espanya el Govern espanyol, M. Rajoy o Pedro Sánchez, han sortit en roda de premsa a condemnar els casos de pederàstia ni si podem acusar als Governs espanyols de ser-ne còmplice, del que hauria de ser responsabilitat per demanar-li accions penals al culpable de l’autoria de pederàstia, a la seua comunitat religiosa o laboral, als seus caps i jerarques si hi ha encobriment i, en última instància, a una jerarquia catòlica (o de la religió que sigui) que s’inventa un celibat que sol portar, en molts casos, a la pederàstia, a problemes psicològics greus i a nombrosos abusos sexuals. No vaig a defensar cap nacional-catolicisme ni cap nacionalisme religiós, agnòstic o ateu, però, si comparem, el nacional-catolicisme basc o català, que té personatges com l’arquebisbe Vidal i Barraquer, exiliat a Roma per no secundar el colp d’estat de la dictadura ni signar el manifest del nacional-catolicisme espanyol demanant un colp d’estat criminal i militar que va iniciar la guerra incivil, a Carrasco i Formiguera, demòcrata-cristià catalanista d’Unió Democràtica de Catalunya, assassinat pel Govern feixista de Franco, l’abat Aureli Mª Escarré que va haver d’exiliar-se per les crítiques al règim del dictador Franco, el bisbe Añoveros, a la fi de la dictadura, reclamant la necessitat de reconeixement de la llengua, la cultura i la nació basca… el dret a decidir de les nacions oprimides, amenaçat per règim dictatorial d’enviar-lo a l’exili… També potser es pot incloure en el nacional-catolicisme català, a Alfonso Carlos Comín, pare de l’actual polític perseguit per la justícia espanyola i exiliat a Lovaina, l’eurodiputat Toni Comín que tant el pare el fill han treballat per una Catalunya més solidària amb els més pobres i marginats; actualment, el mal anomenant “nacional-catolicisme catalanista“, està composat per entitats com Justícia i Pau d’Arcadi Olivares i altres intel·lectuals compromesos (com l’històric i malaguanyat Xirinacs), que treballen per la cooperació internacional, el pacifisme i la solidaritat sense demanar-li a ningú que sigui creient, confessional, ni independentista… des d’un humanisme vinculat a comunitats cristianes de base, cristians pel socialisme i la teologia de l’alliberament. O potser també pertanyen al ‘nacional-catolicisme català’, l’eurodiputat Carles Puigdemont de JxCat que es declara, familiarment i culturalment, vinculat a comunitats cristianes de base o l’Oriol Junqueras, que s’ha manifestat sempre vinculat al catolicisme social i progressista més transformador per garantir les igualtats d’oportunitats. Si considerem les dades, els fets històrics i les interpretacions més assenyades dels historiadors hispanistes més reconeguts (Paul Preston, Ian Gibson, Raymond Carr, Pierre Vilar…), em sembla molt més criticable el nacional-catolicisme espanyol que ha covat el feixisme, ha exaltat el dictador feixista i criminal Franco (passejant-lo sota el pal·li) i ha impulsat un reaccionarisme ideològic que prioritza el poder econòmic de l’església, la banca, l’exèrcit, els terratinents, els magistrats, els cossos policials i militars que torturen en dictadura i ‘democràcia’ amb absoluta impunitat… l’actual ministre Grande-Malaska ha estat esmenat pels tribunals europeus de drets humans per no vigilar ni reprovar tortures; amb les sectes perilloses com l’Opus Dei que controlen les altes instàncies de la judicatura espanyola des de l’extrema dreta i part del PSOE i que a l’Argentina i Xile, fou una congregació religiosa deplorable que va contribuir a torturar i assassinar a milers de persones, demòcrates i d’esquerres, amb absoluta impunitat, fins que alguna jutgessa d’Argentina, excepcionalment, ha començat a demanar comptes a aquest règim nacional-catòlic espanyol… No és qüestió de fer servir el “i tu més”, tan habitual en afers polítics, però, encara em sembla més incomprensible, aquest atac al nacional-catolicisme catalanista, que no sé si ha torturat i assassinat al mateix nivell que el nacional-catolicisme espanyol o llatinoamericà. No em consten al suposat nacional-catolicisme català, les polítiques de colp d’estat militar, guerra incivil, milers d’assassinats i exiliats causats pel nacional-catolicisme espanyol… Ho dic perquè a principis del segle XXI, en un viatge del papa reaccionari Joan Pau II (Wojtila) a Cuba, mentre protegia al màxim líder pederasta de “Los legionarios de Cristo Rey”, vaig anar a TVV, Punt Dos, al programa de debat de Lola Bañón, per debatre sobre si l’esglesia tenia poder o només influència (poder, diners i influència!); recorde que preguntat directament per Lola Bañón, vaig confrontar en el debat amb Jesús Ballesteros, membre reputat de l’Opus Dei i catedràtic de dret a València, en criticar el nacional-catolicisme espanyol… i vaig defensar, des de la sociologia, un cristianisme més humanista a la manera de l’opció pels pobres dels jesuïtes i de la teologia de l’alliberament, la justícia social, feminista i ecològica, a l’estil que sembla que vol encarnar l’actual papa Francesc en algun aspecte, però, no en el feminista; i en la resta més retòrica que real.
Unes setmanes després vaig tornar a TVV al mateix programa de Lola Bañón per parlar sobre la guerra contra Iraq en temps de Clinton i, en coincidir amb Javier de Lucas em va retreure les crítiques contra l’Opus Dei i el nacional-catolicisme espanyol, en dir-me que m’equivocava de contrincant; no volia discutir i li vaig dir que potser tenia raó i ho vaig deixar córrer… perquè no entenia el que volia dir, ara em sembla més clar. Perquè, des de fa molts anys, sempre he considerat que l’Opus i la ideologia reaccionaria de la jerarquia nacional-catòlica espanyola era un entrebanc greu per al desenvolupament d’una societat democràtica, sigui a Espanya, a Catalunya, a les Illes Balears o al País Valencià; potser ara, ell també s’equivoca de contrincant en atacar de manera exagerada l’hipotètic nacional-catolicisme catalanista i vincular-lo a l’independentisme. Perquè Catalunya, als darrers anys, ha canviat molt i és la nació de l’estat espanyol més laica i secularitzada (a diferència de l’Espanya profunda a Múrcia, les Castelles o Andalusia); a Catalunya hi ha un catalanisme que, tret de l’oportunista unionista Duran i Lleida i la jerarquia eclesiàstica vaticana (que imposa bisbes espanyolistes), la majoria de la societat catalana ha mutat del convergentisme (del ‘español del año’ per a l’ABC) a l’independentisme davant d’un estat espanyol que manté les estructures d’estat i eclesiàstiques ancorades en el feixisme i el nacional-catolicisme espanyolista, de dretes i ‘d’esquerres’, sense reconèixer el dret a decidir, la llengua, la cultura catalanes al mateix nivell que la castellana o espanyola i sense permetre el reconeixent del dret a decidir o a l’autodeterminació, un dret reconegut per l’ONU per resoldre conflictes polítics entre les nacions que volen independitzar-se d’un estat opressor que tracta colonialment la ciutadania catalànica… Estem expectants per veure, com de sincer i honest és el diàleg entre el Govern de Catalunya i d’Espanya sobre l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, amb mitjancers internacionals, com a manera d’iniciar unes converses amb una mínima possibilitat d’acord i garantia perquè no siguin tot bufes de pato.Tot i que sempre hem de tindre presents les paraules de Pompeu Fabra aplicades a la llengua, i per extensió a la cultura i la nació catalànica, no hem de perdre mai ni la tasca ni l’esperança; i per resoldre aquest conflicte polític, absolutamment encabronat per l’estat i la judicialització de la política, només pot fer-se activant el diàleg amb l’estat espanyol i també els organismes supraestatals (UE, ONU, UNESCO…) per trobar una eixida democràtica.
No vull excusar cap nacional-catolicisme, sigui català, espanyol, francés, italià, portuguès o xinès, perquè pense que s’haurien de trencar les relacions diplomàtiques, ‘preconstitucionals’, entre l’estat espanyol i el Vaticà, s’haurien de treure tots els privilegis que té l’església catòlica i les seues sectes principals i moviments reaccionaris que dominen les altes judicatures i les facultats de dret a tot l’estat, s’hauria de perseguir penalment a les jerarquies sectàries que fan rentats de cervell a infants i adolescents, en fer-los creure que la sexualitat és pecaminosa i negativa, en permetre’ls adoctrinar des de la misogínia, la sexofòbia i l’homofòbia, amb diner públic, i mentre obliguen al celibat els seus candidats a sacerdots, quan és notori i recurrent que aquest negacionisme de la sexualitat és la causa determinant per la qual després es produeix la pederàstia, les malalties mentals i els abusos sexuals… Per tant, cap complicitat amb la pederàstia ni amb l’abús sexual de l’església ni de cap altra persona o entitat… Però em compte d’exigir rodes de premsa condemnatòria només sobre pederàstia, ¿no seria molt més raonable i recomanable, estendre-ho a altres terrenys i demanar als Governs espanyols que demanen perdó i inicien investigacions, sense més excuses, per aclarir i castigar els casos d’assassinats d’immigrants al Tarajal? o la matança de la Rambla i Cambrils del 17 d’agost del 2017 que sembla un atemptat amb participació del CNI espanyol? No seria molt més raonable també que es denunciaren els casos de tortures i assassinats a les comissaries, les presons o al carrer a mans de la policia, amb impunitat? No seria més lògic que demanaren excuses per les clavegueres d’estat que va orquestrar el distingit membre de l’Opus Dei, Jorge Fernàndez Díaz, contra l’independentisme català, allò de carregar-se la sanitat pública catalana, allò de la fiscalia “te lo afina...”, acusacions falses contra polítics independentistes, la corrupció sistèmica i terrorisme d’estat que repugna a qualsevol consciència democràtica que no estiga cegada pel nacionalisme espanyol, bàsicament anticatalanista? No hauria de poder-se votar democràticament per veure si la ciutadania de l’estat espanyol vol continuar amb una monarquia corrupta que va avalar les actuacions de terrorisme d’estat del 20 de setembre i l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya, amb el discurs del 3 d’octubre del 2017? No seria més raonable que li feren cas a Ferrajoli, a la Mesa de les Detencions Arbitràries de l’ONU, a nombroses associacions pro-drets humans i a Amnistia Internacional, i eixira el Govern espanyol per tal d’anunciar la llibertat de les preses i presos polítics empresonats, judicats i condemnats des d’una concepció penal del dret de l’enemic a la manera de Carl Schmitt?
Igual com, al meu parer, s’hauria de jutjar els responsables de les agressions policials de l’1-O el militar, que va anar a sumar-se al colp d’estat de Tejero, el 23-F, Diego Pérez de los Cobos i un tal Nieto, i aturar el judici del Major Trapero i els que hi ha en marxa, perquè només és una farsa de revenja d’estat contra un procés democràtic, social i institucional, que volia negociar amb l’estat, com ens va dir Lluís Llach a Colera, unes setmanes abans de l’1-O; per tant, acusar de “cínica” a Clara Ponsatí, per dir la veritat, que anaven “de farol” és una errada i una acusació fora de lloc. La majoria de la societat catalana, ben informada, sabia que l’objectiu era negociar amb l’estat una votació pactada; i les penes que s’esperaven d’un “estat de dret” eren els de l’acusació de desobediència i no inventant-se una violència terrorista que només ha estat de part de l’estat espanyol. Perquè vist que l’estat espanyol del Govern corrupte d’M. Rajoy, es negava a permetre votar, després de demanar-ho, més de vint voltes, en un gest de dignitat, es va decidir fer el referèndum per demostrar que hi havia un gruix social i polític prou nombrós per poder acordar un referèndum legal, com reconeixien juristes eminents del TC, posem per cas, Rubio Llorente, si persistia en el temps, abans que aquest tribunal “constitucional” d’enfangués en el sectarisme partidista del PP-PSOE, des de la demofòbia i l’anticatalanisme… I, en efecte, la reivindicació de l’exercici de l’autogovern i la sobirania plena de Catalunya, persisteix, i aplega a una majoria social i política ben qualificada, a pesar de les manipulacions, adoctrinament i sectarisme de la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, de les escoles, públiques i privades monolingües i les universitat espanyoles, públiques i privades lligades al nacional-catolicisme espanyol, i, sobretot, les altes estructures d’un estat amb recialles i rèmores de l’anterior règim. L’anticatalanisme i les continues vexacions, humiliacions i enganys de l’estat espanyol és el combustible que ens anima a treballar per construir un estat propi, tot i desitjar-li a l’estat espanyol que, si ens respecta, li vagi molt bé, de tot cor. Perquè l’autonomia que ens cal, no és la de Múrcia, la Rioja o Cantàbria, amb tots els respectes i consideració fraternal, sinó la de Portugal. A l’independentisme de Portugal i a la llengua i cultura portuguesa, l’estat espanyol l’ignora i es veu obligat a respectar-lo, per força o de bon grat, però no el criminalitza i s’acarnissa per asfixiar-lo, com passa contra l’independentisme i contra la llengua i la cultura catalanes, de Catalunya i dels Països Catalans.
