Sal·lus Herrero
l darrer llibre de Joan B. Culla, La història viscuda. Memòries, Pòrtic, 2019, és molt interessant perquè està escrit des d’una posició molt privilegiada, com a escriptor, professor d’història, com a periodista, com a ciutadà preocupat pels afers polítics i cronista interessat en anotar els avatars socials, polítics i històrics més significatius de Catalunya. A més a més, de tenir un fàcil accés als presidents de la Generalitat catalana i als principals protagonistes de la vida política, cultural i econòmica de Catalunya i part d’Espanya. S’inicia explicitant les arrels valencianes del seu pare, arribat a Barcelona des de Vinaròs. Explica els motius que l’han portat a fer aquest llibre de memòries als seixanta-sis anys. Constata els canvis a l’esfera mediàtica, concretament les redaccions dels periodistes i parlant amb el jovent els diu la famosa frase de Roy Batty, el replicant del film Blade Runner (1982): “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu…”. Esmenta el llibre d’un company de la Universitat, l’Oriol Bartomeus i la seua tesi doctoral El terratrèmol silenciós, on analitza la transformació electoral, del vot, a la Catalunya dels darrers deu-quinze anys, amb un factor sovint menystingut: el relleu generacional, la substitució natural dels vells pels joves. No obstant això, aclareix que, tot i deixar enllestides les seues memòries, no té cap pressa per marxar i que pensa seguir donant guerra mentre pugui. Però no pot evitar la sensació que la part fonamental de les seues experiències vitals, aquella més representativa d’una determinada època històrica, ja és al seu darrere. “I, per tant, ja puc explicar-la i rememorar-la sense haver d’esperar, per al futur immediat, esdeveniments sensacionals”, tot i que, si més no a Catalunya (i a la resta del món!), no hi ha cap final de la història, com predicava Francis Fukuyama a finals dels anys vuitanta i sembla que vivim en una experiència constant d’esdeveniments “sensacionals” (entre històrics i evanescents).
A la contracoberta del llibre s’explicita que l’historiador Joan B. Culla ha tingut una vida activa, encuriosida i densa de relacions; de fet sovint s’autoqualifica d´ésser curiós i tafaner que hagués volgut veure des de dins la vida política, al Congrés de Diputats, només Duran i Lleida, li ho va proposar una vegada i, després de pensar-s’ho, ho va refusar perquè no ho veia clar. Ens conta des dels seus orígens de classe treballadora al barri de Poblenou, passant per la distinció social de vestir amb jaqueta i corbata a la universitat fins a la intimitat amb gegants de la nostra història recent, com Josep Tarradellas (a qui va conèixer als vint-i-dos anys, al’exili) o Jordi Pujol (de qui ha estat tenaç espàrring al llarg de quatre dècades), passant per la seua activitat en els mitjans de comunicació al costat de Josep Cuní, d’Antoni Bassas o de Mònica Terribas, la seua relació amb Israel, quan el periodista Ferran Sales li va preguntar si era jueu, lamentablement, escriu, no li va respondre com ho va fer el revolucionari i l’antiestalinista rus exiliat Víctor Serge a la França de Vichy, a un policia de Pétain que li havia fet la mateixa pregunta: “No tinc aquest honor”; rebla el clau Culla “No, no tinc l’honor de ser jueu. M’hauria agradat posseir alguna cosa en comú amb Spinoza, amb Disraeli, amb Mendelssohn, amb tots els Marx, amb Einstein, amb Freud, amb Hedy Lamarr, amb Vassili Grossman, amb Primo Levi, amb Wody Allen, amb Natalie Portman… Però m’he hagut de limitar a admirar-los; a ells, i a la seva estirp”; explica amb detall el sorollós adeu a El País després de més de trenta anys de col·laboració, com ha acabat sent un diari de Madrid al servei de la raó d’estat, conta la seua vinculació històrica amb TV3, la relació amb polítics tan diversos com Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira, Jorge Fernández Díaz i un llarg etcètera, o amb grans historiadors com Pierre Vilar (Josep Fontana, Josep Termes, Borja de Riquer…), tot plegat fa de la història viscuda pel nostre autor un personal reflex de la història col·lectiva d’aquests país i d’una Europa en moviment continu, que ha conegut en moments i escenaris clau. Ha tingut una relació privilegiada amb tots els presidents de la Generalitat de Catalunya, des de Tarradellas a Artur Mas; el seu ofici d’historiador, periodista i cronista polític l’ha fet adquirir el vici d’anar a tots els congressos dels partits polítics de Catalunya, conservar fulls, cartells, programes i pamflets de tots els partits polítics, des de Fuerza Nueva als partits més esquerrans de l’esquerra més radical, on sovint, d’una banda a l’altra, intentaven alliçonar-.lo perquè s’adherís a la causa del que demanava fulls informatius i pamflets. Ha viatjat per bona part del món, sobretot remarca les seues visites a Israel, al Canadà i als països de l’Est d’Europa, la URRS inclosa, abans i després de la glàsnost, la perestroika i de la caiguda del mur de Berlín. I als darrers temps s’ha dedicat a explicar la relació entre Catalunya i Espanya a mig món.
Culla recull molts records, moltes anècdotes, converses, fets, valoracions, polèmiques i vivències, llibres i articles per explicar la seua vida inserida en els diversos contexts socials i històrics que ha viscut. N’hi ha tantes dades, en aquesta memòria llarga i densa, que hem de fer una selecció en forma d’escenes. Hi ha una escena entranyable de Culla infant, quan als deu anys va decidir que seria historiador, anant amb sa mare a un estanc i en trobar-se amb un home que deia que la llengua catalana era un dialecte [del castellà], Culla i sa mare es regiraren replicant-li que el català era idioma i no dialecte i s’inicià una forta discussió politico-lingüística que va tallar l’estanquer per a evitar mals majors; estaven encara en plena dictadura. No obstant això, en explicar la seua escolaritat i els seus estudis, a l’escola, a l’Institut i a la Universitat i contar-nos els llibres que es feien servir el aquella Formación del Espíritu Nacional (FEN), considera que la dictadura fou una superestructura artificiosa que a penes s’inseria i afectava la vida íntima de la gent, almenys en la seua i la del seu voltant, cosa que a la llum de la romanència del franquisme a les estructures de l’estat, mitjans de comunicació i a la societat espanyola, sembla que no s’adiu amb la realitat social i històrica que hem viscut.
El franquisme era molt gris, trivial, banal, una dictadura d’una mediocritat esborronadora, semblava ridícula i inclús “risible”, però, fou atroç i terrorífica, el dictador va morir matant gent jove que s’oposava al seu règim, des del colp d’estat militar i feixista, amb l’ajut de Hitler i Mussolini, fins a la fi, el 20-N de 1975 s’aplicà el terror, l’assassinat i el totalitarisme, metòdicament i programada. Per això, al meu parer, la ideologia franquista, tot i que impostada i plena de grolleria, no va restar només a l’epidermis… Per desgràcia, em sembla que va aconseguir ficar-se, calar i arrelar en moltes escletxes, cossos, mentalitats, estructures, costums, entramats de poder i hàbits de massa gent, que ha reproduït la ideologia bàsica, antidemocràtica, patriarcal i autoritària del nacional-catolicisme espanyol reaccionari i franquista; inclús des de posicions suposadament “progressistes”, potser perquè no han trencat emocionalment, ideològicament amb la dictadura i la seua educació sentimental; a “la fi de la dictadura” no n’hi hagut una formació i unes pràctiques democràtiques reals que interioritzen i assenten personalitats, dinàmiques educatives, socials i estructures polítiques de respecte a la pluralitat, als drets humans, al dret a les minories, a la diversitat, a la diferència, de transparència… de reconeixement de l’adversari sense considerar-lo enemic a anorrear. El caïnisme, el maniqueisme, la corrupció, l’autoritarisme, el cabdillisme, el funcionament testosterònic i masclista, l’exclusió de l’altre, les majories com a regla impositiva despòtica, la no separació de poders, la impunitat, l’autarquisme, el verticalisme, el sectarisme, el clientelisme, l’endollisme, “el mando y ordeno”, la formació d’una gran massa de ciutadania acrítica, súbdita i submisa, antidemocràtica… són lacres, inèrcies i vestigis de la dictadura que s’han reproduït molt més enllà de la mort del dictador i de la seua pomposa exhumació de Cuelgamuros, amb alguns trets que suggerien un “segon funeral d’estat”. Una tradició pèssima, com escriu Joan B,. Culla en un article recent a la revista Brúixola on aclareix “Cada context és singular, però hi ha constants històriques que esgarrifen. Quan s’ha sentit qüestionada en la seva unitat territorial, l’Espanya contemporània sempre ha intentat, lluny de la idea de pacte o la transacció, eliminar físicament o empresonar de per vida els líders dels moviments nacionalistes que la desafiaven (des de Francisco de Miranda “El Precursor” de Caracas que va morir la Penal Cuatro Torres a Cadis, el 1896. Els cubans José Martí, el Apòstol, i Antonio Maceo,el Titán de Bronce, van caure en combat contra les tropes espanyoles el 1895 i el 1896, respectivament. El Primer filipino, José Rizal, va ser afusellat a Manila el 1896. Sabino Arana morí als 38 anys d’una malaltia contreta a la presó, i un cas semblant fou el de Prat de la Riba a qui la malaltia carcerària li costà la vida als 47 anys. Lluís Companys fou condemnat a 30 anys de presó (l’equivalent a la cadena perpètua) en el judici del 1935, i a mort en la farsa de consell de guerra del 1940. Encara el 1978 el serveis secrets espanyols intentaren assassinar, a Alger, el líder independentista canari Antonio Cubillo. Haurà portat, el segle XXI, un canvi en determinats costums polítics de l’Estat?
D’entre les distintes polèmiques periodístiques, que conta a les seues memòries, m’ha interessat, entre d’altres, la replica que li fa a Porta Perales, que va escriure sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya i inclús dels Països Catalans, des de posicions favorables a la independència als anys vuitanta i principis del noranta, més tard va abandonar aquelles posicions autodeterministes i es va passar a l’azanarisme de la FAES.En una discussió Culla li va llegir un paràgraf i li va preguntar què en pensava, aquest va dir era la típica ideologia excloent del nacionalisme independentista i Culla li va etzibar, doncs és de la seua pròpia collita, del seu propi llibre o hi ha un altre Miquel Porta Perales… El va deixar mocat. Recorde aquest Porta Perales i el seu llibre sobre el dret a l’autodeterminació perquè Josep Lluís Blasco me’l va recomanar, davant de la porta de la Universitat de Filosofia de València, tot i que remembre que es mostrava una mica escèptic amb aquest paio; potser albirava l’escassa consistència dels seus arguments tant quan defensava el dret a l’autodeterminació, com quan l’ataca com un neoconvers a l’aznarisme de la dreta monàrquica i espanyolista. Són excel·lent les polèmiques de Culla mostrant les contradiccions del nacionalisme espanyolista i la barra intel·lectual dels Savaters, Azúes, etcètera que han acabat reproduint una ideologia reaccionaria, d’un madrilenyisme cortesà, de nacionalisme del BOE d’extrema dreta. Culla quan escrivia a El País reprenia la tradició pluralista de la primera etapa quan s’incloïa escriptors “perifèrics” com Joan Fuster o Vicent Ventura… Aquesta tradició d’un cert respecte a la pluralitat de l’estat, tot i que de manera sucursalista i graciable, durant la crisi econòmica i els atacs de la raó d’estat i els seus mitjans contra l’independentisme va finir del tot.
A més de les relacions d’amistat que termina tempestuosament amb Max Cahner i altres conpanys de viatge, de contar el treball de la fundació ACTA per reflexionar des d’un “catalanisme desacomplexat”, que aspira de decidir el futur de Catalunya des dels afectats (habermasianament), Culla explicita la seua relació espacial amb l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, quan declara allò de la lleixa del seu pare, Florenci, Culla, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús, Francesc-Marc Àlvaro) li diuen que si no fa una declaració explicitant un relat que continga veritat, no aconseguia rehabilitar-se… “Si no vol deixar les coses com estan -li diguérem-, ha d’oferir un relat alternatiu que contingui veritat”. Ens respongué que s’ho pensaria”. Encara deu estar pensant-s’ho. I, des d’una “benevolència excessiva”, consideren que Pujol, ‘autoinculpant-se’, es preocupa pel veredicte de la posteritat i l’afany d’expiació i el desig de fer quelcom per reivindicar la seva obra política… Mentre repeteix que “Les virtuts són sempre virtuts” (“Tugenden sind immer Tugenden”), enmig de la desgràcia i l’expiació sacrificial (sentiment de culpa i d’estigmatització…), tenaçment vol protegir la seua família, a la seua dona i els seus fills de negocis poc clars davant dels tribunals de justícia; també protegeix les no-virtuts, els defectes greus del règim del 78, que ell va contribuir a perpetuar (un anticatalanisme insidiós que es va mostrar al PV amb tota la seua crueltat, sense que el Govern de Catalunya es plantés prou davant l’estat, amb certa complicitat amb el terrorisme d’estat del GAL, la corrupció de la monarquia, l’espoli fiscal dels Països Catalans, l’admissió dels funcionaris de l’estat procedents delMovimiento Nacional com a funcionaris de la Generalitat, els de la guàrdia civil i la PNE a dins dels Mossos d’Esquadra…). Conta Culla la seua implicació al Cercle d’Economia, de la mà de Josep Piqué, per cobrir “la quota nacionalista”, al costat de Josep Ramoneda i altres, sota la presidència d’Antón Costa, dels seus contactes i un dinar amb l’actual monarca quan era Príncep d’Astúries. Culla, benintencionadament, li va recomanar que, fes servir el català i les altres llengües de l’estat en el seues intervencions discursives com a Cap del’Estat, com fan els monarques belgues, posem per cas; Felip VIé, li va respondre que ja fa servir la meitat dels discursos en català quan va a Catalunya i que, des de Madrid, no ho entendria ningú perquè quan es parla per a tots, cal fer servir “la llengua comuna”, com si fos, aclareix Culla, aquest rei un lector de l’Abc [un ultra pròxim a la ideologia d’extrema dreta, espanyolista i anticatalanista] De fet, en algun dels darrers “besamanos”, del dia de la Raça, ara de la Hispanitat, en la salutació, el monarca i el líder del partit feixista es miraven i es somreien com si estigueren enamorats o un fos el cadell per defensar a l’amo de la poltrona reial. Una monarquia borbònica, autoritària, reaccionària i feixista, com ho ha estat gairebé sempre o sempre.
És molt il·lustratiu Culla quan explica com l’han fet, literalment, “independentista a palos”, des de les seues posicions autonomistes, federalistes, de més autogovern (en el sentit de Jordi Pujol i Pasqual Maragall) i de cercar l’encaix de Catalunya en Espanya des de la reforma de l’Estatut de Catalunya en un estat en procés de recentralització i insensible a escoltar, respectar i reconèixer Catalunya com a nació, els seus drets, llengua, cultura i llibertat; la castració quirúrgica de l’Estatut aprovat en referèndum fou un dels detonants més contundents; denuncia la ideologia falangista de Juan Luis Cebrián i les posicions anticatalanistes d’El País, que s’ha igualat amb La Razón, l’Abc i El Mundo, des d’un nacionalisme espanyolista, dependent de les subvencions i els dictats de la Moncloa, tractant de desacreditar l’independentisme, de criminalitzar-lo, d’associar-lo a la violència i al terrorisme, amb tots els mitjans estatals, públics i privats. Com per desgràcia, des d’abans de l’1-O en “l’A por ellos!“, policial, mediàtic, judicial, monàrquic i polític, durant i després, s’han incrementat els atacs i sembla que tots els partits espanyols (tret dels de Podemos i Més País, que mostren una micoteta més d’empatia pública), tracten de guanyar vots fustigant contra la ciutadania independentista de Catalunya.
Un llibre que mereix ser llegit atentament i que cadascú manlleve les seues pròpies conclusions sobre els avatars històrics de Catalunya, dels Països Catalans, d’Espanya, d’Europa i del món des de fa més de seixanta anys fins ara mateix, passat pel filtre personal erudit, enginyós i a estones divertit, del cronista i historiador Joan B. Culla, amb la seua entranyable capacitat per a polemitzar de manera culta, il·lustrada irònica i civilitzada amb aquells que li neguen el pa i la sal a Catalunya (o a seua la majoria política!). No obstant això, malgrat el seu escepticisme, jo voldria que el seu marc de referència nacional, passes de la regió catalana i s’ampliés a tots els Països Catalans, com proposava Joan Fuster, tot i que només fos com a construcció de futur. Perquè són més de 300 anys d’opressió divisòria per banda d’un estat que ens vol genocidiar, lingüísticament, culturalment, nacionalment, i fa tot el possible perquè els Països Catalans (que ell no confia en el sentit polític, com la tesi que sembla que s’ha fet hegemònica al PV des de després dels anys vuitanta fins ara!), s’afebleixen, es donen l’esquena i s’arrosseguen darrere dels dictats de l’establishment extractiu de Madrid que ens maltracta i oprimeix indignament. Un estat que s’imposa a garrotades no pot ser el nostre estat. Uns Països Catalans federats o confederats podrien enfrontar-se millor davant d’un estat que es sosté només per la força bruta i les complicitats internes al si dels Països Catalans, tractats de manera colonial.
