Sal·lus Herrero
El 4 de setembre passat, al cinefòrum de Llançà, es va iniciar el nou curs 2019-20 amb un film de Pier Paolo Pasolini, Il Vangelo secondo Matteo. Va presentar la pel·lícula, Maria Crespo, a sobre de l’escenari i darrere del faristol, va dir que era una reproducció prou fidel de l’Evangeli de Mateu des de la Nativitat a la Resurrecció, Pasolini va triar Mateu perquè era el que més li va agradar i perquè era l’evangeli dels pobres. El que mostrava més compassió amb els derrotats, els vençuts, fracassats, nafrats, humiliats, afamats, damnats i pàries de la Terra.
Quan es va fer aquest film, el 1964, va provocar diverses reaccions en contra, posem per cas, el diari del Vaticà, L’Observatore Romano, es va posicionar en contra en dir que era una pel·lícula que presentava una imatge distorsionada del Jesús històric, lligada al marxisme i al materialisme i que estava en contradicció amb la doctrina de la fe de l’Església, inclús van arribar a dir que tractava d’atacar i burlar-se del cristianisme. Afirmaven que era “Fidel al text, però no a la inspiració de l’Evangeli”. En canvi, al festival del cinema de la Mostra de Venècia, on es va presentar, una associació catòlica li va atorgar el premi a la crítica i li van atorgar el Gran Premi del Jurat; el papa de Roma actual, Francesc, també s’ha pronunciat a favor dient que el Jesús del film de Pasolini era el que millor reflectia la realitat de Jesús. Tots coincideixen, tant els que li donen suport al film com els seus detractors, en que aquest film mostra una imatge molt més humana de Jesús que qualsevol altre film. El diari del PCI (Partit Comunista d’ Itàlia), l‘Unità va dir: “...el nostre cineasta ha compost la més bella pel·lícula sobre Crist que s’ha fet fins ara”. I de sobte, l’amiga Maria ens va presentar a Jesús, a l’actor que va fer el personatge de Jesús de Pasolini: Enrique Irazoqui, que mentre ella presentava el film, es passejava per l’escenari del cinema d’una banda a l’altra. S’havia anunciat la seua presència, però no estàvem segurs si era ell, el temps no passa en va (55 anys!), tot i que després de saber-ho es tornava ben recognoscible. Maria li va passar el micròfon i ell es va posar enmig de l’escenari i va començar a explicar com va ser tot aquell embolic, tot i que sovint movia massa el micro o l’apartava de la boca, perquè gesticulava amb les mans i, a voltes, la seua veu desapareixia (potser alguns interpretaven que li conferia un “aura de misteri”). Però eren només entrebancs en l’acte comunicatiu.
Enrique Irazoqui (Barcelona, 1944), en un castellà massa veloç i en una veu massa fluixa pels que tenim problemes auditius, va dir que al principi de la dècada dels seixanta, estudiava econòmiques a la Universitat de Barcelona, pertanyia a un sindicat d’estudiants universitaris lligat al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), volia fer la revolució davant la dictadura i com que la seua mare era italiana i sabia italià, se’n va anar a Itàlia el 1964, concretament a Florència i a Roma, per veure si aconseguia contactes, diner i ajuda per a la lluita antifranquista. A penes tenia 19 anys i un italià, Giorgio Manacorda, el va acompanyar a casa de Pasolini, que feia molts mitings polítics antifeixistes, escrivia, feia llibres de poemes, no tenia temps per llegir i era un intel·lectual compromés. Pel camí Giorgio només li va contar que Pasolini era poeta, director de cinema i homosexual, quan entraren a sa casa Possolini els va dir que s’assegueren al sofà i llavors ell se’n va anar a una altra estança a telefonar per tal de contar-li a la seua parella, Ninetto Davoli i a la seua amiga Elsa Morante, exclamant emocionat: Ho trobato Gesù! Gesù è a casa mia!. Açò li ho va contar després, va aclarir.
Quan li va proposar Pasolini que fes el paper de Jesús al film que volia fer, li va respondre que no de manera rotunda. A més a més, Irazoqui li va preguntar per què perquè volia fer una pel·lícula d’un personatge així, tan reaccionari? Pasolini li va contar que havia estat a un hotel d’Assís, no hi havia cap altre llibre que el Nou Testament, havia llegit tots els evangelis i el de Mateu li va semblar el més poètic i més prop del sofriment dels més pobres; en sembla remembrar que Mateu era metge, culte i estava atent a les ferides dels humans, als més afligits. Irazoquiva insistir per què volia fer un film d’un personatge que era un enemic de la classe obrera, que donava suport a la dictadura de Franco perquè anava del bracet d’un dictador que portaven a sota del pal·li i que l’església el feia servir com a opi del poble per mantenir l’opressió dictatorial, que ell ni era actor, ni volia ser-ho, ni volia ser còmplice de fer propaganda d’una icona alienant, amb ulls blaus i cabells rosos, de les estampes típiques del capitalisme del Cor del Jesús, que tot això li repugnava i no li interessava gens perquè ell era ateu… Pasolini li va respondre que ell havia conegut de la bellesa política, de la bellesa poètica, però llegint l’evangeli de Mateu havia experimentat una bellesa estètica enorme i cercava la bellesa absoluta; que, evidentment, no s’ajustaria a la imatge de Jesús a l’ús, que seria un Jesús revolucionari, a favor dels pobres, famolencs i afligits, no dels virtuosos… Mentre Enrique Irazoqui feia el seu discurs antifranquista i la necessitat d’obtenir ajuda per a potenciar la resistència estudiantil universitària contra la dictadura, Pasolini el mirava per davant, pels costats, de perfil, per darrere i li va dir que ell l’ajudaria en la lluita antifranquista si feia de Jesús al seu film i que podia destinar els diners que guanyara a combatre el feixisme de l’estat espanyol… Llavors, no va tenir cap argument per a dir que no; Pasolini al cap d’un temps va complir la seua paraula i va venir a Barcelona per donar suport a la lluita antifranquista.
Explica Irazoqui que en aquella època d’exili a Itàlia, quan només tenia 19 anys, mercé al film, a més de conèixer a Pasolini, va conèixer a una part important de la intel·lectualitat italiana, Elsa Morante, Natalia Ginzburg (que va fer de Maria Magdalena), Moravia, Giorgio Bassani, Vasco Protolini, Alfonso Gatto, Enzo Siciliano… i al poeta andalús Rafael Albertí que estava exiliat a Roma. Fins que Pasolini va veure a Irazoqui, havia pensat per al paper de Jesús en uns escriptors, Yergueni Yevtushenko i Luis Goytisolo, però no li feien el pes i els havia descartat; amb Irazoqui no va tenir dubtes, des del primer colp d’ull.
Preguntat quan si es va emocionar en el film, va respondre que al principi de l’actuació, com que era molt tímid, els primers dies no li eixia la veu i també es va emocionar en l’escena del Sermó de la Muntanya; va afegir Izaroqui: perquè és un discurs destinat als més pobres de la terra. Després de gravar les escenes, els personatges que feien d’extres, se li agenollaven a terra i li demanaven que fes miracles, perquè no distingien la seua persona del personatge que representava. També quan es feia un cigarret, li recriminaven que Jesús no fumava… Pasolini, humilment, va afirmar que “les imatges del film mai podrien arribar a l’altura poètica dels textos”. Després de l’estrena del film, Irazoqui li va reprotxar a Pasolini que li dedicara a Joan XXIII la pel·lícula, va discutir i li va dir que es sentia enganyat. La majoria dels actors no professionals i extres escollits entre la població local eren camperols. La pel·lícula va ser rodada a les zones rocoses de Chia (poble de Soriano nel Cimino, Viterbo) Barile, Castel Logopesole, Ginosa, Cutro, Le Castella, Matera, Massafra i Goia del Colle.
Elsa Morante, va triar la música del film de Pasolini, Bach, Prokófiev, la Missa Luba… Però no la van incloure en els títols del film, perquè no estava sindicada. En una entrevista a Cadaqués de l’any passat, feta per Ianko López, Irazoqui conta com després de fer les escenes del dia, se n’anaven a sopar amb Elsa Morante a un restaurant de la Piazza del Popolo i sovint a sa casa a escoltar la música que ella havia escollir per a l’evangeli segons Mateu. És a la que més recorda d’aquella experiència. Després d’aquest film només va fer Nit de vi negre de José Mª Nunes i Dante no és únicament sever de Jordà i Esteve, amb Serena Vergano, la dona del seu cosí Ricard Bofill. Pasolini li va proposar, només si ell acceptava, fer un film sobre dos missioners a Àfrica, ell no va voler i el film no es va fer.
Quan va terminar de fer la seua explicació, Irazoqui va dir que no havia vist mai aquest film, que li faria una vergonya insuportable, que era ateu i no li agradaven els films religiosos, ni molt menys aquest on eixia ell, que se n’aniria abans que comencés a emetre’s el film perquè no la volia veure… I davant la sorpresa i la incredulitat de tothom, perquè alguns creien que es quedaria per al debat posterior, així a fer: va recollir a la seua companya que s’havia assegut a la part del darrere del cinema i van marxar de la sala. Mereix tot el respecte la seua decisió d’anar-se’n, of course, però podem ésser ateus i valorar un obra d’art (un quadre de Rafael, una obra de Miquel Àngel, un film de Pasolini…), malgrat que siga de temàtica religiosa… I havent participar, com actor principal, en aquest bell projecte fílmic, segurament, la visió de la pel·lícula li portaria a la memòria records que, si li abelleix, hauria d’escriure per tenir més informació sobre aquella època i sobre una obra d’art per ha perdurat en el temps per la seua excel·lència literària, fílmica i humanística. Es tracta d’un Jesús incisiu, allunyat del paper submís i domesticat vers els poderosos i alienador que li confereix la immensa majoria de la jerarquia eclesiàstica. En canvi, Terry Eagleton, a Gospels, 2007, en castellà, Akal, 2012, presenta a Jesucristo. Los Evangelios proclama que la veritat de la història humana és un delinqüent polític torturat i assassinat que accepta la seua pròpia mort pel bé dels altres. Un missatge inacceptable per als conformistes, tot i que perfectament entés per Walter Benjamin.
Eagleton s’interroga en la introducció d’aquest llibre: “Jesús fou, doncs, un revolucionari? I respon que no, en cap sentit que Lenin o Trostski hagueren reconegut. Però això és perquè va ser més revolucionari que aquests o menys? Menys, per suposat, doncs no va advocar per la derogació de l’estructura de poder a la que es va enfrontar. Però això fou, entre altres raons, perquè esperava que fos prompte agranada [escombrada] per una forma d’existència més perfecta en justícia, pau, fraternitat i exuberància d’esperit del que ni tan sols Lenin o Trostki podrien haver imaginat. Potser la resposta, doncs, no siga que Jesús fou més o menys revolucionari, sinó que fou ambdues coses, més i menys“. Els qui són fidels al mandat de la justícia i la fraternitat es veuran superats per l’Estat. Allò transgressor és la llei, no la seua subversió. En lloc de taules de pedra, la llei és la carn i la sang, Jesús manifesta la divinitat vinculada a un animal vulnerable, un boc expiatori, degollat i sagnant al Calvari. L’amor prescrit per Jesús dut al límit porta a la mort. Segur que allò que deia als que volien seguir-lo “deixar que els morts enterren als morts”, devia impressionar a Karl Marx, afirma Eagleton.
Com la ‘transgressió’ de Jesús de salvar a una prostituta d’un linxament, de conversar a soles amb una dona samaritana que havia tingut molts marits prometent-li l’aigua de la vida eterna, quan els jueus consideraven els samaritans inferiors des del supremacisme [com fa la constitució espanyola contra els no castellans!] i a les dones impures i sense credibilitat per a fer de testimonis. En canvi, són les dones les que acrediten que no hi és a la tomba, deixant al marge com va desaparèixer el seu cadàver, però les dones són apartades per les castes religioses de tot el món, encara ara, tret del protestantisme i el calvinisme; no hi és als Jesús dels evangelis la fòbia al sexe, ni la misogínia, ni l’antifeminisme, al contrari, com va saber veure la tradició valenciana en català, expressada per sor Isabel de Villena, a l’obra Vita Christi, del 1497.
Em consta entendre que hi hagen seguidors de Jesús a dins de l’església catòlica a hores d’ara que són còmplices d’aquesta apologia del patriarcat, de l’odi a les dones, del rebuig al feminisme que emana dels jerarques masclistes, contra el dret de les dones a tenir drets humans i reconeixement jurídic, de decisió i vital igualitari; en la curació d’un tolit en el Sabbath i, a més a més, pitjor encara, dir-li, gratuïtament i provocadora, que carregue a l’espatlla la seua llitera, que és contrari a la llei jueva de Moisés que prohibeix portar res a sobre el Sabbath… Fou acusat de blasfem pels sacerdots jueus i de sediciós per l’imperi romà de l’època, acusat de “saltar-se” la llei, responia que les lleis havien d’estar fetes al servei dels humans, no els humans al servei de la llei. Els capitosts de l’estat i de l’església espanyola encara s’ubiquen a l’Antic Testament pel que fa al seu concepte de la llei i de les penes que comporta votar en un referèndum absolutament pacífic, només violentat pel terror d’un estat antidemocràtic que impedeix el dret a decidir el futur de la majoria de Catalunya. A colps de puny, amb pistoles, a garrotades, com proclamen els falangistes d’ahir i d’avui, tot i que es disfressen de “voceros“, “ciudadanos”, “populars” o inclús “socialistes“.
P.S. Al meu poble, Benigànim, aquest film de Pasolini, es va passar el 1967, quan existien els cinefòrums i hi havia debats, jo només tenia 9 anys i em vaig quedar fascinat; també van fer llavors Madueixes salvatges d’Irman Bergman, Els ocells i Jo confesso de Hischcock, Amèrica, Amèrica d’Elia Kazan, Matar a un rossinyol de la novel·la de Harper Lee… Aleshores s’iniciava un temps on semblava que hi havia prou corrents de fons per eixir del túnel de la dictadura i d’una postguerra que durava massa. I tanmateix el dictador va morir al llit d’un hospital envoltat d’equips mèdics que tractaven d’allargar-li la vida a qualsevol preu, inclús amb acarnissament terapèutic per prolongar una dictadura que retornava a l’ús de l’assassinat, van matar a 5 joves antifranquistes, sense que els tremolés el pols. Ara, tardor del 2019, sembla que hi ha tendències involucionistes, de retorn a l’autoritarisme, a la crueltat, al caïnisme espanyol, al no reconeixement del dret a decidir de les nacions sense estat, al ressentiment i a l’odi a l’altre (el jueu, el negre, el gitano, el migrant, el català, les dones, els pobres…).
