El País que volem

pais valencià

Gustau Muñoz

 Es parla de vegades d’un ‘nou relat’ per a la identitat valenciana. Les aportacions raonables i raonades a un debat pendent, soterrat, sovint eludit, però viu, són benvingudes. Personalment em sembla que l’equidistància entre el que ha estat el tronc del valencianisme modern (inspirat en bona mesura per Fuster) i l’anticatalanisme furibund que hem patit, no és bona cosa. Ni tan sols quan  no s’entén com  a tal equidistància, sinó com a superació a través d’un èmfasi en l’economia, el territori, o el civisme. Tot això està molt bé, i és positiu. Però un País necessita referents. I els nostres són indefugibles, necessaris, obligats. Per això aquest text, escrit fa un temps (el 2018), i inclòs també a ‘La vida dels llibres’ (editorial Afers, 2019).

 

De vegades em sembla que els valencianistes no som prou clars quant al país que volem. Pel que fa a les nostres aspiracions o als objectius finals del nostre compromís. I això genera de vegades desconfiança o confusió. Sempre hem parlat de “fer País”. Però què volem dir exactament? Jo fa ja molts anys que m’hi vaig identificar amb la idea del País Valencià, amb el projecte d’una societat molt diferent de la que ens tocava viure, però tot era -i és- bastant boirós.

Trobaríem idees implícites en el Fuster de Nosaltres els valencians, sotmès -no ho oblidem- a la censura i a l’autocensura. En aquell temps -1962- calia anar amb peus de plom. De vegades s’oblida aquest “petit” detall. També és cert -ho he insinuat en algun paper- que la no concreció derivada de la censura omnipresent dona als escrits de Fuster una vigència molt més intemporal.

Algunes idees més explícites se’n poden trobar al Concepte doctrinal del valencianisme, un opuscle de Joaquim Reig publicat a la col·lecció “Quaderns d’orientació valencianista” el 1933. Joaquim Reig fou un personatge clau, molt rellevant. Avui totalment oblidat. Un home de centre-dreta, col·laborador d’Ignasi Villalonga, valencianista de cor, burgès, financer. Ànima de la recuperació el 1927 del Banc de València per als interessos valencians. Després, el gran executiu del Banc Central. I entremig, col·laborador de Francesc Cambó. Diputat per la Lliga Catalana, circumscripció de Barcelona, el 1936. Element actiu al dispositiu de propaganda de Cambó i la Lliga favorable al colp militar de Franco en 1936-39, que fou tan important, amb un pamflet sobre la persecució religiosa a la rereguarda republicana, entre altres coses. En aquell dispositiu amb seu a París, que feia espionatge i publicava la revista Occident i llibres i opuscles favorables als militars revoltats de cara a l’opinió francesa i europea, hi actuaven també el mallorquí Joan Estelrich, el pare de Rafael Ribó (actual Síndic de Greuges de Catalunya), Josep Pla i altres lluminàries. La quota valenciana i balear estava coberta. Els Països Catalans, amb Franco.

Encara el 1970 Joaquim Reig, que tenia com a mà dreta Adolf Pizcueta, un gran valencianista i secretari del Consell d’Administració de MACOSA, finançà L’estructura econòmica del País Valencià, llibre dirigit pel jove Ernest Lluch, en dos volums, publicat per l’editorial L’Estel. I s’havia pensat també en una “Història del País Valencià”, amb Màrius Garcia Bonafé i Josep Fontana al capdavant, que al final no arribà a rams de beneir.

Tot això té a veure amb la idea del País que voldríem. Una reflexió ben adient de cara al 9 d’octubre d’enguany (i de sempre). El que voldríem o, si més no, el que voldria jo. En la meua trajectòria he intentat, allà on he estat, fer veure que la idea del País Valencià és una gran idea, una idea de progrés, de convivència, de respecte civil i de democràcia. M’he trobat de vegades amb reaccions molt negatives. Per exemple a Alacant el 1977 en una assemblea del PCPV. Situació resolta molt satisfactòriament amb el concurs de gent d’Alacant, de Sant Joan, de Sant Vicent. Amb la intervenció, per exemple, de Josep Maria Perea. Alguns o algunes, sobretot una, de la Vega Baixa, es pensaven que Alacant n’era una prolongació. I no. Més  recentment, al Club Información, també a Alacant, en la presentació del llibre de Manuel Alcaraz De l’èxit a la crisi (PUV) es va donar una situació semblant. Resolta amb escreix pel púbic, aplaudint el fet d’expressar-nos en valencià. Molt reconfortant. I no cal dir que encara recorde molt bé com als inicis del moviment estudiantil, a València, xiulaven quan es parlava en valencià a les assemblees o les incomprensions d’un sector del PCPV, que al final no va reeixir…

Tot va canviar ràpidament. Un tombant històric. El valencianisme es va guanyar el respecte del món progressista, de les forces d’esquerra. Personatges fonamentals, que s’havien jugat literalment la cara, com Doro Balaguer hi van fer una gran aportació.

Però quin País volem? Doncs, d’entrada un País en el qual a les comarques històricament catalanoparlants el valencià siga la llengua de referència i d’ús habitual en tota mena de retolacions, megafonies, etiquetatge, i relació. Que, per exemple, les cartes dels restaurants estiguen (també) en valencià. Que els comerços tinguen els rètols en valencià. Que als transports, els centres oficials, les empreses, els mitjans, a tot arreu, el valencià siga -com pertoca- l’opció preferent. O almenys una opció. Que es puga viure plenament en valencià. Què menys!

També un País amb consciència política, històrica i cultural. Un País que haja superat la mala consciència i la fosca consciència, que diria el malaguanyat (i enyorat) Josep Vicent Marquès. Que visca la seua condició nacional amb normalitat i tranquil·litat. I això, en la meua opinió, vol dir: som valencians, fills i hereus d’un poble i un país històricament constituït, que va ser fundat per Jaume I al segle XIII, però que té precedents molts clars en èpoques anteriors (de la cova de Bolomor a les taifes, dels ibers als romans, etc.). Jaume I fundà el regne i el repoblà amb catalans. També, en menor mesura com ha demostrat de manera concloent l’historiador Enric Guinot, amb aragonesos que parlaven aragonès o català. La llengua dominant (es pot veure arreu, als arxius, en tota mena de vestigis, en la realitat quotidiana encara) fou el català. Els valencians després desenvoluparen una forta personalitat pròpia, un particularisme, i reberen molts influències i aportacions, singularment després de la brutal expulsió dels moriscos el 1609 (aragonesos, mallorquins, altres catalans, castellans). I la cosa encara es va complicar més amb la pressió assimilista de l’Estat de matriu castellana als segles XIX i XX, amb la repoblació de procedència murciana impulsada pel cardenal Belluga a Oriola o la incorporació de comarques castellanes com Requena-Utiel i Villena quan es va fer la divisió provincial al segle XIX. I especialment amb la immigració massiva castellana i andalusa dels anys 60-70, amb la d’europeus orientals i l’extra-europea de principis del segle XXI, i amb l’important contingent de residents europeus o comunitaris (noruecs, alemanys, anglesos, holandesos) a les comarques de clima benigne del litoral.

Resultat, un país multicultural que no ha tingut grans defenses ni capacitat d’integració. Caldrà molta imaginació i voluntat per a construir un País cohesionat amb aquests materials. Els valencians no voldríem ser un residu folklòric, una recialla, un gueto a casa nostra, una minoria acaçada, sinó el llevat d’un País acollidor i integrat, amb múltiples identitats primàries de partida, però amb una identitat de síntesi i arribada en termes polítics: una nova consciència, una nova identitat valenciana respectuosa amb la història i amb el present. Una identitat de síntesi sobretot per als fills i descendents, arrelats al nou país que han de sentir com a propi, que han d’assumir. Sense excloure ningú, tret dels que vulguen auto-excloure’s, atacar o denigrar la realitat valenciana.

I això implica també una relació normal i saludable amb aquells territoris amb els quals compartim llengua i molts elements culturals: Catalunya i les Illes Balears, els Països Catalans. Sense complexos, sense nervis, amb normalitat. La llengua és clau, un element distintiu fonamental. I a partir de la llengua, la cultura. I la vivència. Fer normal en termes socials i institucionals el que és normal en la cultura, la literatura, la cançó, les universitats, l’ensenyament, les edicions…

I també implica mirar-se amb nous ulls Espanya. L’Espanya castellana no és la nostra identitat primària. Ni els seus símbols, ni els seus referents, ni la seua mentalitat són els nostres. Però si Espanya es reformula i deixa de banda el vessant conqueridor assimilista, si es presenta com un marc polític mútuament beneficiós, que tindria al seu favor els segles compartits i la dimensió modesta en temps de globalització, la cosa pot canviar. Una hipòtesi a hores d’ara, si hem de ser sincers, bastant remota, atès el rebrot d’un nacionalisme espanyolista agressiu i negacionista.

En qualsevol cas, però, el teló de fons -una realitat cada vegada més tangible- hauria de ser Europa, com a denominador comú. La Unió d’Europa, el projecte més important del darrer mig segle, per als valencians és clau. I demana una reformulació identitària. Som europeus. Som valencians. I segons com hi ha dues identitats més, cultural una, política l’altra, que s’hi podrien afegir, reduint la càrrega contradictòria i destacant les compatibilitats. La identitat pot ser múltiple. I a més, no ha de ser cap obsessió. És relativa, un afer pràctic. Però en el fons, si hi pensem una mica, també resulta determinant. Les identitats, a més, són evolutives i res no està escrit ni es pot descartar a priori. Una identitat cultural pot tindre també traducció política, si troba el suport i la massa crítica necessaris.

Però el País Valencià és el nostre centre. I el volem lliure i convivencial. Amb les comarques castellanoparlants, per descomptat. I amb un projecte compartit que apunte a la solidaritat, a una economia col·laborativa i eficient, a una societat de respecte i de cohesió. Capaç de competir en un món complex i molt difícil. No en base a salaris baixos, sinó en base a la productivitat i el valor afegit, als treballs qualificats no fàcilment substituïbles. Que explote al màxim la creativitat i el gran capital humà de què disposem els valencians i les valencianes.

Un País ordenat, ben estructurat, integrat, cohesionat. Ben comunicat. Amb comarques vibrants, activitat cultural, bones universitats i centres de recerca, amb els ulls ben oberts i desperts envers el que es cou en un món en transformació accelerada. Cal aprendre les millors lliçons de la nostra història -el segle XV, la segona meitat del XVIII, el darrer terç del segle XIX- per a bastir propostes i projectes engrescadors, autèntics i viables. Un País amb una autonomia política i financera de màxims, dins del possible. Ja n’hi ha prou de lamentar-se de l’infrafinançament, de plorar, o de fer volar coloms com les promeses de qui no pot complir-les.

Voldríem un País Valencià amb concert econòmic, amb suficiència financera, amb fiscalitat pròpia, amb autonomia política plena. Un quasi -Estat autogovernat. Amb recursos econòmics, amo dels seus assumptes propis i dels seus destins. Amb un cos de Policia autonòmica. Amb un poder judicial propi. Per a dur al màxim el sentiment de pertinència i de llibertat, compatible amb la integració política a Espanya i a Europa. Per què no? Si el poble ho vol, evidentment. Perquè la base de tot, la base del País que volem, és la democràcia.

No la mitologia o l’historicisme, ni l’essencialisme o les veus ancestrals, la terra i els morts, com tants nacionalismes d’estat (de base ètnica) disfressats de nacionalismes cívics. La base del País que volem és la gent, la llibertat i la democràcia.

Valencians ho som tots, els de nissaga o soca i els nouvinguts. Tots i totes som hereus d’una terra i d’una història que són el fonament de la nostra aportació creativa al món. Negar la història és un exercici inútil. Cal assumir-la tal com ha estat. I traure’n conseqüències constructives, positives. Per tal de continuar-la pel millor cantó possible.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER