Esperança i llibertat

democràcia
Sal·lus Herrero
El gener del 2019, es va publicar Esperança i llibertat de Raül Romeva, a l’editorial Ara Llibres, amb pròleg de l’escriptora Jenn Díaz. A la portada, hi ha una il·lustració de còmic, del mateix Romeva, que es dibuixa rere una reixa de la presó, amb bolígraf negre, tot i que amb el cap fora dels barrots, i mostrant a l’aire una flor agafada amb la mà, a cada punt cardinal de la finestra de la càrcer hi ha un propòsit: Mirada llargaVerb serè, Mà estesa i Cap alt, després d’esprémer manuals de ciència política, de resiliència, de psicologia, llibres d’esportistes, com Kilian Jornet i de campions d’escacs, com Gari Kaspàrov, sobre la flexibilitat com a prioritat màxima. Dedica el seu llibre “A tu, que somies, que penses i que treballes, des de l’esperança, per la llibertat, la justícia i el bé comú, a la seva família sencera, per fer del dolor llibertat“. 
Al pròleg La carta que no us va respondre, de Jenn Díaz, l’actual diputada al parlament de Catalunya per ERC, la inicia amb una frase d’Angela Davis: He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar… Estic canviant les coses que no puc acceptar; assenyala Díaz que aquestes pàgines que ha escrit Raül Romeva “és un exercici de generositat. Des de la cel·la, ha tingut la lucidesa per escriure sense odi, sense recança, estenent la mà com ha fet sempre en llibertat”. Davant la campanya de deshumanització que ha patit el moviment republicà, i en especial les persones que són ostatges de l’estat; davant la campanya de simplificació de tots els discursos sobiranistes per menystenir-los, davant de la gran injustícia social i política que han patit… Remembre que el darrer sant Jordi, la dona de Raül Romeva, la Diana Riba, va eixir de la parada de llibres, es va dirigir al grup del partit polític “Ciudadanos” i li’l va regalar el llibre Esperança i llibertat, a la diputada Arrimadas que passava per les Rambles. Dubte que se l’haja llegit. Perquè no s’ha notat cap efecte ni cap creixement en humanitat. Ha mantingut la seua prepotència, el seu odi, la seua ràbia i mala llet, fabricada amb vímets caciquils, mentides, infàmies i crueltats des de l’anticatalanisme que fabriquen els separadors amb sadisme.
Com conta Díaz, Romeva comença a llegir sobre moviments socials no violents, construcció de la pau, dissidència política, resistència pacífica i causes socials i fa un exercici intel·lectual molt assenyat, d’empatia, de coneixement i reconeixement de l’altre i d’un “nosaltres” inclusiu, de valors republicans basat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat, sense cap ressentiment (i en tindria motius), sinó amb amplitud de mires i la reflexió d’intel·ligència col·lectiva democràtica republicana, des del respecte cap a la diversitat i pluralitat de la societat catalana. En un esforç d’empatitzar, Romeva, inclús amb aquells que tracten els “ostatges de l’estat” empresonats com enemics per escarmentar l’independentisme de Catalunya. Tot i afirmar que l’espai públic no pot ser un espai neutre perquè en una societat democràtica hi ha la llibertat d’expressió i la denuncia de les injustícies, es posa en la pell d’un conegut que rebutja els llaços grocs, però demana a tots respecte a la protesta pacífica i simbòlica que denuncia l’empresonament per raons de dissidència política. Fet i fet, diu, potser tenen motius per estar en contra, però no podem renunciar a la llibertat de protesta simbòlica i pacífica contra les vulneracions de drets.
Jenn Díaz, anota que Romeva afirma, amb Mandela, que no pots conèixer veritablement un país fins que no has trepitjat les presons de l’estat i les de Catalunya; reben milers de cartes de diferents posicions ideològiques, que, per sobre de tot, la gent de Catalunya rebutja que les causes polítiques es resolguin a cop d’amenaça, sentència i presó: A Catalunya no volem que renyin i castiguin els nostres líders per fer la feina que des del carrer els hem encomanat. La presó, que han assumit com un pas necessari i inevitable de la causa republicana, els ha servit per refermar les seves conviccions, per tenir el pols de la societat en un moment convuls com l’actual i, en definitiva, per demostrar que en les pitjors condicions, no renuncien a fer política.
Raül Romeva és un pres polític pel fet de ser a la presó per les seves idees, però també perquè té consciència de pres polític i aprofita, el temps de la presó, com Gramsci, per escriure sobre l’esperança en la foscor, la gestió del dolor per a tornar-lo esperança activa, la complexitat com a oportunitat, treballar les actituds, la necessitat de comprometre’s en els canvis socials, de prendre partit, sobre la justícia, la llibertat, la democràcia, reflexions sobre la capacitat de transformació social, sobre la legalitat internacional, sobre el sobiranisme, la independència i el dret a l’autodeterminació. Jenn Díaz anota que no ha pogut deixar de mirar aquest llibre amb la mirada feminista. De fet hi ha un capítol del llibre dedicat al feminisme “Vull la República per consolidar la revolució feminista”, que, Montserrat Puigdemont, la germana del president Carles, va llegir davant de la presó del Puig de les Basses, fa unes setmanes, en homenatge a la Dolors Bassa, a la Carme Forcadell i tots els ostatges de l’estat, que estan a la presó o a l’exili. Perquè, com conclou Díaz, tant el feminisme com el sobiranisme arriben al segle XXI amb bona salut, sent majoritaris, sent més forts que mai, però encara amb molta feina per fer. Disposats a fer servir la intel·ligència col·lectiva per sobre de la pressa. La lluita per la llibertat. Perquè el masclisme o la repressió es disfressen de quotidianitat, de normalitat o democràcia. Un exercici d’honestedat intel·lectual. Quan va anar Jenn Díaz a visitar-lo a la presó de Lledoners li va recomanar Cómo hacer la revolución de Srdja Popovic sobre l’estratègia que ens indica on anem i la tàctica que ens indica com hi anem. No ha entrat a la presó per rendir-se ni per renunciar a res, ni per conformar-se: hi ha entrat per fer la revolució.
Raül Romeva, titula el Prefaci: “Sí, ho vaig fer, i no me’n penedeixo” i al costat posa una frase de Henry D. Toureau: Sota un govern que empresona injustament, el lloc adient per a una persona justa és la presó. Sap que el seu empresonament forma part del quadre d’honor internacional dels drets humans, per defensar la justícia. Inclou grans persones, des de Thomas More fins Nelson Mandela passant per Rosa Luxemburg, Antonio Gramsci, Martin Luther King, Pepe Beúnza i el nostre gran mestre Xirinacs. Fa recomanacions per les persones que seran empresonades per defensar els drets humans; adverteix que quan et posen les manilles és bastant traumàtic, procura que sigui per davant (però molt sovint, he d’afegir, no tens opció i te les posen violentament després d’apallissar-te i torturar-te); somriu quan et detinguin recomana (però quan et peguen o et torturen no tens forces per somriure, només per mossegar-te els llavis per no plorar i que les forces repressives se’n vanten més encara del seu triomf). Les manilles són com les medalles o les bandes d’honor que posen a les persones per premiar-les (però quan te les posen ben estretes et fan mal als canyells). Els calabossos de les comissaries o dels jutjats són molt desagradables, i el tracte sovint és agressiuTens dret, en teoria, a una trucada, per a l’advocat o la família, (tot i que sovint s’ho passen per l’entrecuix). No signis res que et pugui incriminarParla l’imprescindible (no cal ni parlar-los)Mantingues la teva dignitat i el teu orgull intactes, perquè la presó dura un temps, però la dignitat i l’orgull són per sempre: mai no podran tancar-los. I nosaltres en sortiremSigues prudent i observa. Observa molt. Passaràs estones de desànim o depressió. És possible, o fins i tot probable, que algun dia ploris de pena. No et preocupis, és molt normal. Per això és bàsic ocupar el temps: llegir, escriure, fer exercici, activitat manual, tècniques de respiració, relaxació, ioga o gimnàstica, camina molt. És un gran sedant. Quan surtis gaudeix de la llibertat, agraeix la solidaritat i no oblidis els que segueixen empresonats.
Tots aquests consells sobre la presó, li’ls va fer arribar per correu electrònic en Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’estat, que vivia a València, i va ser empresonat per motius polítics i no només religiosos. En Pep va entrar a la presó el 1971 i s’hi ha estar dos anys, en diversos centres penitenciaris. Aquell mateix any va néixer Raül Romeva. Anys més tard, en Pep era professor a la granja escola Torre Marimon de Caldes de Montbui, de la qual el seu pare, Jordi Romeva, n’era el director, i on, de fet vivien. “Ell em va introduir en el món del pacifisme i la defensa dels drets humans. Sota el seu mestratge em vaig fer objector de consciència i vaig iniciar una via que mai he abandonat, a favor de la construcció de la pau, de la democràcia i la llibertat”. Pepe Beúnza va entrar a la presó per posar en evidència les febleses d’un estat que començava ja a mostrar la fragilitat d’un règim moribund. De la mateixa manera, jo em vaig plantejar la nostra entrada a la presó, com una via, entre d’altres, de mostrar l’existència, encara, de nombrosos vestigis d’un règim ignominiós que no ha acabat de morir del tot, d’un projecte democràtic fallit i, en conseqüència, d’un estat amb importants deficiències jurídiques, judicials i, sobretot, polítiques. Les escletxes del règim del 78 s’amplien cada vegada més, quan l’estat fa servir estratègies més terrorífiques perquè mostra la seua brutalitat, la seua repressió, la seua barbàrie.
Raül Romeva, confessa que hi reflexiona sobre la vida a la presó, però sobretot sobre el què i els perquès de la nostra situació. “No pretén ser una mirada crítica cap al passat, ni tampoc hi trobareu cap necessitat de saldar comptes amb res ni amb ningú. Ho aviso d’entrada, per si algú esperava trobar-hi retrets, informació secreta o fórmules màgiques d’algun tipus. La meva intenció és parlar una mica del passat (necessari, per contextualitzar sentiments i reflexions, i per saber d’on venim), bastant de present (imprescindible, per saber on som realment) i molt de futur (per saber on volem anar i, sobretot, per què). No em preocupa tat qui ha dit o fet què, com què podem fer per seguir construint futur. No m’interessen tant els orígens individuals de cadascú com la voluntat col·lectiva de caminar, d’avançar, de progressar. Tot el que ens passa, ho considera un aprenentatge, una oportunitat per tornar-hi, amb més informació. Ha volgut escriure sobre l’esperança i la llibertat, per repensar alguns conceptes, com la democràcia, la presó, la dignitat, la construcció de la pau, la lluita per la justícia i els drets humans, el reconeixement de l’altre, el diàleg, la negociació, l’acord, el dret a la diversitat i a la llibertat, individual i col·lectiva.
Fa servir molts llibres d’intel·lectuals d’abast internacional (Jeremy Rifkin The Emphatic Civilization, Amin Maalouf, Identitats que maten, David Miller, On Nationality, Raphaël Minder a The Struggle for Catalonia, Roger Fisher i William Ury Getting to Yes o Getting Past No. Negotiating with Difficult People, Peter Bieri, La dignidad humana. Una manera de vivir, John Paul Lederach a Construyendo la paz, de Fritjof Capra sobre la complexitat de la trama de la vida i de les ciències… i molt d’altres intel·lectuals de l’ambit català, Marina Garcés, a La nova Il·lustració radical Joan Vergés, sobre la llibertat, a Xavier Antich li pregunta sobre la dignitat, a Jordi Foz sobre resolució de conflictes i bon govern, a Borja de Riquer, sobre la història de Catalunya, a Muriel Casals per afirmar que som aquí perquè volem exercir la democràcia sense barreres, pacíficament, Jordi Palou-Laverdos, advocat de la Cort Penal Internacional de l’Haia, l’Informe del Col·lectiu Praga, la plataforma Som Defensores, L’Institut de Drets Humans de Catalunya, el Grup de periodistes Ramon Barnils…; abans de cada capítol fa servir frases i reflexions interessant com la famosa oració de Martin Miemöller “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,/ vaig guardar silenci,/ perquè jo no era comunista […] Quan van venir a buscar-me,/ no hi havia ningú més que pogués protestar./, També frases de Walter Benjamin Res del que ha passat/ ha de considerar-se perdut per a la història, de Maria Popova, escriptora búlgara “El pensament crític sense esperança/ és cinisme,/ però l’esperança sense pensament crític/ és ingenuïtat./ de David Fernàndez: No hi ha cap vareta màgica i sí les nostres mans: les mateixes que van dur les urnes el primer d’octubre. No hi ha cap solució partitocràtica sinó una estratègia comuna. I no hi ha més tàctica possible que les lluites compartides.
A l’àmbit espanyol reflexiona amb alguns intel·lectuals, però, sobretot amb Daniel Innenarity a Política para perplejos i amb Ignacio Sánchez-Cuenca a La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana i busca punts d’acord; en alguns puc coincidir,  en altres no. Innenarity afirma que no hi ha cap argument “convincent” que permeti declarar il·legítima cap de les dues opcions: l’aspiració a decidir de manera independent [de Catalunya] i la de codecidir amb la resta dels habitants de l’estat espanyol. Les dues postures, afirma, són perfectament democràtiques. Per resoldre aquesta difícil disjuntiva, Innenarity suggereix quadrar el cercle i reconèixer el dret a decidir de totes dues opcions alhora, és a dir, dels qui ho volen fer sols, però també dels qui ho volen fer acompanyats [pels còmplices dels opressors]. Al cap i a la fi, concedeix, Romeva, la llibertat passa pel reconeixement… Més, no ho puc veure així, em semblen reflexions teòriques academicistes, que no tenen en compte, ni la correlació de forces ni la realitat d’unes majories, des de l’estat-nació, que oprimeixen i no respecten ni tenen en compte cap tipus de consideració amb les minories. Els semblaria adequat als habitants de Palestina o del Sahara votar el seu dret a la independència, junt als d’Israel o els del Marroc? Com pot la població d’un estat que ens manté discriminats, i ens vol reprimir, votar junt als oprimits que anhelen l’alliberament? No seria una burla en l’exercici del dret a l’autodeterminació? O una fórmula per mantenir l’estatus quo?
Sánchez-Cuenca arriba a la conclusió que el que ha fallat són els fonaments bàsics de la democràcia espanyola. “No ha habido una defensa firme de los principios democràticos a la hora de afrontar una crisis constitucional como la catalana, y todo ello ha sido consecuencia tanto del nacionalismo, que se construye en oposición a los nacionalismos regionales, como de una concepción legalista de la democracia, que resulta empobrecedora y contraproducente ante un conflicto sobre el demos que no se ha querido reconocer como tal“. Raül Romeva, lloant la seva capacitat de buscar fórmules d’acord i no de confrontació, i li respón a Sánchez-Cuenca que “prendre partit” no és escollir entre un pàtria o l’altra, sinó entre escollir entre la confrontació permanent o la voluntat de construir solucions, partint del reconeixement que existeix un problema de relació institucional i de percepció de pèrdua creixent de drets i llibertats. Prendre partit vol dir afrontar l’errada sistèmica que avui dia perviu i creix en el si de les institucions espanyoles, ja sigui el Govern de l’Estat (que fins ara no ha gosat fer una proposta política, o ha estat tímid), l’estat de dret (que no ha dubtat a recórrer a la guerra bruta per afrontar un problema polític), el sistema judicial (inventant-se delictes inexistents i erigint-se com els únics i implacables garants d’un suposats ordre constitucional que ni és compartit per tothom ni és desitjable), la monarquia (que el 3 d’octubre opta per abdicar de les seves responsabilitats de constructora de ponts, pactes i consensos) i els grans grups de comunicació (que han fet de la informació i de la deshumanització una arma al servei d’un nacionalisme espanyol que, sense la seva acció, estaria molt allunyat del que molta gent entenem que és el sentiment majoritari de la població, catalana i estatal. Prendre partit, en definitiva, passa per tenir clar que parlem de justícia, de llibertat i, és clar també de democràcia.
No puc estar d’acord tampoc amb Sánchez-Cuenca, perquè, des d’una teòrica i presumpta “equidistància” abstracta s’equivoca en l’anàlisi concret. Erra en posar al mateix sac al nacionalisme etnicista espanyol i a l’independentisme català (que majoritàriament no és nacionalista ni molt menys etnicista). No és veritat que el nacionalisme espanyol es construesca en oposició als “nacionalismes regionals”; els nacionalismes “regionals” (murcià, riojà, asturià, castellà, andalús, aragonés, canari, navarrés, valencià, balear, o inclús gallec, basc o català) mentre s’adapten obedientment, servilment i funcional, com a subsistema del nacionalisme nacional de l’estat, per a ofrenar noves glòries a Espanya, són afalagats, cultivats, lloats i promoguts per l’estat, dins del seu “ordre”, el seu rei, dictador o cabdill, la seva “justícia” i la seva “llei” estatal inqüestionable, que, posem per cas, impedeix el reconeixement del plurilingüisme, de la plurinacionalitat, que les comunitats autònomes amb la mateixa llengua puguin federar-se o confederar-se, dividint i esquarterant els Països Catalans i Euskal Herria. Com es feia durant la dictadura anterior. No obstant això, si el nacionalisme andalús, canari, navarrés, valencià, gallec, basc o català, legítimament, aspiren a decidir l’exercici del dret a l’autodeterminació i volen un autogovern de plena sobirania, com el de Portugal, per decidir-ho tot, seran combatuts amb atemptats de terrorisme d’estat, accionaran les clavegueres, els serveis especials d’informació, l’espionatge i la dissidència serà tractada com a enemic a abatre. I empresonada, com ens conta Raül Romeva al llarg del seu llibre, afrontant acusacions inventades, delictes inexistents i judicis farsa. Com es feia durant la dictadura vulnerant drets humans. No es tracta només d’una “concepció legalista de la democràcia“, que també, sinó d’unes estructures, pràctiques, rèmores, inèrcies, residus, funcionaments, lleis i normes, fetes des d’un prisma de nacionalisme espanyol estatal a la castellana (o a la madrilenya), des del supremacisme legal, economic, lingüístic, infraestructural, cultural i nacional espanyol o castella i anticatalà. Sense cap respecte ni consideració per les minories. Amb plena voluntat d’aixafar-les amb la bota militar, policial, judicial i política de l’estat.
Una incalculable descàrrega d’atacs, de guerra bruta, i improperis i odis sistèmics, contra la llengua, la cultura i la nació catalana, de Catalunya o dels Països Catalans, procedents del nacionalisme espanyol amb tots els recursos estatals alimenten els greuges, les ferides sagnants i un desig immens i incommensurable d’independitzar-se per construir un estat català molt més democràtic, just, solidari, equitatiu, respectuós amb la diversitat (catalana, occitana, castellana i d’altres llengües). Un estat catalànic, que somiem i volem, al servei de la ciutadania, sense reis ni súbdits que són tractats com a ciutadania de segona, a assimilar o anihilar. Un estat impropi, hostil, que ens tracta com a enemics. Tenim dret a decidir el nostre futur i a tenir un estat propi.
El professor Sánchez-Cuenca, a pesar de la seva, acreditada, “voluntat d’entendre“, tan apreciada per Romeva (el va anar a visitar a la presó i li està molt agraït per la seva valentia), sovint, es queda en una equidistància academicista, teorètica, que, sovint, se’m torna insípida i maldestre. Perquè no es pot posar al mateix sac a opressors i oprimits, ni a extractors i espoliats… Ni als qui volen imposar, imperialment, la seva llengua cultura i nació (espanyola), als que tracten d’alliberar-se d’estructures estatals, polítiques, judicials i jurídiques opressores.  Ni posar al mateix nivell als qui volen embolicar la història que als qui volen esclarir-la…   Com fa al seu brillant anàlisi sobre La desfachatez intelectual; conclou la seva excel·lent exposició tractant d’igualar els relats dels historiadors espanyols, als que critica algunes contradiccions, falsedats i incongruències, amb els dels historiadors catalans, en dir que cadascú, “segurament” (o ‘probablement’) esdevé parcial i esbiaixat. Vaja, que segur que cal sospitar de la professionalitat d’escombrar cap a casa dels historiadors catalans, com queda demostrat que fan els espanyols… Com a suposició, contra els catalans, sense cap prova o fet que ho demostri perquè en no conèixer-los no pot comparar i contrastar l’ofici dels historiadors catalans. Només són conjectures basades en prejudicis, de presa de partit. No obstant, s’afirma per pura intuïció espanyola, a la madrilenya, com “el cocido” de porc, i se li afig cap, peus i cua. Des de la mera suposició, potser per a curar-se en salut. Potser per un ambient mediàtic, universitari, polític i cortesà asfixiant que limita i constreny la llibertat… Posem-nos en la seva pell, no per excusar-lo, sinó per mantenir l’esperança que alguna vegada “ells” es posaran en la nostra pell en el futur… i a veure si arriben fins al moll de l’os. Per concloure li podríem respondre, a les seves sospites i equidistàncies teorètiques, amb una famosa sentència castellana: “Cree el pícaro y el ladrón, que todos són de su condición”.
Cap a la fi del llibre, Romeva, en escriure sobre la llibertat, fa servir dos cites, una d’Eleanor Roosevelt: Permetre a la ciutadania dir “sí” al govern no és llibertat d’expressió. L’autèntica prova de la llibertat d’expressió és que la ciutadania pugui dir “no”. I una altra de Simone Weil: “la llibertat, presa en el seu sentit concret, consisteix en la capacitat d’escollir”. I a l’apartat sobre Democràcia esmenta una cita d’Octavio Paz: Sin democracia la libertad es una quimera i de Winston Churchill La democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’ésser humà. Amb l’excepció de tots els altres. Compara la sort d’Escòcia i la de Catalunya, de poder decidir en un referèndum acordat, defensa la llibertat, els drets humans i la democràcia en exercici, democràcia de la confiança, del bon govern, de la transparència, de la construcció de la pau i la seguretat, del “demos”, com a subjecte de sobirania, elogia a Innenarity i a Sánchez-Cuenca perquè considera que busquen l’acord i no la confrontació (tot i que la major confrontació i unilateralitat ens arriba des de l’estat) , diu que busquen tècniques de resolució de conflictes i ens permet construir nous consensos basats en valors compartits com els drets fonamentals, la justícia i la convivència, que des de l’estat espanyol vulneren sistemàticament. La manera d’evitar la confrontació passa per reconèixer el dret a decidir, a votar.
I, finalment, davant d’un judici injust demana fermesa i serenor. Sap que el judici determinarà una part del nostre futur, el polític, potser; el personal, segur, només podem cridar de tot cor: Visca la República! I fa un final en forma d’agraïment a totes les persones amb qui comparteix presó, familiars, amics, saludats i coneguts. Ho signa des de les presons d’Estremera i Lledoners, entre l novembre del 2017 i el novembre del 2018

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER