Sal·lus Herrero
El 5 de gener, a Vilaweb publicaven la notícia on, l’afamat i estimat jurista italià Luigi Ferrajoli, es reafirma en la crítica a les sentències del Suprem contra els independentistes condemnats a cent anys per haver fet una manifestació i una votació del tot pacífica i inofensiva, davant d’un estat espanyol carregat d’armes, porres, escuts.. i garrotades contra els cossos de la ciutadania catalana que volia votar. Uns policies i militars espanyols disposat a obrir la testa, trencar ossos i buidar els ulls dels pacífics votants amb les mans en alt, cridant oracions tan subversives, perilloses i rebels com “Som gent de pau” o “Volem votar”; a la nova es remarca també que Ferrajoli continua rebutjant l’independentisme o el secessionisme perquè considera que, en el cas de Catalunya, es tracta ‘igual’ com el de la Padània, “un afer dels rics” i “egoistes” del nord, però rebutja el judici i la sentència de Suprem i demana ponderació, prudència i intel·ligència als poders polítics espanyols per fer clemència i no llençar més sal i sofre damunt de les ferides obertes… Si voleu llegir la notícia sencera ací la teniu i que cadascú traga les conseqüències que considere adients:
D’entre els enllaços que hi ha a la notícia de Vilaweb, hi ha el del catedràtic de filosofia del dret, Manuel Atienza, sembla que deixeble de Gustavo Bueno i de Gregorio Peces-Barba, el primer un nacionalista espanyol asturià, com Atienza, que fa servir un marxisme escolàstic furibund i esperpèntic, combinat amb un nacionalisme espanyolista explosiu i groller semblant a l’odi que professen els del partits feixistes; una ideologia espanyolista per sembrar l’odi contra Catalunya i Euskalherria, bàsicament, atiant un nacionalisme espanyol d’estat sempre disposat a atacar i bombardejar Catalunya, a sang i foc, com exclamava el jurista Peces-Barba uns anys abans de morir, invocant allò que deia Espartero, al segle XIX i van fer, conjuntament, els dictadors feixistes, Franco, Mussolini i Hitler, després del colp militar d’estat de 1936-39 per imposar un nacionalisme espanyol feixista. Peces-Barba va ser pare de la Constitució del 78 i també un jurista al servei d’uns dels polítics socialistes espanyols més corruptes, del nacionalisme espanyol i anticatalanista, un tal Guerra, que, pel que fa a l’anticatalanisme, a masclisme i a l’apropiació indeguda de bens aliens, fa honor al seu cognom, pura guerra i barbàrie espanyol amb una manca absoluta de finezza, es vantava d’haver soterrat a Montesquieu perquè controlava des del Govern la judicatura. Peces-Barba que semblava un jurista “moderat”, al final de la seua vida, va fer emergir un anticatalanisme rabiós i impropi, va voler esmenar-se però em sembla que la va emmerdar més encara. La carta de Luigi Ferrajoli en itallià que va enviar a Manuel Atienza i Perfecto Andrés la podeu llegir ací:
Si entreu al seu web Atienza podreu comprovar que, a més de ser un catedràtic de la Universitat d’Alacant, està molt ben preparat, amb una factura acadèmica consistent, doncs reuneix en els seus escrits als millors juristes internacionals, des de Kelsen fins a Alexy, passant per Dworkin, Hart, Nino, Zagrebelsky, Bobbio, Ferrajoli, filòsofs de l’alçada de Walter Benjamin, Habermas, Wittgenstein, Austin, Heidegger (que sempre em causa temor!) o el funcionalista N. Luhmann… Inclús gosa replicar-li al literat Sánchez Ferlosio en algunes disquisicions sobre la violència jurídica, l’ofici de torturadors de les forces d’ordre i els jutges defensant el càstig, l’escarni, l’acarnissament i el monopoli de la força bruta de l’estat difressat de “benevolència“, “d’ordre social”, de “convivència” o de “justícia”… Del seu currículum, tot i el seu pedigrí antifranquista que exposa, m’inquieta una mica el seu viatge i estada a l’Argentina el 1976, en plena dictadura militar de Videla, mentre torturaven i assassinaven els opositors, però afirma que estava acusat de propaganda il·legal durant la dictadura feixista de Franco i havia de fugir, amb una beca d’estudis, tot i que sembla que ha perdut una mica de sensibilitat pel dret de les persones exiliades i empresonades per motius polítics. Perquè si són catalans, d’una altra nació distinta a l’espanyola, potser no li importa tant la defensa ni la vulneració dels seus drets?
M’ha interessat saber, de primer mà, la seua posició ideològica davant la Constitució espanyola, doncs si Atienza és expert en teoria filosòfica i política, parem l’oïda a veure què en diu en una conferència universitària a Alacant i afirma que “hi ha dos trets que afecten a la cultura espanyola, que, al meu parer, ‘ens’ ubiquen darrere d’altres països europeus […]. Un és el nacionalisme, els nacionalismes ‘perifèrics’, que produeixen una terrible distorsió en la vida política, sobretot a causa de la deriva nacionalista dels partits d’esquerres”.. tot i que al remat, aclareix que, defensa un estat federal, no unitarista (com el que de fet, hi ha ara mateix, reproduint “el mando y ordeno” imposat pels hàbits jurídics i polítics de la dictadura franquista i les ideologies reaccionàries que s’han instal·lat a l’entramat profund de l’estat espanyol des de fa segles). El segon tret que considera negatiu de la cultura espanyola (que no aclareix si l’atribueix també només als perifèrics!) és el sectarisme de mitjans de comunicació i de la universitat, però no diu que la immensa majoria d’aquests mitjans de comunicació i universitats, en última instància, estan dirigits per nacionalistes espanyols de l’estat. Com afirmava Ortega y Gasset, només els testes castellanes, pel seu esperit bel·licós, guerrer, conqueridor, genocidiador i imperialista, poden regir i dirigir els destins d’Espanya, la resta al femer de la història, com diria Hegel o Marx, sense dret a tenir estat propi. El que em sorprén és que afirme Atienza que els nacionalistes perifèrics (sense exèrcit, armes, ni BOE, ni pressupostos econòmics, més que cedits i atorgats graciosament des de Madrid, sense quasi mitjans de comunicació propis perquè prohibeixen, censuren, tanquen mitjans en català, com Canal 9 a València, sense un espai de comunicació catalànic conjunt que vaja de Fraga a l’Alguer i del Catxe a Salses…), els considere una distorsió ‘terrible’, una pèrdua d’energies, i no esmente els terrorífics hàbits, distorsions i pèrdua d’energies i malbaratament de pressupost econòmic d’un exèrcit, militars i policies espanyols acostumats a agredir el que consideren els “enemics interns”, posem per cas, a resoldre una vaga a Astúries, a colp de canó, assassinant els miners i les seues dones, el 1934, amb l’excusa de mantenir “l’ordre social” i una Constitució, el 1978, que atorga a aquest mateix exèrcit franquista facultats per poder vulnerar tots els drets fonamentals, de poder reprimir i atacar la integritat personal de la catalana gent si perilla la inviolable la unitat de la nació espanyola… com va passar l’1-d’octubre del 2017 a Catalunya. La defensa d’un nacionalisme militarista, bel·licista i imperial per sobre dels drets humans, dels procediments democràtics, el respecte a la vida i la integritat personal de la dissidència política que monstre algun tipus de disens nacionalista que imposa l’estat per la força bruta de les armes.
Es veritat que en analitzar les pressions dels poders militars, eclesiàstics, econòmics durant la redacció de la constitució espanyola, reconeix Atienza que ‘condicionaren’ la voluntat popular, durant la “transició”, però ho troba “raonable”, ho tracta d’argumentar per les circumstàncies concretes perquè no era possible resistir aquelles pressions ‘irresistibles’… i fa una lloança a Santiago Carrillo per seu paper clau fonamental durant la transició, tot i que va determinar la imposició d’un nacionalisme espanyol borbònic que aixafava els nacionalismes perifèrics. No obstant, si llavors potser fora ‘raonable’ (des del seu punt de vista!), ara, després de més de 40 anys de suposada “democràcia”, al meu parer i el de qualsevol expert jurídic, mínimament solvent, aquelles pressions i els residus que s’han continuat reproduint en una democràcia segrestada per lleis fonamentals hereues de la dictadura feixista i el nacional-catolicisme, són del tot inacceptables… Perquè foren pressions determinants, que, entre d’altres, les ha contat Jordi Solé Turà a les seues memòries, que haurien de qüestionar i qüestionen la validesa i juridicitat democràtica, d’una monarquia borbònica corrupta i autoritària, imposada per un dictador feixista i una constitució redactada a colps d’amenaces militars franquistes, que pel que fa a afers lingüístics i culturals ubica al castellà o espanyol de manera supremacista i discrimina, ben indignament, les altres llengües de la península ibèrica a una posició subordinada i inferior (el català, l’euscar, el gallec o l’asturià), separa i divideix els Països Catalans, prohibeix la federació o confederació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura, per poder-les exterminar més fàcilment, com es va fer durant la dictadura feixista de Franco i ho denunciava l’historiador Josep Benet al llibre El genocidi cultura contra Catalunya durant el franquisme i Francesc Ferrer i Gironés en Catalanofòbia i les distintes lleis i normatives espanyoles contra el català.
Per desgràcia, diguen el que diguen els nacionalistes espanyols, al segle XXI, es continua encara tractant d’anihilar la llengua i la cultura catalanes per tots els mitjans, com podem comprovar, fefaentment, al País valencià, a les Illes i inclús a Catalunya, per les imposicions estatals i d’uns tribunals reaccionaris i anticatalanistes, com podem veure mirant el rostre antidemocràtic de tots els partits de dreta i extrema dreta d’un nacionalisme espanyolista “tremend” (miren el seu comportament de mala educació i males maneres de bronca indignació feixista exagerada, espectacular, orquestrada i fingida (o autèntica!) amb propòsits desestabilitzadors dels darrers dies a les sessions de les Corts espanyoles), que per desgràcia, sovint arriba fins a alguns dirigents dels barons ‘socialistes’ i anticatalanistes, per això tracten d’obtenir una mena de transfugisme a la manera del “tamayasso”. Però, segons Atienza, el nacionalisme espanyol és gairebé ‘perfecte’, només són criticable els nacionalistes “perifèrics” (sense estat propi!)… Igual com en un article fa un elogi del “jutge Perfecto” (no hi ha cap perfecte!), un senyor que, amb brotxa grossa, des d’un nacionalisme espanyol desaforat, va qualificar la votació de l’1-O com el colp d’estat del general Pavia entrant al Congrés espanyol a cavall… Quines barbaritats hem d’oir per banda d’uns jutges nacionalistes espanyols que, sense cap reforma ni formació democràtica (com els policies torturadors que han continuat torturant i sent premiats en “democràcia”), jutges que passaren de la dictadura a la “democràcia”, es diguen “conservadors” o “progressistes”, tret d’alguns casos aïllats i excepcionals, com Martín Pallín, Joaquín Urias, Javier Pérez Royo, per això, en general, els tribunals ‘suprems’, audiències nacionals i tribunals constitucionals espanyols causen temor i terror perquè mostren uns prejudicis anticatalanistes i de classe social enormes, des d’una ideologia nacionalista reaccionària, essencialista, de nacionalisme d’estat, de fanatisme, intolerància d’una nació espanyola de matriu castellana, imperialista, autoritària, tirànica, madrastra (Ninyoles!)… que tracta les nacions sense estat que hi ha dins de l’estat espanyol com a colònies; com va ser el mal tractament imperialista, colonial i terrorífic d’estat, en l’actuació militar i policial bàrbara de l’1-O, el “A por ellos” (com les tropes de Mussolini quan anaven a conquerir Líbia als anys trenta!), proferit pels militars, els policies i el monarca contra ciutadania catalana indefensa, persones velles, infants, dones i homes pacífics que només volien votar per saber el percentatge de gent a favor d’una independència, amb procediments democràtics, amb intents de diàleg i acords davant d’un estat dirigit per un mafiós, desidiós, amoral, anòmic i corrupte, un tal “M. Rajoy”, condemnat el seu partit per ser un dels partits més corruptes d’Europa, a l’estil de Berlusconi, la camorra i les distintes màfies italianes de Roma, no del pobre sud napolità que, tan excel·lentment i delicada, va retratar en el cinema Luchino Visconti al film Rocco ei suoi fratelli. Són les maneres corruptes i mafioses de les elits extractives del centre d’Espanya, d’un Madrid que Ortega y Gasset, jove, denunciava que no era capaç de pensar més enllà del seu melic madrileny.
Ací tenen la carta de Ferrajoli a Manolo Atienza i a Perfecto Ibañez que ha traduït el mateix Perfecto i l’ha publicat El País. Per si el volen llegir
 |
El pasado 28 de noviembre, en la Facultad de Derecho de la Universidad Roma Tre, se celebró una mesa redonda. Algunos amigos españoles han interpretado que, en aquella ocasión, yo había …
elpais.com
|
Em sembla que Luigi Ferrajoli s’equivoca, en comparar Catalunya o els Països Catalans amb la Padània i els partits independentistes (democràtics, antifeixistes i d’esquerres) a la Lliga del Nord; com també, al meu parer, erra l’afamat economista de moda, Piketty a Capital i ideologia (i Ferrajoli) en qualificar l’independentisme català com un “secessionisme dels rics”, i comparar-lo amb Trump, el Brexit i moviments d’extrema dreta mundials; el catalanisme no legitima les desigualtats socials, al contrari les combat; els que legitimen les desigualtats socials, és el nacionalisme espanyolista de l’alta burgesia dels Països Catalans que està al servei del gran capital de les multinacionals, les empreses del BOE i dels interessos de l’estat centralista de Madrid, des del colps militars d’estat de Primo de Rivera i Franco, fins a l’actualitat; a Barcelona hi ha les manifestacions més nombroses d’Europa a favor dels drets dels immigrants, contra la guerra, per la pau i a favor de la justícia climàtica davant l’emergència del canvi climàtic, a favor de la redistribució de la riquesa i a favor de la dignitat perquè l’estat espanyol no ens mal tracte, manifestacions en contra d’un estat que tracta d’aniquilar la llengua i la cultura catalanes, que no respón a cap tipus de proposta de diàleg, de reclamació, de reivindicació o greuges, que com denuncia el jurista Javier Pérez Royo després d’aprovar-se en referèndum, un tribunal constitucional deslegitimat i desacreditat, ple de senyorets nacionalistes espanyols i anticatalanistes d’extrema dreta, posats a dit pel PP, dictaminen en contra d’articles plenament constitucionals en altres Estatuts d’Autonomia; això va fracturar el pacte preconstitucional i constitucional de 1978. Des del nacionalisme estatal, intolerant, antidemocràtic i monàrquic s’imposa, al màxim, adés i ara, la llengua i la cultura castellana als Països Catalans i es tracta d’evitar que es prioritze la llengua i la cultura catalanes, en tractar de reproduir, “en democràcia”, el genocidi cultural i lingüístic que s’arrossega des de la dictadura feixista fins ara; no és una qüestió prioritàriament econòmica, d’espoliació fiscal de Madrid, a pesar dels enormes dèficits infraestructurals i la negativa per banda de l’estat d’invertir en l’eix mediterrani dels Països Catalans, per entrebancar les relacions socials, econòmiques i laborals entre Catalunya i el País Valencià, ni es tracta només d’un afer “d’identitats antagòniques”, que també, sinó sobretot és una qüestió de principis i drets fonamentals vinculats a la dignitat, la decència i a la supervivència de les societats llengua i cultura catalanes, davant d’un estat espanyol que es comporta com un dèspota cruel i aplica, arbitràriament, el dret a la manera de Carl Schmitt, amic-enemic si del que es tracta és d’inferioritzar, marginar i arraconar la llengua, la cultura, les societats i l’economia catalanes. L’estat espanyol prioritza la llengua, la cultura i el nacionalisme espanyol de matriu castellà, i és verament hostil, odiós i insuportable en un anticatalanisme que fabrica, nodreix i escampa per tots els seus mitjans. De manera molt encabronada, ens mal tracta, intenta exterminar-nos i ens acusa “d’insolidaris”, quan els Països Catalans són els territoris més espoliats de l’estat espanyol i hi ha més borses de pobresa i més immigrants a atendre que a altres llocs de l’estat que reben subvencions de l’estat en abundància, mentre als Països Catalans se’ls infrafinança des de fa molts anys i sent els més productius i generadors de riquesa, és dels més infradotats, tot i que l’autogovern s’ha d’ocupar de resoldre els problemes sanitaris, educatius, serveis socials, dependència… Col·loquialment es diu: “ser cornut i pagar el beure” i el menjar dels que ens agredeixen a garrotades. És la famosa picaresca espanyola aplicada des de Quevedo, Carlos III i Felip Vé fins ara contra la catalanitat des d’una espanyolitat imperalista. Als catalànics no ens sap greu ser solidaris, n’estem molt contents, però que l’estat espanyol no falsegi les dades ni ens pregui el pel; ens acusen d’insolidaris, els insulten i a sobre, no permeten que decidim enviar la nostra solidaritat als continents africà o llatinoamericà i des de l’estat espanyols, els gestors capitalistes i extractors, de les portes giratòries de les gran empreses i els seus polítics i alts funcionaris, ens imposen la “solidaritat” que ells consideren adient per beneficiar-se, ells mateixos, tan les pròpies elits estatals, la monarquia i llurs aparells repressius, espoliadors i extractors que obtenen molts diners comprant armes dels Estats Units, Alemanya o França perquè s’oposen a les reivindicacions independentistes de Catalunya i dels Països Catalans.
Li agraïm a Ferrajoli la seua denúncia del judici i les sentències cruels i absurdes del Suprem espanyol; ens agradaria que els seus amics espanyols i anticatalans el pressionaren encara una mica més perquè Ferrajoli s’informara millor, no només per banda dels juristes nacionalistes espanyols, sinó també per juristes catalans, favorables al dret a decidir (o no), perquè ponderés els arguments d’uns i dels altres i reconsiderés la seua interpretació contrària a la independència de Catalunya… i l’estigma fals de prioritzar l’interés econòmic, cosa que es certa per banda de l’estat espanyol que destina els diners productius dels Països Catalans a finançar el forat fosc, omnívor i extractiu de Madrid, l’economia improductiva i parasitària, la Casa Reial, l’exèrcit, els cardenals i bisbes de la Conferència Episcopal, els catedràtics de drets, jutges i magistrats, els periodistes de l’estat, els alts funcionaris de Madrid, policies i militars perquè vinguen a apallissar-nos per voler decidir sobre els afers que ens afecten i pertoquen responsablement.
Recordar-li a Ferrajoli que Ulises Moulines, fa anys va publicar algun llibret, “Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen), a favor del dret a separar-se, democràticament, quan l’estat t’oprimeix i tracta d’ofegar-te la llengua, la cultura i la dignitat, en no reconèixer el dret a la diversitat i a la diferència sense discriminació… cal independitzar-se per defensar el dret a la diversitat perquè la diversitat és molt millor que la uniformitat casernària que imposa l’estat espanyol al llarg de la història d’injustícies, repressions i opressions; també el filòsof Xavier Rupert de Ventós ha defensat el dret a l’autodeterminació de Catalunya i dels Països Catalans, perquè volem la mateixa autonomia que té Portugal, per poder garantir la supervivència de la nostra llengua i cultura catalanes. I si una vegada exercit el dret a decidir, democràticament, l’estat espanyol ens ofereix la garantia d’una federació o confederació ibèrica, estudiaríem la possibilitat de tornar a formar part d’una confederació democràtica Ibèrica… Ventós, gràficament, ho resumia: per abraçar-se, cal distanciar-se; si ens obliguen a estar pegats a la força, “por justo derecho de conquista” o per pressions franquistes, el 1978, no podem agafar espai i prou distància per abraçar-nos a la ciutadania i a la resta dels fraternals pobles ibèrics, com proposava Joan Maragall.
Segurament, Ferrajoli no coneix, no té perquè conèixer, que mentre als Països Catalans, l’estat espanyol de Madrid tracta d’imposar al màxim el castellà, a les comunitats autònomes monolingües castellanes, ignoren completament el català, no s’estudia i es menysprea, amb discursos d’odi visceral, com si fos una llengua polonés o xinesa, de fet als mitjans de comunicació públics espanyols el català està absolutament vetat, a les escoles de l’Espanya castellana també; en un model com el de la confederació suïssa, belga o quebequesa, on la diversitat lingüística es contempla positivament, la majoria de la ciutadania catalana, segurament, voldria continuar dins de l’estat espanyol, però un estat que tracta d’impedir qualsevol espai de comunicació catalànic, que tracta de suprimir-nos, que no ens permet expressar-nos en català al Congrés ni al Senat de Madrid, ni als mitjans públics (ni privats) de l’estat, que ens hostilitza, que ens discrimina, que ens vexa, que ens tracta com a enemics a eliminar, aplicant lleis del temps de feixisme de “rebel·lió” i de “subversió” (amb acusacions falses de “malversació!“) per tal de protegir una monarquia corrupta posada a dit pel dictador Franco, no mereix ser el nostre estat… Acusacions de delictes greus inexistents; inventats per juristes nacionalistes espanyols d’estat contra els independentistes perifèrics catalànics (bascos, gallecs…). Per raó d’estat, amb ideologia reaccionària i residus feixistes que han perdurat i romanen encara al si d’un estat i una monarquia sense cap tradició antifeixista, al contrari imbuït de ple l’estat espanyol i la monarquia borbònica al si d’una tradició ideològica feixista, nacional-catòlica contrareformista, tridentina, absolutista i reaccionaria.
Anem a veure, li agradaria al senyor Ferrajoli obeir unes lleis terriblement injustes (antiitalianes!) fetes i judicades pels jutges d’un monarca corrupte posat a dir per Mussolini o per Hitler? Si el dret a l’autodeterminació només és per a països sota dominació colonial o dominats per potències estrangeres, l’estat espanyol, quan es tracta d’atacar Catalunya i els Països Catalans, es comporta com un estat imperialista que ens tracta de manera colonial, en conseqüència, Catalunya i els Països Catalans haurien de tenir, plenament i sense cap dubte, dret a l’autodeterminació, mitjançant els instruments dels organisme internacionals, de manera pacífica i democràtica… Perquè hi ha al darrere una història pròpia, una llengua i cultura diferenciada i sobretot, una voluntat democràtica de decidir sense cap discriminació ni dominació en compliment dels drets humans, socials i col·lectius de minories nacionals amb dret a tenir drets. Li agrade més o menys al senyor Ferrajoli, al meu parer, s’hauria de respectar la decisió votada, democràticament, per la ciutadania del poble català. O prefereixen els senyors juristes legitimar les injustícies flagrants contra la majoria sobiranista poble català? Una dominació sagnant, cruel i insuportable per banda d’un estat autoritari i violador dels drets humans sistemàticament? La Unió Europa no hauria de girar-se d’esquena i mirar cap a un altre costat; perquè si els juristes en compte de defensar la justícia dels més febles, davant imposicions autoritàries i imperialistes, defensen als més forts, la llei de la selva esdevé hàbit i i nuclear, com assenyalava Pierre Bourdieu i com denunciava Michel Foucault en denunciar el racisme institucional de l’estat que ataca els immigrants (i la catalana gent), perquè els considera inferiors i objecte de dominació imperial i unes formes jurídiques que imposen la “veritat jurídica” del més fort, en aquest cas, d’un estat antidemocràtic, racista i supremacista, que empara el feixisme dels Voxers, el col·loca als bancs del tribunal Suprem perquè s’inventen acusacions medievals de la monarquia absoluta i tenen la barra (els alts funcionaris i els polítics de l’estat) de dir que el feixisme espanyol és atiat i fabricat per les demandes democràtiques de més democràcia, més llibertat i més respecte als drets humans que reclama el sobiranisme català.
Per fortuna, a diferència de la legislatura anterior, sembla que l’actual president de la UE, David Sassoli, és molt més democràtic i està disposat a defensar els drets humans i a no permetre l’arbitrarietat i la injustícia que defensen, entre d’altres, juristes com Marchena, la Junta Electoral Central i els seus amics Manolo i Perfecto, al meu parer, de manera errònia, falsa i hipòcrita. Perquè no sé si aquests juristes, nacionalistes espanyola, davant les demandes d’Amnistia Internacional, la Mesa contra les detencions arbitràries de l’ONU i el TJUE, continuen demanant l’empresonament de presos polítics tancats per defensar l’exercici de drets fonamentals o demanen el seu alliberament. Si demanen l’alliberament, com fa Ferrajoli, retire els adjectius qualificatius que els he dedicat, si no els mantinc perquè em sembla d’una malvestat enorme. Cordialment i fraternal.
Post scriptum:
Mentre termine aquest article sobre els presos polítics catalans i Ferrajoli, he rebut la bona notícia que els tribunals de justícia de la UE adverteixen als tribunals espanyols, a la JEC (Junta Electoral Central) i al Govern de l’estat que han d’alliberar a l’Oriol Junqueras; perquè Junqueras s’ha d’acreditar com a eurodiputat el 13 de gener. Això també planteja seriosos i greus problemes de legitimitat del judici i de les condemnes i la probable nul·litat d’un judici esbiaixat i de part (nacionalista!). Els nacionalistes espanyols d’extrema dreta estan que trinen; per a “ells” la ‘democràcia’, els tribunals de justícia, les lleis, la ‘constitució’ i llur hermenèutica i interpretació, és només seua, central, nuclear, patrimonial i monopolista, la resta, els considerats “perifèrics”, si no acatem les seues arbitrarietats, injustícies i capricis, som “l’antiespanya”, no tenim dret a res, no tenim dret a tenir cap dret humà fonamental. Qui vol, en aquestes condicions, ser ‘súbdit’ d’un estat així?
