Sal·lus Herrero
No és el mateix llegir el “Jo acuso! La veritat en marxa d’Émile Zola”, Angle Editorial, 2019, abans del judici i de la sentència contra el procés independentista de Catalunya que després. Per això, molt encertadament, l’ha traduït i editat Valèria Gaillard, amb la seua pròpia Introducció, molt entenedora, “Una qüestió de justícia”. Es va publicar al març mentre encara s’estava judicant i a punt de sentenciar contra els representants polítics i socials catalans acusats dels delictes més greus del codi penal espanyol, sense cap indici delictiu. Només acusacions d’una raó d’estat construïda, falsament i cínicament. Votar només es delictiu per als anti-demòcrates, pels qui no accepten els drets humans, socials i col·lectius, de la ciutadania i dels pobles per decidir el propi futur. Escric terminant aquest article mentre el Tribunal de la UE reconeix la immunitat d’Oriol Junqueres i reclama la seua llibertat. Al meu parer, s’hauria de declarar nul tot el judici del Tribunal Suprem, a més del reconeixement de tots els eurodiputats independentistes, la llibertat immediata de tots els condemnats sentenciats del tot injustament. En aplicació del dret de l’enemic.
No és el mateix llegir un resum del cas Dreyfus que llegir tots els articles magistrals que Zola va escriure, lliurant d’un combat desigual i amb un cost personal, en forma de censura, persecució, acusacions i exili a Londres. Valèria Gaillard comença la Introducció: “És un drama superb, del qual no pots comprendre la grandesa tràgica”. Emile Zola escrivia aquestes paraules a la seva dona, Alexandrine, el 13 de novembre de 1897, quan va conèixer, a través del vicepresident del Senat, Scheurer-Kestner, les proves aclaparadores de la innocència d’Alfred Dreyfus, un capità jueu que, tres anys abans, havia estat condemnat a cadena perpètua per alta traïció. “Novel·lista de raça, escriptor extravertit, atent a tots els abusos que patia el poble francès en plena revolució industrial, de seguida va ensumar la dimensió èpica de la tempesta que estava sacsejant el seu país. Així, doncs, va posar fil a l’agulla per denunciar aquella gran injustícia que les autoritats es negaven a veure, encegades pels prejudicis, els interessos polítics i les pors”, segueix dient Gaillard, i remarcant que Zola ho va fer inclús d’una manera gairebé teatral, fuetejant als lectors en una sèrie d’articles de marcat tot polèmic, i animat per la força que li conferia la convicció en la transcendència de la seva tasca. Aquí comença la implicació de Zola en un dels escàndols més sonats de la història moderna: l’afer Dreyfus. El cas judicial, que va derivar en un procés polític, va abastar dotze anys, del 1894 al 1906, quan finalment es va rehabilitar el militar. Dotze anys de lluita per la veritat i la justícia en la qual Zola va jugar un paper determinant.
Després d’aquesta Introducció on es subratlla que Zola és considerat el primer intel·lectual en sentit modern del terme i també la metàfora il·lustrada de la llum que s’obre camí entre tenebres, es remarca el paper dels intel·lectuals a l’hora d’esperonar l’opinió pública que va ser clau en l’afer Dreyfus, el primer capítol de al història en què la premsa tindrà una incidència en els esdeveniments. De fet, l’única arma que es va poder esgrimir en aquest assumpte, que d’entrada estava dat i beneït, va ser l’opinió pública, esperonada a través dels diaris, i per això calien plomes esmolades com la de Zola.
Després, Valèria Gaillard descriu els fets, el context històric i el coup de foudre de Zola i tradueix el recull de la totalitat dels articles d’aquest cas a partir de l’edició francesa de La verité en marche. Editions Augmentée (Arvensa) si bé alguns s’han retallat fragments repetitius per facilitar-ne la lectura.
Els fets: al Servei d’Intel·ligència Militar de França, a finals de setembre de 1894, una carta adreçada al coronel Von Schwartzkoppen, l’agregat militar a l’ambaixada alemanya a París: “Sense notícies que m’indiquin que em desitja veure, li adreço, Senyor, algunes informacions interessants: 1r. Una nota sobre el fre hidràulic de 120 i la manera com es comporta aquesta peça; 2n. Una nota sobre les tropes de cobertura (el nou pla aportarà algunes modificacions); 3r. Una nota sobre una modificació a les formacions de l’artilleria; 4t. Una nota relativa a Madagascar; 5é. El projecte de manual de tor de l’artilleria de campanya (14 de març 1894. Aquest document és extremadament difícil d’aconseguir i només el puc tenir a la meva disposició uns quants dies…”. Aquest bordereau, o llista, l’ha trobat la dona de fer feines -espia francesa- a la paperera del coronel alemany, i l’ha lliurat al Servei d’Estadístiques. L’avís que hi ha un espia dins de l’Estat Major de seguida arriba al ministre de la Guerra, el general Mercier, i només per la cal·ligrafia dedueixen que l’autor de la llista és Alfred Dreyfus, un oficial d’origen alsacià de trenta-cinc anys destinat a l’Estat Major. Està casat i viu en un apartament a l’avinguda Trocadero de París, amb la seva dona i els seus dos fills, un nen de tres anys i una nena de vint mesos. El 15 d’octubre és detingut i assetjat per l’oficial Du Paty de Clam, que per tots els mitjans intenta arrencar-li una confessió. Dreyfus, però, persisteix a declarar-se innocent. De fet, al principi no sap ni de què se l’acusa perquè ell no és l’autor del bordereau. El 28 de novembre, abans que se celebri el consell de guerra, el general Mercier es declara convençut de la culpabilitat de Dreyfus en un article a Le Figaro. Del 19 al 21 de desembre es celebra un consell de guerra a porta tancada que el condemna per unanimitat. L’única prova? Aquest bordereau sobre el qual els experts en cal·ligrafia no s’acaben de posar d’acord. El militar és degradat en un acte públic d’un gran impacte mediàtic, i tot seguit el reclouen a perpetuïtat a l’illa del Diable, a la Guaiana francesa, acusat d’alta traïció.
Al principi ningú qüestiona la condemna, que compta amb el vist-i-plau de l’opinió pública, però la intriga judicial fa un gir quan el coronel Marie-Georges Picquart, implicat des de l’inici en l’acusació a Dreyfus, i promogut a cap de la Secció d’Estadístiques, intercepta per atzar, el març de 1896, un telegrama del general alemany Schwartzkoppen adreçat al comandament Esterhazy, i posa en marxa una investigació. Poc després, informa el seu superior, el general Boisdeffre, que l’escriptura d’Esterhazy és la mateixa que la del bordereau, tot concloent que es tracta de la mateixa persona i, per tant, l’espia és en realitat Esterhazy. Paral·lelament, denuncia que el dossier secret sobre el qual s’ha basat la condemna de Dreyfus no conté cap prova en contra del capità. Per l’ordre i les pressions dels seus superiors, el novembre del mateix any, 1896, el comandant Henry completa aquest dossier secret amb una falsificació en què fa aparèixer el nom de Dreyfus en diverses cartes compromeses. El mateix mes, el coronel Picquart, convertit en una figura molesta per als alts comandaments de l’exèrcit, és enviat en missió: primer a l’est de França i després a la llunyana Tuníssia. Tement per la seva vida, el juliol de 1897 informa de la seva descoberta el seu amic Louis Leblois, advocat. Aquest, al seu torn, en parla a Scheurer-Kestner, vicepresident del Senat, i comença així una campanya a favor de la revisió del judici. Per la seva banda, el germà del condemnat, Mathieu Dreyfus, publica a la premsa una carta oberta al ministre de la Guerra, en la qual acusa Esterhazy de ser l’autèntic autor del bordereau, i s’obre una investigació. El 25 de novembre, Zola, alertat per Scheurer-Kestner, publica el seu primer article a favor de Dreyfus a Le Figaro.
A principis de 1898, Esterhazy pren la iniciativa i demana ser jutjat seguint els consells de la Secció d’Estadístiques, dirigida ara pel cap de batalló Henry, el mateix que ha falsificat proves. El consell de guerra -una farsa en tota regla resol l’absolució d’Esterhazy per unanimitat. la seva condemna hauria significat la revisió del procés de Dreyfus. El mateix dia que Zola publica “J’accuse...!” a L’Aurore, exigint amb virulència la revisió del judici de capità, el 13 de gener de 1898, el coronel Picquart és empresonat al Mont-Valérien, acusat d’haver falsificat una prova contra Esterhazy, “le petit bleu” (el telegrama), per inculpar-lo. Hi romandrà retingut durant seixanta dies. El 7 de juliol del mateix any, l’aleshores ministre de la Guerra, Cavaignac, afirma en un discurs a la Cambra de Diputats que té les proves definitives de la culpabilitat de Dreyfus: tres documents extrets del dossier secret. En una carta del 9 de juliol de 1898 adreçada al president del Consell, Picquart, ja expulsat de l’exèrcit, denuncia que dos d’aquests documents no afecten Dreyfus i que el tercer és una falsificació.
Davant d’aquesta acusació, el ministre posa una denuncia contra Picquart, que es detingut i empresonat a la Santé durant onze mesos. El polític socialista Jean Jaurès posa en marxa aleshores una campanya a la premsa per denunciar la falsedat de les proves, mentre que Henry, finalment descobert, se suïcida al Mont-Valérien el 31 d’agost, on estava detingut per ser interrogat. Tot plegat precipita la dimissió del ministre Cavaignac, el 3 de setembre de 1898. El 27 d’octubre del mateix any, i enmig d’una gran tensió política i social, el Tribunal Suprem accepta finalment la petició de revisió del judici del 1894, i decideix obrir una investigació. Els segon consell de guerra té lloc el 7 d’agost de 1899. Dreyfus es troba en un estat de salut lamentable ateses les condicions infrahumanes del seu empresonament… Els dreyfusistes reben una galleda d’aigua freda: Dreyfus és condemnat de nou a deu anys de presó amb “circumstàncies atenuants”. El 19 de setembre, el president de la República, Émile Loubet, indulta Alfrred Dreyfus per motius humanitaris. Però el 24 de desembre de 1900, el Senat vota una llei d’amnistia que protegeix els militars i civils responsables del complot contra Dreyfus de qualsevol persecució penal. No serà fins al 12 de juliol de 1906, després del triomf electoral dels radicals socialistes encapçalats per Jean Jaurès, que el Tribunal Suprem anul·larà els dos consells de guerra i la Cambra votarà una llei per reintegrar Dreyfus a l’exèrcit amb el grau de cap d’esquadró, com també Picquart amb el de general de brigada. No obstant això, Zola, no tindrà el plaer de presenciar aquest darrer acte: va morir per una intoxicació de monòxid de carboni a casa seva el 29 de setembre del 1902. Encara ara els historiadors no es posen d’acord sobre si va ser un accident o un assassinat.
Valèria Gaillard explica com l’afer Dreyfus està marcat per la derrota de França davant d’Alemanya a la guerra de 1870, que va suposar la pèrdua d’Alsàcia i la Lorena. S’atribuïa la desfeta francesa a actes de traïció. La família Dreÿfuss era originària d’Alsàcia i s’havia afrancesat, com explica Laurant Greilsamer, La tragédie du capitaine Dreyfus (Éditions Tallandier, 2014); les families jueves s’havien anat assimilant, com ara la d’Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859-París, 1935) i ell s’havia fet militar en un context paranoic a França, enmig d’una acarnissada campanya contra la presència de jueus a l’exèrcit, perquè els veien com a estrangers i enemics. Hi havia l’escàndol de Panamà, un afer de corrupció que va esquitxar diversos polítics i que va suposar un rebrot de l’antisemitisme a França. En aquest context Zola s’implica a fons i li escriu a la seva dona, que estava molt angoixada pel que pogués passar: “Callar és de covards, tant se val les conseqüències, soc prou fort i puc amb tot”, Lettres à Alexandrine, Émile Zola, (Gallimard, 2014) . Fou el seu darrer gran combat, tot i que era un escriptor popular i de gran notorietat va conèixer la censura perquè va passar a l’acció a través de la paraula escrita, en uns fets semblants als que Joan Maragall es va plantejar a Catalunya sobre la guerra de Cuba, i més tard a la setmana tràgica, a l’afer Francesc Ferrer i Guàrdia, a l’article La ciutat del perdó, sota la influència del “J’accuse…!”, on reclamava que no s’execute a Ferrer i Guàrdia. Per l’afer de l’alliberament de Cuba, Maragall va escriure la seva carta particular a Espanya el 6 de juliol de 1898: “Espanya, Espanya -retorna en tu, arrenca el plor de mare!”.
A França la profunda divisió entre els dreyfusistes i antidreyfusistes va ser retratat per Marcel Proust a El costat de Guermantes i va tenir ressò internacional.
Zola usa la ploma com arma per despertar les consciències i denunciar la injustícia que suposa la condemna d’un home pel simple fet de ser jueu. Gaillard esmenta a Maurice Blanchot, que, en el seu text Les intellectuels en qüestion (Editions Verdier, 2001), destaca que Dreyfus, militar de cap a peus, no va al·legar mai en defensa pròpia que havia estat injustament perseguit per ser jueu. Perquè, realment, l’afer Dreyfus no va d’un afer individual, sinó que va molt més enllà, en posar en qüestió els valors sobre els quals s’assentava la Tercera República francesa, que al capdavall no són altres que els de la democràcia. Què passa amb la separació de poders quan la sentència d’un judici ja ha estat decidida per endavant? Què passa quan la raó d’estat s’imposa per damunt de la justícia? On queda la separació de poders quan darrere del judici s’amaga un conflicte d’ordre polític? On queda la dignitat d’un poble que condemna a un innocent per la seua raça, religió o creences polítiques? L’afer Dreyfus va fer trontollar la jove República francesa, que va veure com reapareixien a escena les forces reaccionàries, nacionalistes d’estat, imperialistes, militars i eclesiàstiques, però tot plegat va servir com defensa l’historiador Michel Winock, per assentar-la millor, com foren el naixement de la Lliga dels Drets de l’Home, el 26 de febrer de 1898, i la Llei de separació entre l’Església i l’Estat, del 9 de desembre de 1905. Valèria Gaillard extrau que de l’afer Dreyfus queda molt per aprendre, perquè ens recorda la fragilitat de la democràcia i la necessitat de defensar-la constantment des de la llum del pensament i l’esperit crític en acció. Els textos vibrants d’indignació, que diria Stéfane Hessel- de Zola ressonen, als inicis del segle XXI, amb tota la seua força. Per això adverteix que la veritat està en marxa i res no l’aturarà.
Com explica Carolina Moreno Tena, a Georg Brandes i Émile Zola: Qui acusa. Figures de l’intel·lectual europeu, d’Antoni Martí Monterde i Bernat Padró Nieto (eds.), “Zola altera l’estatut de l’escriptor i l’allibera del mecenatge, li dóna la llibertat per aconseguir l’èxit només gràcies als seus lectors, és a dir, que es deu únicament a la seva llibertat de creació i la dels lectors de comprar-la, desjerarquitza. Es produeix l’autonomització del camp literari. Ara bé, l’autonomia que vindica Zola a La littérature et l’argent és institucional, ja que reivindica l’escriptor com a professional, amb drets i un estatut social que li permet intervenir en els afers de la societat. L’intel·lectual entra, de bracet de l’escriptor, en les lleis del mercat, la qual cosa col·lideix amb l’autoatorgada capacitat d’emancipar-se i emancipar la societat que li havia proporcionat una posició superior, dominant, dins del camp cultural”. La paradoxa és que a l’intel·lectual el fan captiu de la seva pròpia intencionalitat.
Tornant al J’acusse…!, Zola escriu al vicepresident del Senat, Sr. Scheurer-Kestner que coneix la veritat i considera que farà justícia, tot i l’angoixa i les tempestes que havia d’alçar: “la veritat i la justícia són sobiranes, perquè només elles asseguren la grandesa de les nacions. Pot passar que els interessos polítics les enfosqueixin temporalment; qualsevol poble que no basés en elles la seva única raó de ser seria un poble condemnat”. “Feu-vos càrrec de l’Afer, tingueu el mèrit de ser justos reparant un error. Tot acte de justícia comport un Triomf”. “La premsa és una força necessària; estic convençut que, al capdavall, fa més bé que mal. Però alguns diaris no són menys culpables, encenent una part de la població, terroritzant l’altra, alimentant-se d’escàndols per triplicar les vendes. L’antisemitisme neci s’ha inflat amb aquesta demència. La delació campa lliure per tot arreu, els més íntegres i valents no gosen fer la seva feina per por de veure’s esquitxats. I així hem arribat a aquest horrible malbaratament, en el qual tots els sentiments estan falsejats i no es pot reclamar justícia sense ser tractat de xaruc o de comprat. Les mentides s’instal·len, els diaris seriosos reprodueixen les històries més simples més simples en un to solemne, la nació sencera sembla haver perdut el nord, mentre que una mica de sentit comú posaria de nou totes les coses al lloc. Ah! Que senzill que seria tot, insisteixo, si un dia els que ara tenen responsabilitats s’atrevissin, malgrat la massa embogida, a ser persones com cal”; a la carta a La confraria, carrega contra l’antisemitisme (estúpid), contra una onada d’ignomínia que ofega, contra la infàmia, contra el fangar, contra els corruptors, contra aquesta guerra d’extermini, contra els que consideren que qualsevol arma és vàlida en les massacres, la necessitat de reparar una suprema injustícia; sobre el judici escriu sobre una furibunda campanya sectària, el desig de veritat i justícia, la premsa immunda, el verí del poble, el fangar, el triomf dels energúmens, l’explotació roïna del patriotisme; carta a la joventut: “Deixeu que l’afer continuï arrossegant-se encara unes quantes setmanes, intenteu sufocar la veritat, negar-vos a fer justícia, i veureu com ens haurem convertit en la riota de tot Europa, com haureu col·locat França a la cua de les nacions!”; “Antisemitisme joves. N’hi ha, doncs? Hi ha cervells nous, ànimes noves desequilibrades per aquest neci verí? Quina tristesa, quina inquietud per aquest segle XX que arriba! Cent anys després de la Declaració dels Drets de l’Home, cent anys després de l’acte suprem de tolerància i emancipació, tornem a les guerres de religió, al més odiós i ximple dels fanatismes!”; … “no cometis el crim d’aclamar la mentida, d’unir-te en campanya a la força bruta, la intolerància dels fanàtics i la voracitat dels ambiciosos. La dictadura s’ha acabat”; “És cert que cal respectar-la, però existeix una noció més elevada de justícia, la que estableix com a principi que tot judici dels homes és fal·lible i que admet la possible innocència d’un condemnat”; carta a França, carta als presidents de la República, des del diari L’Aurore, la seua declaració davant del jurat, carta al president del Consell de Ministres, carta a l’esposa d’Alfred Dreyfus, carta al Senat, etcètera.
L’escrit de Zola contra l’antisemitisme és encara ben actual, quan afirma que “el més greu i dolorós és que hem deixat que el país s’intoxiqués amb una premsa immunda, que l’ha atipat amb una dosi d’impudícia, mentides, calúmnies, porqueria i ultratges fins a fer-lo parar boig. L’antiseminisme no ha estat res més que l’explotació grollera d’odis ancestrals per despertar les passions religioses en un poble de descreguts que ja no anaven a església. El nacionalisme [d’estat] no ha estat res més que l’explotació grollera del noble amor per la pàtria, tàctica abominable d’una política que durà el país de dret a la guerra civil si un dia aconsegueix convèncer una meitat dels francesos que l’altra meitat els traeix i els ven a l’estranger només pel fet de pensar d’una altra manera. Així s’han pogut formar certes majories que han professat que el cert era fals, i el just, injust, que s’han tancat en banda condemnant un home perquè era jueu, perseguint amb crits de mort els suposats traïdors l’únic afany dels quals era salvaguardar l’honor de França, enmig de la fallida de la raó nacional”… Critica la reculada de la justícia, l’audàcia dels criminals, la pila d’abominacions que han crescut desmesuradament, fa crides a Il·luminar el país amb actes de veritat i justícia… Canviem el que calgui canviar i apliquem-ho a l’antiseminisme que encara resta, a l’anticatalanisme, a l’antiracisme, a l’homofòbia, a la misogínia i al patriarcat, i entendrem molt millor el món actual. Des del segle XIX fins ara.
