Joan de l’Alcázar
Certament la pregunta és retòrica. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana està on sempre ha estat: en sintonia inequívoca amb allò que les despulles de Franco encara representen. És per això que no diu aquesta boca és meua a propòsit de tot el laberint que el govern de Pedro Sánchez està recorrent per tal de fer efectiva una decisió del Congrés dels diputats, aprovada per 198 vots a favor i 140 abstencions [del Partit Popular] en maig de 2017.
Dos anys i mig d’una cursa d’obstacles, en la que l’Executiu ha pecat d’ingenuïtat en més d’una ocasió anunciant successives dates d’eixida dels ossos del dictador del megalòman monument funerari que va ordenar construir a Cuelgamuros, en la Serra de Guadarrama, a pocs kilòmetres de Madrid. Finalment, després la sentència del Tribunal Suprem, ja n’hi ha data de caducitat i –tret d’algun obstacle insospitat- el Caudillo por la Gracia de Dios –com estava inscrit a les monedes espanyoles durant quaranta anys- deixarà de presidir des de lloc privilegiat la més gran fosa comuna d’Espanya.
33.833 cadàvers n’hi ha a l’anomenat Valle de los Caídos, inclòs el de Franco. D’ells, només 21.423 estan identificats, segons fonts del Ministeri de Justícia. La resta, figuren com a desconeguts. Segons proves realitzades pel CSIC en 2018, seria impossible exhumar els milers de cadàvers existents ja que bona part d’ells formen part de la pròpia estructura de l’edifici, en haver estat emprats per omplir cavitats internes de les criptes. El temps i la humitat, diuen, ha acabat conformat una mena de “cadàver col·lectiu indissoluble”.
Aquest és el tamany de la ignomínia que representa aquell horripilant mausoleu monumental, construït en bona part per presos polítics entre 1940 i 1958, per retre honor i enterrar aquells que van caure lluitant en la “gloriosa croada”. Aquest propòsit inicial es va modificar en 1957, en establir-se per llei que el monument havia de ser un monument a “tots els caiguts” en la guerra. Ningú s’ha cregut això mai, i el Valle de los Caídos ha sigut i és un insult a la memòria dels vençuts i de les víctimes de la guerra i la dictadura.
En juliol de 1958, vint monjos arribats de Silos van constituir una nova comunitat benedictina a Cuelgamuros, i des de llavors fins avui s’han encarregat de gestionar l’Abadia i la Basílica. El prior d’aquesta és Santiago Cantera, un falangista reconvertit en monjo sense matisar la seua ideologia, que ha fet tot el que ha pogut per entrebancar l’execució de la decisió del govern en acompliment de l’acord del Parlament, amb un explícit treball d’equip amb la família del dictador i amb la Fundació que l’honora encara.
Segons ha informat fa unes hores la publicació eclesial Vida Nueva, Cantera no s’oposarà a l’exhumació de Franco “fora de la legalitat”. Això, segons interpreta el periòdic, significa que el Prior executarà la sentència del Tribunal Suprem i no arribarà a l’extrem d’atrinxerar-se a la basílica. Tanmateix, Vida Nueva afegeix que la comunitat benedictina se suma a la postura de la Santa Seu, però buscarà esgotar totes les vies judicials del Tribunal Constitucional i del d’Estrasburg.
Cantera i els seus col·legues han sigut la darrera trinxera del franquisme militant, incombustible, impermeable a tot, inclòs a la caritat cristiana pròpia de la seua doctrina religiosa. Abans, però, la trinxera havia estat judicial, i ha sigut ben efectiva per a demorar mesos i mesos l’aplicació de la decisió del Parlament.
Tanmateix, el més cridaner, el més lamentable, el més insuportable per a les víctimes del dictador ha sigut el silenci vergonyós de l’Església Catòlica.
Què ha dit l’Església durant tot el procés? ¿Què ha dit del numantinisme de Cantera i la colla de monjos feixistoides que porten seixanta anys vivint de l’erari públic? Quant a Cantera, parlen soto voce de malestar intern, però la jerarquia, tan bocamolls com són els seus dignataris quan intervenen en assumptes que no els pertoca, calla. Van jugar, àdhuc, a defensar el desig de la família Franco de traslladar les despulles del dictador a la Catedral de l’Almudena, al pur centre de Madrid. Cal recordar-ho.
Ara, fa setmanes que practiquen un silenci irritant, que no és cap sorpresa per a ningú que tinga uns coneixements mínims de la història d’Espanya i sàpiga que vol dir allò de nacionalcatolicisme.
L’Església catòlica espanyola, com la dreta política, porten el gen franquistoide al seu ADN, i no tenen la menor intenció de desfer-se’n d’ell; ni tan sols de matisar-lo. És molt trist i preocupant que, com va escriure Julián Casanova, aquesta Església no tinga cap problema en seguir humiliant els familiars de les desenes de milers d’assassinats pels franquistes, els que encara no han trobat la reparació moral ni el reconeixement jurídic i polític després de tants anys de vergonyosa marginació.
