Joan de l’Alcàzar
La recentíssima sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha posat cap per avall l’escenari judicial en general i al Tribunal Suprem en particular. A més, ha enfurismat la dreta política, ha deixat perplexes les esquerres diverses i variades, ha deslliurat les ires malignes de la caverna mediàtica, i el que és el pitjor: ha deixat atabalada bona part de la ciutadania que no sap quasi res de lleis ni de jutges, però que sí necessita confiar en la justícia per a la qual cosa ha d’entendre què és el que sentencien els tribunals.
Si allò que la Justícia dictamina és incomprensible per a un amplíssim sector de la societat en la que actua, eixe poder de l’Estat té un problema molt greu: pateix un dèficit que minva la credibilitat envers les seues actuacions. I si la credibilitat, o la confiança en la rectitud del Poder Judicial està com ara en discussió, i no és cap novetat, tots tenim un problema majúscul.
Està clar que fa molt de temps que la judicialització de la política en España ha enverinat la convivència. També és cert que les actuacions dels tribunals de Justícia, incloent-hi el Tribunal Suprem, han resultat en massa ocasions recents incomprensibles. Un exemple: la sentència relativa als costos dels crèdits hipotecaris de la Banca.
És cert que la Justícia espanyola és molt garantista, però no ho és menys que per a uns ho és més que per a d’altres. Com també és cert que sentències recents, com ara la de l’anomenada Manada de Pamplona, va generar allò que púdicament es diu alarma social. Molta. Uns delinqüents com aquells, unes bestioles, van romandre en llibertat mentre la sentència no es va fer ferma.
Nogensmenys, amb els independentistes catalans no es va tindre la mínima contemplació i Oriol Junqueras i altres dels seus companys han estat dos anys en presó preventiva quan, precisament ells no van fugir –com van fer Puigdemont, Comín i d’altres- de l’acció de la justícia. Ara, quan ja estan amb sentència ferma, és quan el TJUE ha dit allò que ha dit.
Des de la ignorància jurídica, fa la impressió que la justícia espanyola, a més de perdre molta credibilitat, ha fet el més absolut ridícul internacional. On queda el Tribunal Suprem després la resposta del TJUE? Què fer ara amb els drets vulnerats d’Oriol Junqueras i els altres?
El propi Tribunal Suprem tenia dubtes fonamentats quant a la immunitat dels independentistes que havien estat electes per al Parlament Europeu. I com tenia dubtes, com no sabia si sí o si no, va preguntat al TJUE. Però no va esperar la resposta; va jutjar i va condemnar. I ara el tribunal europeu ha dit clar i ras que per a poder jutjar-los, una vegada havien accedit a la condició d’euro-parlamentaris, hagueren arreplegat l’acta o no, ja tenien immunitat i no podien ser jutjats sense l’obtenció de la venia de l’Euro-parlament.
S’ha pogut comprovar, per enèsima vegada, que confondre els desitjos amb la realitat, també en matèria jurídica, pot provocar situacions indesitjables. Des de les actuacions del jutge Llarena en avant, tot ha estat un desastre. Des de la instrucció als suplicatoris. I de les respostes negatives dels seus col·legues europeus mai s’han donat per al·ludits els jutges espanyols. Ni amb les respostes que venien dels seus companys de Bèlgica, d’Alemanya o d’Escòcia. Ells, roda i volta, tot al recte, sense parar-se a pensar una minut en els per què des d’Europa no es compartia allò que ells tenien tan clar des d’Espanya.
I ara, què? La reacció del nacionalisme espanyol –també del nacionalisme judicial- serà l’esperable: sostenella i no enmendalla. Fa anys que estan en la mateixa lògica absurda de negar-se a acceptar la realitat. Fa anys que estan en un bucle; massa anys. Un bucle que ha esdevingut una ceguera que els impedeix comprendre com és realment l’Espanya actual.
Sobta l’actuació del Poder Judicial en aquest cas dels sobiranistes catalans. Amb tants judicis que s’han fet malbé per errors o per dilacions en la fase d’instrucció; o perquè el delicte havia prescrit; o perquè s’havien obtingut proves de forma discutible; o perquè faltava una pòlissa; i en aquesta ocasió sembla que el Poder Judicial es va tirar la manta al coll sense cap prevenció, sense cap preocupació ni per les formes ni pel fons del cas. Està clar que el desafiament del Procés català al marc jurídic espanyol va ser notable, inclús delictiu, però d’aquí a les penes de càrcer i a la llarguíssima presó preventiva que s’ha aplicat a alguns n’hi ha un abisme que sols és explicable per la negació de la realitat que és tradicional en els sectors més nacionalistes de l’Espanya castellana.
Manuel Castells explicava fa poc en una tribuna a La Vanguardia que Espanya, els hi agrade o no els hi agrade als ultra-espanyolistes –també a molts que tenen carnet del PSOE a la butxaca- és un Estat plurinacional, i que aquesta afirmació no és sinó una evidència empírica més enllà de les diferències culturals i lingüístiques entre unes i altres comunitats autònomes. El reconegut sociòleg afirmava que la consciència política diferenciada de, per exemple, els bascos o els catalans pot constatar-se pel vot expressat en les eleccions en aquests dos territoris que s’afirmen com a nació.
Certament. Tant al Parlament català com al Parlament basc tenen majoria absoluta els partits que, programàticament, aspiren a la sobirania pròpia. I cada nova elecció reforça la tendència. En les últimes votacions, les del novembre passat, al País Basc el PNB va obtenir sis escons i Bildu quatre; a més, els tres escons de Podem són partidaris del dret a decidir. En paral·lel, el PSOE va treure quatre i el PP només un. Ni Ciudadanos ni Vox van obtindré res. Pel que fa a Catalunya, els tretze escons d’Esquerra, els vuit de Junts per Catalunya i els dos de la CUP minimitzen els sis escons obtinguts per les tres dretes (PP, C’s i Vox, dos per a cada un). A més, els set escons d’En Comú Podem donen suport al dret a decidir. Mentrimentres, el PSC, amb dotze escons, es manté com a única opció d’un federalisme asimètric que proposa encaixar Catalunya a l’Estat espanyol.
Les dretes espanyoles –i l’esquerra jacobina també- es neguen a acceptar la realitat i divideixen el Parlament espanyol en dos bàndols: els constitucionalistes i els no constitucionalistes; és a dir, els bons i els dolents, els legítims representants dels ciutadans i els il·legítims.
Així resulta que dels 350 diputats elegits per a la Cambra dels Diputats, menys de la meitat, sols 156, són “espanyols com cal”. Es tracta dels del PP (88), Vox (52), Ciudadanos (10), Navarra Suma (2), Coalició Canària (2), PR de Cantabria (1) i Teruel Existe (1). N’hi ha 74 que són indignes, “no són espanyols homologables”, que no són vàlids ni acceptables per a la vida parlamentària des de la visió nacionalista de la dreta espanyola: Unides Podem (35), 13 (ERC), 8 (Junts per Catalunya), 7 (PNB), 5 (Bildu), 2 (Més País), 2 (CUP), 1 (Compromís) i 1 (BNG).
Després està el PSOE (amb els seus 120 diputats), que –per a les dretes espanyoles- és un partit constitucionalista o no, segons bufe el vent o segons els vinga de gust als “españolazos” dels que parla eixa llumenera política que és Isabel Díaz Ayuso. Els socialistes de García Page, Lambán, Guerra, Fernández Vara, Susana Díaz i alguns altres, sí son bons espanyols; i, per tant, es pot comptar amb ells. Els socialistes de Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Francina Armengol, Ximo Puig i alguns altres, no són bons i amb ells no es pot fer sinó denunciar-los i neutralitzar-los.
És a dir, que per a fer una política que no desperte les ires de les dretes hispàniques sols es podria comptar amb 156 diputats confiables, menys de la meitat de la Cambra. On pensen que arribaran per aquest camí? Inclús sumant els 120 diputats socialistes a la causa, farien 276, mentre que 74 diputats serien despullats de representativitat efectiva. D’aquests 74, 23 com a mínim són independentistes catalans; mentre que 12, si més no, són bascos. Fan 35, és a dir, el 10 per cent dels diputats que conformen la Cambra. Un 10 per cent, això sí, concentrat en dues de les regions més dinàmiques de l’Estat en tots els sentits. Cal, doncs, repetir la pregunta: on pensen els nacionalistes espanyols que arribaran per aquest camí?¿ Aspiren a que Espanya es governe des de Madrid deixant al marge els diputats que representen a la majoria de les societats basca i catalana?
La divisió entre constitucionalistes i anti-constitucionalistes és falsa, i és el resultat d’una operació polític-partidària interessada i perversa per part de les dretes. Tots els diputats que n’hi ha a la Carrera de San Jerónimo estan dins de la Constitució perquè tots han estat elegits a la seua empara pels ciutadans que són, legalment, espanyols. Els 350 diputats estan dins el marc constitucional, més enllà que molts d’ells, legítimament, aspiren a superar-lo. Per tant, tots son igual de dignes a l’hora de representar els ciutadans que els han votat.
Passat el terratrèmol judicial amb epicentre a Luxemburg, veurem si els progressistes hispans són capaços de gestionar la situació de forma adequada, i si saben resoldre-la en un sentit favorable als interessos de la majoria i, també, en sintonia amb els procediments jurídics i legals avalats pels tribunals europeus. Cal trobar una eixida immediata a l’atzucac en el que el Tribunal Suprem ens ha ficat amb la seua obstinació.
Amb les dretes, les forces progressistes no podran comptar més que per a que els acusen de traïció, de ser l’anti-Espanya capficada en la destrucció de la sacrosanta unitat.
Així doncs, el PSOE haurà d’agafar el bou per les banyes i haurà d’aconseguir la col·laboració, si més no, d’Unides Podem, del PNB, d’ERC, de Compromís i de Més País, amb els quals suma 178 escons, els suficients per a la investidura i per a aprovar els pressupostos. Són els vots necessaris per allunyar el fantasma de les terceres eleccions i per a tractar d’asserenar la situació, per a restablir un clima de diàleg i de negociacions i pactes que és a allò al que aspira la major part de la ciutadania, tant a Euskadi i a Catalunya, com a la resta d’Espanya. L’altra opció ja sabem quina és: noves eleccions, majoria absoluta de les tres dretes i una sobredosi letal de nacionalisme espanyolista, amb més judicialització i menys diàleg negociador.
