Sal·lus Herrero
Comença Naïr en el llibre sobre Simone de Beauvoir (Acompañando a Simone de Beauvoir. Mujeres, hombres, igualdad, Galaxia Gutenberg, 2019, 216 pàgs.) amb una nota d’agraïments a la traducció i l’edició, d’entre els que destaca a la traducció al castellà, d’Inés Clavero d’alguns capítols, d’altres escrits pel mateix Sami Naïr amb l’ajut d’Esther Pomares, a l’Ada de Moral per la relectura i les esmenes, a Lidia Rey de l’editorial Galaxia Gutenberg, a Teresa Lozano la correctora de la editorial i al seu editor Joan Tarrida, i per fi, a Sylvie Le Bon de Beauvoir per la seua tasca en la de preservació i publicació de l’obra de la seua mare adoptiva.
En parlar de Sami Naïr, no em puc estar de dir que després de viure més de vint anys a Espanya, els espanyolíssims jutges i magistrats de la JEC (Junta Electoral Central), a les darreres eleccions europees, van impedir que Sami Naïr es presentés com a candidat, independent pel PSOE, amb l’excusa que no tenia la nacionalitat espanyola; quan des de fa anys, Daniel Cohn-Bendit, s’ha presentat, indistintament, per Alemanya o França i d’altres també ho han fet perquè això és secundari, afers administratius nacionalistes, i no té cap importància a no ser que els de la JEC retinguen una mentalitat autàrquica, pròpia del franquisme, com han demostrat recentment amb el cas del MHP Joaquim Torra i el vice-president Oriol Junqueras, en tractar d’inhabilitar-los, respectívament,a un per posar una pancarta i un llaç groc demanant la llibertat dels presos polítics i a l’altre, per organitzar una votació pacífica, ambdues són reivindicacions transversals de la majoria de la societat catalana i no és cap senyal partidista, perquè abasta a persones de gairebé tots els partits polítics. No obstant això, Naïr, malgrat haver viscut tants anys a Espanya, fer classes de doctorat a les universitats de València i Sevilla, aprendre el castellà, va ésser menyspreat i exclós de les llistes electoral per uns mandarins estatals, posats pel PP, que mostren el pes del franquisme i de les idees nacionalistes i reaccionàries del deep state espanyol en l’actualitat. Potser els jutges i magistrats que han demanat el suplicatori contra Carles Puigdemont i Toni Comín, consideraven que un diputat independent, de l’altura intel·lectual de Sami Naïr, potser no es plegaria fàcilment a votar en companyia dels diputats feixistes de Vox, el PP i Ciudadanos (i potser alguns del PSOE!), per lliurar a la ‘justícia’ espanyola a uns eurodiputats acusats del greu delicte polític de permetre una votació per expressar la llibertat del poble de Catalunya.
Als anys noranta, quan va col·laborar a la Facultat de Dret de València, vam anar a sopar al restaurant Bermell del barri del Carme, amb Sami Naïr, Ernest Garcia i altra gent del Departament de Sociologia de València, era el temps dels inicis de l’ascens de l’extrema dreta i el lepenisme a França. Recorde que en preguntar-li com s’explicava aquest racisme i feixisme creixent a França, Sami Naïr, em va dir que calia analitzar les causes socials profundes que afavorien aquests tipus de moviments que cerquen en els altres els bocs expiatoris… i va lloar l’antiracisme, com ‘la sal de la terra’; els que han patit discriminacions per raó d’origen nacional, per la pròpia pell o per l’aspecte facial nord-africà, molt sovint, són (o poden ser!) més sensibles davant les discriminacions, el racisme, el patriarcat i les opressions dels altres (dones, homosexuals, gitanos, negres, migrants…).
Al pròleg, Sami Naïr, aclareix que aquest llibre “en absolut pretén ser una biografia intel·lectual ni una anàlisi sistemàtic de l’obra de Simone de Beauvoir. Ho definiria, més bé, com una propedèutica que permet fer-se una idea general, no esquemàtica, de la seua vida i la seua acció. El meu propòsit és incitar a llegir les novel·les, les memòries, els textos filosòfics i els assajos polèmics que Simone de Beauvoir va escriure entre les dècades de 1930 i 1980, testimoni excepcional de la seua època, tan rica en somnis d’emancipació i tragèdies, i de l’activitat creadora de la que fora la teòrica pionera del feminisme modern”. Explicita Naïr que ha deixat de banda la seua obra i vida privada, en canvi mostra part del seu epistolari, dels seus viatges i el seu paper crucial com a directora de Les Temps Modernes, després de la mort de Jean-Paul Sartre el 1979. En aquests temps Sami Naïr, va col·laborar amb aquesta revista francesa, on participaven els millors intel·lectuals francesos i a suggeriment de Simone de Beauvoir va començar de analitzar l’ascens del racisme, els fluxos de migració, la construcció de la identitat i la noció de ciutadania i s’ha convertit en un dels millor experts en migracions, mediterrània, refugi, ciutadania, drets humans i codesenvolupament. Veia venir el racisme, per això el 1983, va animar a Sami Naïr per confeccionar un número especial de Les Temps Modernes sobre la immigració marroquí; veia venir un racisme postcolonial contra els treballadors magrebis: “Cal defensar-se -li va dir- continua sent el mateix Le Pen, el torturador a Argèlia que avui, atia l’odi aquí“; com el pare d’Arrimadas, que va treballar a la comissaria de policia de la Via Laietana de Barcelona, on es torturava, durant la dictadura i després, i anys més tard, la seua filla reprodueix el discurs de l’odi nacionalista espanyol contra el catalanisme, des d’un anticatalanisme que va contra la llengua, la cultura i la nació catalana, per colonitzar-la des d’un nacionalisme d’estat que nega els drets de ciutadania dels catalanoparlants que no accepten la dominació espanyola.
En aquest llibre sobre Simone de Beauvoir, Sami Naïr, ha preferit posar en relleu els eixos fonamentals de la seua visió del món i subratllar alguns temes significatius del seu pensament crític. Evoca la incineració d’Ella, “el Castor”, al cementeri Père Lachaise, junt a Sylvie, la filla adoptiva de Simone de Beauvoir, el cineasta autor de Shoah, Claude Lanzmann, Claire Etcherelli, amiga i secretària de Les Temps Modernes, el filòsof i antropòleg, Jean Pouillon, fidel company de tota la vida, l’editor Robert Gallimard i el periodista Jacques Laurent Bost, quan els lliuraren les cendres, se n’anaren al cementeri de Montparnasse, on havia volgut reunir-se al costat de Jean-Paul Sartre, l’home al que sempre va estimar. Evoca les reunions els dimecres a Les Temps Moderns, quan André Gorz havia portat el seu escrit El traïdor; remembra quan la telefonen des del Ministeri de la Igualtat, per lliurar-li la Legió d’Honor el 1981, després de la victòria de Mitterrand, pels serveis que havia prestat a la causa de les dones; sorpresa, una mica afalagada, però sobirana, i prenent distància, respón: Estic molt emocionada per la proposta; done-li les gràcies al senyor Mitterrand de la meua part, de veritat, em commou profundament el detall. És només que, veurà vosté, no puc acceptar aqueix honor, aquesta condecoració cal lliurar-la a gent més jove que jo. I de manera sorneguera, va afegir: És que em sent molt vella per a entrar a la Legió”. Insubornable.
Simone de Beauvoir havia fet el vot de no amagar mai la veritat ni dissimular les seues opinions sense pretendre tenir, per altra banda, la raó absoluta sobre els éssers i les coses; no cau en el narcicisme, dubta, vacil·la i tracta de ser transparent a la manera del Rousseau de les Confessions. Escriure sobre ella era la manera d’ajudar els altres a comprendre’s; esmenta les relacions amb Albert Camus, per les relacions amb l’URSS i davant la independència d’Argèlia, Camus mantenia una posició ambivalent davant el colonialisme; no obstant això, admira l’escriptura de L’estranger i La caiguda, malgrat el trencament entre Camus i Sartre, al que ella donava suport; els desacords amb Camus eren per la defensa de l’URSS que feia Sartre contra l’imperialisme nord-americà i per les posicions ambivalents de Camus davant l’imperialisme francés en contra de la independència d’Argèlia. Beauvoir en el viatge a la URSS es sent decebuda, sobretot perquè les dones no han aconseguit els mateixos drets que els homes a l’URSS, ni la independència ni l’alliberament del model patriarcal i en la guerra de França contra la independència d’Argèlia, ella es qüestiona, per primera vegada, la seua pertinença a la nació francesa, proclama la seua repugnància de ser francesa, la seua vergonya, la vergonya de França en el món, el desastre moral que suposava aquesta guerra després que França s’hagués alliberat del jou nazi; a La força de les coses, mostra els seus sentiments la seua trajectòria, el seu viatge a la Índia, la seua compassió impotent davant l’espectacle de la misèria aliena, la fam dels infants a Calcuta, va escriure: “Ara conec la veritat de la condició humana: dos terços de la humanitat passen fam […] Hi fregue l’infinit: és l’absència de tot […]. Moriran i res més haurà sigut […]. El no-res em fa menys temor que la desgràcia absoluta”. Sami Naïr expressa les opinions literàries de Simone de Beauvoir sobre Vida i destí de Vassili Grossman i al seu llibre de memòries La plenitud de la vida critica a W. Faulkner: la seua incapacitat per posicionar-se a favor dels negres, a diferència de l’amant de Simone, Nelson Algren; també sobre Louis Aragon i la supressió del capítol Les communistes, on Aragon justificava els processos de Moscou i els assassinats del Partit Comunista soviètic, així com la seua traïció a Pierre Daix i a Roger Garaudy, tot i que s’havia compromés al congrés del PCF de donar suport a la crítica a l’estalinisme; sobre Malraux, Claude Simon o Michel Leiris…
Venia d’una família tradicional catòlica, burgesa, d’origen aristocràtic, empobrida, als catorze anys els comunica als seus pares que ha perdut la fe i no pensa anar més a l’església, als quinze, adquireix consciència de la seua vocació literària i es troba a disgust amb la seua família i societat; als vit-i-dos, que no pensa casar-se i que viurà de manera “morganàtica”, és a dir en concubinat. El seu cognom francés Beauvoir, en anglés ‘beaver‘ significa “castor”, la bateja així el seu condeixeble René Maheu, en un quadern Simone posa “Els castors van en grup i tenen esperit constructor”; els seus amics més pròxims li diran Castor en homenatge a la seua sociabilitat i dedicació al treball. El període de l’Institut fins a la universitat de la Sorbona es va publicar el 2008 Cahiers de jeunesse. Coneix a Sartre el 1929 mentre preparaven les oposicions a professors de filosofia, junt a d’altres companys brillants com Paul Nizan, Maurice Merleau-Ponty, Raymond Aron i Claude Lévi-Strauss; treballa com a professora de filosofia a Marsella, Ruan, París, mentre es dedica a la literatura, sense deixar d’aprofundir en filosofia. El 1940, ell es queda sola, perquè Sartre es enviat al front i cau pres dels alemanys; ell escapa del camp de detinguts i torna a París i viuen junts en la clandestinitat de la França ocupada.
Després de la guerra forgen, ella i Sartre, la seua reputació filosòfica mundial des de l’existencialisme, junt a Merleau-Ponty, però més tard aquest es distància de Beauvoir i Sartre per desavinences polítiques entorn a l’Unió Soviètica. A partir del 1960 donen suport al Tribunal Russell pel que fa a Vietnam i la solidaritat amb totes les causes dels oprimits del Tercer Mon. Mentrestant, Simone de Beauvoir escriu El segon sexe, un poderós treball de desconstrucció de la dominació masculina i la seua novel·la més important Els mandarins, premi Goncourt. Maig del 68 marca un punt d’inflexió en la vida i obra de Simone de Beauvoir; es compromet amb el suport a les causes socials (defensa dels migrants, lluita contra el racisme, pel dret a l’avortament, suport a les causes feministes…). El 1979, la mort de Sartre, segons la seua filla adoptiva, suposa la seua pròpia mort. Li sobreviu sis anys. El 19 d’abril de 1986. De Sartre va escriure ella: “És el major èxit de la meua vida. Era el doble en qui jo em trobava”. Aquest epitafi també li serveix a ella: La seua mort ens separa. La meua mort no ens reunirà. És així; ja és bell que les nostres vides s’hagen pogut concertar durant tant de temps“, com anota en La ceremònia de l’adéu. Escriu sobre la mort com a escàndol i denunciant al trist Kierkegaard, en Una mort molt dolça (1964), reflexiona sobre la mort de la seua mare i les relacions complexes que tingueren, d’aversió i d’amor, la necessitat d’escollir i decidir la vida i la mort des de la llibertat. El 1972 A fi de comptes, repassa el Maig del 68 i la consciència de la seua rebel·lia des de la seua infantesa, les activitats polítiques d’ella i Sartre, en contra de la guerra a Vietman, en suport de les Panteres Negres dels Estats Units i als moviments de lluita pels drets civils, el suport a la causa de les dones a tot el món, la llibertat de decidir la reproducció, junt a Michael Foucault i Gilles Deleuze, en defensa dels drets civils dels migrants, la defensa de la llibertat d’expressió dels moviments d’extrema esquerra, maoistes o d’altres tendències, proscrits per la policia del poder, el combat contra el sistema capitalista.
Del viatge pels Estats Units, publica L’Amérique au jour le jour, Gallimard, 1947, traduït al castellà América dia a dia, Mondadori, 1999, contra el racisme i el diferencialisme, des d’un missatge d’igualtat i de respecte a la dignitat humana de Thomas Paine. Denuncia el contrast entre Europa i els Estats Units, a França el sistema està “obert” en raó de l’existència d’una lluita de classes dinamitzada per uns partits i uns sindicats forts, a la que s’uneixen els intel·lectuals, mentre que el sistema polític estadounidenc està tancat amb pany i clau per les classes dirigents, que impossibiliten qualsevol mobilitat ascendent real. La ‘confrontació’ entre els rics i el pobres, entre els winners i els losers, la globalització o americanització del món, la privatització del vincle social i les condicions de vida dels individus atomitzats, l’apartheid social contra els negres i indis, les lleis esclavistes, el racisme construït sobre una diferència irreductible, la inferiorització del negre i de l’indi en funció d’un diferencialisme i sense tenir en compte la igualtat i la fraternitat comuna de la humanitat. El naixement dels Estats Units fonamentats en la deportació dels indis i en la consegüent importació dels negres. L’anàlisi del racisme i de l’antisemitisme, els mecanismes d’estigmatització pel color de la pell o de religió. Aquestes figures de l’opressió racial s’incorporaran en l’anàlisi de les relacions de sexe el 1979 i en la dialèctica de l’opressió colonial a partir de 1954.
Simone de Beauvoir fa servir la filosofia per a la seua obra literària, sobretot en la seua obra més important, El segon sexe, on analitza la construcció social de les dones i la impugnació del model patriarcal que inferioritza les dones i imposa uns papers socials diferenciats i discriminadors entre dones i homes, des d’una noció d’universalitat concreta que inclou les dones; escriu contra la barbàrie de la colonització, contra la dominació violenta i opressiva d’un cos sobre l’altre, d’un estat, d’una societat, d’una cultura sobre les altres, proposa l’emancipació i la descolonització a tot el planeta, contra el pensament de dreta d’avui, contra el retall progressiu de les llibertats, la desaparició de la vida política, la generalització de la tortura, la insurrecció permanent del poder militar contra el poder civil, marquen una evolució que, sense por a exagerar, podem qualificar de feixisme. Simone de Beauvoir, en contra de Camus, que davant la guerra de França contra Argèlia deia que “preferia a la seua mare abans que a la justícia”, ella prefereix la justícia a la seua “mare pàtria” que s’oposa a la llibertat i a la independència d’Argèlia, colonitzant amb la brutalitat del terror, la tortura i de la barbàrie; escriu sobre la moralitat de l’ambigüitat, sobre la funció de la literatura, de l’angoixa, la soledat, sobre la vellesa, la mort, la responsabilitat, la llibertat, el dret a triar, el compromís social, sobre el feminisme, sobre la parella amorosa, sobre el segon sexe, 25 anys després de publicar-lo, on demanda una revolució social, econòmica, política i ideològica per l’emancipació de les dones; critica la seua condició burgesa i occidental que li impedia veure la condició real de les dones a tot el món, expressa les avantatges de la robotització i el repartiment igualitari de les tasques domèstiques que generen una situació radicalment distinta a la dels rols sexistes de les societats tradicionals i facilita l’alliberament de les dones, la necessitat de tornar-se subjectes, no subjectades, en lluita contra l’estructura patriarcal; descobreix que no és veritat que una revolució socialista estableixi necessàriament la igualtat de sexes, la necessitar de qüestionar les condicions d’opressió de les societats patriarcals i capitalistes; cal, segons Beauvoir, modificar els costums, els ‘habitus’, les estructures mentals profundes, conscients i preconscients, de qüestionar la dominació masculina, com analitzarà anys després també Pierre Bourdieu, per alliberar les dones i també els homes que reprodueixen dinàmiques masclistes d’opressió contra les dones… Sobretot no oblidar que res s’aconsegueix definitivament, la nostra condició encara és molt fràgil; la lluita contra el patriarcat continua.
Sami Naïr es pregunta què concloure, què resta del seu pensament i si poden ser útils les seues anàlisis; constata que el món ha canviat radicalment, la desaparició dels gran antagonisme entre els dos blocs, dels Estats Units i la URSS, amb avantatges i inconvenients; contràriament a la tesi de Fukuyama, la ‘democràcia’ neoliberal triomfant no ha esborrat les injustícies ni ha satisfet el món, com assenyala Ulrich Beck, vivim en la “societat del risc” permanent. Per tant, cal dir que hem de seguir resistint, res s’ha aconseguit definitivament; el pitjor és sempre possible. Cal no doblegar-se davant allò intolerable. El derrocament del pensament crític davant el conformista, l’ampliació de la tecnologia a la vida diària… Com exposa Danièle Sallenave a Simome de Beavoir: contra todo y contra todos, Galaxia Gutemberg, 2010, la seua decisió de dona s’ha concentrat en no deure res a qui siga, determinar per si mateix les normes i els fins de la seua existència, rebutjar totalment el convencionalisme, el compromís i tots els modes “naturals” amb els quals la societat vol collar-nos.
Al remat reprodueix una entrevista que li va fer Sami Naïr, l’octubre de 1985, amb motiu del quaranta aniversari de la creació de Les Temps Moderns, li pregunta per què es va crear i li respon que va se per elaborar una nova manera de veure el món, d ‘actuar i de pensar; assenyala als intel·lectuals que van participar, a l’inici (i que hem esmentat abans), en un projecte de cercadors de sentit del món actual, la participació de Bataille i Blanchot, la defensa dels drets humans, la defensa dels dissidents oprimits dels països de l’Est, i li pregunta com veu avui el paper de la revista Les Temps Modernes i respon: “Mantenir la nostra originalitat i romandre fidels a les nostres decisions. Així és com hem pres posició a favor de la independència de Nova Caledònia, en defensa dels migrants, contra l’ascens del conservadorisme de dretes i d’extrema dreta. Pel que fa a l’esquerra, estic, per simpatia crítica i a favor de donar suport amb totes les nostres forces a l’esquerra quan està amenaçada. I jo estic a favor de desenvolupar el nostre paper crític, d’afavorir allò nou i ajudar a que nasca, si ho fa en el sentit de la justícia“.
Sami Naïr conta amb perspicàcia i emoció els compromisos i combats d’aquesta època, dels que va formar part decisiva Simone Beauvoir, i que permeten entendre les apostes actuals del moviment d’emancipació feminista, i dels desafiaments per afrontar la vertadera igualtat, que les dones (i els homes) necessiten encara aconseguir el qüestionament i la impugnació de la societat patriarcal, que discrimina les dones i reprodueix els privilegis i el supremacisme dels homes des d’un androcentrisme insuportable. Per això, contra els drets de les dones, reactívament es produeix el rebrot d’un patriarcat feixista que tracta d’allargar la dominació masculina per la força bruta, per l’enduriment, pel retorn als papers tradicionals homes-dones, a les violacions en manada, un rearmament ideològic del masclisme contra les dones per recloure-les a la cleda de la reproducció del patriarcat. Ens agradaria pensar que són el darrer estertor de l’agonia del patriarcat que es resisteix a desaparèixer; no podem ser, però, tan naïfs, ni creuar-se de braços… potser són els moviments de vaivé, de reacció, de reflux, quan els negres aconseguien més drets als Estat Units, per eixir de l’esclavatge de l’apartheid, reapareixia el Ku-klux-Klan assassinant els activistes pro-drets humans per frenar els avenços en drets civils. En el punt d’inflexió actual, la lluita feminista i antipatriarcal és tan necessària com mai, o més que mai; i Naïr ens remembra l’aportació decisiva de Simone de Beauvoir per l’alliberament de les dones i en la lluita contra totes les opressions, colonialismes, racismes, marginacions i discriminacions socials. Les seues valuoses aportacions en l’anàlisi social, en pensament filosòfic i en literatura per descriure, diagnosticar i retratar els sofriments i les esperances del seu temps viscut intensament, amb els seus encerts i errades. La seua és una lluita per la llibertat individual, social i col·lectiva, com a humanitat, des de l’igualitarisme i la defensa apassionada de la ‘veritat’, davant els riscos i les emergències de la seua època (i de les que ens vénen a sobre).
