Sal·lus Herrero
El darrer llibre de Gustau Muñoz, després de Corrents de fons, ha estat El vertigen del dies. Notes per a un dietari, editorial L’Avenç, 2019, on es mostra l’elogi de la perspicàcia, l’excel·lència del seu cànon particular (pàgina 135 i següents) i l’exposició per escrit d’una intel·ligència vivaç i admirable que repassa el món d’ahir i d’avui i que s’exposa en directe analitzant i qüestionant els avatars personals, culturals, socials i col·lectius del País Valencià, els Països Catalans, l’estat espanyol, d’Europa i de molt més enllà, en política internacional, amb voluntat transformadora. Des d’allò possible, factible, realitzable, raonable, millorable, però també, és obvi, des de l’horitzó utòpic dels que aspirem a canviar els coses que no van gens bé, com deia el malaguanyat historiador Tony Judt. Perquè en frase de Martí Domínguez, a el diario.es “La mirada de Gustau Muñoz té la profunditat del microscopi i la perspectiva del telescopi, i en el seu focus s’encabeix tota la cultura” o gairebé tota. Li dedica el llibre a la seua companya de vida, Per a Maria Josep, després de tants anys.
Després, tria tot un seguit de frases escaients per reflexionar sobre l’assaig, el pas del temps, la memòria, la veritat, l’horror, el sentit dels mots i l’hora foscant del capitalisme: de Joan Fuster, (el 1955), remarca que l’assaig és fragmentari i forçosament parcial, més que sobre un tema, cap a un tema, György Lukàcs, (1910), consigna que l’assagista cercant la veritat es troba la vida, Czeslaw Milosz, (2001), ens remembra que estem subjectes a les lleis del temps. Desapareixen les persones, els animals, els arbres, els paisatges. Però els que viuen molt, saben que desapareix també la memòria dels seus predecessors… De nou Milosz, (2001), afirma que l’horror existeix, l’art i la literatura mitiguen el dolor i embelleixen les coses, però si ensenyaren la crua realitat, ningú no ho suportaria, Julio Ramon Ribeyro, (1975), en l’ambigüitat del món, adverteix que la veritat és una quimera i la realitat un fenomen tan difús que costa distingir-la del somni, la fantasia o l’al·lucinació i, finalment, Max Horkheimer “El enemics de la Inquisició, però, capgiraren aquella hora foscant en el trenc d’alba d’un nou dia. Tampoc l’hora foscant del capitalisme ha d’iniciar indefigiblement la nit de la humanitat, per bé que avui, sense dubte, és aquesta l’amenaça” (1933).
Al Pròleg, Gustau Muñoz, explicita que alguns d’aquests texts són notes per a un dietari, anotacions preses dia a dia entre el darrer tram del 2018 i els primers mesos del 2019 i altres són escrits anteriors, recull d’articles, que ha aplegat, reelaborat o posat al dia, perquè mantenen la validesa i la capacitat de suggestió. O d’interrogació. I remarca que d’això es tracta, d’interrogar-se, d’indagar sobre el present en clau històrica i sobre el passat en clau present. Tenen un abast d’indagació col·lectiva, en el terreny polític i social, però també d’indagació personal. Un component introspectiu o autobiogràfic marcat, avisa, que el lector copsarà de seguida. I aquest component de desvetllament personal i inclús ‘íntim’, és una novetat remarcable en els seus escrits públics, sobretot perquè és poc donat a les emocions i les confidències privades o familiars. No obstat això, reconeix, a partir del lema feminista, que allò personal és polític i allò polític és personal perquè la política forma part de les seues (i les nostres) preocupacions polítiques més íntimament sentides. Perquè d’ençà del 1967 forma part de les seues preocupacions més directes o prioritàries, amb implicacions actives, la preocupació cívica i nacional pel país, l’interés pels llibres, que l’ha fet ofici i passió, per la cultura, barreja d’articulació, densitat, subtilitat, complexitat i maduració civil de la societat valenciana i per la democràcia en un escenari d’ara mateix, en què hi ha la dura prova dels vint anys de govern del PP al País Valencià i en què ha trontollat -o potser trontolla, ja ho veurem- un entramat polític i una certa idea de democràcia. La perspectiva de Gustau és molt solida i lúcida, perquè, la seua vida ha estat construïda, amb ofici i passió lectora [Confesse que he llegit, diu, parodiant aquell Confieso que he vivido de Neruda], barrejant l’interés pel coneixement històric, social, científic, econòmic i cultural, des de la fondària i l’amplitud, que li permet detectar els corrents de fons, les emergències inquietants, els vertigens dels temps convulsos, les cruïlles i la possibilitat de trobar símptomes per aconseguir que arriben temps millors amb les lluites cíviques i socials.
Davant de situacions brutals i des-civilitzadores, és un imperatiu esmolar les armes de la crítica i maldar per entendre una realitat en mutació. Entendre per a transformar, és clar. O almenys per a parar el cop. Ho signa el juny del 2019.
M’ha interessat tot el llibre, de cap a peus. Açò només és un tast. Comença amb un xicotet al·leluia per l’inici d’una vida nova, alliberada dels horaris laborals, tot i que ara treballa igual o més, llegint i sobretot escrivint. Més s’agraeix la sensació de lleugeresa, de “llibertat”, tot i que matisa que no gosa anar tan lluny. A Una controvèrsia recurrent, refuta l’acusació a Joan Fuster d’escassa emoció davant la natura, cosa que els llibres i els texts sobre el paisatge i paisanatge de l’Albufera desmenteixen. La seua apologia de l’aspirina era una metàfora de la conquesta de la civilització humana, de la ciència. I Gustau Muñoz la subscriu plenament. Aclareix que Fuster era un antiromàntic, un materialista contra la retòrica insofrible del franquisme i dels seus antecedents culturals, tipus Unamuno –“que inventen ellos!”– i la generació del 98. O en un pla més sofisticat, Heidegger i les seues elucubracions sobre el Heimat o terrer, la Selva Negra, l’autenticitat i els Halzwege -que embolcallaven i encobrien el seu nazisme. A la Facultat de teologia de València i segurament a tot l’estat espanyol, aquest obscur i reaccionari filòsof, esdevenia, l’enlluernador lluminària, el pensador de capçalera per als futurs capellans, amb allò del ser per a la mort, d’assolir el destí del poble i l’obediència al mandat del guia, que és una apologia de Hitler, de la guerra, de la mort i del nazisme. Joan Fuster es revoltava contra la metafísica reaccionària que es malfiava de la tècnica i de la ciència. Per això li agradava Bertrand Russell i Ludwig Wittgenstein perquè contribuïen a dissoldre les superxeries de la teologia, la religió i la filosofia en la seua vessant d’ancillia theologiae, la filosofia com a escolaneta d’amén del clergat i dels testaments, antics i nous, religiosos. Fuster era un pensador concret a ras de terra, no li agradaven els cims boirosos ni les muntanyes nevades. I tenia raó! De fet, tot això li feia angúnia o li duien records amargs.
S’interroga Gustau Muñoz sobre si existeix el progrés moral de la humanitat, repassa la lluita pels drets humans, el reconeixement dels proscrits i subalterns de la història, la continuïtat de la la tortura, de la pena de mort, del terrorisme, els retrocessos, les recaigudes, els passos enrere, la doble moral, els règims autoritaris i conclou però no ho contaré per no fer cap espòiler. Aquestes notes només són una incitació per llegir El Vertigen dels dies, no el pot substituir.
Si la intel·ligència és la capacitat de calibrar alhora un argument i el contrari per poder ponderar, A “Tecnologia i llibertat” amb el llibre de l’economista Friedrich Pollock, “Automatització, les seues conseqüències econòmiques i socials, per una banda, analitza la vessant alliberadora de la tecnologia i les possibles conseqüències adverses per desfer la cohesió social, dissol els lligams de relació i de realització de treball, avisa que mai no és neutral, ni cega ni anònima. Anota que la crítica a la tècnica i les reserves davant la ciència han estat sempre un motiu de pensament reaccionari. Un engany. Però, per l’altra banda, assenyala que cal obrir el ulls als efectes d’un desbordament excessiu de la mesura humana. L'”hibris” (la desmesura) que cega els humans. La critica de la cultura, ha d’incloure l’anàlisi de la “techné” sobretot ara que la història s’apropa acceleradament a una cruïlla, a la col·lisió amb els efectes geològics.
En La brutalització de la política repassa les bombes als intel·lectuals valencians, acusats de catalanisme, els atacs, assassinats impunes i la infàmia de la complicitat amb el feixisme i l’anticatalanisme contamina d’origen la transició democràtica; la banalització de la política que va encunyar George L. Mosse al seu llibre De la Gran Guerra al totalitarisme. La brutalització de els societats europees (1990), el culte a la mort i a la guerra, els assassinats, les ràtzies, el nihilisme, la irracionalitat, el naixement del feixisme i del nazisme que terminà en un Holocaust. Ara Enzo Traverso a Els nous rostres del feixisme, Balandra, 2017, els que estaven amagats, camuflats, emergeixen, s’han esbravat perquè ara bufa un vent gèlid i sinistre en l’escena internacional. Es disfressen amb rostres que porten l’odi contra les dones i les persones migrants, contra els més pobres i sobretot, ací i ara, contra tot allò catalànic, contra Catalunya. I més encara contra els Països Catalans. En el vell i nou feixisme, conta l’escena de violència contra la Llibreria 3i4, al carrer de Pérez Bayer, quan un grup d’anticatalanistes van entrar per llençar llibres per terra i ruixar-lo amb un esprai irritant, quan fullejava un llibre de Hannah Arendt Ensayos de comprensión, a l’endemà m’ho va contar el llibreter Carles Jorro, la valentia que va tenir Gustau Muñoz, encarant-se als energúmens i l’agressió que va rebre. Esmenta Massa i poder d’Elias Canetti per explicitar el comportament de l’horda que descriu; l’infern que fou Europa sota les urpes del feixisme; noves formes, potser, però amb la mateixa barbàrie despietada de sempre.
A L’IVAM, més que un museu, fa balança des dels inicis, des del fundador Tomàs Llorens, després dirigit per Carmen Alboch i més tard per J.F. Yvars, la desgradació, el saqueig i el declivi quan el PP ocupà les institucions valencians, i l’IVAM amenaçat de la mà de Consuelo Ciscar, Juan Manuel Bonet (amb el matís de les aportacions positives de Carlos Pérez i Mercè Ibars), José Manuel Garcia Cortés, que no acaba de rutllar, però alguns símptomes apunten que l’IVAN tornarà a ser l’IVAN. I aprofita per elogiar el nou espai Bombas Gens, dirigit per Vicent Todolí i Núria Enguita, com un model de claredat conceptual, d’espais ben aprofitats i d’exposicions plenes de sentit, barreja de coneixement, imaginació i solidesa. Més endavant farà el mateix exercici, inclús més minuciós en denunciar la deconstrució i desfeta de l’Institut Alfons el Magnànim i la revista debats, a càrrec del president de la Diputació, un tal Tarancón i el seu vice-president, Antonio Lis Darder, que davant de la Diputació, de la mà del ciutadà corrupte Zaplana, especialista en el saqueig i el robatori a mans plenes dels fons públics, deien que “ells” s’encarregarien d’endreçar la “cultureta” (així despectivament, amb tot el menyspreu!) i terminar amb el conflicte lingüístic valencià. Per a ells, terminar el conflicte ha estat tractar de desvalencianitzar i descatalanitzar el País Valencià, espanyolitzar-lo des de l’anticatalanisme, crear institucions que particularitzen, dialectalitzen i aïllen la llengua i la cultura valenciana de la resta del domini lingüístic catalanoparlant… Convertir la cultura en negoci privat al servei dels més poderosos, de l’entramat Madrid. Tractar de residualitzar i folcloritzar el català al País Valencià. Per desactivar els potencials transformadors del valencià i anorrear-lo millor.
En Carmen Alboch i la joia de vivre, que va morir el 24 d’octubre del 2018, conta la laudatio que li va fer el rector Esteban Morcillo i Javier de Lucas lliurant-li l’octubre del 2017, remarcant com celebrava la vida, encomanava la joie de vivre, l’entusiasme lúcid, la vitalitat, la intel·ligència, el combat contra la resignació, el conformisme, la malenconia i l’abaltiment. El discurs de Carmen, sobre la seua vida i compromisos, la lluita per la igualtat, el feminisme, les causes justes, la solidaritat, la democràcia, la llibertat, amb un humanisme radical d’estirp il·lustrada hereu de la Revolució francesa, empeltat de socialisme; parlà de l’amistat, dels valors, de l’actitud davant la vida i de la cura dels altres. La capacitat de resistència quan les coses vénen mal dades. Resistírem i no tenim por, com s’exclama des de Barcelona davant atemptats terroristes foscs per retornar-nos al totalitarisme. Mantenir el cultiu intel·lectual i l’atractiu personal, en la mesura del possible. Una lliçó de vida, acompanyats pel seu somriure i per la seua mirada intel·ligent.
A La singularitat de Mònica Oltra, contextualitza les desafortunades declaracions en una entrevista que li va fer Adolf Beltran el mes del judici contra l’independentisme a Madrid; unes frases molt inoportunes que va sacsejar els ànims dels seus propis seguidors. Un mal moment o una bajanada que se’n va eixir de mare, criticant injustament a Carles Puigdemont, i reblant el clau amb tres tuïts després d’una errada injustificable. Va fer mal i se’n va fer a ella mateixa. Diu Gustau que sense la barbàrie de l’anticatalanisme i les acusacions que pretén estigmatitzar Compromís per catalanista i amic dels independentistes… no s’entén res. També crítica els insults barroers que va rebre Oltra arran d’aquest afer i apunta a cervell polític escàs, com deia Clara Ponsatí… De la mà de La paradoxa de l’alliberament de Michael Walzer, exposa que és molt important que els moviments d’alliberament no s’allunyen massa de la cultura i les tradicions del seu poble, per ambigües o contradictòries que siguen… Tot i que massa sabem que alguns dels ídols ancestrals de la tribu són per derrocar-los, en aquest cas concret, em referesc a l’autoodi, a la colonització induïda i a la barbàrie d’un nacionalisme espanyol profundament anticatalanista que sembla que ha esdevingut part d’una “tradició reaccionària” que s’ha expandit pel País Valencià, després de 20 anys de les ignomínies dels governs corruptes del PP i també els d’unes “esquerres” acomodades i conservadores que han tractat de legitimar els dèficits democràtics del règim del 78 i justificar una monarquia hereva de la dictadura.
A una història familiar, tracta de reconstruir amb l’ajuda de Czeslaw Milosz, “l’època amb la qual va coincidir una vida determinada”, com s’afirma a l’inicia del deliciós llibre Abecedari. Diccionari d’una vida, quan a la infantesa, si més no, de les famílies catòliques estaven envoltades de déus, àngels i dimonis que es veien a tots els racons foscs, les ombres, el foc, els llamps, els raig de sol, o a qualsevol material de la vida quotidiana i extraordinària, plena de credulitats i miraculositats; també esmenta el meravellós Lèxic familiar de Natalia Ginzburg i la seua sensibilitat literària, les narracions divertides i entranyables de Gerald Durrell, les coses serioses a la manera de Thomas i Heinrich Mann, Sandor Marai, les evocacions familiars de Mercè Rodoreda… Explica la vida, l’ofici i la posició republicana del seu pare, Jacobo Muñoz Soler, com va estudiar dret i amb l’acusació d’haver sigut membre de la FUE, secretari de la Universitat Popular, un sacerdot, futur capitost de l’Opus, li estroncà la vida acadèmica d’un expedient molt brillant i escriu sobre la seua mare, Maria Teresa Veiga, nascuda a València per atzar i d’origen gallec, que va treballar al costat del futur premi Nobel Servero Ochoa a Madrid. Una vida familiar plena, amb una gran biblioteca, plena d’inquietuds i d’activitat intel·lectual, de valoració de l’esforç acadèmic i de l’estudi. Conta els seus viatges de vacances a Madrid durant la seua infantesa i malgrat l’enorme casta funcionarial de l’entramat de l’estat, l’existència d’un Madrid culte, lligat a la Residencia de Estudiantes, la Ciudad Universitaria, la Biblioteca Nacional, el Jardín Botánico, l’Ateneu… El Madrid barojià de “La busca” a l’extraradi, el galdosià, l’aristocràtic, el populatxo, el popular i heroic. Els seus estudis al Col·legi Alemany de València, l’afició del seu pare a tocar el violí i de la seua mare el piano, la influència ortegiana i de la Revista de Occidente del seu pare, els estudis del seu germà Jacobo a un internat a Alemanya; el desastre de la riuada de 1957 a València, la modernitat social i cultural, critica, disconforme i creativa amb ganes d’entrar a Europa i al segle XX, i oblidar el malson nacional-catòlic, feixista ignorant, caspós, que s’havia mantingut per la força bruta durant tant de temps junt a una “modernitat” errònia que feia negocis amb la destrucció de passat, el derrocament de palaus i edificis que avui serien patrimoni històric… Esmenta els amics i amigues del seu germà Jacobo, que passaven per sa casa, Anna Castellano, Alfonso López Gradolí, Ángel Sánchez Gijón (el pare d’Aitana), Juan Gil-Albert, Francisco Brines, Trini Simó, el seu germà Fernando Simó, sa mare Maria Terol, Josep Lluís Garcia Molina (de Xàtiva), Raimon Pelegero i el sociòleg Josep Ramon Torregrosa; o els amics dels seus pares, com el pare Alfons Roig, que li donà la primera comunió, amb les seues connexions internacionals com el pintor Manessier, que s’hotajava a l’ermita de Lluxent (on tanta gent anàrem a visitar-lo a aquest home bo, culte i encantador), o la vídua de Kandinski. O Maria Zambrano. L’excèntric Pigmalión (Josep Melià), que havia estat secretari de Blasco Ibañez… i tot un seguit d’alemanys i alemanyes de visita i intercanvis. L’època valenciana de Jacobo, que signava com a Jaume Muñoz, company d’Eliseu Climent, Lluís V. Aracil, Cèlia Amorós, de la colla del Partit Socialista Valencià, la primera edició de Nosaltres els valencians, amb la dedicatòria de Joan Fuster: Per a J.M., que tantes i tan prestigioses coses pot fer per la nostra cultura. L’hort magnífic que comprà el seu pare a Xàtiva, “Les quatre cares”, amb tarongers, sèquies d’aigua neta, cullerots, serps d’aigua on t’hi podies banyar, l’obertura de la Llibreria Lauria… La topada del seu pare, Jacobo, durant la guerra, amb Juan -Gil-Albert que llavors es feia el comunista abillat amb una granota obrera… però de seda. Es pregunta per què el seu pare i el seu germà van xocar gairebé irreconciliablement perquè el pare volia que estudiara a l’Escola de Comerç i el seu germà Jacobo tenia una sensibilitat molt diferent, poètica, intel·lectual I tanmateix, el destí dels fills, per reafirmar-se i crèixer, és enfrontar-se als pares. En termes de Freud: cal matar-los per sobreviure i madurar; i m’estranya quan hi ha fills que tenen relacions massa cordials i d’amistat amb els seus pares. Massa sé que el món és molt divers, però em costa molt creure en relacions idíl·liques entre pares i fills. No només pel conflicte o el xoc generacional, sinó per la necessitat de reafirmar-se davant d’una autoritat paterna que, sovint, anul·la, tot i que puguen ser grans persones i que actuen “a fi de bé”… No va d’això.
A “L’any 2018 o l’any de Catalunya… però la història no s’ha acabat, on constata que és un any dominat pel Procés, a Catalunya i més enllà, del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017, de garrotades inoblidables de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, del malaurat “A por ellos!” -el dia que es trencà el nosaltres constitucional-, de la declaració (no efectiva) d’independència del 27 d’octubre, de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, de l’empresonament i l’exili dels líders, del vertigen que tot plegat suscita a Espanya, del calfred que provoca -entre la gent sensata, que també hi ha- la vida repressiva. I de l’expectativa del diàleg i la negociació, per difícil que siga [fins ara sempre frustrat i frustrant]. Un procés tan seriós que a la fi va fer caure el govern de Rajoy i durant uns mesos hi ha un estat empantanegat, ara es repeteixen eleccions perquè no volen que l’independentisme català tinga cap capacitat d’incidència, s’inicia una criminalització, acusacions de terrorisme, l’estat espanyol sembla que vol aplicar la mateixa fórmula que van aplicar a Euskalherria i al País Valencià per derrotar el catalanisme. Afirma Gustau Muñoz: “Catalunya, tant si es vol com si no, és el gran problema d’Espanya”. Si se’m permet, el gran problema de les relacions entre Catalunya i Espanya és la concepció absolutament errònia, autoritària i intolerant, d’una Espanya de matriu castellana, acostumada a colonitzar, que oprimeix i no reconeix la diversitat… Imaginen que li passaria a la confederació Helvètica o a Bèlgica, si es tractés de forjar, violentament, per la força bruta, un estat jacobí a la francesa?
Assenyala Gustau Muñoz que a Catalunya hi ha dos exemples negatius que causen desassossec, l’anorreament de la cultura poètica d’Occitània i l’enfrontament i la divisió del País Valencià, “la via valenciana” cap a la castellanització o espanyolització. Si Espanya perd Catalunya serà viscut com “el Desastre” de 1898, la pèrdua de Cuba i Filipines, però ara a gran escala… Assenyala els sectors de la burgesia catalana lligats a l’espanyolisme, La Vanguardia, el grup Planeta, la Caixa o el Banc Sabadell… I tanmateix, més d’un 48% votaria sí a la independència i un 80% desitja un referèndum pactat i amb garanties. La democràcia, en qualsevol cas, seria això: votar i decidir en llibertat. Però massa sé que Espanya té massa rèmores. Si fos tan senzill… S’imposa un impasse considerable… Després de la publicació d’El vertigen dels dies, amb la criminalització del moviment independentista, amb intents d’associar-lo al terrorisme i amb la possible utilització de les clavegueres i el terrorisme, l’estat inicia un pas més enllà, s’endinsa en el mantenella i no enmendalla, errada rere errada fins a l’errada final. Mentre l’entramat policial, mediàtic, polític i judicial de l’estat espanyol s’intenta embrutar el moviment independentista. Perquè així, externament, podria desacreditar-lo i aconseguir les euro-ordres contra el president Carles Puigdemont, internament, tracta de dividir més encara el moviment independentista per fer-li perdre tot el crèdit polític que ha aconseguit als darrers anys a Europa i tot el món, cerquen que aquest prestigi s’escole per les clavegueres… En la mentalitat espanyola, els catalans o catalànics, no som espanyols, sinó un cos estrany i extern que cal mantenir permanentment castigat o amenaçat de càstig. Però, res no se sosté només per la força bruta. No es pot impedir, permanentment i violenta, que la majoria de la gent de Catalunya decidesca el seu propi futur col·lectiu.
Evocació de Doro Balaguer. Fa una evocació excel·lent de la gran persona que fou, el pintor, l’home culte, sensible i polític extraordinari però no a l’ús, Doro Balaguer; sota una aparença tímida i fràgil, era dur com una roca, no va “parlar” davant els interrogatoris policials durant la dictadura, que fou una estada a l’infern a les comissaries espanyoles dedicades, amb nòmina i triennis, a maltractar i torturar salvatgement. a pesar que Luis Goytisolo li havia dit a Doro que a ell mateix l’havien detingut, els de la Brigada Político Social, ho sabien tot i no calia patir més… No va cedir, heròicament, quan contar-ho tot haguera sigut el més fàcil. L’amistat de Doro amb Josep Renau, membre del Comité Central del PCE i amic del pare de Doro. La seua miliància al PCPV, a la UPV, la seua capacitat seductora, reflexiva i persuasiva a la manera d’un Václav Havel. Exemple de dignitat i llavor de futur.
Visita El darrer Carlo Ginzburg, fill de Natalia Ginzburg, de la família de Carlo Levi, el novel·lista, i de Giovanni Levi, l’historiador, alguns d’ells, em sembla, avi de Simona Levi, activista catalana contra la corrupció. Els llibres del darrer Carlo Ginzburg, El formatge i els cucs”, PUV, la traducció d’Antoni Furió i les lectures d’aquest escriptor publicades a la revista debats i Afers, de la mà de Mario Garcia Bonafé i Vicent Olmos; esmenta el llibre que li van dedicar Anaclet Pons i Justo Serna Como se escribe la microhistoria. Ensayo sobre Carlo Ginzburg, així el seu darrer llibre Nondimanco. Maquiavelli, Pascal, i el naixement de la teologia política amb Carl Schmitt, el debat entre l’aplicació de les normes generals, de les lleis absolutes i obligatòries en tota circumstància i situació? O bé l’anàlisi cas a cas i decisions ad hoc? Llegint Maquiavel, no es pot evitar pensar amb el llenguatge precís, directe, esmolat, com s’escurça el temps, com si fos escrit ahir mateix; com passa llegint algunes pàgines d’Erasme l’Elogi de la follia… Maquiavel, Galileu, Pascal, Erasme Montaigne, Joan Lluís Vives, Spinoza, una inflexió intel·lectual i moral que obriria les portes a la modernitat, a l’Europa que hem conegut.
Llegir El Capital no és fàcil, demana temps, paciència i motivació, als anys setanta, es va publicar a Barcelona el llibre de Wolfgang F. Haug Lecciones de introducción a la lectura de El Capital, Editorial Materiales, lligat a Manuel Sacristán i Jacobo Muñoz. No era un catecisme, si no una introducció dels conceptes per a la comprensió de Marx i el seu procés d’elaboració categorial i teòric. Haug també ha publicat un monumental Diccionari Històric-Crític del Marxisme, que ja ha tret a la llum 14 volums i s’espera que arribe a 20 volums realment contundents i símptoma d’alguna cosa, com a Arca de Noé dels coneixements… En aquest context esmenta el reviscolament d’un marxisme a la manera de Salavoj Zizek o David Harvey i les visites de Gustau i la seua dona, Maria Josep, a la casa de Hug i Frigga (una veterana feminista marxista), que es diu “viejo topo“, a l’illa de la Palma, a Canàries. és evident que el capitalisme ha mudat de pell i cal analitzar-ho adequadament, com fa Haug i el grup de Das Argument, la revista que dirigeix juntament amb Frigga, Peter Jehle i un equip molt solvent. Haug va traduir a Gramsci i ha elaborat el concepte de capitalisme “high-tech” i hermenèutiques i anàlisi relacionats amb l’estètica de les mercaderies, l’hegemonia, el nou món de la digitalització i l’automatització dels processos productius. El darrer projecte de Haug és traduir una tria d’assaig de Manuel Sacristán a l’alemany, un dels pocs marxistes sòlids que ha donat la península Ibèrica, totalment desconegut al món germànic, un context que ell havia freqüentat tant. Cal posar-hi remei i es compromet a ajudar tant com podrà. Pel que recorde quan el vaig llegir, els escrits més interessants de Sacristán em semblaren els lligats al naixement dels moviments socials, pacifisme i ecologisme, que s’ubiquen davant la crisi ecològica actual.
A Valencians a Barcelona, explica com Barcelona causa en els valencians identificació o rebuig. Admiració i ganes d’emular el que ha aconseguit en termes de modernitat i preservació de les arrels, o la constatació de la gran distància i, com a mecanisme de compensació, una certa aversió, el rebuig,i la reafirmació en les limitacions casolanes. Cita a l’enginyer Josep Bellver Mustieles, autor d’Esbozo de la futura economia valenciana (1933), un blasquista que havia viscut a Barcelona i n’envejava els assoliments, com la Zona Franca i la puixança econòmica. O de Josep Mª Ribelles Comín, autor de la tan plagiada, Biografía de la Lengua Valenciana, que fou funcionari a la Diputació de Barcelona a principis de segle XX, un nomenament signat per Prat de la Riba, i que era un particularista valencià, catòlic i reaccionari conspicu. O d’Artur Perucho, recuperat per Josep Palomero, autor d’Ícar o la impotència i de Catalunya sota la dictadura, un borrianenc que es va bellugar amb facilitat pels ambients del catalanisme, que passà pel PSUC, i que morí desenganyat de tot a l’exili a Mèxic. O bé Enric Duran Tortajada, que fou director del Diari de Sabadell. O d’Ernest Martínez Ferrando, noucentista, narrador, historiador adscrit a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, del qual fou director entre 1940 i 1961, després de col·laborar al seu salvament durant la guerra, amagant-ne els valuosíssims fons en una masia de Viladrau. Martínez Ferrando era membre d’una interessant nissaga valencianista, i que mantingué una intensa correspondència amb Joan Fuster. Vicent Alonso li va dedicar un estudi esclaridor. Caldria resseguir la trajectòria de Felip Mateu i Llopis, també del cos d’arxivers i bibliotecaris de Barcelona, durant el franquisme, home conservador, va escriure El País Valencià, publicat als anys trenta, membre de la colla, prometedora i malaguanyada, com fou Acció Cultural Valenciana, la primera promoció d’universitaris adscrits al valencianisme, on hi era el nostre gran filòleg Manuel Sanchis Guarner. Max Aub, que va arribar a estrenar una peça en català a Barcelona, traduïda per Josep Millàs Raurell. Sense excloure als col·laboradors de La Vanguardia com Azorín o Gabriel Miró, que sempre mostraren una adhesió sentimental envers Catalunya. L’amic de Josep Pla i Eugeni Xammar, l’alacantí Carles Esplà, que fou governador civil de Catalunya durant la República, i prèviament secretari particular de Vicent Blasco Ibañez. Alguns valencians residents a Catalunya, enlluernats pel progrés social i nacional lligat al catalanisme es feien nacionalistes. Un altres se’n ressentien i es lliuraven a un sentiment tan improductiu com l’enveja que cerca compensacions en un autoctonisme autocomplaent i inflat. Fals en definitiva. Llavors es feien proclius a tota mena de col·laboracionisme amb les forces, els partits i el règims que des de sempre han volgut anorrear la personalitat valenciana i sotmetre-la, en tot, a les lleis i a les maneres de Castella. I proposa una investigació seriosa, on s’hauria d’incloure, segons escriu Francesc Viadel, a Antoni Ródenas, notícia del migjorn valencià (Monòver, 1937-Barcelona 2018), articulista que va col·laborar a revistes com Gorg, Canigó, La Rella, Quaderns del Mitjorn i El Temps entre d’altres, que Sanchis Guarner va incloure al seu estudi Renaixença del País Valencià (1968), com un dels poetes del corrent ‘protestari’, dins de la generació neo-realista al costat de Raimon, Lluís Vicent Aracil, Emili Rodríguez Bernabeu, Isabel-Clara Simó, Antoni Seva, Alfons Cucó, Lluís Alpera o Marià Albero; el filòleg Vicent Salvador també el va incloure en la mítica antologia dedicada a la literatura d’idees, Tebeos per a intel·lectuals (1986). El 2018, l’ajuntament de Monòver ha reeditat D’Azorin i el meu país, que constitueix, malgrat el temps passat des de la seua primera redacció, un text fonamental per a entendre millor les vicissituds de la llengua a les comarques del sud valencià per apropar-se a la cultura popular i el paisatge del sud del País Valencià.
A la maduresa d’una escriptora: Núria Cadenes i la seua altura literària. Te l’edat suficient per haver copsat les complexitats de la vida i serva, alhora, l’energia i la curiositat desperta de qui no ho dona tot per sabut i conegut. Una bona combinació d’experiència, d’audàcia -o imaginació- que ella trena amb altres trets d’una personalitat especial i atractiva. Té moltes històries al cap i sap explicar-les, com ha demostrat a bastament amb llibres com Tota la veritat (2016), una narració inquietant tacada de sang. O bé El banquer (2013, la reconstrucció de la vida d’un gran cacic sense escrúpols -el mallorquí Joan March- que aixecà un imperi financer, la compra de voluntats, els maquinacions fosques, cercant la respectabilitat amb fundacions i benifets. Denuncia com el filòsof Javier Gomà, autor d’un obra centrada en el concepte d’exemplaritat moral, dirigeix a Madrid la Fundació Juan March, honorable i reconeguda, dedicada a l’alta cultura. L’exemplaritat. Quina ironia de la història!, conclou. L’honorabilitat pot servir, perfectament, per a embolicar la putrefacció. El 2018, Núria Cadenes va publicar Secundàris, on traça una galeria de personatges que Vázquez Montalbán anomenava “vianants de la història”, vides apagades i marginals en un racó de Barcelona, el Turó de la Peira, ala gent que Walter Benjamin anomenava la història dels anònims, lluny dels aparadors del luxe enlluernador… Abans havia publicat novel·les com Z, i llibres de no ficció com Cartes a la presó, per impedir interioritzar l’espant de la presó en la seua ànima, L’Ovidi (Una biografia d’Ovidi Montllor) o el gran reportatge sobre el País Valencià que és Vine al sud!, a més de desenes d’articles a El Temps i a altres mitjans. Després d’elogiar el seu pòsit d’experiències, la seua tècnica narrativa i el seu domini de l’idioma, la ingenuïtat i la curiositat, la passió per la vida i el seu l’interés sense límit pels llibres, esmenta la seua tasca com d’activista cultural la Llibreria Fan Set (que comparteix amb Eva Gisbert), a traves de presentacions de llibres, col·loquis o trobades amb autors de tots els espècimens. Una supervivent enmig del naufragi. Núria Cadenes, una gran valenciana d’origen català, ha aconseguit esdevenir plenament valenciana sense deixar de ser catalana. Perquè davant els que voldrien fer de l’odi, la divisió i la confrontació, divises fonamentals, entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya del Nord, Núria Cadenes es vincla cap endavant (com Josep Mª Castellet) per combinar la calidesa, la passió per la llengua, per la gent, per la cultura que agermana nacionalment tots els Països Catalans. [A l’acte organitzat per vilaweb el 2 d’octubre proppassat, junt a Ramon Piqué i Tamara Carrasco va contar com la detingueren i la condemnaren a presó sense haver fet res, inventant-se fets falsos, inventats per la policia espanyola, com quan detingueren el 1992 a independentistes vinculats al MDT, que foren torturats i quan ho denunciaren el jutge Garzón, va mirar cap a un altra banda, tot i que el tribunal europeu de drets humans va condemnar a l’estat espanyol per no investigar les tortures; com la detenció, l’acusació de terrorisme i el confinament al seu poble de Tamara Carrasco durant més d’un any, després de l’1 octubre, davant l’aplicació del 155]. Núria va dir la dita valenciana: “El cabet a la faena” per tal d’aconseguir fer efectiu el dret a l’autodeterminació].
Als Intel·lectuals fa un esment de Martí Domínguez, citant la seua penúltima novel·la L’assassí que estimava els llibres i que acaba de publicar, després de la publicació d’El vertigen dels dies, l’excel·lent novel·la L’esperit del temps sobre la complicitat de les universitats alemanyes i de bona part d’aquella intel·lectualitat amb l’ascens del nazisme i l’aplicació de l’extermini lingüístic i físic dels infants polonesos i el procés de regermanització de Polònia, mitjançant la força bruta, amb polítiques racials basades en la puresa de la raça ària i l’intent de genocidi total de la llengua polonesa. Podem fer comparances amb els intents de l’estat espanyol, al llarg del temps, per exterminar el que ells anomenen “polaco“. El fil conductor és l’etòleg austrià Konrad Lorenz, premi Nobel de Medicina el 1973, detingut després de la segona guerra mundial, i obligat a fer un repàs de la seua vida, conta com es van extrapolar les seues investigacions en ànecs per aplicar-les, des de la barbàrie, al progrés de l’espècie humana. Una reflexió sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana. També esmenta a Manuel Sacristán, a José Martínez Guerricabeitia, editor de Ruedo Ibèrico, i a Joan Fuster, com tres intel·lectual molt crítics amb el procés d’assentament del que consideraven una democràcia limitada. I tots tres pagaren un preu molt alt Perquè l’estat espanyol no accepta la dissidència, l’ataca i la margina per tots els mitjans. Sense aquests intel·lectuals crítics és impossible entendre el que hem estat i el que som. Segurament, les seues aspiracions, reflexions i accions d’alliberament, social i nacional, foren tatxades de massa radicals. Però sense aspiracions radicals, una societat, un país, es torna conformista i malenconiós, i cedeix massa fàcilment a l’oprobi de la força major.
Hi ha més coses: “Una sensació recurrent d’estranyesa -però sense exagerar”, on escriu sobre l’estranyesa, però no tanta, quan ha anat a Madrid, la sensació certa de no pertànyer a aquell mon… “Sobre els espectres del passat”, “Llegir Josep Pla”, Simona Skrabec i Torno al bosc amb les mans tenyides… A Jorge Semprún i el usos del kitsch aprofita per posar al seu lloc el personatge Alfonso Guerra.
També explica el curs que va estudiar a la Universitat de Barcelona, el seu primer any d’estudis d’economia a València, el 1968, amb Josep Lluís Blasco, Josep Vicent Marqués, Ernest Lluch, Josep Fontana, etcètera com a professors, l’any a Barcelona que li va obrir més perspectives intel·lectuals i vitals, els seus treball universitaris amb Ayer, Llenguatge, veritat i lògica, Eros civilització de Marcuse o La Lògica de la investigació social, la seua enorme passió pels llibres, les edicions de la PUV, d’on ell era, fins fa poc, edior, també codirector de la revista L’Espill i editor de Caràcters, de Pasajes, revistes de pensament i de literatura ben solvents i llegidores sempre. Abans de la UPV, després d’abandonar el PCPV, va coordinar la revista Trellat, esmenta la peculiaritat del comunisme, com deia Isaac Deutscher en parlar de les ironies de la història, més que d’ironies es tracta de drames i tragèdies. D’un rerefons sinistre que cal saber d’on ve, perquè no es tan evident. Esmenta les novetats bibliogràfiques d’Alfons el Magnànim, reflexions sobre la memòria, l’amenaça del feixisme, adverteix, en tres tuits segons els quals “Si la vella i la nova esquerra, fracassa, l’alternativa és una extrema dreta salvatge; que l’esquerra hauria d’anar contra la desigualtat social i l’humiliació. Contra els salaris de fam. Contra els privilegis. Contra les rendes abusives. Contra els oligopolis. Contra el capital descivilitzat. Contra el negacionisme. Contra el masclisme. Contra el nacionalisme d’estat opressor. Contra la por… Però l’esquerra ha de mirar-se a l’espill. Sovint claudica. genera privilegis. Basteix règims. Fa clientelisme. Es tanca en ella mateixa. Selecciona els pitjors. Fa amiguisme. Perd el contacte amb la gent del carrer. Es deixa entabanar pel Poder. S’aficiona a l’oripell aparent del poder. Continuem?”
A la pàgina 135, fa el seu cànon personal, el seu santoral laic, és un dels apartats que més m’ha interessat perquè fa una tria excel·lent, que, al meu parer hauria de desenvolupar, per explicar, els motius pel quals fa aquesta llista de pensadors i no d’altres, explicitar les raons, posa a Elias Canetti i altres, però després remarca a Jürgen Habermas, Hans Magnus Enzensberger, Juan Goytisolo, Fernand Braudel, Jane Jacobs, Roberto Calasso, Josep Fontana, Claudio Magris, Edward P. Thompson, Pierre Nora, Mark Mazower, Claus Leggewiw, Tzvetan Todorov, Wolfgrang F. Haug, Detlev Claussen, Ryszard Kapuscinski, Czeslaw Milosz i un etcètera que seria massa llarg… També esmenta a Joan Prats, més conegut com Armand Obiols, cap de redacció de la Revista de Catalunya, company de Marcè Rodoreda, malgrat les dimensions ombrívoles o dubtoses del seu paper durant la Segona Guerra Mundial, a la França ocupada… També m’ha semblat emocionant quan es pregunta pel futur de la seua biblioteca, un volum d’entre vint mil o trenta mil llibres repartits entre València i Xodos (l’Alcalatén). El meravellós article Amb Artur Heras, a Xàtiva, un passeig per l’art i la cultura. Les referències a Xàtiva m’han robat el cor perquè Xàtiva és la capital de la meua infantesa, la Fira d’agost, les fotos de primera comunió, el carrer botigues, el Museu, les fonts, els jardins del bes, les muralles àrabs, l’Institut Josep de Ribera, allà on Max Aub afirma que hi és la nostra pàtria ‘vertadera’.
Hi ha entrades cabdals, entre d’altres, les vides d’Ernest Lluch, el paper de la premsa, les conseqüències del decreixement, més llibres, Pensar més enllà, L’altre Andreu Nin, a partir de dos llibres que han aparegut recentment sobre la seua vida i el seu ofici de traductor, a la temptació de la memòria a propòsit del llibre de Jordi Borja, Bandera Roja, 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la Transició, com la memòria molt sovint és autojustificatòria, recordem el que volem recordar, esborrem el que incomoda. La memòria és selectiva, però la història, en canvi, ha de ser necessàriament incòmoda i inclement, ha de reflectir la lògica interna dels esdeveniments per a facilitar-ne la comprensió… M’he deixat pensar més enllà o la vaga de fam dels presos polítics on certifica que Espanya és de “piedra barroqueña”. I per tant poden deixar morir tranquil·lament de fam els vaguistes. No tenen, en general, o com a norma rectora, consideracions ni principis humanitaris. “Al enemigo ni agua”. Segueix afirmant, Gustau Muñoz, “Espanya no és l’Anglaterra victoriana, ni els polítics catalans empresonats són el Mahatma Ghandi. Espanya no té instàncies morals, no té cor en aquests moments. L’Eslgésia catòlica només es preocupa pels seus interessos. Els seus intel·lectuals s’assemblen més als Heidegger i als Carl Schmitt de la seua època -implacables, embadalits amb la dialèctica amic/enemic, que cap altra cosa. Més aviat dirien: “Mira, un catalán menos”. Pedro Sánchez, i tota la resta hi tenen una gran responsabilitat. “Piedra berroqueña’. Cor glaçat“.
Al darrer apartat, Hora de tancar , després de congratular-se perquè al País Valencià ha tornat a guanyar la coalició del Botànic, perquè l’alternativa era terrible, el que ha passat a Andalusia, l’extrema dreta salvatge (masclista, negacionista, reaccionària, neofeixista) escriu Gustau Muñoz que “la política no ho és tot, en absolut. Però ho condiciona tot. En moments històrics concrets se’n du per davant els somnis i les vides de tothom, s’hi hagen implicat o no. Farem bé de mirar enrere per a poder mirar endavant amb garanties i coneixement de causa. És una mica el que he tractat de fer en molts passatges -no en tots, evidentment- d’aquestes anotacions, escrites a València. I qui vulga entendre, que entenga“. Mirar enrere per anar endavant, com ens recorda l’Angelus Novus de Paul Klee, interpretat a la manera de Walter Benjanim, mirar tant la dimensió catastròfica els processos històrics com les possibilitats immanents de redempció, tot ni que només siga per frenar el tren que s’encamina cap a l’abisme dels penya-segats.
