Sal·lus Herrero
Aquest llibre de Francesc-Marc Álvaro “Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català”, Pòrtic, setembre 2019,el vaig comprar i llegir amb una certa ‘reticència’ o reserva. Perquè aquest periodista treballa per al diari del Grup Godó, una empresa de l’establishment al servei del règim del 78, com anteriorment estava al servei de la dictadura franquista; abans, quan jo vivia al País Valencià, sovint, comprava i llegia el suplement cultural de La Vanguardia, quan començaren a editar-lo també en català (tot i que només ens arribava en castellà i per molt que el demanava en català, els quiosquers de València em deien que no es podia fer res!), però, enmig del procés pel dret a decidir, vaig deixar de comprar-lo i de llegir-lo (també El País!), per l’accentuació insidiosa d’un espanyolisme que no respecta el dret a decidir de Catalunya, el País Valencià i les Illes i defensa els interessos econòmics de l’Ibex-35, de la Casa Reial i del forat negre extractiu de Madrid en contra dels interessos de Catalunya (i dels Països Catalans!). En la mateixa línia que les editorials d’aquests diaris, un tal José Bono, fa poc, advertia i amenaçava, a propòsit del pacte PSOE-Podemos, que s’havien d’acabar les crítiques a Florentino Pérez i la denúncia de l’espoliació i de les desigualtats socials, potser, des d’aquest “socialisme” espanyol (de biaix primoriverista i falangista!), considera que l’estat ha de protegir la monarquia, la corrupció i l’apropiació, des de Madrid, de tots els negocis lligats a la construcció d’infraestructures, als peatges de les autopistes i als serveis socials, d’infants i vells, com es denunciava, recentment, a la revista valenciana El Temps; de fet, des dels tribunals s’investiguen a periodistes per donar una informació crítica del president del club de futbol Reial Madrid o els acusen de delictes de revelació de secrets per difondre les filtracions dels tribunals sobre detinguts catalans acusats, sense proves ni cap fet concret, de “terrorisme”, en compte d’investigar els propis funcionaris judicials que filtren els secrets del sumari, tot i que el periodisme al servei de l’odi i de les clavegueres de l’estat hauria de ser penible. Des dels diaris espanyolistes de Catalunya (La Vanguardia i El Periódico), es disfressen d’un cert ‘catalanisme’, de “la tercera via”, que només és un embolic enganyós per fer combregar, submisament i subalterna, la població de Catalunya amb un estat dominador, prepotent i repressor. Els qui demanen crítica i autocrítica als dirigents del procés, ho haurien d’exigir amb més contundència encara a un estat que s’ha comportat de forma desastrosa, desidiosa i intolerable contra la majoria sobiranista de Catalunya. Com a prova, un govern de M. Rajoy, atacat de corrupció i d’indolència i d’extrema barra, seguint el solc, les petjades i els dictats d’un cràpula com Aznar que el va posar a dit.
Álvaro li dedica el seu llibre a Jaume Lorés, un cristià progressista d’El Ciervo, socialista i catalanista transversal. Abans d’iniciar aquest assaig anota algunes frases; de Daniel Innerarity: “El conflicte polític que es viu a Catalunya i en relació amb Espanya únicament podrà resoldre’s si el diagnostiquem amb tota la seva complexitat; res garanteix que d’un diagnòstic encertat es segueixi fàcilment la solució, però podem estar segurs que acarar-lo amb simplicitat ens conduirà amb tota seguretat vers el fracàs”. De Josep M. Colomer, “En resum: un Imperi ruïnós va fer un Estat feble, que va construir una Nació incompleta, la qual sustenta una Democràcia minoritària. Aquesta és, en poques paraules, la història política de l’Espanya moderna”. De l’ex-ministre de Defensa del Govern de la UCD i venedor d’armes al servei dels monarques espanyols, Alberto Oliart, escull: “A Catalunya mai hi haurà trets, però democràticament són capaços de posar a l’Estat espanyol contra la paret. A Euskadi és un problema de violència, però no té la rotunditat de Catalunya” , i de Xavier Vendrell, ex-conseller de Governació de la Generalitat, escriu: “Considerem l’octubre del 2017 com un bon assaig general i corregim-ne els errors”.
Al Prefaci fa una crida a assumir la complexitat per a tots els públics, vincula el que durant dècades, des de Madrid, s’ha denominat “el problema català” a la crisi més important d’Espanya des de la recuperació de la democràcia, vinculat al desgast del sistema democràtic espanyol i a les tensions que recorren l’Europa i el món actual. S’explicita quines són les claus imprescindibles per comprendre què hi ha darrere del referèndum (el qualifica d’il·legal) de l’1 d’octubre, la posterior declaració (unilateral) d’independència, la immediata intervenció de l’autonomia amb l’article 155 de la Constitució, els comicis al Parlament que van guanyar les forces independentistes i el paper dels dirigents polítics a la presó i a l’estranger. Volem fer notar, com s’apropia de la desqualificació espanyolista, “il·legal”, “unilateral”, “confrontació”, evita el llenguatge sobiranista com “presos polítics“, “exiliats“, tot i que afirma que té voluntat d’il·luminar tots els angles d’una realitat marcada per la ‘confrontació’. Afirma que no només vol ser crític amb l’independentisme sinó també amb el Govern de l’estat, i es mou entre la pulsió amical, en confessar que és amic d’alguns dels que estan a la presó o a l’exili i la pulsió laboral de l’empresa periodística per a la que treballa; per això, al llarg del llibre, observem moltes crítiques cap a l’independentisme i molt poques per al Govern centralista de l’estat, tot i que espera que els periodistes de Madrid, facen el mateix treball, crític, aplicat a les decisions de l’entramat de l’estat pel que fa al no diàleg i la violència que s’ha fet servir contra els independentistes de Catalunya. Afirma que “aquest llibre és també una invitació a tornar a la política, a partir de les ‘lliçons’ que podem extreure de l’assaig general d’una revolta que no ha acabat bé. Tenim l’obligació moral i cívica de llegir les ensenyances que surten del tot el que hem viscut i estem vivint, i només ho farem si estem disposats a qüestionar el que sabem i el que pensem, i el que creiem saber. Hem d’estar disposats a convertir en revisables i provisionals les nostres idees polítiques, sense que això impliqui abandonar les nostres conviccions“. No obstant això, sempre hem de tenir present l’advertiment dels germans Marx quan indicaven, criticant el cinisme, que els principis servien per canviar-los si a la contrapart, molt més poderosa, no li agradaven…
Fet i fet, es pretén fer la dissecció del que ha estat definit com la “revolució dels somriures”, l’altres, cínicament, han qualificat de “colp d’estat”, i uns tercers l’han vist com un “farol”, per analitzar a fons quin és el seu origen històric, com també les causes, els factors determinants, les circumstàncies especials i els protagonistes d’una crisi que és encara oberta, i la transcendència de la qual no podrem valorar correctament fins que passin molts anys. Afirma que aquest treball s’adreça als lectors de tota ideologia, sensibilitat i origen (centralistes, autonomistes, federalistes, independentistes i aquells que no saben què pensar), per subratllar l’enorme complexitat del procés, menys que una revolució i més que una protesta, exigeix un gran esforç per sortir de l’atzucac. Perquè reafirma que la primera víctima de qualsevol conflicte és la complexitat abans que la veritat, vol que s’abandonen les trinxeres i les visions còmodes o simplificadores de part perquè el diàleg en possibilite trobar una solució o eixida. Anota una frase de Hannah Arendt com advertiment: “Els fets que tinc al cap són de coneixement públic, i tot i això, el mateix públic que els coneix pot convertir en tabú la seva discussió pública i, amb èxit i sovint amb espontaneïtat, tractar-los com el que no són, és a dir, com a secrets”. És a dir, el seu objectiu és obrir escletxes de dubte raonable en qualsevol ciutadà, sigui quina sigui la seua idea sobre aquest conflicte. Destaca el llibre El naufragi de Lola Garcia, també periodista del diari del Comte Godó i Los entresijos del procés d’Oriol March que ofereixen la crònica d’aquests període de notícies incessants. No esmenta Álvaro ni ho podia fer perquè han eixit després, Tota la veritat. La crònica definitiva dels dies decisius del procés escrit per sis periodistes i dos anys d’investigació escrit per Ferran Casas, Odei A. Etxearte, Marc Martínez Amat, Roger Mateos, Gerard Pruna i Neus Tomàs, ara Llibres, octubre 2019, ni Entre togues i reixes. Escrits de judici i presó de Joaquim Forn, amb pròleg de Mònica Terribas, enciclopèdia, novembre 2019, ni Persistim. Cartografia d el’1-O: el relat d’un pres polític de Gemma Aguilera i Jordi Turull Negre, amb pròleg de Carles Puigdemont i epíleg de Lluís Llach, El judici de la meua vida de Jordi Pina, El referèndum inevitable. Del judici endavant de Carles Mundó, de David Ferrer Des de l’exili, amb pròleg de Gonzalo Boye i epíleg de Carles Puigdemont, el llibre de Gonzalo Boye I ahi lo dejo. Crónica de un proceso i tants altres llibres que tracten d’explicar el que va passar a Catalunya el 2017, durant el procés i després, la presó, l’exili, el judici i una sentències infames perquè una votació és una votació, sense violència no és cap crim. No pot ser-ho. Per tancar-los, jutjar-los i condemnar-los, tan injustament, l’estat havia d’aplicar la seua violència i el seu terror; per escarnir i escarmentar, amb acarnissament anticatalanista d’un estat que ens tracta com a enemics.
Álvaro diu que vol distanciar-se, posar el procés sota el microscopi, per assenyalar els principals errors polítics de concepció, decisió i realització dels dirigents independentistes. Analitza aquestes errades i burxa en les nafres del moviment independentista, amb bibliografia adient, com Hannah Arendt quan diu que “Les possibilitat que la veritat factual sobrevisqui a l’atac del poder són de fet molt reduïdes; l’esmentada veritat corre contínuament el risc que la treguin del món no per un temps, sinó potencialment per sempre. Els fets i els esdeveniments són coses molt més fràgils que els axiomes, descobriments o teories -incloses les més especulatives- que produeix la ment humana; tenen lloc en el camp dels assumptes sempre canviants dels homes, en el flux dels quals no hi ha res més permanent que la presumpta relativa permanència de l’estructura de la ment humana. Una vegada perduts, cap esforç racional no pot portar-los de tornada”. Afirma Álvaro que en aquest cas l’atac a la veritat factual no provenia del poder, sinó d’aquells que s’oposaven, la qual cosa era desconcertant. No obstant això, des del poder, el director d l’ABC, Bieito Rubido, quan Josep Martí exsecretari de Comunicació del Govern amb el president Mas, explicava la voluntat de fer una consulta, Rubido advertia que això era un projecte polític simplement irrealitzable i que contaria amb tots els obstacles habituals en política i també amb aquells de caràcter excepcional, i amb vehemència, va sentenciar “Por encima de la verdad está la unidad de España”. La raó eterna de l’estat espanyol abans de l’inici de la vida a la Terra, com explicaven a les sarsueles i a les enciclopèdies escolars de la nostra infantesa sota la dictadura.
Assenyala les errades de l’independentisme, en qualificar el propòsit d’autoengany, d’una mera expressió simbòlica, de ser un miratge, d’una aparença, esmentant a Byung-Chul Han explicita que “La societat de la transparència, no només manca de veritat, sinó també d’aparença. Ni la veritat ni l’aparença són tan aparents. Només és completament transparent el buit. Per desterrar aquest buit es posa en circulació una massa d’informació. La massa d’informació i d’imatges és una plenitud en la qual encara es deixa notar el buit. Un augment d’informació i comunicació no aclareix per si sol el món. La transparència tampoc fa clarivident. La massa d’informació no engendra cap veritat”. El procés apareix com un enigma, una imatge enganyosament transparent, on creiem saber el que va passar però no ho sabem; cadascú es fa la seua pròpia lectura del procés… Elogia, Álvaro, a l’advocat Xavier Melero (ideològicament fou un dels fundadors de Ciudadanos), que defensava a Quim Forn, perquè va ‘despullar’ el procés, cruament, assenyalant que no es va fer cap declaració real d’independència, no es va treure la bandera espanyola, ni es va publicar al DOGC; fou una mera consulta sense cap conseqüència jurídica; la declaració d’independència fou simbòlica, política, tot era una comèdia, una broma, no van amenaçar mai l’estat de debó, no són perillosos, no han de ser condemnats… El Govern de la Generalitat no tenia capacitat per a imposar per la força cap marc normatiu; el Govern presidit per Puigdemont “no solo no cortó las amarras y retuvo el poder sino que hizo todo lo posible para ceder ese poder, para abandonarlo, para ponerlo a disposición del Estado el día 27 de octubre, sin la menor resistencia. Es decir, los únicos actos concluyentes, acreditados, documentados, en actas i diarios oficiales del Parlament de Catalunya, son actos de abandono del poder”. I tanmateix, els han condemnat a un total de cent anys de presó, i s’haurien d’analitzar les i·legalitats, els enganys, les unilateralitats, l’absoluta manca d’empatia, la criminalització de l’independentisme, la incapacitat de l’estat i els seus tribunals de respectar la voluntat perquè la catalana gent decidesca el seu futur. El procés ha servit en gran manera, per sobre de tot, per despullar el monarca, hereu de la dictadura i un règim del 78 que put perquè arrossega moltes rèmores autoritàries.
Es pregunta Álvaro si tot plegat no va ser un engany o un autoengany, si “estàvem jugant a pòquer i anàvem de farol” (Clara Ponsatí), un brindis al sol, la DUI va ser un fake, semblava una declaració d’independència però no ho era, una DUI retòrica, era “com si”, que considera Álvaro que aquest “com si” marca la història del nacionalisme català des de fa dècades… Podem preguntar-li a Francesc-Marc Álvaro si potser aquest “com si” és una necessitat dels habitants de les nacions sense estat davant opressions estatals que aixafen qualsevol mínima resistència i una història repressiva plena d’acarnissament. Assenyala els límits del “com si”, que va practicar el pujolisme en allò de com si tinguérem estat propi. “Són exactament els límits entre la voluntat i la possibilitat, entre les paraules i els fets, entre les promeses i les realitats. El “com si” s’acaba desfent davant les condicions objectives la correlació de forces,, el tacticisme, la gesticulació excessiva, els imprevistos, el descontrol i les ordres contradictòries. És el que va passar el divendres 27 d’octubre del 2017. El teló va caure i la representació va acabar. El “com si” encara fa que alguns parlen de República a dia d’avui. Com si visquessim en una República. Com si“. Troba una metàfora exitosa per explicar-ho tot, “finalment, el procés va esdevenir un trompe-l’oeil de dimensions gegantines, una d’aquelles pintures que creen la il·lusió òptica d’una anàlisi tridimensional molt atractiva, amb dues claus d’aquesta tècnica que són la perspectiva i el clarobscur… Considera Álvaro que si l’estat espanyol hagués posat damunt la taula un projecte basat en el reconeixement de la nació catalana que l’Estatut català pretenia, és possible que el “com si”, hagués tingut menys capacitat de sumar i de mobilitzar partidaris i, alhora, per a molts catalans, la desconnexió hauria estat innecessària. Com menys projecte d’una Espanya diferent, més interés per un “com si” que apuntala una alternativa… Perquè si posem l’anàlisi critica per observar l’estat espanyol, les errades són encara més gegantesques que les de l’independentisme perquè mostren una ‘democràcia’ com un trompe-l’oeil, i un “com si” hi hagués democràcia i respecte als drets humans, mentre es vulneren sistemàticament; i la credibilitat i el desprestigi a escala internacional abaixa fins a menys zero, sense cap independència judicial, jutges tramposos que apliquen la picaresca al servei de l’interés de l’estat, l’espoliació econòmica al servei de la banca i els més poderosos, una malaltissa catalanofòbia que corca l’estat, escassa pràctica dels usos democràtics i reproducció dels hàbits corruptes per banda de l’estat, censura musical, censures digitals, augment de l’atur, la desprotecció i les desigualtats socials, descontrol dels cossos repressius, autoritarisme, repressió, arbitrarietats, coercions, injustícies creixents… Qui vol formar part d’un estat que apallissa votants indefensos, que fa servir els punys i les pistoles per emportar-se les urnes, que tanca el Govern de la Generalitat a la presó i a l’exili, que no respecta ni la llengua, ni la cultura ni la nació ni l’autogovern de Catalunya? Qui vol formar part d’un estat que no respecta els vots emesos, els projectes de futur ni el dret a decidir de Catalunya o dels Països Catalans?.
Esmenta al prestigiós acadèmic canadenc, Michael Ignatieff, estudiós del nacionalisme: “És essencial que Espanya trobi una sortida democràtica a les demandes catalanes, perquè mentre no ho faci estarà creant un problema de democràcia a la Unió Europea. Si els catalans demanden un canvi constitucional o un procés de consulta, se’ls ha d’escoltar i trobar entre tots una solució política. El meu partit, el Partit Liberal canadenc, rebutja la divisió del país, però reconeix que en un mateix Estat poden conviure dues nacions distintes. En les últimes eleccions al Quebec, els que no es volien separar van ser del 60% i hi ha un 30% que no vol saber res del Canadà. Però per sobreviure junts no fa falta que es tracti d’una història d’amor”. En canvi, a l’estat espanyol només es reconeix i s’accepta, en realitat, que hi haja una sola nació, una sola llengua, una sola fe, com feia la Inquisició des de l’edat mitjana fins a l’assassinat del mestre Gaetà Ripoll (un català o valencià de Russafa) executat al segle XIX a València per motius de fanatisme religiós d’una jerarquia de l’església criminal. Ignatieff, com altres veus internacionals de prestigi, va ser desatès, malauradament. Encara ressonen dins del seu cap aquells consells. Per tant aquest Assaig general d’una revolta, que no ha acabat bé, de moment, vol qüestionar el que sabem i el que pensem, i el que creiem saber per trobar camins de diàleg. Perquè les coses no passen perquè sí, esmenta l’historiador Jordi Casassas per recordar que “El conjunt del catalanisme sentiment, moviment i polític ha evolucionat en un terreny quasi sempre ben poc favorable gràcies a saber adaptar-se a la realitat canviant i a no acabar de perdre mai un cert caràcter resistencialista. Ha sabut adaptar-se a les exigències d’una societat plural, global i individualitzada com la catalana. La reforma de l’Estatut fou el darrer intent del catalanisme polític durant l’etapa del president de la Generalitat Maragall, de trobar un encaix més just, més equitatiu i eficient de la nació catalana dins de l’estat espanyol. Un moviment molt transversal, impulsat per les classes mitjanes que més havien confiat en el model autonòmic sorgit de la transició, on batega també un desengany col·lectiu sobre la manera d’organitzar el poder, la sobirania i les identitats nacionals a l’Espanya contemporània, com també batega el malestar que provoca la crisi econòmica de la globalització i un sentiment d’humiliació i discriminació estructural. De fet, s’assenyalen les contradiccions d’unes classes mitjanes, que Joaquim Nadal indica que es deixen endur fàcilment pel radicalisme anticapitalista i que exhibeix la seva condició d’organització antisistema i el seu model de desobediència civil; que l’herència de CiU, s’haja convertit en una eina de ruptura; alguns diuen que necessiten temps per trobar solucions (Gutierrez Rubí),altres diuen que cal i és “imprescindible” que cada part faci renuncies, que és considere una crisi constitucional (Sánchez-Cuenca), que la negociació més difícil és la que es duu a terme amb el propi bàndol (Gerry Adams), la dificultat de trobar “l’heroi de la retirada”, aquell que té el coratge de desactivar les bombes [de l’estat!] en compte de llançar-les sobre l’enemic (Hans Magnus Enzensberger), i que “una visió rígida de la idea de unitat de l’estat o del poble de Catalunya fan inviable qualsevol solució democràtica perquè el marc atorga la raó a una de les parts. Qui pose al damunt de l taula la unitat de l’Estat com un límit que no permet modulacions o l’autodeterminació com un dret inegociable ha de saber que està impossibilitant el diàleg i la transacció. No podem convertir un possible punt d’arribada en un inevitable punt de partida“. Al meu parer, el reconeixement confederal dels Països Catalans, complets i sencers, de la llengua i la cultura catalanes al mateix rang que el castellà i el portugués (el gallec, l’euscara, l’asturià…) des del respecte al dret a decidir [de les nacions catalanes i les altres], dins d’unes repúbliques ibèriques confederades, amb sobirania pròpia, potser, fora una solució per eixir del bucle, com un projecte engrescador de construcció, de creativitat i de superació de l’empantanegament destructiu actual, llastrat per un passat del pes dels morts que s’imposa als vius, com apuntava Karl Marx a El 18 Brumari de Louis Bonaparte: “La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vivents”; i si la història es ‘repeteix’, ho fa com a farsa.
Les conclusions que treu, Álvaro, arran de l’èxit electoral de Ciudadanos a les darreres eleccions autonòmiques a Catalunya, durant l’aplicació del 155, pel que fa a l’impacte de la migració, a la fractura social en dues comunitats, el risc del trencament de la cohesió d’un poble sol, al risc de la immersió lingüística, etcètera. a la llum dels resultats de les darreres eleccions de l’estat, on el partit Ciudadanos s’ha desplomat tant a Espanya com a Catalunya caldrà revisar les conclusions, potser precipitades que va extreure Álvaro de la fotografia de la situació electoral que va resultar en les eleccions del 155, quan les empreses de l’IBex-35 doparen aquest partit per vèncer a l’independentisme lligat de mans i peus… La catalanitat i l’espanyolisme formen part de la Catalunya actual, adverteix Álvaro, tot i que hem d’afegir que una posició defensa els interessos propis de Catalunya (llengua, cultura, economia i societat) i els altres donen suport a l’entramat estatal de Madrid, colonitzats per un estat opressor que tracta per tots els mitjans de mantenir la dominació castellana, en unes relacions de poder molt desiguals basades en la repressió i la opressió. Sense estat propi, en un context de globalització del capital, és impossible, garantir la pervivència de la identitat catalana (o valenciana). Per això, tot i que Álvaro esmente a Francis Fukuyama i els pensadors anglosaxons hegemònics, en l’anàlisi de les polítiques d’identitat actuals, que, segons ell se centren en la victimització, que culpa grups aliens de la situació infeliç de l’individu. Una conseqüència no desitjada ni esperada a Catalunya, segons Álvaro, és que malgrat que des de l’independentisme s’assegurava que hi hauria més inversions socials i un repartiment més equitatiu de la riquesa, per resoldre les borses de pobresa que genera l’espoliació fiscal dels Països Catalans i es construiria el corredor mediterrani i s’aconseguiria una Catalunya millor (més rica i plena!), els catalans de forta espanyolitat no van dubtar de la seva posició, reforçada per l’efecte de la propaganda dels missatges apocalíptics estatals sobre les conseqüències negatives del procés. Perquè com adverteix Ignatieff “la fe nacionalista no ha estat erosionada mai per arguments econòmics, perquè l’atractiu de la independència nacionalista no és fonamentalment econòmic. És l’atracció de la llibertat, de l’autodeterminació, de ser l’amo de la teva pròpia casa. Aquest somni és constant…” No cal dir que aquest argument és reversible i val exactament igual per aquells que no volen ni pensar en una Catalunya fora d’Espanya; afirma Álvaro que els dirigents independentistes van actuar sense tenir en compte aquest ‘angle mort’ del seu discurs i es va subestimar el pes de les lleialtats de tipus emocional i sentimental d’una part de la població catalana amb arrels fora de Catalunya i pensar que la insistència en els suposats beneficis materials d’un nou estat portaria automàticament moltes persones a acceptar -amb més o menys convenciment- el divorci amb Espanya. Es va pecar d’optimisme. I remarca l’enorme força performativa de l’anomenat nacionalisme banal, que segons Michael Billing es pot descriure així: A les nacions establertes la gent oblida el rutinari oneig de la nacionalitat. Les banderes es fonen amb el fons, ja que el “nostre” món particular és percebut com “el” món. la rutinària distracció que implica el fet de no adonar-se de les banderes no onejades o d’altres símbols de la nacionalitat té el seu reflex en la teoria acadèmica. Tanmateix, no són simplement les banderes no onejades les que s’escapen de l’atenció. Fins i tot les saludades poden semblar tan habitualment familiars -tan properes a la llar- que són ignorades”. El llenguatge serveix per amagar el nacionalisme de qui té més poder, l’estat, disfressat de “patriotisme”, “lleialtat”, “identificació social“, que desterren la paraula ‘nació’ i l’espectre del nacionalisme. La gent estatalista, amb Estat-nació, viu serenament el seu propi nacionalisme, amb el comodí del patriotisme (Jorge Cagiao) mentre demonitza el nacionalisme dels altres, el de els nacions sense estat. El problema, sense cap espill ni autocrítica, sempre són els altres. I si ets de l’Estat nació dominant, no penses amb els que pertanyen a entitats subestatals; no ets capaç de posar-se en la seua pell.
Per això, un estat democràtic no hauria de censurar ni prohibir un diàleg, on es parle de tot; no es pot entendre que per a l’entramat de l’estat es considere el diàleg com una humiliació, una genuflexió, un fracàs o una derrota, com ha fet fins ara la tradició autoritària de la dreta espanyola (conservadora i progressista), incapaç de parlar democràticament per trobar solucions democràtiques; com li va passar a l’estat espanyol davant l’alliberament de les darreres colònies d’Amèrica, Àfrica i Àsia, oprimides per Espanya. Evidentment, com apunta aquest llibre, de Francesc-Marc Álvaro, cal començar a parlar del procés català i de la solució al conflicte d’una manera més realista, més constructiva, més desapassionada i més flexible. Al meu parer, si l’Estat espanyol estigués disposat a reconèixer un estat on la federalitat i la confederalitat dels Països Catalans estigueren a sobre de la taula, on es reconeguera la llengua, la cultura i la nació (ns) catalana(es), al mateix nivell que la castellana o espanyola, així com el dret a decidir votant, la solució estaria molt més pròxima. Inclús reactivant el corrent iberista. Perquè en aquest afer, tot i que Francesc-Marc Álvaro, des d’una certa equidistància, siga molt més crític amb l’independentisme que amb el Govern de l’estat, el qui té més poder, li correspon molta més responsabilitat. El qui es nega a dialogar i criminalitza els altres, amb brutalitat política, judicial i policial, és el que més contribueix a augmentar la ‘confrontació’ i el major problema que té l’estat espanyol és el dèficit democràtic, la manca de legitimitat de la monarquia i la manca de reconeixement de les catalanitats. Perquè els qui trenquen els horitzons del diàleg, i no s’asseuen a la banda a escoltar i ser escoltats, fan emergir la violència, bàsicament, la d’un estat autoritari acostumat a dominar, vexar, humiliar i nodrir d’odi, de manera sistemàtica, la societat espanyola contra Catalunya i encara més, contra el sobiranisme catalànic dels Països Catalans. La crítica i l’autocrítica és necessària per aprendre i millorar (no la flagel·lació permanent!), però, ¿qui s’encarregarà de criticar i fer autocrítica des de l’estat espanyol, del a nació i de la societat espanyola que defensa la indissoluble unitat de la pàtria espanyola al preu que siga, des d’un nacionalisme perillós que entén la unitat de la seua pàtria com a sagrada tot i que siga a costa de vulnerar tots els drets humans? Mentre ens forcen a la seua espanyolitat (castellana!), per què no respecten la nostra llengua i cultura catalanes als parlaments espanyols i als mitjans de comunicació de masses de l’estat, públics i privats? Qui vol formar part d’un estat que ens aniquila a tots els àmbits, més que aquells que s’han deixat anorrear?
